Un dijous de fotografia i jazz. Taula Rodona a la Casa Elizalde (Exposició Sergio Sabini) i Albert Bover-Horacio Fumero al Jamboree. Dijous 5_11_15

Doncs va ser ben bé així, un dijous de fotografia i jazz....a veure com va anar..


1.- Molt bon dia a tothom, avui amb el record d'haver passat ahir una molt bona estona a la taula rodona sobre "fotografia i jazz", a la Casa Elizalde, espai on l'amic Sergio Sabini hi te una magnífica exposició de magnífiques fotos on el motiu principal són les mans dels músics sobre els seus instruments, músics entre els quals alguns que hi van venir com el Miguel Fernández , Jordi Pallarés i potser algun més, tot i que crec que no. Força públic que va gaudir d'allò més amb l'exposició, el debat posterior i la copeta de cava. Un debat (taula rodona-rectangular) on els ponents van fer la seva professional aportació començant pel mateix Sergio, el qual ens va fer un resum de com havia concebut la seva exposició, el nombre de músics i instruments i el perquè de tot plegat. La "taula rodona" va començar amb l'aportació de la Claudia Giannetti, tota una especialista, investigadora i comissària de més de 130 exposicions, (http://www.artmetamedia.net), la qual ens va llegir un magnífic text escrit per a la ocasió on relacionà el fet de la interpretació de la música amb el fet de l'escriptura, a més a més d'explicar-nos la seva visió del fet d'expressar (quelcom relacionat amb el fet de prémer, crec que va dir). Tota una autèntica ponència d'una Doctora en Història de l'Art. El següent en exposar la seva impressió va ser en Pepe Font de Mora, un altre mestre d'això de fotografiar, coordinador o director de la Fundació Foto Colectania (http://www.colectania.es), el qual es va interessar en el fet del perquè en Sergio fotografiava el Jazz, tot i que no només fa aquestes fotografies. Aquest, va fer referència a la magnífica? fotografia de Dexter Gordon feta pel Herman Leonard, tot i posant-la com a referència, o quasi. 

El tercer, en discòrdia i a l'esquerra d'en Sergio (explícitament dit), va ser l'amic i mestre l'Antonio Narváez Dupuy, el qual va comentar la seva manera d'entendre la fotografia en general i la dels músics en particular. A l'Antonio l'interessa l'ésser humà i no l'objecte fotografiat. De la finestra, ell fotografiaria el fuster que la va fer. La persona. També va parlar de com s'ho havien de fer els fotògrafs per fotografiar l'instant amb la sala plena de públic i no molestar ni a uns ni als altres. Més coses va dir l'Antonio també parlant del treball del Sergio, i sempre amb la seva particular i directa manera d'expressar-se, però sí que diré que ens va explicar com es va assabentar de com el mestre Herman Leonard havia fet la foto (tota una preparació prèvia de diverses hores amb la millor llum, etc) i de quina manera li va caure dels més amunt a ran de terra. La foto en qüestió no tenia res a veure amb la improvisació i el fet de capturar l'instant. Finalment va ser Pere Pons qui va fer la seva aportació, tot i explicant la història comuna amb en Sergio i com aquest li ha omplert, literalment, la casa amb els àlbums de fotografies d'alguns dels músics que passen pel Jamboree Jazz. Pere va explicar la dificultat existent en recopilar informació gràfica dels primers anys de la nostra cava-cova, la qual cosa no serà finalment impossible, i algun bon material es trobarà. Va lloar la tasca dels molts fotògrafs que passen pel local com els dos presents a més del Joan Cortès Benages, i alguns més com en Josep Tomàs, Oliver Adell, i d'altres. Segurament va dir més coses que ara mateix no recordo, totes tant interessants com els de la resta de ponents. Finalment van donar veu als assistents, entre els quals fotògrafs que poc tenien a veure amb el món del Jazz i que valoraven més la fotografia d'una finestra que de la persona que l'havia fet, seguint l'exemple exposat per l'Antonio. Recordo que vaig pensar que havia d'intervenir pel fet que escoltava com un cercle viciós la relació del jazz i la improvisació (que podia ser la del músic però també la del fotògraf) i en cap moment sentia parlar del fet de fotografiar un concert en directe. O sigui que això és el que vaig comentar, la importància del fet de fotografiar un directe amb totes les dificultats exposades abans per ells mateixos, els dos fotògrafs, i no la de demanar-li a un músic que s'hi posi be, i que en Leo Bianchi, l'Alex Monsoliu o en Pol l'hi posi les llums adequades per fer la foto. Va sortir també el "problema" actual relacionat amb el fet de que molta de la gent que va als concerts utilitza el mòbil per fer fotos, i el problema més greu exposat pel Miguel Fernàndez sobre els vídeos de mala qualitat enregistrats en directe i penjats al Youtube, sovint sense demanar consentiment als músics. Per desmarcar-me dels primers, afegiria que qui això escriu fa fotos amb el mòbil en el benentès que no són artístiques i sí presencials i que després alimentaran la crònica subseqüent. Hauríem parlat més i sort que un dels responsables de la Casa Elizalde ens va convidar a fer-ho tot i prenent una copeta de cava, a la qual cosa no ens vam poder oposar. Alguns dels presents, jo inclòs, vam marxar a córrer cuita per anar al Jamboree a veure...

2.- Albert Bover & Horacio Fumero...al Jamboree....


En Pere Pons, Joma i jo mateix vam tirar avall de cap al metro (parlàvem d'anar-hi tot i fent un passeig) després d'haver xerrat una estoneta amb en Pepe Font de Mora, el qual es va interessar per les activitats jazzístiques radiofòniques d'en Pere, moment en el qual vaig pensar que havia de saber que es feien més programes de ràdio de jazz. Una estona de metro parlant de com havia anat tot i com la Claudia havia derivat el debat cap a l'artífex de l'exposició, després d'esplaiar-nos en mil-i-un conceptes. Havíem de tornar a port. Al Jamboree ja t'hi trobes bé d'entrada, en només veure l'Òscar de Pombo i la seva simpatia i celeritat, el somriure de galta a galta i donant-te la benvinguda, ja et dius a tu mateix.....ja som a casa. L'Albert va aparèixer ben aviat tot i saludant-nos força content i comentant lo bé què havia anat el passe anterior. Comentaris amb en Joma de com ell feia els dibuixos i com l'instant, que a vegades ens sembla únic, sovint es torna a repetir. Eps, el que es repeteix és la postura del músic, donat què solen posar-s'hi sempre d'una determinada manera. Cada músic "abraça" el seu instrument de la seva manera, i aquesta es repeteix en d'altres moments, on en Joma pot tornar-hi per acabar-lo de dibuixar. Després de parlar amb en Pere de com els mitjans audiovisuals públics d'aquest el nostre petit país es basen més en el fet de la "publicitat" i no pas amb el de la "cultura", vam anar a gaudir dels magnífics sons que feia alguns minuts que ja sonaven. 


Només asseure't i gaudir amb la nítida i clara sonoritat de piano i contrabaix, va ser el mateix. Un duo que celebrava 20 anys d'un concert enregistrat a Andorra en el marc del seu Festival de Jazz i on en Pere hi va ser com a periodista d'un mitjà gràfic. Un concert que s'estava enregistrant en directe, gràcies a la producció d'en Jordi Pujol Baulenas i que veurà la llum físicament d'aquí 6 mesos, paraula d'Horacio tot just abans de començar. Si el primer passe va estar bé (vol dir ple?), paraula d'Albert, en aquest segon hi va haver tres quarts d'entrada, poc per la grandària de dos dels millors músics en els seus instruments, per no dir els millors ,que mai s'ha de dir. A la delicadesa de la proposta de piano i contrabaix s'hi va afegir la bona selecció de temes escollits per a la ocasió. Temes que molt probablement van ser els mateixos del primer passe, que per això s'estava enregistrant un disc, poca broma, i s'haurà d'escollir el millor material. Jo ja els hi diria que posessin els temes d'aquest segon passe perquè van ser preciosos. Des dels estàndards fins als temes de l'Horacio, tots amb títols d'ocells, la música desenvolupada va ser de gran volada. Escoltar a l'Horacio al contrabaix equival a escoltar totes les notes al seu lloc, ni una mica amunt, ni una mica avall. Afinació perfecte com pocs poden fer, aquest és el fet. De l'Albert no fa falta dir gaires coses, i si ho fem serà per dir que és un dels mestres de les 88 tecles. Mestre de molts i llum a seguir per tots, entre els quals qui ho va fer en el seu moment i ara comparteix escenari amb qui va ser el seu mestre, en Marco Mezquida. Una actuació que també m'hauria agradat enregistrar per poder-vos parlar més de tota la música escoltada. Sembla ser que recordem més les vivències i situacions visuals que la pròpia música. Al menys això em passa a mi. Potser em faig vell. Gran ja ho soc, vell, mai, què collons. Les fotos quan vagi bé el Facebook.
Miquel Tuset i Mallol.

Jaume Llombart Sextet, a 23 Robadors el 3 de novembre de 2015.

Avui encara tremolo amb el projecte del Jaume. 

Avui a les 20h30m hem pogut gaudir amb una hora llarga d'una magnífica música amb el Jaume Llombart Sextet, amb Pau Domenech, clarinet baix: Miguel "Pintxo" Villar, saxo tenor: Alfred Artigas, guitarra: Marc Cuevas, contrabaix i Joe Smith, bateria. Jaume ha presentat el seu projecte, ja com a darrer concert de la gira que han fet per la península incloent-hi alguns temes nous, si no he entès malament. S'ha de dir que aquest és un projecte si més no sorprenent, amb una selecció acurada dels temes, alguns estàndards remodelats totalment, on el canvi de tempo i ritme quasi els fa indesxifrables. 

Els diversos solos de cadascun dels integrants han estat espectaculars. Jaume ha presentat una colla de temes que més aviat semblaven esquetxos de temes, retalls, per la curta durada de cadascun d'ells. Hi ha hagut espai per les balades, però no per les "trillades" i sí per les més sofisticades de concepció i arrengaments fins i tot en les més conegudes, quasi desconegudes en les seves modificacions. Avui m'hauria agradat enregistrar-ho, tot i haver-ho fet el líder, i sí que tinc ganes de poder-ho penjar al blog una vegada editat pel Joe i enviat pel Jaume. No dubteu en adquirir el disc, encara que per això hàgiu d'anar a comprar-lo a la botiga Blue Sounds del carrer Benet Mateu 26.
Quatre ratlles a mode de recordatori.
Miquel Tuset i Mallol.

Kanan-Rossy Quartet presentant el seu disc Gershwin al cafè del Centre Cívic de Begues.

Doncs aviat ho acabarem de recordar. A punt de començar el Jordi Rossy & Michael Kanan Quartet..amb Jimmy Wormworth and Potter Smith.....al bar del Centre Cívic de Begues...ara mateix comencen. 

Presentació del disc Gershwin amb Jorge Rossy - Kanan Quartet..amb Jordi Rossy, Michael Kanan, Potter Smith i Jimmy Wormworth...al cafè del Centre Cívic de Begues.. .escalfant motors pel dimarts al Jamboree Jazz Club...un disc editat per Swit Records...ole.

Una actuació magnífica i delicada, amb força músics amics del de Begues i també bona quantitat de públic. Un públic interessat en la música que allà hi escoltàvem, i segur interessat també en el Jazz de manera general. 
Miquel Tuset i Mallol.

Marc Miralta Flamenco Reunion, diumenge 25 d'octubre de 2015, al Jamboree

Un magnífic concert que aviat comentarem. Un Jamboree Jazz PETAT com feia temps que no veia...amb Marc Miralta Flamenco Reunion...amb Perico Sambeat, Javier Colina, Marco Mezquida i Blas Córdoba "El Kejío" al cante....i encara podeu venir a les 22h....amb David Domínguez al cajón i demés...Marc presenta el seu disc a la nostra cova cava amb temes com "Chi chi" de Parker, "Entre dos" del mateix líder, on hi haurà també Shorter, Tom Jobim, Monk i més Miralta....tot un luxe a l'abast dels escollits i dels que ho vulgueu ser venint després....Brutal.

Una altra vegada PETAT el Jamboree Jazz amb Marc Miralta Flamenco Reunion...encara hi ha lloc....drets..he..he.

Emocionat d'escoltar-los al Jamboree Jazz....Marc Miralta Flamenco Reunion amb Perico Sambeat, Marco Mezquida, Javier Colina, David Domínguez i Blas Córdoba El Kejío al cante...tremolo encara i més ho faré quan escolti el disc que tant amablement m'ha donat el Marc....disc que sonarà en un programa especial a Jazz Club de Nit dedicat al Jazz barrejat amb ritmes calents i càlids...i ja veig qui seran els acompanyants.....el darrer disc de l'Eladio Reinón Quintet i el projecte del Javier Galiana i amics..Tumbando a Monk..aquest dimecres...yeah.

Aquestes van ser les tres entrades al Facebook d'una magnífica i brutal actuació amb un Jamboree rebentat en els dos passes. A partir d'aquesta actuació vaig decidir el següent Programa a Jazz Club de Nit. Miquel Tuset i Mallol.

Concerts d'octubre: Pomodoro Hunters, Luca Tondena Quartet i Vigorous, Ariel Vigo Trio

1.- Pomodoro Hunters, 23_10_15
Luca, Sergio, Ramiro i José. Pomodoro Hunters.
Doncs va ser un concert magnífic on la formació liderada pel Luca Tondena, Pomodoro Hunters, van interpretar els temes del seu disc. Una formació amb Luca Tondena, saxo tenor i composicions; Sergio Gruz, piano; José López, contrabaix i Ramiro Rosa, bateria. Sovint passa que els músics que formen part del projecte no poden venir tots, i així va ser com en Luca em va dir, dies abans d'aquest concert, que en Wassily Kandinsky (àlies de l'Alejandro Granados) i Àlvar Monfort no podrien venir el 23 d'octubre. Afortunadament va ser per bolos i no per indisposició. O sigui que la formació ad-hoc va arribar a l'hora convinguda per muntar i preparar els temes més compromesos i fer-los a la perfecció com així va ser. Hi havia una sorpresa, de les dues representades pels substituts, ja que a un d'ells el coneixia perfectament de veure'l tocar a les WTF del Jamboree, les jams coordinades per l'Aurelio Santos que es fan cada dilluns a la nostra estimada cova-cava. La sorpresa va venir de les mans del magnífic i sorprenent pianista establert a París el Sergio Gruz. Va resultar ser un músic extraordinari a més a més de ser una persona amb un cap molt ben moblat, la qual cosa vaig descobrir des del primer moment, però sobretot en el sopar de germanor i també al final del bolo, quan amb la Sala Xica buida, ens quedem comentant les nostres coses del món del Jazz. 
Dir-vos que ja als assajos, i mentre jo anava preparant la Sala (sobretaules, barra, etc.) ja vaig escoltar els temes que assajaven, i ves per on que no van ser gaires, la qual cosa va refermar la meva convicció que estàvem davant d'uns cracs, tant els dos de la formació estable, saxo tenor i bateria, com els dos substituts, piano i contrabaix. 

quina pinta...he..he.
Després d'assegurar-se que tot els hi sortiria bé, van decidir asseure's a taula i iniciar el sopar amb mi, tot i encetant converses diverses relacionades o no amb el món del Jazz. La visió global que tenien els músics de la situació actual, ens va permetre parlar de tot per arreglar no res, la qual cosa passa sovint, sempre, vaja. L'assumpte és que la truita de patates que els vaig fer i el pa amb tomàquet amb embotits i formatges els hi va donar les ales suficients per realitzar una magnífica tasca en els dos passes del concert. La Sala Xica es va veure amb un bon aspecte tot i no veure's plena, llàstima, ja què les músiques que vam escoltar ben bé que s'ho mereixien. 


Una primera part magnífica amb temes exclusivament del seu disc com són ara....Serena,  El paso, Aurora, Blues for Ambra, temes propis del disc, on també hi ha el magnífic tema de Duke Ellington Isfahan el qual no van tocar,  van anar omplint els espais i els caps del nostre  magnífic públic, el qual, bocabadat, va anar escoltant tots els nous temes que mai abans havien escoltat. El nostre públic però, ja n'ha escoltat molta de música nova i ràpidament vaig començar a veure cares de plaer, sorpresa i satisfacció per la música que escoltàvem. Els aplaudiments van iniciar-se en finalitzar el primer solo del líder i van seguir amb els dels seus companys i en acabar aquest primer tema. Així va ser tota la primera part, on tothom va descobrir a uns magnífics músics i improvisadors. Del Luca Tondena vaig recordar que havia estat ell qui havia inaugurat el Jazz Club La Vicentina el 20 de juny de 2009 amb el seu anterior quartet. D'ell, tothom en va quedar meravellat, tal va ser la melòdica manera de tocar el saxo tenor, sobretot en els seus solos. La seva manera de ser reservat, no li va impedir presentar els temes i músics en els moments adequats i el premi, entre cometes, va ser que a la mitja part el van anar a veure alguns dels aficionats per demanar-li el disc que presentava.  

http://www.ivoox.com/1er-set-pomodoro-hunters-presentant-seu-projecte-audios-mp3_rf_9305409_1.html


Després d'un merescut descans, on vam refrescar-nos i parlar del que estàvem escoltant, s'hi van tornar a posar, ara però amb tot un seguit d'estàndards de Jazz, que van anar des de la magnífica balada i primer tema del segon set, The Nearnes of you fins el magnífic tema de Monk, Well you needn't. Una segona part que es va allargar força passant de l'hora i que ens va demostrar el que sempre dic dels músics i és la seva generositat. La primera part ja va ser més llarga del normal, i aquestes eren les ganes de tocar, de compartir amb tots nosaltres la seva música, i així va ser. Si abans hem parlat del Luca i les seves molt bones maneres, ara us vull parlar de les del pianista Sergio Gruz, argentí establert a París. D'aquest músic no en sabíem gaire i potser això va desencadenar encara més la nostra admiració. Els seus solos van ser moderns, sense arribar als extrems, i sí que ens va mostrar la seva admiració per un dels més grans compositors i també eclèctic pianista, Thelonious Monk. Moltes de les seves interpretacions a solo, giraven al voltant de les maneres de fer d'aquest gran mestre, i tant és així, que al final ho vaig comentar en fer l'acomiadament del concert. Ell va afegir que encara ara Monk és un dels músics més moderns. És a dir, la seva música i la seva manera d'interpretar encara ara se sent moderna, s'escolta moderna. Un crac aquest argentí de París. La secció rítmica restant, contrabaix i bateria, va estar superba. José López va demostrar la seva vàlua interpretant temes nous que potser no havia vist gaires vegades i de la mateixa manera va tocar també en els seus solos. El contrabaix va sonar la mar de bé, de volum, i sobretot amb una magnífica afinació. Els solos van ser no masses però exquisits i interpretats amb un magnífic gust i delicadesa. Del Ramiro podem dir el què ja vam dir en la seva anterior visita, (i ja en porta algunes, més de tres) quan va acompanyar a Sergi Sirvent en un magnífic Concert-Jam de la temporada passada, que és un dels bateries més "fins" de l'escena de casa nostra. El seu swing és potent i delicat, a la vegada que contundent i no pel volum el qual ell te totalment controlat. És un plaer veure'l tocar, amb el seu semblant sempre seriós, concentrat i gens tens. Un posat d'una persona que es reivindica a ella mateixa amb la màxima dignitat, dignificant a la vegada la professió. Si us hi fixeu veure que la majoria, sinó tots, tenen el posat seriós relacionat amb el què acabem de dir. És clar que hi ha de tot a la casa del Pep, però jo diria que per aquí van els pardals.

http://www.ivoox.com/2n-set-pomodoro-hunters-jazz-club-la-vicentina-audios-mp3_rf_9305364_1.html



2.- Vigorous, 30_10_15
Salvador, Matías i Ariel by Francesc Martí
El trio Vigorous, format per l'Ariel Vigo, saxo alto i efectes; Matías Míguez, baix elèctric i Salvador Toscano, bateria i efectes ens venien a presentar el seu darrer treball que tot just havien estat gravant la mateixa setmana. Abans però, van polir i repolir detalls i més detalls, tant nou era el projecte però també, tant el tenien al cap, que només va ser una qüestió de mer repàs del què havien estat fent, tot i enregistrant el projecte. Els assajos van durar doncs el just i normal i ja vaig poder escoltar la proposta que ens presentaven i que seria força trencadora i gens "facilona".  

Matías Míguez, by Francesc Martí
A mida que escoltava els temes que assajaven que m'anava "inflant" de satisfacció. Tal és així que el temps va passar en un no res, i ja sense donar-me compte, ens vam trobar sopant. En aquesta ocasió havia fet truites de xampinyons, per variar, amb el assortit típic d'embotits i formatges acompanyats de les begudes típiques, cervesa o vi. Teníem un convidat més a taula, un amic meu de finals del 70s, en Francesc Martí, amb el qual ens hem retrobat darrerament. Un dia d'aquells que et conviden a casa d'un músic (Josep Maria Balanyà, piano tunned) a gaudir amb la proposta agosarada d'aquest, estant acompanyat pel Ramon Prats, bateria, lloc on en Francesc també hi va anar i allà va ser on se'm va dirigir a mi. "Tu i jo ens coneixem", em va dir. Doncs sí, jo havia fet de tècnic de so del grup de rock-fusió que en Cesc liderava, una escissió dels antics Carretera i Manta dels quals, el Josep Maria havia estat el teclista. Roda el món, i torna al BornEl cas és què, en Francesc, és actualment un mestre de la fotografia i va ser ell qui va fer les fotos d'aquest concert i que són les què esteu veient aquí mateix. 


Vigorous by Francesc Martí
Un concert que va presentar el mateix Ariel i que va resumir com tot un conjunt de cançons on el denominador comú eren els diferents ritmes de l'Amèrica del Sud, embolcallats dins l'entorn jazzísitc, en les improvisacions i també en algunes de les melodies. Els ritmes van ser diversos i el millor que podeu fer és escoltar les músiques i ritmes per poder desxifrar-los i gaudir escoltant-los, la qual cosa segur que esteu fent ara mateix. Després de la melodia del primer tema vam poder escoltar el magnífic solo de Matíes Míguez amb el seu magnífic baix elèctric de cinc cordes. Una melodia que tenia uns rifs repetitius preciosos amb la qual van acabar el tema. 


Ariel Vigo by Francesc Martí
Després van començar amb cants dels aborigens barrejats amb la flauta del líder. La música era força ètnica i reivindicativa pel fet d'haver estat suprimida de soc arrel pels invasors. Un concert i projecte enregistrat l'octubre, pocs dies després del 12 d'octubre reivindicat per tots els països del con sud com un dia de mal recordar, un dia de tristor i pena per la massacre i eliminació de les moltes i diverses cultures per imposar-na només una, per les armes, on l'església catòlica va tenir un paper tant nefast com en totes les seves altres i similars intervencions. Sang per creu. Un tema trist, en el fons, o així m'ho va semblar i m'ho sembla ara que l'escolto de nou, com vosaltres feu segurament. El solo del líder també ho va ser, i el volum i la indignació anaven de la mà, a mida que passaven els minuts, on a la vegada escoltàvem la gran intervenció de l'Ariel. Del Salvador Toscano li vam aplaudir un magnífic solo que va fer amb les mans, a més a més dels altres que va fer amb les baquetes. Un projecte que esperem veurà la llum aviat i nosaltres que ho gaudirem posant-lo en el Programa de Ràdio Jazz Club de Nit


Salvador Toscano by Francesc Martí
Les melodies esdevenien força càlides tot i alguns elements electrònics i demés eines actuals i les composicions seguien una mateixa i determinada idiosincràsia. Un projecte. és un projecte des del principi fins el final. Els temes anaven intercalant-se i les interpretacions de tots tres anaven essent sublims. Ritmes més marcats van venir acompanyats de similar concepte en les improvisacions i el públic gaudia d'allò més amb la gran tècnica i sensibilitat del líder i dels seus companys. Els canvis dinàmics van ser constants i així és com es gaudeix de la música. Hi ha d'haver dinàmica a la vegada que canvis rítmics. 

Temes com els següents ens van anar captivant..


1- "Capitán del espacio"
2- "Al hilo"
3- "Calostro"
4- "No me llames"
5- "Villa Characato"
6- "Conciencia " o "Estados del ser", a falta de decidir el títol.
7- "Pasan cosas"
8- "Palestra"
9- "Recuerdo de sí"
Un projecte que vam gaudir i que va durar una hora i llargs minuts, el qual ens va agradar d'allò més a tots els presents, una bona colla, que van fer que la Sala Xica es veiés amb força goig. 


Xavier Tribolet
Després d'aquest magnífic projecte vam començar la Jam Session amb els músics que ens van acompanyar, entre els quals un altre músic establert a París, amic del Sergio Gruz, però belga i no argentí, el també magnífic pianista Xavier Tribolet. Un quartet amb el trio inicial i aquest mestre de les 88 tecles va situar-nos ja en el món dels estàndards de Jazz i de quina magnífica manera ho van fer, amb el sempre agradable Bye bye Blackbird

Entre els músics que van venir hi va haver dos dels es-companys del Matias, professors de l'Escola Superior Jam Session de Barcelona, i estem parlant del magnífic saxo alto Gabi Mirabet i del gran guitarrista Sergio Belloso


Sergio del Campo
El següent tema que van tocar va ser l'All blues amb la participació del Gabi i la guitarra de l'Albert Npi, en un tema delicat i força lent que va servir per endinsar-nos en una altra atmosfera, la més etèria del geni de Miles, de la mà dels músics participants. Aquest va ser el moment en el qual l'Ariel va iniciar el seu merescut descans. Sergio del Campo, un dels habituals, va intervenir també en aquest tema amb la seva flauta, i ho va fer com sempre, la mar de bé. La mateixa formació sense l'Albert, crec, va encetar l'Stella by Starlight amb un magnífic solo del Sergi a la flauta i seguidament el del gran pianista Xavier Tribolet. Una colla de magnífics músics amb l'afegitó del Josep Maria Martí a la bateria, lloc que quasi ja no abandonaria. 


Gabi Miravet i Sergio Belloso
Una magnífica jam per a ell, amb força estona tocant i amb una magnífica formació. Gabi també ens va fer tremolar en aquest preciós tema, i a la guitarra ara hi vam tenir el Sergio Belloso, i ara sí, veure tocar el darrer amb el seu anterior company, Matías, em va fer una particular il·lusió, i més que els hi devia fer a tots dos, els quals havien compartit combo d'alumnes a l'escola. El baixista va fer també la seva aportació, home que va ser el Worker Man de la nit. Una magnífica Bossa va ser el següent tema de la mà melòdica d'en Gabi i la mateixa secció rítmica i amb magnífics solos de pianista, guitarra i baix elèctric, per acabar-lo amb un "turnaround" magnífic i prou llarg per gaudir-lo abastament. 


http://www.ivoox.com/jam-session-amb-vigorous-al-jazz-club-la-audios-mp3_rf_9308832_1.html



Josep Maria Martí
Les ganes de tocar em van envair i m'hi vaig plantar per acompanyar-los i per tocar el Just Friends, magnífic tema que m'agrada i em surt prou bé, considerant que soc un aficionat. Aquí em va acompanyar l'amic Juan Carlos Speedy al saxo alto, un altre dels assidus que fan que aquesta Jam sigui un camí obert per a tots els músics, professionals i aficionats. Un solo meu inicial curtet va deixar pas al del Juan Carlos curtet també, que va permetre a la resta, en aquest cas l'Albert Caire desenvolupar-lo al piano. 


Albert Caire
L'Albert forma part del Combo del Jazz Club La Vicentina per dret propi, guanyat a base de venir quasi cada mes també amb un altre component del combo, Carles Pineda. Sergio a la guitarra brillà com és habitual de la mateixa manera que la resta de músics, amb el Josep Maria, Matíes, el qual va acabar-lo fent el seu gran solo. Després hi vam tornar per acabar-lo amb la coneguda melodia.
La mateixa formació vam fer l'Alone Together, amb la intervenció de l'Ariel a la flauta i d'altres temes vam fer, seguint el mateix esperit de cadascuna de les Jams que fem. I sol passar, ja cap el final i propera la hora de plegar veles, que els únics que hi havia a la Sala Xica érem els músics, aficionats i professionals, als quals no ens importa que no hi hagi públic, (a la darrera hora) i sí que només volem tocar. Cherokee i el conegut tema de Jaco Pastorios, The Chicken van ser els darrers temes que vam fer, com hem dit, el darrer amb només músics a la Sala, tema ideal per tancar una Jam, qualsevol Jam, tal és l'energia que desprèn. Doncs això és tot amigues i amics. El resum final d'aquest dia podria dir-se en una sola paraula, Fantàstic
Miquel Tuset i Mallol.