Marc Miralta Trio & Jesse Van Ruller al Jamboree, i Jam Session Aniversari Gemma Plans a la Nova Jazz Cava 3 de desembre de 2015

El dijous no podíem faltar a la convocatòria del Jamboree i així tornar a escoltar el magnífic guitarrista holandès Jesse Van Ruller, músic que ja havíem escoltat uns quants mesos endarrera en el mateix espai. La formació proposada pel Marc Miralta va ser de luxe amb el Perico Sambeat, saxo alto i Dee Jay Foster, contrabaix. Darrerament estem veient a aquest magnífic contrabaixista en multitud de projectes la qual cosa només vol dir que és un dels més sol·licitats a l'hora d'acompanyar a músics de nivell internacionals. Només hi vam poder estar en el primer passe, ja que després havíem de marxar a córrer cuita cap a Terrassa per gaudir amb la festa d'aniversari de la Presidenta de MuJazzT Gemma Plans. Tot i l'avís del Marc en acabar el primer passe que després en el segon, tots els temes serien diferents, vam haver de marxar tot just després de xerrar amb l'holandès, amic del Pere Soto, i dir-li lo molt que m'havia agradat. Temes del guitarrista, d'en Perico i del mateix Miralta van configurar tota una amalgama de sons diversos a un nivell estratosfèric, tan per la qualitat de les músiques com per la interpretació dels quatre màsters. Una formació sense piano, on, quan Perico feia els seus solos, la secció rítmica de guitarra, contrabaix i bateria, seguia amb ferma convicció tota la sèrie de temes que van tocar. L'estil suau, pulcre a la vegada que ràpid del guitarrista holandès va anar acompanyat d'un llenguatge jazzístic elaborat i molt modern. l control absolut de l'harmonia en el seu instrument era evident en els solos de temes d'altri que potser hauria vist poques vegades. Velocitat i control, aconseguint un so net, a la vegada que imaginació i modernitat fan d'aquest un dels guitarristes de referència a Europa. 

Què podríem dir de la resta de mestres que no sapiguem ja, oi? Marc Miralta cada dia ens mostra el, perquè està considerat un dels grans "Drummers" de l'escena europea, havent-lo vist en diversos projectes propis a la vegada que fent de Sideman en projectes d'altri, com és el cas del malauradament "cascat" Jerry González al qual vam veure acompanyat de Marc i Javier Colina. Perico és sense cap mena de dubte, un dels millors altos europeus i cada dia que passa, cada dia que millora, o al menys aquesta és la percepció que tenim els incondicionals d'aquest magnífic saxo alto. El seu fraseig ràpid i evolucionat, la seva tècnica i control de l'instrument li permeten desenvolupar línies melòdiques arriscades i fer-ho a la perfecció. Veure'l és tot un esdeveniment. Finalment, l'aportació de la seguretat al contrabaix de la mà d'aquest gran mestre d'aquí i d'allà, en Dee Jay Foster va permetre a la resta de companys centrar-se en la seva feina, ja que la base estava fermament controlada per aquest gran baixista. No feia gaires dies que l'havíem vist també amb el Javier Vercher Quartet en el mateix espai, dia on també ens va impressionar. Doncs res més que dir (a les 2h25m de dissabte) i esperar que el líder d'aquesta formació i bateria, vegi amb bons ulls el fet de penjar l'àudio del primer passe enregistrat per qui això escriu.

Després d'axò vam anar a Terrassa tot i previ pas per Sant Vicenç dels Horts per agafar saxo i cotxe. En arribar a la Nova Jazz Cava vaig veure que el saxo es quedaria dins el cofre i que d'allà només en sortiria en un lloc comés a casa meva. I això ho dic perquè la Jam d'aquest dijous la van fer a l'escenari gran, com en les grans ocasions, com era aquesta, dia de l'aniversari de la Presidenta de MuJazzT, Gemma Plans, i amb músics de gran volada professionals com en Xavi Figuerola, Josep Maria Farràs, Tony Belenguer, Adrià Font, Xavi Hinojosa, Jordi Gardeñas, Pere Soto, Mario Rossy, Gemma Plans, Oriol Cot, Núria Palet, Carles Pineda, Dani Rambla, Joan Martí etc, etc...

El cas és que vam arribar a Terrassa prop de les 23h després del periple Barna-SantVicenç-Terrassa, amb metro-tren-cotxe, o sigui que mentre deixava el Pere vaig anar a aparcar. Carregat amb saxo i bossa plena d'estris enregistradors vaig anar cap a la Nova Jazz Cava pensant, jo il·lús, que podria bufar una mica en aquell racó adequat per a les Jams dels dijous. Però ai las, només entrar ja em vaig trobar al Xavi, saxo en ristre, i a l'Oriol veient com des de l'escenari principal en Benet, Tony, Bombardó i Rambla desgranaven les seves notes. Després de saludar vaig enfilar Cava en dins tot i ésser rebut amb calorosos escarafalls per l'amfitriona Gemma Plans i  l'Esther Pedragosa, ambdues, ànimes de MujazzT. 

Abraçada al Valentí, Miquel Carol, Adrià Font i salutacions al mestre Farràs, menjar una mica (gràcies Gemma) i una vegada entesa la meva situació (un amateur no podia destrossar la música que sonava) vaig decidir enregistrar-ho i asseure'm al costat dels amics David Carreras i Joan Recolons. Aleshores ja em vaig trobar a la meva "salsa", la del comunicador a temps real amb fotos dels músics que anaven pujant a l'escenari, i anar-ho penjant al Facebook. La vetllada va ser entranyable amb en Valentí en tot moment al peu del canó presentant músics i convocant les noves formacions. 

Així doncs va ser com vam poder veure diferents agrupacions i per tant diferents propostes musicals com la presentada per l'amfitriona Gemma amb una formació amb la qual havien compartit música i amistat com per exemple amb el Benet, Mario i demés. Gemma va cantar dos temes, així com la Maria Betriu la qual en va cantar un en català, tal és el projecte recentment enregistrat de estàndards de Jazz cantats en la nostra llengua. Una altra magnífica cantant, Nuri Palet va cantar acompanyada de Carles Pineda i d'altres. 

Entremig, vam poder brindar amb una copa de cava i felicitar globalment a la Gemma per aquesta magnífica trobada d'aniversari i el tema final, marca de la casa, va ser el "Cherokee", interpretat pels més valents i agosarats músics, els més professionals. I això ho dic perquè abans havíem vist a un jove saxo tenor en Jofre Alemany. D'altres músics hi van participar i la llarga llista la teniu aquí, amb els agraïments de la mateixa Gemma...






Gràcies al Dani Rambla, Benet Palet, Toni Belenguer, Xavi Figuerola, Mario Rossy, Pau Bombardó, Josep M. Farràs, Adrià Font, Xavi Hinojosa, Oriol Cot, Jordi Gardeñas, Carles Pineda, Núria Palet, Maria Betriu, Pere Soto, Joan Humet, Joan Martí, Jofre Alemany, David Garcia, Sergi Torrejón, Víctor Martínez, Andrea Grimaldi, Oriol López, entre d'altres. Gràcies a tots els que vau venir i també a la Jazz Cava perquè entre tots plegats ahir vam fer un trosset més d'història dins el jazz de la nostra ciutat. 
Gemma Plans

Miquel Tuset i Mallol.

Martín Léiton Big Band, "Assaig-Concert" a 23 Robadors i Jam del Raval a Sala Fènix, 30 de novembre de 2015

Doncs així va ser que de les moltes opcions que teníem aquest dilluns, vam decidir anar a la Cova de l'altre cantó de Les Rambles, a 23 Robadors. Només veure la llista de músics que ja va vam decidir anar-hi, a banda de saber quines està "tramant" l'estimat contrabaixista canari. Una línia de saxos amb Santi del Rubia, tenor; Marcel·lí Bayer, alto; Guim García, alto; Gabriel Amargant, tenor i Joan Chamorro, baríton. Leo Torres, Pep Garau, Òscar Latorre Cascante, Ivan Gonzalez, trompetes; Dario Garcia, Joan Codina Cusó, Rita Payés, Vicent Pérez: trombons i la secció rítmica amb Ramon Prats, Bateria; Toni Saigi Martinez: Piano i Martín Leiton: Contrabaix,l direcció i composicions.

Doncs s'ha de dir que hi vam anar d'hora ben d'hora quan encara feien els assajos sense gens de públic que va ser quan vaig fer la primera fotografia, la més propera i amb tots els músics concentrats menys el Pol que mirà a qui feia la foto amb cara de concentrat.

Mica a mica va anar arribant el personal encuriosit per escoltar la nova proposta del músic canari a la vegada que poder gaudir escoltant aquests mestres dels vents, tecles, percussions i cordes, fregades o no.

Ja Martín ens va advertir en el mateix moment de començar que intentarien fer els temes sencers i seguits, sense interrupcions, però que si això passava que no ens espantéssim, que això també entrava en el guió. Vaig enregistrar la primera part, mentre assajaven i la del presumible concert, i més aviat assaig-concert, però ai, coses que passen, i és que se'm va parar el Zoom H4 en plena gravació, per la qual cosa he de dir que el fitxer va quedar corrupte. Penso però que hi deu haver alguna manera d'editar-lo, (digitalment) a fi efecte de tancar-lo correctament per després poder escoltar lo anterior. En fi, deixem-ho per perdut i centrem-nos en el tros dels assajos que serà el que penjaré al blog, quan tingui una estona.

D'entrada costa molt valorar ara la música que vam escoltar aquest dilluns, però s'ha de dir que hi va haver moments molt brillants i sorprenents a la vegada que d'altres temes on el contingut rítmic era força impressionant pels seus difícils canvis, o així ho vaig entendre jo. El resum és que haurem d'estar a l'aguait del proper assaig-concert, si el fan en obert i sinó estar pendents de la presentació d'aquest treball de Big Band del Martín Léiton.

Encara vam tenir temps d'anar a la Velvet Raval Jam Session que organitzen els amics de la Sala Fènix amb la Jolanda Marrone i amics al capdavant d'aquest espai on les arts en general hi tenen cabuda. La jam dels dilluns la coordina el gran bateria portuguès Joao Vieira i a la d'aquest dilluns, Jam i no concert, hi vam poder veure joves cracs com el Fèlix Rossy, trompeta; Jaume Ferrer, saxo tenor; Juan Pastor, contrabaix i d'altres joves al piano i violí, la majoria estudiants del Conservatori del Liceu, a la vegada que primeres espasses com la magnífica saxofonista argentina, de Santa Fé, Melissa Bertosi, i el també argentí pianista i compositor Mariano Camarassa. N'hi va haver més, però aquests són els que ara mateix recordo i ja em perdonaran els altres.
Miquel Tuset i Mallol

Pere Soto amb amics al Jamboree el diumenge 29 de novembre de 2015.

El diumenge 29 vam anar al Jamboree a veure l'homenatge que se li va fer al recentment desaparegut mestre i guitarrista, Gabriel Rosales a la vegada que també ens vam recordar del gran guitarrista brasiler Euclides Mattos el qual va patir un atac de cor que malauradament va ser fatal. Doble homenatge a dos músics que s'han deixat la pell pels escenaris d'arreu, el primer sovint acompanyant a Joan Manuel Serrat i l'altre actuant sempre en formats reduïts tot i que també acompanyant d'altres músics del país i fora.

Pere Soto va ser l'escollit guitarrista que va fer aquest homenatge amb una part dels molts companys que van col·laborar amb el seu darrer projecte "Pere Soto amb amics". Alguns d'aquests van venir al Jamboree entre els quals el seu amic australià i gran pianista resident a Amsterdam, Walter Lampe. Entre els d'aquí vam poder gaudir amb en Guim Garcia Balash, saxo alto; Curro Gálvez, contrabaix; Salvador Toscano, bateria; Jordi Gardeñas, bateria; Toni Doménech, guitarra rítmica i un bon violinista que va col·laborar en un tema anomenat Ricard Vallina. 

Tot i que ens vam quedar en els dos passes, vam constatar que la bona assistència del primer no es va veure refermada en el segon. Ja se sap que el segon passe del diumenge és força complicat si considerem que el dilluns la gent ha d'anar a treballar tot i que no ho considero el motiu principal, considerant que el bolo va acabar pocs minuts després de les 23h. A aquestes hores, tothom, tothom està ben despert a casa seva, o sigui que perquè no anar a gaudir de bona música amb la, proposta rica i variada del guitarrista badaloní?  

Pere Soto va presentar-nos el seu darrer treball farcit de col·laboradors en el disc, als quals podríem comptabilitzar en una trentena entre els quals alguns dels presents en el concert del Jamboree i amb Carles Pineda, Jonathan Swanson, Marcelo Mercadante, Paca Rodrigo, David Xirgu, etc ,etc. Però també va encabir-hi algun tema dels seus projectes anteriors.

El concert del Pere va ser un homenatge als dos músics desapareguts però també a Django Reinhard i al "Jazz Manouche" en particular i al "Jazz Modern" en general. Temes del seu darrer treball barrejats amb algun de discos anteriors van configurar tota l'amalgama de sons que vam escoltar en els dos passes, més o menys idèntics i que nosaltres vam escoltar.

Aquí teniu doncs els llistat dels temes en el primer passe:

1.- Catgaria

2.- La geta de a mongeta

3.- Swing ping

4.- Walking out for a beer

5.- Notas de un amanecer

6.- Reformatrix

7.- Minor rumba

8.- Blues lee

9.- They said they love you

Dels 12 temes del CD en van fer 8 en el concert del Jamboree mentre que la "Geta de la Mongeta" era d'un treball anterior.

La barreja dels temes de "Gipsy Jazz" amb els altres de "Jazz Modern" va permetre fer rotacions de músics a l'escenari. Així doncs en el primer tema hi va participar en Guim Garcia mentre que després, en els temes de "Gipsy" va aparèixer en Toni Domènech a la guitarra rítmica, mentre que també passava el mateix amb els dos bateries, que a vegades van tocar junts i d'altres cadascun d'ells per separat. En un dels temes hi va participar el violinista Ricard Vallina, mentre que sense baixar de l'escenari, el magnífic pianista australià amic del Pere i resident a Amsterdam, simplement deixava de tocar els temes quedant-se assegut a la banqueta del piano. Aquest magnífic pianista és un expert en tocar "darrera el beat", com vaig constar en algun dels seus solos, a banda de tenir un magnífic "llenguatge" jazzero. Per una altra banda, l'orgue Korg del mateix local va sonar també en algunes de les composicions del líder. Aquest, va anar canviant de guitarra segons convenia el tema i així va ser que el vam veure tocar els temes més moderns amb la magnífica "Gibson Les Paul", mentre que els de Gipsy, els va alternar amb una guitarra específica per aquest estil, una magnífica guitarra Vintage "Jacques Favino" dels 70s del segle passat, amb una guitarra espanyola electrificada. Encara recordo el dia que la va estrenar. Ho va fer en una WTF dels dilluns, tot i dient-nos que només li havia costat 200€ i  "mireu com sona" també ens deia. Amb aquesta guitarra darrerament l'he vist tocar en diversos espais i sempre hi ha moments en què arriba a tocar fora del mànec i tant a prop les dues mans que ningú sap com és capaç d'extreure sons tan aguts i afinats, lluny dels "trastes del mànec de la guitarra. S'ha de dir que el Guim va estar genial en els temes que va tocar, a la vegada que els dos mestres a les baquetes, tocant força temes junts, cosa no gens fàcil. 

Curro Gálvez va estar precís, totalment compenetrat amb la rítmica del Toni quan hi era, i dels drummers quan hi eren, junts o separats. Amb tot això, seria qüestió de valorar la potència de la memòria que tenen els músics en tocar, així, de memòria, tots els temes amb els canvis harmònics adequats i fer-ho a més a més improvisant d'una manera increïble. Subtils errades que només coneixen els músics, ami seran interpretades com a tals pels oients, si no són músics, i si ho són, haurien de conèixer el tema a la perfecció per adonar-se'n, cosa que sovint tampoc passa. En fi, que va ser una demostració de tècnica a la guitarra del líder Pere Soto a banda d'una demostració de domini d'estils com el "Gipsy Jazz", "Jazz Modern" i demés. Concretament del primer, i particularment a mi, m'agraden més els temes amb una certa cadència rítmica més aviat lenta, a ritme de vals o similars, que no pas els temes més ràpids, tot i ser en aquests on es pot valorar més la capacitat tècnica del guitarrista. Continuant en això, recordo de quina manera em va agradar el darrer tema que van tocar interpretat amb la màxima suavitat i delicadesa. Una música que et transportava i així ho expressava la gent en els seus rostres i així li van dir al sempre somrient "amo" de la barra del Jamboree, l'Òscar de Pombo. Un apunt més per felicitar al tècnic de so, en Pol, el qual va aconseguir que tot sonés a la perfecció. Doncs ja per acabar, recomanar-vos de tot cor que mireu d'aconseguir el disc del Pere Soto amb amics i que el regaleu a la persona més estimada en el convenciment que el gaudirà tal i com ho vam fer nosaltres. 

Miquel Tuset i Mallol.

Concert-Jam amb Mikkel Ploug Trio, amb Martín Léiton i Martin Andersen, 27 de novembre de 2015

Ahir, en un altre magnífic Concert-Jam amb uns magnífics músics i millors persones amb el Mikkel Ploug Trio. Aquest jove guitarrista ens va interpretar la seva preciosa música acompanyat de dos mestres més, en Martín Léiton i Martin Andersen. Una primera hora exquisida a la qual va seguir la jam amb músics com la Gemma Plans, en Mario Rossy, en Ronny Burke, la Isabel Martin  el Juan Carlos Speedy González en Josep Ma Martí i aficionats com jo mateix. 

És veritat que vam trobar a faltar molts altres i també de públic, però ens ho vam passar molt bé. Un trio magnífic de músics però també de persones, els quals van resultar ser uns homes força amables, tots tres, tot i reconèixer que no vam notar cap tipus de tracte fred en els dos danesos Martin i Mikkel. El primer, bateria i gran músic, es va posar en contacte amb mi ja fa força mesos, tot i interessant-se per venir a tocar a casa nostra. Asseguraria que la resta de dates dels quatre concerts que van fer (Jimmy Glas, Valènciab, El Refugio, Alacant, Sunset Club, Girona) les van quadrar després de lligar la nostra del divendres. Abans havien passat pel País Valencià i després, dissabte, anirien a Girona. Havien de venir tres danesos formant part del projecte de Mikkel Ploug Trio però finalment va fallar el contrabaixista, la qual cosa va permetre escoltar al gran d'aquest instrument a casa nostra, en Martín Léiton. Un projecte del guitarrista amb tot de temes del mateix, tot i fer al final un bis amb un estàndard que ells van clavar. De públic no gaire i de músics també en van faltar tot i gaudir força amb els que van venir. La primera hora la vam passar escoltant els temes propis d'aquest jove i gran guitarrista danès. Música allunyada del concepte "swing" però d'una gran riquesa melòdica i harmònica. Els acompanyants van brillar d'una manera abassegadora. Els dos Martin tot i que el bateria és en Martin i el contrabaixista és en Martín. El mestre de les baquetes danès, va fer sonar la nostra Mapex amb una nitidesa bestial, a més a més d'acompanyar al seu compatriota a la perfecció i fer uns solos, magnífics, mentre que el màster dels contrabaixistes, el canari Martín Léiton, va sobrevolar les estrelles amb les seves intervencions com acompanyant i més encara amb els seus inversemblants solos. Estorats vam quedar de la precisió de la seva afinació, anant amunt i avall del mànec amb rapidesa i seguretat. Sempre els vam acompanyar amb forts aplaudiments i al final més encara després del magnífic estàndard que van tocar.

La Jam la vaig inaugurar jo amb un tema per després donar pas al Josep Maria Martí bateria; Juan Carlos "Speedy" al saxo alto, Rony Burke, guitarra; Mario Rossy, contrabaix; Gemma Plans, veu i Isabel Martin, veu. Una Jam on vam poder gaudir veient com el Martín Léiton tocava el piano i el mateix Mikkel Ploug, la bateria, i en un altre tema on el canari va agafar el contrabaix, Mario va asseure's al piano. Vull agrair la fidelitat del Juan Carlos i Josep Mª els quals no fallen en cap convocatòria, poden tocar a l'escenari amb grandíssims músics professionals. Ens hi vam estar fins l'hora convinguda, poc més de la una de la matinada, en una jornada que va ser llarga per qui això escriu, si comptem que després s'ha de deixar recollit i polit a banda de recollir també la bateria. Fet i fet, a les 4h de la matinada em presentava davant la porta de casa, ben atrotinat però content. Gràcies a tothom qui va venir i a qui ho fa possible. I ara a punt pel concert de l'11 de desembre amb la Carme Canela Quartet tot i presentant el seu projecte "Granito de Sal", amb Joan Monné, Marko Lohikari i Carlos Falanga. l'11 de desembre al mateix lloc i hora.
Miquel Tuset i Mallol.

Javier Vercher Quartet al Jamboree Jazz, 25 de novembre de 2015

Doncs avui ens hem deixat caure pel Jamboree a veure aquesta formació liderada pel Javier Vercher tot i presentant un magnífic bateria italià, Roberto Gatto, a banda dels sempre magnífics Albert Bover i Dee Jay Foster. Els dos passes han estat sublims, amb temes propis i algun estàndard que igualment han brodat. La pregunta que em faig, que ens hem fet alguns és: On collons era la gent? I parlo dels aficionats amb els quals ens hi trobem sovint i també dels alumnes músics. D'aquests darrers n'hi havia però dos o tres. No s'enten. Un concertàs vist per massa poca gent. Els músics no s'ho mereixen.

Aquestes quatre ratlles les vaig escriure després de veure la poca acollida que va tenir aquest concert al Jamboree. Un no s'explica el perquè amb formacions com aquestes, no s'acosten en massa els aficionats i músics companys i estudiants. d'Aquests, només vaig veure al Biel Amargant de músic professional, en el primer passe, i en els dos, dos o tres alumnes que algun fins i tot va repetir. Un músic el Javier Vercher valencià, de l'escola valenciana però amb força amics per les nostres contrades. Amic de Perico Sambeat amb qui ha tocat algunes vegades, Vercher és un saxo tenor potent i robust de so, a vegades estripat, i sense tenir res a veure amb l'escola texana de més soul i R&B. El projecte venia de la mà del líder, amb temes propis i la sort de poder-los compartir acompanyat de tres grans músics. Dos coneguts nostres, l'Albert Bover i Dee Jay Foster i un de desconegut per nosaltres (crec que era la primera vegada que tocava al Jamboree), el gran bateria italià, acompanyant habitual de Enrico Rava entre d'altres, en Roberto Gatto. Un quartet que semblava que havien tocat junts des de sempre, així sonaven els temes gens fàcils però interpretats com si ho fossin. Magnífics solos de cadascun d'ells en els dos passes però sobretot els del líder, els quals vam escoltar amb total atenció. Javier va presentar tots els temes, es va mostrar amable i content de veure gent en els dos passes (tot i que en el segon érem ben pocs) i va parlar en Valenciá, o sigui Català Occidental. 

Aquest músic és actualment un dels més "moderns" de concepció i composicions, situat però en el "Jazz Modern" i no en cap ona Free ni contemporània, al menys en aquest projecte que vam veure al Jamboree. Modernitat de temes propis i respecte pels temes d'altri com per exemple el tema de Monk, "Round Midnight", en el qual es van escoltar magnífics solos, tot i que el què recordo ara mateix és el del contrabaixista Dee Jay Foster. Bover va estar sublim en cada tema, com en ell és habitual, a banda de ser un bon acompanyant. L'Albert va iniciar el tercer tema del primer set a piano solo, en una preciosa i llarga introducció que va rallar el clímax absolut. El món clàssic s'escoltava barrejat amb el modern, intro ideal per deixar pas al líder en aquesta balada pròpia. Escoltant Vercher escoltem també a Coltrane sense cap mena de dubte. Cosa aquesta òbvia que podríem dir de quasi tots els saxofonistes, tot i que hi ha moltes i diverses maneres de tocar el tenor, tantes com mestres d'aquest instrument hi ha hagut o hi ha. Sempre hi haurà però els qui van iniciar aquest camí fa tants i tants anys amb els seus patiments i angoixes, però també amb la seva música, sovint creada a partir de l'immediat passat i poques de les vegades sortint del no res. Amb Coltrane podríem parlar d'això final sobretot en la seva darrera època, tot i que tot comença a partir del "Giant Steps". Oi que parlàvem d'aquesta balada?, doncs dir-vos que el final també va ser magnífic amb una altra llarga intervenció de l'Albert per després entrar tots suaument i acabar el tema. Parlar de Roberto Gatto s'ha de fer per diversos motius, el primer el seu gran saber i compenetració amb el líder (ben amics sembla que són tots dos) i el segon de la manera com va tocar. A banda d'acompanyar a la perfecció, es va lluir tocant uns magnífics solos en cadascun dels dos passes, tot i recordar que el del segon va ser força llarg i potent. 

El segon passe va començar amb el tema de Monk, "Wee See", amb una gran intervenció del líder al tenor, en clau Coltraniana amb les variants pròpies. Llarguíssim solo de Javier totalment explosiu que ens va deixar clavats a la cadira i bocabadats. Doncs val més que escolteu el concert que vaig enregistrar  amb el reproductor o clicant als enllaços que us he deixat en aquesta entrada. Que ho gaudiu.
Miquel Tuset i Mallol.

Ernie Watts Quartet i Cece Giannotti al Jazz Tardor, 14 de novembre de 2015

El dissabte 14 de novembre vam anar a Lleida al JazzTardor convidats per l'ànima de tot el Jazz que es fa a la capital del Segrià, en Josep Ramon Jové. Aquest home inquiet i tota la colla d'amics i aficionats que el segueixen ja fa molt de temps que munten aquest esdeveniment en aquestes terres i ja era hora que hi anéssim, i així va ser. Anàvem a veure un concert doble amb el gran Ernie Watts Quartet i en Cece Giannotti i el seu projecte "Apres minuit". El mestre americà va venir acompanyat d'un trio extraordinari de mestres europeus i la formació va ser Ernie Watts saxo tenor, Christof Saenger piano, Rudi Engel contrabaix, Tobias Schrimer bateria. Ens van presentar el seu darrer projecte en disc del qual en vaig adquirir una còpia que va sonar en el Programa 225 a Jazz Club de Nit. Dir-vos que el concert va ser extraordinari per la música, per l'espai on es va executar, el Cafè de l'Escorxador i per l'amabilitat del nostre amfitrió, organitzador i presentador de l'esdeveniment, en Josep Ramon Jové. Un primer passe on el mestre americà ens va mostrar el seu virtuosisme a la vegada que també ho van fer els altres tres. Un trio compacte que funciona clavat i que un a un són unes autèntiques figures del jazz europeu. Un líder amb aquesta base rítmica a la vegada que solista va volar literalment amb les seves intervencions de les quals em vam aplaudir totes les seves interpretacions, la del líder i les dels acompanyants de luxe.

Després d'aquest magnífic concert vam poder gaudir amb Cece Giannotti i el seu projecte "Apres Minuit". Aquest és un disc que tenim a punt per posar a Jazz Club de Nit tot i apartar-se d'aquest estil musical, però considerant sí la seva qualitat musical i interpretativa dels components entre els quals Cece Giannotti, veu i guitarra. Francesc Chaparro, bateria. Matías Míguez, baix. Gabriel Mastronardi, teclats i Joan Pau Cumellas, harmònica. Un projecte on la música íntima del compositor es va barrejar amb d'altres músiques més vives de tempo i sempre amb la gran musicalitat de la veu del líder, a la vegada gran guitarrista. El fet de compartir projecte amb tota aquesta colla de professionals li permet a Cece tocar amb la màxima tranquil·litat i poder expressar així tota la seva emotivitat. Un projecte que us recomano de totes, totes, on les interpretacions individuals de tots els components et fa entendre que estàs davant d'un projecte de 10, en clau de Blues-Folk-Soul-Jazz-Funk-Pop-Rock...me n'he deixat algun? 

Quatre ratlles. Miquel Tuset i Mallol.

KAILASH al Jazz Club La Vicentina el 20 de novembre de 2015

Doncs el divendres 20 de novembre vam gaudir de la companyia i bona música de quatre músics vinculats a l'escena de Terrassa. Un quartet KAILASH que presentava el seu treball "Allà on vagis" format pel llegendari bateria Adrià Font i el no menys pes pesant de l'escena terrassenca, ell però viscut a Barcelona i traslladat plenament a la ciutat del Vallès, en Joan Albert, gran saxo alto Els altres dos companys, més joves però també amb un bon currículum van ser l'enric Carreras, piano i en Ramon Grimalt, contrabaix. Uns currículums potents dedicats a la música només podien oferir-nos el millor d'ells mateixos com així va ser. 

A banda de l'aspecte musical, el personal és encara més potent. Son tots quatre unes magnífiques persones i així ho vaig poder copsar des que van arribar. El sopar amb els músics abans del concert em va agermanar encara més amb ells. Potser va ser la truita de patates i ceba que els hi faig sempre a tots? Segons diversos comentaris, està a l'alçada de les millors truites de p&c que es fan pels nostres clubs de jazz. Ole.

El concert va començar una mica tard, com sempre, tot i esperant que la gent acabés de sopar i pugés finalment a la Sala Xica. 

Un primer passe magnífic que es va allargar fins prop d'1 hora amb cinc temes impressionants. Vegeu doncs:

1.- Take your peak

2.- East of the sun

3.- Up jumped spring

4.- Del Sasser

5.- My secret love

Van iniciar el passe amb el magnífic tema "Take your peak" de Hank Mobley on ja ens vam situar de ple en el "Hard Bop" de la mà d'una magnífica secció rítmica mentre que al capdavant, la veu solista del Joan Albert ja ens mostrava tot el seu saber. Un estil dolç, notes lligades tot i fent unes frases força reeixides en un llenguatge jazzero clar i també assequible. Els seus solos són una barreja de tècnica d'acords i recursos melòdics que agraden a tothom, sense distincions. Enric Carreras i Adrià Font van fer una magnífica aportació a la vegada que el contrabaixista Grimalt. En aquest tema, l'Adrià va brillar per mèrits propis amb un magnífic solo i els "quarts" de rigor. Després d'aquest gran tema amb un tempo viu, va venir una balada a mig tempo, la preciosa "East of the sun" del Brooks Bowman. Una melodia magnífica en el tema i després seguint també amb un solo melòdic com el que més del gran Joan Albert. Mentre tant la secció rítmica anava com una seda, a ritme de bossanova. Un precís solo de l'Enric al piano amb els sempre precisos tocs al canto de la caixa de l'Adrià i el suport del contrabaixista Grimalt va donar pas a un convincent solo d'aquest darrer per després acabar el tema. El tercer tema "Up Jumped spring", interpretat per Freddy Hubbard, Art Blakey & Mesengers entre molts més ens va situar de nou en els ritmes més vius del Jazz on els seus intèrprets ens van fer gaudir amb la seva energia positiva i concepció del bon Jazz. El tema de Sam Jones a ritme de vals "Del Sasser" interpretat entre d'altres per la família Adderley  i "My Secret Love" van tancar aquesta primera part amb la qual vam gaudir tots plegats, la qual cosa vaig constatar tot i xerrant amb el personal que va venir al concert. 

El descans va servir per refrescar-nos i conversar per com havia anat la primera part. Les cares de la gent eren força aclaridores i els seus comentaris ens ho acabaven d'explicar. 

El segon passe va ser encara més llarg, cosa evident si considerem que sempre hi ha un tema més, el bis de rigor que en dic jo. Van tocar seguint l'estil tot i encabint-hi algun tema propi i aquest va ser el llistat:

6.- This I dig of you

7.- Allà on vagis

8.- Tecneck

9.- Split Kick

10.- Sugan

i el bis de rigor 

11.- One for Daddy.

Van començar també amb un altre tema de Hank Mobley el magnífic "This I dig of you", per continuar amb el tema propi "Allà on vagis" de l'Enric Carreras. El tema de Nat Adderley, "Tecneck" va seguir-los tot i abans del tema de Horace Silver "Split Kick", i el tema "Sugan" i acabar el concert amb el bis de rigor "One for Daddy" de Nat Adderley.

En definitiva va ser un concert carregat de swing i blues en l'ona Hard Bop, la més potent de cara a fer un directe. Rarament s'avorrirà la gent amb música com aquesta i tant ben interpretada. Doncs això ha estat tot. Un petit resum fet a posteriori i que servirà per recordar els moments que vam passar en companyia de KAILASH. Agrair la presència del públic assistent vingut de diverses contrades i més encara el suport dels amics col·laboradors. Gràcies a tots. Miquel Tuset i Mallol.

DACTILOLOGIES DE SERGIO SABINI A LA CASA ELIZALDE

Doncs si en una entrada anterior s'hi parlava d'una taula rodona de "Fotografia i Jazz", en motiu de l'exposició del gran fotògraf Sergio Sabini, en aquesta entrada podreu veure les seves fotografies fotografiades per qui això escriu i a mode de permanent recordatori de l'esdeveniment. O sigui que aquí les teniu.

Dactilologies de Sergio Sabin...

More presentations from miquel

Jeff Lorber Quartet (Jamboree), Matas_Léiton_Rosa (Jam FIZZ) i Carles Benvanet Trio & Ray Colom i Tomasito

Bé, doncs tot i que la setmana no ha acabat us faré un resum dels concerts vists vins el dia d'avui, divendres 13....

Començarem pel que van fer en Jeff Lorber al Jamboree amb un quartet d'allò més punyent pel que fa a la marxa i on els aficionats a aquest tipus de Jazz Fusió van gaudir d'allò més. El meu cas és un altre, i no perquè no m'agradi la Fusió que sí, (tot i no ser el que més escolto ara mateix) i sinó pel fet de no poder aguantar massa estona en un espai on el so te un nivell auditiu massa (per mi) alt. Els meus acúfens no m'ho permeten i així va ser com després d'una mica vaig haver de marxar. El Jamboree tenia molt bon aspecte el primer passe i segur que també va ser així en el segon. Els músics que acompanyaven al mestre dels teclats més elèctrics van ser el gran saxofonista Eric Marienthal, en Jimmy Haslip baix elèctric i el incommensurable i potent bateria, en Gary Novak.

Encara vaig tenir temps d'anar al FIZZ del carrer de Balmes per gaudir de la tranquil·litat necessària pel meu esperit. Allà en Ramiro Rosa hi organitza una Jam de Jazz des de ja fa quasi tres anys, si no vaig errat. Aquest és un espai tranquil on es pot escoltar la música força bé, tot i haver-hi algú que de vegades xerra, però tot i així, res a veure amb l'espai de la Ronda de la Universitat. Aquest dimarts Ramiro va comptar amb la col·laboració de Jordi Matas, guitarra i Martín Léiton, contrabaix i el coordinador ja sabeu que remena la bateria. Tot i que la convocatòria us convida a anar-hi a les 21h, sempre comencen una mica després, més o menys com ens passa al Jazz Club La Vicentina, o sigui que a les 21h30m el trio ja es va posar en marxa. 

En arribar jo però, a la primera persona i músic que em vaig trobar va ser la saxofonista de Santa Fe, ja de fa dies entre nosaltres, la Melissa Bertossi. Després de no gaire ja hi teníem al Fèlix Rossy, trompeta i Roger Mir, saxo soprano. Fèlix s'hi va posar ben aviat, tal és la desimboltura d'aquest noi que no te cap problema en ficar-se on sigui, coses aquestes relacionades amb la llibertat dels individus. Roger també va tocar, així com també un pianista també jove del qual no en sé el nom i també el gran flautista malagueny i ara entre nosaltres, en Fernando Brox, i també al contrabaix en Pau Lligades, tot i haver-hi el Marc Cuevas i que segur que devia tocar tot just després que marxés a la recerca de Bus-Metro-Tren per arribar a casa passades del 00h del dia després. Us recomano que hi aneu. FIZZ, Carrer de Balmes 83. 

I ja per acabar, el magnífic concert del dijous al Jamboree amb en Carles Benavent Trio featuring Raynald Colom i Tomasito, a banda d'un parell de convidats més dels quals, ai las, no vaig memoritzar-ne els noms. Un trio fantàstic, que camina tot sol de la mà destra del més internacional dels nostres músics i gran baixista, el qual atresora un estil propi i totalment personal a base de barrejar els diversos estils com el Jazz-Rock-Fusió-Flamenc. Un home afable a l'escenari i fora, on el somriure ens mostra el seu permanent agraïment als altres companys i públic en general. Com sempre, en Pere Pons va presentar el concert per després iniciar-lo el líder amb un magnífic i llarg solo introductori a baix elèctric, per després intervenir-hi el gran Roger Blàvia el qual és un dels pocs drummers que toca la bateria com si d'una percussió completa es tractés, i espero que se m'entengui. Un duet que va donar pas a la intervenció d'en Roger Mas al piano i teclat, ja amb el celebrat trio al complet. 

Després va ser el nostre gran trompetista Raynald Colom el següent en mostrar-nos el seu tarannà i compenetració amb el projecte, no endebades ell mateix n'és un artífex de la fusió entre el Jazz i el Flamenc. La formació es va ampliar amb la intervenció d'un gran flautista, del qual no en sé el nom, i finalment amb la presència del "bailaor" i "palmero", el gran Tomasito. Aquest és un home que entén el Flamenc i el ball també des de l'aspecte de la Fusió, formant part de projectes liderats per ell mateix on el Flamenco-Rock són el seu pa de cada dia. Una magnífica balladora de claqué va estar convidada pel "bailaor" i així va ser com s'hi van trobar tots dos, ballant, sobre una zona improvisada dalt l'escenari del Jamboree. Un concert que va ser vist per força gent, però també per una de les ànimes més vitals del Jazz de casa nostra i des de fa més de 50 anys i estic parlant del gran Valentí Grau. Amb ell vam compartir les nostres dèries jazzístiques una estoneta abans d'acabar el magnífic concert.

Voilà i de moment. Miquel Tuset i Mallol.

Un dijous de fotografia i jazz. Taula Rodona a la Casa Elizalde (Exposició Sergio Sabini) i Albert Bover-Horacio Fumero al Jamboree. Dijous 5_11_15

Doncs va ser ben bé així, un dijous de fotografia i jazz....a veure com va anar..

1.- Molt bon dia a tothom, avui amb el record d'haver passat ahir una molt bona estona a la taula rodona sobre "fotografia i jazz", a la Casa Elizalde, espai on l'amic Sergio Sabini hi te una magnífica exposició de magnífiques fotos on el motiu principal són les mans dels músics sobre els seus instruments, músics entre els quals alguns que hi van venir com el Miguel Fernández , Jordi Pallarés i potser algun més, tot i que crec que no. Força públic que va gaudir d'allò més amb l'exposició, el debat posterior i la copeta de cava. Un debat (taula rodona-rectangular) on els ponents van fer la seva professional aportació començant pel mateix Sergio, el qual ens va fer un resum de com havia concebut la seva exposició, el nombre de músics i instruments i el perquè de tot plegat. La "taula rodona" va començar amb l'aportació de la Claudia Giannetti, tota una especialista, investigadora i comissària de més de 130 exposicions, (http://www.artmetamedia.net), la qual ens va llegir un magnífic text escrit per a la ocasió on relacionà el fet de la interpretació de la música amb el fet de l'escriptura, a més a més d'explicar-nos la seva visió del fet d'expressar (quelcom relacionat amb el fet de prémer, crec que va dir). Tota una autèntica ponència d'una Doctora en Història de l'Art. El següent en exposar la seva impressió va ser en Pepe Font de Mora, un altre mestre d'això de fotografiar, coordinador o director de la Fundació Foto Colectania (http://www.colectania.es), el qual es va interessar en el fet del perquè en Sergio fotografiava el Jazz, tot i que no només fa aquestes fotografies. Aquest, va fer referència a la magnífica? fotografia de Dexter Gordon feta pel Herman Leonard, tot i posant-la com a referència, o quasi. 

El tercer, en discòrdia i a l'esquerra d'en Sergio (explícitament dit), va ser l'amic i mestre l'Antonio Narváez Dupuy, el qual va comentar la seva manera d'entendre la fotografia en general i la dels músics en particular. A l'Antonio l'interessa l'ésser humà i no l'objecte fotografiat. De la finestra, ell fotografiaria el fuster que la va fer. La persona. També va parlar de com s'ho havien de fer els fotògrafs per fotografiar l'instant amb la sala plena de públic i no molestar ni a uns ni als altres. Més coses va dir l'Antonio també parlant del treball del Sergio, i sempre amb la seva particular i directa manera d'expressar-se, però sí que diré que ens va explicar com es va assabentar de com el mestre Herman Leonard havia fet la foto (tota una preparació prèvia de diverses hores amb la millor llum, etc) i de quina manera li va caure dels més amunt a ran de terra. La foto en qüestió no tenia res a veure amb la improvisació i el fet de capturar l'instant. Finalment va ser Pere Pons qui va fer la seva aportació, tot i explicant la història comuna amb en Sergio i com aquest li ha omplert, literalment, la casa amb els àlbums de fotografies d'alguns dels músics que passen pel Jamboree Jazz. Pere va explicar la dificultat existent en recopilar informació gràfica dels primers anys de la nostra cava-cova, la qual cosa no serà finalment impossible, i algun bon material es trobarà. Va lloar la tasca dels molts fotògrafs que passen pel local com els dos presents a més del Joan Cortès Benages, i alguns més com en Josep Tomàs, Oliver Adell, i d'altres. Segurament va dir més coses que ara mateix no recordo, totes tant interessants com els de la resta de ponents. Finalment van donar veu als assistents, entre els quals fotògrafs que poc tenien a veure amb el món del Jazz i que valoraven més la fotografia d'una finestra que de la persona que l'havia fet, seguint l'exemple exposat per l'Antonio. Recordo que vaig pensar que havia d'intervenir pel fet que escoltava com un cercle viciós la relació del jazz i la improvisació (que podia ser la del músic però també la del fotògraf) i en cap moment sentia parlar del fet de fotografiar un concert en directe. O sigui que això és el que vaig comentar, la importància del fet de fotografiar un directe amb totes les dificultats exposades abans per ells mateixos, els dos fotògrafs, i no la de demanar-li a un músic que s'hi posi be, i que en Leo Bianchi, l'Alex Monsoliu o en Pol l'hi posi les llums adequades per fer la foto. Va sortir també el "problema" actual relacionat amb el fet de que molta de la gent que va als concerts utilitza el mòbil per fer fotos, i el problema més greu exposat pel Miguel Fernàndez sobre els vídeos de mala qualitat enregistrats en directe i penjats al Youtube, sovint sense demanar consentiment als músics. Per desmarcar-me dels primers, afegiria que qui això escriu fa fotos amb el mòbil en el benentès que no són artístiques i sí presencials i que després alimentaran la crònica subseqüent. Hauríem parlat més i sort que un dels responsables de la Casa Elizalde ens va convidar a fer-ho tot i prenent una copeta de cava, a la qual cosa no ens vam poder oposar. Alguns dels presents, jo inclòs, vam marxar a córrer cuita per anar al Jamboree a veure...

2.- Albert Bover & Horacio Fumero...al Jamboree....

En Pere Pons, Joma i jo mateix vam tirar avall de cap al metro (parlàvem d'anar-hi tot i fent un passeig) després d'haver xerrat una estoneta amb en Pepe Font de Mora, el qual es va interessar per les activitats jazzístiques radiofòniques d'en Pere, moment en el qual vaig pensar que havia de saber que es feien més programes de ràdio de jazz. Una estona de metro parlant de com havia anat tot i com la Claudia havia derivat el debat cap a l'artífex de l'exposició, després d'esplaiar-nos en mil-i-un conceptes. Havíem de tornar a port. Al Jamboree ja t'hi trobes bé d'entrada, en només veure l'Òscar de Pombo i la seva simpatia i celeritat, el somriure de galta a galta i donant-te la benvinguda, ja et dius a tu mateix.....ja som a casa. L'Albert va aparèixer ben aviat tot i saludant-nos força content i comentant lo bé què havia anat el passe anterior. Comentaris amb en Joma de com ell feia els dibuixos i com l'instant, que a vegades ens sembla únic, sovint es torna a repetir. Eps, el que es repeteix és la postura del músic, donat què solen posar-s'hi sempre d'una determinada manera. Cada músic "abraça" el seu instrument de la seva manera, i aquesta es repeteix en d'altres moments, on en Joma pot tornar-hi per acabar-lo de dibuixar. Després de parlar amb en Pere de com els mitjans audiovisuals públics d'aquest el nostre petit país es basen més en el fet de la "publicitat" i no pas amb el de la "cultura", vam anar a gaudir dels magnífics sons que feia alguns minuts que ja sonaven. 

Només asseure't i gaudir amb la nítida i clara sonoritat de piano i contrabaix, va ser el mateix. Un duo que celebrava 20 anys d'un concert enregistrat a Andorra en el marc del seu Festival de Jazz i on en Pere hi va ser com a periodista d'un mitjà gràfic. Un concert que s'estava enregistrant en directe, gràcies a la producció d'en Jordi Pujol Baulenas i que veurà la llum físicament d'aquí 6 mesos, paraula d'Horacio tot just abans de començar. Si el primer passe va estar bé (vol dir ple?), paraula d'Albert, en aquest segon hi va haver tres quarts d'entrada, poc per la grandària de dos dels millors músics en els seus instruments, per no dir els millors ,que mai s'ha de dir. A la delicadesa de la proposta de piano i contrabaix s'hi va afegir la bona selecció de temes escollits per a la ocasió. Temes que molt probablement van ser els mateixos del primer passe, que per això s'estava enregistrant un disc, poca broma, i s'haurà d'escollir el millor material. Jo ja els hi diria que posessin els temes d'aquest segon passe perquè van ser preciosos. Des dels estàndards fins als temes de l'Horacio, tots amb títols d'ocells, la música desenvolupada va ser de gran volada. Escoltar a l'Horacio al contrabaix equival a escoltar totes les notes al seu lloc, ni una mica amunt, ni una mica avall. Afinació perfecte com pocs poden fer, aquest és el fet. De l'Albert no fa falta dir gaires coses, i si ho fem serà per dir que és un dels mestres de les 88 tecles. Mestre de molts i llum a seguir per tots, entre els quals qui ho va fer en el seu moment i ara comparteix escenari amb qui va ser el seu mestre, en Marco Mezquida. Una actuació que també m'hauria agradat enregistrar per poder-vos parlar més de tota la música escoltada. Sembla ser que recordem més les vivències i situacions visuals que la pròpia música. Al menys això em passa a mi. Potser em faig vell. Gran ja ho soc, vell, mai, què collons. Les fotos quan vagi bé el Facebook.

Miquel Tuset i Mallol.

Jaume Llombart Sextet, a 23 Robadors el 3 de novembre de 2015.

Avui encara tremolo amb el projecte del Jaume. 

Avui a les 20h30m hem pogut gaudir amb una hora llarga d'una magnífica música amb el Jaume Llombart Sextet, amb Pau Domenech, clarinet baix: Miguel "Pintxo" Villar, saxo tenor: Alfred Artigas, guitarra: Marc Cuevas, contrabaix i Joe Smith, bateria. Jaume ha presentat el seu projecte, ja com a darrer concert de la gira que han fet per la península incloent-hi alguns temes nous, si no he entès malament. S'ha de dir que aquest és un projecte si més no sorprenent, amb una selecció acurada dels temes, alguns estàndards remodelats totalment, on el canvi de tempo i ritme quasi els fa indesxifrables. 

Els diversos solos de cadascun dels integrants han estat espectaculars. Jaume ha presentat una colla de temes que més aviat semblaven esquetxos de temes, retalls, per la curta durada de cadascun d'ells. Hi ha hagut espai per les balades, però no per les "trillades" i sí per les més sofisticades de concepció i arrengaments fins i tot en les més conegudes, quasi desconegudes en les seves modificacions. Avui m'hauria agradat enregistrar-ho, tot i haver-ho fet el líder, i sí que tinc ganes de poder-ho penjar al blog una vegada editat pel Joe i enviat pel Jaume. No dubteu en adquirir el disc, encara que per això hàgiu d'anar a comprar-lo a la botiga Blue Sounds del carrer Benet Mateu 26.

Quatre ratlles a mode de recordatori.

Miquel Tuset i Mallol.

Kanan-Rossy Quartet presentant el seu disc Gershwin al cafè del Centre Cívic de Begues.

Doncs aviat ho acabarem de recordar. A punt de començar el Jordi Rossy & Michael Kanan Quartet..amb Jimmy Wormworth and Potter Smith.....al bar del Centre Cívic de Begues...ara mateix comencen. 

Presentació del disc Gershwin amb Jorge Rossy - Kanan Quartet..amb Jordi Rossy, Michael Kanan, Potter Smith i Jimmy Wormworth...al cafè del Centre Cívic de Begues.. .escalfant motors pel dimarts al Jamboree Jazz Club...un disc editat per Swit Records...ole.

Una actuació magnífica i delicada, amb força músics amics del de Begues i també bona quantitat de públic. Un públic interessat en la música que allà hi escoltàvem, i segur interessat també en el Jazz de manera general. 

Miquel Tuset i Mallol.