David Pastor "The Film Sessions" i Tobias Meinhart Quartet & Kurt Rosenwinkel al Jamboree, 26 i 27 de març

Dimarts 26 de març: Dons jo tenia moltes ganes de veure el nou projecte del David Pastor per diversos motius. Primer per la formació de quartet que va presentar, amics seus i sempre que pot inclou a les seves files. Després pel projecte en sí, dedicat a músiques de pel·lícules, segurament les que més li han agradat. O sigui que allà que m'hi vaig deixar caure en un dimarts, cansat després d'haver fet ja el programa de ràdio. I així ens ho presentaven des del web de masimas:

La formació a quartet amb: David Pastor trompeta, Francesc Capella piano, Tom Warburton contrabaix, Anton Jarl bateria

I la presentació del projecte: “Film Sessions” és una proposta impulsada pel trompetista David Pastor —líder també d'aquest quartet conformat pel bo i millor del nostre jazz— consistent en recrear melodies de bandes sonores que formen part de la memòria col·lectiva. El repertori és una projecció sonora de la música de llargmetratges tan emblemàtics com “Chinatown”, “Esmorzar amb diamants”, “Black Orpheus” i “Febre del dissabte nit”. L'objectiu d'aquest experiment és que el públic sigui protagonista; que es retrobi amb el record del film i la connexió amb el moment actual, gràcies a la reharmonització de les composicions, amb jocs rítmics, espais plens d'improvisació, amb els quals les bandes sonores adquireixen el caràcter propi de la fugacitat inherent al jazz.

Doncs sí, això és el que vam poder escoltar en una Cava plena en el primer passe. Intueixo que també en el segon, car ja no hi vaig ser. En David va repassar els temes del disc que presentava. Un molt bon projecte i idea, car, sempre és bo pel públic reconèixer d'alguna manera les músiques que escolta en un concert. Ja sabem lo difícil què és presentar projectes nous, amb música pròpia que mai ningú ha escoltat abans. Això, algunes vegades, dificulta l'assimilació d'aquestes músiques que escoltem per primera vegada i per tant, al final, el públic no massa entès t'acaba dient que no ha entès massa coses i que no li ha agradat gaire. Això ho dic com a organitzador de concerts, havent-m'hi trobat algunes vegades. 

Tal i com deien en la presentació, el fet d'escoltar músiques que varen formar part de bandes sonores de pel·lícules mítiques, també et fa reviure la pròpia peli, afegint doncs més informació a l'oient en el mateix moment, la qual cosa acabarà agraint molt. 

https://www.ivoox.com/my-favourite-things-somriures-i-llagrimes-audios-mp3_rf_34707358_1.html

De fet, crec recordar que David ens va comentar que havia fet tots els temes del disc, fins i tot en el mateix ordre, la qual cosa encara ens situa més en el projecte, també. Per tant, temes com "Moon River", "Chinatown", "Manha de Carnaval" i demés varen sonar a la nostra estimada "cova-cava". La compenetració d'aquest quartet és total, remarcant la que té amb en Francesc Capella, amb qui ha compartit infinitat de projectes com el que ens van presentar al Jazz Club La Vicentina la segona vegada que va venir, crec, en el projecte dedicat a la música que es va fer als anys 50s / 60s al club Blue Note però també a la música d'aquesta editorial. Malauradament no vaig enregistrar res del concert, convençut que sonarien les músiques del disc, i que després m'enduria a casa, també convençut, o sigui que gràcies David. Clarament recordo les interpretacions de tots quatre, amb un Anton Jarl contingut, tocant molt delicat. La base rítmica de Capella, Warburton, Jarl va estar immensa, compenetrada i donant-li el recolzament adequat al líder, el qual volà, literalment, en les seves improvisacions, fregant els súper aguts que a ell tant li agraden, i segur que tenia el suport adequat per fer el que volgués. Li agraden, sí, però per a un trompetista poder-los fer i fer-ho nítidament i afinat, és una demostració palpable del control, de la seva magnífica tècnica, no essent aquesta a l'abast de tothom. David brilla en tots els registres, així és que en el mig, on se situen la majoria de melodies, és força melós, càlid i amb una gran sensibilitat. Francesc Capella igualment va mostrar-nos tota la seva "sapiència", la d'aquest mestre de molts pianistes i músics que han passat per l'Esmuc, amb uns "compings" magnífics i millors improvisacions les que va fer en Francesc en quasi cadascun dels temes que varen tocar. Així mateix les del també amic Tom Warburton, ell sempre increïble fent "walkings" i demés, i igualment improvisant, i és que segons un bon amic meu, vibrafonista per més senyes, Tom és un dels que més "modern" ho fa. Però és que en coneixem a tants de contrabaixistes, a tants músics, que una asseveració com la feta és força arriscada. I com he dit abans, l'Anton Jarl va controlar el "so", el "volum" de la seva bateria tot i acompanyant amb delicadesa i suavitat, i és que  fins i tot ho va fer en els solos, la qual cosa s'agraeix, i més jo, amb el problema dels més acúfens. Imagineu-vos doncs el meu patir amb els súper aguts del líder; sort que aquell dia portava els meus taps. En definitiva vam gaudir d'un magnífic concert i gaudirem posant el disc a Jazz Club de Nit, per la qual cosa estic esperant-ne la parella adequada.



Dimecres 27 de març: Doncs aquest va ser un concert esperat per molts motius, entre els quals i evident, la presència del mestre de la guitarra, el gran Kurt Rosenwinkel. De fet el Tobias Meinhart ja havia vingut al Jamboree però d'això ja en feia tres o quatre anys. En aquesta ocasió presentaven disc i formació, inclòs en Kurt en el disc, i motivat per la seva residència a Berlin
Veiem què ens deien des de la web del Jamboree de tot plegat:

La formació va ser: Kurt Rosenwinkel guitarra, Tobias Meinhart saxo, Ludwing Hornung piano, Tom Berkman contrabaix, Mathias Ruppning bateria

L'alemany Tobias Meinhardt ja fa més d'una dècada que viu i treballa a la meca del jazz, és a dir, a Nova York. A la ciutat dels gratacels ha aconseguit esdevenir una de les grans noves figures de la molt competitiva escena local, fins al punt d'esdevenir un habitual en les programacions de sales com el Blue Note i el Birland, i de rebre grans elogis pels seus dos primers àlbums en solitari. El tercer disc de la seva carrera, “Berlin People”, suposa un reencontre amb les seves arrels bavareses. Meinhardt ha propiciat una trobada entre els millors músics joves de l'escena germànica i una autèntica llegenda de la guitarra de jazz, Kurt Rosenwinkel, que viu a Berlín des del 2003. Company de viatge de Brad Mehldau, Mark Turner i Jorge Rossy, entre d'altres, Rosenwinkel és un dels guitarristes més innovadors de la seva generació, i també de la història recent de la guitarra de jazz. Nascut a Philadelphia, Rosenwinkel ha creat escola i ha influït en generacions posteriors de cordistes de jazz, i també d'altres instruments, com per exemple Tobias Meinhardt.

Doncs una molt bona presentació del que va ser un gran concert, en els dos passes. Dir-vos però que en el primer vàrem poder estar més o menys còmodes, asseguts en els tamborets del darrera, al costat de l'Àlex Monsoliu, des d'on vam gaudir d'allò més amb el primer set d'aquest magnífic projecte i convidat especial. I és que ja van començar a tot ritme, a tot "Groove" amb una marxa força increïble, ja d'entrada. De la darrera vegada que vam veure Kurt Rosenwinkel al Jamboree, amb una formació atípica de dos guitarres i bateria i músiques força "estratosfèriques", recordo que no n'érem masses, més aviat n'érem ben pocs, potser devia ser un dia de futbol, no ho recordo i tampoc fa falta que ho miri, l'assumpte és que teníem ganes d'escoltar-lo en un format més jazzístic, com va ser aquest, de jazz contemporani, del que es fa ara i no pel propi concepte, la qual cosa és quelcom de diferent. En el primer tema, viu de tempo amb cops permanents al canto de la caixa fets pel baterista Ruppning, ja vam copsar el so del guitarrista, jazzero, tot i portar una "aparellatge electrònic" immens, i ho dic no pel volum i sí per la qualitat. Cosa mai vista per qui us parla, acostumat a fixar-se en aquests detalls, potser per deformació professional ara ja jubilada. Vam escoltar un so passat per electròniques però d'una continguda manera, escoltant i reconeixent el so d'una guitarra, cosa que s'agraeix. Un tema que van començar fent la melodia tots dos, saxo tenor i guitarra. Kurt va ser qui primer va encetar els solos, amb un gust increïble i una demostració tècnica abassegadora, la d'aquest referent actual d'aquest instrument. De fet, era un luxe tenir-lo allà davant i poder-lo escoltar en aquest format i formació de joves cracs alemanys. Recordeu que presentaren Berlin People, disc que finalment ens vam emportar i que sonarà a Jazz Club de Nit. El líder va seguir amb el seu solo, amb notes llargues en iniciar-lo, i animant-se mica a mica. So modern, un tant Michael Brecker, amb evidents referències estilístiques a Joe Henderson i bona improvisació tot i demostrant-nos el perquè aquest jove músic estava tocant al costat de qui ho feia. Un projecte compacte, el del disc que presentaven però també el directe, força consistent i d'una seriositat europea. Després del líder s'hi va posar el pianista Hornung, magnífic també amb una energia inabastable, amb una mà dreta que volà sens parar, mentre l'esquerra l'ajudà amb els corresponents acords. Impressionant aquest músic, sempre recolzat pels dos companys de la base rítmica. El baterista Ruppning va deixar de picar cops al canto de la seva caixa per fer-nos la seva aportació solista, també força reeixida. Després d'ell, els dos solistes del "front line" varen tornar al tema i així el varen acabar, entre els nostres aplaudiments.


Varen seguir amb un tema del disc, el "Serenity" del mateix Joe Henderson, això sí, a un tempo sensiblement més viu, iniciant la melodia tots dos, com ja seria habitual, Matias i Kurt. El jove líder va ser qui va iniciar la tanda de solos amb un altre magnífic solo i molt bon fraseig i referències sonores als seus mestres, tot i això amb un toc ja força personal. El guitarrista americà el va seguir, ara amb un so encara més net, en els inicis. A la meitat del seu solo va afegir-hi quelcom més d'efectes, tot i que posar-los.hi, mai es va passar i sempre escoltarem una guitarra, electronificada, això sí. Però quin mestre que és aquest gran guitarrista i de quina manera ho vàrem gaudir. Increïble. Tros de solo d'en Kurt, en un tema a tot swing, ara sí, havent abandonat el beat permanent del baterista. Hornung al piano va estar immens, ara en el format tìpic de "concept jazz trio" a tot swing, amb un baterista immens que no parar de col·laborar amb motius diversos i sempre amb el swing del "xarles". El contrabaxista Berkman s'hi va afegir tot i mostrant-nos el seu nivell, i així corroborar que estàvem davant d'una magnífica i completa formació. Després del magnífic solo del contrabaixista, varen fer uns "quatres" amb el baterista, passant per tot el tema i retornant a aquest amb la magnífica melodia de Joe Henderson. Molt bé i què bé que ens ho passàvem Joan Recolons i jo mateix. 

Després d'aquest tema, ens va agrair la nostra presència, dir-nos que havien menjat molt bé i seguidament va presentar la banda tot i incidint en la presència del gran Kurt Rosenwinkel. El següent tema va ser el primer track del disc que presentaven, anomenat "Mount Meru", tema propi del líder ja més pausat. Va resultar un tema amb una melodia força entretinguda, maca, tot i ser la primera vegada que l'escoltàvem. Un tema marcat per com el baterista el va tractar, amb la caixa amortida i cops més aviat amb masses per les diferents timbales, tot i marcant el ritme i tempo, també recolzat per contrabaixista i pianista. El líder va desenvolupar un magnífic i llarg solo, amb uns aires força distants de les músiques anteriors però fet amb una gran sensibilitat. Kurt va incidir en el seu, ara sí, amb una alteració sonora força evident, en els inicis, mitjançant el seu complex sistema de control sonor electrificat que tenia als seus peus, amb una mena d'ordinador incorporat. Igualment, no es va excedir gens, i ben aviat aquella guitarra va volar de la mà, de les mans, d'aquest mestre de les sis cordes. Un magnífic i llarg solo, com tots els que ens va fer, i de quina manera que el vàrem gaudir. Més llarg va ser el solo, i també magnífic, del baterista Ruppning, després del qual, els dos del front line varen tornar-hi amb la preciosa melodia d'aquest tema i primer track, "Mount Meru" del disc "Berlin People".

Encara van continuar amb un altre tema del disc, el darrer track anomenat "Alfred" iniciat a piano solo, amb una magnífica introducció. La delicada melodia la varen fer a duet, saxo tenor i guitarrista, imbuint-nos de tendresa, amb un so delicat el del tenor i càlid el del guitarrista. Mentrestant, el pianista els acompanyà amb tocs brillants. Kurt va fer una gran aportació solista, amb moments quasi de "clímax" arribant als més aguts i sentits sons, de sentiment. La melodia la varen tocar de nou els dos del davant, líder i guitarrista americà, acabant aquest d'una manera molt dolça amb tot el sentiment possible, en aquest el darrer track del disc "Alfred" i un llarg i preciós epíleg. Matias ens va agrair la nostra presència, tot i recordant-nos que després hi hauria un altre set, amb música totalment diferent, i va acomiadar aquest primer set amb el tema "De Dah", tema de Elmo Hope (gràcies Gianni) que ens va situar a finals dels 50s  del segle passat i a tot swing. Iniciat pel baterista com si d'Art Blakey es tractés, ben aviat van compartir la melodia els dos co-líders. Un tema que ens va frapar tot i comentant-ne la seva possible data, "dels anys 50" deia en Joan. El líder va iniciar els solos i ho va fer d'una manera magnífica, aquest jove crack amic del nostre estimat Gianni Gagliardi amb qui van compartir projecte discogràfic anomenat "Brooklyn Aliens", pendent que soni a Jazz Club de Nit. Gran solo del líder la qual va seguir el d'en Kurt, increïble també, com també ho va ser el del contrabaixista Berkmann, i posteriors "vuits" amb el baterista. Després, de nou el tema i final d'aquest magnífic tema, conegut, però que no sé ben bé com s'escriu i qui n'és l'autor. Un tema amb swing però també un tant "funky" en el tros de la melodia.

https://www.ivoox.com/di-da-tobias-meinhart-4tet-amp-kurt-rosenwinkel-audios-mp3_rf_34707139_1.html


Després d'aquest primer set vàrem a fer quelcom "per la vida" al Glaciar, com és habitual també per alguns músics i hi vàrem tornar a les 22h. Allà que ens vam trobar amb en Gaby Quesada, amb la seva estimada Lola i un company, tots  tres a punt d'entrar al Jamboree a veure el segon passe. Allà que hi hagué assegut en Kurt i demés membres del grup tot i fent una "birra", moment en el qual em vaig adreçar a ell tot i comentant-li lo bo que havia estat el primer passe i recordant-li la seva anterior estada, a trio, incidint amb la música realitzada llavors, molt "estratosfèrica", la qual cosa el va fer riure força. Bon paio, en Kurt Rosenwinkel

Només arribar a baix, ja vam notar que seria bastant complicat escoltar el concert amb una certa comoditat, i és que la nostra estimada "Cova Cava" estava plena de "gom a gom", no podent estar ni drets al darrere del tot, de gent que hi hagué. Al final, vam trobar un parell de seients al lateral, a vista de baterista, des d'on vàrem gaudir de nou amb el segon set. I sí que les músiques varen ser diferents però no totes, i així és que varen incloure algun tema del primer set. No parlaré dels temes, cosa que ja he fet abans, però sí del bis que van fer, tot i convidant a Gianni Gagliardi amic del líder com he comentat abans. Recordo que va ser un Blues i que el nostre amic el va tocar com sempre fa, de manera extraordinària. Afegiré que en els dos dies hi hagué el millor dels tècnics de so i qui millor coneix la sala, i aquest és l'estimat Àlex Monsoliu, i així de collonut va sonar.
Miquel Tuset i Mallol.

0 comentaris:

Publica un comentari