Un altre dijous complet musicalment parlant..23 Robadors, Cafè del Conservatori del Liceu i Jamboree

Un dijous variat, musicalment parlant..primer a 23 Robadors a deixar-me portar per la lliure improvisació de les Free Jazz Sessions coordinades pel Ramon Prats, avui acompanyat del Marco Mezquida, Dani Comas, Tom Chant, Iván Iván González i Àlex Reviriego. Com sempre, ha estat sorprenent i enriquidor per resumir-ho, i com es fa difícil d'explicar, val més que hi vingueu algun dijous que s'ha d'omplir la "guardiola". 




Ara bé, aquí hi teniu algunes paraules més:

Tot i que va passar el dijous passat, i avui ja fa una setmana, deixeu-me que us digui que la Sessió del 5 de març va estar marcada per la intervenció del Dani Comas a la guitarra. Els elements electrònics i efectes que va emprar van afegir un color diferenciat a la sempre sorprenent proposta del Ramon. La resta de companys, els ja habituals, varen ser l'Àlex Reviriego, contrabaix, el qual s'ha convertir en el suport permanent de les quatre cordes, i la seva especial manera de tocar-lo, tot i aconseguint uns sons ben diversos a base de pinçar les cordes amb agulles d'estendre i posar pals entre les cordes. Tom Chant, als saxos tenor i soprano, és també un referent en aquestes sessions i la seva manera d'aconseguir fer sonar-los de les mil i una maneres, a part de la "normal", que poques vegades he escoltat. L'Iván González, trompeta, els fa companyia sempre que pot i no te cap altre bolo, i també obté uns sons ben inversemblants de la seva trompeta, tot i posant-li diversos impediments a la campana. Ambdós vents, aconsegueixen fer-los "petar", tot i picant les seves corresponents embocadures, la qual cosa és un referent en aquest tipus de música i que solen fer tots aquests instrumentistes de saxos, clarinets i trompetes. En aquesta ocasió també hi va participar el Marco Mezquida al piano, sempre tant concentrat i participant amb les orelles ben obertes, com tots, a l'espera del moment idoni per a la seva intervenció. Les seves fregades a les cordes del piano, i la seva participació fent anar un parell de panderetes, es va afegir a la manera percudida de tocar les tecles del piano, com només ell sap fer. Una sessió que va començar, com sempre, amb els primers sons d'un d'ells, a partir dels quals, s'hi van anar afegint la resta de companys. Un aspecte important és la dinàmica. Hi ha moments en els quals podries escoltar el brunzit d'una mosca, mentre que n'hi ha d'altres on l'energia col·lectiva es desborda arribant a cotes sonores importants. Els temes acaben de la mateixa manera que comencen i sempre després del silenci de cadascun dels músics, on al final, entre tots decideixen donar per acabat el "tema". Poques coses més a dir, o potser moltes en faltarien, però com sempre, dir-vos que vingueu algun dijous a 23 Robadors i que gaudiu escoltant aquest àudio i els altres que hi he enregistrat.

Després, tot i no tenir-ne constància gràfica, he pogut anar al Cafè del Conservatori Liceu, saludar a dues màsters i escoltar un parell o tres de temes de la renovada Big Band del Liceu dirigida pel Sergi Vergés. Uns temes que fins i tot li han agradat a ell mateix, a part de a tots nosaltres, públic i alumnes. 

Amb bon càlcul temporal, he marxat amb el temps suficient per anar al Jamboree Jazz a veure el "mostru" del metall daurat, Avishai Cohen. Un Jamboree ple de gom a gom de públic entregat i més entregats els molts músics que han anat a veure'l. Una meravella de músic, concentrat i amb una gran tècnica i musicalitat, s'ha passejat per diversos estils, començant per un homenatge declarat a Miles Davis i seguint pel post Bop i demés. Somrient i content de la resposta del públic i del seu silenci sepulcral durant les intervencions del trio, així mateix ens ho ha fet saber. Bill Mc Henry, que aquests dies córrer per aquí, ha estat convidat a pujar en un tema i després en el bis. La satisfacció l'hem pogut veure en les cares de la gent i més encara en la del Pere Pons el qual també ha gaudit com el que més. Difícil serà tornar-me a trobar tants músics en un concert. Avishai Cohen, el referent a seguir i perseguir. Els dos acompanyants habituals, Yoni Zelnik, contrabaix i Justin Brown, bateria, van demostrar una total compenetració amb el líder a banda de demostrar la seva vàlua. Un trio extraordinari que amb l'afegitó del Bill van protagonitzar un dels grans concerts que han passat pel Jamboree. Dels discos que duia per vendre no n'ha quedat cap, així és com li ho han també agraït.  

I aquesta és una foto que va fer l'Antonio Narváez al passe de les 20h, igualment a "tope"...


Miquel Tuset i Mallol.

Presentació de "Crisis, Memoria Uno" a la Sala Fènix..conductor habitual..Iván González.

Aquestes són les quatre ratlles que vaig penjar al Facebook de la crònica del concert de presentació del projecte Crisis, Memoria Una on hi van col·laborar prop de 40 músics en la realització del disc editat per Discordian Records. S'ha de dir que vam omplir la Sala Fènix, i que va ser tot un èxit a més a més d'una experiència única que us recomano. La enhorabona a la Jolanda Marrone i a tots els seus companys. Som-hi.

 Bé, abans d'anar a dormir m'agradaria dir quatre coses sobre el concert d'aquesta nit a La Sala Fènix.....amb més de 20 músics i un conductor, lIván González. Es tractava de fer una presentació del seu disc, el disc de tots els músics, "Crisis, Memoria Uno". Ha estat una presentació amb la meitat dels músics, ja que si ho haguessin fet amb la totalitat, s'haurien trobat ben sols....haurien tingut "ple total" a la Sala Fènix, però només de músics. Iván ha estat el conductor, més que director, que no, i la resta de músics, més de 20, han estat els conduïts. Iniciar un "tema", o millor dit una conducció, la "primera conducció" es fa com totes les altres, a base de molta atenció per part dels intèrprets (sempre mirant al conductor) i uns determinats senyals (signes, moviments amb els braços, etc) que la resta coneix, evidentment. Encara no he pogut esbrinar quina és la nota de partida, quin to és el de partida. Perquè un i no un altre més agut o més greu. Suposo que l'altura de la mà, del braç de l'Iván deu ser el detonant de l'altura de la nota inicial. 

Pel que sigui, després del primer so, s'afegeixen els altres més o menys al voltant i seguint les variacions dels moviments dels dos braços del conductor. Dit així sembla molt fàcil, o potser no s'entén gens. L'assumpte és que tot comença a rutllar i els sons dels músics es van reproduint i van sorgint de l'escenari. Les dinàmiques (volums), el tempo (inexistent, exceptuant moments), i quins són els instrumentistes que sonen ho decideix el conductor. El resultat és sorprenent tant pel públic com pels mateixos músics. Les cares de sorpresa agraïda dels músics deixant anar un somriure les hem vist sovint. També, la mirada del company que intenta captar i aprendre les maneres emprades pel conductor. Crec que han fet quatre o cinc conduccions i cadascuna d'elles ha finalitzat a partir d'un silenci global en finalitzar musicalment una determinada situació. A vegades però, després d'un silenci, el conductor ha decidit continuar investigant noves propostes. Com que no podem parlar de temes coneguts per tots plegats, ja que aquesta no és la història, l'assumpte convenient és el de mirar d'adquirir el disc des del web de Discordian Records, o passant-vos un dijous, per exemple demà, pel 23 Vintitres Robadors Robadors i de passada assistireu a les Free Jazz Sessions coordinades pel Ramon Prats, i on hi trobareu a l'Iván, a més a més del Tom Chant, Àlex Reviriego, Marco Mezquida i algun altre músic més. Jo ho he intentat...però mira que n'és de difícil explicar la música atonal conduïda...he. 

Ah, i gràcies a l'Iván, aquí teniu la llista dels músics que hi van participar:

Ivo Sans, Marc Cuevas, Alex Reviriego, Lina Lomanto, Natsuko Sugao, Amaiur GOnzalez, Dario Garcia, Aram Montagut, Martin Melendez, Clara Manjon, Joan Antoni Pich, Miriam Fernandez, Alicia Dominguez, Fina Izquierdo, Joao Silva, Paulina Violeta, Nana Rovira, Luiz Rocha, El Pricto, SErgi Felipe, Tom Chant, Jordi Santanach, Alfonso Fernandez, Oriol Fontclara.
Miquel Tuset i Mallol.

WTF amb Matías Míguez, Vicenç Solsona, Anton Jarl & Friends

Foto de Portada..Vicenç, Matías i Anton, by Josep Tomàs
La WTF d'aquest dilluns 2 de març de 2015 la va obrir el trio liderat pel baixista argentí Matías Míguez acompanyat del gran Vicenç Solsona, guitarra i Anton Jarl, bateria. 

Una proposta musical amb el Vicenç com a gestor i instigador de les músiques que varen anar des dels estàndards com "In Walk Bud", de Monk, primer tema fins els boleros i demés perles càlides com la magnífica versió de "Muñequita Linda", abans però amb el bolero "Obsesion" i una magnífica versió del "Someday my prince will come". Una primera part exquisida gràcies a la mestria del trio inicial, amb interpretacions memorables de tots tres en tots els solos que van acompanyar a les cançons que van tocar. A falta del "master" que tot just acabava d'arribar de l'altre cantó de la bassa, l'Aurelio, va ser en David, El Anónimo qui es va encarregar de fer-nos aplaudir a un públic aquesta vegada una mica esquerp a l'hora de picar de mans. Públic d'aquí i d'allà, aquest darrer amb cares de mobile congress. 

El blues....by Josep Tomàs
Vicenç és un dels guitarristes més fins de l'escena actual, amb una tècnica depurada i un control del tempo impressionant. Els seus solos van ser excel·lents, sota la meva perspectiva, i tot i demostrar el control sobre els acords, les melodies immiscides en aquests, els solos, varen fer-los més comprensibles. L'estil que més li agrada és el latin i així va ser que els tres temes que varen sonar després del Monk van ser d'aquest estil. Crec que després d'això va ser quan va iniciar a guitar solo una Intro en majúscules d'un tema que poc a poc vam anar descobrint, el magnífic "Blue in Green". Una meravella de tema interpretat amb la màxima calidesa i sensibilitat que segur gaudireu escoltant-lo tot i llegint aquestes quatre ratlles. Els acompanyants van estar superbs, com sempre que els veiem a ells, més sovint que el Vicenç, a les WTF. 

Vicenç i Matías, by Josep Tomàs.
Matías va estar sobri i com sempre força elegant amb el seu balanceig corporal seguint el ritme cadenciós dels temes més càlids. Ahir però vaig notar una cosa que si em permet diré relacionada amb el controlat volum del seu ampli. Normalment al Matías li agrada "fotre-li canya" al seu baix, sonant a un volum superior al d'aquest dilluns. Jo em queixo només pel meu problema (els més acúfens) però ahir no vaig dir ni "piu". Fins i tot em va semblar que sonava un pèl fluix..he..he. Sigui el que fos que el va decidir per sonar una mica més fluix, l'assumpte és que jo li agraeixo i constato que, sonant fort o fluix sempre és un plaer veure com desenvolupa els seus solos. L'altre "star" va ser el bateria suec Anton Jarl, que porta ja convivint amb nosaltres des de fa uns 10 anys. Aquest mestre de les baquetes te un estil força personal, sobretot a l'hora de fer els redobles amb els canells de les dues mans en paral·lel i agafant sempre les baquetes a l'estil dels rockers. No endebades aquest i els R&B és l'estil que desenvolupa força vegades amb la reeixida formació de gran èxit anomenada "Mambo Jambo" amb el Dani Nel·lo al capdavant. L'estil comentat no l'impedeix realitzar els solos en l'estil adequat al tema que estigui interpretant, havent-lo escoltat jo mateix infinitat de vegades tocant Jazz, Jazz-Rock, Latin, com molts dels temes d'ahir, i demés estils. 

Vicenç, Matías i Anton, by Josep Tomàs
Tot i escoltant la actuació en directe d'aquest trio i ara fent-ho amb el reproductor d'aquest blog, només puc dir dues coses: primera; deu ni do de lo bé que ha quedat enregistrat considerant de la manera que ho faig, posant el meu zoom H4 davant el piano, i enfocats els micros cap amunt, i en direcció al piano. segona; que és un plaer tornar-ho a escoltar tot, gaudint encara més amb les diferents intervencions d'aquests tres "mostrus", com diu el Joan Díaz. Les músiques van seguir amb aquest trio de protagonistes fins el darrer tema  del primer àudio, on ja amb l'Aurelio, aquest va convidar així de cop a dos dels millors metalls daurats de l'actualitat, en Raynald Colom i Guillermo Calliero. Aquests dos es van trobar amb un tema proposat pel Vicenç, crec, no gens fàcil. I això ho dic per la cara que van fer tots dos després dels seus respectius solos. Un quintet extraordinari va iniciar la Jam Session.
Després de fer més d'una hora de concert, al final ja amb el Raynald Colom i Guillermo Calliero, va començar la Jam amb gent com el Nicks Herrera, Quique Ramírez, Gilles Estoppey, Joao Silva, Walter, etc.....

Raynald, Matías i Guillermo
Una jam iniciada també amb ritmes llatins  amb un tema força divertit amb els dos vents tocant la melodia alhora i marcat el tempo pel baix, bateria i els acords del Vicenç. Aquest va iniciar el seu solo amb la pristina digitació que el caracteritza, polidesa i llenguatge, què més vols. El trio sonava a tutto caldo, seguint la tendència "sabrosa" de la primera part, exceptuant-ne honrosos i magnífics temes. Guillermo va seguir-lo i ho va fer de la manera tant personal i identificativa del seu so i llenguatge. El pont d'aquest tema és preciós, per cert, on hi ha la gràcia de la modulació, del canvi de registre. Raynald s'hi va afegir, primer tot i tocant les notes primeres de cada acord, (més o menys), per després del primer chorus ficar-s'hi de ple amb la seva personal interpretació harmònica del tema. Ray és ara per ara un dels més innovadors en aquest assumpte de la improvisació, no passant pels camins trillats i més aviat sempre buscant i trobant, o anant per on ell ja sap, per d'altres dreceres. Un parell d'asos entremig d'un trio d'asos. Un tema acabat de cop després d'una seqüència de redobles de l'Anton. 

Nicks
Després d'aquest tema, Ray va deixar sol al Guillermo, el qual es va veure acompanyat pel Nicks Herrera a la guitarra i pel jove Quique Ramírez, aquest músic fet al Conservatori del Liceu. Aquests dos músics, l'argenti Nicks, ja també xerrant en català com si res i el Quique, són força habituals a les WTF, havent-los escoltat una pila de vegades. La frescor d'aquest canvi va fer que el tema "But Not For Me" sonés amb un clar estil "jazzero", on el swing marcat pel Quique alhora que el "walking" del Matías, "el worker man de la nit", permetés desenvolupar un magnífic solo al Nicks, aquest amb un so més amb l'ona jazzing segurament provocat per la seva magnífica guitarra de caixa, i també evidentment pel seu propi gust interpretatiu. Matías va seguir-lo acompanyat només pel delicat so dels acords de Nicks i dels sons de plats i charles del Quique, tot farcit amb la màxima qualitat. Guillermo va entrar a fer els primers "vuits" amb el Quique compaginant-los amb el Nicks a la guitarra. Després d'això hi van tornar amb la preciosa i suau melodia del tema que tant bé ens va deixar Chet Baker.

Guillermo, Matías i Quique
 En el següent tema, "I night in Tuníssia", s'hi va afegir el Gilles Estoppey al piano. Aquest tema que Dizzie tocava a tota hòstia va ser interpretat a un tempo mig, força delicat. A mi particularment també m'agraden més els temes a mig tempo; em dona la impressió que puc gaudir força més i millor de tots els ets i uts. Un tempo súper ràpid mostra la destresa i habilitat dels músics per sobre del resultat musical, que a vegades és força estressant. Evidentment que només és la meva opinió. Em recorda un "Donna Lee" que van fer alguns dels mateixos protagonistes, Guillermo, Matías a més a més de Jurandir i Guillermo Carrizo, fet també a ritme de bossa i a un tempo com aquest. Pel que sigui, amb aquest tema vam tornar a gaudir força amb els solos de tots ells; un de magnífic desenvolupat pel Guillermo Calliero, i també el força suau delicat, i un pèl fluix del Gilles. A vegades el piano no el capturo massa bé. Els seus sons passen per sobre del meu cap i del cap dels micros del Zoom, i així és com, tot i encarar-lo cap amunt, no sembla que en tingui prou. Espero que em perdoneu. Matías va seguir-lo també amb la seva delicada sonoritat, allunyada de la habitual potència sonora. Un preciós solo marcat pel so del canto de la caixa del Quique i alguns subtils acords del Nicks. Què gran és aquest Matías...i quina magnífica persona. Guillermo va introduir uns riffs per iniciar els "quarts" amb el Quique. Uns riffs repetitius que van permetre encarar el final del tema amb el magnífic pont amb el swing adequat.
Joao, Matías, Walter i Quique
Seguidament l'Aurelio va convidar al Walter, al saxo tenor i a Joao Silva al violí. La resta van mantenir-s'hi amb el tema proposat pel Joao, un tema que li agrada força, el "Solar" de Miles Davis. Interpretat aquest a un tempo força més viu, però no excessivament, ens va activar a tots una mica més. Walter va iniciar els solos, fent-lo força ben interpretat amb un so un tant apagat del seu tenor, i sense voler-me significar en res. El va fer força bé, that's all. Joao el va seguir amb la seva particular manera de tocar i expressar-se amb el violí elèctric. Aquest jove músic estudiant de Grau Superior de l'Esmuc és un dels més habituals a les WTF havent participat acompanyat de molts i molts bons músics, mestres ells i diversos en els seus estils. Ell però és força fidel a les seves conviccions, i sigui pel seu instrument o sigui per la seva personal manera d'entendre el Jazz, cada vegada que el veiem i l'escoltem, literalment "flipem". Mentrestant, la secció rítmica va anar totalment compactada permetent-lo gaudir de la seva interpretació i de rebot, fer-nos gaudir a nosaltres. Aleshores va ser el càlid so de la guitarra de Nicks el que va sonar amb la participació d'aquest en el corresponent solo. La màquina no es va aturar però sí que va lleugerament emmudir deixant-lo al capdavant de la comunicació amb el públic. Mica a mica, la maquinària força ben trenada va anar agafant cos i vida sonora, i el swing permanent no va parar en cap moment fent-nos bellugar el cap d'un cantó a l'altre. Gilles hi va tornar amb la seva suavitat sonora i també delicada pulsió sobre les tecles del magnífic piano del Jamboree, amb una exquisida interpretació. Matías el va seguir, primer amb un so delicat i fluixet, per després, amb el swing del Quique augmentar-ne el volum, tot i que no massa, però sí la qüestió vital. Tots ells van encarar el chorus del tema i així van acabar-lo. 

Gilles i Nicks.
Doncs d'aquesta magnífica manera es va acabar la segona part de la primera part de la WTF. A partir d'aquí és l'Aurelio qui agafa les regnes de la nau, la qual es reconverteix en alguna cosa més que el meu estimat Jazz, i les músiques segueixen camins diversos, amb ritmes més marcadament hip-hop, rappers, beat, etc....és aleshores quan plego veles i vaig de cap al metro per poder agafar el tren i arribar a casa passades les 0h del dia després, i a vegades ben bé situats a quarts d'una de la matinada. 
Com semprem, el Josep Tomàs va ser qui va fer les fotos artístiques mentre que jo em vaig limitar a fer les presencials. A la barra, la amable presència del Ramon i l'Òscar, mentre que el so, llums i fresques van estar controlats per l'amic Àlex Monsoliu.

Miquel Tuset i Mallol.

Programa 196: Óscar Neira - The Quartet; Aarti i Noah Preminger, Kamagushi i Garcia



Programa 196 de Jazz Club de Nit per aquest dimecres i en re-emissió dijous, ambdós dies a les 22h i fins les 23h30m...amb el magnífic darrer projecte de l' Oscar Neira - The Quartet, "Walking in the Rain", amb Gilles Estoppey , Paco Weht i Santi Colomer, editat per Temps Record ; una novetat de Quadrant Produccions anomenada "Tritonia" del grup valencià Aarti, amb Javier Feltrer, Jorge Sevilla, Pedro Alarcón i Nacho Gil i finalment el darrer d'en Noah Preminger amb Masa Kamaguchi i Rob Garcia, "Background Music" editat per Fresh Sound Records New Talent....yeah....tot això a Ràdio Sant Vicençi per online a: