Enrico Rava Trio al Jamboree, 13 de juny de 2017

Dimarts 13 de juny vam tornar a Jamboree ara per veure i gaudir amb el magnífic projecte del gran trompetista, fiscornista, Enrico Rava. Ja fa temps que en sabem coses de l'Enrico Rava i parlant per mi mateix per alguns vinils que tinc comprats abans del 1978, crec. Venia acompanyat d'una formació atípica de piano, fiscorn i trombó, amb Gianluca Petrella trombó, Giovanni Guidi piano. Aquest darrer recordo que va ser d'alguna manera el suport o coixí/vaixell adequat per sobre del qual els dos altres companys varen poder descansar/navegar en aquells magnífics moments de quasi "pura" improvisació. Certament no semblava que hi hagués massa coses establertes, sí les bàsiques per trenar i desenvolupar bé els temes, però també em va semblar respirar una gran improvisació global. Després del primer tema, i amb quasi 10 minuts de música, van encetar el segon, carregat de swing i que segur interpretava Baker i fin i tot cantava, que vaig reconèixer musicalment, però no pas el seu títol, cosa que em passa sovint.  Un concert, en principi, homenatge a Chet Baker i que ells es van encarregar de plasmar.

I aquí teniu el què ens explicava el Pere Pons al web de masimas/jamboree:

Des d’Itàlia, Enrico Rava s’ha consagrat com un dels millors trompetes jazz de l’escena mundial. El seu retorn al Jamboree per a oferir una nit dedicada a Chet Baker permetrà viure una vetllada molt especial on el músic recordarà la seva relació amb un dels músics que més ha marcat la seva carrera conjuntament amb Miles Davis. Al seu costat tindrà dos exponents màxims del jazz europeu, el trombonista Gianluca Petrella i el pianista Giovanni Guidi. Una altra nit de privilegi al soterrani de la Plaça Reial, on Chet Baker va il·luminar amb la seva música els aficionats del jazz durant la dècada dels seixanta.

Després del tema farcit de swing, el pianista Guidi es va encarregar de començar un tema a tempo rapidíssim i amb aires molt avant garde la qual cosa van reafirmar els dos vents, tocant alhora la "melo" del tema, a un tempo súper fast. Després d'ells, Gianluca va omplir-nos els nostres caps amb el magnífic so del seu trombó, en una demostració de tècnica esglaiadora al mateix tempo "esbojarrat" iniciat pel pianista. El trombonista es va anar "calmant" deixant pas al mestre, encara ell a "tota hòstia" però per no gaire, car entremig de tot plegat, els ànims es van calmar amb la melosa sonoritat del mestre Rava, situant-nos en una altra esfera sonora plena de profunditat i una certa calidesa, i també majestuositat gràcies als acords del pianista Guidi. Tot això va passar sense "demanar permís", o sigui sense interrupció, passant d'un tema a un altre, o tots en el mateix. La majestuositat dels sons anaven omplint l'espai de la nostra cova-cava, i nosaltres que ens deixàvem portar sense resistència de cap tipus. Era una mena de "balanceig" que ens portava d'un cantó a l'altre i nosaltres ens deixàvem gronxar. Així es va anar "apagant" tot, mica a mica i nosaltres que ho vam gaudir i aplaudir d'allò més. El següent tema que ens vans interpretar el vaig reconèixer per haver-li-ho escoltat algunes vegades al Guillermo Calliero tema amb aires "tangueros" del mateix Enrico anomenat "Theme For Jessica". Un dels temes més reeixits de l'Enrico en aquest tipus d'entorns musicals i no en el darrer amb el qual va venir a Jamboree, un quartet tope d'elèctric i que també vam gaudir. L'Enrico el te enregistrat amb trompeta amb el magnífic pianista Estefano Bollani a duet. El pianista, en el cas que ens ocupa ja sabeu que va ser el magnífic Giovanni Guidi el qual ens va fer una improvisació força moderna, en un tema que és una preciositat i que ells van voler "reconvertir" essent una altra "preciositat", diferent. Gianluca va seguir els "aires" de la modernitat encetada pel pianista i ell sol, com abans el pianista, va desenvolupar tot un reguitzell de sons i recursos melòdics i tècnics espaterrants. Finalment va aparèixer una mena de "riff" rítmic sortint de les "vares" i així és que el líder s'hi va afegir seguint el tarannà modern i apartat del concepte original del tema dedicat a Jessica. Els dos vents es van "embrancar" en una sèrie de melodies tocades a duet, cadascun amb la seva al cap, al so. Del fiscorn de Rava finalment anàvem reconeixent la melodia inicial del "Theme For Jessica", essent els sons més swingats i tendres. Tot i així, el duet dels dos vents anava fent les variacions sobre el tema adequades per a vestir-lo dels colors més agradables i preciosos. I sense avisar, Guidi es va quedar sol amb el piano encetant el que seria el proper tema, encara sense reconèixer-hi cap melodia. Aquesta va sorgir del metall més daurat, el del líder, i escoltàvem quelcom que ens situava a l'entorn de Chet Baker en un tema "estàndard" d'ell. Gianluca el va desenvolupar, tot i estar substituït pel líder en el "pont" i així seguir aquest amb el seu magnífic solo. Els canvis entre ambdós músics varen ser constants, de l'un a l'altre passejava la melodia i mentrestant, Guidi al piano els hi donava el, suport adequat. 

Després de quasi 40 minuts de música ininterrompuda, Enrico es va dirigir a nosaltres per primera vegada amb poques paraules i el pianista va iniciar el següent tema format per una seqüència ascendent seguida després també pel trombonista, mentre el líder, lliure, feia el que volia. Això és el que va venir després, una total llibertat interpretativa de cadascun dels tres músics, cadascun a la "seva bola" però no, tot ben situat en el context adequat, i així ens ho recordaren trombonista i pianista amb l'exposició de nou, de la melodia deu ni do de lo recargolada amb mitjos tons ascendents, i difícil d'aclarir més. Sense aturado possible, i sense Chet Baker ens van situar en un altre tema "esbojerrat" de ritme persistent, piano, i melodia a dos vents, un tema amb tota probabilitat de l'Enrico Rava. Tema que camina sol, amb les notes rítmiques del piano i la melodia a dos vents. I doncs que no havíem de recordar a Chet Baker? doncs sí, així va voler acabar el concert amb el preciós "My Funny Valentine" interpretat inicialment a duet amb el líder i piano, imbuint-nos de la figura mítica de Baker la qual cosa i per acabar el concert va ser majestuosa. Gianluca Petrella va fer la seva aportació amb el so més greu de seu metall amb un solo delicat i melòdic alhora que farcit de tècnica. El líder s'hi va afegir, essent-hi tots tres en aquest final magnífic. I encara ens havien de meravellar una mica més amb el bis que van fer sense fer-se pregar gens ni mica. El bis va ser un bolero "Quizás quizás quizás", tema interpretat pel duet de metalls en moltes altres ocasions i que sembla els agrada força i que desenvolupen de la manera més Jazzy possible. Guidi al piano els hi va donar el suport adequat per així desenvolupar ells  les seves improvisacions.

Doncs després d'aquest concert, vam anar a fer per la vida i hi vam tornar al segon passe, però no us preocupeu que no us en diré rés, car trobo que és del tot suficient. Bé, només us diré dues coses, que va ser magnífic i les músiques diferents del  primer. Què més es pot demanar? Finalment dir-vos que el so va ser magnífic gràcies a les mans destres de l'Àlex Monsoliu i agrair infinitament al Pere Pons que dins la magnífica programació de Jamboree puguem escoltar "estrelles rutilants" com aquest de l'Enrico Rava Trio.
Miquel Tuset i Mallol.

0 comentaris:

Publica un comentari