Melissa Aldana Trio al Jamboree, 2 d'abril de 2017

Doncs la darrera visita de Melissa Aldana Trio al Jamboree va ser el 2012, o sigui que ja tocava tornar-la a veure. Tot i l'expectació que sempre provoca no vam ser tots els qui hi hauríem d'haver estat. El Jamboree tenia un bon aspecte però havia d'estar molt més ple, i ple de saxofonistes joves, estudiants o no, i sense haver de ser joves. Veure-la ben a prop, considerant que és una de les dones saxofonistes més en forma i qui millor transmet el Jazz Contemporani que ara mateix s'està coent, és tot un privilegi i que  vam poder gaudir de ben a prop els molts, (havíem de ser més) que hi vam ser.

Melissa Aldana saxo. Pablo Menares contrabaix, Craig Weinrib bateria.

Simpàtica i de bon tracte abans, després i durant l'espectacle, és una dona afable i gens estirada. Havia avisat que hi aniria i l'amic canari Héctor Martín, de Canción a Quemarropa, m'havia comentat que la saludés de la seva part, la qual cosa vaig fer tot just abans del seu concert, i així és que vam quedar per fer-nos una foto i dedicar-li a l'amic Héctor. Al final va ser l'Antonio Narváez qui es va encarregar de fer-nos un parell de fotos tot i acabat el concert.

En Pere Pons havia dit però quatre coses penjades al web del Jamboree, com ara:

"La seva última visita al Jamboree va ser el novembre de 2012. Des de llavors, la trajectòria d’aquesta saxofonista xilena no ha fet més que créixer i consolidar-se tal com va indicar que passaria el seu mestre, Greg Osby. Aldana ha deixat de ser una promesa per a esdevenir una realitat absoluta, una nova estrella en el firmament del jazz contemporani que torna a la cova del Jamboree cinc anys després per a reafirmar el seu present."

Un concert que va ser impressionant. Crec recordar que va parlar a l'inici dient-nos que no parlaria massa més, o sigui que va presentar els músics i el projecte i s'hi va llençar de ple amb un primer tema impressionant de ritme i composició. Un tema situat en el "Neo Bop" més potent, amb el contrabaixista Menares incansable amb un "walking" impressionant i el baterista Weinrib en constant creació estilística durant el llarg solo de la líder. Aquesta es va mostrar segura, concentrada i precisa amb una tècnica desbordant, i a més a més incansable realitzant ves a saber quin nombre de chorus de l'esmentat tema. Quasi 20 minuts ininterromputs de mestria interpretativa del trio en un primer tema que per començar va ser molt més que l'aperitiu per anar fent gana. Un solo que va durar més de 10 minuts, moment en el qual tots plegats ens vam rendir als "seus peus" tot i aplaudint-la fervorosament, com a fidels servidors. Bé, m'he passat. A partir d'aquí, el diàleg entre contrabaixista i baterista es va desenvolupar durant l'estona que el primer va fer-nos la seva personal visió del tema amb un solo impressionant. L'altre company, si no dialogava poc li faltava i sí l'acaronava amb els diversos sons obtinguts dels seus estris percussius, plats, platerets i timbals. Un solo del contrabaixista força ben aconseguit  i que ens va situar a les acaballes amb la melodia inicial de la líder i l'acompanyament dels dos companys amb un final espaterrant. 

Posteriorment vaig poder enregistrar un parell de vídeos, tot i comentant-li a ella en finalitzar el concert per veure si els podria penjar, i fent-ho gràcies a la seva amable implicació. Aquí els teniu:



Un dia que vam compartir concert i xerrar en finalitzar-lo amb la gran saxofonista argentina, Melissa Bertossi i el seu company baterista. Ell sembla que va aconseguir una foto de les dues Melisses juntes, car jo vaig haver de córrer per agafar el tren. Després d'un concert com aquest i dels molts que hem pogut escoltar d'aquest nivell i fins i tot més alt, recordem que darrere de tot això hi ha qui s'encarrega de "programar", en Pere Pons i qui permet que això succeeixi, en Joan Mas. Ells dos fan que el millor Jazz actual es pugui escoltar a la distància més curta, la del Jamboree. Sempre hi ha també qui s'encarrega de fer que tot soni a la perfecció i aquests són l'Àlex Monsoliu que devia ser-hi en aquest, i el Pol qui hi sol ser en d'altres. I si a més a més et trobes a l'entranyable Òscar a la barra o donant voltes per allà, doncs ja hi som quasi tots. I dic quasi tots perquè d'ençà ja fa uns mesos que també ens trobem el qui fa de "Pulbic Relations" o similar, en Marc. Aquest s'encarrega de "tractar" amb els músics i també de presentar els concerts quan no hi pot ser el Pere o fins i tot essent-hi. En fi, un equip humà de primera fila el que aconsegueix tirar endavant aquesta "excepció" que confirma la regla que es diu Jamboree.
Miquel Tuset i Mallol.

0 comentaris:

Publica un comentari