Doncs aquesta va ser una WTF força interessant, amb un projecte de temes brasilers gens trillats, de fet crec que no en vaig reconèixer cap o quasi cap. Jo, que vaig carregar amb el saxo alto i quan va ser l'hora de la veritat vaig veure que m'havia deixat el penjoll....quins collons. l'Aurelio Santos recordava les milers de vegades que li havia passat el mateix al gran Llibert Fortuny havent d'ingeniar-se-les amb cordes i demés utensilis apropiats o no.
Paula Grande és una de les joves (ni falten un parell per la trentena) cantants que s'ha atrevit a tirar endavant els seu projectes, tot i la dificultat que això implica i ella ho ha fet amb un treball força subtil de quasi tot temes propis cantats en català la majoria. Es diu "Viatge Interestel·lar" i ben aviat el podreu escoltar en un Programa al Jazz Club de Nit.
Aquest dilluns però, no va ser el dia de presentació del seu projecte i sí el què us he comentat. Temes brasilers força macos però no gaire coneguts van omplir de música i veu la nostra cova cava de la Plaça Reial. Per aquest projecte, Paula va comptar amb un pianista, teclista, encara més jove però amb una maduresa musical encomiable, en Kquimi Saigi, músic amb el qual va fer recentment una gira per Amèrica del Sud i essent també un dels músics que la van acompanyar en el seu disc. Cosa anecdòtica i casual, ves per on, és que la "banda" que va enregistrar el disc amb la Paula és la mateixa que va acompanyar a la Marina Tuset en el seu "Sweet Lights", o sigui l'esmentat teclista, en Joan Pasqual, baix elèctric i Arnau Figueres, bateria.
Anècdotes a banda, dir-vos que els acompanyants d'aquesta WTF van ser l'esmentat Kquimi Saigi, teclats; Martin Laportilla, baix elèctric i Jeffe Otto, bateria i veu. Hi va haver col·laboracions estel·lars diverses com la del gran acordionista Anatole Eremciuc, Jurandir Santana, guitarra; i ja a la Jam Session amb Guillermo Calliero, trompeta; Juan Rodriguez Berbin, barteria i una cantant nòrdica anomenada Orsa la qual ens va cantar el preciós "My funny Valentine" i també algun més que devia tocar tot just després de marxar jo, amb la mosca sota el nas, i a veure si podia tocar un sol tema a la Sala Fènix.
Esmentar de nou la meravella de proposta, delicada música i a vegades no gens fàcils cançons, car així és de complexa la música brasilera, tota ella farcida de múltiples acords i difícils progressions. Els intèrprets i cantant ho van brodar i la gent va estar força animada durant tota l'estona, tot i animant als participants amb els seus aplaudiments, cosa aquesta de la qual s'encarrega el mateix Aurelio, el qual sempre ens insta a aplaudir ben fort als músics i tècnic de so el qual sovint és el Leo Bianchi però també a vegades és l'Àlex Monsoliu.
Miquel Tuset i Mallol.
.jpg){kind=link}
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada