Mandi Capote, un artista de la música i de la vida.
Recordant Mandi Capote
Yo no creo ni en la vida ni en la muerte. Creo que son la clásica falacia milenaria para que los seres de carbono trabajen a beneficio de la autoridad. El programa vamos.
No me gustan los entierros ni las misas ni todas las ceremonias posteriores, ni ninguna ceremonia. Soy muy empático y siento la producción de cortisol envenenándome el cuerpo con tanta gente abrazándose y llorando. No puedo con ello, me suelo largar lo antes posible, porque siento que me están matando. Me resulta incomprensible como la gente se somete a eso.
Mi hermano murió anoche. Fue una muerte placentera, no sufrió. Era uno de mis mejores colegas y me hacía reír mucho y a menudo con sus tonterías.
En realidad yo lo había dado por muerto hace años. Por fuera del cuarto de ensayo, había una estructura de parra de uva, pero solo la estructura, sin uvas ni nada, o sea tres barras de metal paralelas bastante separadas una de otra. Estábamos en un descanso del ensayo y yo estaba un poco más allá, sentado, viendo el espectáculo gimnástico que daba mi hermano. El siempre fue muy atrevido. A los cuatro años falsificó la firma de mi padre (supermal, porque no sabía escribir) en las notas del colegio. Total, que se impulsaba en las barras paralelas, con todas sus fuerzas yendo de la primera barra a la segunda, de la segunda a la tercera y luego daba la vuelta y vuelta a empezar, en un bucle cada vez más rápido hasta que al ir a agarrarse de la tercera barra, le fallaron los cálculos, no pudo agarrarse y fue a estrellarse contra una pared de enfrente, a tres metros. Yo pensé: "se murió" y a continuación me entró un ataque de risa imparable. Era incomprensible, pensaba que se había muerto y no podía pararme de reír. Fue así de genial toda la vida.
PD: Lo último que le dije fue: "¿me prestas dinero?" y me contestó: "No puedo, estoy tieso". Ginés Capote.
Vive en Sabadell, en Calarramona, un caserón compartido por artistas de diversas disciplinas. Formado en Estados Unidos, en el prestigioso Berklee College, Armando Capote Demali (Santa Cruz de Tenerife, 1955) dedicó 12 años de su vida a la composición de bandas sonoras, actividad que abandonó por una vocación implacable: la batería.
-Provengo de una familia de artistas: mi abuela Eulalia pintaba al óleo y era concertista de piano. Mi padre, abogado, también ocupó parte de su vida pintando. Dos de mis hermanos son pianistas y compositores. Mi hija y su madre son cantantes. Y uno de los primeros recuerdos que atesoro es el de mi madre cantándonos zarzuela… El arte siempre me ha trazado la vereda.
-Con tanto artista en casa, ¿sobrevivían?
-Vivíamos con mucho amor. En realidad, el verdadero arte es amor, espíritu: lo comprendes todo, lo das todo, lo recibes todo.
-Artista e isleño. ¿Eso imprime carácter?
-Una isla impone límites geográficos. La isla es soledad, y creo que eso nos influye, para bien, a canarios y baleares.
-Trabajó 12 años como compositor.
-Cuando regresé de EEUU, me gané la vida dando clases y escribiendo música por encargo. Hubo un tiempo en que la música de cabeceras, noticias y continuidad de la televisión canaria era casi toda mía… Pero, si le digo la verdad, desde los 14 años hasta los 55, todo en mi vida me parece prescindible.
-¿Hasta los 55?
-Es una edad en la que dejas de buscar y te da igual absolutamente todo. Lo que tenía que ser ya lo era: una batería, si es que soy algo. Cuando soy, soy una batería. Otras veces, soy pintor. No hago nada bien, pero estoy todo el día trabajando. Hago cosas para olvidarme de que vivo.
-¿Lo consigue?
-Es absurdo como está planteado este sistema de vida. Hay que llegar a la esencia, al espíritu. Cada uno de nosotros lleva una maravilla en su interior. Nadie debe dudar de lo que es o hace, y es nuestro deber mostrar esa energía, a pesar de que seguimos arrastrando el fardo de 2.000 años de religiones. No me parece justo que nos gobiernen mentes espiritualmente muy inferiores.
-Usted desarrolló un método especial para aprender a tocar la batería.
-En el 2002 trabajaba en una escuela y me encontré con que muchos de mis alumnos, entre 4 y 10 años, no sabían leer la escritura tradicional, la partitura, así que para solventarlo comencé a crear material de aprendizaje basado en imágenes; por así decirlo, pintaba los ritmos a los alumnos mediante una parrilla.
-Tiene varios manuales publicados.
-Con esta metodología, al menos una decena. Hay uno precioso, La batería básica, que publicó la editorial Bellaterra en el 2003 con dibujos del extraordinario ilustrador Miguel Gallardo. También he creado mazos de cartas que, al barajarlas y desplegarlas en cuatro montones -los cuatro tiempos-, dan un mínimo de 56.000 ritmos diferentes de un mismo estilo: reggae, hip-hop, bossa nova…
-También pinta.
-Ahora lo que más me interesa es el retrato y trabajar los fondos. Puede decirse que hago una especie de realismo mágico en pintura. El ritmo y el color son prácticamente lo mismo: vibraciones, ondas.
-¿Cómo sobrevive un artista radical en medio de este neoliberalismo feroz?
-Con esperanza y cargando la dinamo todos los días. Estamos viviendo un cambio de era, y no hay más que pisar la calle para verlo: todo el mundo está descontento.
Mandi Capote acaba de inaugurar una exposición en Sabadell, en BamVi (Colom, 32). Hasta el 12 de junio.
5 de maig de 2014, Olga Merino, El Periódico
Doncs avui és un altre dia trist...confirmat el traspàs de l'amic Mandi Capote..orgullós com estava ell de la seva filla Briana i content de tenir tants i tants amics que l'estimaven, l'estimàvem. Jo el vaig conèixer poc però ell era una persona oberta que t'acaronava amb el seu tracte i en poca estona parlava com si ja et conegués de tota la vida. Ens havíem vist algunes vegades i fins i tot va venir a tocar la bateria en un Concert-Jam. He recuperat unes fotos del seu mur amb la seva filla a l'aniversari del Jose Alberto amb tot d'amics de les seves entranyables illes i demés contrades. Ara què he vist un post del Miquel Ballester, recordo com d'orgullós estava en Mandi del seu revolucionari sistema per aprendre els ritmes amb la bateria. Recordo com m'ho ensenyava i explicava...i crec que el Miquel Miguel Ballester finalment s'hi va posar en contacte, pel que he pogut copsar.
En Mandi Capote ens va deixar el 16 de febrer de 2016. Que segueixes fotent-li a una bateria, company.
Miquel Tuset i Mallol.
Concert de Max Schreiner - Geni Barry & Friends a l'Auditori de l'Escola Jam Session
Molt bon dia a tothom, finalment han caigut algunes gotes, no masses..ja tocava. Encara però amb els magnífics sons que vam poder escoltar ahir a l'auditori-estudi de L'escola Superior de Música Jam Session, dirigida per una parella d'enamorats, també de la música,així, àmpliament. I parlo de na Elisabeth Ventura i en Luis Blanco. Ells dos, i tot el seu equip d'amics i professors porten a terme una labor educativa en el món del rock i les noves tendències que es mereix una pila d'elogis. Aquesta és una escola que ha obert les portes, de manera altruista, a diversos projectes entre els quals assajos de la Vicens Martín Dream Big Band, a banda de les moltes masterclasses que s'hi fan i la bona relació que tenen amb el Conservatori de Perpinyà.
Ahir va ser un altre dia on la seva generositat va fer-se palesa tot i convidant-nos a un concert "gratuït" amb una formació muntada adhoc motivada per la presència del pianista alemany establert a Valladolid, en Max Schreiner. Un concert preparat i "muntat" per l'incansable Geni Barry, i com no podia ser d'una altra manera, finalment esdevingué en una Jam Session. Amb el pianista i el vibrafonista hi van col·laborar en el combo inicial Aldo Caviglia, José María Gálvez Alda, Emilio Nieto, Enric Asensio i Pedro Garrido. Una formació amb dos bateries i dos baixistes, l'un amb "contra" i l'altre "elèctric".
Una delícia de temes tocats amb força sensibilitat en un concert acústic a la primera part on ni el piano ni el vibràfon estaven amplificats i els baixistes, amplificats, van sonar adequadament a la vegada que els bateries, que van fregar el silenci. Geni va convidar al Luis a cantar "All the things you are", i aquest el va brodar, amb sensibilitat, afinació i bon gust. Sergio Belloso va estar convidat a tocar uns temes a la guitarra i també ho va brodar. Tots sabem lo bé què ho fa, tot i que, pel meu gust, el volum va ser un pèl fort. Com què ho vaig enregistrar, ho he pogut més o menys arreglar amb els meus mitjans, i així doncs que l'àudio que penjaré em sembla que ha quedat força bé. La mestria dels dos co-liders i amics, Max i Geni, va dominar la sessió en cadascuna de les seves intervencions. 
El darrer va alternar el seu saber al vibràfon amb el del glockenspiel i fins i tot amb un scat sui generis. Pedro Garrido, establert a Rubí, va ser tota una descoberta. Aquest és un trompetista amb un so gens estrident, ahir al menys, i molt càlid. Pel que em va semblar, el gust en la improvisació també el te força desenvolupat i es veu molt atent a l'escenari. No cal dir que am en Geni al costat, tothom ho ha d'estar, d'atent. Curro va estar sobri i amb el suport de l'Emili al baix elèctric, aquesta secció rítmica (amb els dos bateries) va ser força contundent, i no parlo de volum sonor i sí de bon marcatge del tempo. En definitiva un magnífic concert amb uns músics impressionants, gràcies a la generositat dels qui dirigeixen l'Escola Jam Session i a tots els músics que hi van participar, de manera especial al Max i en Geni. Recordeu que el concert va ser gratuït i l'auditori va estar ben ple.
Miquel Tuset i Mallol.
Salutations, Hacker
S'il vous plaît hacker, laissez-nous en paix. Ceci est juste un blog de jazz. Vous y trouverez rien. Ici il n'y a que le jazz, chroniques et quelques photos. Quelles sont vos intentions? Détruisez ce blog? Détruire près de sept années de travail mise à jour le blog avec de la musique et des commentaires? Veuillez indiquer votre temp engagé dans d'autres activités et d'oublier ce blog?. Je vous remercie de tout cela.
Guillermo Calliero Quartet al JCLV el 29 de gener de 2016
Doncs ja tenia ganes que vingués el Guillermo Calliero Quartet entre nosaltres i així va ser que el vam tenir aquest passat divendres 29 de gener. Va venir però amb una formació de quartet que no és la "seva" típica, aquesta formada pel Federico Mazzanti, piano i Martín Laportilla, baix elèctric. El Guillermo Calliero New Jazz Quartet van ser ni més ni menys que un dels pianistes de Jazz més en forma no només a la península sinó també per Europa, Albert Bover.....(perquè sí nois i noies, nosaltres tornem a ser fora d'aquest concepte). Un altre mestre que va venir, el més gran dels qui remena el contrabaix, va ser el gran Horacio Fumero. Si afegim, ara sí, al bateria oficial del quartet, en Nicolás Correa, haurem acabat la composició d'aquest quartet amb el líder a la trompeta, una magnífica trompeta daurada.
Un quartet únic, en el primer concert que aquests músics es trobaven per fer la música proposada pel líder, i que tot just van assajar uns moments abans en algunes parts d'alguns temes. No compto que s'haguessin vist abans per assajar, tot i que sí què devien haver parlat de com fer els temes i dels temes mateixos.
L'assumpte és que van venir i els dos primers van ser l'Horacio i l'Albert abans que jo mateix. Tot i haver preparat la Sala Xica una estona pel matí i haver comprat el sopar, vaig arribar abans de les 20h amb la truita de patates i ceba i demés aliments i ja m'estaven esperant ells dos. Després de les salutacions i abraçades, vaig continuar la feina pendent que hi havia a la Sala mentre ells van muntar el contrabaix l'un i l'altre provar el piano, que tot i haver-lo fet afinar el mateix dia, a ell li va semblar que no estava prou bé. No era massa greu, però pot ser que la màquina ja no tiri més. Ho haurem d'anar seguint a veure com va d'afinació de cara el proper concert amb l'Ernesto Aurignac.
Després de no massa estona van arribar el Guillermo amb un seu amic, argentí com ell que em va presentar ja fa mesos al Fizz del carrer Balmes. Nicolás Correa va venir tot just després amb el temps justet per muntar la bateria i provar algunes "coses" d'alguns temes amb els altres dos, els mestres, que segurament inauguraven el repertori per primera vegada. En Nico és qui coneix més aquest projecte del líder i gran trompetista Guillermo Calliero, coneixedor el bateria de tots els "secrets" rítmics dels temes.
Una vegada acabats els assajos vam sopar tots plegats amb la truita de patates i cebes, un magnífic pernil i formatges amb pa amb tomàquet i un bon vi negre, i ai las, aquesta vegada va ser un Rioja i no un Priorat, gran pecat?
Van començar el primer set amb un magnífic tema de Richard Rogers el preciós "My Romance" a un tempo mig carregat de groove. En aquest tema ja vam poder escoltar la magnificència d'aquesta formació amb ells quatre com a màsters dels seus instruments, amb el magnífic so del líder amb la seva preciosa trompeta, mentre el swing no parava i ell solejava. Un gran mestre del metall ens estava deixant bocabadats. Després d'ell li va tocar a l'Albert engegar el seu, fet amb total mestria amb tot un farcit d'acords a dues mans després de solejar amb la mà dreta. l'Horacio va ser qui després s'hi va ficar de ple amb el seu so profund i potent del contrabaix en un solo de total control harmònic i "virgueries" diverses tot anant amunt i avall del mànec del seu magnífic contrabaix. Després van venir els "quarts" amb el bateria i així aquest va poder fer la seva aportació al tema. En acabar, de nou a la coda i fer la melodia d'aquest preciós tema, un magnífic estàndard de R. Rogers.
El següent va ser un tema del gran Enrico Rava anomenat "Theme for Jessica" un tema a ritmes ternaris viu i càlid a la vegada, amb una melodia força preciosa. Després d'ell, l'Albert ja s'hi va posar en la seva improvisació, magnífica, amb tot un reguitzell de demostracions de la seva gran mestria. El líder va seguir la tanda de solos amb una magistral intervenció i so, en aquest tema del mestre Rava que ves per on, havíem vist feia poc al Jamboree. Nicolás va seguir però ara tocant els timbals a la manera argentina amb aquells ritmes tan característics i propis de la terra del líder, que no la del bateria, què és uruguaià. Després, de nou el tema i melodia i acabar-lo amb un "turnaround" magnífic fins el final.
La balada havia d'arribar i ho va fer de la mà del bolero, en un estàndard d'aquells tan i tan preciosos de nom "Stardust", Pols d'Estrelles. Tema iniciat per piano i trompeta amb un total silenci a la Sala Xica mentre ells dos s'enlairaven amb aquesta melodia encara sense ritme aparent. Després d'aquesta preciosa "intro", van entrar bateria i contrabaix a ritme de Bolero reconvertint-la en quasi una altra cançó. Un magnífic so del líder, va deixar pas al del mestre de les 88 tecles, de les quals en falten algunes en el nostre piano, segons em va fer veure l'amic Lluís Coloma. L'Albert va brillar en aquest tema d'allò més amb calidesa i tècnica de la mà, tan de l'esquerra com de la dreta. Ja ens agradaria disposar d'un millor piano, ja, tot i sonar prou bé, la mecànica sembla que no està a l'alçada dels músics que el toquen, què hi farem. Un gran solo d'un dels mes grans al qual va seguir el del líder a la trompeta, càlid i farcit de recursos tècnics i amb el seu característic so. Solo seguit de tema de manera quasi imperceptible per encarar el final delicadament i així acabar-lo de la mateixa manera que l'han començat, magníficament. Els aplaudiments posteriors així ens ho van fer veure.
Van seguir amb un altre estàndard, aquest però ja força més viu amb una intro melòdica del tema curta que va donar pas ràpidament al solo de l'Albert. En aquest i de la mateixa manera ens va enlluernar per la precisió i control del ritme amb ambdues mans, a la vegada que la dreta anava dibuixant les línies mestres melòdiques. Un tema del qual no en sé el títol, tot i reconèixer-lo només escoltar-lo. Un tema magnífic per acabar el primer set amb un gran solo del líder, seguit del més gran dels contrabaixistes, l'Horacio Fumero en una altra demostració de tècnica i bon gust.
Aquest primer passe va acabar amb le cita del mateix Horacio que sembla li va sentir a dir al gran Dexter Gordon....."una pausita para una copita"....he..he.
Un descans del tot merescut i moment en el qual el personal del públic va poder fer petar la xerrada tot i refrescant-se i recordant els bons moments musicals que ens havien fet passar.
El segon passe va començar amb una deliciosa balada a 3x4 del mateix Horacio Fumero anomenada "Torcacita". Després van fer un tema de Carlos Gardel anomenat "Golondrinas" a ritme del Candombe uruguaià. Després van seguir amb un tango també de Gardel, el conegut "Volver" amb llarga i magnífica intro a piano pel mestre Bover que no Volver. Després un dels canvis rítmics i estilístics més brutals mai vistos ni escoltat amb el tema de Charlie Parker anomenat "Donna Lee". Van acabar el segon passe amb el tema "Cherokee" també a tutti bopper. Després d'uns llargs aplaudiments van fer una preciosa balada a mode de Bis anomenada "It could happen to you", tema de Jimmy Van Heusen i lletra de Johnny Burke un tema a un tempo mig amb el swing necessari per acabar de gaudir amb un dels millors concerts que hem tingut al JCLV.
Tots aquests temes van arrodonir un concert extraordinari on la música la van escriure amb totes les majúscules possibles, amb una bona assistència de públic vingut de diverses poblacions a banda de Sant Vicenç, com són ara Sant Cugat, Torrelles, Cervelló, Valldoreix, Igualada, Sabadell, SantBoi, i alguna més que em deixo, de ben segur. Agrair doncs la presència a tots, agrair també els amics col·laboradors sense els quals no podríem aguantar i per descomptat als mateixos músics, per la seva mestria i generositat.
Ara ja ens preparem pel proper concert, el del 12 de febrer, amb l'Ernesto Aurignac Quintet el qual ens presentarà el seu disc ANUNNAKIS.
Miquel Tuset i Mallol.
Enrico Rava Quartet al Jamboree el 26 de gener de 2016
Aquestes són les quatre ratlles que vaig penjar al Facebook un dia després d'aquest magnífic concert al Jamboree....i ja vegeu que he afegit les magnífiques fotos de l'amic Antonio Narváez Dupuy.
Molt bona tarda a tothom, ja amb el programa 233 a punt per avui i encara amb la magnífica música del concert de l'Enrico Rava Quartet ahir al Jamboree Jazz escoltant-la dins el meu cap. I no tinc por de perdre-la perquè me la vaig emportar, tot i poder-la escoltar per plataformes digitals diverses, no hi ha res com tenir-ho a les mans. Ahir, vam poder escoltar la darrera proposta d'aquest mestre que ha sabut evolucionar i envoltar-se de "savia nova" com així ho han fet i ho fan encara molts altres màsters com ell. Tot i que la majoria van ser temes propis, interpretats però de manera "sui generis" gràcies al trio de grans músics que l'acompanyaven, hi va haver algun estàndard com el "You dont know what love is", i potser algun altre més. La sensació que t'anava omplint a mida que anaves escoltant era de plenitud i satisfacció total. L'encert de barrejar el so càlid (a vegades no tant) del fiscorn del líder amb un trio amb guitarra elèctrica i pedals diversos (Francesco Diodati), contrabaix (Gabriele Evangelista) i bateria (Enrico Morello) va ser total.
En algun moment del primer passe vaig escoltar una mica massa els efectes del guitarrista, però no pas en el segon, on no van sonar de la mateixa manera. Sí però, que la destresa d'aquest i el control sobre la electrònica va ser efectiu. Una gran tècnica a l'instrument i a la vegada gran control sobre els estris. Afegiria també, i de manera general, que el so del trio (que podia haver estat eixordador) va estar sempre per sota del líder. Detall aquest suficient per engegar-ho tot a norris, en cas contrari.
Els solos d'aquest jove guitarrista i total control de la melodia, amb els breaks que hi va haver sovint, conjuntament amb les interpretacions dels altres dos companys, ens van mostrar un projecte ben preparat i rodat. Els altres dos companys de la secció rítmica, contrabaix i bateria, van estar també a un nivell estratosfèric. La comunió constant entre aquests, mentre guitarrista i líder feien els seus solos, a vegades fent-ho de tu a tu, va ser també impactant, a banda de comprovar de quina manera dominava l'instrument, gràcies a la seva pròpia envergadura (un xicot de metre noranta o quasi). Els seus solos van ser també impressionants a la vegada que la seva afinació. Control permanent sobre els temes que a vegades evolucionaven estranyament (per nosaltres) i amb canvis rítmics diversos, sobre els quals hi havia total sincronisme amb la resta de companys. 
Del bateria també en diré glòries, la més gran que podent matxucar-nos no ho va fer. També penso que qui mana no li ho devia deixar fer. Allò de..."mantinguem el so del grup dins d'un volum adequat, nois", amb paraules suposades a l'Enrico. A banda del control "volumètric", va ser també espaterrant de la manera com va portar la secció rítmica, fins i tot en solos on el tempo el variava a voluntat seguit també pels dos col·legues. Un bateria que tocava, aparentment, amb una gran comoditat i tranquil·litat, i fent fàcil, lo difícil. El mestre de tots, Mr. Enrico Rava, es va mostrar molt distès i amable, repetint un bis en cadascun dels dos passes, i content per estar en el lloc on estava. Un emblemàtic espai amb paraules seves, o més o menys. El que més em va agradar de la proposta van ser la manera com ha confegit les composicions, fins i tot l'estàndard o estàndards que van tocar. Uns temes que podrien ser "lineals" van estar plens o omplerts de matisos i canvis rítmics, de tempo, amb breaks, tal i com he dit abans.
Una manera de fer "moderna", entre moltes de les maneres modernes de fer la música que et fa entendre (per si no ho sabies) la infinitud de la música, la infinitud del Jazz. La sensació d'haver viscut en viu una de les propostes més innovadores de l'escena actual per un dels metalls també més en forma. Sense escarafalls, es va mostrar sòlid amb el seu instrument i ric en el registre mig del seu flugelhorn, a la vegada que amb una gran demostració de creativitat i gust per la música. En Pere Pons va presentar l'esdeveniment com el primer d'una sèrie on els músics italians en seran els protagonistes, gràcies a la col·laboració del Jamboree amb "La Casa d'Italia" a Barcelona, em sembla. En sortir, vaig escoltar a algú que li deia..."Gràcies Pere per portar-lo"..doncs sí. Una idea portada a la pràctica de la qual n'hem vist el primer acte...gràcies Pere. I també agrair a l'Alex Monsoliu que cuidés tant bé del so establert i a l'Oscar per la seva sempiterna simpatia.
Miquel Tuset i Mallol.
Miquel Talavera Quartet al 1er concert de Festa Major, Sala Xica 23 de gener de 2016.
Doncs el dissabte 23 de gener i en plena Festa Major, vam assistir a un magnífic concert del Miquel Talavera Power Trio + Toni "Pato". Aquesta va ser una proposta única, la d'ajuntar el Power Trio eminentment elèctric i "canyero" amb els saxos diversos d'en Toni "Pato". Un concert que es va veure seguit per tota una bona colla d'aficionats amb el desig de gaudir amb la proposta mixta que havia de ser de "Blues" i "Jazz". Un concert que va començar amb puntualitat britànica i res a veure amb la nostra, l'habitual dels concerts que fem al JCLV. Una primera part iniciada pel "Power Trio", elèctric i potent, amb els temes habituals d'aquesta formació liderada per un dels millors guitarristes de blues de casa nostra, acompanyat dels seus habituals Jordi Franco, baix elèctric i Miquel Ballester, bateria.
Un primer set potent i un pèl fort de volum per les meves orelles, oïdes, però sembla que no tant per la resta del personal. En Toni va pujar a fer diversos temes, els més jazzístics, i així anava ell, pujant i baixant de l'escenari segons les indicacions del líder. Una Sala Xica que feia goig amb 55 entrades venudes, de les quals 3 van ser amb Carnet Cultural. Amb tanta gent i tanta sed, hi havia d'haver algú a la barra que pogués donar a tothom el que volia i així va ser, però aquest algú realment van ser dues magnífiques cambreres, la Montse i la Joana que van ser les que més feina van tenir tot i servint refrescos i demés a la gent tot just d'haver entrat al recinte. Una feina que es va veure ampliada a la mitja part on a més a més vam poder comentar amb els amics les vicissituds del primer passe.
El segon va ser força més tranquil en tots els aspectes, el del volum i també el de la música. Un segon set adequat per poder dir que aquest concert fet a la Sala Xica, va ser tot un èxit, de música i públic. El Jazz i les Bosses van anar de la mà, amb les balades i els temes més càlids, i així va ser com vam acabar amb tothom força content i feliç d'haver vingut a veure aquest primer concert de Festa Major. Un trio amb una secció rítmica impactant la primera part i més tranquil·la a la segona. En Jordi Franco va lluir la contundència del seu baix elèctric amb els acompanyaments i també en els seus solos, demostrant formar part d'una "banda" compacta i precisa en el tempo. De Miquel Ballester dir-vos igualment que va estar potent en el primer set i més delicat en el segon, aconseguint entre tots amortir una mica el volum general, escoltant-se la música certament millor. Soc dels que té aquesta opinió: La música no s'ha d'escoltar massa forta. S'ha d'escoltar a un volum que et permeti gaudir de tots els instruments a la vegada, tot i fer un d'ells el seu solo, has de poder continuar escoltant la resta i fer-ho a un volum no gaire alt.
Voldria Incidir amb el fet què la proposta del "Power Trio" + Saxos és novedosa i que ben bé es podria tornar a repetir aquest format. Quasi que m'atreviria a dir que si el format no fos tan elèctric encara quedaria millor. Temes de Blues i Jazz amb saxos, guitarra, baix i bateria és una bona proposta, i més encara amb l'afegitó de la qualitat dels músics. Del Miquel Talavera Power Trio poc en podem dir que no sapigueu, mentre pels qui no coneixen al Toni dir-vos que és un molt bon saxofonista, imbuït de R&B i Jazz, i que ha treballat amb formats diversos, tot i acompanyant al mateix Talavera en el seu projecte dedicat als Dire Straits. També havia format part de la "Orquestra Tràffic. Toni és també un assidu als "Concert-Jam" del JCLV, i sempre que ve, ens dóna el toc de professionalitat que nosaltres no tenim. Ja m'hauria agradat ampliar aquestes quatre ratlles però em sembla que aquest petit resum és prou suficient, tot i acabant dient que aquest esdeveniment va estar patrocinat per l'Ajuntament de Sant Vicenç dels Horts: gràcies als qui en són responsables. Gràcies també a tots per ser-hi i als músics per la seva música i entrega.
Miquel Tuset Mallol.
Al Jamboree amb Joan Chamorro presenta Marc Martín i amb Scott Hamilton & Toni Solà Quartet, dies 21 i 22 de gener de 2016
Doncs vam poder gaudir de dos concerts en aquest espai, la nostra cova-cava del Jamboree Jazz Club en dos dies consecutius.
El 21 dijous hi vam voler anar per esbrinar com era la nova proposta musical que proposava en Joan Chamorro, la del pianista Marc Martin, i la bona sorpresa va ser que aquest és un jove que apunta molt bones maneres interpretatives havent fet escola amb la Sant Andreu Jazz Band de la qual ara mateix ja no n'és el pianista, coses de l'edat i del temps que va passant. En Joan va aconseguir muntar un espectacle musical complet amb una de les figures més potents del trombó, el valencià Toni Belenguer. amb aquest monstre a l'escenari, i la resta de mestres, sempiterns acompanyants dels projectes del Joan com en Josep Traver, Esteve Pi i Andrea Motis, no podia sonar de cap més manera possible i aquesta havia de ser la de sonar molt i molt bé. Si afegim que el mateix Ignasi Terraza hi va participar, doncs convindreu amb mi que la "festa" havia de ser total. Encara ho va ser més i ho va ser pel fet que en Joan convidés a alguns, uns quants nois i noies de la Sant Andreu Jazz Band a tocar amb ells, arrodonint un concert que en el primer passe va omplir el Jamboree.
El dia després hi vam tornar per gaudir també amb la proposta del Toni Solà el qual va venir amb el seu trio, aquesta vegada sí, i també, amb l'Esteve Pi, a banda del Gerard Nieto i l'Ignasi González. Una formació compacte que va comptar amb la solidesa del mestre Scott Hamilton, mestre de molts, i qui va donar el contrapunt sonor, més envellutat al so més metàl·lic del Toni. A banda dels sons complementaris, també ho van ser les seves intervencions, clavades en les melodies dels temes sonant tots dos a la vegada, i sovint un amunt i l'altre a ball. Una potència presencial la dels dos vents, que per sí sola ja et deixava clavat a la cadira mentre els sons t'entraven sense parar i el swing no parava de fer-te bellugar les cames, el cap i tot el cos. Un projecte ferm, sòlid, amb una música sí, sense secrets, i em refereixo al missatge, a l'estil, al Jazz que els hi agrada a ambdós saxos tenors. La solidesa també hi va ser a la secció rítmica amb un Gerard Nieto sempre precís i creatiu amb el swing als seus dits. Mestre com acompanyant, més ho és a l'hora d'improvisar. L'Ignasi González és el contrabaixista ideal per formar part d'una secció rítmica amb l'Esteve Pi a la bateria, parella aquesta que es coneixen d'una manera total, tot i fer alguns dies que potser no tocaven junts. Un projecte sòlid, repeteixo, sense sorpreses però que ens va omplir de groove durant tot el primer passe que hi vam assistir. Al final el mateix Toni ens deia a fora que per a ell tocar al costat de l'Scott a vegades li feia despistar-se del seu moment a tocar tot i escoltant al mestre americà. Aquest va mostrar tot el seu saber en tot el seguit de solos que van compartir amb el Toni. El se Sant Boi va estar també imponent, tot i "estripant" com a ell li agrada el so del seu tenor. Un contrapunt sonor ideal, com he dit abans, a la sonoritat més dolça del tenor del mestre americà.
Miquel Tuset i Mallol.
David Viñolas Trio, Concert-Jam al JCLV el 15 de gener de 2016
1.- Concert de David Viñolas Trio
Abans però i per anar fent boca, us poso l'enllaç per poder escoltar el concert mentre llegiu aquestes curtes quatre ratlles.
El 15 de gener vam fer el primer concert de Jazz del 2016, que va ser també el primer Concert-Jam. L'àudio ja fa dies que el podeu escoltar i ben bé que va sonar la proposta d'aquest músic-bateria i magnífica persona en David Viñolas. Un trio que presentava el projecte liderat pel bateria acompanyat per dos altres grans músics. Si us haig de ser sincer, (em sembla recordar que sempre ho soc) del saxofonista Albert Bartolomé no en sabia res, exceptuant la seva participació en el disc del líder que vam posar en un llunyà programa de ràdio. L'assumpte és que no l'havia vist en directe ni sabia com s'ho remenava dalt de l'escenari. La sorpresa va ser majúscula en veure'l en total desimboltura i total control sobre els seus instruments, saxo alto i soprano, a la vegada que ens va agradar força el seu so i més encara el seu fraseig i llenguatge jazzístic. Més ho vam gaudir en la seva participació a la Jam, on es va mostrar segur i feliç de col·laborar-hi.
Del contrabaixista ja en sabia algunes coses pel fet d'haver-lo vist en diverses actuacions acompanyant, em sembla, el projecte de Toni Vaquer. l'Aleix Forts es va mostrar eficient i contundent amb el seu contrabaix, amb una pulsació precisa i molt bona compenetració amb el líder i bateria, la única secció rítmica. Els seus solos van estar farcits de molt bones idees a banda de ser també força melòdics, mostrant-se, com la resta de companys, content i concentrat en les seves interpretacions. Una conjunció que el va fer estar-se quasi tota l'estona dalt l'escenari excepte un parell de temes que va voler descansar per la manca de substitut a la Jam. Es notava que s'ho va passar força bé, que s'ho van passar força bé.
Per acabar aquesta petita crònica del concert d'en David Viñolas Trio, aquí teniu la llista dels temes que van tocar.
Trois gimnopedies - Erik satie
Siempre se hace lo que se puede - David Viñolas
Redibuixant el camí - Albert Bartolomé
Impro a la Vicentina - David Viñolas Trio
La Felicitat de Sadie - David Viñolas
I Let a Song Go Out of My Heart - Duke Ellingtong
El següent tema, "Siempre se hace lo que se puede", de David Viñolas va resultar ser un tema força viu amb una melodia força viva i un ritme persistent, trencat i per tant complex. El solo de l'Albert va iniciar la sessió de la creativitat pel trio de músics en un tema que va acabar de cop. El següent tema, "Redibuixant el camí" va ser un tema iniciat per un solo llarg del líder del trio amb les masses, tot i amortint el so més sec de caixa i timbales. Els tocs als plats també hi van ser, però més com si de passada incidint més en els redobles sobre els timbals...després d'una estona va ser el saxo soprano de l'Albert qui va incidir melòdicament en el tema, lent, i precís. Son d'altres indrets ens sonaven tot i que no massa llunyans, magnífic el so del soprano d'aquest músic Osonenc com el bateria, mentre que del Vallès Oriental el contrabaixista que va deixar-nos un magnífic solo al contrabaix en aquest tema eteri i fins i tot oníric i que ens va deixar a tots en un estat de màxima atenció i silenci.
La "Impro a La Vicentina" va seguir just després del "Redibuixant el camÍ". Els altres dos temes van seguir per així acabar el seu magnífic projecte després de quasi 1 hora de música i donar pas a la jam tot i fent el darrer tema, un estàndard de Duke Ellington per començar a situar-nos a la Jam Session.
La "Impro a La Vicentina" va seguir just després del "Redibuixant el camÍ". Els altres dos temes van seguir per així acabar el seu magnífic projecte després de quasi 1 hora de música i donar pas a la jam tot i fent el darrer tema, un estàndard de Duke Ellington per començar a situar-nos a la Jam Session.
2.- Jam Session amb D. Viñolas Trio & friends
Mentre escoltàvem el concert d'aquest trio, quasi tothom anava valorant positivament el projecte del líder a la vegada que les intervencions dels mateixos músics.
La Jam va ser una de les més boniques i amb més músics dalt l'escenari. Haig de dir que la participació de la parella Isabel Martin & Ronny Burke van omplir l'escenari des de quasi el primer tema, el preciós "How Insensitive" amb la l'Isabel, veu; Ronny, guitarra; Toni "Pato", saxo baríton; un amic del Josep Mª Martí al fiscorn, jo mateix al saxo alto, l'Albert Bartolomé, saxo alto; Aleix Forts, contrabaix i David Viñolas, bateria. Un tema que va sortir rodat amb la participació de tots, que per començar la Jam va anar força bé. Després en Ronny va començar amb els primers acords de la cançó de borratxos, "The days of wine and roses" amb el preciós so de la flauta d'un incondicional, en Sergio del Campo i la veu càlida de la Isabel. Un altre dels incondicionals va ser el Juan Carlos "Speedey" al saxo alto i el seu potent so al saxo alto. Aquesta vegada però ja amb el Josep Maria Martí a la bateria, i en Toni "Pato" al saxo baríton i el seu so greu i potent, sempre acompanyat per la secció rítmica amb l'Aleix al contrabaix i els acords d'en Ronny. Solos posteriors del Sergio, delicat sempre i el del cornetista també força dolç, van deixar pas al solo a la guitarra d'en Ronny Burke, solo majestuós i força ben trenat, per acabar el tema amb la càlida veu de la Isabel.
Miquel Tuset i Mallol.
Apel·les Carod Septet a 23 Robadors i Jam del Raval, 18 de gener de 2016
Doncs aquest passat dilluns 18 de gener vam anar a 23 Robadors amb les ganes de veure aquest jove mestre del violí i escoltar el seu projecte amb el seu magnífic septet amb joves cracs com el Pau Vidal, saxo tenor i flauta: Òscar Latorre, trompeta: Albert Carrique, saxo alto i clarinet baix: Toni Saigi, piano: Manel Fortià, contrabaix i Andreu Monerno, bateria. Una formació de joves músics, alguns encara estudiant el G.S. i d'altres amb el seu títol i experiències a la butxaca. Tot i ser l'espai més adequat per a combos més petits on el so de tots els instruments es pot escoltar força més i millor, aquest local va ser el punt de partida i estrena d'aquest projecte del jove violinista. Jo crec que els encarregats del local haurien de fer alguna cosa perquè se sentís més el piano, que tot i tenir algun micro observant-lo, sembla que els sons no li arriben prou. Dit això, comentar que el projecte de l'Apel·les em va agradar per la seva diversitat, amb temes propis força reeixits i molt ben interpretats per tota la formació. Els solos es van anar distribuint de manera racional i normal, podent dir que tots els músics van poder fer el seu, o seus. El líder va ser potser qui més es va desenvolupar en les seves intervencions personals, la qual cosa és força evident. Van estar tocant una hora i potser una mica més i jo diria que tots els presents, o quasi, vam gaudir d'allò més amb la seva proposta. És evident l'evolució d'aquest jove crac tot i fer ara un temps que no el veiem. La seva estada per l'Europa quasi del nord l'ha fet créixer en els aspectes diversos, com a persona i músic. La seva tècnica sembla força més elaborada i sí què es nota la millora en el seu "llenguatge jazzístic", tot i recordant que ja ho feia prou bé les vegades que l'havíem escoltat a les WTF del Jamboree en aquells temps on la meva presència els dilluns era incontestable. Enguany sembla que hagi agafat vacances o quasi, però no. Assumptes diversos m'impedeixen anar-hi els dilluns tot que segurament ben aviat hi tornaré. Després d'un primer tema força llarg i elaborat, amb canvis rítmics molt interessants a la vegada que amb magnífics solos del líder i de l'Albert Carrique i el seu alto, el jove crac ens va presentar un tema delicat, també propi, on la presència del seu violí va ser esclatant. En Toni, va deixar anar unes soltes i delicades notes al piano en el seu solo, que van ser admirades pels seus companys i públic, a mida que anava tocant. L'Albert Carrique va ser un preciós solo a l'alto mentre la secció rítmica l'acompanyava a la perfecció. Pau Vidal a la flauta va arrodonir-ho amb una mestria a l'abast de pocs flautistes. Bé, tampoc tinc la intenció de comentar tema a tema, i us ho deixo per a vosaltres, perquè l'escolteu detingudament.
Després de 23 Robadors vam anar a parar a la Jam de la Sala Fènix portada com sempre pel gran bateria Joao Vieira i amb tot un seguit de grans músics que ja ens hi vam trobar participant-hi com el mateix Raynald Colom. Home inquiet, en Ray va marxar en acabar el tema i segur que devia anar a un altre espai on poder fer gaudir al personal amb la seva música. Una jam on vam poder gaudir escoltant magnífics estàndards, que també en teniem ganes, amb músics com l'Alejandro Tamayo, contrabaix i un dels qui van iniciar la Jam. D'altres van ser un magnífic saxo tenor, del qual no en sé el seu nom, el gran Fernando Brox a la flauta, i d'altres més que hi van participar i dels quals tampoc en sé els noms. M'haurà d'ajudar el Joao...del qual vaig poder conèixer a la seva mare, aficionada a la música i que em sembla em va dir que tocava el piano clàssic, amb la qual vam poder parlar una estona mentre comentàvem els temes que van tocar els músics. Una dona magnífica i mare d'un gran músic. Allà que ens hi vam estar fins el final, i no ens va tocar el disc encara no sé el perquè, potser perquè ja el teníem. Estar-se amb aquesta gent, la Jolanda, Joao i demés persones que porten aquest espai és quelcom similar a trobar-se com a casa, tal és la simpatia i entrega de tots ells i elles.
Miquel Tuset i Mallol.
Miquel Tuset i Mallol.
Marco Mezquida Trio featuring Bill McHenry i de convidada la Sílvia Pérez Cruz, 12 de gener de 2016
Doncs vam anar a veure el darrer projecte de Marco Mezquida Trio, Cantabile, amb la participació també en el disc del gran saxo tenor americà, a mig camí dels EEUU i Catalunya, en Bill McHenry. Un Jamboree ple en els dos passes amb força públic i músics amics, va donar el caliu adequat a l'esdeveniment, per altra banda recolzat també per la presència del productor del disc presentat, l'amic i director i ànima de Fresh Sound Rscords, Jordi Pujol Baulenas. No només ell hi era, si parlem dels professionals d'això que es diu Management sinó que també la Rosa Maria Galbany hi va fer acta de presència. Músics amics n'hi va haver en els dos passes, la qual cosa vam poder constatar nosaltres, els "malalts de Jazz" en paraules del Pere Pons, presents en les dobla convocatòria. El gaudi va ser extrem i pels qui encara no havíem escoltat el disc, ho va ser encara més. Jo vaig reconèixer però algun tema que el mateix Marco hauria tocat en d'altres indrets i em ve al cap el dia del Palau de la Música, on el gran pianista va fer el seu primer Palau a piano solo. Jo diria que algun dels temes que van sonar al Jamboree també ho van fer al Palau. Pel que vaig esbrinar, tot i escoltant la presentació que ell va anar fent dels temes, no masses anaven dintre del disc, tot i que sí alguns.
 |
| Foto de Dani Álvarez |
Bé, el Marco Mezquida Trio va venir al complet amb en Marko Lohikari, contrabaix i Carlos Falanga, bateria. En Marco, així com tots els músics que tenen projectes que duren alguns anys, són fidels a la formació original, si tot és possible i no hi ha cap daltabaix. Així és doncs que aquest potent trio es va presentar de nou a la nostra Cova-Cava, amb la presentació però del gran saxo tenor americà Bill McHenry. Aquest músic, també de l'ona Fresh Sound New Talent com el mateix Marco, és un mestre de la modernitat amb interpretacions rallant el Neo-Bop quan vol i quan no, situant-se en l'atmosfera adequada al projecte com va ser el cas. Els seus solos van anar farcits de notes llargues i no gens amb manifestacions súper ràpides i força rebuscades, al menys això em va sembla a mi. El vaig veure (escoltar) bastant contingut en la forma i ben situat en l'ona musical del líder de la formació. És clar que també ens va mostrar d'altres aspectes de la seva música, però jo incidiria en aquesta contenció interpretativa, de grandíssim nivell, és clar.
Parlar de com toca el piano en Marco Mezquida és quelcom més difícil del que un es pensa. Jo, particularment crec, que per fer una valoració adequada de la música anomenada Jazz o similars, s'hauria de "saber" més i més sobre la pròpia teoria i praxis musical. Sí que podem dir, i així ho fem, que això que escoltem, "m'agrada o no m'agrada". És així de senzill i simple, però darrerament se m'ha ficat al cap el pensar que si l'oient coneix la teoria i praxis musical, i la dificultat que representa tocar un instrument bé, o molt bé, doncs això li dóna un plus de coneixement i de millor comprensió del qué està passant en aquells moments. Així mateix ho sento quan estic escoltant música i tinc a la vora un músic que segur comprèn moltes coses que jo no puc entendre. Així em va passar en aquest concert, on en el segon passe tenia al meu costat al Jöel González mentre al darrera tenia a Martí Serra i Gorka Garay i una mica davant i assegut a un tamboret, a Gabriel Amargant. Ja sé què és evident però ho volia deixar palès en aquesta crònica.
Doncs ara sí que ho tinc difícil parlar de com toca el piano en Marco, oi? Tot i així ho faré tot i dient-vos d'entrada que sembla haver aconseguit una molt personal manera d'interpretar al piano i no només per les seves incursions a les cordes de l'harpa i més per les seves "melodies", ja característiques i amb segell propi. És clar que això ho reconeixem pocs, no gaires, alguns, potser més dels què em penso, tots nosaltres seguidors i admiradors d'aquest jove crac que encara n'hi falten un parell per arribar a la trentena. Les seves "cançons" les reconeixem ben aviat i sempre gaudim amb les seves posteriors improvisacions. De la tècnica prou no en puc parlar gaire, tot i saber valorar (em penso) la suposada dificultat del què escolto, i de com la mà esquerra fa i desfà mentre la dreta vola literalment. Acords a vegades dissonants enriqueixen encara més la proposta melòdica i la rapidesa en la interpretació van de la mà amb la delicadesa. Deixem-ho aquí acabant dient que el que fa en Marco m'agrada molt.
Els dos "fidels" acompanyants tenen un nivell interpretatiu a l'alçada del líder i nogensmenys i per això estan on estan. Marko Lohikari un Suec a Mallorca és una de les "bèsties pardes" dels contrabaixistes del país, i forma part de projectes diversos amb noms propis com el de Carme Canela Quartet amb la qual van venir al Jazz Club La Vicentina el desembre de l'any passat. L'altre master acompanyant és un dels bateries més sòlids i també delicats de l'escena de casa nostra, en Carlos Falanga, argentí ell, forma part de projectes tant importants com el del Juan Pablo Balcázar havent editat el seu primer treball discogràfic anomenat Gran Coral disc que vam posar en un anterior programa de ràdio a Jazz Club de Nit. Mestre ell en això de dominar les baquetes, va fer com el seu company, una gran demostració de domini i tècnica en els seus solos a la vegada que ens va semblar el que sempre diem, (el que sempre dic), que no fa falta tocar fort perquè soni bé.
Hi va haver però una molt agradable sorpresa, en els dos passes, i va ser la presència a l'escenari de l'entranyable persona i una de les millors veus de l'escena mundial, na Sílvia Pérez Cruz cantant dues cançons que cassaven la mar de bé amb la presentació del disc del Marco anomenat Cantabile. I tal i com ell mateix va dir, qui millor que acompanyar-lo en aquest el seu Cantabile que na Sílvia Pérez Cruz, una de les millors veus que podem escoltar actualment. L'escenari es va omplir de la llum d'aquesta magnífica i simpàtica dona amb la sola presència al piano de l'amic i líder del projecte presentat aquella nit. Pel que va dir en Marco mai abans havien tocat junts, però nosaltres no vam notar cap desavinença i menys cap manca de res, musicalment parlant. Van interpretar dues meravelloses cançons, delicades i suaus, la segona amb aires i ritmes brasilers, i amb una gran dificultat interpretativa pel que fa a la melodia i pròpia lletra. Una demostració d'amistat per part de tots dos, l'un convidant-la i l'altra essent-hi amb la mateixa energia i simpatia i millor veu, en els dos passes i nosaltres que ho vam gaudir per duplicat, tot i ser el concert el mateix en els dos bolos, teòricament, vam poder escoltar algun tema en el segon que no havíem escoltat en el primer. Un dia que no ho enregistro i ves per on que al mateix Marco li hauria agradat que ho hagués fet. Doncs res, que quan pugueu aneu al Carrer Benet Mateu 26, a la botiga Blue Sounds per adquirir aquesta magnífica meravella. Ah, les fotos les va fer el Dani Álvarez excepte la primera que és la que sempre faig i poso en les meves cròniques del Jamboree. Miquel Tuset i Mallol.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
.jpg){kind=link}
