Un Jamboree ple de gom a gom amb en Jesse Davis Quartet featuring Ray Colom...amb Joan Monné, Ignasi González i Jo Krause...un altre concert de 10.
En un altre dia de ple absolut al Jamboree, Jesse Davis va presentar-nos el seu pupil, el seu amic, l'home, el músic complet que ha esdevingut després d'haver-lo ajudat en els seus inicis quan encara era un nen amb uns ulls molts grossos que se'l mirava i li ho preguntava tot, sense parar. L'anècdota de quan va ser la primera vegada que es van conèixer em sembla que no ens va aclarir la data, al menys jo no la vaig captar. El que sí sé i recordo és, haver-los vist a tots dos ja fa una pila d'anys (evidentment amb una altra base rítmica) en un Festival de Jazz de Terrassa en un diumenge gratuït a la Plaça Catalunya. Ray era quasi un nen i jo diria que hi eren tots dos, sinó ja em corregireu.
Un dia on no trobes a faltar temes propis i gaudeixis més i més tornant a escoltar els vells i coneguts estàndards, gràcies a la mestria de tots els implicats. Vaig arribar a la meitat del primer passe i em vaig empassar el segon havent de marxar a la meitat del tema bis; coses dels transports públics. Un públic atent i amatent, va aplaudir amb ganes totes les intervencions, solistes o no, del quintet. Els solos es van implementar des del "front line", majorment, amb l'afegitó sempre magistral del Joan al piano. L'Ignasi en va fer un al primer passe i un altre en el segon, que va ser un magnífic blues. Sempre es veuen les evolucions dels músics, tot i que en els súper consolidats mestres potser jo no les noto tant. Tot i així, vaig poder constatar el mestratge de Ray Colom interpretant a la "vella escola" fent costat al seu amic i mentor, i sovint "volant" segons el seu criteri. No sé si algú que hi va ser estarà d'acord amb mi, però aquesta va ser la meva impressió. L'escoltaves solejant amb rapidesa i fluidesa al més pur estil bopper, i poc després ell se situava en una altra ona estilística, la seva, el seu llenguatge, on la recerca melòdica i rítmica era ostensiblement diferent. Llenguatge divers i reeixit d'un dels més grans metalls de casa nostra.
La fluïdesa del líder americà i ja quasi d'aquí (tal és la connexió que te Davis amb els músics de casa nostra), va ser aclaparadora. L'energia d'aquest home-músic és immensa i així ens ho va mostrar en uns llargs solos amb un fraseig incontestable i sempre amb reminiscències Parkerianes. El seu so, el de l'alto, no és pas el dels habituals. Hi ha afegit un tudell "corbat de tenor" i no sé si per això li sona d'una altra manera o què. Alguna cosa hi tindrà ell a veure. Les preguntes-respostes que es van fer els dos amics-vents varen ser antològiques. Interminables a vegades, i sempre incontestables..he..he. Si ells dos sols podien omplir l'escenari de torrents de notes, en Joan Monné aconseguia tranquil·litzar-nos a tots amb la seva plàcida i sempre somrient intervenció solista. Posar-s'hi després de la potència dels vents, requeria pau i calma i així ens la va transmetre l'amic i mestre molinenc, i no només, car la tècnica, pulcritud i nítida pulsació en cadascun dels seus solos hi va ser omnipresent. La delicadesa d'aquest músic i millor persona l'hem constatat incomptables vegades i per parlar d'algú només diria "Benny Golson", amb el qual ha col·laborat en les darreres ocasions que el Màster americà ha trepitjat la pell de brau.
Temes potents com "What is this thing called love" van anar de la mà d'un magnífic "Skylark" amb un Ray magistral i un preciós "Stardust" ja al final. L'Ignasi González ha protagonitzat una gran evolució la qual vam poder constatar també en l'anterior actuació de Golson, on va ser felicitat per aquest, dalt de l'escenari, i per nosaltres entre els quals l'Antonio Narváez i jo mateix. M'hauria agradat haver-lo escoltat en més solos però la cosa va anar com va anar i com he dit abans, en el seu Blues va estar genial. Si la màquina tirava i tirava és perquè al darrera hi havia un motor potent i swingat que no va parar i aquest va ser en Jo Krause. Potent i precís, va fer de la secció rítmica el poder motriu, amb un Ignasi fent "walkings" a tot drap i un Joan amb els acords adequats i rítmicament quadrats. Els seus "quarts" varen ser brutals i més encara els seus solos, un a cada passe ?? el del segon, bestial.
En definitiva un magnífic concert el del divendres i que avui podreu gaudir de nou, si no ho vareu fer ahir, tot i la seguretat que serà diferent amb la participació al piano de l'amic Albert Bover.
De nou el so i freds van estar a càrrec de l'entranyable Alex Monsoliu, i segons ell, no va tenir cap problema acústic, car els mateixos músics compensaven les variacions de volum que es produïen a l'escenari. Sempre persistent en l'amabilitat, l'Òscar de Pombo. Gràcies Pere Pons per oferir-nos el millor Jazz que es pot escoltar a casa nostra en el millor i més proper espai, el Jamboree.
Miquel Tuset i Mallol.
.jpg){kind=link}
