Jorge Rossy Vibes Quintet featuring Joshua Redman al Jamboree el 23 de maig de 2017

Com us ho podria dir...veiem...."El millor concert de la temporada...?", "Un dels millors concerts dels darrers anys..? En fi, una formació amb Jordi Rossy, vibràfon. Jaume Llombart, guitarra. Doug Weiss, contrabaix. Joshua Redman, saxos. Adam Cruz, bateria ens podia oferir amb tota seguretat tot això i molt més, com així va succeir. I aquestes van ser les quatre ratlles que vaig posar a Facebook tot just després d'aquest magnífic concert: I què voleu que us digui, si ha sigut extraordinari....amb el Jorge Rossy, amb Joshua Redman, Jaume Llombart, Doug Weiss, Adam Cruz i al final, Mark Turner de convidat...ple de públic i músics, molts músics. Un concert que recordarem durant molt de temps...gràcies Pere Pons per programar així. I sonoritzar el vibràfon del Jordi no era fàcil, però per això tenim la sort de comptar amb l'Alex Alex Seoane Monsoliu. Magnífic so, Alex, felicitats. Aviat podreu veure els vídeos del segon set, gràcies Jordi per fer-ho possible.

En Pere Pons ja ens avisava tot i escrivint això al web de Jamboree:

Alerta! Parin màquines! Aquesta és una d’aquelles vetllades de les que fan història al Jamboree. En primer terme, pel fet de posar a tocar del públic una figura consagrada com la del saxofonista Joshua Redman, a qui difícilment es pot sentir a clubs i locals d’aquesta intimitat. El responsable d’aquesta unió no és altra que el sempre sorprenent Jordi Rossy amb la seva proposta més ambiciosa al vibràfon. Completen la formació la guitarra mestre d’un company de viatge com Jaume Llombart, el contrabaix sempre a lloc de l’impecable Doug Weiss i el baterista Adam cruz. L’entrada pica però són músics d’alta volada i l’ocasió s’ho val, no creieu?

Doncs sí, l'ocasió s'ho valia i molt. Si en el primer set vam gaudir amb la formació "estàndard", en el segon, i ja quasi al final més ho varem fer veient, estorats, com s'hi afegia en Mark Turner, al saxo tenor. Dos dels millors saxofonistes actuals junts dalt l'escenari i tot gràcies al gran Jordi Rossy, (i evidentment a l'arriscada programació de Jamboree amb Pere Pons al cap davant i amb l'avinentesa del "Jefe", en Joan Mas). Dos saxofonistes amb estils diferents però amb les mateixes ganes de tocar amb el seu amic i magnífics acompanyants entre els quals el "nostre" Jaume Llombart. Si a Mark Turner ja l'havíem vist en alguna anterior ocasió, a Joshua Redman no em sembla que hagués trepitjat l'escenari del Jamboree en anterioritat, i si ho va fer, jo no el vaig poder veure. Un concert fet a mida de la presentació (per segona vegada) del darrer disc liderat pel gran Jordi Rossy anomenat "Stay There" amb Jordi Rossy, vibràfon. Peter Bernstein, guitarra. Doug Weiss, contrabaix. Mark Turner, saxo tenor i Al Foster, bateria on alguns dels implicats no van poder venir, (I guess) i així és que Adam Cruz va volar des dels EEUU per fer dos bolos, crec que em van dir, i vam tenir la sort de poder veure a Jaume Llombart envoltat i admirat per tota aquesta magnífica gent, els músics, i més que admirat per tots nosaltres.

Foto by Xavier Urrejola
Jordi Rossy Vibes Quintet featu Joshua Redman van començar amb el primer tema del disc anomenat "Who knows about tomorrow", tema propi, després del qual ell mateix va agafar el micro i va iniciar la presentació de projecte esmentant a tots els músics. D'aquest tema ens va fer la "broma" de l'actualitat del títol tot i recordant Trump i alguna possible i encara desconeguda barbaritat que podria fer aquest boig. Després d'aquest primer tema del disc ens va oferir una novetat encara no editat i tot just un mes després de la seva creació anomenada "Beyond Sunday". Un tema delicat amb un magnífic "solo" del Jaume tot just després de la "melodia" pròpia del tema. El mateix Rossy el va seguir al vibràfon en un solo adequat a la meravellosa harmonia de tema. El magnífic i modern solo del gran Redman ens va seguir descol·locant tot i al·lucinant amb el gaudi que estàvem experimentant. D'alguna manera algú de nosaltres podia estar-se preguntant si tot allò era real.....i sí, ho era, i nosaltres i un Jamboree ple de gom a gom així ho vivia. Un tema que es va anar animant mica a mica gràcies a les sinergies sorgides d'entre els grans músics allà presents. 

Foto by Xavier Urrejola
El següent tema que van interpretar tenia el swing i melodies més boppers, anomenat "Jos Dream" filtrat d'un tema de Joe Henderson anomenat "Day Dream" segons la manera de veure-ho de Jordi Rossy i així és que després de la curta melodia, Redman ja ens va embolcallar amb la seva mestria i sonoritat en un llarg i magnífic solo farcit d'una gran quantitat de recursos tècnics i imaginació. Jaume va ser qui va seguir amb un estratosfèric solo tot i deixant bocabadat al mateix Joshua Redman i evidentment a tots nosaltres. Un curtet solo del líder va estar acompanyat pels "quarts" amb el magnífic Adam Cruz, al qual no feia gaire havíem vist acompanyant al gran Tom Harrell. Un magnífic baterista, delicat en els cops i imbuït de swing, alhora amb demostració de mestria en els seus solos. Després d'ell, líder i saxofonista van interpretar la curta "melo" per així acabar amb el tema. Jaume va encetar les músiques del següent tema anomenat "Portrait", encabit en el disc, amb la seva particular delicadesa i sonoritat alhora que mestria harmònica. I quin gust poder-lo veure dalt l'escenari envoltat de tots aquells mestres, com ell. Jordi va seguir-lo amb la melodia del tema i ben aviat va ser Redman qui es va encarregar d'iniciar els solos, fent-ne un de també magnífic, curt, però magnífic. El líder va fer la seva aportació delicada també, per després ser el so del saxo tenor del gran Redman qui acompanyà el vibràfon del líder i així acabar el preciós tema.

I tot això en només la primera mitja hora de concert. Mare meva. Jordi Rossy va parlar  dels dos temes anteriors i del darrer amb el qual acabarien aquest primer set, anomenat "Mmmmyeah", també inclòs en el disc. Tema aquest amb una frase repetitiva de contrabaix, guitarra i bateria, per sobre de la qual, vibràfon i saxo tenor emmarcaven la conjunta melodia. Després de la magnífica "intro", va ser Jaume qui va iniciar els solos i així és que ens va enlluernar amb la seva delicada i subtilesa interpretativa, alhora que amb el seu so de la seva guitarra amplificada per un micro situat en front de la caixa. El líder el va seguir tot i mostrant-nos el domini ja fet palès que ell ha adquirit d'aquest instrument. I és que el "nostre heroi" és un geni de la música, és un músic complet, i la seva versatilitat i domini que ha anat adquirint gràcies a la seva constància i perseverancia amb piano i vibràfon darrerament, així ens ho demostren. Això sense parlar de les seves magnífiques  composicions, les quals hem posat en diversos programes de Jazz Club de Nit. Un tema amb un regust "funky" ideal per acabar el tema, però abans, Adam Cruz ens havia de meravellar amb la seva pulcritud i delicadesa en un magnífic solo de bateria, tot i acompanyat per contrabaix, guitarra i vibràfon i saxo tenor amb el "motiu" principal d'aquest magnífic "MmmmmYeah". Líder, guitarra i saxo tenor van acabar alhora el tema mentre el contrabaix seguia amb el motiu principal i tots així fins el final. Els llargs aplaudiments van acompanyar les darreres paraules de Jordi Rossy tot i presentant els seus companys, aconseguint nosaltres el molt preuat Bis farcit de swing i delicadesa interpretativa alhora que mestria interpretativa en cadascun dels solos d'aquests grans mestres. Un tema que va durar més de 12 minuts la qual cosa ens recorda el que jo dic sempre, la gran generositat dels músics de Jazz, dels nostres músics. Solos del Jaume i de Redman ens van deixar bocabadats ja molt més de com n'estàvem, en un tema increïble farcit de swing i amb un "walking" increïble de Doug Weiss. Aquest mateix va seguir amb un solo espaterrant de gran pulsió i tècnica. Després d'ell, líder i saxofonista van encetar un "turn around" per així anar acabant el tema, el magnífic bis amb el qual van acabar la primera part, encara sense la presència de Mark Turner.

Foto by Xavier Urrejola
Després de fer per la vida vam tornar a Jamboree amb el convenciment que escoltaríem d'altres i diverses músiques d'aquesta magnífica formació. Ja dins la nostra cova-cava vam tenir la sorpresa de veure a Mark Turner a qui recordo haver-li preguntat si tocaria o no. Evidentment ho faria, car ell mateix havia enregistrat aquestes músiques en el projecte anomenat "Stay There".  Doncs això, que aquí teniu els vídeos que vaig enregistrar en el segon set, al final amb els dos magnífics saxos tenors "side by side" amb la resta de companys i líder, Jordi Rossy.






I el bis, "Stablemates" de Benny Golson, amb Jorge Rossy, Joshua Redman, Mark Turner, Jaume Llombart, Doug Weiss i Adam Cruz..Quina meravella. I quina imatge més maca la de veure Jordi Rossy somrient de satisfacció, de content, de ser conscient de la magnitud del regal que ens estava fent, tot i que segur ni molt menys ho devia pensar, i això ho he dit jo mateix. Gràcies, Jordi.


I amb aquesta meravella van acabar el segon set i magnífic doble concert a Jamboree en un dimarts 23 de maig de 2017. 
Miquel Tuset i Mallol.
0 comentaris

Viktorija Pilatovic & Michele Faber Trio, a l'Ateneu de Rubí, 20 de maig de 2017

Amb l'Enrique ben amagat darrera Viktorija
Doncs evidentment no podíem faltar a l'actuació estelar de la cantant lituana, establerta als Països Catalans, València, en particular, Viktorija Pilatovic molt ben acompanyada pel trio de la gran pianista americana Michele Faber amb Curro Gálvez i Enrique Heredia. Un esdeveniment organitzat pel Club de Jazz Rubí, o Associació de Jazz de Rubí, amb pencaires  al capdavant com són el Toni Ametller, Santi Galàn el mateix Enrique, la Mireia i l'empenta d'altre gent aficionada al Jazz que també formen part de l'esmentada associació.

Dir-vos que van haver de passar una sèrie de coincidències perquè aquest esdeveniment es produís i aquí és on entra la Isabel, parella de l'Enrique la qual estudia cant a Lleida i a la mateixa escola on Viktorija dóna, o donava, classes. La proposta de Isabel de fer un concert a  Rubí va ser acceptada per l'esplèndida cantant i així és que el 20 de maig la vam poder escoltar amb la formació esmentada. Jo mateix ja havia tingut coneixença amb Viktorija i ara parlo ja del fet que ella em va demanar si jo creia que podia cantar en una WTF del Jamboree. Vaig fer les passes adequades i va ser que no, que hi havia molts compromisos establerts amb molts músics i així és que no va poder ser. Posteriorment, la vam poder veure amb el Carlos Sampietro a Viladecans a l'Atrium amb la Perico Sambeat Big Band en la celebració del 25è aniversari de Contrabaix. Allà vam estar, a primera fila, nosaltres dos i el Pasqual Morente, a qui posteriorment coneixeríem més. Més contactes amb Viktorija es van establir a partir del darrer projecte editat per ella, i el mateix que van presentar (amb el trio esmentat) a Rubí, anomenat "Stories". Viktorija i jo vam quedar de posar-lo al programa Jazz Club de Nit encara sense haver-se editat físicament, i així és que va sonar en el programa 280 del qual aquí us poso l'enllaç:


L'assumpte és que el concert va ser una magnífica barreja de temes propis d'aquest seu projecte i de preciosos estàndards. Temes seus com "Question me" van sonar acompanyats d'estàndards com "But not for me", "East of the sun (and west of the moon)", "The days of wine and roses" i d'altres meravelles pròpies i alienes, fent-nos gaudir de les músiques, de la magnífica veu, millor presència i simpatia, alhora que de les molt bones intervencions del trio base acompanyant, incidint amb la mestria solista de Michele Faber, les magnífiques improvisacions de Curro Gálvez i  el magnífic swing i solos de l'Enrique Heredia. 

Com a mostra podeu veure alguns vídeos que vaig poder enregistrar:

"But not for me"


"The days of wine and roses"


I ja amb els colors més verds i després del concert, aquí la teniu acompanyada d'un feliç aficionat:


Miquel Tuset i Mallol.

0 comentaris

Jam Sessions, Nova Jazz Cava i Sinestesia, 18 i 19 de maig de 2017

1.- Sirvent, Serra, Gaspar & Prats, a la Nova Jazz Cava de Terrassa, 18 de maig
Doncs què voleu que us digui. Quan veus que qui portarà la Jam, d'on sigui, però millor encara si és a la Nova Jazz Cava són aquests superlatius músics, només has de fer una cosa i és anar-hi, sigui com a públic o com a participant músic o aficionat. I així és que cap allà que hi vam anar, amb ganes dobles o triples, les d'escoltar-los, les de saludar-los i les de poder tocar amb ells, i parla un aficionat atrevit. Recordo vagament que en Jordi Gaspar va venir a misses dites (de fet només el vam trobar a faltar en el primer tema) i així és que amb la formació molt inèdita de piano, saxo tenor i bateria, van començar tot un seguit de magnífics temes, crec que la majoria da'autoria propia de la parella Sirvent & Serra, fruit de la seva col·laboració en el treball conjunt anomenat "Diürna", magnífic retaule de meravelles musicals. Un quartet d'aquesta envergadura amb el Ramon Prats a la bateria i els ja comentats amics i mestres, endegant la Jam de la Nova Jazz Cava només és motiu de joia en el supòsit de ser-hi, i de "disjoia" en el de no ser-hi. 

Com a mostra de la joia que vam poder gaudir els presents, aquí teniu una petita mostra d'un tema en vídeo, ja quasi al final de la presentació del seu projecte:


Més joia amb la meravella "Isfahan" de Billy Strayhorn i Duke Ellington


Una Jam que es va veure lluïda per la bona assistència de músics entre els quals el magnífic creador i trompetista Pol Omedes. Un altre entre els músics assistents va ser en Pol Oñate, piano; Jordi Gaspar, piano; Sergi Sirvent, trompeta, contrabaix i bateria, Xavi Castillo, contrabaix, aquests entre els professionals, i jo mateix al saxo alto entre els aficionats, o sigui, l'aficionat. La sessió va ser força entretinguda i molt reeixida escoltant i compartint amb aquests grans músics i millors amics, i ja al final de tot plegat, el quartet inicial ens va oferir una altra meravella interpretada a la seva manera en el conegut tema de Miles Davis, "All Blues". Veiem-ho en el vídeo:


2.- Fosch, Balcázar & Vieira, a Sinestesia, 19 de maig

Un altre divendres que vam decidir anar a aquest bar musical, ja en franc reconeixement per part de públic i músics, tot i notar encara una petita manca d'assistència d'ambdós col·lectius. El trio base bé s'ho requeria, i així és que amb el coordinador i bateria Joao Vieira vam tenir la sort de comptar amb en Tomás Fosch, piano i Juan Pablo Balcázar, contrabaix. La Jam va començar amb col·laboracions diverses entre les quals la meva i la del jove i gran guitarrista Javier Alcalà, i com a prova un botó de vídeo amb el tema següent:


Una Jam que es va anar animant amb d'altres músics com en Jordi Martínez, guitarra; Takeo Takahashi, bateria; Mariano Camarasa, piano i un jove harmonicista més aviat bluesero que també va gaudir ja quasi en el darrer tema, abans de finalitzar amb el trio base. 

Un espai, repeteixo, que va entrant mica a mica, com passa amb les coses bones i que després perduraran. 

Miquel Tuset i Mallol.
0 comentaris

New Tango Project a la Sala Sandaru, i Jonathan Kreisberg al Jamboree, 17 de maig de 2017

1.- New Tango Project, amb Guido di Blasi, Sala Sandaru:
Doncs era la presentació en societat d'un magnífic projecte de  músiques del con sud barrejades amb el Jazz, treball d'un magnífic guitarrista i bellíssima persona, Guido di Blasi. Un treball que em va fer arribar tot just abans de la seva edició en disc per Fresh Sound World Music i que jo vaig posar en un anterior programa de ràdio a Jazz Club de Nit. Em va fer molta il·lusió que em convidés el Guido i més encara quan va ser que ens vam trobar amb el Jordi Pujol Baulenes i ves per on amb la sempre intrèpida Mercè Porras. 

Tots tres vam poder gaudir amb la proposta de Guido i l'excelsa música composada i tant ben interpretada per Dario Polonara, bandoneó; Xavi Castillo, contrabaix i Ramiro Rosa, bateria. Si les músiques eren conegudes per a mi, i pel Jordi, la sorpresa que havíem de veure va venir de la persona, dona ella, i magnífica cantant i presència escènica amb el nom de Johanna Zohler. La presentació del projecte va seguir tots els cànons establerts, musicalment parlant, i millor van ser les músiques de més arrel cantades per aquesta gran cantant i de potent i afinada veu, alhora que bona intèrpret en l'aspecte dramàtic. Un magnífic projecte que vam poder gaudir tota una bona colla d'amics i aficionats entre els quals la Susana Negri, artista plàstica de primer ordre i cantant de tangos i demés músiques relacionades amb l'Argentina.

2.- Jonathan Kreisberg Quartet al Jamboree:

Amb poc temps pel davant, vaig marxar a córrer cuita de cap al Jamboree per poder arribar al passe de les 22h i gaudir amb la proposta d'aquest gran guitarrista en un dels concerts dedicats als guitarristes. Encara que sembli increïble, a aquest mestre de la guitarra el vam veure un 17 de maig del 2016 al mateix indret. Increïble veure'l el 17 de maig de 2017 al mateix espai. Casualitats de la vida? Una formació amb Jonathan Kreisberg guitarra, Nitai Hershkovits piano, Matt Clohesy contrabaix, Colin Stranahan bateria.

i de la qual, en Pere Pons ens en va deixar això dit:
Amb 10 anys va començar a tocar la guitarra i amb només 16 anys va ser admès a la New World School of The Arts, esdevenint un dels alumnes més joves de la prestigiosa escola nord-americana. Sideman des de molt jovenet de músics com Red Rodney o els malaguanyats Joe Henderson i Michael Brecker, Kreisberg és avui un dels guitarristes més sol·licitats de la seva ciutat, Nova York, on acostuma a tocar en companyia d’intèrprets de gran nivell, com el pianista Gary Versace o el bateria Mark Ferber. Som davant d’un músic excepcional que afegeix al seu trio de primera la participació d’un pianista monumental com és el cas de Nitai Hershkovits, solista que beu de les fonts essencials de Wynton Kelly i Kenny Clarke i pedra de toc essencial en les formacions del baixista israelià Avishai Cohen.

La música que vam poder escoltar en aquest segon set va ser deliciosa i interpretada amb un gust i tècniques exquisides. Si la interpretació va tenir aquest nivell màxim també va estar a aquest nivell la música, presumiblement, composada en la seva totalitat per aquest insigne guitarrista. Encara recordo de quina manera vam gaudir l'any passat i com vaig adquirir el disc que presentava i tan amablement va signar. Tal dia com aquest 17 del 17 venia ja amb les ganes renovades, les de poder escoltar a un dels guitarristes més en forma de  l'escena mundial en això de tocar la guitarra amb els aspectes del Jazz més actual, modern sí, però sense oblidar d'on venim, allò de la tradició que sempre deia en Cifu. S'ha de dir que si el líder tocava com ho feia i al nivell que ho feia, la resta de companys no li van anar gens al darrera. Una secció rítmica impressionant amb Clohesy i Stranahan i aquests liderats per un magnífic pianista, en Nitai Hershkovits. Un magnífic concert del qual en guardo l'enregistrament fet amb el mòbil i que m'hauria de servir per parlar-vos-en d'una manera més àmplia, però donades dels circumstàncies horàries i pel fet de la feina que em queda per fer, per actualitzar aquest blog, em veig obligat a resumir-ho i deixar-ho aquí.
Miquel Tuset i Mallol.
0 comentaris

Kurt Rosenwinkel Bandit 65 al Jamboree el 14 de maig de 2017

Doncs encara que sembli impossible, sortint de la Sala Nunart amb Juana, vaig tenir temps d'anar al Maresme i tornar a Barcelona a temps per poder gaudir amb la proposta excelsa d'aquest iconoclasta de les 6 cordes, en Kurt Rosenwinkel. A les 22h i minuts ja era dins la nostra cova-cava per gaudir amb la nova proposta d'aquest músic, una proposta a dues guitarres i bateria, amb Kurt Rosenwinkel guitarra, Tim Motzer guitarra elèctrica i electrònica, Gintas Janusonis bateria i percussió.


Segons el Pere Pons aquests eren els referents del personatge:

Per fi el retorn a casa d’un músic que va fer les seves primeres passes al soterrani de la Plaça Reial. Fa més d’una dècada que el guitarrista de Filadèlfia no trepitja l’escenari del Jamboree. Durant aquest temps ha esdevingut un autèntic referent mundial en el seu instrument i ha sovintejat els més importants festivals i auditoris de tot el planeta. Mirall de tots els estudiants de guitarra jazz del segle XXI, coetani de Brad Mehldau, Joshua Redman, Jordi Rossy i Perico Sambeat, es presenta amb el format de trio que li concedeix la màxima llibertat creativa

I doncs sí, aquest format trio amb l'altre guitarrista en format tots dos d'electròniques diverses, es va veure reforçat pel magnífic baterista Janusonis. Rés a veure les músiques que vam escoltar amb els referents més jazzístics del seu darrer pas per aquestes contrades, car més em va semblar estar recordant referents del Rock més progressiu i quasi simfònic més situat en les ones de Tangerine Dream, a vegades, a Eno en d'altres ocasions i en espais més Krafwerk i en d'altres referents més psicodèlics. 

Vam ser-hi uns quants els que ens vam trobar al Jamboree escoltant aquesta meravella, en el segon set, no masses pel meu gust. El que sí us haig de dir que tots els que hi érem estàvem flipant literalment. Jo no em podia creure el que estava escoltant, de tant psicodèlic i eteri que em semblava, i tant allunyat de paraules com Jazz i d'altres definicions estilístiques de la música. Sonaven sons. Música, sí, però totalment alliberada d'arquetipus, si se'm permet. La compenetració de tots tres era total, i el baterista era l'únic que ens situava en quelcom que ens recordava un món musical més o menys conegut. Si no hi haves estat ell, la connexió amb la realitat hauria estat nul·la. 

Després de quasi 25 minuts de música ininterrompuda, Kurt ens va comentar que estava molt content del projecte, que el dia anterior havien estat a Madrid i que també s'ho havien passat bé, i que estava molt content de ser aquí, al Jamboree. La mitja hora restant va estar sota els auspicis similars als anteriors, amb profusió d'efectes electrònics diversos, i moments arítmics totals, on et podies imaginar estar flotant per l'espai en una nau interplanetària. Els records de músiques similars, les que escoltàvem allà pels 70s del segle passat em van venir de manera immediata. No era jo aliè gens ni mica a la música, als sons que estàvem escoltant un diumenge de maig del 2017, en el segle XXI. La situació sí era diferent, i la manera "normal" com ara m'estava jo escoltant aquesta música, aquests sons, tan i tan diferent de com ho fèiem allà pels 70s, on les diferents substàncies psicotròpiques semblaven ser l'únic motiu per escoltar aquelles músiques, similars a aquestes. 

Doncs rés més a dir, i només agrair-li al Pere Pons que aquestes sessions dedicades a guitarristes de diversos estils i projectes van ser un encert i aquest concert va ser una demostració tot i la manca de públic. Hem de continuar encoratjant les propostes de Joan Mas al Jamboree amb el Pere programant, car són les úniques on és possible gaudir del millor Jazz, de la millor música internacional i nacional a la distància més curta. Em sembla recordar que el so el va manipular la mar de bé en Pol, cosa no gens fàcil considerant els estris electrònics que hi va haver dalt l'escenari.

Vaig tenir la oportunitat d'enregistrar un vídeo del bis, i aquí el teniu:


Miquel Tuset i Mallol.
0 comentaris

Segona Marató Underpool a la Sala Nunart, el 14 de maig de 2017


Doncs el diumenge 14 de maig vam poder assistir a la Segona Marató Underpool a la mateixa Sala Nunart que van fer la primera, l'any passat. Tots sabem l'esforç que representa fer una marató del que sigui i més encara si es tracta de fer-ho amb una música força allunyada de propostes fàcils i populars. Fer-la amb una bona colla de músics encara és força més complex i així és el Sergi Felipe i Pep Mula van aconseguir fer-ho amb alguns dels "seus" músics i projectes tots relacionats evidentment amb el segell Underpool.

Amb el rètol de l'esdeveniment ja podeu veure la quantitat de músics amb els quals vam poder gaudir. 

Crec recordar que la primera formació que vam poder veure i escoltar, i parlo de Juana Muñoz i jo, va ser el projecte liderat per la magnífica Natsuko Sugao, amb Jordi Santanach, Enric Peinado, Iván González, Marc Cuevas i Josema Martín. Un projecte que havíem gaudit a la Sala Xica en la seva primera proposta musical. Enguany Natsuko presentava noves idees totes elles relacionades sempre amb les seves arrels i encabides en les harmonies i formes improvisades del Jazz. Una formació d'amics i grans músics amb complicitat total en els projectes de la líder i gran trompetista Natsuko Sugao. La guitarra etèria de l'Enric va omplir l'espai de sons estratosfèrics alhora que Juanma a la bateria l'omplia de ritmes diversos. Una formació consolidada i on la creativitat no sembla tenir aturador; quina sort. 

Aquesta era la informació parlant de l'esdeveniment:

El segell Underpool organitza la segona Marató Underpool, un concert on és podran escoltar alguns del projectes més interessants del jazz de casa nostra. Durant la marató, que repetirà ubicació a la Sala Nunart Guinardó tindrem l’oportunitat d’escoltar algunes de les propostes musicals més interessants del moment com la presentació del disc Underpool 5, cinquena entrega de la série numerada del segell que ha comptat amb la complicitat de GorKa Benítez, Roger Mas, Martín Leiton i Ramon Prats. També podrem escoltar la música del sextet de la trompetista japonesa Natsuko Sugao, el concert solo del saxofonista Marcel·li Bayer, el projecte Silver Geishas cooliderat per Mas-González-Villar-Cuevas- Falanga i el nou quartet de Fernando Brox. Tot plegat 5 hores de concert que són un resum de la música que és cuina a la nostra ciutat. 

Doncs nosaltres no hi vam estar tantes hores però deu ni do. Carlos Sampietro també hi va ser, com no podia ser de cap més manera, gaudint com nosaltres, escoltant i filmant algun vídeo que després vaig penjar al Facebook. Algun l'he tret posteriorment per indicació amable del líder o participant del projecte. 

Després del projecte Natsuko vam tenir la sort de veure en total solitari al Marcel·lí Bayer envoltat de clarinets, fins i tot el més baix de tots ells, un tros d'instrument força complicat de manipular. Ell però, és un mestre en això de dominar tots els vents i així ens ho ha mostrat en els seus darrers projectes, un d'ells enregistrat en una ermita i del qual li vaig posar alguns temes en un anterior programa de ràdio. Mestre ell de les canyes, i dels sons més diversos, actiu important en les Free Sessions de 23 Robadors, ens va oferir ell sol davant del perill tot el reguitzell de melodies ben allunyades de camins fàcils i trillats. 




Després d'ell vam poder veure l'anomenat Underpool 5 amb músics de la talla de Gorka Benítez, Roger Mas, Martín Léiton i Ramon Prats, amb temes, ja ho sabem, de cadascun d'ells, car aquesta és la podríem dir "condició". Una formació de quatre masters els quals ens van fer gaudir d'allò més tots els més de 60 minuts que van estar tocant presentant el seu projecte. Després d'ells,  el darrer projecte que vam poder escoltar va ser el del flautista malagueny Fernando Brox. Aquest jove músic, s'ha consolidat amb només un any d'estar-se per aquí, com un dels músics i exponents de l'escena musical de casa nostra. I és que a banda de ser un magnífic "xaval" és un tros de músic. Així és que "un" ja només necessita tenir sort en els projectes propis i en els dels companys per poder-los desenvolupar en els escenaris. Podríem dir que al Fernando l'hem vist a diversos indrets mostrant el seu saber a la flauta, una flauta que vaig poder escoltar per primera vegada encabida en el projecte UNO de l'amic Ernesto Aurignac del qual ben aviat tindrem el DOS. Doncs això, que el projecte de Fernando a quartet amb gent com Toni Saigi, Pau Sala i Andreu Pitarch va brillar per drets propis. I d'aquest quartet, aquí en teniu un petit retall..


Després d'ells encara havia de seguir la música però nosaltres vam haver de marxar de cap al Maresme. Gràcies Sergi Felipe i Pep Mula per una tarda tan completa.
Miquel Tuset i Mallol.
0 comentaris

BRUCE BARTH QUARTET featuring JERRY BERGONZI al Jamboree, 12 de maig de 2017

Un divendres llunyà de maig va ser de nou un altre dels anomenats  "millors concerts de la temporada". Tenim un problem. De fet en tenim molts de problemes i tots estan relacionats en això d'haver de parlar del millor concert o d'uns dels millors concerts, car aquesta qualificació la podríem estar posant en molts d'ells. Però sí dir-vos que els dos pesos pesants que co-lideraven el projecte ben bé que es mereixien aquest qualificatiu. 

Bruce Barth piano, Jerry Bergonzi saxos, Mark Hodgson contrabaix, Stephen Keogh bateria. 

Què podríem dir dels dos primers que ja no sapigueu. I també del baterista Keogh al qual hem vist diverses vegades en aquest mateix indret. Dir-vos que la solidesa del contrabaixista sí ens va copsar i enlluernar alhora que el seu fraseig i magnífica pulsió tot i acompanyant als líders.

D'aquest projecte en Pere Pons ens en deia:

El quartet del músic nord-americà Bruce Barth, un dels pianistes de jazz més aclamats de la seva generació, torna al Jamboree amb un convidat d’excepció, el màster del saxo tenor Jerry Bergonzi. Dos solistes de primera magnitud, referències absolutes de l’escena internacional, que conflueixen en el caliu d’una cava històrica com el Jamboree. Com per no ser-hi!

I sí, com per no ser-hi. I com que també hi vam ser, aquí us deixo les quatre ratlles que vaig posar al Facebook amb ganes d'ampliar-les, la qual cosa miraré de fer en aquesta entrada:

Bon dia a tothom, escoltant al meu cap encara les músiques d'ahir amb Bruce Barth Quartet amb Mark Hodgson, Stephen Keogh, amb el gran mestre Jerry Bergonzi. Un primer passe ple d'aficionats I alguns músics com Melisa Bertossi que només baixar ja la vaig veure xerrant amb el master saxofonista el qual em va presentar. I és que havien fet una master class al Equip Taller de Músics i també hi havia el Jordi Gaspar Caro per tot plegat. Melisa ja el coneixia d'abans. Magnífica conjunció del trio de Barth amb el saxo tenor de Bergonzi, aquest aportant bona part del repertori, com el Blue In Green de, amb, dues tonalitats I melodia pròpia. Ja sabem de l'afició de Bergonzi de crear temes nous partint de les harmonies de vells estàndards on fins I tot te un disc enregistrat que li vaig comprar en una anterior visita a la Nova Jazz Cava acompanyat ell de Joe Magnarelli. En fi, una meravella fins I tot més encara en el segon set, on hi va haver més músics I no tant públic. El bon rotllo que tenen ells dos, Barth I Bergonzi es fa palès en tot el concert. Ja heu vist el bis final enllaçant-lo amb Body and Soul, I és que no tenien pressa, com sempre diu de nosaltres el molt bon amic Joan Recolons, I així de gran va ser la seva generositat, a nivell amb la seva mestria. Per cert, Pere Pons presentant els mestres I un so magnífic obra de l'Alex Alex Seoane Monsoliu. Voilà I seguirà.

Tot i escoltant els àudios del primer set, diria que un dels primers temes que vam escoltar va ser obra i gràcia de Bergonzi de la manera com ell ha fet en algunes ocasions i algun disc, al menys un que vaig adquirir a la Nova Jazz Cava  i on les seves composicions van de la mà d'obres ja realitzades i reconduïdes per ell mateix vers camins diversos, un disc anomenat " By any other name". Així és que crec el primer tema s'havia "parit" sobre les estructures del "Out Of Nowhere" de Johnny Green. Bergonzi va desenvolupar-lo tot i partint de sons reconeixibles que posteriorment van marxar lluny i allà és on es van trobar ell i el co-líder Barth. Ambdós ens van enlluernar amb el seu modern fraseig, essent doncs una magnífica parella musical per estils i temàtiques, alhora que per la mestria interpretativa, car ells dos són uns reputats solistes, cosa que ja sabíem. En Mark Hodgson va molt més que "complir" executant també magnífics solos i per descomptat fent la funció d'acompanyant amb el també reconegut Stephen Keogh. Un tema que va durar més de 12 minuts i que van enllaçar amb el següent sense dir ni asa ni bèstia. 

Un segon tema on vam poder veure a un Bergonzi pletòric d'energies i imaginacions creatives sempre amb un peu allà, a la tradició, per no oblidar mai d'on venim. Modernitat sí, però no oblidis d'on venim, ens diu ell. Una base rítmica perfecte amb tarannà obert i extravertit alhora que amb molt bon rollo el dels dos co-líders Barth i Bergonzi. Un "tete a tete" que es va veure confirmat no només amb els instruments i sí també amb els permanents somriures i comentaris d'ambdós, una vegada acabats els temes. Parlar, sí, sempre, però amb desimboltura i llibertat, la qual cosa és més sovint vista per músics de l'altre cantó de la bassa, i els de més el Nord. Barth va brillar en aquest tema d'igual manera que el seu amic, i qui també ho va fer, ja cap el final, va ser el magnífic baterista Keogh el qual ens va regalar un esclatant solo per acabar-ho d'arrodonir. Després d'aquests dos primers temes, Barth va presentar la "banda" alhora que agrair en un castellà força comprensible la nostra presència. Les bromes entre ells dos van fer acte de presència tot i comentant la "història" del proper tema, "Blue In Green", tema assignat Miles però amb autoria reconeguda de Bill Evans. Un tema que farien en dues tonalitats i nova melodia. Bergonzi i Barth el van començar alhora fent la melodia a piano i saxo tenor, tema a mig tempo i farcit de Swing. Difícil va ser reconèixer-lo en la melodia i sí en les primeres frases del solo del pianista. En aquests moments estàvem ben situats i immiscits en el "Concept Jazz Trio" que Bill Evans es va encarregar de parir i desenvolupar, donant-li a cadascun dels tres la importància adequada, i així és com en Bruce, l'afable Giant Barth va tirar del "carro" en aquest magnífic tema que també ens en recordava un altre, ja més conegut. Bergonzi va seguir amb el seu solo i jo diria que encara dins la mateixa tonalitat però sí en el concept més Bopper del mestre del saxo tenor. Aquest saxofonista, un dels millors de l'escena mundial sense oblidar a Lovano i demés, és un referent d'aquest instrument. El seu fraseig passa pel Bop, Hard Bop, Jazz contemporani, per Coltrane, per Parker, jo diria que es passeja per tota la història del Jazz amb la màxima mestria, coratge i amor. Després de deu minuts de tema, alhora tots dos, piano i saxo tenor, van acabar amb aquesta "mena" de "Blue in Green" modificat, molt modificat.

La balada del concert havia d'arribar i així és que ho  va fer tot i trobant-nos anant ben poc a poc, amb una melodia sorgida de les 88 tecles i acompanyada per grandiloqüents cops de plats amb les masses. El so del tenor igualment s'hi va afegir amb notes llargues i aires orientals, car aquestes eren les harmonies que van deixar pas al, solo del mestre del piano. Delicadeses varen suplir els ritmes anteriors i de les melodies del piano vam anar a parar a les del saxo tenor, on ves per on, tot i la balada, Bergonzi va volar literalment per sobre les dolces harmonies, amb notes que subdividien el tempo, així com molt subdividit i sense perdre el concepte de balada, car aquesta és la mestria de qui ho feia. I després solo de contrabaix i final de tema, per acabar el primer set a "tota hòstia" amb una altra "versió" o reconversió de tema, jo diria que tema de Coltrane i que ells van saber gestionar la mar de bé, amb solo llarg del baterista Keogh per a gaudi d'alguns.

I després de fer per la vida ens hi vam tornar a trobar de nou per gaudir de més músiques, diferents la qual cosa passa només amb els mestres i quan no presenten disc, i així és que hi vam tornar amb el Joan Recolons amb ganes de passar una altra estona al nostre Cel particular, el Jamboree. 

Doncs per acabar-ho d'arrodonir, aquí teniu el vídeo comentat, el bis del segon passe, que va durar més de 20 minuts amb dos temes enllaçats, i és que la generositat dels nostres músics és infinita:


Voilà.
Miquel Tuset i Mallol
0 comentaris

David Mengual Slow Quartet & Carme Canela al Jamboree, 9 de maig de 2017

Doncs recordar de nou les precioses músiques que vam escoltar el dimarts 9 de maig d'enguany de la mà i obra d'un dels més eclèctics i iconoclastes compositors actuals, de casa nostra i d'altres contrades, en David Mengual és tot un luxe. Delicadesa i intimisme , varen "obligar-nos" a la pura contemplació, concentració i silenci, alhora que gaudi  en escoltar-los en aquest viatge tan personal. Un Jamboree ple d'amics, aficionats i sí, crec que alguns joves músics estudiants, va veure's embolcallades les seves parets per la bellesa sorgida de l'escenari.

Una formació, "la formació" de fa temps amb David Mengual contrabaix, Carme Canela veu, Miguel Villar veu, Dani Pérez guitarra, Oriol Roca bateria.

I les sàvies paraules d'en Pere Pons tot i explicant-nos els ets i els uts del projecte des del web de Mas i Mas, Jamboree:

Slow és un projecte amb més de quatre anys de vida i un disc, "U" ( Bebyne Records), molt celebrat per la crítica especialitzada. En aquest temps i després de molts concerts arreu, ha crescut i madurat, i s’ha convertit en un quartet estable amb una gran afinitat i comunicació musical. Les composicions són  originals i escrites amb l’objectiu de crear un diàleg pausat i sincer que ajudi a compensar aquest ritme impossible que ens toca viure. L’al·licient afegit ha estat, en el darrer any, la incorporació de la cantant Carme Canela, una de les veus jazzístiques més respectades del país, amb la que acaben de gravar nou disc.

Doncs sí, un Slow Quartet amb la Carme i ja amb un any de trajectòria i un altre Jamboree  l'any passat, si no vaig errat. 

La compenetració del Quartet ja era total. La guitarra de Dani i el saxo tenor de Villar, essent-ne ells el "front line", es va tornar a constatar aquest dimarts llunyà primaverenc. Amb la incorporació de la magnífica veu de Carme Canela, aquest "front line" s'ha vist fortificat, essent-ne tres les veus solistes. Recordo, de manera fugissera, de quina manera les mirades de gaudi i complicitat entre ella i els altres dos de la primera línia, no de foc, es feien paleses. La improvisació hi va ser de manera evident, tot i sorgir tot, o quasi tot, d'una base magníficament escrita i ben apresa per cadascun dels membres del projecte. 

El tarannà del projecte és totalment íntim, i així és que cançó a cançó, se't van emportant a un espai on només tu sembles ser-hi i on et trobes amb els teus més íntims pensaments o records mes arrelats. No hi ha moments per poder veure a un col·lega i dir-li, hòsties quin swing, com peta això, i quin groove, no, no hi ha rés de tot això. Tot i ser-hi, el Groove, en algunes de les cançons, les melodies i belles harmonies no deixen espai pel moviment físic i sí pel mental. 

A les interpretacions magistrals de Dani i "Pintxo" Villar s'hi va afegir la quasi única aportació com a compositor i contrabaixista, la de David Mengual, limitant-se a ser-hi darrera de tot plegat, i només havent-ho presentat tot a l'inici dient que cap més paraula seva escoltaríeu, i només la veu de la Carme i la música que no s'aturaria fins el final. Fins i tot el magnífic baterista Oriol Roca va ser-hi també com a suport imprescindible i en un quasi total anonimat si exceptuem el curtet i magnífic solo que ens va fer com a continuació d'una bella melodia que Carme ens cantà. Ella, amb una afinació / entonació perfectes i preciosa veu, omplí de càlides paraules, càlids missatges l'espai de la nostra cova-cava. 

Les sonoritats etèries del magnífic guitarrista i millor persona, van "casar" a la perfecció amb la veu de Carme. Alhora, la mateixa veu es veia embolcallada per la més profunda sonoritat del saxo tenor de Miguel "Pintxo" Villar. Tots tres, aixoplugats pel David i Oriol i les músiques precioses i càlides d'aquest gran compositor i contrabaixista (i pianista vocacional), líder també de la Free Spirits Big Band, ara en "stand by", en David Mengual.

Un projecte en format disc anomenat "U" i editat per Bebyne Records que us recomano si sou dels que us agrada gaudir de les músiques més íntimes, i també excelsament interpretades, així és que aquí en teniu l'enllaç:


Una programació magnífica i diversa de la mà d'en Pere Pons i un so magnífic a càrrec de l'Àlex Monsoliu. 
Miquel Tuset i Mallol

0 comentaris

Tom Harrell Quartet al Jamboree, 7 de maig de 2017


I un diumenge 7 de maig, després de dia d'aniversari, vam anar a veure a Tom Harrell Quartet al Jamboree. Pel que recordo estava a "petar" en els dos passes amb no massa músics entre el públic present, potser pel preu una mica alt del valor de l'entrada. Una formació compacta va acompanyar al mestre americà de trompeta i fiscorn. 

Tom Harrell trompeta, Danny Grisset piano, Ugonna Okegwo contrabaix, Adam Cruz bateria. 

Com que en Pere Pons sempre hi és en aquestes ocasions tan importants, va ser ell qui en va fer les presentacions i així és que agafaré del web de MasiMas les seves sàvies paraules allà escrites:

Una nit més el Jamboree engrandeix la seva història amb la visita d’un gegant del jazz. El trompetista Tom Harrell és en l’actualitat un dels noms de primera referència del jazz en l’escena mundial. No hi ha metall més melòdic ni fiscorn més càlid i evocatiu. Es presenta, a més a més, amb el seu quartet amb piano. Una formació amb la qual a aconseguit un so personal i una cohesió que la converteix en un dels quartets més prestigiosos i consolidats de la darrera dècada. El jazz és la particular connexió a la vida i a l’expressió emocional d’aquest músic únic i especial que al llarg de la seva carrera ha participat en més de 300 enregistraments al costat de figures essencials en la història del gènere com Stan Kenton, Woody Herman, Dizzy Gillespie, Bill Evans, Gerry Mulligan, Phil Woods, Lee Konitz, Jim Hall, Sam Jones i Charlie Haden i disposa de 27 discos com a líder. Tota una llegenda al Jamboree.

Doncs pel que recordo un dels primers temes que van sonar van estar situats en el més Latin Jazz style, i així va ser, i sobretot en el magnífic solo de l'Adam Cruz tot i acabant el tema amb aires de A Night in Tunissia. Després, el mateix bateria ens va marcar el ritme, més beat del segon tema, i després d'una primera presa de contacte amb la curta melodia, va ser el mestre Danny Grisset qui va enlluernar-nos amb un llarg i magnífic solo, i sempre recolzat per una sòlida base rítmica. El líder va seguir amb el fiscorn fent un esclatant solo tot i mostrant-nos la seva mestria a l'abast de poquets. En aquestes ocasions i en d'altres de similars és quan veus que els únics que poden desxifrar-ne tots els secrets, tot i l'aparença de no haver-n'hi, són els músics. Recordo que en acabar, en Mattew L. Simon ens deia a la mitja part a una colla de bons amics, els sobreaguts que havia fet el mestre en alguns dels seus solos, alhora que explicava d'altres meravelles, repeteixo, només a l'abast de músics súper professionals. Després del solo del màster Harrell, hi va tornar amb la "melo" del tema acabant-lo delicadament i aplaudit de manera eixordadora per tots els presents. El tercer tema va estar situat en un soft funk ben marcat pel Fender Rhodes propietat de Jamboree, i la resta de secció rítmica amb l'Ugonna i Adam magnífics. El mestre Danny Grisset va mostrar-nos la seva habilitat amb el piano elèctric, i amb el seu so característic, ben bé ens podíem imaginar estar escoltant a Chick Corea, Keith Jarrett a l'època de la seva dobla relació amb Miles Davis. Una altra vegada un llarg solo en format piano elèctric trio, amb una reiterativa seqüència d'acords, el qual va deixar pas al solo brutal del baterista Adam Cruz, el qual ens va sorprendre per motius diversos entre els quals el seu suau i delicat toc, alhora que el seu evidentment domini de l'instrument i les seves polirítmies. Després d'aquesta manifestació de domini percudiu, Harrell va tornar-hi amb la curta melodia acabant amb les tres notes típiques del tema.

 I he dit un dels primers temes perquè el primer va ser el preciós "It Could Happen To You", i aquesta és la mostra...

 https://www.facebook.com/mtusetmallol/videos/10207586421413287/

Danny Grisset va encetar de manera suau el tema següent, a mode de piano elèctric solo, fent-nos concentrar encara més en els sons que sorgien de l'escenari. El silenci era total. La presència del mestre dels metalls amb la seva més que aparent fragilitat, et podia trencar el cor d'un moment a l'altre. Ben aviat van sonar les notes d'aquesta preciosa balada a càrrec del més càlid dels metalls. Melodia i sense interrupció solo d'aquest el millor exponent per molts de nosaltres del què i com dels metalls. Llarg solo i delicada manera d'interpretar-lo, com només ell pot fer. El Fender Rhodes va sonar de nou i de quina manera gràcies a les destres mans de Grisset qui va seguir amb la delicada seqüència d'acords del tema. Després d'ell, el final, així, com si res.

I vosaltres direu....com és possible que aquest "paio" tingui aquesta memòria musical tot i recordant els ets i uts dels temes interpretats fa tres mesos? Doncs com podeu suposar hi ha trampa. 

Tinc el sa costum d'enregistrar amb el mòbil l'àudio dels concerts, sempre que ho recordo i entremig de fer les fotos presencials que no artístiques, que per això hi ha els fotògrafs professionals. Així és que us estic explicant el que va ser, a la meva manera, tot i escoltant de nou aquestes magnífiques músiques....homeeee...

I van seguir amb la mateixa delicada música i ara ja amb el magnífic so del flamant Yamaha del Jamboree en un tema marcat per la brillant percussió d'Adam Cruz i am una primera incursió sonora de piano i fiscorn així plegadets. Després ens vam trobar amb un inversemblant solo del líder només amb el suport rítmic del crac Cruz. Una demostració de domini harmònic tocant sense aquest suport, ni de contrabaix ni de piano, i a més a més amb la mestria única d'ell mateix. Danny al piano i en format trio va estar genial, brillant amb una pulsió nítida i gran profusió de recursos dels quals n'haurien de parlar els pianistes presents a la sala. Adam Cruz va trobar-se sol de nou, i ara amb una clara i diferent connotació sonora de la bateria, amb la caixa amortida o sense el bordò, sonant totes les timbales amb un so similar, tot i la diferent afinació, i sí, de nou, mostrant-nos la seva gran capacitat de creació amb un instrument com aquest, on els ritmes es donen la mà amb els sons "construint" una mixtura completa de músiques. Un mestre aquest Cruz. Un tema que es van encarregar d'acabar melòdicament i alhora, piano i metall i fent-ho però de cop.

I així es va acabar el primer set, sense bis, car el nostre estimat mestre te sèries dificultats de desplaçament, no tenint-ne cap ni una en els desplaçaments per tota la sonoritat del seu metall tan preuat.

i per no ser massa pesat, ho deixarem aquí, tot i tenir també enregistrat el segon set d'aquest magnífic concert. Gràcies al Pere Pons com sempre, per programar màsters del Jazz com el Tom Harrell i el seu magnífic quartet i gràcies a l'Àlex Monsoliu pel magnífic so obtingut, com sempre fa en cadascun dels concerts on ell remena les cireres. Voilà.
Miquel Tuset i Mallol.
0 comentaris

Entrades endarrerides!!

Benvolguts totes i tots. Per qüestions de saturació de feina blogguera, de programa de ràdio i moltes i diverses altres activitats, he anat deixant d'actualitzar aquest blog, la qual cosa em sap molt greu i per això aprofito per disculpar-me a tots vosaltres. La bona intenció de tornar-lo a posar al dia hi és i ara mateix la podeu constatar. L'assumpte però és més feixuc del que sembla i fins i tot puc arribar a perdre el sentit comú intentant parlar d'actuacions vistes fa massa temps. Tot i així ho intentaré amb l'ajut dels records llunyans d'alguna anècdota o comentari viscuts, car la música, tot i recordar que va ser en tots els casos magnífica, serà molt més difícil de comentar en els concerts no enregistrats. En tinc una bona colla d'enregistrats amb el mòbil, o sigui que som-hi. 
Miquel Tuset i Mallol
0 comentaris
Subscriure's a: Missatges (Atom)