Revisiting Zarathustra amb Joan Vidal Sextet a l'Ateneu de Sant Just el 6 de maig de 2016

Doncs un 6 de maig que tardaré en oblidar. Dia del meu aniversari que es va completar amb aquest magnífic concert però que va començar amb un dinar al Rubell de Monistrol de Calders i on ens hi vam trobar na Joana, David, Miquel, Joan i Jesús i Pedrina. Un gran dinar on l'esperit del Jazz no va deixar de ser-hi en tot moment. Després d'això cap a casa i a preparar-nos pel gran concert de la nit, el que van fer en Joan Vidal Sextet i del qual en presentaven el disc enregistrat al Vimseum de Vilafranca del Penedès, on jo també hi vaig assistir en un dia passat per un xàfec important, i on van enregistrar el projecte de la mà del mestre Ferran Conangla i ajudants i amics diversos. 

A Sant Just hi vam anar també "Els Mosqueters del Jazz", tots quatre....Carlos Sampietro, David Carreras, Joan Recolons i jo mateix, essent-ne l'únic en conèixer el projecte. Tot i haver-hi estat en el dia de l'enregistrament i haver-ho gaudit, haig de dir-vos que en aquesta ocasió ho vaig gaudir molt més. És evident que la música que escoltava la recordava, tot i no tant els magnífics moments, moltes vegades íntims que vam viure. Em va donar però la mateixa impressió inicial pel que fa a la definició del projecte com a definitivament parit per un baterista pel fet dels molts canvis rítmics en la majoria de composicions. Una música derivada de l'obra de R. Strauss dedicada al llibre de Friedrich Nietsche "Així parlà Zarathustra" i que Joan va saber re-interpretar amb mestria i delicadesa. 

M'imagino que devia pensar també amb els intèrprets que després ho havien de brodar, la qual cosa deu facilitar molt la tasca productiva de la composició. Pensar que el que composes després ho tocaran Gabriel Amargant, Martí Serra, Marco Mezquida, Adrià Plana i el substitut Martin Léiton (de Miguel Serna), doncs et deu tranquil·litzar de manera total alhora que encoratjar en anar-ho parint cada vegada millor. Aquest és un projecte acabat de sortir del forn, amb dos o tres concerts i potser algun més i amb el disc sí, sortit de la fleca. Un disc que em va donar l'amic Joan tot i esperant la oportunitat per posar-lo al Jazz Club de Nit.

Vam estar-nos bocabadats i enlluernats tota l'estona, de fet des dels inicis (al menys jo) i ja ben bé al final, tot i desitjant escoltar un tema més, ens en van oferir dos i un dedicat a qui això escriu. Un "Happy Birthday Tuset" que em va arribar a l'ànima, i l'altre, tot i recordant-los els desitjos d'en Valentí Grau quan ell el demana a la Nova Jazz Cava, (Au nens, toqueu un Blues), van repetir un dels temes de l'obra dedicada a Zarathustra que ves per on també està parida en aquest format, de Blues. 


Els aplaudiments van ser ferms i consistents en totes les interpretacions individuals i en acabar els temes, col·lectives, i així va ser també en el definitiu tema, moment en el qual els vaig anar a veure i agrair el detall tot i convidant-los a beure cava en el restaurant de baix. Allà que hi vam anar tots plegats i allà que ens en vam beure tantes com tres, entre set o vuit, músics i mosqueters. Una cloenda magnífica d'un aniversari, (també el del Carlos) que no hauria pogut acabar millor. Gràcies amics. Gràcies a tots per les felicitacions.
Miquel Tuset i Mallol.

Harold Mabern & Eric Alexander Quartet al Jamboree, dimarts 3 de maig de 2016.

Doncs aquestes van ser les meves impressions post concert i penjades al FB...

......avui encara amb el record del magnífic concert viscut ahir al Jamboree amb el gran Harold Mabern & Eric Alexander Quartet, increïbles tots dos co-líders, i també el més "nostre" Thomas Kent Warburton Jr.. 



Segons el meu humil parer, ahir vaig "entendre" que hi havia dalt l'escenari quatre músics les similituds dels quals anaven "dos a dos". És a dir, els estils del mestre Harold al piano i el del bateria Bernd Reiter eren força similars, mentre que l'Eric i el Tom es podien situar en un altre context, i si apurem més, també els podríem disgregar, car el Tom es podria encabir en un context més modern que el del mestre del tenor Alexander. 



Les maneres percussives en tocar el piano del mestre Harold i la manera com interpretava el baterista (per mi, massa repetitiu i previsible sobretot en els solos) es desmarcaven de la resta de companys. El tenor va ser per a mi l'estrella més brillant per diversos motius entre els quals el so obtingut del seu instrument, càlid en les balades i mai metàl·lic (i no és que això sigui cap pega) a la vegada que ràpid en el seu fraseig més modern, i un gran domini de l'instrument en tot el seu recorregut. Al pianista l'emmarcaria jo en un estil on el domini de la mà esquerra és quasi més important què el de la dreta, fent aquesta en els solos, digitació àgil però no massa duradora, acompanyant ben aviat a l'esquerra a base d'acords amb excessiva pulsació i martelleig. 

El baterista Bernd va acompanyar amb bon swing millor que solejar, on el seu fraseig va ser repetitiu i no només en un determinat solo i tema, sinó que també en d'altres temes on es podien escoltar fraseigs similars sinó iguals. Tom va complir de sobres, i més encara en els seus solos, sobretot en un del segon passe, un blues, on va estar magnífic. En general va ser un bon concert, car l'esperit vital del projecte t'encomanava l'energia que et feia bellugar el cap d'un cantó a l'altre. La "cirereta" la vam poder escoltar en el bis del segon passe, on el Harold va agafar el micro, i dempeus davant el piano va començar a parlar mentre l'Eric s'asseia a la banqueta i el començava a acaronar, el piano, és clar. Les paraules es van convertir en un autèntic blues de Memphis, Tennessee, interpretat més que cantat, que també, on el vam poder escoltar fent també espurnes d'improvisació Scat, moments màgics que en Pere Pons va filmar. Un increïble per inesperat final que supera en escreix les meves apreciacions estilístiques. Però que cony, ho vaig comentar ahir i avui em reafirmo. El piano i demés va sonar tant bé gràcies a la perícia de l'Alex Monsoliu, mentre que la barra va somriure gràcies a la simpatia del sempre entranyable Òscar.

Miquel Tuset i Mallol.

Primera Marató de Underpool, diumenge 1 de maig de 2016

Doncs sí, el diumenge 1 de maig vam poder assistir, tot i que no durant tot l'esdeveniment, a la Primera Marató Underpool al barri del Guinardó i en la Sala Nunart. 
I això és el que vaig escriure al FB un dia després...

Molt bon dia a tothom, en un dilluns magnífic encara recordant els sons, imatges i sobretot persones i músics de la Primera Marató Underpool organitzada pel Sergi Felipe, Pep i demés ànimes afins a aquest projecte. Ahir va ser una trobada on la música i els projectes personals i col·lectius es van donar la mà amb la companyonia, amistat i generositat d'uns éssers magnífics alhora que grans músics, tots els qui hi van participar. Una idea Underpool que espero es pugui desenvolupar en d'altres posteriors si hi ha les possibilitats que ho permetin. Venint del Maresme i amb cues diverses a les vies públiques era normal arribar tard. Ens vam perdre els tres primers projectes amb Cronopios, Jaume Llombart & Mayte Alguacil i Underpool 3, llàstima....els dinars dominicals se solen allargassar...i les cues...

L'assumpte és que vam arribar quan l'Iván González estava en plena moguda conductora amb el seu Memoria Uno, per cert, projecte Discordian encabit en aquesta marató Underpool gràcies al què dèiem abans, el bon rotllo i companyonia. Un Memoria Uno fresc i nou si em remeto al nou projecte "Cook for Butch", tot i que no puc assegurar si és això el que van "cuinar". Amb una base rítmica amb en Ramon Prats i Marc Cuevas, i sense parar de fer-nos bellugar el cap d'un cantó a l'altre, hi va haver una substitució paulatina dels altres membres de la banda començant pels directors-conductors i acabant pel pianista, tots sonant seguint les indicacions ara del Martín Léiton. 

Un altre projecte conegut i gaudit, com l'anterior, en d'altres ocasions i que de nou vam poder-ho tornar a fer. Jo crec que vam assistir (al menys nosaltres) per primera vegada a aquesta substitució d'una banda per una altra sense parar la música, la qual cosa va ser per a mi literalment acollonant. El projecte de la Martín Léiton Big Band cada dia té més consistència ja comprovada el dilluns passat a 23 Robadors i més encara recordant la primera vegada (potser) que s'hi van trobar, tot i assajant i provant els nous i complexes temes, complexes ritmes i primeres improvisacions. Els aplaudiments van ser constants i les cares d'admiració i respecte dels companys músics, a voltes públic, vers els músics, aleshores tocant, van ser les mateixes que la resta de la població "normal". 

Encara havíem de gaudir força, ara però en un context més íntim, inicialment, i més trencador posteriorment amb l'Epokhé, obra de Dani Comas. Primer s'hi va posar ell sol com si res, i sense avisar, aconseguint apaivagar les nostres veus a mida que anava desgranant els seus magnífics i eteris acords electrificats de manera especial. Una guitarra així, més o menys, havíem escoltat de la mà de Dani Perez amb la Big Band anterior, i ara i en solitari va ser l'altre Dani, el Comas, iniciant el seu projecte Epokhé. Després de quedar-nos bocabadats i amb un silenci sepulcral (el mateix que es va viure durant tota la sessió) escoltant-lo imaginar, ell mateix va donar pas a David Xirgu i així en format duo, el concepte va evolucionar rítmicament encara però de manera controlada, això sí, amb un magnífic groove el qual es va veure ampliat amb més potència rítmica en el tercer tema ja ara amb el Jordi Matas al baix elèctric. Un tema magnífic que va cloure la Primera Marató Underpool a Barcelona amb una molt bona assistència d'un públic aficionat, i amb la presència entre el públic dels mateixos músics que havien tocat en els anteriors projectes. En Sergi Felipe va voler recordar aquest esdeveniment amb tots els presents i així és com vam anar a la sala veïna on s'immortalitzarien diverses escenes tots plegats i dels guitarristes presents a l'esdeveniment..

amb...


Albert Carrique Escarrer, Albert Cirera, Alexandre Molas, Amaiur González Monreal, Dani Comas, Daniel Perez Amboage, David Xirgu, Gabriel Amargant, Ildefons Alonso, Iván González, Jaume Llombart, Joan Chamorro, Joan Codina, Joan Mas, Jordi Matas, Jordi Santanach, Jordi Solé, Juanjo Fenández, Leo Torres, Luca Tondena, Marc Cuevas, Marceŀlí Bayer·li, Maria Astallé, Martín Martín Léiton, Mayte Alguacil, Natsuko Sugaoko Noè Escolà Garcia, Òscar Latorre, Paco Weht, Pol Omedes, Pol Padrós Mercadé, Rai Paz de Casacuberta, Ramiro Rosa, Ramon Prats, Rita Payés, Santi de la Rúbia, Sergi Felipe, Toni Saigi, Vicent Pérez.

Miquel Tuset i Mallol.

Gran concert de Miguel Fernández Quartet el 29 d'abril al Jazz Club La Vicentina

Doncs tot i fer ja alguns dies, tampoc masses, ja toca deixar algunes paraules escrites relacionades amb el magnífic concert del Miguel Fernández Quartet, amb ell mateix, saxos tenor i soprano; Xan Campos, piano; Masa Kamaguchi, contrabaix i David Xirgu, bateria. Un quartet de grans músics, amb un jova pianista vingut expressament de Galícia per aquest bolo, i essent per a ell el primer concert realitzat a Catalunya per la qual cosa ens n'alegrem. 



Doncs vam gaudir d'un concert variat, tot i interpretant-nos temes dels dos darrers treballs del Miguel, aquests discos en formació de quintet tot i comptant amb la col·laboració del gran trompetista Jason Palmer. 

A la primera part, van encadenar tres temes seguits interpretant-ne quatre segons el "list set" que em va enviar el Miguel i que van ser:

1.- Elástica, una flor 
2.- Júpiter I
3.- My ship
4.- Geotrick

Podem veure ara mateix un parell de vídeos enregistrats per una professional amb els àudios que jo vaig enregistrar i editar....comencem pel tema 2:

Júpiter I




http://www.ivoox.com/1er-set-miguel-fernandez-quartet-al-jclv-el-audios-mp3_rf_11497137_1.html


El primer tema, Elástica, una flor, pertanyent al darrer treball "Ocean Blood", va ser l'adequat per la seva suavitat per començar el concert tardà, tot i esperant la gent que anés venint. Un tema com si d'un val es tractés, que ens va acaronar des del principi, amb delicadesa melòdica i rítmica, on ja vam copsar la mestria del líder Fernández al saxo tenor, a la vegada que la dels acompanyants, amb un Xirgu en permanent creació. El jove pianista Campos es va mostrar també precís amb la seva missió d'acompanyant i molt modern en les seves improvisacions. Notes soltes, moltes de les vegades, van omplir el seu primer solo en aquesta magnífica melodia, la del primer tema. Després d'ell, hi van tornar tots da capo per acabar-la, suaument amb el líder desgranant un solo final impressionant, sense tenir però un final i més aviat, en Masa va ser qui va donar el passe al següent tema, un pèl més viu i també pertanyent a aquest darrer treball. Tots s'hi van posar en aquest segon tema, encabit en l'anterior treball "Afrikan Blues", amb una mica més de vida rítmica, car l'altra vida ja la tenia com en el primer tema. Una melodia curta que va donar pas al solo del líder, encara amb el seu tenor. Mentrestant, la secció rítmica de dos, contrabaix i bateria, no parava de crear, estant en tot moment a un nivell altíssim. Pocs moments després, el tema va agafar una dimensió íntima de la mà primer del pianista gallec i després de la del contrabaixista japonès, en una intervenció a tres, piano, contrabaix i bateria, omplint els espais que deixava en Masa amb puntuals notes-acords i diversos sons percussius, fins deixar-lo a ell, Masa, tot sol en un espai-temps-silenci-so que només ell és capaç de manegar amb autoritat. La melodia d'aquest Júpiter I va sorgir en finalitzar ell el seu solo a contrabaix, una melodia que ens va remetre de cap al final, un final sonoritzat ara amb el soprano.


S'ha de dir però que en tot moment, el públic va estar-se en un absolut silenci escoltant de quina manera anaven ells desenvolupant els temes, essent aquest tercer també encadenat amb els altre s dos i anomenat My Ship. Una altra delícia de tema, amb el líder amb el seu soprano i fent-nos gaudir amb el seu so, en un altre espai-temps i ell sol amb el soprano, deixant-nos en un permanent silenci tot i escoltant de quina manera va anar desenvolupant-lo. en Masa s'hi va anar afegint mica a mica, a la vegada que en Xan al piano. Un llarg solo al soprano que va tenir uns moments àlgids impressionants fins aconseguir de tot el públic els primers aplaudiments de la nit després de quasi mitja hora ininterrompuda de magnífica música. El so del tenor amb la melodia va obrir aquest quart tema, ben embolcallat pels companys en aquest Geotrick també del "Ocean Blood". Masa hi va tornar amb la mateixa presència i amor interpretatiu, no endebades ell és un dels més carismàtics i internacionals contrabaixistes dels qui comparteixen el nostre territori amb la resta del món. Després d'ell, en Miguel va tornar a enlluernar-nos amb el seu lleuger i modern fraseig en un solo embolcallat per un Xirgu en plena creació alhora que la dels altres dos companys. Moments àlgids n'hi va tornar a haver en aquest increïble tema en plena intervenció del líder, acabant-se el tema delicadament amb la melodia inicial i després d'un final preciós.

Veiem ara el segon vídeo enregistrat, el Geotrik.



Vam fer un petit decans, tot i comentant com sempre les diverses vicissituds del primer set, considerant també la modernitat del projecte i la excelsa música i interpretacions magnífiques dels quatre mestres. 

En el segon passe van fer:

5.- A is to B
6.- Júpiter II
7.- Nono
8.- Robot skin
9.- No rain allowed 
Bis: adams Apple 

Doncs vam tenir la sort, el luxe i el plaer de poder escoltar en primícia el primer tema A is to B, tema estrenat al JCLV en honor nostre. Un magnífic, complex i complert tema, llarg també, el qual ens va mostrar el Miguel Hernàndez en la seva faceta compositiva més plena a la vegada que la interpretativa també. El segon tema, Jùpiter II forma part del darrer treball "Ocean Blood", i va resultar ser també una magnífica balada amb una preciosa melodia després de la qual, Miguel va encetar el seu delicat solo. Sempre però, Xirgu i Kamagushi al darrera seu i ben acompanyats pels brillants acords del jove Campos. Aquest darrer s'hi va posar amb delicada pulsió igualment acaronat pel David i Masa, en un solo de creativitat compartida i delicada. La melodia del tenor va tornar a sonar per situar-nos a les acaballes del tema, suau tema, on vam poder gaudir d'aquesta magnífica música. I els temes van seguir, amb canvis rítmics i melodies precioses i millors interpretacions de tots ells, i és per això que us deixo els àudios penjats perquè els pugueu escoltar i gaudir, Nono i No rain allowed pertanyents a aquest "Ocean Blood"  mentre que Robot skin és un tema que no tenim identificat en cap dels seus anteriors treballs i potser va ser també novetat i primícia. Tot i això dir-vos que hi va haver més moments brillants com els que van protagonitzar el líder al tenor només acompanyat del contrabaixista Kamagushi. 

Veiem el tercer vídeo, el del tema Robot Skin:




El Bis va ser un dels temes estrella del gran Wayne Shorter el Adam's Apple amb el qual van cloure una gran actuació d'una de les formacions més potents peninsulars. Tot i això, la Sala Xica no es va veure plena i sí amb un bon aspecte. Què hi farem. Haurem de tenir, mantenir la paciència i esperar que la gent s'animi per la propera ocasió i que serà el divendres 13 de maig amb el Josep Tutsaus Quintet i el seu "Missing Link". Gràcies però a tots els assistents i als amics col·laboradors, sense els quals aquest JCLV no podria existir.



Miquel Tuset i Mallol.

Pablo Martínez Flamenco Band al Jamboree, 27 d'abril de 2016

Doncs amb una formació a quintet, aquesta formació vinguda i arribada des dels Països Baixos, concretament des d'Àmsterdam i liderada pel trombonista, compositor i cantaor de flamenc, el murcià establert a Holanda, Pablo Martínez, oferir un primer set marcat pels accents aflamencats dels temes interpretats, els no estrictament flamencs. Una formació amb Lluc Casares, saxo tenor i flauta; Joan Comaposada, baix elèctric, Joan Terol, bateria, i un guitarrista murcià també, del qual ara mateix no en recordo el nom. Els estàndards de compositors diversos van anar sorgint des de l'escenari passejant-se per temes de Duke Ellington, Thelomious Monk i d'altres, encabint entremig temes propis. Alguns dels temes que van sonar van estar arranjats pel Lluc mentre que d'altres ho van ser pel líder. Com he dit, entremig van tocar una cançó amb arrels flamenques totals amb el líder al trombó, cajón, trombó i  veu i acompanyat només pel guitarrista. Una proposta engrescadora molt ben interpretada amb temes arranjats difícil d'identificar a prova dels més avesats oïdors. El darrer va ser un magnífic "Stompin at the Savoy". Lluc va reeixir en totes les intervencions solistes i ho va fer amb seguretat i amb un so delicat, voluntàriament expressat. El líder, alhora de ser un gran trombonista s'ho fa molt bé amb el cajón i te una gran veu per cantar "cante jondo", com el que va fer. 

El guitarrista es va mostrar segur i la seva participació solista va ser magnífica. El baixista elèctric Comaposada va encetar un parell de temes després de fer unes "intros" a com a solos, reconvertint-se després en temes amb una rítmica engrescadora. En Joan es va mostrar com sempre, segur, precís i delicat, a la vegada que potent, fent anar la màquina rítmica d'una manera totalment sòlida. En definitiva un magnífic projecte liderat pel Pablo el qual a més més presentava el projecte en format discogràfic, projecte que sonarà la setmana vinent acompanyat d'un altre projecte parit a Àmsterdam i també en format flamenc, el de l'amic Berbard van Rossum...O sigui que la setmana vinent a Jazz club de Nit dos projectes de flamenco-jazz parits a Holanda...ja és la hòstia.
Miquel Tuset i Mallol.

Martín Léiton Big Band a 23 Robadors, i Antonio Mazzei Quartet a la Sala Fènix, 25 d'abril de 2016.

Doncs aquest va ser un dilluns magnífic a 23 Robadors per després anar a gaudir de les distàncies encara més curtes a la Sala Fènix.

1.- Martín Léiton Big Band a 23 Robadors.


quatre temes enregistrats a punt d'editar...el primer, no....coses dels transports públics...amb...

Ramon Prats . Bateria
Marc Cuevas . Contrabaix
Toni Saigii . Piano
Daniel Perez .Guitarra
Maria Astallé . Trombó Baix
Rita Payés . Trombó
Joan Codina . Trombó
Vicent Pérez . Trombó
Joan Chamorro . Saxo Baríton
Gabriel Amargant . Saxo Tenor
Santi de la Rubia. Saxo Tenor
Marceŀlí Bayer . Saxo Alto
Albert Carrique . Saxo Alto
Iván González . Trompeta
Òscar Latorre . Trompeta
Milena Casado . Trompeta
Pol Omedes . Trompeta
Martín Léiton . Música i Clave

Us deixo que els escolteu i gaudiu a l'espera de tornar-los a veure aquest diumenge 1 de maig al Guinardó.

2.- Antonio Mazzei Quartet a la Sala Fènix.

Doncs el vaig poder escoltar en un o dos temes, al jove pianista, i vaig poder copsar el què em deia el Joan Recolons, que era molt i molt bo. En aquest espai, rei de les distàncies curtes com el 23 Robadors, s'hi fan cada dilluns propostes musicals coordinades a la bateria pel Joao Vieira, mentre que els acompanyants varien setmanalment. El quartet estava format pel mateix Joao a més a més del líder de l'esdeveniment, Antonio Mazzei, piano; Olivier Jambois, guitarra i Camilo Fernández, contrabaix. Un quartet que presentava disc i que Joan va adquirir, tant li va agradar. Espero que me'l deixi per poder-lo posar en el Jazz Club de Nit. A la Jam però que sí vaig assistir, vam poder escoltar al gran guitarrista Joel Moreno, i a algun altre pianista més. El format eminentment acústic del local ens permet posar-nos a primera fila per gaudir de les "vibracions" dels músics, fent-ho sense un so gens aclaparador, la qual cosa, jo personalment agraeixo.
Miquel Tuset i Mallol.

Bernard van Rossum Quartet al Concert-Jam al JCLV del 22 d'abril de 2016

Doncs aquestes van ser les poques paraules del concert-jam després de recollir-ho tot i ja ben entrades les 3h del matí....

Doncs hem tingut un concert extraordinari amb el Bernard Van Rossum Quartet...Ens han presentat tot de temes del líder, alguns encabits en el seu disc BvR Flamenco Big Band, amb la mateixa base rítmica, Xavi Torres, Marco Zenini i Joan Terol que avui ens ha fet fruir d'allò més. Agrair als amics i amigues que avui han vingut els quals han aconseguit que la Sala Xica tingués un bon aspecte. Després ens ho hem passat molt i molt bé tocant alguns temes amb ells com el Juan Carlos Speedy González, en Sergio Del Campo, el Josep Maria Martí, en Ronny Burke i jo mateix. Una Jam que s'ha allargat fins prop de la 1h, moment en el qual he acomiadat l'esdeveniment. Ara mateix, la Sala Xica ja la tenim preparada pel concert del proper divendres amb el Miguel Fernández Quartet, amb Xan Campos, Masa Kamaguchi i David Xirgu. Ara mateix les 3h24m. Ara encara haig de carregar el cotxe, anar a casa i descarregar-lo. A dormir a les tantes.

De fet, va ser un concert que es va allargar més de l'hora prevista gràcies a la insistència del públic en escoltar-los en un altre tema. Els temes van ser tot composicions pròpies exceptuant-ne el tema bis que va ser un estàndard i crec que entremig en van tocar un altre. Ja de ben aviat vam poder copsar la grandària d'aquest quartet, la magnitud de la proposta, i més encara, el plaer en cadascuna de les improvisacions. El saxofonista holandès nascut al País Valencià de pare holandès, va fer-nos fruir amb el tenor però també en alguna balada interpretada amb el soprano. Les composicions van ser magnífiques i la compenetració d'aquesta formació després de realitzar quasi tota la gira mediterrània va ser total. Alguns dels amics presents com el David Carreras i en Joan Recolons els van voler veure i escoltar de nou el diumenge al Cafè Bar de l'Auditori de Sant Cugat en un concert organitzat pels amics Jazzenviu. Nosaltres en vam ser uns quants, no tants com al Cafè però igualment vam gaudir amb la proposta d'aquest magnífic quartet. Una nota familiar la van donar els pares d'en Xavi Torres que van venir des de Tarragona a veure el seu fill, per després tornar tots tres cap a casa. En Bernard em va donar el seu disc en formació de Big Band tot i fent un homenatge al flamenc, disc el qual sonarà ben aviat al Jazz Club de Nit. 

Després d'aquesta magnífica intervenció del quartet, vam encetar la Jam Session essent jo mateix el primer en pujar a tocar el conegut tema Just Friends. D'altres músics, ja habituals, com en Ronny Burke, guitarra; Sergio del Campo, flauta; Josep Maria Martí, bateria i Juan Carlos "Speedy", saxo alto, vam ser els afortunats en poder tocar al costat d'aquests grans músics. Da'ltres temes que vam tocar van ser el "The days of wine and roses" per acabar amb el "Blue Monk" i d'altres estàndards entremig. Una Jam que es va allargar fins la 1h amb una permanent assistència de públic.
Ara ja, esperant el concert del divendres 29 amb el Miguel Fernández Quartet.
Miquel Tuset i Mallol.

Monographic Trio plays Lennie Tristano a 23 Robadors i Chris Potter Quartet al Jamboree, 20 d'abril de 2016

Un altre dia amb concert doble, primer amb els Monographic Trio i després amb el Chris Potter Quartet.....

1.- Monographic Trio plays Tristano a 23 Robadors.


Un altre mes amb una nova proposta per part d'aquest trio format per a desenvolupar projectes de músics, fins ara tres pianistes, havent-ho començat amb en Bill Evans, per seguir amb en Fred Hersh i aquest darrer amb la obra musical de Lennie Tristano. Juan Pablo Balcázar, contrabaix; Gonzalo del Val, bateria i Toni Saigi, piano són els Monographic Trio que mes a mes es dediquen a fer un treball dedicat a l'obra d'un músic, fins a pianistes. És una proposta educativa i de reconeixement de l'obra dels grans mestres del Jazz interpretada amb tot l'amor i respecte, alhora que amb tota la delicadesa i concentració. Un públic cada vegada més receptiu a aquesta proposta en un dels espais més emblemàtics de la cultura musical de l'altre cantó de les Rambles, el 23 Robadors, es reuneix cada mes per gaudir amb la proposta d'aquest trio de mestres. La comunió entre tots tres es veu refermada dia a dia, mes a mes, i la complicitat és evident. Les intervencions de cadascun dels seus membres és força reeixida i la mestria dels dos més grans permet al més jove desenvolupar-se en qualsevol de les propostes fins ara realitzades. Què podrem escoltar el mes vinent? Doncs aviat ho sabrem.

2.- Chris Potter Quartet al Jamboree.

Després de gaudir a 23 Robadors en petit format i a la distància curta, ens en vam anar al Jamboree a veure el segon passe d'aquest màster de les canyes diverses, en Chris Potter. Tot just arribar a la Cova-Cava i trobar-me al Pere Pons tot i dient-me després de les salutacions mútues que a baix estava tot a petar. Efectivament així em vaig trobar la Cava, plena de gom a gom amb força assistència també de músics. Un dia en què no s'hi cabia, de la mateixa manera com, darrerament, ens hem trobat el nostre club moltes vegades. L'expectació era evident i més encara, les cares de satisfacció dels presents després d'haver gaudit d'allò més en el primer passe així ho mostraven. En Pere va presentar el mestre tot i encabint-lo en la magnífica programació del mes d'abril i els músics van pujar a l'escenari. El que va passar a partir d'aquell moment es fa difícil d'explicar, car el més fàcil seria dialogar amb qui també hi va assistir. Llavors, amb poques paraules en tindríem prou. Tot i així comentar que la mestria de Potter la vam constatar en tots els diferents registres que va emprar, en els diferents temes i tempos, a la vegada que amb els tres instruments que va emprar, saxo tenor; clarinet baix i saxo soprano. El tenor és el que més va sonar i la mestria en què ho va fer va ser aclaparadora. 

És ben bé que estem davant d'un dels Totems actuals del tenor. Un fraseig lleuger, ràpid i farcit de recursos tècnics alhora que un control total de l'instrument, li van permetre recórrer tot el registre de l'instrument a la vegada que també pujar als súper aguts inexistents pels mortals. La tècnica, abassegadora, el va situar tocant amplis intervals alhora que interpretar amb dinàmiques diverses i no tocant sempre al límit de les seves forces. El control de la respiració circular es va fer palès en alguns dels temes interpretats i la variació rítmica d'aquests va fer que el concert no decaigués en cap moment. Les cares d'admiració i els aplaudiments a cada solo i en finalitzar els temes, només constataven de quina manera ho vivíem. Els altres tres van brillar també en les seves intervencions, si més no va ser el pianista David Virelles qui més va fruir de les intervencions solistes alhora que també acompanyant al líder. El contrabaixista Joe Martin i el bateria Marcus Gilmore van ser també solistes i van formar una potent i precisa secció rítmica, conjuntament amb el pianista. El so va anar perfecte de la mà de l'Àlex Monsoliu i la barra alegre amb la bellesa i simpatia de na Marlene. Certament els que hi van poder anar el dia següent ho van gaudir fins i tot més que nosaltres, essent això normal en tots els concerts i amb tots els músics, o sigui que ja us podeu imaginar com devia anar. Impressionant.
Miquel Tuset i Mallol

Les 5 estacions discordianes de El Pricto a la Sala Fènix, 19 d'abril de 2016

El discordianismo es, dependiendo a quién preguntes, una broma elaborada disfrazada de religión, o una religión disfrazada de una broma elaborada. Sus adherentes no se la toman completamente en serio, lo cual es uno de sus principios básicos, ya que los discordianos no se toman nada completamente en serio. El discordianismo es un sincretismo absurdista con elementos de Zen, dadaísmo, surrealismo, religión, posmodernismo, escepticismo y más, probablemente inventado bajo la influencia de substancias psicodélicas fue revelado por la diosa griega Eris, también conocida por su nombre romano Discordia, la diosa del caos y el conflicto. La mejor manera de describir el discordianismo es como un trabajo intencionadamente ilógico de arte dadaísta o surrealista que utiliza la filosofía y la religión como medio artístico, en un intento medianamente serio de ocupar una visión de la realidad en algún espacio de la mente humana, con algo inherentemente escéptico, subversivo y antidogmático.


El principal libro sagrado del discordianismo se llama Principia Discordia, o “Cómo encontré a la diosa y lo que le hice cuando la encontré, donde se explica absolutamente todo lo que vale la pena saber sobre cualquier cosa; El Magnum Opiáceo de Malaclypse el joven”. Es un trabajo en el dominio público de literatura ergódica absurdista, lleno de parábolas sin sentido e ilustraciones chifladas. Es la única religión que cree que el humor es la principal virtud y que todas las religiones son verdaderas. Esta muy inspirada en el arquetipo del loco o del “trickster”, cuya contraparte real eran los bufones y/o juglares que encarnan temáticas similares a las del discordianismo: la cualidad de saltarse normas sociales y de orden establecido. Los juglares tenían la función de poder decir todo lo que quisieran y podían ser críticos hasta de los gobernantes. Si la audiencia pensaba que iban demasiado lejos, se les podía tildar de payasos o bromistas, lo que coincide con la temática de no tomarse nada demasiado en serio. Muchos autores, pensadores, teóricos conspiracionales y paseantes han influenciado el discordianismo.

Una influencia importante es el psicólogo contra-cultural Timothy Leary, que sugería que los humanos ven el mundo a través de túneles de la realidad, una idea desarrollada por Robert Anton Wilson, otra gran influencia discordiana. Su trilogía Illuminatus! (escrita junto a Robert Shea) y su conexión con el discordianismo durante toda su vida le dan el rol de quasi-santo. Wilson y Shea trabajaban como editores de la revista Playboy en los setenta, y mucha gente les escribía sobre teorías conspiratorias las cuales utilizaron para escribir Illuminatus!, una novela de ciencia ficción también inspirada por la obra de James Joyce. El discordianismo es una especie de anarquía utópica, que no respeta a las figuras de autoridad. Los cinco principios básicos del discordianismo son: – El profundo y obvio “insight” de que los humanos perciben falsamente orden o desorden a través de varios esquemas o mapas mentales (percepción). Aprender a cambiar estos esquemas es el primer paso en desacreditarlos completamente para acceder a la iluminación. El caos representado por Eris es más como una interacción de cualquier tipo. La idea de que el orden es impuesto por la mente humana sobre el caos omnipresente también aparece en la psicología Gestalt. – Ambos orden y desorden, de cualquier manera en que se conciban, tienen el potencial de ser negativos o positivos. Tanto orden como desorden pueden ser creativos o destructivos, la tendencia a establecer una ética que atribuya valores morales a estos aspectos de la percepción se considera como “La Maldición de Caragris”. – Las sociedades modrnas tienden a priorizar orden sobre desorden, sin importar si son positivos o negativos. El discordianismo propone priorizar el aspecto positivo o creativo. – Todos los fenómenos ocurren en cincos o están relacionados de alguna manera con el número cinco. Este principio de la filosofía discordiana puede ser interpretado como una sátira a la pareidolia religiosa. Lo que no significa que los demás principios sean completamente serios. – Los discordianos no creen en nada de lo que leen. – Se pueden mantener los puntos de vista discordiano y no-discordiano a la vez.

Para más información:

Sobre mi pieza Las Cinco Estaciones Discordianas:


Esta basada en el calendario discordiano en el que las estaciones equivalen a meses del año y por supuesto son 5. Cada estación tiene 74 días.



Las Cinco Estaciones por El Pricto Discordia 36, 3182

Mensaje de Eris (diosa del caos y la discordia):
He venido a deciros que sois libres. Hace muchas eras mi consciencia abandonó al hombre para facilitar su desarrollo. He vuelto para ver este desarrollo llegar a su culminación, pero está siendo obstruido por miedos y malentendidos.

Habéis hecho para sí armaduras psíquicas y a través de ellas vuestra visión es restringida, vuestros movimientos son torpes y dolorosos, vuestra piel dentro está magullada y amoratada, y vuestra alma se cuece por el calor del sol.

Yo soy Caos. Soy la substancia con la cual vuestros artistas y científicos construyen sus ritmos. Soy el espíritu con el que vuestros niños y payasos ríen en felíz anarquía. Yo soy Caos. Estoy viva y os digo que sois libres!

Se dice que Eris es hija de Vacío, y es la hermana gemela de Aneris. Eris es fecunda y hace que las cosas existan, mientras que Aneris es estéril y hace que la progenie de Eris sea inexistente. Eris crea el orden, lo que le permite observar el desorden, el cual no le era posible ver antes porque todo era caos. Entonces divisa maneras para obtener diferentes combinaciones de orden y desorden. Luego Vacío trajo un hermano para Eris y Aneris, Espíritu, y declara que si Espíritu se vuelve inexistente a causa de Aneris, tendrá que ser reabsorbido por Vacío. De esto se deriva que el último destino de los humanos es que la noexistencia nos sacará de la existencia para enviar a ese espíritu sin nombre de vuelta al Vacío. Como un niño cansado en casa después de un circo salvaje.

El principio erístico es desorden aparente y el principio anerístico es orden aparente, ambos son ilusiones. Ninguno existe, ambos son construcciones mentales que permiten a los humanos afrontar la realidad, la cual es puro caos. Orden y Desorden son aspectos diferentes de Caos.

-          Extractos de “Principia Discordia” y “El libro de Eris”



Caos (Nacimiento-infancia) – Fuego - Tesis

Origen de la atmósfera-etapa primigenia.

El instinto de supervivencia, La voluntad. Estado natural, balance entre orden y desorden. Las cosas se organizan de manera natural. Se crean los dioses. Trauma, desconcierto, fascinación, juego.

Santo patrón: HUNG MUNG

 “Nunnungagap”: Vacío en la mitología nórdica



 Discordia (Adolescencia) – Agua - Antítesis

Etapa prebiótica-condensación del vapor de agua/formación de océanos.

El ego. Las emociones. Empiezan a aparecer los gobiernos y las clases poderosas. La autoridad se vuelve el principal organizador de sistemas y creencias. La antítesis hegeliana. Las clases inferiores se dan cuenta que sus intereses no son los mismos que los de sus gobernantes. La sociedad se divide.

Santo patrón: Dr. Van Van Mojo

 “Hay que poner orden para poder presenciar el desorden”

 “Hay un ojo que todo lo ve” “Mojoooooooooooooooo”

 “Siempre hay otro mejor”

 “Cuthulhu” “King Kong Murió por tus pecados”


 Confusión (Joven adulto) – Aire - Síntesis

Etapa microbiológica-Producción de oxígeno en el océano y hacia la atmósfera.

Es un intento de restaurar el balance y conseguir la síntesis, el intento de restaurar la naturaleza por medios artificiales. Se desconfía de la intuición. La gente trata de escapar de ideas autoritarias utilizando esas mismas ideas. Cada revolución se vuelve un espejo de aquello que quiere erradicar.

Santo patrón: Sri Syadasti

La voz siempre que canta notas tenidas lo hace con sílabas del siguiente mantra:

Sri Syadasti Syadavaktavya Syadasti Syannasti Syadasti Cavaktavyasca Syadasti Syannasti Syadavatavyasca Syadasti Syannasti Syadavaktavyasca (variar ad lib)

 _._. / .._ / _ / …. / .._ / ._.. / …. / .._

“Nada es real, todo está permitido”

Burocracia (Mediana edad)-Tierra - Paréntesis

Etapa biológica-aumento de oxígeno en la atmósfera-creación de ozono para la protección de rayos ultravioleta lo que permite la aparición de formas de vida terrestre.
Cuando la síntesis no logra reconciliar a los opuestos. La sociedad está extenuada, pero parece que estuviese luchando. Las ideas y las reglas se vuelven más importantes que las personas que las hacen. La inteligencia es gobernada por la idiotez, por políticas primates (macho alfa).
El paréntesis que resulta cuando la síntesis no consigue una exitosa conexión de los opuestos. El vacío y la ausencia de divinidad. La torre de Babel. Arcano XVI.
Minimalista, hablado, todo lo que se hable o cante tiene que ser sobre material de oficina, máquinas varias (impresoras, fax, fotocopiadoras, grapadoras), papeles, pasaportes, marcas. Comprar, consumir... joder, parece que todo es lo mismo cada día.... Datos, robots, archivos.

Santo patrón: Zaratud

Ha llegado un fax, hay que buscar café, la impresora está trabada, actualizar el programa operativo, se adelanta la reunión!

Hoy hay que fichar!



Secuela (Vejez y muerte) – Espíritu/éter – Parálisis

Después de la vida terrenal. Disolución de contrarios. Disipación.

Donde mucha gente por esperanza y/o desesperación se vuelve hacia la intuición y la superstición, para recuperar el conocimiento de su naturaleza. La burocracia ha colapsado por el propio peso de las ideas intelectuales y el “papeleo”. La combinación de las deidades masculinas y femeninas, retorno al caos, a la homogeneidad, la igualdad. Se termina la energía y se vuelve a acumular para volver a generar caos. Depuración para un nuevo comienzo del caos.
Santo patrón: Malaclypse

“Más entropía Todo vuelve a ser polvo No más opuestos Fin del orden en desorden Vuelve la vida”


El Pricto.

Mark Guliana Quartet al Jamboree i Paulus Schäfer & Friends al Barcelona Pipa Club, el 16 d'abril de 2016

Doncs un dia amb doble concert que em va permetre gaudir de dos magnífics i diferents projectes...poca lletra i molta música...

1.- Mark Giuliana Quartet, al Jamboree.

Molt interessant el projecte del Mark Guiliana, bateria....ritmes trencats (per dir alguna cosa) barrejats amb algun swing.. Concepció moderna de la música que sembla agrada a un públic jove, que sí, potser hagin vingut a veure el bateria, i la prova ha estat els molts bateristes entre aquest públic jove. Aquest, el líder, ha aprofitat la seva embransida per desenvolupar-ho amb un Jazz actual i interessant. Els altres, senzillament superbs, i els altres van ser en Jason Rigby, saxo tenor; Shay Maestro, piano i Chris Morrisey, contrabaix. Vaig poder assistir a la primera part, per després seguir amb la ruta prevista, però, sí que us haig de dir que en Joan Cortés, que també va a totes, es va quedar per flipar en el segon passe, la qual cosa em vaig perdre per guanyar-ne una altra, aquesta....

2.- Albert Bello & Oriol Saña Quartet featu. Paulus Schäfer, al Pipa Club Bcn.

Canvi radical ....ara al Pipa Club amb l'Albert Bello, Oriol Saña, Queralt Camps, Claudio Lázaro i presentant el mestre holandès Paulus Schäfer...subtil·leses recordant Django... swings i vals diversos. Recordo que vam quedar-nos astorats veien i escoltant-los i més sobretot al gran guitarrista holandès. Aquest es va mostrar súper ràpid i amb el swing adequat, tot i el tempo, i gràcies també a la gran feina que van fer na Queralt Camps i Claudio Lázaro. Els líders i amics, Oriol Saña i Albert Bello, van estar ben bé a l'altura tècnica del mestre holandès en tots els temes que van tocar. Un espai el Barcelona Pipa Club al capdavant del qual hi ha, pel que fa a la programació (crec jo) el mateix Bello. Aquest és també un dels responsables que s'ensenyi el "gipsy jazz" a casa nostra, concretament a l'Hospitalet, on segur que també hi deu ser l'Oriol. Després del concert vaig adquirir dos dels discos d'en Paulus Schäfer els quals vaig posar en un programa posterior a Jazz Club de Nit. 
Miquel Tuset i Mallol.

Bartolomé Barenghi Quartet presenta d'Ebano a la Casa de Cultura de Valldoreix, 9 d'abril de 2016.

Doncs en una nit fresqueta però sense ploure, vam poder gaudir de la delicadesa del projecte d'en Bart Barenghi, anomenat D'Ebano. Una música d'arrel mediterrània i càlida com la fusta dels instruments que intitula el projecte amb l'afegitó i companyia de grans músics com en Gabriel Amargant, clarinet; Giampaolo Laurentacci i David Xirgu, bateria. Una substitució de darrera hora, la del David, però que evidentment no es va notar, tal és la mestria d'aquest músic que tindrem ben aviat al Jazz Club La Vicentina. Aquest projecte del Bart, també el vam gaudir en un Concert-Jam en format trio a la Sala Xica, amb un públic respectuós i silenciós, com el que va assistir a la Casa de Cultura de Valldoreix, espai aquest de l'EMD Valldoreix i programació feta de la mà dels amics de Club de Jazz Sant Cugat. En fi, que vam passar una vetllada magnífica i la pega és que no n'érem masses.
Miquel Tuset i Mallol.