Salutations, Hacker

S'il vous plaît hacker, laissez-nous en paix. Ceci est juste un blog de jazz. Vous y trouverez rien. Ici il n'y a que le jazz, chroniques et quelques photos. Quelles sont vos intentions? Détruisez ce blog? Détruire près de sept années de travail mise à jour le blog avec de la musique et des commentaires? Veuillez indiquer votre temp engagé dans d'autres activités et d'oublier ce blog?. Je vous remercie de tout cela. 

Guillermo Calliero Quartet al JCLV el 29 de gener de 2016

Doncs ja tenia ganes que vingués el Guillermo Calliero Quartet entre nosaltres i així va ser que el vam tenir aquest passat divendres 29 de gener. Va venir però amb una formació de quartet que no és la "seva" típica, aquesta formada pel Federico Mazzanti, piano i Martín Laportilla, baix elèctric. El Guillermo Calliero New Jazz Quartet van ser ni més ni menys que un dels pianistes de Jazz més en forma no només a la península sinó també per Europa, Albert Bover.....(perquè sí nois i noies, nosaltres tornem a ser fora d'aquest concepte). Un altre mestre que va venir, el més gran dels qui remena el contrabaix, va ser el gran Horacio Fumero. Si afegim, ara sí, al bateria oficial del quartet, en Nicolás Correa, haurem acabat la composició d'aquest quartet amb el líder a la trompeta, una magnífica trompeta daurada. 

Un quartet únic, en el primer concert que aquests músics es trobaven per fer la música proposada pel líder, i que tot just van assajar uns moments abans en algunes parts d'alguns temes. No compto que s'haguessin vist abans per assajar, tot i que sí què devien haver parlat de com fer els temes i dels temes mateixos. 

L'assumpte és que van venir i els dos primers van ser l'Horacio i l'Albert  abans que jo mateix. Tot i haver preparat la Sala Xica una estona pel matí i haver comprat el sopar, vaig arribar abans de les 20h amb la truita de patates i ceba i demés aliments i ja m'estaven esperant ells dos. Després de les salutacions i abraçades, vaig continuar la feina pendent que hi havia a la Sala mentre ells van muntar el contrabaix l'un i l'altre provar el piano, que tot i haver-lo fet afinar el mateix dia, a ell li va semblar que no estava prou bé. No era massa greu, però pot ser que la màquina ja no tiri més. Ho haurem d'anar seguint a veure com va d'afinació de cara el proper concert amb l'Ernesto Aurignac

Després de no massa estona van arribar el Guillermo amb un seu amic, argentí com ell que em va presentar ja fa mesos al Fizz del carrer Balmes. Nicolás Correa va venir tot just després amb el temps justet per muntar la bateria i provar algunes "coses" d'alguns temes amb els altres dos, els mestres, que segurament inauguraven el repertori per primera vegada. En Nico és qui coneix més aquest projecte del líder i gran trompetista Guillermo Calliero, coneixedor el bateria de tots els "secrets" rítmics dels temes.

Una vegada acabats els assajos vam sopar tots plegats amb la truita de patates i cebes, un magnífic pernil i formatges amb pa amb tomàquet i un bon vi negre, i ai las, aquesta vegada va ser un Rioja i no un Priorat, gran pecat?

Van començar el primer set amb un magnífic tema de Richard Rogers el preciós "My Romance" a un tempo mig carregat de groove. En aquest tema ja vam poder escoltar la magnificència d'aquesta formació amb ells quatre com a màsters dels seus instruments, amb el magnífic so del líder amb la seva preciosa trompeta, mentre el swing no parava i ell solejava. Un gran mestre del metall ens estava deixant bocabadats. Després d'ell li va tocar a l'Albert engegar el seu, fet amb total mestria amb tot un farcit d'acords a dues mans després de solejar amb la mà dreta. l'Horacio va ser qui després s'hi va ficar de ple amb el seu so profund i potent del contrabaix en un solo de total control harmònic i "virgueries" diverses tot anant amunt i avall del mànec del seu magnífic contrabaix. Després van venir els "quarts" amb el bateria i així aquest va poder  fer la seva aportació al tema. En acabar, de nou a la coda i fer la melodia d'aquest preciós tema, un magnífic estàndard de R. Rogers.

El següent va ser un tema del gran Enrico Rava anomenat "Theme for Jessica" un tema a ritmes ternaris viu i càlid a la vegada, amb una melodia força preciosa. Després d'ell, l'Albert ja s'hi va posar en la seva improvisació, magnífica, amb tot un reguitzell de demostracions de la seva gran mestria. El líder va seguir la tanda de solos amb una magistral intervenció i so, en aquest tema del mestre Rava que ves per on, havíem vist feia poc al Jamboree. Nicolás  va seguir però ara tocant els timbals a la manera argentina amb aquells ritmes tan característics i propis de la terra del líder, que no la del bateria, què és uruguaià. Després, de nou el tema i melodia i acabar-lo amb un "turnaround" magnífic fins el final. 

La balada havia d'arribar i ho va fer de la mà del bolero, en un estàndard d'aquells tan i tan preciosos de nom "Stardust", Pols d'Estrelles. Tema iniciat per piano i trompeta amb un total silenci a la Sala Xica mentre ells dos s'enlairaven amb aquesta melodia encara sense ritme aparent. Després d'aquesta preciosa "intro", van entrar bateria i contrabaix a ritme de Bolero reconvertint-la en quasi una altra cançó. Un magnífic so del líder, va deixar pas al del mestre de les 88 tecles, de les quals en falten algunes en el nostre piano, segons em va fer veure l'amic Lluís Coloma. L'Albert  va brillar en aquest tema d'allò més amb calidesa i tècnica de la mà, tan de l'esquerra com de la dreta. Ja ens agradaria disposar d'un millor piano, ja, tot i sonar prou bé, la mecànica sembla que no està a l'alçada dels músics que el toquen, què hi farem. Un gran solo d'un dels mes grans al qual va seguir el del líder a la trompeta, càlid i farcit de recursos tècnics i amb el seu característic so. Solo seguit de tema de manera quasi imperceptible per encarar el final delicadament i així acabar-lo de la mateixa manera que l'han començat, magníficament. Els aplaudiments posteriors així ens ho van fer veure. 

Van seguir amb un altre estàndard, aquest però ja força més viu amb una intro melòdica del tema curta que va donar pas ràpidament al solo de l'Albert. En aquest i de la mateixa manera ens va enlluernar per la precisió i control del ritme amb ambdues mans, a la vegada que la dreta anava dibuixant les línies mestres melòdiques. Un tema del qual no en sé el títol, tot i reconèixer-lo només escoltar-lo. Un tema magnífic per acabar el primer set amb un gran solo del líder, seguit del més gran dels contrabaixistes, l'Horacio Fumero en una altra demostració de tècnica i bon gust.

Aquest primer passe va acabar amb le cita del mateix Horacio que sembla li va sentir a dir al gran Dexter Gordon....."una pausita para una copita"....he..he.



Un descans del tot merescut i moment en el qual el personal del públic va poder fer petar la xerrada tot i refrescant-se i recordant els bons moments musicals que ens havien fet passar.



El segon passe va començar amb una deliciosa balada a 3x4 del mateix Horacio Fumero anomenada "Torcacita". Després van fer un tema de Carlos Gardel anomenat "Golondrinas" a ritme del Candombe uruguaià. Després van seguir amb un tango també de Gardel, el conegut "Volver" amb llarga i magnífica intro a piano pel mestre Bover que no Volver. Després un dels canvis rítmics i estilístics més brutals mai vistos ni escoltat amb el tema de Charlie Parker anomenat "Donna Lee". Van acabar el segon passe amb el tema "Cherokee" també a tutti bopper. Després d'uns llargs aplaudiments van fer una preciosa balada a mode de Bis anomenada "It could happen to you", tema de Jimmy Van Heusen i lletra de Johnny Burke un tema a un tempo mig amb el swing necessari per acabar de gaudir amb un dels millors concerts que hem tingut al JCLV.

Tots aquests temes van arrodonir un concert extraordinari on la música la van escriure amb totes les majúscules possibles, amb una bona assistència de públic vingut de diverses poblacions a banda de Sant Vicenç, com són ara Sant Cugat, Torrelles, Cervelló, Valldoreix, Igualada, Sabadell, SantBoi, i alguna més que em deixo, de ben segur. Agrair doncs la presència a tots, agrair també els amics col·laboradors sense els quals no podríem aguantar i per descomptat als mateixos músics, per la seva mestria i generositat.

Ara ja ens preparem pel proper concert, el del 12 de febrer, amb l'Ernesto Aurignac Quintet el qual ens presentarà el seu disc ANUNNAKIS.
Miquel Tuset i Mallol.

Enrico Rava Quartet al Jamboree el 26 de gener de 2016

Aquestes són les quatre ratlles que vaig penjar al Facebook un dia després d'aquest magnífic concert al Jamboree....i ja vegeu que he afegit les magnífiques fotos de l'amic Antonio Narváez Dupuy.

Molt bona tarda a tothom, ja amb el programa 233 a punt per avui i encara amb la magnífica música del concert de l'Enrico Rava Quartet ahir al Jamboree Jazz escoltant-la dins el meu cap. I no tinc por de perdre-la perquè me la vaig emportar, tot i poder-la escoltar per plataformes digitals diverses, no hi ha res com tenir-ho a les mans. Ahir, vam poder escoltar la darrera proposta d'aquest mestre que ha sabut evolucionar i envoltar-se de "savia nova" com així ho han fet i ho fan encara molts altres màsters com ell. Tot i que la majoria van ser temes propis, interpretats però de manera "sui generis" gràcies al trio de grans músics que l'acompanyaven, hi va haver algun estàndard com el "You dont know what love is", i potser algun altre més. La sensació que t'anava omplint a mida que anaves escoltant era de plenitud i satisfacció total. L'encert de barrejar el so càlid (a vegades no tant) del fiscorn del líder amb un trio amb guitarra elèctrica i pedals diversos (Francesco Diodati), contrabaix (Gabriele Evangelista) i bateria (Enrico Morello) va ser total. 

En algun moment del primer passe vaig escoltar una mica massa els efectes del guitarrista, però no pas en el segon, on no van sonar de la mateixa manera. Sí però, que la destresa d'aquest i el control sobre la electrònica va ser efectiu. Una gran tècnica a l'instrument i a la vegada gran control sobre els estris. Afegiria també, i de manera general, que el so del trio (que podia haver estat eixordador) va estar sempre per sota del líder. Detall aquest suficient per engegar-ho tot a norris, en cas contrari. 

Els solos d'aquest jove guitarrista i total control de la melodia, amb els breaks que hi va haver sovint, conjuntament amb les interpretacions dels altres dos companys, ens van mostrar un projecte ben preparat i rodat. Els altres dos companys de la secció rítmica, contrabaix i bateria, van estar també a un nivell estratosfèric. La comunió constant entre aquests, mentre guitarrista i líder feien els seus solos, a vegades fent-ho de tu a tu, va ser també impactant, a banda de comprovar de quina manera dominava l'instrument, gràcies a la seva pròpia envergadura (un xicot de metre noranta o quasi). Els seus solos van ser també impressionants a la vegada que la seva afinació. Control permanent sobre els temes que a vegades evolucionaven estranyament (per nosaltres) i amb canvis rítmics diversos, sobre els quals hi havia total sincronisme amb la resta de companys. 

Del bateria també en diré glòries, la més gran que podent matxucar-nos no ho va fer. També penso que qui mana no li ho devia deixar fer. Allò de..."mantinguem el so del grup dins d'un volum adequat, nois", amb paraules suposades a l'Enrico. A banda del control "volumètric", va ser també espaterrant de la manera com va portar la secció rítmica, fins i tot en solos on el tempo el variava a voluntat seguit també pels dos col·legues. Un bateria que tocava, aparentment, amb una gran comoditat i tranquil·litat, i fent fàcil, lo difícil. El mestre de tots, Mr. Enrico Rava, es va mostrar molt distès i amable, repetint un bis en cadascun dels dos passes, i content per estar en el lloc on estava. Un emblemàtic espai amb paraules seves, o més o menys. El que més em va agradar de la proposta van ser la manera com ha confegit les composicions, fins i tot l'estàndard o estàndards que van tocar. Uns temes que podrien ser "lineals" van estar plens o omplerts de matisos i canvis rítmics, de tempo, amb breaks, tal i com he dit abans. 

Una manera de fer "moderna", entre moltes de les maneres modernes de fer la música que et fa entendre (per si no ho sabies) la infinitud de la música, la infinitud del Jazz. La sensació d'haver viscut en viu una de les propostes més innovadores de l'escena actual per un dels metalls també més en forma. Sense escarafalls, es va mostrar sòlid amb el seu instrument i ric en el registre mig del seu flugelhorn, a la vegada que amb una gran demostració de creativitat i gust per la música. En Pere Pons va presentar l'esdeveniment com el primer d'una sèrie on els músics italians en seran els protagonistes, gràcies a la col·laboració del Jamboree amb "La Casa d'Italia" a Barcelona, em sembla. En sortir, vaig escoltar a algú que li deia..."Gràcies Pere per portar-lo"..doncs sí. Una idea portada a la pràctica de la qual n'hem vist el primer acte...gràcies Pere. I també agrair a l'Alex Monsoliu que cuidés tant bé del so establert i a l'Oscar per la seva sempiterna simpatia. 
Miquel Tuset i Mallol.

Miquel Talavera Quartet al 1er concert de Festa Major, Sala Xica 23 de gener de 2016.

Doncs el dissabte 23 de gener i en plena Festa Major, vam assistir a un magnífic concert del Miquel Talavera Power Trio + Toni "Pato". Aquesta va ser una proposta única, la d'ajuntar el Power Trio eminentment elèctric i "canyero" amb els saxos diversos d'en Toni "Pato". Un concert que es va veure seguit per tota una bona colla d'aficionats amb el desig de gaudir amb la proposta mixta que havia de ser de "Blues" i "Jazz". Un concert que va començar amb puntualitat britànica i res a veure amb la nostra, l'habitual dels concerts que fem al JCLV. Una primera part iniciada pel "Power Trio", elèctric i potent, amb els temes habituals d'aquesta formació liderada per un dels millors guitarristes de blues de casa nostra, acompanyat dels seus habituals Jordi Franco, baix elèctric i Miquel Ballester, bateria

Un primer set potent i un pèl fort de volum per les meves orelles, oïdes, però sembla que no tant per la resta del personal. En Toni va pujar a fer diversos temes, els més jazzístics, i així anava ell, pujant i baixant de l'escenari segons les indicacions del líder. Una Sala Xica que feia goig amb 55 entrades venudes, de les quals 3 van ser amb Carnet Cultural. Amb tanta gent i tanta sed, hi havia d'haver algú a la barra que pogués donar a tothom el que volia i així va ser, però aquest algú realment van ser dues magnífiques cambreres, la Montse i la Joana que van ser les que més feina van tenir tot i servint refrescos i demés a la gent tot just d'haver entrat al recinte. Una feina que es va veure ampliada a la mitja part on a més a més vam poder comentar amb els amics les vicissituds del primer passe.

El segon va ser força més tranquil en tots els aspectes, el del volum i també el de la música. Un segon set adequat per poder dir que aquest concert fet a la Sala Xica, va ser tot un èxit, de música i públic. El Jazz i les Bosses van anar de la mà, amb les balades i els temes més càlids, i així va ser com vam acabar amb tothom força content i feliç d'haver vingut a veure aquest primer concert de Festa Major. Un trio amb una secció rítmica impactant la primera part i més tranquil·la a la segona. En Jordi Franco va lluir la contundència del seu baix elèctric amb els acompanyaments i també en els seus solos, demostrant formar part d'una "banda" compacta i precisa en el tempo. De Miquel Ballester dir-vos igualment que va estar potent en el primer set i més delicat en el segon, aconseguint entre tots amortir una mica el volum general, escoltant-se la música certament millor. Soc dels que té aquesta opinió: La música no s'ha d'escoltar massa forta. S'ha d'escoltar a un volum que et permeti gaudir de tots els instruments a la vegada, tot i fer un d'ells el seu solo, has de poder continuar escoltant la resta i fer-ho a un volum no gaire alt. 

Voldria Incidir amb el fet què la proposta del "Power Trio" + Saxos és novedosa i que ben bé es podria tornar a repetir aquest format. Quasi que m'atreviria a dir que si el format no fos tan elèctric encara quedaria millor. Temes de Blues i Jazz amb saxos, guitarra, baix i bateria és una bona proposta, i més encara amb l'afegitó de la qualitat dels músics. Del Miquel Talavera Power Trio poc en podem dir que no sapigueu, mentre pels qui no coneixen al Toni dir-vos que és un molt bon saxofonista, imbuït de R&B i Jazz, i que ha treballat amb formats diversos, tot i acompanyant al mateix Talavera en el seu projecte dedicat als Dire Straits. També havia format part de la "Orquestra Tràffic. Toni és també un assidu als "Concert-Jam" del JCLV,  i sempre que ve, ens dóna el toc de professionalitat que nosaltres no tenim. Ja m'hauria agradat ampliar aquestes quatre ratlles però em sembla que aquest petit resum és prou suficient, tot i acabant dient que aquest esdeveniment va estar patrocinat per l'Ajuntament de Sant Vicenç dels Horts: gràcies als qui en són responsables. Gràcies  també a tots per ser-hi i als músics per la seva música i entrega.
Miquel Tuset Mallol.

Al Jamboree amb Joan Chamorro presenta Marc Martín i amb Scott Hamilton & Toni Solà Quartet, dies 21 i 22 de gener de 2016

Doncs vam poder gaudir de dos concerts en aquest espai, la nostra cova-cava del Jamboree Jazz Club en dos dies consecutius. 

El 21 dijous hi vam voler anar per esbrinar com era la nova proposta musical que proposava en Joan Chamorro, la del pianista Marc Martin, i la bona sorpresa va ser que aquest és un jove que apunta molt bones maneres interpretatives havent fet escola amb la Sant Andreu Jazz Band de la qual ara mateix ja no n'és el pianista, coses de l'edat i del temps que va passant. En Joan va aconseguir muntar un espectacle musical complet amb una de les figures més potents del trombó, el valencià Toni Belenguer. amb aquest monstre a l'escenari, i la resta de mestres, sempiterns acompanyants dels projectes del Joan com en Josep Traver, Esteve Pi i Andrea Motis, no podia sonar de cap més manera possible i aquesta havia de ser la de sonar molt i molt bé. Si afegim que el mateix Ignasi Terraza hi va participar, doncs convindreu amb mi que la "festa" havia de ser total. Encara ho va ser més i ho va ser pel fet que en Joan convidés a alguns, uns quants nois i noies de la Sant Andreu Jazz Band a tocar amb ells, arrodonint un concert que en el primer passe va omplir el Jamboree.

El dia després hi vam tornar per gaudir també amb la proposta del Toni Solà el qual va venir amb el seu trio, aquesta vegada sí, i també, amb l'Esteve Pi, a banda del Gerard Nieto i l'Ignasi González. Una formació compacte que va comptar amb la solidesa del mestre Scott Hamilton, mestre de molts, i qui va donar el contrapunt sonor, més envellutat al so més metàl·lic del Toni. A banda dels sons complementaris, també ho van ser les seves intervencions, clavades en les melodies dels temes sonant tots dos a la vegada, i sovint un amunt i l'altre a ball. Una potència presencial la dels dos vents, que per sí sola ja et deixava clavat a la cadira mentre els sons t'entraven sense parar i el swing no parava de fer-te bellugar les cames, el cap i tot el cos. Un projecte ferm, sòlid, amb una música sí, sense secrets, i em refereixo al missatge, a l'estil, al Jazz que els hi agrada a ambdós saxos tenors. La solidesa també hi va ser a la secció rítmica amb un Gerard Nieto sempre precís i creatiu amb el swing als seus dits. Mestre com acompanyant, més ho és a l'hora d'improvisar. L'Ignasi González és el contrabaixista ideal per formar part d'una secció rítmica amb l'Esteve Pi a la bateria, parella aquesta que es coneixen d'una manera total, tot i fer alguns dies que potser no tocaven junts. Un projecte sòlid, repeteixo, sense sorpreses però que ens va omplir de groove durant tot el primer passe que hi vam assistir. Al final el mateix Toni ens deia a fora que per a ell tocar al costat de l'Scott a vegades li feia despistar-se del seu moment a tocar tot i escoltant al mestre americà. Aquest va mostrar tot el seu saber en tot el seguit de solos que van compartir amb el Toni. El se Sant Boi va estar també imponent, tot i "estripant" com a ell li agrada el so del seu tenor. Un contrapunt sonor ideal, com he dit abans, a la sonoritat més dolça del tenor del mestre americà.
Miquel Tuset i Mallol.

David Viñolas Trio, Concert-Jam al JCLV el 15 de gener de 2016

1.- Concert de David Viñolas Trio

Doncs tot i que ja fa dies sense poder actualitzar el blog, ara ja toca fer-ho....la feina s'està amuntegant sobre la taula i al final no recordaré massa coses dels concerts, o sigui que ara mateix m'hi poso.

Abans però i per anar fent boca, us poso l'enllaç per poder escoltar el concert mentre llegiu aquestes curtes quatre ratlles.


El 15 de gener vam fer el primer concert de Jazz del 2016, que va ser també el primer Concert-Jam. L'àudio ja fa dies que el podeu escoltar i ben bé que va sonar la proposta d'aquest músic-bateria i magnífica persona en David Viñolas. Un trio que presentava el projecte liderat pel bateria acompanyat per dos altres grans músics. Si us haig de ser sincer, (em sembla recordar que sempre ho soc) del saxofonista Albert Bartolomé no en sabia res, exceptuant la seva participació en el disc del líder que vam posar en un llunyà programa de ràdio. L'assumpte és que no l'havia vist en directe ni sabia com s'ho remenava dalt de l'escenari. La sorpresa va ser majúscula en veure'l en total desimboltura i total control sobre els seus instruments, saxo alto i soprano, a la vegada que ens va agradar força el seu so i més encara el seu fraseig i llenguatge jazzístic. Més ho vam gaudir en la seva participació a la Jam, on es va mostrar segur i feliç de col·laborar-hi. 

Del contrabaixista ja en sabia algunes coses pel fet d'haver-lo vist en diverses actuacions acompanyant, em sembla, el projecte de Toni Vaquer. l'Aleix Forts es va mostrar eficient i contundent amb el seu contrabaix, amb una pulsació precisa i molt bona compenetració amb el líder i bateria, la única secció rítmica. Els seus solos van estar farcits de molt bones idees a banda de ser també força melòdics, mostrant-se, com la resta de companys, content i concentrat en les seves interpretacions. Una conjunció que el va fer estar-se quasi tota l'estona dalt l'escenari excepte un parell de temes que va voler descansar per la manca de substitut a la Jam. Es notava que s'ho va passar força bé, que s'ho van passar força bé.

En David Viñolas, bateria del qual li vaig fer la broma en la presentació tot i dient que potser no s'hi veuria gaire pel fet d'haver tastat massa estona el bon vi del priorat que vam veure en el sopar, va estar magnífic. Concentrat com pocs, va mantenir la sessió del concert seriós però somrient pel gaudi. Els temes van anar sorgint de l'escenari amb un quasi total astorament per part de la no massa audiència. Temes nous, alguns no gens fàcils, que d'entrada costen d'assumir per part de l'audiència. En el meu cas, i després d'escoltar tot tipus de projectes, no se'm fa gens difícil "entrar" en els temes nous. Em limito a deixar-me portar i seguir la melodia, per més estranya que em sigui. Valoro les interpretacions dels músics, el seu so, el ritme, a vegades la manca de ritme, i sobretot el fet que siguin composicions pròpies. És aquí on jo no hi tinc res a dir. Els músics són tots ells molt diversos i crec que els hem d'escoltar els seus projectes per més estranys que siguin. Amb tot això no vull que s'interpreti que els temes seus van ser estranys, no, no va ser així i la prova la teniu en l'àudio del concert.

Per acabar aquesta petita crònica del concert d'en David Viñolas Trio, aquí teniu la llista dels temes que van tocar.

Trois gimnopedies - Erik satie
Siempre se hace lo que se puede - David Viñolas
Redibuixant el camí - Albert Bartolomé
Impro a la Vicentina - David Viñolas Trio
La Felicitat de Sadie - David Viñolas
I Let a Song Go Out of My Heart - Duke Ellingtong

El primer tema "Trois Gymnopedies" de Erik Satie és una peça magnífica i delicada, tema clau en l'obra d'aquest músic. Les Gymnopédies són tres obres per a piano compostes per Erik Satie publicades a París el 1888. El nostre trio va iniciar la seva intervenció amb aquest tema, gens fàcil si pensem en l'òrbita del Jazz, ja que ve de l'època modernista de ara fa dos segles, (collons). El so del saxo alto va omplir l'espai d'aquesta delicada música a un tempo força suau, fent-nos concentrar als oïdors per la proposta. A mi em va semblar perfecte aquesta entrada amb aquest tema tan emblemàtic i ben interpretat. El so, ja cap el final del contrabaix amb l'arc, saxo i bateria va ser fantàstic. Un tema llarg, de prop de 10 minuts que a mi, particularment, em va deixar estorat i satisfet de la música que escoltàvem.  

El següent tema, "Siempre se hace lo que se puede", de David Viñolas va resultar ser un tema força viu amb una melodia força viva i un ritme persistent, trencat i per tant complex. El solo de l'Albert va iniciar la sessió de la creativitat pel trio de músics en un tema que va acabar de cop. El següent tema, "Redibuixant el camí" va ser un tema iniciat per un solo llarg del líder del trio amb les masses, tot i amortint el so més sec de caixa i timbales. Els tocs als plats també hi van ser, però més com si de passada incidint més en els redobles sobre els timbals...després d'una estona va ser el saxo soprano de l'Albert  qui va incidir melòdicament en el tema, lent, i precís. Son d'altres indrets ens sonaven tot i que no massa llunyans, magnífic el so del soprano d'aquest músic Osonenc com el bateria, mentre que del Vallès Oriental el contrabaixista que va deixar-nos un magnífic solo al contrabaix en aquest tema eteri i fins i tot oníric i que ens va deixar a tots en un estat de màxima atenció i silenci. 

La "Impro a La Vicentina" va seguir just després del "Redibuixant el camÍ". Els altres dos temes van seguir per així acabar el seu magnífic projecte després de quasi 1 hora de música i donar pas a la jam tot i fent el darrer tema, un estàndard de Duke Ellington per començar a situar-nos a la Jam Session. 

2.- Jam Session amb D. Viñolas Trio & friends

Mentre llegiu, si voleu podeu escoltar alguns temes de la Jam....clicant en aquest enllaç...


Mentre escoltàvem el concert d'aquest trio, quasi tothom anava valorant positivament el projecte del líder a la vegada que les intervencions dels mateixos músics. 
La Jam va ser una de les més boniques i amb més músics dalt l'escenari. Haig de dir que la participació de la parella Isabel Martin & Ronny Burke van omplir l'escenari des de quasi el primer tema, el preciós "How Insensitive" amb la l'Isabel, veu; Ronny, guitarra; Toni "Pato", saxo baríton; un amic del Josep Mª Martí al fiscorn, jo mateix al saxo alto, l'Albert Bartolomé, saxo alto; Aleix Forts, contrabaix i David Viñolas, bateria. Un tema que va sortir rodat amb la participació de tots, que per començar la Jam va anar força bé. Després en Ronny va començar amb els primers acords de la cançó de borratxos, "The days of wine and roses" amb el preciós so de la flauta d'un incondicional, en Sergio del Campo i la veu càlida de la Isabel. Un altre dels incondicionals va ser el Juan Carlos "Speedey" al saxo alto i el seu potent so al saxo alto. Aquesta vegada però ja amb el Josep Maria Martí a la bateria, i en Toni "Pato" al saxo baríton i el seu so greu i potent, sempre acompanyat per la secció rítmica amb l'Aleix al contrabaix i els acords d'en Ronny. Solos posteriors del Sergio, delicat sempre i el del cornetista també força dolç, van deixar pas al solo a la guitarra d'en Ronny Burke, solo majestuós i força ben trenat, per acabar el tema amb la càlida veu de la Isabel.

Després vam iniciar un altre tema i va ser el magnífic "Just friends" iniciada al saxo alto el primer chorus de la melodia per mi mateix i després seguida la melodia per la veu de la Isabel. Sergio del Campo va omplir la Sala Xica dels delicats sons de la seva flauta en un magnífic solo. l'Albert Bartolomé va seguir amb el seu magnífic so del seu alto en un solo carregat de groove i bones maneres. El del cornetista va seguir la tònica delicada i gens estrident que sonava a la Sala Xica. Un company que esperem veure en properes Jams acompanyat del sempre fidel Josep Mª Martí i d'un altre company al saxo alto. Jo vaig seguir la tanda de solos en un tema que m'agrada força i on sembla que va sonar bastant, bastant bé. En Ronny va seguir amb la seva demostrada professionalitat i gust estilístic, a l'"americana", diria jo. I el ritme no parava, el swing, el groove no parava sempre amb la secció rítmica amb el Josep Mª Martí & Aleix Forts. Després va ser la Isabel qui va acabar el tema tornant a la melodia. 

El següent tema va ser el "There will never be another you", iniciada la melodia per mi mateix amb el saxo alto, i un trosset del solo tot i esperant la intervenció de la cantant, la qual va cantar el tema amb una lletra seva en català. l'Albert Bartolomé va ser el primer en iniciar els solos amb un de brodat i gran fraseig, per seguir-lo el del Sergio, ben construït i sempre delicat, mostrant-nos una vegada més el saber d'aquest jove músic de Castellò establert entre nosaltres, impartint classes al Taller de músics i participant en totes les Jams que pot, i sempre que pot, a les del JCLV. Després vam poder escoltar de nou el magnífic so del baríton del Toni "Pato" en aquest tema tan trempat i divertit. El so potent i brillant del saxo alto del Juan Carlos va omplir literalment l'espai de la Sala Xica, tal és l'energia que li extreu. Després va ser el so més delicat del saxo alto amic del Josep Mª del qual malauradament no en recordo el seu nom com tampoc el del seu amic cornetista. Quan ho sàpiga ja els hi posaré. 

En Ronny va seguir amb la seva particular i nítida sonoritat en un solo preciós farcit de melodia. Al final m'hi vaig posar jo amb ganes d'acabar el solo iniciat al començament del tema i la Isabel ho va fer cantant la melodia ara en anglès i així acabar el magnífic tema. "I'll remember april" va seguir.....I els temes van anar seguint fins el darrer que van fer els del trio inicial, el magnífic "All the things you are" amb el qual vam acabar el primer Concert-Jam del 2016 amb més de 2h llargues de música. Dir-vos que tot i la no massa assistència de públic en vam ser una quinzena i que algunes parelles van ballar alguns dels temes que vam fer, tal era el swing que sorgia de l'escenari. Gràcies a totes i a tots per venir, a tots els músics, la seva entrega i participació, al trio inicvial David Viñolas, Albert Bartolomé i Aleix Forts pel seu saber i bones maneres, musicals i personals i a l'Ajuntament de Sant Vicenç dels Horts pel seu suport. 
Miquel Tuset i Mallol.