skip to main |
skip to sidebar
Allà m'he trobat amb els concerts de professors començats i amb un
silenci sepulcral només sacrificat per la meva salutació en veu alta al
Benet. Tota la sala d'actes de l'escola plena de gom a gom, i fins i
tot, pùblic i els professors dels combos de Jazz allà al vestíbul en total
silenci. Després d'enganxar un rètol al tauló d'anuncis, m'he colat
dins la sala i he anat a parar a un racó, on ves per on hi havia
l'Eladio. Allà hem comentat les músiques (de Schostakovich) i com de bé
que ho feien els músics amb l'Heriberto Fonseca al capdavant. La veritat
és que ha valgut la pena estar-se allà dins escoltant dos violins, un
piano i un violoncel. Després dels aplaudiments merescudíssims ha
sortit la primera combinació del combo de professors de Jazz amb el
Benet al capdavant. Un "Along Came Betty" per començar ens ha posat a
tots a lloc, al menys a mi sí. Han combinat temes i músics i jo ja he
marxat de cap a Olesa de Montserrat. Allà, el jove incombustible Albert Carrique havia muntat un projecte amb companys i profe, el Victor Correa;
un projecte dedicat a la música de Dexter Gordon i a Slide Hampton.
La
formació dels nostres young lions, ha interpretat tot un seguit de
peces que el mateix Hampton havia arranjat i fins i tot una peça
arranjada pel contrabaixista de la formació. He pogut seure a primera
fila i només m'ha faltat portar el Zoom per poder-ho
enregistrar....llàstima, però he compartit taula amb la família del Josep M. Carrique Marco,
allà ben al mig de la gran sala de la UEC d'Olesa i tastant de primera
mà les músiques meravelloses que ens han interpretat l'Albert, el Victor Correa, l'Òscar Latorre,
el Pedro Campos, el Roger Santacana i el Josep Cordobés. Ha estat d'una
tacada, sense pausa, i tot i així, m'hauria quedat molta estona més
escoltant-los. Han fet un bis amb un tema del Wayne Shorter (l'arranjat
pel Pedro) i ens hem cansat d'aplaudir. Què bé que ho fan aquests nois,
comentavem amb els avis de l'Albert i amb la Rosa i el Josep Mª, els
pares. La veritat és que els temes escollits han estat tot un encert i
les intervencions dels solos han estat brillants. El mateix Víctor em
deia després...."si aquests nanos en saben molt...sort que soc
trombonista, i no hi ha gaires joves que toquen el trombó...".. pugen
amb molta tècnica i predisposició màxima; tenen unes habilitats que a
molts ens meravellen...etc.. El concert ha estat extraordinari. El
nivell de tots els integrants del sextet ha estat altíssim i el públic
ha gaudit d'allò més. Un èxit en el sentit musical que espero que també
hagi estat un èxit en l'aspecte econòmic per la gent de l'UEC. El 2014
els tindrem al Jazz Club La Vicentina....cap a la primavera o
l'estiu....Ja per acabar, excusar-me d'haver xerrat pels colzes després
del concert...la qual cosa em sol passar degut a l'excitació i emoció
continguda durant el concert. Al final m'agrada felicitar-los i
comentar-ne la jugada. Voilà. Miquel Tuset i Mallol.
 |
| Bruno Calvo |
Doncs quatre ratlles per parlar de la W T F Jam Sessions d'ahir, dilluns 4 de novembre amb en Bruno Calvo liderant el quartet on hi van col·laborar en Joan Casares, Giampaolo Laurentaci i el mestre de tots tres, l'Albert Bover. L'Aurelio Santos
el va presentar com aquell músic, aquella persona d'edat indefinida
capaç de participar en qualsevol de les mogudes musicals (amb cara i
ulls) i acompanyant músics molt més
joves que ell, amb l'ànim ben clar de participar en tot el que sigui
promocionar-los i ajudar-los en els seus projectes. Ja ho va fer en la
WTF que va liderar en Joan Casares i ahir ho va tornar a fer. Un bravo
per l'Albert. El projecte del Bruno va estar farcit de estàndards
barrejats amb temes propis, començant pel primer, que va ser un Blues
que ahir no tenia nom i no sé si finalment ja el te. Un magnífic "How
deep is the ocean", entre d'altres meravelles, ens va impressionar
força. Ara bé, per a mi la cirereta va ser el tema que van tocar a duo
trompetista i pianista. Serà qüestió d'editar l'enregistrament i penjar
el que vulgui el Bruno, que és qui mana..La sessió va continuar amb
temes de Monk i d'altres del mateix Bruno. S'ha de remarcar el gran
nivell en els solos interpretats per tots els músics començant pel
mateix Bruno, que ha millorat el so de la seva trompeta essent si més no
força més càlida, lluint-se en els magnífics solos executats. El
Giampaolo va estar a un magnífic nivell, fent la seva feina amb
solvència rítmica i gran estil en els seus solos. En Joan va brillar
força, i de manera molt contundent va acompanyar a la perfecció, fent
també gaudir tothom en els "quarts" i finalment en un magnífic i llarg
solo que ens va deixar bocabadats. Ja per finalitzar, dir-vos que sempre
és un plaer veure i escoltar a un dels grans de les 88 tecles, l'Albert
Bover; músic imaginatiu on n'hi hagi, que troba les notes i els acords
més inversemblants a cada moment, aconseguint enlluernar (no és la seva
voluntat, segur) a propis i a estranys i fins i tot als propis companys
d'escenari. Sempre que el vegeu improvisar, podreu veure de quina manera
se'l miren els seus companys, o quines son les mostres d'aprovació i
admiració que els seus rostres expressen. És així, és el que sempre
busca més enllà de lo establert i a més a més, sempre troba. El públic,
que omplia el Jamboree Jazz,
va gaudir d'allò més amb totes les interpretacions i més que ho va fer
quan l'Aurelio va començar a bellugar el personal. El primer en pujar va
ser el Daniel Gonzalez substituint Joan; després ho va fer la cada vegada més bona saxofonista, la jove Irene Reig.
Amb aquesta formació van tocar crec que només un tema, ja que el Daniel
va convidar a agafar les baquetes a un dels seus amics, a l'Aleix Bou.
Després, qui va ésser convidat a substituir al Giampaolo va ser el gran
Thomas Kent.
Un altre que va col·laborar en la Jam de Jazz va ser el percussionista
uruguaià, Marcio Ramírez a las tumbadores. En el següent tema l'Albert
va ser substituït per l'Artashes Aslayan i també va pujar en Rai Paz a
la guitarra. Com no podia ser d'una altra manera, les manetes d'en Leo
Bianchi van fer que tot sonés a les mil meravelles. El tema que van
tocar, proposat pel Rai, va ser la magnífica balada "Body and Soul".
Considerar la feina dels companys gràfics, que com sempre capturen a la
seva manera i amb el seu mitjà les millors imatges de la nit; aquests
són en Josep Tomàs i el Manu Dimango. Després d'aquest tema
tranquil·let, l'Aurelio va convidar a un altre bateria, el Kent, i també
a dos saxofonistes "alts", en Pere Miró i al ros Johan..Amb aquesta
formació va sonar un trepidant "Billie's Bounce" amb uns magnífics solos
de tots els músics, Artashes, Rai, Thomas, Marcio, Kent, Pere i Johan.
Sempre hi ha força bateries i el Kent va ser substituït pel Roberto. El
tema que van interpretar va ser el preciós "Have you met miss Jones", on
cadascun dels vents va interpretar una part de la melodia, o sigui 8
compassos cadascun; després van arrencar amb els solos, deixant-nos
força sorpresos a tots els presents per la seva qualitat. La resta de
companys van fer també grans interpretacions deixant-nos una gran
satisfacció a les oïdes i a la panxa, lloc important on van a parar tots
els sons, bons o mals. Dir-vos que ahir també va pujar a les tumbadores
un home ja amb alguns anyets a sobre, el qual va voler ficar-s'hi i
allà que hi va anar, i que força bé que ho va fer. Se'l veia força
tranquil i amb un domini prou evident, la qual cosa mostrava una passió
per la música que segur l'havia portat a tocar en més d'una ocasió amb
públic agraït. A partir d'aquí, les 23h passades, va començar la
vertadera WTF.....Miquel Tuset i Mallol.
.jpg){kind=link}
