Doncs era un dimecres i vam aprofitar l'avinentesa per anar primer al Jazzsi i després al Jamboree, programa doble que dos aficionats com nosaltres no ens podíem perdre. Primer amb l'Antonio Mazzei Trio, amb ell mateix al piano, Pere Soto, guitarra i Manel Vega, contrabaix, una formació no gaire típica, i sense bateria. Em deia el Pere que, aprofitant que va haver de fer un parell de substitucions al Taller de Músics, va contactar amb profes d'allà i així és que van muntar aquest concert a trio liderat pel gran pianista sud americà. Doncs allà que hi vàrem anar, i dels primers, quan encara no hi havia la quantitat de públic que mica a mica va anar venint, cosa habitual i segurament motivat per finalitzar classes d'alumnes o perquè la gent ja té aquest hàbit. El primer tema que van tocar, farcit d'un swing delicat ja ens va situar en l'entorn sonor de la guitarra, manouche, del Pere, les bones maneres de tocar el piano de l'Antonio i el bon fer del Manel al contrabaix. Swing fet pel Pere tot i tocant els acords del tema com si d'un tema "gipsy" es tractés. Bon solo de tots tres i de manera especial el del Manel en aquest tema, recolzat per la resta de companys. l'Antonio i Pere van fer la melodia final, i així el van acabar delicadament.
El Manel va presentar el projecte, tot i explicant-nos el perquè no hi havia baterista, i el Pere va presentar el següent com un "estàndard", tema propi del 2004 escrit el juliol a Menorca, i que va resultar una preciosa balada, a tempo mig-slow. La melodia tenia una línia creixent preciosa, i tota ella ens va meravellar. Ell mateix va seguir amb els solos, ben recolzat per piano i contrabaix, desenvolupant un solo preciós, situat en quasi lo mes amunt del mànec, amb unes notes agudes força delicades. Tot i això, va anar amunt i avall, segons gust i conveniència. l'Antonio va seguir l'harmonia d'aquesta bonica cançó composta pel Pere ja fa força temps, i que va voler recuperar per aquest concert. El pianista Mazzei va estar igualment sublim, a base dels molts recursos que va emprar, i delicadesa en la seva interpretació. I és que aquest era un tema amb arrels "clàssiques", o similars referències. Manel va seguir amb el seu, ell sol, sense cap dels companys en l'inici i sí posteriorment quan entrava la melodia amb la línia ascendent. Després, Pere va recuperar la melodia base, la principal i repetint la línia ascendent dues o tres vegades, varen acabar el tema. Van seguir amb un impressionant "There is no greater love", iniciat al piano per l'Antonio i ben aviat la resta de companys a tot "swing", a tot "Gipsy" el Pere i amb el "walking" del Manel, en una magnífica versió d'aquest estàndard de jazz. Cal remarcar la "manera" com l'Antonio el va iniciar i sobretot el posterior desenvolupament en el seu solo, súper modern de concepció i a vegades en pèl allunyat de la pròpia harmonia, però les més de les vegades, dintre, segons el meu entendre, car és un tema que toco sovint a les jam sessions, i tot i que jo no tingui els coneixements dels músics professionals, més o menys sé per on van els "trets". Pere va seguir a tot tren, deixant-nos algunes "perles", trossos d'altres cançons entremig d'aquesta que vam reconèixer, i no només, perquè ell te un sac ben ple de recursos i primer ens ho va demostrar fent la primera roda a base dels acords, tot i que lleugerament modificats. La sonoritat nítida de la seva magnífica guitarra manouche va seguir amb notes agudes, d'aquelles que a ell li agraden tocar, a vegades sortint del mànec, per dalt, i trobant-se les dues mans al bell mig de la guitarra. Molt bé també el solo del Manel el qual feia alguna cara d'aquelles de voler dir, "carall aquests paios que em fan patir", per velocitat. Antonio va recuperar la preciosa melodia per acabar, cosa que van fer després d'un llarg "turn around", on aquest pianista ens va demostrar de nou la seva gran vàlua.
L'Antonio va començar una preciosa balada amb una llarga i delicada intro, de la qual ell mateix en va fer primer la melodia i després la seva improvisació, magnífica. El contrabaix del Manel i alguns acords solts del Pere a la guitarra, varen ser les úniques i delicades aportacions dels companys. El guitarrista va seguir amb una càlida improvisació, mentre piano i contrabaix li donaven el suport harmònic. Ben aviat ens vam trobar de nou amb la melodia a càrrec del pianista, acabant dolçament aquesta preciosa cançó de la qual no en vaig recordar el nom, coses que passen. El mateix pianista va encetar un tema que per melodia ens situava ben enllà del temps, cap els anys 30s del segle passat. El ritme va tornar a ser el del "manouche" per tal i com Pere rascar la seva guitarra i el "caminar" del Manel Vega amb el seu contrabaix. Antonio va fer melodia i posterior solo, magnífic desenvolupament que va fer, ben recolzat harmònicament per ell mateix amb l'esquerra i pels companys. Gran solo d'aquest encara jove pianista, fet amb delicadesa, digitació prístina i precisa. Pere agafar el relleu, i de quina manera ho va fer, tornant-nos a demostrar el seu gran nivell com a guitarrista, en un altre tema farcit de "swing", i tocant amb la seva demostrada destresa i bon gust, ell que sempre intenta i aconsegueix no repetir-se i sempre buscar nous camins harmònics per així trobar vies per on desenvolupar el seu solo. Manel va seguir el tarannà rítmic del "swing" en el seu solo, i va fer també una gran tasca, recolzat ara per piano i guitarra. La melodia va tornar de la mà del pianista, i vam tornar-nos a trobar en una època força llunyana, en un tema llarg, que va durar quasi dotze minuts que varen ser de goig. Amb un darrer tema, també amb un bon "swing" varen acabar la seva actuació, el seu concert, per a partir de llavors donar pas a la Jam Session. La melodia va córrer a càrrec del guitarrista, recolzat a vegades pel pianista, essent Pere qui va encetar les improvisacions amb tot el suport dels dos companys amb acords i "caminant". Va estar de nou increïble i així ho constaren els molts joves estudiants que hi hagué entre el públic, aplaudint-lo en cadascuna de les seves improvisacions. El tema va seguir el seu curs amb la improvisació de pianista i contrabaixista, per tornar de nou a la melodia principal, i acabar-lo dolçament.
Després d'explicar-vos com van anar els temes que van fer Antonio Mazzei, Pere Soto i Manel Vega, us posaré el que vaig penjar al Facebook de tot plegat:
Doncs aquí teniu algunes fotos dels concerts que vam veure ahir. Primer, al Jazzsi amb l'Antonio Mazzei Trio, amb Pere Soto, Manel Vega, amb la posterior Jam amb Pascal Morente, Amelia Bernet, Ray Colom, Jofre Fité, el jove saxo tenor Gerard Chumilla, un jove baterista? i tot just quan anàvem al Jamboree, també amb Diana Palau. Al Jamboree havíem de veure el quartet internacional de Félix Rossy, amb Juan Pablo Balcázar, el londinenc Àlex Hitchcock al saxo tenor, i un altre anglès a la batería, establert a Europa, Marc Mitchell.
En els dos espais hi va haver formacions "atípiques", per dir-ho d'alguna manera. Primer sense bateria, en el projecte presentat pel trio i després sense piano, en el quartet. S'ha de dir que la jam dels dimecres a Jazzsi té molt bona salut, sempre amb joves músics que hi participen, i ahir no va ser cap excepció. El jove músic de l'ESMUC ens va deixar bocabadats, amb el seu fraseig i dolç so del seu tenor Mark VI. La formació inicial, muntada a partir de les substitucions que va fer Pere al Equip Taller de Músics, va presentar un repertori d'estàndards, amb una magnífica versió i intro a piano solo del "There is no greater love", però també amb un parell de balades, una del 2004 composta pel Pere, entre d'altres temes més vius de tempo. Poc devien assajar aquests tres magnífics músics abans del concert. I és que per això són mestres. Pere va estar increïble, com sempre, mostrant al públic assistent el seu domini de l'instrument. Antonio, delicat, subtil i precís, mentre que el Manel va gaudir d'allò més acompanyant amb un magnífic walking i també fent uns solos força reeixits. Amelia, va cantar un parell de temes, com ella sap fer, amb professionalitat, llibertat de moviments i sensualitat, això darrer innat, diria jo. Primer un preciós "Chega de saudade" i després crec que un tema de Parker. En fi, que sempre és un plaer escoltar-la i veure com ho fa. Ray va tocar un tema, el darrer que vam escoltar amb el Joan Recolons abans d'anar al Jamboree, incrementant la brillantor que havia acumulat l'escenari, i és que sempre et sorprèn amb la seva constant recerca i creativitat. Una llum a seguir pels joves estudiants, com els que hi hagué, a l'escenari i entre el públic. I és que ell, el Pere i la resta dels qui van tocar, ens van il·luminar a tots.
Al Jamboree, Félix va estar magnífic, tocant de manera desimbolta, i amb un fraseig lleuger i ràpid, temes diversos, balades incloses, "Stars Fell..." Iniciada pel saxo tenor, i "Embracable You" començada per ell. Juan Pablo va ser qui va iniciar molts solos dels temes que van tocar, i escoltar un solo de contrabaix sense acords de piano o guitarra, acompanyat suaument pel baterista, requereix una atenció extra. Els dos joves músics anglesos, ens van mostrar el gran nivell interpretatiu que hi ha per aquests mons de 10, que és, més o menys el que tenen aquí els nostres joves músics. En fi, dos magnífics concerts, amb molt bona presència de públic en els dos llocs, tot i haver-hi ahir partit de Xampions amb MU- Barça. Al final, va guanyar la música, el Jazz, i el Barça. Voilà.
Miquel Tuset i Mallol.
.jpg){kind=link}
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada