Doncs em moria de ganes de veure i escoltar a un màster especial del piano, el gran Uri Caine i vam tenir la sort de fer-ho al Jamboree i evidentment ens vam quedar en els dos passes. En Pere Pons ja ens havia explicat algunes coses des del web de masimas i així mateix ens ho va deixar escrit:
Uri Caine (Filadèlfia, 1956) és un dels músics més versàtils i sorprenents de l'escena contemporània. El seu ampli coneixement dels llenguatges del jazz, la música clàssica, el folklore jueu, la improvisació, el pop i l'electrònica el converteix en un autèntic paradigma de l'exploració sonora sense límits estilístics i conceptuals de cap mena. Els seus concerts de piano solo són autèntics viatges a través de la història de la música on poden confluir des d'Scarlatti i Mozart, fins a Thelonious Monk, Art Tatum, John Zorn i The Beatles amb una naturalitat esfereïdora. Pocs músics tenen la capacitat de convertir un concert de piano solo en una odissea de sensacions farcida de referències comuns amb una personalitat tan pròpia i el factor sorpresa com una constant.
Jo mateix vaig deixar escrites les meves impressions post concert d'aquest mestre de la música improvisada, el gran Uri Caine:
Molt bon dia a tothom, avui encara escoltant les meravelloses músiques sorgides de les mans, del privilegiat cervell de Uri Caine. Ahir el Jamboree va inaugurar el Festival Mas i Mas amb aquest concert estelar de magnitud inclasificable per la grandària del mestre, del músic i persona afable i propera. Ja Pere Pons ho va dir en fer la presentació, que era un honor poder comptar amb ell, essent-ne la primera vegada que "trepitjava" el Jamboree.
L'essència del músic complet podria ser, crec, la d'aquest geni de la creació. Les raons són diverses però rauen en el fet de la "interdisciplinitat", en el fet que un músic pugui tocar, i aquí hauríem de dir-ho com deia fa pocs dies l'Albert Marques, el "Jouer", el "Play" i no tant el "Tocar". El Joc, la manera d'entendre la música passejant-se per "estils musicals" diversos en un mateix "meddley", car aquest seria el concepte en lloc de "tema", és la "Clau de Volta" del seu projecte, del seu "Concert". El primer set va començar amb variacions clàssiques sobre quelcom que sonava a Mozart. El "medley" sobre el "Blackbird" de Lennon & Mccartney va seguir enlluernant-nos , i és que entremig de tot plegat, Uri Caine, anava d'un món musical a un altre amb frases que així ho exemplificaven. La seva capacitat creativa, segurament amb una base estructurada prèviament on igualment la improvisació sorgia a cada compàs o quasi, es va veure, jo per primera vegada en directe, en cadascun dels "medleys" que van anar sorgint de l'escenari com una referència al Jazz més Clàssic tot i escoltant quelcom de Fats Waller, amb el swing més esclatant, sempre però, encabint-hi d'altres "històries" musicals.
Després d'aquests tres "temes", va agafar el micro i va comentar que li feia molta il·lusió estar al Jamboree i ens va agrair la nostra presència. Seguidament va parlar del "home de taronja", una clara referència al més "Trump" de tots, i així és que es va avergonyir que aquest paio fos qui dirigís el seu país, un tipus que coneixen els Novaiorquesos des de fa quasi quaranta anys, i així és que li vas dedicar un tema anomenat "Agent Orange", tema que ja d'entrada va sonar amb fortes i clares dissonàncies amb el tema "New York, New York" de fons. El piano es va veure colpejat, quasi, i els acords no semblaven això, sinó un grapat de notes tocades alhora sense cap control. Moments pel classicisme també els va incloure, tot i que van durar lo just per ben aviat colpejar el piano amb una determinada mala llet. El Blues també va fer acte de presència, i sí, el Blues més arcaic, el més clàssic, tot i que no va durar massa.
En el següent "medley" va aparèixer el "Nefertiti" de Wayne Shorter així com per art de màgia, tot i mostrant-nos la seva ja demostrada versatilitat i mestria. Encara en va tocar un altre abans del que seria el Bis, una magnífica "Night in Tunisia", després de la qual ningú volia marxar a dormir i així és que el Bis va aparèixer sense fer-se pregar gens ni mica, tot i mostrant agraïment vers l'audiència silenciosa i astorada pels fets increïbles provocats per ell mateix. Amb ganes de continuar aquestes quatre ratlles, però això serà un altre dia i sí dir-vos que amb un sol instrument dalt l'escenari, centrat, i amb dos únics i segur que magnífics micròfons, Leo Bianchi, va aconseguir que amb els mínims sonés com els màxims. Voilà del primer set tot i havent començat el segon passejant-se pel 'Round Midnight.
En fi, un dels "grans" músics de l'era actual ens va meravellar. Gràcies Leo pel so, tot i haver-hi un sol instrument, el piano, al bell mig de l'escenari, però és que el magnífic i nou Yamaha va sonar brutal, gràcies a les mans de Uri Caine.
Miquel Tuset i Mallol.
.jpg){kind=link}
