Els Sombras..la música de The Shadows, al JCLV el 23 de setembre

Doncs nosaltres vam inaugurar la 8ena temporada amb el quartet Els Sombras, músics de casa nostra que s'han dedicat a interpretar la música dels mítics The Shadows. Una formació amb Manel Merino, guitarra solista; Pere Miquel, guitarra rítmica; Alfred Pla, baix elèctric i Ricard Crespi, bateria. 

S'ha de dir que el dia, la nit, no acompanyava gens ni mica. Des trons i llamps en van caure a milers i pluja també a la mateixa hora de començar. Més negre no ho podia veure. Però, però, ai las que la gent és imprevisible i vet aquí que la capacitat de convocatòria d'aquest grup va ser extraordinària aconseguint fer venir de força indrets diferents i certament llunyans, a una bona colla d'aficionats que de joves havien gaudit amb la música de The Shadows. 

Així doncs que la Sala Xica va tenir un molt aspecte en el primer concert inaugural de la 8ena temporada amb aplastan majoria visitant per no gaires del poble, la qual cosa el desanima a un del tot més. Tot i això, s'ha de ser optimista, diuen, i a pesar dels pesars tirar endavant de la millor manera possible. Això és el que farem fins i tot en les situacions més adverses, la qual cosa sol fer tothom per no decaure.

Van estar-s'he força estona tocant aquells magnífics temes dels anys seixanta des del magnífic Apache fins el The Young Ones passant per molts i molts més, la llista dels quals és inacabable. Dos passes a tope de ritme amb una banda que "peta" de collons, amb el so característic de la guitarra Fender Stratocaster de Hank Marvin de la mà del gran Manel Merino el qual va tenir el suport de tota la base rítmica en cadascun dels temes que van interpretar. 

Si durant la primera part tothom va voler escoltar-los, després del descans, animats pels refrescos i demés, alguns de nosaltres ens vam posar a ballar aquelles músiques que tan havíem escoltat i també ballat en la nostra adolescència. Així doncs que la Sala Xica es va convertir en una sala de ball en els laterals i d'audició atenta de tots els aficionats asseguts. 

Haig de dir, cosa que ja suposareu, que la mitjana d'edat era francament alta i que fins i tot en les balades, el públic atent demanava silenci als més animats que sense voler molestar, xerraven de manera desimbolta. Aquesta és l'actitud dels aficionats que van als concerts per escoltar la música i no les converses dels veïns. Tot i així, s'ha de comprendre que la situació era difícilment controlable i així ho van entendre els uns i els altres.

Aquest quartet em sembla que tenen un parell de compactes editats, o sigui que si us fa gràcia voler escoltar-los, podeu mirar d'aconseguir-los. Jo per la meva banda, penjaré l'àudio una vegada el tingui editat, la qual cosa passarà en els propers dies.

Vegem doncs la llista de temes que van tocar:

Doncs ja vegeu quina quantitat de temes van tocar i com ens ho devíem passar de bé nosaltres. Per descomptat que peten de collons. Gràcies amics.

Miquel Tuset i Mallol.

"Ivo Sans presenta Adorno" al Jamboree, 21 de setembre de 2016.

Doncs un dia complicat on el futbol va tornar a fer-nos passar un mal tràngol. Tot i això, hi vam ser alguns, no masses, els qui vam gaudir d'allò més amb el nou projecte de l'increïble baterista i compositor Ivo Sans. Aquest és un músic eclèctic al màxim podent-lo veure en projectes i sessions de Free a 23 Robadors i demés i diverses formacions.

Aquestes ara sí quatre ratlles eren les que mostraven la perplexitat i enuig per la manca de públic en un projecte força interessant i amb músics de gran talla com els implicats.

Ara mateix al Jamboree amb Ivo Sans, Cesar Joaniquet, Marceŀlí Bayer i Pascal Morente. Falta una mica de gent. Actuació i enregistrament a la vegada, esperant que sigui un nou disc i el presenti un dia que no hi hagi futbol.

La música va ser extraordinària i els arranjaments d'algun estàndard i/o tema conegut força reeixits, car, fins i tot l'Ivo ens va fer la juguesca per veure si algú de nosaltres endevinava de quin tema es tractava. Una formació sense contrabaixista, cosa aquesta força rara, car, sí es toca sense piano i a vegades sense bateria, però sense contrabaix no és gens habitual. en el post concert vam estar parlant amb l'Ivo i vam coincidir en el fet que Masa Kamaguchi s'estava amb el Marco Mezquida i un bateria japonés allà per les seves terres, i com que en Masa és el contrabaixista habitual dels projectes de l'Ivo, aquest va decidir fer-ho sense aquest instrument. 

Poder escoltar junts a dos vents de la talla del Cèsar Joaniquet i Marcel·lí Bayer és tot un luxe que només vam poder gaudir "quatre". El primer, saxo tenor i soprano, viu i desenvolupa la seva vida professional a Dinamarca on hi és de fa ja alguns anys. Ell forma part també del projecte Els tres tenors, banda magnífica on hi tenim a Gianni Gagliardi, Lluc Casares, Xavi Torres, Vic Moliner i Joan Terol, banda que va venir al Jazz Club La Vicentina un desembre de fa dos anys, crec. Pel que fa a Marcel·lí Bayer, saxo alto, clarinet baix i demés saxos quan convé, forma part de Big Bands com la que dirigeix l'amic Vicens Martín. També està ficat en projectes Free com Memoria Uno de l'Ivan González i participa assíduament a les Free Sessions organitzades pel Ramon Prats a 23 Robadors. Pascal Morente és un altre dels habituals a les Jams de la ciutat com les que es feien a la Sala Fénix, els que es fan a 23 Robadors i demés espais. Pianista també on la fusió dels estils no li és aliena i que es va "adaptar" sense cap problema en aquesta formació.

En definitiva, un concert diferent, amb música de qualitat interpretada magistralment i que esperem poder escoltar de nou i amb més colla. Una actuació que es va enregistrar en viu i que esperem es converteixi en un disc que puguem posar al programa Jazz Club de Nit i que si el presenta al Jamboree o en un altre espai hi siguem molts més dels pocs que hi vam ser.

Miquel Tuset i Mallol.

Afro Blue al Jamboree presentant "La Traça Infinita", el 20 de setembre de 2016.

Els amics d'Afro Blue es van presentar al Jamboree amb projecte nou, ja editat, i la col·laboració d'un nou element, en Gabriel Amargant substituint a l'original Guim Garcia Balash. Una substitució instrumental però també un nou rumb és el que porta ara aquesta nau, una de les de més solera, més de 13 anys crec, junts. Una banda amb uns inicis i llarga trajectòria relacionada amb el Latin-Jazz i que ara sembla haver-se decantat (al menys en el seu darrer disc) per uns espais sonors més lírics sense perdre massa els primers amors.

Afro-Blue Latinjazz molt i molt afro al Jamboree...bestia!...Amb Xavier Figuerola Monzonís, Xavier Algans, Gabriel Amargant Marzo, Pepo Domènech i Ricard Grau. Un Jamboree quasi fins la bandera ha gaudit amb els ritmes calents i no només, car el tema "La traça infinita" ha estat de lo més preciós.

Doncs sí, ritmes calents i balades amb el segell del pianista. De fet, excepte dos que són del baixista Pepo Domènech, els altres són d'en Xavi Algans. Aquest pianista i compositor figuerenc, crec, va formar part de la magnífic Big Band de Terrassa malauradament desapareguda a banda de col·laborar amb el projecte de Toni Solà & Susana Sheiman, Open Gate, i en d'altres més. La secció rítmica d'aquesta banda està suportada pel Ricard Grau, baterista i percussionista avesat ell a les més càlides melodies i ritmes amb escallops i demés estris relacionats. Pepo al baix, manté la pulsió tot i fen algun solo sempre ell molt concentrat. Els dos vents, en Xavi Figuerola i Biel Amargant formen una "front line" impressionant tocant alhora i brillant cadascun d'ells en les seves improvisacions. Cal esmentar, per qui no ho sàpiga, que el primer va ser mestre del segon a l'Esmuc i que en Biel és bàsicament un saxofonista tenor i soprano alhora que gran clarinetista, i que ves per on i amb aquesta banda el tenim al saxo alto i tocant-lo de manera increïble, com ell és de músic i molt bon xaval que és. Una gran incorporació doncs que segur farà que aquest projecte tiri endavant també seguint la nova Traça Infinita.

Miquel Tuset i Mallol.

Jesse Davis Quartet featuring Raynald Colom al Jamboree, 16 de setembre.

Un Jamboree ple de gom a gom amb en Jesse Davis Quartet featuring Ray Colom...amb Joan Monné, Ignasi González i Jo Krause...un altre concert de 10. 

En un altre dia de ple absolut al Jamboree, Jesse Davis va presentar-nos el seu pupil, el seu amic, l'home, el músic complet que ha esdevingut després d'haver-lo ajudat en els seus inicis quan encara era un nen amb uns ulls molts grossos que se'l mirava i li ho preguntava tot, sense parar. L'anècdota de quan va ser la primera vegada que es van conèixer em sembla que no ens va aclarir la data, al menys jo no la vaig captar. El que sí sé i recordo és, haver-los vist a tots dos ja fa una pila d'anys (evidentment amb una altra base rítmica) en un Festival de Jazz de Terrassa en un diumenge gratuït a la Plaça Catalunya. Ray era quasi un nen i jo diria que hi eren tots dos, sinó ja em corregireu.

Un dia on no trobes a faltar temes propis i gaudeixis més i més tornant a escoltar els vells i coneguts estàndards, gràcies a la mestria de tots els implicats. Vaig arribar a la meitat del primer passe i em vaig empassar el segon havent de marxar a la meitat del tema bis; coses dels transports públics. Un públic atent i amatent, va aplaudir amb ganes totes les intervencions, solistes o no, del quintet. Els solos es van implementar des del "front line", majorment, amb l'afegitó sempre magistral del Joan al piano. L'Ignasi en va fer un al primer passe i un altre en el segon, que va ser un magnífic blues. Sempre es veuen les evolucions dels músics, tot i que en els súper consolidats mestres potser jo no les noto tant. Tot i així, vaig poder constatar el mestratge de Ray Colom interpretant a la "vella escola" fent costat al seu amic i mentor, i sovint "volant" segons el seu criteri. No sé si algú que hi va ser estarà d'acord amb mi, però aquesta va ser la meva impressió. L'escoltaves solejant amb rapidesa i fluidesa al més pur estil bopper, i poc després ell se situava en una altra ona estilística, la seva, el seu llenguatge, on la recerca melòdica i rítmica era ostensiblement diferent. Llenguatge divers i reeixit d'un dels més grans metalls de casa nostra. 

La fluïdesa del líder americà i ja quasi d'aquí (tal és la connexió que te Davis amb els músics de casa nostra), va ser aclaparadora. L'energia d'aquest home-músic és immensa i així ens ho va mostrar en uns llargs solos amb un fraseig incontestable i sempre amb reminiscències Parkerianes. El seu so, el de l'alto, no és pas el dels habituals. Hi ha afegit un tudell "corbat de tenor" i no sé si per això li sona d'una altra manera o què. Alguna cosa hi tindrà ell a veure. Les preguntes-respostes que es van fer els dos amics-vents varen ser antològiques. Interminables a vegades, i sempre incontestables..he..he. Si ells dos sols podien omplir l'escenari de torrents de notes, en Joan Monné aconseguia tranquil·litzar-nos a tots amb la seva plàcida i sempre somrient intervenció solista. Posar-s'hi després de la potència dels vents, requeria pau i calma i així ens la va transmetre l'amic i mestre molinenc, i no només, car la tècnica, pulcritud i nítida pulsació en cadascun dels seus solos hi va ser omnipresent. La delicadesa d'aquest músic i millor persona l'hem constatat incomptables vegades i per parlar d'algú només diria "Benny Golson", amb el qual ha col·laborat en les darreres ocasions que el Màster americà ha trepitjat la pell de brau. 

Temes potents com "What is this thing called love" van anar de la mà d'un magnífic "Skylark" amb un Ray magistral i un preciós "Stardust" ja al final. L'Ignasi González ha protagonitzat una gran evolució la qual vam poder constatar també en l'anterior actuació de Golson, on va ser felicitat per aquest, dalt de l'escenari, i per nosaltres entre els quals l'Antonio Narváez i jo mateix. M'hauria agradat haver-lo escoltat en més solos però la cosa va anar com va anar i com he dit abans, en el seu Blues va estar genial. Si la màquina tirava i tirava és perquè al darrera hi havia un motor potent i swingat que no va parar i aquest va ser en Jo Krause. Potent i precís, va fer de la secció rítmica el poder motriu, amb un Ignasi fent "walkings" a tot drap i un Joan amb els acords adequats i rítmicament quadrats. Els seus "quarts" varen ser brutals i més encara els seus solos, un a cada passe ?? el del segon, bestial.

En definitiva un magnífic concert el del divendres i que avui podreu gaudir de nou, si no ho vareu fer ahir, tot i la seguretat que serà diferent amb la participació al piano de l'amic Albert Bover. 

De nou el so i freds van estar a càrrec de l'entranyable Alex Monsoliu, i segons ell, no va tenir cap problema acústic, car els mateixos músics compensaven les variacions de volum que es produïen a l'escenari. Sempre persistent en l'amabilitat, l'Òscar de Pombo. Gràcies Pere Pons per oferir-nos el millor Jazz que es pot escoltar a casa nostra en el millor i més proper espai, el Jamboree.

Miquel Tuset i Mallol.

Dado Moroni Quartet al Jamboree, 15 de setembre de 2016

Doncs amb moltes ganes vam voler anar a veure a aquest grandíssim i reconegut pianista italià, acompanyat per a la ocasió per dos grans del jazz de casa nostra, en Marc Miralta i Perico Sambeat. Una formació magnífica de la mà d'aquest mestre italià avesat a tocar amb la flor i nata del jazz mundial. Temes estàndards i propis interpretats amb total solvència pel pianista, acompanyat per una secció rítmica impactant, amb el sempre inconmensurable Miralta a les baquetes i el gran contrabaixista suís Stephan Kurmann. Per la seva banda, un dels millors altos del país, en Perico Sambeat va arrodonir amb el seu so aquest magnífic concert. Fa dies però recordo que va ser un gran concert de Jazz, i més encara si considerem que els dos "nostres" s'hi devien afegir per a la ocasió i per després anar també a Suïssa a tocar a casa del contrabaixista.

I això és el que vaig escriure per a la ocasió:

Ara mateix amb Dado Moroni Quartet amb Perico Sambeat i Marc Miralta...i el gran contrabaixista suïs Stephan Kurmann el qual gestiona un club de Jazz a Basilea, i vet aquí que és on aniran un parell de dies. Allà gaudiran com ho hem fet nosaltres avui amb un concert de 10, paraula de Pere Pons , en els dos passes amb el Jamboree quasi hasta la bandera. Temes propis i versions magnífiques com la preciosa "Chelsea Bridge" entre d'altres, amb improvisacions extraordinàries de tots quatre i també com a convidat en Lluc Casares Alcobé en un tema del Perico, un 15/8 sembla que ha dit. Dado Moroni és un paio de quasi dos metres capaç d'aixecar el piano amb una cama tot i esplaiant-se en les seves impros. I amb despistes inclosos quasi oblidant-me del magnífic so a càrrec de l' Àlex Monsoliu Seoane i freds diversos i sempre present l'Òscar i la seva gentil·lesa.

I com que ja fa dies de tot plegat, serveixin aquestes quatre ratlles per recordar-ho.

Miquel Tuset.

Marina Tuset Quartet i convidats, dimarts 6 de setembre de 2016.

Doncs el dimarts 6 de setembre, un dia abans de tornar al Berklee College of Music de Boston, vam poder gaudir de nou amb la veu i projecte ad-hoc, no gaire a veure amb el seu relacionat amb el seu primer disc Sweet Lights editat per Temps Record.

En aquesta ocasió, Marina va voler que l'acompanyés el seu estimat i primer professor de piano, en David Sam i l'inefable Roberto Olori a la bateria. Al contrabaix hi va haver un jove crac, "curtit" en innombrables Jam-Sessions, en Juan Pastor, també amic. Una formació a quartet que ens va oferir una nova visió dels "estàndards" a més a més d'algun tema propi de la líder i d'altres cançons precioses del cançoner popular com Alfonsina y el mar. 

Començant a quartet, van repassar alguns temes estàndards de Jazz, amb un David Sam lleuger i ràpid en el fraseig, i sobretot vital, que a voltes ens va fer volar, literalment. La secció rítmica, potent de la mà del Roberto, ell sempre tan divertit dalt l'escenari, i amb la convicció jazzística del contrabaixista, va rodar a la perfecció. La veu magnífica de la Marina, enlluernà tothom per la seva calidesa, bellesa i ampli registre. Una veu que et corprèn a la primera i t'embolcalla per sempre més. Els temes, força ben escollits, van anar sorgint de l'escenari passant del swing a la balada amb total naturalitat. Ben aviat vam poder veure i escoltar el jove i gran músic Víctor Mirallas al saxo tenor i veus. En Víctor compagina la seva gira Sirope 2016 amb l'Alejandro Sanz amb d'altres projectes com és el de la Marina i el seu propi, i segur en sentireu a parlar molt en un futur no gaire llunyà. Ja fa un parell d'anys que van començar a fer bolos a duo, Marina  i Víctor a banda de muntar projectes ad-hoc per a cada ocasió que s'escaiés. 

Un Jamboree que es va veure amb un bon aspecte la primera part i es va omplir a la segona, amb tota una bona colla d'aficionats entre els quals molts d'orientals, d'allà, on neix el sol solet.

Al final vam tenir la companyia d'en Fèlix Rossy a la trompeta, el qual no es va perdre l'actuació i va pujar a l'escenari a tocar en el tema previ al bis.

En definitiva, una magnífica actuació de la Marina i companys on la vam poder veure i escoltar cantant temes diversos i acabar amb el magnífic gospel His Eye Is On The Sparrow.

Miquel Tuset.

Marc Ferrer Trio al Jamboree, 30 d'agost.

Doncs tot i que fa dies (quasi dos mesos sense aparèixer per aquí), el 30 d'agost vaig anar al Jamboree convidat pel mateix Marc Ferrer. Ja havíem tingut tractes virtuals mitjançant facebook després que m'enviés el seu disc i jo el posés en un programa a Jazz Club de Nit. 

El disc en qüestió, el primer al seu nom, 3 Coffees, és un homenatge a tota una manera de fer Jazz, el Jazz més divertit, amb una sàvia barreja de R&B, blues i Jazz Clàssic. Aquest és un trio d'amics involucrats en incomptables projectes diversos i liderats pel Marc. Aquest, finalment va decidir endegar un projecte amb temes propis i versions de clàssics del Jazz i el Blues a partir, segurament, de les moltes actuacions que va n fer al Campari Milano, i d'altres espais de la ciutat. Un trio amb Marc Ferrer, piano; Pep Rius, contrabaix i Olivier Rocque, bateria.

En Pere Pons ens deia això arran de la presentació al Jamboree

El pianista Marc Ferrer, un dels músics amb més swing de la nostra escena, posa de llarg el seu últim disc, "3 coffees", en companyia del seu trio i de tots els convidats que han contribuït a enriquir cadascuna de les peces del seu repertori. Les veus de Laia Porta i Agustí Burriel, els saxos de Big Dani Pérez i Gianni Gagliardi i la guitarra de Pau Ruiz convertiran aquesta doble sessió en una vetllada espectacular plena de contrastos a través del jazz, el swing i el blues que es troben a la essència d'aquest treball.

Així és que va ser i passar, amb una llarga llista de temes, primer a formació bàsica, i després acompanyats de tots aquests grans músics. En Gianni Gagliardi mateix, és un dels que havien estat convidats pel mateix Marc al Campari Milano. 

El trio es va esplaiar amb temes del disc, i el Marc va estar recolzat per un Jamboree ple d'amics de Masquefa a banda de molts aficionats que volien gaudir amb la seva música. El mateix líder forma part o ha col·laborat amb la The Big Jamboree, una banda de R&B que havia tocat innombrables vegades al desaparegut Bel·luna i demés espais emblemàtics inclòs, evidentment el Jamboree. Temes com Barcelona Blues amb en Dani Pérez, Gianni Gagliardi i Pau Ruiz, acompanyant al trio, 1 2 3 Coffees for me amb la Laia Porta i l'Agustí Burriel, ens van alegrar encara més la nit. Ella, la Laia havia cantat abans un tema en formació quartet. Veure dos saxofonistes tan dispars en estils i concepte interpretatiu, compartir escenari i gaudir de la música i l'amistat és una altra de les meravelles de la música, del Jazz, del blues, de la vida. La intervenció del guitarrista Pau Ruiz va ser força reeixida amb solos molt bluesy i R&B, amb espurnes de Jazz. 

Després de pujar tots a l'escenari per finalitzar el concert a tope de "marxa i alegria" van fer un primer bis amb el tema Miriam Song i crec que després en van fer un altre amb tots  plegats a l'escenari en una apoteosi final on també hi havia intervingut en Pere Miró i un altre jove saxofonista, formant una potent línia de 4 saxos. La mateixa Queralt Camps també va col·laborar en aquest esdeveniment de música i amistat. En definitiva, un projecte engrescador amb un directe potent a vegades i més íntim en la formació a trio. Gràcies Marc.

I això és el que va escriure el mateix Marc al FB.

Ahir va ser una nit inoblidable! 
Gràcies a tots els que veu omplir el Jamboree en aquesta nit tan especial. Agrair especialment als magnífics convidats pel seu altíssim nivell i el seu saber fer: Pau Ruiz Alguersuari, BigDani Perez, Agustí Burriel, Laia Porta i Gianni Gagliardi. També a Lluis Xandri, Ignasi Poch, Pere Miró, Victor Puertas, Enma Fernández i Queralt Camps per ser-hi i pujar a l'escenari amb nosaltres i a l'Emilio Torres que sento que no pugés en aquesta ocasió. Al Pere Pons i tot l'equip de Mas i Mas per la confiança una vegada més en aquest projecte, i com no, als membres del trio Pep Rius i Olivier Rocque per fer-ho possible. A tots gràcies, gràcies, gràcies...

Miquel Tuset i Mallol.

David Sánchez Quartet presentant "Carib: río que recorre el Caribe", al Jamboree, 11 d'agost de 2016

A veure si tinc prou senderi per deixar plasmades les meves impressions del concert de l'11 d'agost amb el David Sánchez Quartet. Concert que vam repetir en els dos passes força aficionats tot i escoltant de nou el mateix projecte que no les músiques, les quals sí varen canviar com sempre passa amb el Jazz. Si jo escrivia que era un Jazz ancestral, tribal, de les arrels, de les tribus, no m'equivocava gaire. Sánchez presentava el seu darrer projecte anomenat "Carib: riu que recórrer el Caribe", i ben bé que és tota una riuada de ritmes que no són els habituals en els grups de jazz i per això el jazz tribal coincidint amb la presentació que en fa ell mateix, de músiques i ritmes ancestrals de Haití i Puerto Rico, d'on és ell mateix. 

Si les influències rítmiques són aquestes, les del seu estil al saxo tenor passen per Coltrane, Rollins, Henderson i alguns més. La seva permanent intuïció rítmica el fa participar quan acaba un solo, per exemple, tot i posant-se davant d'un únic tambor i tocant-lo com si estigués en un ball ritual en una fosca i alliberadora nit en un llunyà poblat. En aquests moments en els quals la magnífica secció rítmica pren el relleu melòdic i rítmic i ell participant-hi amb el tambor és quan també notem encara més el jazz tribal. Si Luís Perdomo segueix una línia improvisadora amb la mà dreta, el contrabaixista pot estar-se tocant una única nota durant tot el solo de Perdomo, això, és clar en un dels temes. Els estris percussius que utilitza el líder són també una mena de maraques, que no ho són però que aconsegueixen el resultat acústic similar. 

Bateria i contrabaix, Ej Strickland i Ricky Rodríguez formen una sòlida secció rítmica recolzada pel magnífic pianista Perdomo. Ells dos però encarnen l'essència rítmica d'aquest Jazz Tribal en honor dels ancestres d'aquests dos pobles, Haití i Puerto Rico. 

El segon tema iniciat pel pianista amb un lick repetitiu rítmic i melòdic, també acompanyat pel contrabaixista, ens situava de ple en aquests indrets inexplorats del jazz més ancestral. Tot i això la melodia del líder no ens allunyava massa de l'espai i temps actuals. Hi va haver però espai pel record als clàssics en una intro del líder a saxo solo, on podíem escoltar músiques i melodies ben anteriors al propi jazz. La cirereta la van fer, i aquesta igualment va respondre al concepte de jazz tribal, en el tema Bis, curtet però intens i no pel volum sonor i sí per la concentració i silenci que es va produir (que ja feia estona que es produïa) només escoltant el saxo, algunes notes a piano i contrabaix i alguns copets al canto de la caixa del bateria.  La melodia que el líder ens oferia, i el ritme de la resta de companys, ben bé ens situava en espais i indrets llunyans. Haurem d'estar alertes quan surti aquest "Carib: río que recorre el Caribe".

Miquel Tuset i Mallol.

Concerts 8ena Temporada Jazz Club La Vicentina

MOLÍ  DELS  FRARES

8è FESTIVAL DE JAM SESSIONS A SANT VICENÇ DELS HORTS 
al Pati Jardí de Can Comamala, Avda M. C. Verdaguer 105.

Concert patrocinat per l'Ajuntament de Sant Vicenç dels Horts.

WTF Tom Warburton Quartet, 8 d'agost de 2016.

I això és el que vaig escriure al Facebook....aquesta matinada....les tres primeres fotos són de Josep Tomàs....gràcies rei..les altres, meves, by mòbil.

Doncs avui hem tingut la sort, els presents, d'assistir a una de les millors WTF dels darrers mesos, que jo recordi. N'hi ha hagut d'altres impressionants com la del XVè aniversari, per parlar només d'una, però amb la d'avui, hem flipat.

Només amb el nom dels músics convidats un ja es podia imaginar que sonaria de collons, però faltava escoltar el projecte, les músiques i arranjaments, i això companys, ha estat la clau de volta. Vicent Macian Pla, Marco Mezquida i David Xirgu, han estat els acompanyants escollits pel líder del projecte, en Thomas Kent Warburton Jr.. Aquest va rebre l'encàrrec de "muntar" una WTF de part del màster Aurelio Santos, i el resultat ningú el sabia, ni tan sols els mateixos músics, si m'atenc al comentari del Tom tot i dient-me que no havien assajat pràcticament gens, potser durant la prova de so.

Si penses això i et poses a recordar els molts moments brillants que hem pogut gaudir, te'n fas creus i fins i tot no t'ho creus. 

Tos quatre amb les partitures de cada tema, i com he pogut veure al final del primer tema, quan el Tom avisa Vicent que es vagi preparant la partitura del següent, que la cosa no para. I així ha estat. Més d'una hora de música ininterrompuda, enllaçant el final d'un amb l'inici del següent, a vegades començat per piano, contrabaix o saxo tenor. Els dos primers d'un mateix compositor, compositora crec. El tercer un de Bon Marley, reconvertint el reggae a un ritme jazzístic. I tots ells amb el denominador comú dels magnífics arranjaments del líder de Kentucky. I parlant del seu país, on hi ha tornados, ha fet un tema d'un tornado que en lloc de destruir, netejava tot per on passava per tornar a començar de zero i ben nets. Un tema dedicat a tots els refugiats sirians, tema amb tot l'amor del món.

l'Aurelio ens ha fet quasi suplicar el tema bis fent-nos aplaudir amb totes les nostres forces als músics i com sempre fa, al mestre dels sons, llums i freds, Leo Bianchi. El bis ha estat una delícia amb aires delicats i amb una música quan l'interpretava Marco al piano amb aires del romanticisme, com m'ha dit l'amic Manu Dimango mentre ens menjàvem el trosset de pizza. Les intervencions dels solistes, inclòs David en els seus "quarts" i sempre quan toca, han estat espaterrants. Vicent ha estat estratosfèric en el segon tema, un d'aires Free totals, on cadascun d'ells s'ha enlairat al més enllà en els corresponents soliloquis. Thomas Kent ha estat sublim en el seu acaronament amb el contrabaix. Una afinació perfecte en unes interpretacions súper ràpides, segon tema, i delicades amb l'arc en la balada de Silvio Rodríguez, la del tema bis, crec recordar.

De moment no he tornat a escoltar res encara, o sigui que parlo de memòria, que fins aquí hi arribo, i si m'equivoco em disculpeu que ja ho arreglaré una vegada hagi editat els àudios del concert del The Quartet i la corresponent Jam Session. En aquesta hem pogut continuar gaudint a un molt bon nivell, gràcies a la persistència d'alguns dels mestres inicials com el Vicent que s'ho ha currat força. El primer en descansar i anar a menjar i beure ha estat el "the habitual worker man, the doublebassist" Tom Warburton. El primer en entrar ha estat doncs el Xavi Castillo per després fer-ho en Pau Domenech i el seu magnífic clarinet baix. Un St. Thomas de Rollins magnífic ens ha fet seguir dansant. Després ha entrat Jöel Gonzalez, Joan Casares, i seguint els dos vents i contrabaixista, tot i incorporant-se l'Oriol Vallès en el "On Green Dolphin Street". 

Descansant en Pau i Vicent s'hi ha afegit la Cristina Miguel al tenor fent parella de vents amb l'Oriol en el darrer tema de la Jam, just abans de la "Trully WTF", moment en el qual he tocat el dos, amb el temps suficient per felicitar al Tom i dir-li que ho havia enregistrat. El seu somriure m'ha fet entendre que l'havia encertat, i quan ho tingui editat ell serà el primer en escoltar-ho i també suposo que li agradarà que ho pengi al blog del JCLV. Un trosset de pizza amb el Manu i tots dos de cap al metro, m'ha acompanyat fins Escanya, i jo després tren i cotxe i ell metro i metro. Coses dels canvis de línies. Avui i d'entrada ha estat el somriure de Marlene Martin qui ens ha rebut per després ésser l'Òscar el que controlés la situació fent parella amb la simpàtica mossa. he. Voilà.

Miquel Tuset i Mallol.

Concert de Professors Begues Camp 2016 al teatre Goula

Doncs per resumir-ho en poques paraules dir-vos que va ser un concert magnífic amb algunes sorpreses, les que ens podien proporcionar aquests grans músics, Judy Niemack veu, Peter Bernstein guitarra, Chris Cheek saxos, Mike Kanan piano, Putter Smith contrabaix, Jimmy Wormworth bateria. 

El primer tema va tenir en els seus inicis una mica de problemes tècnics relacionats amb el monitor de la cantant, la qual cosa es va solucionar després de produir-se un desagradable acoblament acústic. 

S'ha de dir que el teatre feia goig, tot ple de gent de diversos llocs, poblacions properes i no tant com algunes amigues vingudes directament de Igualada. Nosaltres de Sant Vicenç i Sabadell, etc....

Les sorpreses respecte l'any passat van ser la magnífica presència de la cantant i saxofonista. Parlant d'ella us haig de dir que aquesta simpàtica dona, Judy Niemack, és una gran cantant, amb una entonació perfecte, preciosa veu i millors improvisacions. Fent "Scat" va estar increïble, per dir-ho amb només una paraula. L'amic americà de molts músics catalans entre els quals la Elisabet Raspall, Chris Cheek , va estar soberg amb el soprano i tenor. Amb un magnífic so amb els dos instruments a l'hora de fer les melodies i amb unes improvisacions totalment impressionants. El sempre magnífic  Peter Bernstein també ho va ser en aquesta ocasió, essent també força delicat amb el so. Les improvisacions, polides i netes de digitació, inventives, acabaven amb les conseqüents progressions d'acords. La secció rítmica, més completa de lo normal amb vibràfon, piano, contrabaix i bateria, va estar súper compenetrada. Tinguem en compte que ja van enregistrar un projecte dedicat a Gerswin i pel que va dir el Jordi en els propers dies n'enregistraran un altre dedicat a no recordo qui. 

Una característica general en tots els solos és que no es van allargar massa, de fet, probablement devien fer un sol "Chorus". Una formació extensa i fen solos llargs hauria provocat escoltar menys temes, entre d'altres possibles coses. Qui no va estar massa, gens generós en els soliloquis va ser el Mike Kanan. Entre que el piano no se sentia (no tenia cap micròfon) i que potser volia que els fessin els altres, va estar-se molta estona només acompanyant d'una manera quasi silenciosa. La resta de membres de la amplia secció rítmica sí que van fer els seus corresponents solos, reeixits tots com els que va fer el més avi de tots, el gran i històric Jimmy Wormworth, magnífics tots i un exemple a seguir tot i la seva avançada edat.

Els temes van oscil·lar entre estàndards amb marcat estil clàssic i alguns altres de més moderns com el tema de Monk, Misterioso. Un tema que jo no havia escoltat mai cantat, i que crec no deu ser massa fàcil d'interpretar-lo amb la veu, si considerem els intervals tan malparits que te. Van seguir més temes coneguts però com sempre em passa, a l'hora de recordar el nom no hi ha manera. Precioses balades, com la que va començar amb el soprano de Cheek, la banda sonora de Espartacus i més temes van omplir de música magnífica el teatre, balada que va iniciar un petit bloc de temes instrumentals. Ella però hi va tornar, i quan ho va fer s'ha de dir que omplia l'escenari amb la seva presència i somriure. I quina importància escènica que te la cantant, o el cantant. Els demés igualment hi són, però poden estar concentrats tocant el seu instrument, però qui dóna la cara, s'emporta moltes de les mirades del públic present. Qüestió d'estètica o del que sigui, l'assumpte és que vam estar pendents d'ella sempre que hi va ser. 

La música i les bones vibracions van continuar fins arribar al final, on a base de llargs aplaudiments ens van oferir un preciós bis, una preciosa balada anomenada If you could see me now.

En fi, que va ser un fi de curs pels alumnes que hi  van estar-s'hi tota la setmana i per a nosaltres un magnífic concert. I sí que dóna gust veure un espai com el teatre Goula ple de gom a gom. Un públic fidel que any rera any l'omple i que sembla ser que el continuarem omplint i els alumnes Can Rigol, i tot gràcies al renovat suport de l'ajuntament de Begues.

Però això no va ser tot, i mentre bevíem quelcom, alguns alumnes van oferir-nos una magnífica jam session amb la participació també de Roger Mas al piano. La jove Milena Casado al flugelhorn i d'altres companys van ser els artistes que van continuar amb la festa de final de curs. Bravo per a ells, pels organitzadors amb Jordi Rossy al capdavant i amb una bona colla de profes de casa, gracies als alumnes i públic presents. Fins l'any vinent.

Miquel Tuset i Mallol.

Rebento si no ho dic....si no ho dic rebento.

Rebento si no ho dic....si no ho dic rebento.
Sembla ser que en el segon dia de Lee Konitz al Jamboree va passar quelcom de desagradable, molt desagradable. Jo no hi vaig ésser, car si hi hagués estat no s'hauria produit. Per tant, això m'ho ha explicat algú que hi va ser.
Sembla ser que en Chano Domínguez va començar a "increpar" a Mr. Lee Konitz a base de barroers comentaris des del lateral de la nostra cova-cava. "Que no tens swing", "Que si vaja quina merda", etc, tot això convenientment traduït. 
Al cap d'una estona ja era l'estimat mestre qui l'engegava a pastar fang, entre d'altres respostes. L'assumpte va seguir i així va ser que va passar aquest primer passe entre les respostes d'un i les increpacions del dominguero, el qual sembla que anava passat de moltes voltes.
No en va tenir prou i la cosa es va reproduir en el segon passe, i ara ja, per part del dominguero, felicitant a la resta d'acompanyants tot i dient...."Tu sí que ho fas bé, Quadre", etc...
Fins i tot algun dels joves músics acompanyants li va fotre alguna esfereïdora mirada o potser algun comentari.
No sé com va acabar ni m'hi interessa, el que sí sé és que tal falta de respecte vers un dels més grans mestres encara viu, tot i les seves dificultats a l'hora de tocar el saxo alto provocades entre d'altres coses per la seva avançada edat, 88 anys, no te cap explicació. Potser la única sigui la del que es creu més enllà del bé i del mal, i vulgui ser ell, com si la resta de públic no se n'adonés, qui volgués fer paleses totes les mancances del vell mestre. 
Un espectacle execrable que em vaig estalviar, però repeteixo, si hi hagués estat, no s'hauria produit entre ells dos i sí entre el dominguero i jo. I és que si no t'agrada, no hi tornis. O sinó, perquè hi va tornar?
I sí que algú de la sala li va dir alguna cosa ja al final del segon passe i fins i tot els del servei de seguretat el van fer fora, a ell i a un altre.
Si hi ha algú dels qui hi van ésser que pugui corroborar-ho o corregir-ho, per favor que ho faci.
Algú ho havia de dir.

Això és el que vaig posar al Facebook i bon tremolor que va causar. Inicialment havia posat uns comentaris sobre la música del músic C.D. els quals eren més producte de la mala llet per tot plegat, els quals no s'ajustaven a la vertadera essència musical d'aquest gran músic, per la qual cosa els he tret. L'assumpte del seu comportament però, queda aquí igualment exposat. Tan de bo que això no hagués passat.

Miquel Tuset i Mallol.