Apel·les Carod Septet a 23 Robadors i Jam del Raval, 18 de gener de 2016

Doncs aquest passat dilluns 18 de gener vam anar a 23 Robadors amb les ganes de veure aquest jove mestre del violí i escoltar el seu projecte amb el seu magnífic septet amb joves cracs com el Pau Vidal, saxo tenor i flauta: Òscar Latorre, trompeta: Albert Carrique, saxo alto i clarinet baix: Toni Saigi, piano: Manel Fortià, contrabaix i Andreu Monerno, bateria. Una formació de joves músics, alguns encara estudiant el G.S. i d'altres amb el seu títol i experiències a la butxaca. Tot i ser l'espai més adequat per a combos més petits on el so de tots els instruments es pot escoltar força més i millor, aquest local va ser el punt de partida i estrena d'aquest projecte del jove violinista. Jo crec que els encarregats del local haurien de fer alguna cosa perquè se sentís més el piano, que tot i tenir algun micro observant-lo, sembla que els sons no li arriben prou. Dit això, comentar que el projecte de l'Apel·les em va agradar per la seva diversitat, amb temes propis força reeixits i molt ben interpretats per tota la formació. Els solos es van anar distribuint de manera racional i normal, podent dir que tots els músics van poder fer el seu, o seus. El líder va ser potser qui més es va desenvolupar en les seves intervencions personals, la qual cosa és força evident. Van estar tocant una hora i potser una mica més i jo diria que tots els presents, o quasi, vam gaudir d'allò més amb la seva proposta. És evident l'evolució d'aquest jove crac tot i fer ara un temps que no el veiem. La seva estada per l'Europa quasi del nord l'ha fet créixer en els aspectes diversos, com a persona i músic. La seva tècnica sembla força més elaborada i sí què es nota la millora en el seu "llenguatge jazzístic", tot i recordant que ja ho feia prou bé les vegades que l'havíem escoltat a les WTF del Jamboree en aquells temps on la meva presència els dilluns era incontestable. Enguany sembla que hagi agafat vacances o quasi, però no. Assumptes diversos m'impedeixen anar-hi els dilluns tot que segurament ben aviat hi tornaré. Després d'un primer tema força llarg i elaborat, amb canvis rítmics molt interessants a la vegada que amb magnífics solos del líder i de l'Albert Carrique i el seu alto, el jove crac ens va presentar un tema delicat, també propi, on la presència del seu violí va ser esclatant. En Toni, va deixar anar unes soltes i delicades notes al piano en el seu solo, que van ser admirades pels seus companys i públic, a mida que anava tocant. L'Albert Carrique va ser un preciós solo a l'alto mentre la secció rítmica l'acompanyava a la perfecció. Pau Vidal a la flauta va arrodonir-ho amb una mestria a l'abast de pocs flautistes. Bé, tampoc tinc la intenció de comentar tema a tema, i us ho deixo per a vosaltres, perquè l'escolteu detingudament. 

Després de 23 Robadors  vam anar a parar a la Jam de la Sala Fènix portada com sempre pel gran bateria Joao Vieira i amb tot un seguit de grans músics que ja ens hi vam trobar participant-hi com el mateix Raynald Colom. Home inquiet, en Ray va marxar en acabar el tema i segur que devia anar a un altre espai on poder fer gaudir al personal amb la seva música. Una jam on vam poder gaudir escoltant magnífics estàndards, que també en teniem ganes, amb músics com l'Alejandro Tamayo, contrabaix i un dels qui van iniciar la Jam. D'altres van ser un magnífic saxo tenor, del qual no en sé el seu nom, el gran Fernando Brox a la flauta, i d'altres més que hi van participar i dels quals tampoc en sé els noms. M'haurà d'ajudar el Joao...del qual vaig poder conèixer a la seva mare, aficionada a la música i que em sembla em va dir que tocava el piano clàssic, amb la qual vam poder parlar una estona mentre comentàvem els temes que van tocar els músics. Una dona magnífica i mare d'un gran músic. Allà que ens hi vam estar fins el final, i no ens va tocar el disc encara no sé el perquè, potser perquè ja el teníem. Estar-se amb aquesta gent, la Jolanda, Joao i demés persones que porten aquest espai és quelcom similar a trobar-se com a casa, tal és la simpatia i entrega de tots ells i elles. 

Miquel Tuset i Mallol.

Marco Mezquida Trio featuring Bill McHenry i de convidada la Sílvia Pérez Cruz, 12 de gener de 2016

Doncs vam anar a veure el darrer projecte de Marco Mezquida Trio, Cantabile,  amb la participació també en el disc del gran saxo tenor americà, a mig camí dels EEUU i Catalunya, en Bill McHenry. Un Jamboree ple en els dos passes amb força públic i músics amics, va donar el caliu adequat a l'esdeveniment, per altra banda recolzat també per la presència del productor del disc presentat, l'amic i director i ànima de Fresh Sound Rscords, Jordi Pujol Baulenas. No només ell hi era, si parlem dels professionals d'això que es diu Management sinó que també la Rosa Maria Galbany hi va fer acta de presència. Músics amics n'hi va haver en els dos passes, la qual cosa vam poder constatar nosaltres, els "malalts de Jazz" en paraules del Pere Pons, presents en les dobla convocatòria. El gaudi va ser extrem i pels qui encara no havíem escoltat el disc, ho va ser encara més. Jo vaig reconèixer però algun tema que el mateix Marco hauria tocat en d'altres indrets i em ve al cap el dia del Palau de la Música, on el gran pianista va fer el seu primer Palau a piano solo. Jo diria que algun dels temes que van sonar al Jamboree també ho van fer al Palau. Pel que vaig esbrinar, tot i escoltant la presentació que ell va anar fent dels temes, no masses anaven dintre del disc, tot i que sí alguns. 

Foto de Dani Álvarez

Bé, el Marco Mezquida Trio va venir al complet amb en Marko Lohikari, contrabaix  i Carlos Falanga, bateria. En Marco, així com tots els músics que tenen projectes que duren alguns anys, són fidels a la formació original, si tot és possible i no hi ha cap daltabaix. Així és doncs que aquest potent trio es va presentar de nou a la nostra Cova-Cava, amb la presentació però del gran saxo tenor americà Bill McHenry. Aquest músic, també de l'ona Fresh Sound New Talent com el mateix Marco, és un mestre de la modernitat amb interpretacions rallant el Neo-Bop quan vol i quan no, situant-se en l'atmosfera adequada al projecte com va ser el cas. Els seus solos van anar farcits de notes llargues i no gens amb manifestacions súper ràpides i força rebuscades, al menys això em va sembla a mi. El vaig veure (escoltar) bastant contingut en la forma i ben situat en l'ona musical del líder de la formació. És clar que també ens va mostrar d'altres aspectes de la seva música, però jo incidiria en aquesta contenció interpretativa, de grandíssim nivell, és clar. 

Parlar de com toca el piano en Marco Mezquida és quelcom més difícil del que un es pensa. Jo, particularment crec, que per fer una valoració adequada de la música anomenada Jazz o similars, s'hauria de "saber" més i més sobre la pròpia teoria i praxis musical. Sí que podem dir, i així ho fem, que això que escoltem, "m'agrada o no m'agrada". És així de senzill i simple, però darrerament se m'ha ficat al cap el pensar que si l'oient coneix la teoria i praxis musical, i la dificultat que representa tocar un instrument bé, o molt bé, doncs això  li dóna un plus de coneixement i de millor comprensió del qué està passant en aquells moments. Així mateix ho sento quan estic escoltant música i tinc a la vora un músic que segur comprèn moltes coses que jo no puc entendre. Així em va passar en aquest concert, on en el segon passe tenia al meu costat al Jöel González mentre al darrera tenia a Martí Serra i Gorka Garay i una mica davant i assegut a un tamboret, a Gabriel Amargant. Ja sé què és evident però ho volia deixar palès en aquesta crònica. 

Doncs ara sí que ho tinc difícil parlar de com toca el piano en Marco, oi? Tot i així ho faré tot i dient-vos d'entrada que sembla haver aconseguit una molt personal manera d'interpretar al piano i no només per les seves incursions a les cordes de l'harpa i més per les seves "melodies", ja característiques i amb segell propi. És clar que això ho reconeixem pocs, no gaires, alguns, potser més dels què em penso, tots nosaltres seguidors i admiradors d'aquest jove crac que encara n'hi falten un parell per arribar a la trentena. Les seves "cançons" les reconeixem ben aviat i sempre gaudim amb les seves posteriors improvisacions. De la tècnica prou no en puc parlar gaire, tot i saber valorar (em penso) la suposada dificultat del què escolto, i de com la mà esquerra fa i desfà mentre la dreta vola literalment. Acords a vegades dissonants enriqueixen encara més la proposta melòdica i la rapidesa en la interpretació van de la mà amb la delicadesa. Deixem-ho aquí acabant dient que el que fa en Marco m'agrada molt.

Els dos "fidels" acompanyants tenen un nivell interpretatiu a l'alçada del líder i nogensmenys i per això estan on estan. Marko Lohikari un Suec a Mallorca és una de les "bèsties pardes" dels contrabaixistes del país, i forma part de projectes diversos amb noms propis com el de Carme Canela Quartet amb la qual van venir al Jazz Club La Vicentina el desembre de l'any passat. L'altre master acompanyant és un dels bateries més sòlids i també delicats de l'escena de casa nostra, en Carlos Falanga, argentí ell, forma part de projectes tant importants com el del Juan Pablo Balcázar havent editat el seu primer treball discogràfic anomenat Gran Coral disc que vam posar en un anterior programa de ràdio a Jazz Club de Nit. Mestre ell en això de dominar les baquetes, va fer com el seu company, una gran demostració de domini i tècnica en els seus solos a la  vegada que ens va semblar el que sempre diem, (el que sempre dic), que no fa falta tocar fort perquè soni bé. 

Hi va haver però una molt agradable sorpresa, en els dos passes, i va ser la presència a l'escenari de l'entranyable persona i una de les millors veus de l'escena mundial, na Sílvia Pérez Cruz cantant dues cançons que cassaven la mar de bé amb la presentació del disc del Marco anomenat Cantabile. I tal i com ell mateix va dir, qui millor que acompanyar-lo en aquest el seu Cantabile que na Sílvia Pérez Cruz, una de les millors veus que podem escoltar actualment. L'escenari es va omplir de la llum d'aquesta magnífica i simpàtica dona amb la sola presència al piano de l'amic i líder del projecte presentat aquella nit. Pel que va dir en Marco mai abans havien tocat junts, però nosaltres no vam notar cap desavinença i menys cap manca de res, musicalment parlant. Van interpretar dues meravelloses cançons, delicades i suaus, la segona amb aires i ritmes brasilers, i amb una gran dificultat interpretativa pel que fa a la melodia i pròpia lletra. Una demostració d'amistat per part de tots dos, l'un convidant-la i l'altra essent-hi amb la mateixa energia i simpatia i millor veu, en els dos passes i nosaltres que ho vam gaudir per duplicat, tot i ser el concert el mateix en els dos bolos, teòricament, vam poder escoltar algun tema en el segon que no havíem escoltat en el primer. Un dia que no ho enregistro i ves per on que al mateix Marco li hauria agradat que ho hagués fet. Doncs res, que quan pugueu aneu al Carrer Benet Mateu 26, a la botiga Blue Sounds per adquirir aquesta magnífica meravella. Ah, les fotos les va fer el Dani Álvarez excepte la primera que és la que sempre faig i poso en les meves cròniques del Jamboree. Miquel Tuset i Mallol.

Marina Tuset Sextet & Friends al Jamboree, 9 de gener de 2016

Marina Tuset Sextet & Friends presentant el seu primer disc anomenat "Sweet Lights", va ser el que vam anar a veure al Jamboree. Ja havíem gaudit d'allò més a la Sala Xica espai on fem els concerts del Jazz Club La Vicentina i així és que van omplir-la d'aficionats i també familiars que la volien veure. El que no ens esperàvem és que també omplis els dos passes de la nostra Cova-Cava i és que la nostra cantant te una molt bona colla de seguidors i fans. Això ja te una història, i aquesta va començar fa uns anys quan un servidor la va començar a portar, a petició seva, a les Jams del JazzSí Taller de Músics on hi tocava, i encara ho fa, el seu estimat "profe" de piano a l'Escola de Música Sant Vicenç, en David Sam. Allà va començar una "carrera" que esperem la porti al lloc que li pertoca en aquest el món de la música, en general. Una veu que s'ha fet a base de l'estudi, de l'esforç, de tenir clares moltes coses entre les quals el fet de millorar la tècnica, cantar diferents estils i compartir escenari amb força músics. La seva simpatia dalt l'escenari és també clau a l'hora de ser estimada i admirada. No només la seva veu és el què és, maca, delicada, suau, càlida, amb un registre molt ampli, sinó que també la seva simpatia/empatia dalt l'escenari són motiu d'admiració. Estar relaxada mentre canta, somriure constantment, mostrar-se contenta, estar a gust amb els companys, tot això és també estar a gust amb tothom qui l'escolta i la veu. Partint d'aquesta premisa personal, només faltava arrodonir-ho amb un projecte sòlid i consistent i això és el que ha fet la nostra heroïna. 

Un projecte del qual he dit avui mateix al Facebook això que ara us poso: 

Molt bon dia a tothom, llevant-nos en un diumenge carregats de l'energia que ens va donar la Marina Tuset Sextet ahir en un Jamboree Jazz atapeït en els dos passes. Un èxit total del seu projecte recolzat per molta gent, la qual va venir de diversos llocs i localitats per veure-la de nou..per veure'ls de nou. Aquest és un projecte treballat a base de constància i persistència, i sobretot fe. Fe en el projecte, fe en els temes escollits, fe en els companys i amics. Els resultats de la feina d'aquests darrers anys, quallant-lo i polint-lo, han arribat editant aquest magnífic disc i amb aquests dos concerts fets, omplint les sales de la Sala Xica i del Jamboree. Uns músics i amics com en Victor Mirallas, Iscle Datzira, Kquimi Saigi Martínez, Joan Pasqual, Arnau Figueres, del combo base...a més a més de la seva "profe" i amiga Yasmina Azlor i l'amic Alex Delgado..afegint-s'hi el seu germà Valentí Tuset en un tema. Tots ells han sabut potenciar el projecte de la Marina, i sense aquests, tampoc hauria prosperat de la manera que ho ha fet. Sense oblidar el magnífic treball, quasi altruista, que han fet a Temps Record i que sembla continuarà amb un single quan Wayne Shorter ho permeti. Doncs res, que el que queda clar és que la feina ben feta no es fa en quatre dies, i és sí, la constància i millora personal i dels estudis musicals la que fa que tot, tot, sigui possible.

Per comentar-vos amb més deteniment les meves impressions, dir-vos que vam arribar a les 20h i poquets minuts, al primer passe, i vam seure'ns a la vegada que va començar el sextet amb el tema que dóna títol a l'àlbum, el "Sweet Lights". Un tema propi, com molts que van sonar, amb lletres de la seva amiga Mireia Pujol, i música de la cantant, amb arranjaments de tota la banda, com sol passar. Després de presentar el projecte i disc com a motiu principal del concert va presentar el següent tema, tema nou a la banda anomenat "The Truth", de Moonchild. Van seguir amb un tema propi anomenat "Who Said", tema que forma part del "set" de temes del disc. Un tema iniciat a piano pel Kquimi que te la particularitat de fer-me emocionar cada vegada que l'he escoltat, tal és la seva profunditat melòdica, harmònica i tal és la seva veu. El seu control és total, la seva calidesa extrema. Un tema a quartet, amb base rítmica i veu que ens va deixar bocabadats, tal va ser l'emoció que va brollar de l'escenari. Després d'aquesta delícia, Marina va convidar a dos amics a pujar a l'escenari, la seva amiga i "profe" Yasmina Azlor i l'amic Alex Delgado, ambdós molt bons cantants i professionals, amb els quals van oferir-nos un altre tema del disc anomenat "Workaholics", una mena d'addictes al treball, un altre tema propi. Un tema carregat de "Funk" on la potència de les veus ens impel·lia a bellugar-nos a la vegada que potenciades per una secció rítmica potent i dos grans solistes als vents que ens van oferir un primer tast a base de "bojeria conjunta" d'aquesta mena d'addicció. Un posterior solo, més melòdic, de Víctor Mirallas va situar-nos en un context més tranquil el qual va donar pas de nou a la melodia principal i veu de la líder. Després d'aquest impressionant tema, Marina va presentar la "banda", amb els convidats inclosos, aplaudint-los a tots ells des del "pati de butaques". Insignes fotògrafs els van acompanyar com els amics Antonio Narváez i Josep Tomàs, els quals segur van obtenir algunes de les millors imatges del concert. A l'espera de la seva edició i exposició estarem i pendents per poder-ne incloure alguna de cadascun d'ells. El següent tema també inclòs en el disc, de Asa va ser el conegut "Questions". Després d'aquesta delícia, Marina va convidar al seu germà Valentí Tuset en el tema "Odditiy" també inclòs en el disc, el qual va participar-hi amb la guitarra. 

Un posterior tema, aquest tan nou que encara no te títol, cantat en castellà i composat al seu lloc d'estudis i vida d'aquests darrers mesos, al Berklee College of Music a Boston. Un tema que parla de quina manera es pot trobar una persona que s'està en un lloc que no és el seu originari, i on s'hi pot trobar bé o no, o sí, però de maneres diferents. Aquí vam poder escoltar el so del genial Iscle Datzira amb el seu petit soprano corbat, on ja ens va fer gaudir en un magnífic i enginyós solo. Després d'aquest preciós tema, Marina va presentar i explicar-nos el perquè no està inclòs el tema de Wayne Shorter, "Miyako"  en el disc, per motius legals d'haver-hi inclòs una lletra que va fer una amiga seva, alumne del Conservatori del Liceu. Aquest és un tema que Marina va enregistrar amb en Jordi Bonell i que de moment no podrem escoltar en el disc i que la cantant va fer amb el Kquimi al piano. Un tema força difícil, marca de la factoria Shorter on la complexitat va de la mà de la bellesa i que Marina va saber cantar esplèndidament. S'ha de dir però que la mestria del jove pianista li va donar les ales apropiades per poder-se enlairar en aquesta sublim composició. Això s'acabava i així ho va comentar la líder tot i presentant el següent tema, també al disc, anomenat "Shout it Loud". Un tema on els dos vents van tenir una presència inicial i on el soprano de l'Iscle va ser el qui va fer una altra genial intervenció. El tema "bis" va ser un dels temes "bandera" de la "banda", i va ser el "Sister" de Rachelle Ferrel. Un tema on el baixista Joan Pasqual i el bateria Arnau Figueres van iniciar el seu caminar, en un tema amb el Groove adequat. Ells parlen d'aquests temes dient que són temes que "caminen" i i tant que "camina" l'esmentat Sister. Aquí va ser Víctor Mirallas l'encarregat de mostrar-nos la seva qualitat interpretativa amb el seu nou i flamant tenor a la vegada que va fer veus a mode de "cors". Amb un "súper agut" la Marina va deixar pas a una mena de "bogeria col·lectiva" a mode de final de tema i de concert, en el passe de les 20h.

I aquí podeu veure el conjunt de fotos que va fer l'amic Antonio Narváez Dupuy...

Marina Tuset Sextet & Friends...

More presentations from miquel

Després de fer per la vida menjant algun trosset de "pizza", hi vam tornar per gaudir de nou amb aquest magnífic projecte de la meva estimada filla, acompanyada de la seva "banda", i també amb el meu fill Valentí en una intervenció curta, d'un tema, en cadascun dels dos passes. S'ha de dir però, que en el segon passe, tota la "banda" va estar molt més motivada i amb més ganes encara de fer gaudir al personal. L'èxit de públic del primer passe els va encoratjar a donar-ho tot en el segon. Així va ser i així ho van poder constatar una molt bona colla de joves músics amics de tots ells, els quals van gaudir també d'allò més escoltant-la a ella i a ells. Una nit exitosa de la qual en guardarem un magnífic record per sempre més. La nit en què Marina Tuset va presentar el seu primer treball discogràfic en l'espai més emblemàtic de Barcelona i potser de tota la península, el Jamboree, envoltada dels seus amics i companys de projecte i recolzada per família i amics, amb la cova-cava plena de gent en els dos passes. Un gran èxit que recordarem tota la vida.

Miquel Tuset i Mallol.

Un dijous a les Free Sessions de 23 Robadors i després al Jamboree amb Albert Marquès Trio featu. Marc Miralta, 7 de gener de 2016

Doncs aquest va ser un dijous complet, amb música diversa i amistats perilloses...he M'explico. 

Prop de les 20h dels dijous és l'hora de començar a 23 Robadors. Un espai convertit de fa temps, conjuntament amb el Soda Acústic de Gràcia, en el lloc on l'avantguarda s'hi troba més a gust. Ara també és el moment de recordar a la Sala Fènix, on també s'hi fan i s'hi han fet concerts on la música d'avantguarda és la protagonista. I diguem-ho així només per definir-ho, definir-la, la qual cosa no agrada a ningú. Bé, l'assumpte és que a 23 Robadors es van iniciar les Free Session del 2016 amb una formació extraordinària i deu ni do de lo nombrosa amb gent com: Marco Mezquida, Ivan González, Marcel·lí Bayer, Albert Cirera, Johannes Nastejo i Núria Andorrà. Un excels sextet amb la participació de la percussionista Andorrà, col·laboradora en projectes diversos amb l'Agustí Fernández, mestre de tots ells. 

Un sextet que ens va oferir una molt bona estona de lliure improvisació amb dos "temes" a temps normal i un "bis" que va sorgir amb ganes del mateix escenari. Tot i ficant diners a la "guardiola", anàvem escoltant el darrer i magnífic tema sorgint del no res, com tots els que escoltem en aquesta cava-cova del Free. Del "no-res" passem al "tot-es".

Després d'aquesta estona on l'escolta en silenci és fonamental, (com en totes les actuacions en directe), vaig deixar-me caure al Jamboree a veure i escoltar la formació liderada pel jove de Granollers resident a Nova York, Albert Marquès. Tenia ganes de veure i escoltar com havia progressat des de la darrera vegada que el vaig veure a la Nova Jazz Cava ara fa un parell d'anys, crec, en un concert doble que ens va oferir el Valentí Grau, amb el projecte i darrer disc aleshores de Perico Sambeat i també el de l'Albert Marquès, aquest darrer acompanyat dels germans O'Farrel des la ciutat dels gratacels. Dia on vaig poder comprar el seu disc, també el del Perico, per poder-los posar al programa Jazz Club de Nit, la qual cosa vaig fer posteriorment. Aquest dijous al Jamboree hi havia la possibilitat de gaudir també escoltant i veient al gran mestre de les baquetes, en Marc Miralta. Una oportunitat que no vam perdre en Joan Recolons, David Carreras i jo mateix, a banda de la bona assistència de públic en el darrer passe de les 22h. Un projecte farcit de temes propis, estils diversos, balades i ritmes càlids. Em va agradar força el "set" de temes presentats...començant pel  "Caravan", seguint després amb un tema dedicat a la seva àvia, crec recordar. 

El tema "Granollers", un tema amb aires flamencs de títol "Buleria Brooklyn" o similar. Un tema a piano solo magnífic, crec que de Chick Corea, i ara no sé si m'equivoco i el va fer acompanyat. Coses d'escriure la crònica uns dies després, o sigui a vui, diumenge 10 de gener, ja quasi dilluns 11. En fi, el músic estava a gust, recolzat per una bona part del públic amb lligams familiars, i amb la resta de públic agraït pel seu esforç i talent. Va presentar cadascun dels temes sense cap inhibició, a l'estil americà jo diria, i es va mostrar content de poder tocar al Jamboree. Crec que va sonar algun estàndard a banda del primer la qual cosa ara no recordo, tot i ser el gruix dels temes de factura pròpia. El van recolzar dos amics, en Pep Colls, baix elèctric i Marc Miralta, bateria. Segons ens va dir ell mateix, amb el Pep van estudiar junts al Conservatori jo diria que de Granollers i allà ja van quallar una amistat que ha durat i durarà tota la seva vida. Marc va estar sublim acompanyant uns ritmes força entretallats on la oïda del mestre va ser fonamental per acompanyar al líder a la perfecció. Els seus solos també van ser sublims com molt bona va ser la feina que va fer el baixista Colls, també amb un bon seguit de solos. En definitiva una molt bona nit, diversa amb temes Latin també i un líder que es va mostrar com un sòlid pianista i compositor.

El comentari sobre les "Amistats Perilloses" està relacionat amb la posterior incursió a trio en un bar per "tastar" una Absenta  de 50º. L'estona xerrant dins del bar i la posterior xerrada a peu de carrer parlant sempre del que ens entusiasme, i la sorpresa agradable de trobar-nos (de fet em va trobar ell a mi) al Felipe Muñoz, el qual s'esperava als col·legues músics per agafar un taxi i anar a l'aeroport i pujar a un avió en direcció Ecuador per fer allà alguns bolos....i xerrant fins les tantes...i després passant una nit de mil dimonis "paint" l'Absenta dels collons.

Miquel Tuset Mallol.

Concerts 2016

Concert Extraordinari de Nadal amb Marina Tuset Sextet, el 27 de desembre de 2015

El Concert extraordinari de Nadal el vam fer amb la Marina Tuset Sextet tot i aprofitant el seu descans escolar de la Berklee School of Music de Boston.

Una formació amb: Marina Tuset, veu: Víctor Mirallas, saxo tenor: Iscle Datzira, saxo soprano i tenor: Kquimi Saigi, teclat i piano: Joan Pasqual, baix elèctric i Arnau Figueres, bateria. 

La jove cantant ens va presentar el seu primer treball discogràfic, aleshores encara no físicament, i musicalment ho va fer i la mar de bé tal i com vam poder comprovar pels aplaudiments del nombrós públic que va venir-la a escoltar. Entre ells, família d'ambdós cantons, cosins, tiets i cunyades i cunyats, a banda d'una bona colla d'amics, alguns d'ells habituals als concerts que fem a la Sala Xica. 

La primera part va ser magnífica com la segona, i de la qual dir-vos que el primer tema després del decans va ser el magnífic tema de Thelonious Monk anomenat "Well you neednt", a un ritme entretallat i trencat aconseguint ficar-nos dintre del tema sense cap dificultat. Després d'aquest estàndard de Jazz, van interpretar el conegut "Sister" un tema a tempo lent i amb tot el "Groove" del món que la Marina domina i és també un dels temes del seu repertori. Aquest va ser un concert de Nadal que va servir als músics per preparar el que faran el 9 de gener al Jamboree aleshores ja amb el disc físicament a la mà, on el podreu aconseguir si voleu tornar a venir a gaudir amb aquesta proposta d'aquesta "banda" tan jove i tant en forma. 

Després d'aquest tema en van fer un altre de la mateixa líder amb un "Funk" magnífic. Van seguir una molt bona estona amb temes propis i temes de músics que agraden a aquests joves i el que és clar és que la selecció va ser força encertada fent-nos gaudir a tots plegats, joves, no tant i els més granadets, com els meus tiets, la Nuri i el Pepito. Balades hi van ser, força ben cantades com tots els altres temes, a la vegada que perfectes van ser les interpretacions dels altres companys, els músics, els quals van acompanyar-la a la perfecció i d'igual manera van fer les seves improvisacions. El darrer tema, i ja de Bis, va ser el magníci "Africa", amb el Groove  que ens havia acompanyat durant tota la sessió. Un magnífic concert de Nadal que vam gaudir força colla d'aficionats, família i amics. Gràcies a tots per ser-hi i més encara als músics per la seva generositat i a la meva filla per ser com és. Miquel Tuset i Mallol.

Biel Ballester Trio & Steeve Laffont al Jamboree 17 de desembre de 2015.

Doncs vam anar al Jamboree amb una gran expectativa, la de veure i escoltar a un dels molt bons guitarristes "Manouche" de l'escena francesa, el gran Steeve Laffont....el qual va ser el "convidat estrella" del Biel Ballester i el seu trio. El primer tema va ser un original del mateix Biel tot i recordant l'estil de música dels gitanos francesos, el "Gipsy Jazz", estil que va popularitzar el millor guitarrista europeu de tots els temps, en Django Reinhardt. Després del tema propi, Biel va convidar al mestre francés amb el qual ja no van parar de tocar junts durant tota la nit. Una observació m'agradaria fer relacionada amb el so de les dues guitarres solistes, què tot i l'aparença i similitud sonaven diferent. Cosa evident, em direu, els músics són diferents...és clar que sí, però jo volia incidir en el "so" i no la tècnica, diferent, evidentment. Em sonava més elèctrica la del Biel i més càlida la del mestre francès. Assumpte de cordes, púa i demés particularitats, m'atreveixo a dir. 

El segon tema va ser un tema tradicional "Les ones del Danubi" per seguir amb un tema del gran Fats Waller, el conegut "Honeysuckle Rose" a un tempo ràpid però no massa, amb un swing impressionant on la tècnica va brillar en cada nota. Després un preciós "Out of Nowhere" amb una delicadesa suprema ens va encandilar des de la primera estrofa. S'ha de dir que els dos solistes es van anar intercanviant els solos, a vegades amb pocs compassos, com és el cas d'aquest "fora de qualsevol lloc"...Comentar també la gran compenetració del Biel amb els membres del seu trio, en Leo Hipaucha, guitarra rítmica i Oriol González, contrabaix els qual van fer un magnífic treball rítmic, aconseguint el "Swing" adequat en cadascun dels temes. Fins i tot, l'Oriol va lluir-se fent un solo al contrabaix. No cal dir-vos que amb aquest suport rítmic, els dos líders van volar, literalment parlant. 

Després d'aquest tema van tocar un tema de Django, fet al final de la seva carrera anomenat "Trublant Bolero", una altra delícia que ens va enamorar a ritme de bolero un pèl viu però no massa. Jo particularment m'entusiasmo amb aquestes delicadeses i també amb els tangos i demés i no tant amb els temes massa vius, on sembli que hi hagi una carrera a veure qui ho fa més de pressa i bé. No cal que us digui que la dificultat dels temes ràpids és evident i els músics han de demostrar tot el què saben en aquestes rapidíssims temes, com el "Minor Suite" del mateix Django i que van fer després. Tot això després que el Biel hagués explicat els orígens d'aquesta música i enaltís la figura del gran guitarrista Django Reinhardt. Un "swing" clavat per la secció rítmica de tres, mentre un dels solistes feia el seu solo. Van seguir amb un altre tema de Django de quan els "Americans" jan alliberar París, un tema anomenat "Artillerie Lourde". Un tema a un ritme no gaire ràpid i força reconocible tot i escoltant la melodia. Un tema senzill però força encertat i dedicat als americans que van alliberar la capital francesa. Aquest és el tema on l'Oriol es va lluir fent un solo al contrabaix. Ja anaven encarant el final de la nit, del primer passe i ho van fer amb un altre tema de Django, anomenat "Swing 42". Un tema viu i magnífic amb un motiu força curt i que ràpidament deixa pas a les improvisacions, magnífiques les dels dos mestres. I ja pel "Bis" definitiu li vam demanar el preciós tema de Django anomenat "Nuages"....iniciat per una magnífica intro i que va servir per encarar el tema interpretat a un tempo molt i molt lent, massa per mi. Un tema tan carismàtic amb un ritme més viu en l'original que tot i l'arranjament fet amb aquest lent tempo, igualment ens va meravellar. 

Després de menjar uns trossets de Pizza hi vam tornar, amb les mateixes ganes d'escoltar aquestes meravelloses músiques, i igualment les vam gaudir. Un concert totalment recomanable on hi vam trobar a faltar a molts dels aficionats habituals d'aquest estil del Jazz. Incomprensible veure un Jamboree a mitja entrada en el primer passe i menys en el segon. Coses que passen a casa nostra i que no haurien de passar.

Miquel Tuset i Mallol.

Premis Ateneus 26ena edició al MNAC

Un dia que no oblidarem fàcilment, ni jo ni la Pepita ni el Juanito. 

2n Premi a la Creativitat artística pel Festival de Jam Sessions. Premis Ateneus 2015 de 170 ateneus de tot Catalunya.. 

OLE OLE OLE..

.....i ara amb més calma, a casa, toca fer els agraïments.

Tot i que el premi no ho diu, aquest Festival de Jam Sessions s'organitza cada any des del 2010 des del Jazz Club La Vicentina i ens l'han donat gràcies a la Societat Cultural La Vicentina, la qual forma part de l'associació d'ateneus de tot Catalunya, i perquè és un projecte collonut!

Agrair a totes les escoles que hi participen i que hi han participat al llarg de les 6 edicions, entre les quals:

ESMUC, Conservatori Liceu, Taller de Músics, Conservatori de Bellaterra, Escola Superior de Música Jam Session, essent aquestes les que any rera any hi participen. Moltes gràcies, aquest premi també és vostre.

En les diferents edicions del Festival hi han participat...Escola Big Band, ( Paco Valdivia), Amadeus Acadèmia D'estudis Musicals, (Joaquim Rabassa), Escola de la Creu Alta ( Toni González), Escola Municipal de Música d'Olesa de Montserrat (Albert Carrique Escarrer i Òscar Latorre Cascante), Escola de Música Moderna de Sant Vicenç dels Horts (Jose Manuel Olaya)...i si me n'he deixat alguna, doncs ja em perdonareu. Afegir un agraïment més a la col·laboració d'aquesta darrera escola en material divers, amplis, bateria, teclat i demés estris necessaris.

Un Festival que no hauria estat possible sense les col·laboracions institucionals com per exemple el Departament de Cultura de la Generalitat en la primera edició i a persones com la Eulalia Castanys Jarque. A la ex-regidora de Cultura de l'Ajuntament de Sant Vicenç dels Horts, Imma Prat, la qual va acceptar finançar les 5 posteriors edicions.

Agrair-li també a la actual regidora de Cultura, (ara mateix ja Sra. Alcaldessa) Maite Aymerich, el fet d'informar-me i encoratjar-me que ens podíem presentar als premis de la 26ena edició. Gràcies Maite.

I finalment agrair a tots els grandíssims músics que han vingut tots aquests anys joves i no tant joves, estudiants i professors, ja que sense ells tampoc hauria estat possible.

I em deixava un agraïment molt important i aquest és el que es mereix el públic que any rera any ens dóna suport amb la seva presència al Jardí de Can Comamala i a la Plaça Sant Jordi. Gràcies gent.

I a tots els qui m'heu donat suport en aquesta entrada. Uns comentaris que m'han arribat al cor. Us estimo. THE END. Miquel Tuset i Mallol.

Premis AMJMM al Foro, el 15 de desembre de 2015

Doncs aquest 15 de desembre vam assistir als premis de l'Associació de Músics de Jazz i Música Moderna de la seva 25ena edició...

Primer va ser el "President de l'Acadèmia de la Música", en Gerard Quintana l'encarregat de presentar l'acte amb la presència d'autoritats representants de la Cultura a l'ajuntament i la Generalitat com en Juanjo Puigcorbé.....Un acte "formal" a la vegada que "informal" o sigui, "natural" i sense gens de parafernàlia grandiloqüent, amb parlaments del Gerard plens de "camaraderia" tot i pertànyer a un altre àmbit de la música. Un home acostumat a "xerrar" en totes les latituds i on la seva naturalitat és el seu estendard. Mentre ell anava llegint els sobres on hi havia els nominats i premiats, els músics convidats feien les seves intervencions musicals a base de celebracions diverses.

El trio de "professionals" que va acompanyar la vetllada va estar format per Francesc Capella, piano; Nono Fernández, contrabaix i Pau Bombardó, bateria....

Gràcies a l'Antonio Narváez Dupuy per fer les fotos de la Festa dels Premis AMJM 2015!

A la foto hi són, d'esquerra a dreta:

Rubén Fernández, premi Disc de l'Any per Girassol (juntament amb Andreu Zaragoza que per compromisos laborals no va poder arribar a temps per recollir-lo)

Marco Mezquida, premi Músic de l'Any

Xavi Torres, premi Grup de l'Any per al seu Trio

Dick Them, president de l'AMJM

Néstor Giménez, premi Compositor de l'Any

Marina Fernández, presidenta d'Andajazz, premi Especial de la Junta Directiva

Gerard Quintana, president de l'Acadèmia Catalana de la Música (ACATAM) i presentador de l'acte

Un darrer comentari, personal i intransferible, tot i dient que no hi va haver massa músics companys dels premiats i menys públic assistent aficionat. És una vertadera llàstima que una única associació que pretén agermanar els músics de Jazz i Música Moderna encabint-los i aixoplugant-los en diferents aspectes legals, tècnics i demés no aconsegueixi dels seus socis la seva participació en un acte anual on es premien els músics que ells mateixos han votat. Això de fer-ho un any en un lloc i un any en un altre permet anar veient quins dels diferents espais on es fa música estan per la labor de col·laborar en aquest esdeveniment. Enguany, el 2015, es va fer al soterrani del Restaurant el Foro, un espai dividit en dues ales, on no es te la sensació de plenitud que en d'altres espais més, diguem-ne, convencionals, a base de quadrats o rectangles es te. No veies als de l'altra ala i ells tampoc a tu, i per tant no hi havia consciència de la gent que hi va haver; t'havies de passejar d'un cantó a l'altre. Tot i això, ens ho vam passar força bé escoltant amb atenció les intervencions de presentador i premiats i posteriorment en la Jam Session que va durar fins no massa tard. Mentrestant, nosaltres fèiem per la vida gaudint dels plaers de la bona cuina d'aquest bon restaurant. Miquel Tuset i Mallol.

WTF al Jamboree amb Guillermo Calliero i Pop melodys by Jazz players a la Sala Fènix, 14 de desembre de 2015

Doncs aquest dilluns va ser força complet passejant-nos amb el Joan Recolons des de la WTF del Jamboree fins la Sala Fènix. Primer vam poder gaudir força a la WTF organitzada per l'Aurelio Santos, aquests dies en un descans forçat per una lesió d'esport. Guillermo Calliero Quartet al complet, amb ell mateix a la trompeta, Fede Mazzanti, piano; Martín Lapoertilla, baix elèctric i Nicolás Correa, bateria, i amb tot un seguit de temes coneguts i no tant repassant l'"American Book of Music", els meravellosos estàndards. 

Normalment porto el "Zoom H4" amb mi, com a sempitern company de fatigues i ves per on que aquest dia no el vaig dur. Coses que passen i que després lamento i aquest va ser el cas pel fet d'assabentar-me a mida que passava el concert que estàvem escoltant temes nous en el repertori d'aquest gran músic argentí. El mateix Martín m'ho va preguntar (si ho havia enregistrat) per veure de poder escoltar els temes nous. Hi vam estar quasi tot el seu concert i vam marxar quan el primer convidat a la Jam va ser el cada vegada més magnífic Claudio Marrero.

 A córrer cuita vam anar de cap a la Sala Fènix a gaudir amb la proposta d'endevinar els temes pop passats pel sedàs del Jazz. Allà ja ens esperaven el Carlos Sampietro i el David Carreras. Els músics encarregats de fornir el projecte n'eren uns quants encapçalats per la veu de la Imma Gomes, els dos vents, Melisa Bertossi i Toni Pola, saxo tenor; Tomàs Fosch, piano; Oriol Roca, baix elèctric; Olivier Jambois, guitarra i Joao Viera, bateria. Una proposta divertida per la originalitat d'escoltar temes diversos del món de pop, les seves melodies però en clau de jazz les improvisacions. Moments en els quals entens encara més i comprens el perquè de tot plegat. Amb això vull referir-me a la qualitat i imaginació en les improvisacions de tots els músics, moments en els quals coneixes músics dels quals no en sabies gaire com el jove Olvier Jambois, músic format al Conservatori del Liceu com el mateix Joao Vieira. 

Una vegada més, les propostes que ens venen de l'altre cantó de la Rambla del Raval són plenes d'originalitat i creativitat, no endebades aquest local és un punt de reunió de diferents propostes artístiques, musicals, teatrals, gràfiques i de diverses disciplines. No us oblideu d'aquest espai al Raval al carrer de la Riereta tot just venint per Sant Pau. D'altres músics hi van participar cantant alguns temes i en cadascun dels temes encertats per gent del públic, es van lliurar una mena de "premis" tot i reconeixent l'afició musical de la penya i la seva presència. Miquel Tuset i Mallol.

Carme Canela & Joan Monné Trio al JCLV l'11 de desembre de 2015.

Amb molta il·lusió vaig poder convèncer a la Carme Canela que vingués amb el seu projecte al JCLV en un concert on la Sala Xica va tenir un molt bon aspecte. Una formació amb el sempre impressionant Joan Monné, piano; Marko Lohikari, contrabaix i Roger Gutiérrez, bateria. Un quartet magnífic liderat per una de les millors veus del Jazz de casa nostra. Com sempre, primer un bon sopar amb la meva "truita de patates i ceba", embotits i pa amb tomàquet, i per primera vegada, tot regat per un vi del priorat magnífic. El primer tema va ser el preciós tema de Lennon & McCartney, "Julia". A un tempo més viu de l'original, Carme ens va sorprendre amb la seva primera aportació. Recordar que aquest és un projecte que va veure la llum físicament en un compacte i del qual en vaig posar alguns temes en un anterior Programa 200 de la sisena temporada de Jazz Club de Nit. 

Un programa dedicat a la poesia i on les cantants van tenir el protagonisme compartit amb els poetes. Després, i a un tempo molt més pausat, la magnífica Zamba iniciada amb Eulogia Tapia... i acabant amb el Carnavaleando...on els solos de Marko i Joan van donar el toc "jazzístic" que de moment encara no havíem tingut. L'afinació de la Carme i sensibilitat són de les més preuades i així ho vam gaudir en cadascun dels temes, i en aquest "La Pomeña" encara més amb la preciosa melodia i veu de la cantant i líder en un tema que també podreu escoltar si adquiriu aquest preciós projecte.

Van seguir amb una magnífica bossa de Lenine que sí està en el disc en el tema "Ana e eu". Aquesta delicada bossa perfectament cantada i igualment acompanyada ens va deixar bocabadats i clavats a la cadira tot i escoltant a la líder i amics. Un tema on la dificultat harmònica és evident com en quasi totes les bossa-noves, cançons plenes de diversos acords i on els canvis son constants. Carme va acabar-lo en una preciosa improvisació amb notes llargues i mantingudes amb la màxima suavitat tot mostrant-nos el seu control.

El següent va ser un altre tema del no tant llunyà Brasil en "Rosa Morena", una cançó de Dorival Caymmi, aquesta bossa força més viva ens va situar en un món més  viu, on els ritmes ho són quasi tot amb percussionistes i en el nostre cas amb un extraordinari i jove bateria que va saber estar a l'altura dels seus companys, tots ells amb un llarg historial al seu darrera. Un tema on vam poder escoltar el trio de piano, contrabaix i bateria en la seva "salsa", amb un gran solo del Joan, acompanyat a la perfecció per la resta de la secció rítmica. la mateixa Carme va fer una magnífica aportació en "scat" que tots vam aplaudir en un tema que va acabar de cop i volta.

Després d'aquesta demostració de potència rítmica la Carme ens va presentar una altra de les cançons que més l'han agradat, i ara va ser una lenta i sentida cançó de Victor Jara anomenada "Te recuerdo Amanda". Recordem que aquest projecte anomenat "Granito de Sal" està farcit de les cançons que més li han agradat a la Carme i entre aquestes cançons la que tan vam escoltar tot i patint per les desgràcies del Xile del 1973. El primer passe el van acabar amb un arranjament del conegut "My Funny Valentine". Aquesta va ser la porta oberta a la imaginació mostrada per la veu i improvisacions de la cantant tot i estar perfectament embolcallada per la gran i precisa secció rítmica.

Després d'un petit descans on vam poder copsar el plaer en les cares de tothom que havia estat gaudint de la primera part, la Carme i el seu el Joan Monné Trio s'hi van tornar a posar en una magnífica segona part iniciada per un estàndard, i demés temes com el mateix d'en Serrat dedicat a la "Marta" i on vam poder escoltar a la líder en aquesta preciosa cançó. Temes diversos com el de Frank Zappa, "Lucille" i d'altres com el que dóna nom al projecte, tema de Gato Pérez i dedicat a la mateixa Carme Canela, "Granito de Sal". El concert va acabar amb el bis de rigor amb un preciós bolero, el conegut "Bésame mucho" on a banda de la líder vam gaudir també amb la mestria del Joan, Marko i Roger en una cançó que ens va enlluernar i ja ser la "cirereta" per acabar aquest magnífic concert. Com sempre, donar les gràcies als músics per la seva generositat i mestria i a tots els qui es van deixar caure per la Sala Xica. 

Miquel Tuset i Mallol.

  

Marc Miralta Trio & Jesse Van Ruller al Jamboree, i Jam Session Aniversari Gemma Plans a la Nova Jazz Cava 3 de desembre de 2015

El dijous no podíem faltar a la convocatòria del Jamboree i així tornar a escoltar el magnífic guitarrista holandès Jesse Van Ruller, músic que ja havíem escoltat uns quants mesos endarrera en el mateix espai. La formació proposada pel Marc Miralta va ser de luxe amb el Perico Sambeat, saxo alto i Dee Jay Foster, contrabaix. Darrerament estem veient a aquest magnífic contrabaixista en multitud de projectes la qual cosa només vol dir que és un dels més sol·licitats a l'hora d'acompanyar a músics de nivell internacionals. Només hi vam poder estar en el primer passe, ja que després havíem de marxar a córrer cuita cap a Terrassa per gaudir amb la festa d'aniversari de la Presidenta de MuJazzT Gemma Plans. Tot i l'avís del Marc en acabar el primer passe que després en el segon, tots els temes serien diferents, vam haver de marxar tot just després de xerrar amb l'holandès, amic del Pere Soto, i dir-li lo molt que m'havia agradat. Temes del guitarrista, d'en Perico i del mateix Miralta van configurar tota una amalgama de sons diversos a un nivell estratosfèric, tan per la qualitat de les músiques com per la interpretació dels quatre màsters. Una formació sense piano, on, quan Perico feia els seus solos, la secció rítmica de guitarra, contrabaix i bateria, seguia amb ferma convicció tota la sèrie de temes que van tocar. L'estil suau, pulcre a la vegada que ràpid del guitarrista holandès va anar acompanyat d'un llenguatge jazzístic elaborat i molt modern. l control absolut de l'harmonia en el seu instrument era evident en els solos de temes d'altri que potser hauria vist poques vegades. Velocitat i control, aconseguint un so net, a la vegada que imaginació i modernitat fan d'aquest un dels guitarristes de referència a Europa. 

Què podríem dir de la resta de mestres que no sapiguem ja, oi? Marc Miralta cada dia ens mostra el, perquè està considerat un dels grans "Drummers" de l'escena europea, havent-lo vist en diversos projectes propis a la vegada que fent de Sideman en projectes d'altri, com és el cas del malauradament "cascat" Jerry González al qual vam veure acompanyat de Marc i Javier Colina. Perico és sense cap mena de dubte, un dels millors altos europeus i cada dia que passa, cada dia que millora, o al menys aquesta és la percepció que tenim els incondicionals d'aquest magnífic saxo alto. El seu fraseig ràpid i evolucionat, la seva tècnica i control de l'instrument li permeten desenvolupar línies melòdiques arriscades i fer-ho a la perfecció. Veure'l és tot un esdeveniment. Finalment, l'aportació de la seguretat al contrabaix de la mà d'aquest gran mestre d'aquí i d'allà, en Dee Jay Foster va permetre a la resta de companys centrar-se en la seva feina, ja que la base estava fermament controlada per aquest gran baixista. No feia gaires dies que l'havíem vist també amb el Javier Vercher Quartet en el mateix espai, dia on també ens va impressionar. Doncs res més que dir (a les 2h25m de dissabte) i esperar que el líder d'aquesta formació i bateria, vegi amb bons ulls el fet de penjar l'àudio del primer passe enregistrat per qui això escriu.

Després d'axò vam anar a Terrassa tot i previ pas per Sant Vicenç dels Horts per agafar saxo i cotxe. En arribar a la Nova Jazz Cava vaig veure que el saxo es quedaria dins el cofre i que d'allà només en sortiria en un lloc comés a casa meva. I això ho dic perquè la Jam d'aquest dijous la van fer a l'escenari gran, com en les grans ocasions, com era aquesta, dia de l'aniversari de la Presidenta de MuJazzT, Gemma Plans, i amb músics de gran volada professionals com en Xavi Figuerola, Josep Maria Farràs, Tony Belenguer, Adrià Font, Xavi Hinojosa, Jordi Gardeñas, Pere Soto, Mario Rossy, Gemma Plans, Oriol Cot, Núria Palet, Carles Pineda, Dani Rambla, Joan Martí etc, etc...

El cas és que vam arribar a Terrassa prop de les 23h després del periple Barna-SantVicenç-Terrassa, amb metro-tren-cotxe, o sigui que mentre deixava el Pere vaig anar a aparcar. Carregat amb saxo i bossa plena d'estris enregistradors vaig anar cap a la Nova Jazz Cava pensant, jo il·lús, que podria bufar una mica en aquell racó adequat per a les Jams dels dijous. Però ai las, només entrar ja em vaig trobar al Xavi, saxo en ristre, i a l'Oriol veient com des de l'escenari principal en Benet, Tony, Bombardó i Rambla desgranaven les seves notes. Després de saludar vaig enfilar Cava en dins tot i ésser rebut amb calorosos escarafalls per l'amfitriona Gemma Plans i  l'Esther Pedragosa, ambdues, ànimes de MujazzT. 

Abraçada al Valentí, Miquel Carol, Adrià Font i salutacions al mestre Farràs, menjar una mica (gràcies Gemma) i una vegada entesa la meva situació (un amateur no podia destrossar la música que sonava) vaig decidir enregistrar-ho i asseure'm al costat dels amics David Carreras i Joan Recolons. Aleshores ja em vaig trobar a la meva "salsa", la del comunicador a temps real amb fotos dels músics que anaven pujant a l'escenari, i anar-ho penjant al Facebook. La vetllada va ser entranyable amb en Valentí en tot moment al peu del canó presentant músics i convocant les noves formacions. 

Així doncs va ser com vam poder veure diferents agrupacions i per tant diferents propostes musicals com la presentada per l'amfitriona Gemma amb una formació amb la qual havien compartit música i amistat com per exemple amb el Benet, Mario i demés. Gemma va cantar dos temes, així com la Maria Betriu la qual en va cantar un en català, tal és el projecte recentment enregistrat de estàndards de Jazz cantats en la nostra llengua. Una altra magnífica cantant, Nuri Palet va cantar acompanyada de Carles Pineda i d'altres. 

Entremig, vam poder brindar amb una copa de cava i felicitar globalment a la Gemma per aquesta magnífica trobada d'aniversari i el tema final, marca de la casa, va ser el "Cherokee", interpretat pels més valents i agosarats músics, els més professionals. I això ho dic perquè abans havíem vist a un jove saxo tenor en Jofre Alemany. D'altres músics hi van participar i la llarga llista la teniu aquí, amb els agraïments de la mateixa Gemma...






Gràcies al Dani Rambla, Benet Palet, Toni Belenguer, Xavi Figuerola, Mario Rossy, Pau Bombardó, Josep M. Farràs, Adrià Font, Xavi Hinojosa, Oriol Cot, Jordi Gardeñas, Carles Pineda, Núria Palet, Maria Betriu, Pere Soto, Joan Humet, Joan Martí, Jofre Alemany, David Garcia, Sergi Torrejón, Víctor Martínez, Andrea Grimaldi, Oriol López, entre d'altres. Gràcies a tots els que vau venir i també a la Jazz Cava perquè entre tots plegats ahir vam fer un trosset més d'història dins el jazz de la nostra ciutat. 
Gemma Plans

Miquel Tuset i Mallol.