Gran, Gran Jam Session del 26 d'octubre amb Geni Barry i amics

La Sala Xica   by  Miquel Munté
Hola de nou benvolgudes i benvolguts, amigues i amics del Jazz Club La Vicentina. De nou amb la intenció d'explicar quelcom del què va passar el divendres 26 d'octubre a la Jam Session que es va fer a la seu del Jazz Club La Vicentina, la Sala Xica
Aquest divendres era també un possible dia de "pertorbacions" atmosfèriques, tot i que no tan importants com les de l'anterior "fatídic" cap de setmana. Afortunadament només va refrescar una miqueta però no el suficient per fer quedar el personal a casa seva  davant de l'estufa o calefacció, encara no. 
Estava jo muntant la "paradeta" cap a les 20h i algun quart quan se'm va presentar el sempre somrient Geni Barry. Abraçada i el comentari sempitern, "que estàs content?" i jo, sí, sí, t'esperava més tard, etc....
Una balada   by   Miquel Munté
Mentre muntem arriba en Felipe Muñoz carregat de "plats" i algun peu, salutacions i comentaris diversos. Acabem de muntar i ja tenim en Geni al piano ensenyant-nos un acord que sembla es va inventar en Frederic Mompou, un acord anomenat "Metàl·lic", començant amb un F#, i després ves a saber què més, un acord dels que li agraden a ell, un d'aquells que "fan mal", referint-se a la possible "dissonància" però que s'escau perfectament substituint-ne algun altra de molt més tou i diatònic.
Anem a sopar uns entrepans i allà ja hi teníem a l'Albert Caire amb diversos llibres de partitures sobre la taula. Salutacions i ataquem quan arriben els entrepans. Al cap d'una estona ja hi teníem al Xavi Zurita saludant-nos a la taula on acabàvem amb la resta de la menja. Algun cafè i cap a dalt prop de quarts d'onze. 
Miquel Munté, Sílvia Juncà i Geni Barry
Va començar Geni  i l'Albert en format duo, tocant un tema del qual ja n'havien parlat a l'hora de sopar. De moment poca gent.....Ai, ai, pensava jo, com es repeteixi la "punxada" del concert anterior....Mentre ja veiem com entrava en Carles Pineda carregat de saxo alt i flauta. Una gran abraçada i salutació i ja teníem la formació completa dalt l'escenari: Geni Barry, vibràfon / Albert Caire, piano / Carles Pineda, saxo alt / Xavi Zurita, baix elèctric i Felipe Muñoz, bateria, els quals ens van fer gaudir d'una colla de temes estàndards de Jazz una bona estona. Mentre tan, anava entrant gent, músics i no músics: la Sílvia Juncà, saxo alt / Camilo Motta, saxo tenor / Miguel Ángel, congues o tumbadores, etc...Entre els no músics vam poder comptar amb la colla dels amics del Club de Jazz Sant Cugat, amb el Carlos Sampietro, David Carreras en Karli i parella , l'Enric, germà d'el primer, els pares de la Sílvia; tota una colla d'amics de la Sílvia, entre els quals el ja mencionat Miguel Ángel de la Torre, i en Sebastià, i tres o quatre més de Cornellà. 
Carles Pineda i Toni Pola  by Miquel Munté
De Sant Vicenç  vam tenir al Rafa i Toni, companys aficionats que darrerament no fallen a les Jams, a més a més del nostre amic i fotògraf oficial, en Gustaf Soldevila i una estoneta, en Llorenç Fumador. De Rubí vam tenir a la Angi i Toni parella d'aficionats que sempre ens solen acompanyar fins i tot en els concerts. De Barcelona va venir l'Albert Punsoda, amic i tècnic de so i tota la colla liderada pel Luís Blanco i pertanyent a l'Escola Jam Session, amb en Jeroni Pagan, Enric Asensio, el sempre amable i simpàtic Miquel Munté i la família al complet de l'Arnau Alonso, amb la seva mare, la Quimi Montané i el seu pare Ginés Alonso
Alba cantant el "Summertime"  by Miquel Munté
També entre els músics van venir tres joves amics d'en Karli, que fins i tot un d'ells va pujar a tocar el piano en un tema. De l'Escola Jam Session va venir també un dels seus professors de flauta, qui després la va tocar en un Blues cantat per un dels companys que van venir de Cornellà. Una de les diverses sorpreses va ser la presència d'en Toni Pola, actiu important d'Icat FM on presenta novetats del Jazz que es fa a casa nostra i gran saxofonista tenor, qui va venir acompanyat de la seva parella i del seu magnífic saxo tenor. Un altre dels qui ens ha acompanyat alguna altra vegada i que va venir a la primera Jam el julol de 2009 i que també va venir va ser en Toni González, acompanyat d'una parella de músics, l'Alba, cantant, i el seu company, bateria. 
Miguel Angel de la Torre i Josep Mª Martí by Miquel Munté
També va venir el nostre amic, també de Sant Cugat en Josep Mª Martí, sempre afable i que després va tocar la bateria. Uns altres que sempre solen venir van ser els amics de l'Albert Caire en Josep Pinyol, guitarra i Lluís, bateria, els quals van venir de Sant Sadurní d'Anoia. Segur que em deixo gent, la qual cosa sempre em sap greu, però la memòria no sempre acompanya. Espero que em perdonin els qui no he mencionat. 
I per què em dedico a parlar del públic, amb noms i cognoms? Doncs per comentar la diversitat de la seva procedència, agrair-los la seva presència i la seva col·laboració en aquestes Jams Sessions, tan per la part de públic com per la part dels músics, que van ser molts. 
Toni González, Luís Blanco i Jeroni Pagan  by M. Munté

Com després em recordava en Toni Pola, la "moguda" que teníem entre mans, la Jam Session que estàvem vivint, era quelcom que no es feia enlloc del Baix Llobregat, exceptuant-ne la seu de la CGT de Rubí on els nostres amics de l'Associació de Jazz de Rubí en solen fer també cada mes. Per gaudir d'una Jam Session com la nostra, t'he n'has d'anar els dijous a Terrassa, Sabadell,  algun dissabte a Rubí, en molts dies de la setmana a  Barcelona,  que per això és la capital de Catalunya, i fora del Baix, hauries d'anar a Sitges que sembla que encara en fan i a no gaires llocs més. Potser en el Hot Club d'Igualada en fan alguna. Bé, en Toni Pola valorava la nostra activitat de manera molt positiva, on ell mateix la va gaudir tocant meravellosament el seu tenor en alguns dels temes que vam escoltar.
Fen el "You don't know what love is"
Com sempre faig, vaig enregistrar l'àudio de la Jam resultant-ne quasi quatre hores de música pràcticament ininterrompuda i d'una molt alta qualitat, en molts dels temes, i d'una no tant, quan vam pujar alguns dels aficionats a l'escenari.
Aquesta no serà una crònica on els temes en siguin els protagonistes, ja que seria una de les més llargues i que per tant, ningú s'ho miraria, i a més a més no tindria massa sentit. 
Sí però els músics i el públic, vertaders artífexs de l'èxit de la convocatòria del darrer divendres d'octubre.
Esment especial a la gran actuació d'en Geni Barry, líder indiscutible de la sessió fent meravelles harmòniques amb el seu vibràfon, i fent-nos gaudir d'allò més en els seus magnífics i increïbles solos, a més a més de veure'l tocar la bateria i les congues. Un gran geni, en Geni. l'Albert Caire cada dia ens sorprèn més i millor amb els seus acompanyaments i solos. Segons ell mateix ens diu, millora gràcies a les explicacions harmòniques que li fa el mestre Geni. El mateix li passa al Felipe Muñoz, que tocant la nostra bateria amb els seus plats, i fent-ho seguint les instruccions del líder genial pel que fa a volum i ritmes, cada dia que l'escoltem el veiem més sòlid i segur, i content de poder tocar en aquesta formació de manera estable, encara que només sigui una vegada al mes. La recent nova adquisició, tot i que ja ens havia acompanyat fent una substitució, és la del jove baixista elèctric Xavi Zurita, actualment fent classes de contrabaix de la mà del nostre amic i gran músic Jordi Gaspar. Aquest jove músic va acompanyar durant molt del temps de la Jam a  tots els músics que van anar pujant amb gran solvència. Finalment, encara parlant dels músics de la formació estable, hem de comentar de quina manera ens va agradar, com sempre fa, l'amic d'en Toni Pola, i gran amic nostre, gran músic i millor persona, en Carles Pineda, qui amb el seu saxo alt ens va fer gaudir en tot moment, fins i tot a l'inici de la Jam, amb poc públic, fins al final de la Jam, on ja només hi quedaven músics. Durant tota la llarga estona que va estar tocant, com tots ells, ho va fer amb una gran qualitat, gran generositat i tècnica, i sempre amb la seva particular elegància interpretativa, serietat i rigorositat, qualitats totes d'un gran professional. De fet, en totes les interpretacions que vam poder gaudir, vam poder "veure i entendre" aquestes qualitats comentades abans. 
Toni González i Josep Pinyol   by Miquel Munté
Un dels participants  a la Jam Session, ara sí oberta a tothom, va ser el guitarrista Josep Pinyol. Va estar-se una bona estona a dalt l'escenari tocant diversos estàndards formant part de diverses formacions. Sempre que ve, ens demostra de quina manera controla la seva guitarra, una magnífica Ibanez de caixa, una gran guitarra de Jazz. En Josep també el veiem cada vegada més sòlid i segur i els seus solos sempre et deixen amb una bona impressió. Del seu company, en Lluís, bateria, s'ha de dir que toca amb molta empenta, la que li dóna la seva envergadura que és molta, per la qual cosa en Geni el va haver de frenar una miqueta. Agrair-li però igualment la seva col·laboració amb empenta inclosa.
en Toni Pola, company de ràdio, encara que ell en l'àmbit professional i de comú interès en el Jazz que es fa a casa nostra, i que va resultar ser un gran saxofonista, ex company d'estudis clàssics amb Carles Pineda, i segons ell mateix ens va comentar, amb alguns anys al darrera ja aficionat a interpretar  Jazz. Toni va tocar diversos temes amb una gran solidesa i seguretat, la d'un professional que domina tant l'escenari com l'instrument i la música que n'extreu. Gran so i grans solos, de tècnica depurada, ràpid fraseig i gran inventiva, amb un so "pròpi", amb "llenguatge", com tenen els companys que ens van acompanyar.
Carles Pineda i Sílvia Juncà  by Miquel Munté
També ens fa ver gaudir un altre gran saxofonista tenor, un home jove resident a Sant Vicenç dels Horts i amb qui hem gaudit en d'altres ocasions que ha vingut a anteriors Jams fins i tot tocant el clarinet; estem parlant de Camilo Motta que ens va fer gaudir amb el seu tenor d'allò més. Aquest jove músic m'havia comentat anteriorment que te una formació pròpia amb la qual gaudeix d'allò més. Va tocar no massa temes ja que va haver de marxar cap a la una de la matinada, com també va fer alguna altra gent del públic. 
Nosaltres però encara ens hi vam quedar quasi dues hores més, durant les quals vam poder veure com d'altres músics van gaudir i ens en van fer gaudir a tots nosaltres. Va pujar la Sílvia Juncà, que ho va fer amb el saxo alt, ja que el tenor el tenia a ajustar. La Sílvia millora dia a  dia, gràcies als estudis que fa a l'Escola Jam Session i també pels seus esforços i treball. Un company que ho va fer amb les congues va ser el veí de Cornellà  en Miguel Ángel, qui va gaudir durant tota l'estona, primer com a públic i després com a intèrpret, al costat de la bateria, on van tocar diversos músics. Aquest home afable i amable, ens va comentar estar molt agraït per la "moguda" que havíem muntat, i que segons ens va dir el tindríem en properes ocasions. Ho va fer molt bé, va demostrar domini de la tècnica de picar les congues, i va demostrar estar molt a gust en tot moment. Un gran aficionat que a més a més va gaudir d'allò més mentre interpretava qualsevol dels temes que va tocar. 
Un altre dels qui van participar a la Jam va ser l'amic d'en Karli i molt jove pianista, que només va tocar un tema, però que segur que quan torni, conjuntament amb els seus amics, en tocarà més.
C. Pineda, T. González, J. Pagan i M. Munté
Jo mateix vaig poder tocar un tema entremig de la feinada que tenia a la "barra" servin refrescos al personal. Vaig poder-ho fer acompanyant als tres grans saxofonistes dels quals ja n'he comentat la seva gran participació. Un va fer el que va poder i la gent va tenir l'amabilitat d'escoltar-me el  solo i després la gentilesa de deixar caure algun aplaudiment, la qual cosa és el que més s'agraeix. 
Un altre dels companys de Cornellà va poder cantar un Blues acompanyat d'alguns dels amics de l'Escola Jam Session, en Jeroni Pagan, piano i el company professor de flauta de la mateixa escola del qual ara mateix no en recordo el nom. El mateix Lu
Entre els guitarristes que ens van acompanyar vam tenir al nostre amic Toni González, gran guitarrista que abans d'agafar la seva magnífica Gibson va acompanyar a diversos companys al baix elèctric, entre els quals a la jove i simpàtica cantant Alba que va cantar un magnífic Summertime. Toni va agafar la seva guitarra i ja no la va deixar fins el final de la sessió, fent-nos gaudir a tots plegats amb els seus solos i diversos acompanyaments amb acords, fets amb molta delicadesa, tocant i movent-se mentre ho feia com sempre fa, d'una manera molt personal. Ell te un so "propi", si parlem del "llenguatge" que cadascun dels músics finalment acaba obtenint després de molts anys de treball i estudi de tècniques d'improvisació.
M. Munté, S. Juncà i E. Asensio
Entre els bateries que van pujar a tocar hi va haver el Josep Mª Martí, amic i músic de Sant Cugat, que sempre ve i a vegades no toca, però ve, escolta i gaudeix, i si toca doncs millor.
Esment especial a la intervenció del més jove dels bateries, l'Arnau Alonso, que ho fa molt i molt bé, però que el divendres ens va sorprendre a tots amb les quatre masses del vibràfon d'en Geni Barry. Ja ens havia dit que li donava classes, sembla que n'hi havia fet tres o quatre i ja veus com s'ho va fer el noi, tocant el So What fen molt bé la melodia i millor encara la improvisació, passant per les dues escales a la perfecció i aconseguint una sonoritat de professional, i tot això en només poques classes. Aquest noi te futur amb les masses i baquetes i potser també amb les 88 tecles que aprèn com a segon instrument a l'Escola Jam Session.
S. Juncà, M. Tuset, J. Pagan i E. Asensio
El director de la mateixa escola, en Luís Blanco va cantar una balada, el "You don't know what love is" de la manera com ho fa ell, sempre amb un tarannà rockero simfònic, que és lo que més li agrada a ell. I aquest va ser el motiu necessari per fer que en Miquel Munté sortís també a cantar en el mateix tema on jo mateix intentava recordar de quina manera tocava la bateria quan tenia 14 anys. 
Segurament hi va sortit més gent, més músics però ara mateix no els recordo. Si més endavant me'n recordo, els afegiré.
Finalment, i tot i que en Miquel Munté va fer tota una sèrie de fotos que aniré penjant poc a poc, dir-vos que també fa ver un reportatge fotogràfic i de vídeo en Gustaf Soldevila, fotògraf oficial del Jazz Club La Vicentina, i que el penjaré quan el tingui. Miquel Tuset.

Crònica del magnífic concert d'en Matthew Simon Quartet

Hola de nou amigues i amics del Jazz Club La Vicentina, de nou em teniu aquí per escriure unes quantes ratlles del concert que vam fer a la Sala Xica el darrer divendres 19 d'octubre, dia de diluvis diversos i espantada general. En calent, la mateixa nit en arribar a casa, vaig deixar unes ratlles agredolces que ara mateix us planto... 
A bones hores arribo a casa....les 3h 08m. Bé no és gaire tard, no. Un arriba amb una sensació estranya, una mena de sensació agredolça. Un pel agre per haver fet un concert amb la sala amb no gaire bon aspecte, més aviat mitja entrada. Ai, ai, quan sumes i veus que no hi has arribat encara és un pel més agre. Què hi farem. Però sí que vull dir-vos que entre "l'home del temps" i "el temps", em quedo amb el temps, ja que aquest no ha fet ni de bon tros, mullar-nos tant com deia que faria el "savi" primer. Aquest, ha "espantat la canalla" i vet aquí que, ho s'han quedat a casa per mor de mullar-se, i finalment, res de res, o han marxat a mirar bolets, o ves a saber què més. Cadascú te el dret a fer el que vulgui, però quan tothom sap que només fas una moguda d'aquestes al mes, un pensa, jo penso, res, és qüestió de programar-se les sortides i ja que et porten un concert de Jazz a casa, doncs hi vas i ja està, i la setmana vinent una altra cosa.
Això, així ho han entès els qui han vingut, i gràcies per entendre-ho així. La sensació dolça, molt dolça és la que tinc després d'haver gaudit d'un concert complet, un concert amb molt de "swing", aquell que ajuntant-se amb el "blues" fa el "hard bop". Un concert amb el Matthew Simon Quartet, amb balades, i temes més rítmics, on la trompeta i el flugelhorn d'en Matthew han brillat amb molta calidesa. En Matthew i companys ens han deixat clavats a les cadires bocabadats i amb mirada d'incredulitat per la música que ens han regalat. Presentava el seu disc "Continental Blues", tema propi, i nosaltres hem tingut el privilegi de ser els primers en gaudir d'aquest el seu darrer projecte. S'han passejat per diversos estils, tal i com ho fan en el disc, fent-nos gaudir tant en temes "bop", un tema de Gillespie, com amb un tema popularitzat per Louis Armstrong, el conegut "On the sunny side of the street". La diversificació dels registres de la trompeta i el flugelhorn han fet que en cap moment estiguéssim tips d'escoltar el vent metàl·lic, ans al contrari, ens ha fet veure la gran capacitat d'en Matthew de comunicar-nos la seva música de manera diversa. La resta de companys l'han acompanyat a la perfecció, fent-se evident la gran compenetració pel temps que porten junts. L'Oriol Gonzalez Orti, en Federico Mazzanti Perez i en Manuel Krapovickas, han estat a un gran nivell, i en tot moment s'ha vist una màquina rítmica molt compacte i acostumada a córrer conjuntament. Els solos d'uns i dels altres ens han fet gaudir d'allò més i els que ha fet en Matthew en particular, ens han fet veure que si hi ha cel en el més enllà, serà així la sensació. Bé, ho deixo aquí, que per una primera entrada del resum del concert n'hi ha prou. Més endavant la crònica completa, comentant cadascun dels temes, a més a més de penjar al blog els temes que han tocat i que es podran escoltar en el reproductor. Bona nit d'una tacada! I són les 3h 51m, collons..., i gràcies que m'ha ajudat a recollir en Llorenç Fumador, que sinó encara hi seria.
Així va acabar aquesta primera sensació.....i ara la crònica una mica més ampliada.
Vegem primer els temes que van tocar a la primera part:
I'll close my eyes
Ceora
Move
You don't know what love is
Autumn leaves
El primer tema "I'll Close My Eyes", música de William Gordon Reid i lletra de Buddy Kaye interpretat per un dels grans de la trompeta i que en Matthew es va encarregar de recordar-nos, el gran Blue Mitchell. Aquest el va enregistrar en el seu disc Blue's Moods. Tema amb un "swing" suau, escombretes per l'Oriol i amb una melodia "maca", que s'enganxa amb una certa facilitat que va deixar pas al primer solo de la nit a càrrec del líder del quartet. Vam poder escoltar el perfecte so de la trompeta d'en Matthew fen un magnífic solo, amb un so clar i per tant gens estripat, seguint la melodia i arribant a tons aguts però no estridents ni massa aguts. La "dolçor" com en Matthew Simon toca la trompeta és una de les seves característiques, també la extraordinària tècnica emprada. Després d'ell vam poder escoltar el nostre vell piano a través de les mans de Federico Mazzanti, aquesta vegada sí en millors condicions que l'anterior concert, on en Francesc Cepella es va haver de barallar amb els apagadors i etc. Federico va fer-nos un solo "modern", si considerem les estructures harmòniques que escoltàvem. Mentre, la resta de companys de la secció rítmica, l'Oriol Gonzalez Orti i en Manuel Krapovickas seguien mantenint el tempo però ja amb la substitució de les escombretes per les baquetes, amb una mica més de "punch". Després en Matthew va fer uns "quatres" amb l'Oriol  per després tornar tots plegats a la melodia. Va sonar tant bé i semblava tant fàcil que fins i tot ens va estranyar com en Matthew , amb la seva particular naturalitat, fes sonar la trompeta d'aquella manera tant natural. Van sonar els primers aplaudiments, encara una mica tímids,  però que després s'anirien tornant molt més explícits.

El segon va ser el conegut "Ceora", tema d'un altre gran, el Lee Morgan, autor i intèrpret en el disc CornBread, acompanyat de Jacky McLean, Hank Mobley, Herbie Hancock, Larry Ridley i Billy Higgins. Una magnífica "Bossa-Nova", que Matthew  ens va interpretar amb una gran sensibilitat. Va començar la secció rítmica fent una petita introducció per ja posar-s'hi en Matthew amb la trompeta fen la preciosa melodia, a ritme de bossa-nova. Després va entrar a fer el solo que va resultar igualment magnífic, mostrant-nos la seva gran versatilitat en la improvisació. Va fer uns "riffs" mantinguts a modo de "obstinato" de gran factura i dificultat tècnica. Una dolçor en la interpretació que es va mantenir pe deixar pas al solo d'en Federico seguint amb la mateixa suavitat del ritme i melodia. Al darrere, bateria i contrabaix, fen pinya amb el Federico i l'Oriol amb insistents cops al canto de la caixa. Aplaudiments pel pianista per deixar pas al primer solo de la nit del contrabaixista Manuel Krapovickas. Només dos músics sonaven, dos instruments sonaven inicialment, petites marques rítmiques de la bateria van acompanyar el perfecte solo d'en Manuel, que una vegada acabat va rebre els merescuts aplaudiments. Després, altre cop la melodia, altra cop la preciosa trompeta d'en Matthew.

Després ens vam endinsar en una altra manera de tocar la trompeta amb el tema "Move", tema del bateria Denzil Best i arranjada per John Lewis en la interpretació de Miles Davis en el seu fantàstic disc Birth of the Cool, i que en Matthew ens va tocar amb sordina i a un tempo molt més viu que els anteriors, tema aquest inclòs en el disc que ens estaven presentant. Una introducció curta per deixar pas al primer solo del pianista. Al darrera, la resta de companys de la màquina rítmica estaven fent-la córrer al ritme adequat. En Federico es va endinsar en el seu solo, estil del tema a cavall entre el bop i el cool, i que ell es va encarregar d'interpretar magistralment. Aplaudiments i només contrabaix i trompeta, inicialment, van començar a sonar. La trompeta amb sordina ens oferia una altra possibilitat, un altre so, un altre registre, i un so una mica més contingut. Després tots ells seguint en Matthew  i el solo va agafar una altra envergadura, més sòlida pel suport dels companys i amb més contundència també. Després del gran solo, hi van tornar amb el "tema", curtet, i van acabar sobtadament entre grans aplaudiments.

Va seguir una de les grans balades del Jazz, que com moltes d'elles, els diferents músics les han tocat a tempos diversos, fins la versió super ràpida que va fer el magnífic (potser el millor?) Clifford Brown, "You Don't Know What Love Is", de Raye i De Paul. Aquest tema és originàriament una balada i en Matthew la va fer com a tal i la brodar, també inclosa en el disc. Una balada interpretada amb el "flugelhorn" o trompeta baixa, molt més adequat aquest instrument per aquest preciós tema. el "flugelhorn" te un so més càlid encara, i el seu registre comença a un to més greu permetent obtenir un so ple ideal per aquest tema. Va iniciar el solo ell mateix deixant-nos clavats després d'escoltar-lo en algun dels típics "trulls" que fan els trompetistes. Difícil se li fa a un que és qui ho escriu definir tot el munt d'impressions sonores que em venen al cap.....Després d'uns més que merescuts aplaudiments, en Federico s'hi va posar al piano, i amb una semblança melòdica i suavitat va fer el seu trosset de solo, per sense interrupcions, deixar al Manuel la seva part del seu. Aquest gran contrabaixista ens va meravellar també, aplaudint-lo en acabar el seu solo i deixar pas altra cop al tema, preciós tema, melòdica balada, amb la trompeta baixa del millor Matthew, acabant-lo amb un "final" ell sol per fer-ho definitivament amb la resta de companys de manera diluïda. Llargs aplaudiments per a una de les grans balades.

Per acabar el primer set, van tocar un tema inclòs en els estàndards però que originalment és una cançó popular francesa, "Les feuilles mortes", que traduïda a l'anglès es va dir "Autumm Leaves". Tema original de 1945 escrit per Joseph Kosma amb lletra de Jacques Prevert introduïda per  Ives Montand a la pel·lícula "Les portes de la nuit" el 1946. Matthew  hi va tornar amb la trompeta, dolça trompeta, tocant un dels estàndards més interpretats en concerts i en Jam Sessions. Després de passejar-se pel tema  i fer-ne un cor, ell mateix s'hi va posar a fer el solo. Un tema que es toca a un ritme viu, amb molt de "swing" i que l'Oriol  es va encarregar d'executar a base d'escombretes. En iniciar el solo, en Matthew ho va fer amb l'exclusiva participació del piano de Federico, per després ajuntar-se la resta de la màquina rítmica. Un magnífic solo d'en Matthew que seguint les estructures melòdiques el vam poder seguir amb prou claredat, tot i les seves incursions en arpegis i diverses frases de rigorosa dificultat. Després d'ell va ser el Federico qui va segui l'estela del líder fent-nos gaudir d'allò més amb la seva gran imaginació i inventiva harmònica. El va seguir en Manuel al contrabaix, acompanyat per soto-voce per la resta de màquina i aplaudit en acabar, va deixar pas de nou a la melodia interpretada amb la gran solvència del mestre de mestres, d'en Matthew Simon. Acabant el tema, ell mateix va recordar-nos que la gent, si volia, es podi emportar un record del concert a casa per mitjà de l'adquisició del disc. Va presentar també els companys i finalment varen acabar el primer set enmig de llargs aplaudiments. 

Després d'aquest primer passe vam fer la mitja part, moment en el qual els que encara estan enganxats varen baixar les escales per precipitar-se al buit del carrer. Mentre, uns anaven a refrescar-se i altres s'emportarien el disc d'en Matthew Simon Quartet signat pels protagonistes. Uns minutets i s'hi van tornar a posar.

Els temes que van tocar d'ençà fins el final van ser:
Caravan
The night has a thousand eyes
Mazl
Continental blues
You made me love you
On the sunny side of the street
Ow!!

El primer tema d'aquest set va ser el conegut "Caravan", composat pel trombonista de l'orquestra de Duke Ellington, en Juan Tizol, autor també de "Perdido". Tema que es va interpretar per primera vegada per la orquestra d'en Duke el 1936, tema aquest inclòs en el CD. El va iniciar l'Oriol a la bateria incitant-nos a un recorregut pel desert fent una llarga introducció "percussiva" per ajuntar-se la resta de companys de la màquina rítmica. Com si res, amb el so esmorteït per la sordina, en Matthew hi va entrar amb solvència i molta suavitat. Un parell de passades pel tema i ja endinsar-se en el seu solo. Aquest, i també en el tema, la "A" es toca a ritme latin mentre que la "B" es fa amb "swing". Igualment així va ser, fins i tot doblant el ritme fent-lo molt més viu, com si la "caravana" es posés a córrer al galop. Després del magnífic solo d'en Matthew amb el magnífic so de la sordina s'hi va posar el Federico que ens va deixar també bocabadats, doblant el ritme igualment i mostrant-nos la plenitud de la secció rítmica. Aplaudiments que van deixar pas al primer solo de l'Oriol a la bateria. Ja es veia en començar el tema, que aquest era adequat per a ell i les seves capacitats rítmiques. Bon solo de l'Oriol i ja tots varen tornar al tema, magnífic tema de Juan Tizol que es deu haver tocat milions de vegades. 

Llargs aplaudiments per deixar pas al següent tema que va ser-ne un altre que surt en el disc, el magnífic  "The Night Has A Thousand Eyes", de Jerry Brainin Buddy Bernier, tema de 1948 i del qual se n'han fet moltes versions, algunes magnífiques com la que fa ver John Coltrane en el seu disc Coltrane's Sound. També a un bon ritme i amb molt de "swing", va començar l'Oriol i la resta de companys per deixar pas a la melodia interpretada pel gran Matthew. Tema que en la part "B" fa una modulació preciosa. Ja s'hi va ficar a fer el seu solo a un tempo bastant increïble i sempre anant amunt i avall del registre de la trompeta, i fent uns "licks" i arpegis magnífics, demostrant-nos la gran tècnica i inventiva en la improvisació, i mostrant-nos lo millor d'ell mateix ja que, "Tal ets, tal toques". Un magnífic solo que va estar acompanyat en tot moment per la secció rítmica mantenint la pulsió rítmica en tot moment de manera increïble. Després d'ell, va fer-ho el Federico amb una gran varietat d'idees i inventiva, fent-nos gaudir escoltant el nostre "vell" piano, ja que va sonar com en les millors ocasions. Solo amb varietat rítmica de "latin" a "swing" tal i com es fa en aquest tema i en molts altres. Després d'ell, en Matthew  hi va tornar amb la melodia, magnífica repeteixo en el pont, i ja anar-la acabant amb ritme llatí mentre anaven allargassant frases per acabar-lo baixant el nivell auditiu. Aplaudiments acompanyats d'admiració van deixar pas al següent tema.

Van seguir amb un altre dels temes del disc, el "Mazl", de Abraham Ellstein - Molly Picon. Una balada d'arrels israelianes inicialment dolça i que es va convertir amb un tema a ritme de vals, seguint la mateixa melodia. Tema suau que ell es va encarregar d'iniciar en la tanda de solos, mentre al darrera, la secció rítmica mantenia el vals i així permetia a Matthew fer els seus "trulls" molt ben mesurats i fer les seves frases de manera repetitiva però no massa. Un tema no massa conegut ni escoltat ni interpretat en les Jam Sessions però que ens va agradar força. Federico va seguir-lo amb el seu solo, ja tots molt més calmats mantenint el ritme de vals i mentre ell, anava desgranant les notes i ja per acabar-lo i deixar al Manuel fer la seva aportació només lleugerament acompanyat per l'Oriol i en Federico. Després hi van tornar amb el tema, deixant-nos Matthew algunes frases del món clàssic, i ja per acabar-lo suaument.

Després s'hi van posar amb el tema que dóna títol al disc, el "Continental Blues" d'en Matthew Simon. Un Blues a molt bon ritme i amb una melodia molt enganxosa i que ràpidament s'ens va ficar al cap. Una mena de R&B, quasi a ritme de R&R però suau que després d'un parell de passades ja va servir perquè en Matthew  hi entrés en el solo. Mentre al darrere, la secció rítmica hi anava a totes seguint l'estela del líder, que ens va deixar una perla de solo. Aquest músic i gran persona, californià de naixement però català d'adopció ens va meravellar durant tota la nit, i vam tenir ocasió de conèixer-lo els qui no el coneixien . Després d'ell de nou va ser en Federico qui va fer la seva part de solo, magnífica, per deixar pas de nou al tema, curt, però enganxós tema propi d'en Matthew, i així repetint el cor un parell de vegades van arribar al final acabant-lo de manera sobtada.

Van continuar amb un altre dels temes del disc, el  "You Made Me Love You, I Didn't Want to Do It",  de James V. Monaco - Joseph McCarthy, Ara li va tocar a una altra balada, preciosa balada i que va calmar els ànims dels temes anteriors. Matthew va saber conjuntar diversos temes, diversos ritmes i estils interpretatius amb la trompeta i el flugelhorn, fent que fos un concert variat, gens monòton ni per excés de ritme ni per manca, i amb melodies molt variades, aconseguint mantenir-nos atents en tot moment. Després de la introducció del tema pel mateix Matthew va continuar Federico en la seva part de solo d'aquesta preciosa balada. Després d'ell va ser el líder, qui amb la seva particular sensibilitat ens va deixar bocabadats, per la tendror en la interpretació d'un tema un xic melancòlic, acabant-lo fen una sèrie de "trulls" i per després fer-ho dolçament entre càlids aplaudiments. Explicant-nos en finalitzar-lo que aquest era el tema que la seva mare volia que toqués quan ell, a l'edat de 10 anys s'estava barallant amb les escales.

Ja anaven arribant cap al final quan ens van fer el preciós tema popularitzat per Louis Armstrong, el "The Sunny side Of The Street", de Jimmy McHugh-Dorothy Fields. Tema interpretat a un ritme de "swing" molt temperat, suau, diríem. Tema interpretat per multitud de músics i també cantat per multitud de cantants. Després de la coneguda melodia, interpretada amb la trompeta, apagant-ne el seu so de tant en tant per una mena de barret, obtenint-ne aquell característic so "Wha-Wha", i fer-ne la seva part de solo, altra cop magnífic, va deixar pas al Federico qui va seguir amb la tònica de l'estil del tema situat el 1930. Després d'ell altra cop la melodia per finalitzar-lo a base de Wha-Wha. 

Llargs aplaudiments pel que havia de ser el darrer tema i presentació dels músics per part del seu líder, que van aconseguir el "bis" de rigor i que va ser el magnífic "Ow!!", que Dizzy Gillespie va escriure el 1947, tema immers en el món del "BOP" i que va finalitzar una magnífica nit. Tema "bop" però que ell va saber interpretar segons el seu estil pausat, gens eixelebrat, mantenint la tònica del concert, la suavitat i dolçor. Després dels inicis i petit solo d'en Manuel va continuar el solo el magnífic trompetista que ens va enlluernar tota la nit. Federico el va seguir, amb la secció rítmica de bateria i contrabaix fent-li el coixí suficient i així recolzar-lo. Van fer una sèrie de "vuits" entre el pianista i trompetista per acabar tocant només pianista i trompetista en una demostració de gust interpretatiu que es va mantenir durant tota la vetllada d'aquest magnífic concert que només es va veure enterbolit per la manca de públic. Hi vàrem ser uns quants, però no els suficients. Un quartet com el que ens va acompanyar es mereixia un local ple en tota la seva magnitud. Miquel Tuset.