Concerts gratuïts tots els diumenges de primavera
a l´exterior de L´auditori a les 12:45h
Hank Jones...que estás en los cielos
Cuando Marilyn Monroe le cantó el "happy birhday" al presidente Kennedy por su 45 cumpleaños, fue Hank Jones el pianista que hizo sonar los acordes de la canción.
A diferencia de su hermano pequeño Thad, trompetista de la Count Basie, y Ervin, batería del cuarteto de John Coltrane, Jones parecía no tener un interés especial en conseguir ni el reconocimiento social, ni tampoco el del público y la prensa especializada.
En 1947, abandonó la vida de freelace, para convertirse en el pianista de Ella Fitzgerald, una posición que mantuvo hasta 1953.
Más tardé inició una fructífera asociación con Benny Goodman, que duraría hasta entrada la década de los setenta.
En 1976, con Tony Williams y Ron Carter, formarón el Great Jazz Trio.
Fue a partir de los años 80 que empezó a grabar álbumes en solitario, una actividad que mantuvo hasta muy pocos días antes de dejarnos.
Durante su carera recibió múltiples premios: fue nombrado Máster del Jazz en 1989 por el National Endowment of Arts; y recibió la Medalla Nacional de las Artes en el año 2008; y el pasado año añadió un Grammy honorífico a toda su carrera.
Joaquin Rabassa
En 1947, abandonó la vida de freelace, para convertirse en el pianista de Ella Fitzgerald, una posición que mantuvo hasta 1953.
Más tardé inició una fructífera asociación con Benny Goodman, que duraría hasta entrada la década de los setenta.
En 1976, con Tony Williams y Ron Carter, formarón el Great Jazz Trio.
Fue a partir de los años 80 que empezó a grabar álbumes en solitario, una actividad que mantuvo hasta muy pocos días antes de dejarnos.
Durante su carera recibió múltiples premios: fue nombrado Máster del Jazz en 1989 por el National Endowment of Arts; y recibió la Medalla Nacional de las Artes en el año 2008; y el pasado año añadió un Grammy honorífico a toda su carrera.
Joaquin Rabassa
Clara Luna i Albert Vila, un súper duet al Club de Jazz de Sant Cugat.
Vam anar al Club de Jazz de Sant Cugat a veure un duet de luxe. Ho podeu llegir a l'enllaç següent:
http://www.clubdejazzsantcugat.com/2010/05/cronica-del-concert-de-clara-luna.html
http://www.clubdejazzsantcugat.com/2010/05/cronica-del-concert-de-clara-luna.html
PRIMER FESTIVAL DE "JAM SESSIONS"
Hola companyes i companys aficionats al Jazz: ja ho vegeu, el Jazz Club La Vicentina organitza el que serà el primer Festival de Jam Sessions, creiem, a tot l'estat espanyol. Sí sí, sembla mentida però no ho és. Que nosaltres en tinguem constància, aquest tipus de Festival no s'ha fet mai. Dit això, encara quedareu més frapats quan en sapigueu el format. Aquest Festival de Jam Sessions està pensat per ésser executat per alumnes i professors d'escoles de música moderna i Jazz. Cada dia que fem una Jam, la protagonitzarà una, o potser dues escoles de música representades per un combo de professors i alumnes, o només d'alumnes. Les escoles que ja han confirmat la seva participació són les millors i més representatives de Catalunya, a més a més de l'Escola de Música Moderna Sant Vicenç. Ja sabeu que aquesta escola col·labora amb el Jazz Club des del principi, des de la mateixa inauguració que aviat farà 1 any. De fet, la propera inauguració d'aquest Festival de Jam Sessions serà el 27 de juny, en horari habitual, o sigui, a les 22h. Aquest dia celebrarem també el primer aniversari del Jazz Club La Vicentina. Ja tenim tancat el calendari definitiu i per tant us el podem exposar com a primícia. No ens oblidem pas de quines escoles hi participaran, així doncs, ara mateix us les presento considerant la data i el combo de músics que hi participaran.CONSERVATORI DEL LICEU: (JAZZ) | INAUGURACIÓ i CELEBRACIÓ PRIMER ANIVERSARI JAZZ CLUB LA VICENTINA |
Quintet d’alumnes de G.S.: | 27 de juny 22h.......... diumenge SALA XICA LA VICENTINA |
GENI BARRY + ESCOLA AMADEUS (JAZZ) | |
Combo de professors i alumnes | 3 de juliol 20h......... dissabte SALA XICA LA VICENTINA |
TALLER DE MÚSICS: (JAZZ) | |
Combo de professors i alumnes de G.S.: | 4 de juliol 20h......... diumenge SALA XICA LA VICENTINA |
ESCOLA EL MUSICAL de Bellaterra (JAZZ) | |
Combo de professors i alumnes de G.P.: | 9 de juliol 20h......... divendres SALA XICA LA VICENTINA |
ESCOLA JAM SESSION + ESCOLA BIG BAND (FUSIÓ) | |
Combo de professors i alumnes: | 10 de juliol 20h......... dissabte SALA XICA LA VICENTINA |
ESCOLA SUPERIOR MUSICA CATALUNYA ESMUC (JAZZ) | |
Quintet d'alumnes de G.S.: | 16 de juliol 20h......... divendres SALA XICA LA VICENTINA |
ESCOLA MÚSICA SANT VICENÇ (BLUES) | CLOENDA FESTA MAJOR ESTIU SVDH |
Combo de professors i alumnes | 24 de juliol 22h......... dissabte PLAÇA SANT JORDI |
Ja vegeu el panorama musical que se'ns presenta de cara les tardes - nits d'estiu. Música interpretada pels nostres joves músics de les millors escoles de música de Catalunya. S'ha de dir però, que aquest Festival de Jam Session és un festival obert, la qual cosa vol dir que, qualsevol músic que vingui amb el seu instrument, (excepte si és pianista o bateria, que llavors podrà tocar sense haver-lo de dur) hi podrà participar, una vegada els músics que encetin la Jam hagin fet la seva primera estona d'intervenció. A partir d'aleshores, podran anar pujant els músics que puguin, d'una manera més o menys adequada, interpretar els temes que portin preparats.
No cal dir que us hi esperem a totes i a tots els que durant aquest primer any heu anat venint de manera habitual o no a les diferents convocatòries que us hem anat presentant, i per descomptat que convidem a venir a tothom qui estigui interessat en aquest esdeveniment. Els organitzadors, Joaquín Rabassa i Miquel Tuset.
La Sant Andreu Jazz Band al Club de Jazz de Sant Cugat
Crònica d’una nit màgica al Club de Jazz de Sant Cugat
Vam anar a veure i escoltar a la Big Band més jove al Club de Jazz de Sant Cugat. Una nit de Jazz amb noies i nois músics entre 8 i 18 anys? Això és la Sant Andreula Sant Andreula Casa Fuster. Un tema ple de swing, on l’Àlex comença amb les escombretes marcant el ritme sobre la caixa, entrant tots els vents a la vegada amb marcats rifs. És un tema col·lectiu, d’aquells que jo ballava a les Festes Majors tocats per la Orquestra Costala Selvatana , els Pokers, etc...Després dels aplaudiments del personal, la majoria sorprès per la bona intro, ben executada i per músics tan joves, va arribar el següent tema. El segon tema el van començar l’Andrea Motis i l’Eva Fernàndez, cantant el “Do you know what it means to miss New Orleans”, a més d’una bona interpretació del Marc Martín al piano i la resta de la banda. Unes veus molt suaus, ben temperades, càlides...Un tema a tempo lent, d’aquell que se t’emporta mica en mica. Més aplaudiments....ja començava algun Uau! de la Ceci.. .La sorpresa deixava pas a la incredulitat...com és possible que ho facin tan bé essent tant jovenets! El següent va ser un “Smile” cantant l’Eva Fernàndez i de solista l'Andrea Motis amb la trompeta. L’Andrea te una sensibilitat exquisida a la trompeta, instrument que la requereix. Un tema del Charles Chaplin. Tema preciós i que amb els arranjaments del Joan va ser encara més meravellós. La seva melodia és un xic trista, tal i com el “Charlot” veia el món, un món boix, desgavellat per guerres feixistes, etc..a més a més d’ésser un gran actor i director, va composar músiques chaplianes!! Tots els joves músics, fins i tot la més petita de tots, l’Alba Armengou de només 8 anys a la trompeta, van donar-li aquest sentit tristot al tema, tot i el ritme una mica més viu que la versió original. Més aplaudiments...més Uaus!! I el Joan fent de mestre de cerimònies, dirigint amb gesticulacions àmplies, visibles per tota la Banda. Introduintla Llibreria Ella Ceci , tot va fer trontollar El Siglo. Per acabar aquest primer set van interpretar el “Bei mir Bist du Schon”, tema divertit, i que Louis Prima en fa una versió plena de ritme i conya. Tema que et fa picar de mans, seguint-ne el ritme, i que el va cantar la Magali Datzira
La segona part va començar amb el “Bill Baley”, tema ràpid de tempo on tots els vents de la petita Big Band toquen a la vegada, fent la intro a un molt bon ritme. Devia ser la manera que ells mateixos no s’adormissin. Mira que fer-los tocar a aquelles hores!! El segon de la segona va ser un tema funny, el “Blip Blip”, cantat per l’Andrea Motis. Tema que l’Ella Fitzgerald canta amb molta gràcia i molt swing. Així mateix l’Andrea ho va fer, amb la seva veu tan melosa. No oblidem que en una Big Band hi ha les seccions de vents, de fusta i metall, saxos, trombons i trompetes a més a més de la secció rítmica formada per contrabaix, piano, guitarra i bateria. Els noms de tots els músics potser sigui millor no posar-los donada la magnitud del text actual, la qual cosa no vol dir que ens oblidem de tots ells; lo més curt i ras és només parlar dels solistes i de la resta de la Banda. Quela Ceci.. .etc...Joan Chamorro en fa una versió, amb el grup Lazy Chickens, que van enregistrar a la Nova Jazz
Així va acabar la nit? Nooo...Mancava el tema bis de rigor i que va ser “Spaceman”. Un altre tema per picar de mans, per fer els darrers Uaus! per aplaudir ja de manera definitiva la interpretació que varen fer uns molt joves músics, noies i nois, durant quasi dues hores. Jo diria que va ser en aquest tema que el Joan li va indicar a la Magali DatziraLa Magali , una bona contrabaixista, seguirà els passos de la Giulia Valle
Jazz Club de Nit a Radio Sant Vicenç 90.2 FM
Grandes clásicos en clave de jazz: Haendel, Mozart, Beethoven, Brahms, Bach, Tchaikovsy, Schumann, Haydn, Schubert, Mendelssohn; y algunas de sus más conocidas composiciones: Para Elisa, Danzas Húngaras, El Lago De Los Cisnes, Sueño de una noche de Verano, Sinfonía de los Juguetes, etc.
UN CAP DE JAZZMANA SANTA (amb el permís de l'Alfred)
JAZZ AL JAMBOREE el cap de Setmana Jazznta
En un cap de Setmana Jazznta una bona cosa és anar a sentir Jazz del bo i millor. Això es pot fer a diversos llocs de Barcelona i algun de rodalies, però una opció és visitar el Jamboree. Això mateix hem fet tant el divendres com el dissabte Jazznt.
El divendres vam anar a veure i a escoltar la música del guitarrista suec Gustav Lundgren que anava acompanyat del contrabaixista Martin Höpper i del bateria Anton Jarl també suecs a més a més de dos músics locals, el poli-instrumentista Jordi Rossi i el saxofonista Gabriel Amargant Marzo. Un divendres on vam gaudir d’allò més escoltant temes del Gustav, a més d’algun estàndard, "The days of wine and roses" i potser algun altre. En general va ser una nit de Jazz “modern”, o, podríem dir, de Jazz “contemporani” ja que, tant l’estil com les maneres són molt actuals. Un bon Jazz, interpretat per uns grans músics. Sorprèn, al menys a mi, la facilitat com alguns músics poden acompanyar-ne d’altres sense massas assajos i fer-ho dignament, fins i tot, fer-ho a la perfecció, diria jo. Aquest va ser el cas dels dos músics de casa nostra, el Jordi i el Biel, que van demostrar amb escreix la qualitat que ja els hi sabíem. Tocar a vista temes d’altres, del Gustav, en aquest cas, dependrà de l’estil, el tempo i potser altres coses, però, d’entrada, sembla prou difícil per fer-ho en pocs assajos. Això és el que va fer el Biel, a part d’interpretar uns solos increïbles, per ben interpretats tècnicament i melòdicament. L’altre músic que sempre sorprèn és el Jordi Rossi. En els seus inicis va començar tocant la bateria, per després passar a la trompeta i, ara, al piano. És un superdotat, ja que un altre qualificatiu no se m’acut. Toca el piano amb unes maneres de “gran” pianista de Jazz. La seva imaginació en combinar els acords harmònicament més inversemblants és exquisida, els seus solos són d’una claredat d’idees impressionant, el seu sentit del ritme és també molt admirable. Van interpretar un tema del Jordi, dedicat als primers indígenes que hi havia a les Amèriques i que els “espanyols” es van encarregar d’exterminar. Fou un tema lent d'una certa complexitat harmònica, però d’una evident qualitat. En definitiva , el Gustav i els seus companys suecs no podien estar més ben acompanyats. Va ser una molt bona nit de Divendres Jaaznt. Uns se la passen de la manera tradicional i d’altres, de manera alternativa, sense plors, sense penes, sense......rituals. Hi ha d’haver de tot fins i tot en aquests dies.
El dissabte vam anar a sentir la música del nou disc del Toni Solà Quartet. Va presentar els temes d’aquest darrer treball discogràfic, que està a punt de sortir al mercat. El treball és diu "Antiestress". Va ser una nit, jo diria, bàsicament de Jazz-Blues i fins i tot de Jazz-R&B. Els temes que ens va presentar el Toni són alguns de la seva collita a més de diversos estàndards. Un dels que més li agrada, i també a mi, és el “Lush Life” (Vida exuberant) que interpreta, pel que he pogut comprovar, en cada concert. És un estàndard del Billy Strayhorn, mà dreta del Duke, i que és una de les millors balades que s’han fet mai i que ell toca d’una manera especial. Segur que li dóna el sentiment adequat i necessari. Va començar amb un tema propi, “Uncle Alive” que segurament deu ésser dedicat al seu oncle i que per començar la nit va anar molt bé. Ens vàrem posar ràpidament en sintonia amb la música que sentiríem i que ja començo a reconèixer. El següent el va presentar amb la seva particular ironia i el va dedicar als molts “canta manyanes” que hi ha per aquest món; el tema és “The morning singer”. La nit continuava amb la mateixa perspectiva pel que fa a la música i a la manera de tocar-la. Estàvem immersos en un estil de Jazz que el Toni domina a la perfecció, perquè és el que li agrada tocar i segur que també escoltar, un Jazz de l’escola de Texas, allunyat una mica del Hard-Bop pel que fa a melodies i escales, un Jazz amb molt de “swing” i molt de “Blues” i, fins i tot, una mica de “R&B”. El Toni encara m’impressiona com fa anar el seu Tenor després de tocar un “rif”; el deixa anar i li queda penjant per tornar-lo a agafar per fer-lo sonar altre cop. El tercer tema va ser el "Berkshire Blues" del Randy Weston que és un Blues a ritme de vals o, com va dir el Toni, un vals a ritme de Blues, tot sigui dit amb la seva ironia i humor característic. Un estàndard interpretat per tothom i que el Toni se sap fer seu. Una de les millors versions d’aquest tema és la que fa el Booker Ervin en el seu treball Structurally Sound. Sempre va ser el Toni qui va iniciar els solos per després continuar el Gerard al piano, de vegades l’Ignasi a la “berra” i d’altres el “pinyo Martí” a la bateria. El Gerard sempre ens meravella de la manera tan Bluesy i Swingy que toca, amb una mà dreta fent els solos a un tempo molt alt, i sempre amb aquell feeling de blues als seus dits. Després d’aquest blues-vals li va tocar a la balada de la nit, tal i com havia dit abans, el “Lush Life”. La traducció és vida exuberant, vida de "xollo", i recordo que en l’actuació que va fer al Jazz Club la Vicentina , la va dedicar a tota una colla de personal que viu del “cuento”; diguem-ho, de determinats polítics que a més són uns corruptes, etc...Aquest tema ja he dit que el toca amb el sentiment adequat però que a més el toca sense incloure-hi cap solo, a l’estil de Coltrane. En té prou amb la pura i clara melodia per a captivar-nos. I ho aconsegueix. La nit anava acompanyada d’una sorpresa que nosaltres no coneixíem, però que va ser molt agradable de descobrir. El Toni ens va presentar la que seria la seva acompanyant, la cantant i ja coneguda nostra, Susana Sheiman. Qui no recorda aquella nit acompanyada de l’Ignasi Terraza i del Manel Àlvarez al Jazz Club la Vicentina ? Doncs, la Susana va cantar el següent tema que va ser “Rocks in my bed” de Duke Ellington. De vegades, sol passar que fins que no passa una cosa, no t’adones que allò era el que necessitaves. Doncs, crec que el Toni va tenir un gran encert de convidar la que és una de les seves millors amigues. Una amiga que és, a més a més, una de les millors cantants de Jazz de l’escena espanyola. Les seves maneres són exquisides, la seva comunicació amb el públic és millor encara i tal com interpreta és el “no va más”. Va cantar aquest tema amb molta força, gran entonació i swing per després deixar pas al solo del Toni. Aquest el va fer amb més empenta encara, per la qual cosa va quedar rodó del tot. El següent va ser el de l’"Afaita't ràpid", el “Rapid Shave” del Dave Burns, broma que ens va deixar anar el Toni i que el públic, ja entregat, li va acceptar de bon grat, un tema trepidant de ritme, quasi a ritme de rock and roll, però farcit de R&B passat pel sedàs del Jazz. Els solos a un tempo com el d’aquest tema són d’allò més difícils de realitzar. El Toni, però, ens va demostrar que està en molt bona forma física i millor forma musical. Una altra característica d’aquest gran instrumentista del saxo tenor són les seves excursions per les tonalitats ultra altes, notes que ell extreu amb una clara facilitat però que tothom sap que de fàcils, res de res. La nit s’acabava i, per fer-ho, van començar a tocar el tema sintonia de comiat, i mentre sonava, ell va aprofitar per presentar de nou als músics, Susana inclosa, i que tots vam aplaudir amb ganes. Aquest tema ens va deixar amb ganes de més, i per això existeix el “bis”, definitiu darrer tema que tothom reclama i que els músics sempre ens donen. El tema “bis” va ser un de l’Stanley Turretine, saxo tenor de la “corda” del Toni i, de nom, “Stan Shuffle”, un tema suau, si considerem el que havíem sentit, tema ideal per cloure una nit de Jazz del “de veritat”, tal i com el Toni ens va recomanar que escoltéssim, un tema ple de swing i de R&B tal i com va anar quasi tota la nit. En definitiva una molt bona nit de dissabte de glòria musical!!! Miquel Tuset.
Ornette Coleman
La música sin melodía es, perdón por el tópico, pero es lo más gráfico que se me ocurre en estos momentos, como un jardín sin flores.
La melodía, según Milan Kundera, hace mucho tiempo que dejó de ser esa larga línea que atraviesa toda la pieza; reduciéndose a una fórmula de algunos compases, fórmula muy expresiva, concentrada, por lo tanto fácilmente memorizable, capaz de captar (o provocar) una emoción inmediata (se le impone así a la música, más que nunca, una gran tarea semántica: captar y definir musicalmente todas las emociones y sus matices).
Después de más de veinte años escuchando jazz, no soportaba la idea de no haber subido ningún peldaño en la escala evolutiva del homo jazz (si exceptúo el gratificante periodo comprendido entre sus inicios y la década de los 60s); pero todo fue escuchar a Ornette Coleman, y automáticamente dejar de pensar en “tirar la toalla”.
¿ Será que para mi es más importante viajar con esperanza que llegar ?
Ornette Coleman : http://www.allmusic.com/cg/amg.dll?p=amg&sql=11:gvfpxqr5ldse~T2
Joaquin Rabassa
SHARK AL CLUB DE JAZZ DE SANT CUGAT. I VAN DUES.....
Hi van dues....repetir sempre és bo, ja que la percepció inicial la pots entendre millor, la pots gaudir més, doncs la sorpresa es veu substituïda pel coneixement. Això és el que em va passar aquest dissabte al Club de Jazz de Sant Cugat (llibreria el Siglo). Tornar a escoltar la música de Shark va ser realment gratificant. Em reafirmo amb la opinió d'haver sentit com una mena de "Suite de Jazz", i no tant com el paral·lelisme que hi vaig veure amb la Jazz Composers Orchestra. Hi ha alguna cosa de la J.C.O. en Shark però no és la base. Tot i les bones opinions del trombonista Roswell Rudd sobre els arranjaments del Tom, hi ha quelcom més en Shark.. Aquest grup muntat pel Tom Johnson, trombonista anglès fincat a casa nostra d'ençà fa uns anys, que parla i presenta els temes en català...i acompanyat per una parella de saxofonistes, tenor i alt, que ara per ara es poden considerar els de més empenta, imaginació i creativitat..Martí Serra i Guim Garcia Balash, a més d'una secció rítmica, bateria i piano, d'una força impressionant...Ramon Rabinad i Tom Warburton. Doncs amb aquest personal ja us podeu imaginar què podeu escoltar!!! Aquesta cosa més en Shark és quelcom com el ritme, funky, però de vegades la manca del ritme esperat. És a dir, la sorpresa permanent del què et vindrà moments després...és que no ho saps...els canvis de ritme són constants, sempre però deixant a l'oïdor d'assimilar-ne el suficient per notar que hi ha ritme. Alguns dels temes que ens van oferir el dissabte els podreu escoltar a casa si teniu la sort d'aconseguir el compacte, editat i produït pel mateix Tom. http://www.tomjohnson.eu/
Van ser onze temes repartits en cinc i cinc i el bis de rigor. Van començar amb el tema Algoritmo, on ja vam poder aplaudir els solos del Guim i del Martí. La intro ja ens va indicar el modus vivendum de la nit, Els vents fent les intros junts, per després iniciar els solos el Trombó (en aquest tema) i sempre, amb una mena de background, els dos saxos fent unes harmonies precioses. El Martí va iniciar el seu solo al saxo, només acompanyat pel Ramon,incansable, i el Tom mantenint un ritme a base de la repetició de notes. Després tots tres vents entrant amb uns rifs curts i sempre al darrera el coixí del ritme, sincopat, funky, tot ell però amb el punt d'alegria, de ball...els músics ja es començaven a bellugar dalt l'escenari volent transmetre el feeeling al personal. Bioritme va ser el segon tema, seguint dintre la Suite, i enriquint-la una mica més a base de les harmonies creades pel Tom. Unes harmonies absents de Blues (del Blue), plenes d'imaginació, i riques amb ritme. La nit s'estava escalfant...ho estaven aconseguint...els músics ja començaven a riure, a gaudir...El Tom va fer el seu solo i per darrera el Ramon i el Tom acompanyant-lo, oferint-li el suport. Després els dos saxos fent-li un rif acompanyant, i tornem-hi amb el Tom per acabar el tema amb el Tom Warburton. La continuació d'un Bioritme és un Isoritme, que a més vol dir ritme constant. Varem continuar amb el bon feeling, l'alegria que els músics ja anaven transmetent al personal, i sempre les grans interpretacions dels músics. Sempre fora del concepte estàndard relacionat amb el Jazz. Aquesta música serà estàndard gràcies a l'esforç del Tom. Són composicions agosarades de melodia, de canvis de ritme, però sempre excel·lentment interpretades. El quart tema va ser PF2 amb solos del Tom i del Guim Garcia, acabant aquest primer set amb el tema Bòbila amb els solos del Martí i del Guim. Vam anar al break amb un molt regust d'orella. Veies com tots els que allí hi érem havíem gaudit d'aquell primer set. Parlàvem amb el Joaquim i el David comentant l'estil....el David el veies dient que si amb el cap, volent dir, quina gran interpretació..el Joaquim anava seguint el ritme i se'l veia content, tot i que no és exactament el Jazz que més li agrada...El Carlos sempre satisfet, l'Emili i l'Andreu fent els seus UAu!!! sobre tot l'Emili, l'Andreu és més reservat...Tothom va gaudir d'aquest primer passe. El segon set va començar amb PF1 i solos del Martí i del Tom Johnson. Alguns d'aquests temes estaran inclosos en el seu segon compacte que enregistraran el proper maig. Van tocar un tema dedicat a la línia 4 del metro, presentat aquest tema,i tots els altres, amb la gràcia i simpatia d'un anglès no tant anglès o potser molt anglès. Simpatia que ja feia estona que la gent havia captat, assimilat i entès. Un tema que et transportava al mateix Underground dels metros, però a molt bon ritme. Amb solos dels vents i del Tom Warburton, i sempre al darrera un Ramon fent córrer la màquina, invisible, per amagat darrera els plats. Van continuar amb Inùtil Paisagem de A.C.Jobim amb protagonisme del Tom Johnson al trombó, i continuant amb Jobim, va ser l'Stone Flower el tema següent. Una melodia preciosa i un ritme que no és ben bé una bossanova i que s'escau perfectament en l'estil de Shark. Els solos del Guim i del Ramon van fer d'aquest un dels temes de la nit, potser per ser més assequible o potser perquè ja estàvem immersos en l'univers Shark. Un tema del Jobim que en la versió original dura 3 escassos minuts però que Shark ens el va fer gaudir una bona estona més. Ja per acabar la nit....noooo...senties del personal i de mi mateix....siiiiii deia el Tom fent conya....doncs aquest tema li ho va dedicar a un amic seu, anglès, en el seu 40é aniversari i com no sabia quin nom posar-li li va possar For Ti, que ja vejeu que és un joc de paraules. Aquí els vents van fer tots tres els seus solos de magnífica tesitura. En aquest gran For ti, el Ramon va marcar el ritme a cops de caixa i per darrera els vents, essent el Guim el primer en fer les seves inversemblants incursions tocant el seu saxo alt. Tema aquest, bàsicament pels rifs de la bateria i contrabaix, que em va recordar l'època en que el Miles Davis va introduir-se en el món del funky jazz, posterior a la seva invenció (Weather Report) del Jazz Rock. En aquest tema el Martí feia de Wayne i.....Un gran tema per quasi acabar....El bis de rigor va arribar després d'uns llargs aplaudiments i va venir de la mà d'un tema a ritme de reagge, del mateix Bob Marley, el Wait in Vain...on el Tom Johnson va començar a fer el seu solo. El Martí però el va acompanyar fent el seu amb el tenor..És un dels millors tenors del moment..ho va demostrar el dissabte i ho pots escoltar en diferents treballs discogràfics en què ha participat, inclòs el seu Martí Serra Trio. Molts d'aquests treballs els podeu trobar al web de FreshSound a New Talent. http://www.freshsoundrecords.com/
Amb aquest preciós tema del Bob varen acabar una nit plena d'hamonia, de bon rotllo, de simpatia, de música, de Jazz, i molt bon feeling.
Podeu veure la crònica que vaig fer del concert que varen fer al Jamboree el setembre passat.
http://jazzclublavicentina.blogspot.com/2009/09/tom-johnson-quintet-al-jamboree.html
També podeu sentir alguns dels temes del concert clicant en aquest enllaç.
http://www.myspace.com/sharkgroove
Miquel Tuset .
CRONOLOGÍA DEL JAZZ 1900-1935
Conferencia a cargo de Carles Guillem
Día 26 de Marzo a las 17:30h. ( calle Cadi )
AL FINAL HABRÁ UN PISCOLABIS
La JAM SESSION del dimarts 16 de març a la Nova Jazz Cava
Ahir a la nit, i dintre del marc del 29 Festival de Jazz de Terrassa, vam assistir a una de les Jams més nombroses tant pel que fa a públic com també pel que fa a músics. El combo que va iniciar la nit de Jam ve ser el format per tres dels membres d'Afro Blue (Xavi Figuerola al saxo tenor, Guim Garcia al saxo alt i Xavi Algans al piano) a més del Curro Gálvez i el Pau Bombardó a la bateria. La Nova Jazz Cava era plena de gom a gom. No s'hi cabia, tot i ésser un dimarts a les 22h. La formació va tocar diversos temes tots a un nivell altíssim. Ja coneixem com les gasta el Xavi Figuerola, ja que el vam poder escoltar a un pam a la Sala Xica el 19 de desembre. El mateix dic del Xavi Algans que ens va demostrar com es toca un teclat. (Ja ho veureu quan tinguem el piano!) Van tocar el Nica's Dream de l'Horace Silver, músic de la seva corda com és també el Sonny Rollins, i tants i tants.....El Guim Garcia cada vegada toca millor, com tots els músics, però noi, ens va deixar anar una balada increïble! El Curro també va fer els seus solos al contrabaix, i haig de dir, que va ser el que més va "currar" durant tota la nit, ja que no va venir cap contrabaixista a tocar a la Jam. Fins i tot el Pau Bombardó va deixar anar el seu solo amb una força impressionant.Van continuar tocant fins la mitja part en la qual, el Valentí Grau va explicar-nos que seria després d'aquest break quan començaria la Jam amb els músics que havien vingut. Van ser tot una colla els que van anar sortint. La segona part va començar amb un quartet i amb la veu de la Luna Cohen, que va cantar una bossanova a ritme de Jazz , la "noia d'Ipanema". La Luna es va sentir prou satisfeta amb un sol tema i va deixar pas a la resta de músics. Dalt l'escenari van començar a pujar músics, joves i no tant, tocant saxos, flauta, clarinet, guitarra, bateria i fins i tot el Guim va tocar el piano, acompanyant a uns alumnes de l'escola de Terrassa que ho van fer força bé, tocant la trompeta i la guitarra tots junts en una altra bossanova cantada aquesta vegada per la Gemma. Tots els músics eren locals, de casa nostra, i amb un nivell molt bó. Molts d'ells encara estudiants, participant de manera habitual a les Jams, i potser en un futur no gaire llunyà podran muntar el seu propi combo i anar pels mons del Jazz. La formació de saxos a més de la guitarra i la secció rítmica van tocar l'anthropology del Parker d'una manera excel·lent. Cadascun fent el seu solo, sense trepitjar-se i vivint una plena democràcia musical. Després van sortir flauta i clarinet a més d'algun saxo i van tocar un dels temes clau del Wayne Shortet, el Footprints. La nit va continuar però jo ja no la vaig veure. Ja m'ho explicarà el Carles Sampietro aquest divendres. Ara és l'hora, ara és el mes del Festival de Jazz de Terrassa. No deixeu d'anar-hi. Fins el divendres. Miquel Tuset.
La B.A.B. de l'Alfons Carrascosa al JAMBOREE amb el Dick Oatts
Tot i que va ser el cap de setmana passat, encara recordo la bona estona que em va fer passar el dissabte la Big Band Acústica, la B.A.B. dirigida per l'Alfons Carrascosa. Aquesta orquestra estable del Jamboree, toca de manera habitual des de ja fa tres anys els darrers dijous de cada mes. Però no dius que hi vas anar el dissabte? Bé, el motiu de fer-ho el divendres i el dissabte va ser la presència del saxofonista nord-americà Dick Oatts. Segons paraules de l'Alfons, un dels millors saxos alts de l'escena mundial. Us ho recomano fermament; aneu a veure'ls: els motius són diversos tot ique es poden resumir en poquets; la indiscutible qualitat dels músics, els temes que interpreten en base als arranjaments que en fa l'Alfons Carrascosa i finalment el lloc on toquen, el Jamboree, 50 anys d'història en aquelles parets. Allà hi han tocat tants i tants bons músics nacionals i internacionals, que quan hi entres, ja sens alguna nota perduda de les que van deixar anar el Tete, el Lou Bennet, i tants i tants..... L'altre dia, el dissabte, al passe de les 23h, vaig arribar-hi una mica tard, i ja era ple de gom a gom. Vaig poder albirar un foradet a primera fila i cap allà hi vaig anar, al davant de la primera filera dels 5 saxofonistes. Vaig seure al costat d'un jove estudiant de l'Esmuc que ja xerrava pels descusits amb la seva parella. Només començar a sortir els músics el jove músic ja els va començar a saludar. Al meu davant i d'esquerra a dreta el Xavi Figuerola amb el saxo tenor i clarinet, el Pablo Arias amb el saxo alt i flauta, el Dick Oatts amb els saxos alt i soprà i flauta, el Víctor de Diego amb el saxo tenor i flauta i el Joan Chamorro amb el seu saxo baríton. Pels qui coneixeu quelcom del què es cou a casa nostra si cuinem amb Jazz, doncs no us haig de dir res que no sapigueu; per la resta de mortals, heu de saber que aquesta filera de saxos és una de les millors, ei, sense oblidar el Guim Garcia, el Martí Serra i tants i tants....La filera del darrera és la composta pels trombons del Víctor Correa, l'Aram Montagut el del Tom Johnson i el trombó baix del Sergi Vergés. Darrera d'ells els trompetistes amb el Jaume Peña, Mattew Simon, Julian Sánchez i el Juan de Diego que també toca el Fliscorn. Darrera d'ells la secció rítmica formada en aquesta ocasió pel Rai Ferrer al baix elèctric i contrabaix, el Ramón Ángel Rey a la bateria i al piano hi havia el substitut del Joan Díaz, i que ara mateix no us puc dir els seu nom. l'Alfons fa sempre les presentacions dels músics i dels temes, i ho fa, jo diria que com ningú. Les seves maneres són tan originals com agosarades. De manera plana us diré que l'Alfons "te un morro que se'l trepitja" (espero i desitjo que no se m'emprenyi i que s'ho prengui amb el seu característic bon rotllo). La majoria dels temes que van tocar aquella nit, i suposo que també la del divendres, estan inclosos en el seu primer CD. Els arranjaments que fa l'Alfons són d'una dificultat extraordinària i d'una gran bellesa tímbrica. Va fer-ne un sobre la base de "Cherokee" que es va centrar amb la línia de saxos. Aquests van interpretar l'un darrera l'altre tot un seguit de variacions sobre el tema que ens va deixar bocabadats. Tocaven els rifs primer un, després l'altre i així fins arribar al Joan. Després tocaven el rif però més reduït i de la mateixa manera. Després cadascun amb els seus solos i ja per acabar aquest magnífic treball, tots a la vegada fent cadascun el seu solo!!! Impressionant, per dir-ho en una paraula. El Dick va brillar per damunt dels seus companys amb una certa claredat. El seu Selmer Mark 6 dels anys 50 sonava com si el toqués el Cannonball o el Phil Woods. Van tocar diversos temes més, entre els quals "Nens" i un altre dedicat a un periodista de basket (l'Alfons n'és un gran seguidor) que va començar d'una manera irònica, de vegades dissonant però noi, quan es va acabar aquesta intro, el tema va agafar una força rítmica (Ramón Angel i Rai Ferrer) impressionant. El Víctor Correa es va encarregar de fer els solos dels Trombons, mentre que va ser el Julián Sánchez qui va fer els de les trompetes, si exceptuem el tema del bis, en el qual va ser el Juan de Diego l'encarregat de fer-ho amb el seu fliscorn. Tots els saxofonistes van fer els seus solos en diferents temes i moments de la nit, i tots a un nivell altíssim. Segurament em deixo moltes coses però això que us he posat és el que recordo ara mateix, avui dimecres 17 de març. Recordeu...Els darrers dijous de cada mes hem d'anar al Jamboree a veure la B.A.B. de l'Alfons Carrascosa. Miquel Tuset.http://www.masimas.net/4_0/DETALL/default.cfm/ID/3887/dia/13/mes/3/anio/2010/SALA/1/T/dick-oatts-meets-b-b-%28the-music-of-alfons-carrascosa%29-.htm
http://www.youtube.com/watch?v=QYyZUyJOugQ
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
.jpg){kind=link}
