Jam Session 35è Jazz Terrasa 17 de març i l'Enrique Heredia Quartet plays the music of Bob Zieff al JCLV, el 18 de març de 2016

El dijous 17 de març vaig tenir la oportunitat d'anar a la Jam Session de la Nova Jazz Cava, encabida en el 35è Festival de Jazz Terrassa, una Jam "oberta" per una magnífica formació amb el mestre Pere Ferré, piano; Jordi Rabascall, veu; Paul Evans, trompeta; Pep Rius, contrabaix i Oriol González, bateria. Una colla de magnífics músics que van escalfar l'ambient d'una Nova Jazz Cava ben plena i amb no massa músics fora de l'escenari per tocar. Tot i no considerar-m'ho i sí fer-ho com a aficionat hi vaig anar amb les ganes de poder tocar (sense pensar que ho hauria de fer dalt l'escenari principal), ganes millorades en veure l'amic Ariel Vigo també amb els estris a punt. 

Després que la formació inicial hagués fet gaudir tothom amb les seves músiques, va ser l'ànima de la Cava, en Valentí Grau qui va començar a convidar als músics i va ser l'Ariel el primer en compartir escenari i iniciar la Jam. Un parell de magnífics temes van donar peu a veure'm convidat i allà que m'hi vaig trobar compartint escenari amb en Pere Ferré, piano; Paul Evans, trompeta; Ariel Vigo, saxo alto; Pep Rius, contrabaix i un semi-professional assidu a les jams de la Sala Xica, en Josep Maria Martí, bateria. Vam començar amb el Just Friends que més om menys em va sonar prou bé, considerant les meves limitacions, i després vaig acabar amb un blues, el conegut Blue Monk un dels pocs blusos del gran màster. Com que vaig avisar que jo era unj aficionat, em vaig cobrir les espatlles i protegir els frontals de possibles llançaments tomacals la qual cosa no es va produir, finalment. Sembla ser que no ho vaig fer prou malament per provocar-ho. Content, molt content de poder-ho fer i que més o menys sonés prou bé. Gràcies Ariel, Paul, Pere, Pep i Josep Maria per compartir una estona amb un aficionat.

Na Esther Pedragosa va fer algunes fotos i el gran fotògraf de la Cava, en Miquel Carol també en va fer i ambdós me les van fer arribar, i és per això que les poso i també perquè soc jo qui sempre les fa i mai surt, o sigui que ja tocava. Gràcies a tots dos però Esther, he posat les del Miquel.

Doncs el 18 de març vam poder gaudir amb la música de Bob Zieff de la mà d'un magnífic quartet dirigit per l'amic Enrique Heredia amb na Michele Faber, piano; Fredrik Carlquist, saxo tenor i clarinet i Curro Gálvez, contrabaix. El líder i baterista ja havia parlat amb el director de Fresh Sound Records l'amic Jordi Pujol Baulenas d'enregistrar la música de Bob Zieff  i és per això que ell i la pianista van posar-se a transcriure la suite de 8 moviments que volien presentar. Un treball feixuc però que ha donat com a resultat aquest magnífic treball que vam poder gaudir a la Sala Xica i que la setmana després posaria al Programa 241 de Jazz Club de Nit en un esdeveniment patrocinat per l'Ajuntament de Sant Vicenç dels Horts i que va comptar amb l'assistència dels més fidels a banda dels músics també fidels que van venir a tocar en la posterior Jam. 

Els àudios del concert ja fa dies que els podeu escoltar i per tant segur que els heu pogut gaudir tant com els que hi vam ser. 

Donat que és una suite de 8 temes + un, el darrer, Mid-Forte, l'Enrique i amics van seguir l'ordre dels temes del disc el qual us poso ara mateix....

1.- Rondette

2.- Sad Walk

3.- Re-Search

4.- Piece Caprice

5.- Just duo

6.- Pomp

7.- Brash

8.- Shiftful

i afegit el Mid-Forte

Després de la vitalitat del primer tema on en Fredrik va lluir amb el so del seu magnífic tenor en un tema magnífic ideal per introduir-nos a la música d'aquest mestre americà, Bob Zieff, va seguir la delicadesa del tema Sad Walk, on a banda de la magnífica interpretació de na Michelle al piano, vam poder gaudir també amb el so del clarinet del nostre amic suec. Com sempre passa a la Sala Xica, el silenci dels oients va ser total podent gaudir de la música sense cap "soroll" aliè a aquesta. El tercer tema Re-Search va seguir amb un total swing mantenint-nos en un estat quasi hipnòtic tot i escoltant la meravellosa música que sorgia de l'escenari i que uns quants vam poder gaudir. Un tema impressionant que va obrir el saxofonista suec on la melodia i solo van anar seguits com si d'una sola cosa es tractés. La pianista va seguir amb la seva habitual polidesa i nítid so per deixar pas al solo del líder i gran baterista, Enrique Heredia. El concert van anar-se desenvolupant amb tot el seguit de temes que us he posat i és per això que us remeto també al Programa 241 de Jazz club de Nit on hi podreu trobar tota la informació d'aquest magnífic projecte:

http://jazzclubdenit.blogspot.com.es/2016/03/programa-241-enrico-rava-new-quartet.html

Després d'aquest magnífic concert, tot i tocant la mateixa formació un estàndard,ens hi vam posar amb la Jam Session gràcies a l'assistència d'alguns dels músics habituals com són la cantant Isabel Martín, el guitarrista americà Rony Burke, el baterista Josep Maria Martí, el saxofonista alto Juan Carlos"Speedy", el guitarrista i fill meu en Valentí Tuset i jo mateix al saxo alto. No masses però si comptem el quartet inicial doncs vam ser-ne els suficients per poder tocar una bona estona cadascun de nosaltres. 

És un goig comptar també amb públic habitual com la meva cosina Teresa Tuset i parella, el sempre brillant Jesús Getan, acompanyats de na Montse  i Jaume, a banda d'altres amics que van venir a veure el projecte de l'Enrique entre els quals un alumne seu anomenat Jorge, també de Rubí. Veure com la Teresa i el Jesús ballaven mentre fèiem la Jam és tot un plaer del qual en gaudim cada dia que venen, perquè sempre acaben ballant amb el swing i la veu de na Isabel i amb tots nosaltres a l'escenari. 

Aquesta parella, na Isabel / Rony són també uns habituals i amb paraules d'ell ho resumia així en un mail que em va enviar...

I diu en Ronald Burke.....

Hola Miquel,

Gracias por organizar la vuelta con Juan Carlos. 

Lo paso muy bien en los jams que organizas al ser acompañado por buenos músicos por un buen rato de jam (en BCN hay sitios que tienen problemas de ruidos y se tienen de cortar temprano) y aquí no hay demasiados músicos y se puede tocar más. También, lo organizas de una manera que se ponen de acuerdo tocar temas que a todos lo vaya bien.

Yo voy para tocar y es una lata ir al un jam pasar un par de horas y tocar solamente un tema que a veces ni se conoce.

Gracias

Rony

Doncs això és el que passa, que els músics poden tocar l'estona que vulguin, que no tenim problemes amb els veïns i que ens ho passem força bé tocant temes que tots coneixem i l'ambient és de força camaradería i amistat. O sigui que ja ho sabeu, el proper 22 d'abril hi tornarem amb el Concert-Jam i ho farem amb un quartet arribat d'Holanda amb joves músics d'allà i dos de catalans amics nostres....

Bernard Van Rossum, saxo tenor

Xavi Torres, piano

Marco Zenini, contrabaix

Joan Terol, bateria

Miquel Tuset i Mallol.

Extraordinari concert dels The Cookers al Jamboree, 16 de març de 2016

Doncs l'expectació era extraordinaria i les ganes de tenir-los a un pam de nas ho era encara més. Una formació de màsters amb noms llegendaris i algun altre de més jove que no tant però que també. Un septet magnífic amb Billy Harper, saxo tenor; Donald Harrison, saxo alto; Eddie Henderson i David Weiss, trompetes; George Cable, piano: Cecil McBee, contrabaix i Bily Hart, bateria. Tot i que ja fa dies d'aquest concert, així com dues setmanes, em sembla com si els veiés encara a tots ells dalt l'escenari del Jamboree en un altre concert més presentat per qui és el responsable que puguem gaudir amb aquests i els altres concerts, en Pere Pons. Ell mateix ens deia això com a presentació del concert...

Sessió històrica al Jamboree amb Els 7 Magnífics del Hard bop reunits amb el nom de The Cookers i presentant un nou treball discogràfic. Billy Harper, Cecil McBee, Georges Cables, Eddie Henderson i Billy Hart van començar la seva carrera musical a mitjans dels 60. Durant aquest període van transformar les dimensions del hard bop i cadascun d’aquest músics –des dels grups en què participaven– va contribuir a facilitar el procés. Hart i Henderson van ser membres de l’innovador grup Mwandishi format per Herbie Hancock; Cecil McBee va estar en el quartet de Charles Lloyd on també formaven part Keith Jarrett i Jack DeJohnette; Billy Harper va formar part de l’Últim grup de Lee Morgan, a més de ser membre del quartet de Max Roach i els Messengers d’Art Blakey; mentre George Cables va pertànyer a les bandes liderades per Sonny Rollins, Joe Henderson, Freddie Hubbard, Dexter Gordon i Art Pepper. Els més joves de la banda, Weiss i Harrison, compten amb l’experiència adquirida al costat d’Art Blakey, Bobby Hutcherson, Freddie Hubbard, Charles Tollivier, Roy Haynes i Herbie Hancock. Si sumem les carreres de The Cookers el grup compta amb 250 anys d’experiència en el món del jazz i forma part de més de 1.000 gravacions. Algú dóna més?

He..amb tanta experiència conjunta i gravacions a milers, què podíem esperar sinó? Doncs això, una de les més potents bandes actuals amb la millor Brass Front Line actual i una increïble secció rítmica. Composicions d'en Billy Harper de Cecil McBee, de Billy Hart, i jo diria que de cadascun dels músics van anar omplint d'energia la nostra Cova-Cava amb una potència sonora aclaparadora però mai eixordadora....i seguiria però em remeto al que ja vaig deixar escrit al FB tot i coincidint amb el primer aniversari del traspàs del nostre mestre, Juan Cláudio Cifuentes, "Cifu".

Molt bon dijous plujós a tothom, dia de records musicals, d'ahir mateix al Jamboree amb un majestuós concert a càrrec d'una de les formacions més sòlides del panorama jazzístic actual, The Cookers, on l'edat es demostra i mostra amb tot el saber acumulat, l'experiència, el bon gust i fins i tot la modernitat. I dic i fins i tot, només per incidir en el fet que fer anys no vol dir "quedar-se" en una determinada història, vital o musical. Fer anys, fer-se gran estant al "lloro" de la música actual, composant músiques que t'enganxen per la seva força, pels seus arranjaments, i interpretant-la amb una solvència de "mestre", aplaudits ahir per un gran nombre d'aficionats i músics professionals, els nostres mestres, els quals no es van voler perdre aquest esdeveniment, només vol dir una cosa (moltes més), i és que vam assistir, possiblement, a un dels millors concerts de Jazz qué hem pogut escoltar i veure a la nostra cova-cava. Ara mateix en recordo alguns més d'un nivell similar, o sigui Pere, que amb una programació com aquesta, el Jamboree, com a Club de Jazz que és, es referma dia a dia com el club referent dins l'àmbit peninsular. Un concert que serà inoblidable, per un munt de detalls, i no només musicals. D'estil i presència a l'escenari; de bones i educades maneres amb la màxima seriositat possible però mai ni excessiva ni distant, amb una bona comunicació amb el públic i sobretot una descàrrega d'energia rebuda des de l'escenari per una colla de grans músics, grans, però no vells, i sí belles les músiques que ens van regalar. Un concert digne d'estudi, i per això només calia veure els amics músics, els nostres mestres, de quina manera s'ho miraven, s'ho escoltaven i de quina manera en comentaven les glòries. Dia a dia i cada vegada més, entenc de quina manera ho deuen fruir ells, els músics, els coneixedors de la teoria i praxis musicals, quan escolten als seus mestres en concerts com el d'ahir, i també en d'altres de similar envergadura. Un intenta esbrinar què està passant i els altres ho esbrinen. Tot i això, els neòfits (comparats amb els músics) també gaudim escoltant les meravelles tot i sovint sense aprofundir-ne en els continguts. Un tal dia d'ahir, i un dia després, avui, l'aniversari del traspàs a l'infinit musical del més enllà del Jazz d'un dels qui més hauria gaudit amb un concert així, en Cifu. Ell, no només hauria gaudit de manera plena, sinó què a més a més, s'hauria abraçat amb tots ells, com a col·lega, com a admirador, com a partícip del missatge, com a missatger del Jazz. Un any després i un dia per recordar-lo, com cada dia alguns fem quasi de manera involuntària tot i escoltant-lo o repassant els seus "Jazz entre amigos". O sigui que sàpigues, que ja ho saps, ho sabies i ho sabràs, que mai t'oblidarem.

Doncs això, que va ser un dels darrers millors concerts que hem pogut escoltar a casa nostra, i parlo evidentment només per mi. 

Miquel Tuset i Mallol.

Minimal Hits a la Casa de Cultura, 12 de març de 2016

Sovint em passa que em quedo sense paraules per poder comentar abastament algun concert o actuació. Tot i que és una situació temporal, afortunadament, d'entrada em preocupa pel fet de tenir cada menys recursos, coses de l'edat algú diria, per estirar del fil de l'enteniment i expressar de manera escrita les meves emocions post concert. A vegades passa pel fet que el propi esdeveniment em sobrepassa per diversos motius. Més o menys això és el que em passa ara mateix tot i escoltant el concert enregistrat a la Casa de Cultura de Valldoreix. En aquest indret s'hi fan cicles de Jazz des de fa alguns anys organitzats pels amics de Promúsica Club de Jazz Sant Cugat amb el Carlos Sampietro, David Carreras i Carles Escude. 

N'he presenciat i presentat alguns, bastants, tot i que ara feia temps que no ho feia per qüestions diverses. Aquest divendres vaig tenir la oportunitat de ser-hi (amb la Juana Muñoz i el Joan Recolons) per gaudir en gran manera del projecte "Minimal Hits" de Carola Ortiz & Juan Pablo Balcazar amb un convidat de luxe, el Marco Mezquida. Un concert exquisit vist per uns aficionats els quals vam "flipar" literalment amb la proposta per valenta, agosarada, imaginativa, creativa, "lliure" en la seva exposició. Temes propis i alguns "covers" de Joni Mitchell, Radiohead, The Beatles, etc, van anar sorgint de l'escenari amb una gran "frescor", gràcies a la "gràcia i lliure desenvoltura" de na Carola Ortiz, la qual i conjuntament amb un altre iconoclasta anomenat Juan Pablo Balcazar formen aquest "Minimal Hits", el qual potser s'haurà de dir "The New Minimal Hits" per la incorporació d'un dels pianistes més eclèctics, en Marco Mezquida. 

Carola, a més a més de cantar com els àngels, interpreta com una gran artista què és, toca el clarinet i diverses percussions usant també el seu cos com a caixa de ressonància i és l'ànima més visible del projecte, per comunicadora amb el públic. Un magnífic gust en escollir els temes i els arranjaments, que n'hi ha, és la clau de l'èxit de la proposta alhora que les seves grans interpretacions. Juan Pablo està immens tocant el contrabaix, amb un magnífic i profund so, en un concert "acústic" on el "SO" així en majúscules, i l'acústica, la música, brolla i se'ns fica dins el cervell impunement. I quina sort. Marco afegeix aquell plus que tots sabem quin és, un plus que fa que el projecte agafi una altra dimensió. No és només un altre instrument, és molt més que això, és també una nova identitat creativa i de gran volada. La comunicació entre els tres va ser també un altre factor per aconseguir que "allò tan gran" que passava, passés. No hi vagis si pretens escoltar quelcom com el "swing"...ves-hi si pretens gaudir escoltant i veient un gran espectacle íntim que t'acaronarà els sentits i quelcom més. Quan pugui i em deixin, el penjaré al blog del JCLV. Miquel Tuset i Mallol.

11 de març...Artte amb Marco Mezquida & Manel Fortià i a Jamboree amb Jordi Rossy vibes Quintet

Aquestes varen ser les quatre ratlles que vaig posar al FB...

Doncs avui ha estat un dia complet...dinar amb els amics calçots i demés i després uns a Terrasa i jo a Barcelona...a les 20h a Artte amb la delicadesa i modernitat del projecte del Marco Mezquida i Manel Fortià, tot i felicitant col·lectivament al primer després d'haver gaudit d'allò més amb el treball dels dos amics, "My Old Flame", tema que també han tocat magnífic com tots els altres, i també el "Velas", estrenat a Can Miquel...Per cert, la sonorització ha estat curosa a càrrec d'en Leo Bianchi. Després, corre-cuita de cap al Jamboree per gaudir de les meravelloses composicions del Jordi Rossy i també de les interpretacions de tots cinc. En cap moment hem vist individualiesmes i sí un donar-se pel projecte col·lectiu. 

El segon passe ha estat el segon bolo d'aquesta proposta ideada pel nostre poli-instrumentista i fins i tot el bis sembla que l'han estrenat amb nosaltres. La mestria del de Begues amb tot el que planteja la constatem a cada projecte i la seva aureola personal, carisma i empatia ens permeten veure'l sempre acompanyat de grans mestres internacionals, com és ell mateix. La meva memòria auditiva no és tan gran com voldria, o sigui que m'esperaré per quan surti el disc que han enregistrat a Basilea i sí que em posaré el del Marco i Manel quan arribi a casa. Hem de continuar gaudint i vivint. Dia complet si exceptuem el fet que, tot i comentant la jugada al final del bolo del Jordi amb una parella, on el maromo sembla què és Deluxe, i va que sento que li diu..."ni puta idea", referint-se a mi pel fet de no recordar qui collons és el Roy Ayers, vibrafonista de funk-jazz, ha dit el savi. Hauré de plegar després de 7 anys o què collons foto? Aquest deu saber-ho tot. Quina wertgonya que he passat.....a veure, intennet....R o y A y e r s....ara home...ja sé qui és...veig que ha tocat amb el Herbie Mann, potser el tinc i tot...bé, bona nit i bona memòria a tothom menys a un....Deluxe...per cert, la sonorització ha estat curosa a càrrec de l'Alex Monsoliu..he..he...què "curós" que soc....

`7 de març....23 Robadors amb Bill McHenry i RJ Miller i la Jam Session de la Sala Fènix.

Doncs a l'espera de posar-hi quatre ratlles...algunes fotos i els àudios...que ja van pujant...

Magnífic concert amb Gonzalo del Val Trio, presentant "KOINÉ" el 4 de març al JCLV

Aquestes són les quatre ratlles post concert i a les tantes de la matinada....

Gonzalo, David i Marco by Josep Tomàs

A hores d'ara, 4h38m, tot just assegut davant de la pantalla no tant tonta, no tinc massa esma per deixar anar totes les meves sensacions post-concert Gonzalo del Val Trio. De fet, estic literalment, fet pols. No m'aguanto dret....tot i estar-me assegut a la cadira....però les ganes de fer-ne un resum poden més que el meu cansament o sigui que allà va, que serà ben curtet.

El Camil m'ha fet la confidència de dir-me que ha estat un concert "elegant". De fet és un bon resum per diversos motius i sí, relacionats amb la elegància. Aquest concepte, interpreto jo que anava relacionat amb el fet musical, amb la pròpia música que en Camil Rull ha "titllat" d'elegant. És ben cert que aquest adjectiu li escau la mar de bé, però també altres vocables com per exemple "delicadesa". El fet de l'elegància el situaria jo també amb la manera, elegant, com els músics han evolucionat dalt l'escenari. L'elegància musical ha anat de la mà en diverses ocasions de modernitat i un gran atreviment en la concepció d'alguns temes. Ha imperat però la "comunicació" entre tots tres i gràcies a aquesta, les dinàmiques de volum han pogut succeir amb la total complicitat del públic, el qual ha assistit a la consecució de temes amb una cada vegada més entrega vers els músics. Aquesta comunicació ha aconseguit "brodar" el concert quasi des de la primera nota. 

El Gonzalo m'haurà de passar la llista de temes per situar-los dins el disc "KOINÉ", de FSNT, tot i que ara en recordo un parell, els darrers, dels quals us diré que el "Velas" o "Espelmes", que no sé com es dirà, és un tema de Marco Mezquida, composat pel fet d'ahir tot just quedar-se sense llum a casa. Dit i fet, jo no tinc llum, doncs escric un tema. Sembla ser que el van veure escrit una vegada o dues, i avui, sense assajar, l'han tocat. En David Mengual i el Gonzalo del Val l'han seguit sense cap problema, i més aviat han estat genials, interpretant-lo amb total comunicació amb el pianista i compositor. Un tema on m'he emocionat sense remissió. L'altre ha estat una versió d'un tango que també ens ha deixat literalment clavats a la cadira. Com que ho he enregistrat, m'ho escoltaré detingudament per tornar-ho a gaudir, i després d'haver-lo editat el penjaré al blog del Jazz Club La Vicentina. Bé, bon dia i fins avui més tard....avui toca Five in Orbit....i Jorge Pardo...a la Nova Jazz Cava de Terrassa. Miquel Tuset i Mallol.

Un dijous de Free Sessions a 23 Robadors i amb el Carlos Martin "Converging "Roots" al Jamboree, 3 de març de 2016

1.- Ramon Prats, Josep Mª Balanyà, Albert Cirera i Julián Sánchez a 23 Robadors.

Una sessió magnífica amb la participació estelar de 3 convidats els quals veiem però no massa sovint en aquest espai. Ramon Prats n'és el coordinador de fa uns anys i per aquí hi solen haver d'altres músics com l'Ivan González, Àlex Reviriego, Ivo Sans, Pol Padrós, Marcel·lí Bayer, Tom Chant, etc...Aquest dijous vam tenir la presència d'un dels pianistes més personals que ha fet d'aquest tipus de música la seva quasi única expressió musical, en Josep Maria Balanyà. Músic aquest que viu i treballa a Alemanya, a Bremen crec i que ves per on ve del món del rock-progressiu de finals del 70s havent tocat amb gent amiga com varen ser els "Carretera y Manta", projecte liderat pel guitarrista Francesc Martí, Cesc i d'altres companys. 

Els altres dos convidats tenen també un no tant llarg historial en el món de la lliure improvisació i són uns mestres en els seus instruments, l'Albert Cirera i Julián Sánchez, el primer d'Igualada i l'altre de Granada. Ambdós han participat en diversos projectes com la Free Art Ensemble i col·laborat en projectes com el Memoria Uno de l'Ivan González. La sinergia que van crear tots quatre va ser força interessant i com sempre dic, si voleu llegir bons textos d'aquestes sessions i les que l'amic El Pricto fa al Soda, les Discordia Sessions podeu fer-ho entrant al web ajazznoise on l'amic Dave Foxall deixa escrites les millors impressions.      http://ajazznoise.com/

2- Carlos Martín "Converging Roots", al Jamboree.

Doncs ara mateix amb el projecte de Carlos Martin...ell mateix amb trompeta, fiscorn, trombó i percussions, i ells, immensos ells, Luis Perdomo, Mimi Jones, Perico Sambeat, Vicent Macian i Marc Miralta. Una formació potentíssima gràcies als dos primers, vinguts de Nova York però sense oblidar els altres tres, els "nostres" tres, que han estat impressionants. El què més m'ha impactat, a banda de la mestria dels músics, han estat les composicions del Carlos. El ritme, moltes de les vegades totalment desbocat ha "xocat" de ple amb una preciosa balada rallant lo sublim melòdicament parlant. Hi ha hagut moments de tot tipus i un dels més potents, a banda del llarg solo del Marc en la intro d'un tema, han estat les conegudes com a batalles de saxos i que han protagonitzat els dos amics. Només entrar al Jamboree i saludar al Perico i al Carlos, tot i dient-li que si li faria gràcia que ho enregistrés. La resposta ha estat afirmativa amb carta blanca fins i tot per penjar-ho al blog. Així dóna gust...de les altres maneres també, però no tant. Respect! Un projecte que s'enregistrarà a Girona, al 44.1 la setmana vinent i que espero surit el més aviat possible en format físic i rodó. Per descomptat que quan el tingui, si el Carlos me l'envia, que sonarà al Jazz Club de Nit, i segur que el tornarem a veure al Jamboree quan ja tingui el treball editat....

Però ara, amb més calma, només dir-vos que aquesta formació va tenir una base rítmica de primer ordre que sembla tenen un compromís al Festival de Jazz Granollers. En Luís Perdomo va estar genial en un Jamboree ple d'aficionats però també d'alumnes de diverses institutions, alumnes de vents, cordes, baquetes i tecles, enlluernats com tots els presents tot i escoltant les grans interpretacions de tots ells. El pianista va estar sublim, aportant la pulsió "latin" en els moments adequats i fen que l'actuació fos una festa. La contrabaixista Mimi Jones va estar sobria i precisa, també, sobretot en alguns dels temes on els acords del Luís anaven alhora amb les notes del contrabaix tot i acompanyant al Marc en els solos. Uns acompanyaments amb trampa rítmica a mode d'anar canviant el moment on s'havien de fer. El líder es va mostrar contundent amb la proposta, ell, al capdavant de tota una secció de metalls i percussions fen la seva primera intervenció amb la trompeta. 

Després les tumbadoras, el cajón, el trombó i el fiscorn...tot un músic amb domini total i absolut del concepte global de melodies i ritmes. Els dos vents van estar sublims, cadascun d'ells, formant la "front line" i amb les batalletes que he comentat. Els moments màgics hi van ser en moltes ocasions i una també va ser quan després d'escoltar el saxo alto del Perico, amb la màxima sensibilitat i delicadesa alhora que amb el seu magnífic so, intervingué el tenor del Vicent seguint amb la mateixa línia melòdica i sensibilitat. Val a dir que qui això escriu, no havia assistit a un solo de bateria introductori d'un tema (primer el va iniciar el Carlos al cajón..) tant llarg i tant ben executat. En Marc no va fer només un solo, va fer tota una exposició melòdico-rítmica del tema que posteriorment escoltaríem. Estant tothom pendent de com anava evolucionant i sense esbrinar el moment en el qual l'havia d'acabar, semblava que ningú tingués cap pressa en que això finalment passés. Una vertadera màquina rítmica, el Marc. Dir-vos també, que tot això va sonar a la perfecció gràcies a les mans destres de l'Alex Monsoliu, que a la barra hi va haver la simpatia personificada per l'Òscar i que com sempre haurem de dir-li al Pere Pons que moltes gràcies per donar suport a aquest tipus de propostes. Voilà. Miquel Tuset i Mallol.

WTF amb Rodrigo G. Pahlen Quartet featu Guillermo Calliero & friends

Doncs avui hem pogut gaudir de nou d'una WTF al Jamboree, organitzada per l'Aurelio Santos amb tota la diversitat possible que hom es podria imaginar en no massa estona. Començant pel projecte del Rodrigo G Pahlen, intimista a vegades i les més arrelat al con sud, incloent-hi la participació de la profunda veu de la Johanna Zohler, la participació d'una magnífica ballarina i posteriorment la Roxane Semadeni fent un "Caravan" amb claqué, i tot això, edulcorat per la participació de tot un seguit de grans músics i amics com els inicials Oriol Roca, Nicolas Correa, Guido di Blasi i la participació del Guillermo Calliero i Gilles Estoppey, que l'han acompanyat primer per després participar de la Jam com també han fet en Matías Míguez, l'Anton Jarl, Munir Hossn i Paulinho Lemos, entre d'altres. La diversitat ha estat acompanyada del bon gust en cadascun dels temes, per acabar al menys jo, amb la joia col·lectiva encomanada per la gràcia i empatia del Paulinho. Després d'ell, sembla que per la poca llum i per les proves de so amb marcat accent Beat Boxing, ha començat la vertadera WTF moment en el qual he desfilat. Avui els sons han estat controlats per les mans sabies del Leo Bianchi i la barra ha somrigut per la simpatia perenne de l'amic Òscar. Gràcies companys i fins i tot amics.

METRINOVA amb l'Ildefons Alonso Quartet en el Concert-Jam del 26 de febrer

Doncs a punt per deixar-hi algunes notes de lo bé que ens ho vam passar amb el projecte de l'Ildefons Alonso amb els companys Dani Comas, guitarra; Lucas Martínez, saxo tenor i Marc Cuevas, contrabaix. 

Posteriorment vam encetar la Jam Session amb els sempre i fidels, Josep Maria Martí, bateria; Juan Carlos "Speedy", saxo alto amb un convidat especial i que feia dies que no veiem, en Jeroni Pagan, piano i jo mateix també a l'alto. Un dia que vam trobar a faltar al Sergio del Campo i al Modest Pelfort entre d'altres. 

ANUNNAKIS de l'Ernesto Aurignac Quintet al JCLV el 12 de febrer de 2016

Mandi Capote, un artista de la música i de la vida.

Recordant Mandi Capote

Yo no creo ni en la vida ni en la muerte. Creo que son la clásica falacia milenaria para que los seres de carbono trabajen a beneficio de la autoridad. El programa vamos.

No me gustan los entierros ni las misas ni todas las ceremonias posteriores, ni ninguna ceremonia. Soy muy empático y siento la producción de cortisol envenenándome el cuerpo con tanta gente abrazándose y llorando. No puedo con ello, me suelo largar lo antes posible, porque siento que me están matando. Me resulta incomprensible como la gente se somete a eso.

Mi hermano murió anoche. Fue una muerte placentera, no sufrió. Era uno de mis mejores colegas y me hacía reír mucho y a menudo con sus tonterías.

En realidad yo lo había dado por muerto hace años. Por fuera del cuarto de ensayo, había una estructura de parra de uva, pero solo la estructura, sin uvas ni nada, o sea tres barras de metal paralelas bastante separadas una de otra. Estábamos en un descanso del ensayo y yo estaba un poco más allá, sentado, viendo el espectáculo gimnástico que daba mi hermano. El siempre fue muy atrevido. A los cuatro años falsificó la firma de mi padre (supermal, porque no sabía escribir) en las notas del colegio. Total, que se impulsaba en las barras paralelas, con todas sus fuerzas yendo de la primera barra a la segunda, de la segunda a la tercera y luego daba la vuelta y vuelta a empezar, en un bucle cada vez más rápido hasta que al ir a agarrarse de la tercera barra, le fallaron los cálculos, no pudo agarrarse y fue a estrellarse contra una pared de enfrente, a tres metros. Yo pensé: "se murió" y a continuación me entró un ataque de risa imparable. Era incomprensible, pensaba que se había muerto y no podía pararme de reír. Fue así de genial toda la vida. 

PD: Lo último que le dije fue: "¿me prestas dinero?" y me contestó: "No puedo, estoy tieso". Ginés Capote.

Vive en Sabadell, en Calarramona, un caserón compartido por artistas de diversas disciplinas. Formado en Estados Unidos, en el prestigioso Berklee College, Armando Capote Demali (Santa Cruz de Tenerife, 1955) dedicó 12 años de su vida a la composición de bandas sonoras, actividad que abandonó por una vocación implacable: la batería.

-Provengo de una familia de artistas: mi abuela Eulalia pintaba al óleo y era concertista de piano. Mi padre, abogado, también ocupó parte de su vida pintando. Dos de mis hermanos son pianistas y compositores. Mi hija y su madre son cantantes. Y uno de los primeros recuerdos que atesoro es el de mi madre cantándonos zarzuela… El arte siempre me ha trazado la vereda.

-Con tanto artista en casa, ¿sobrevivían?

-Vivíamos con mucho amor. En realidad, el verdadero arte es amor, espíritu: lo comprendes todo, lo das todo, lo recibes todo.

-Artista e isleño. ¿Eso imprime carácter?

-Una isla impone límites geográficos. La isla es soledad, y creo que eso nos influye, para bien, a canarios y baleares.

-Trabajó 12 años como compositor.

-Cuando regresé de EEUU, me gané la vida dando clases y escribiendo música por encargo. Hubo un tiempo en que la música de cabeceras, noticias y continuidad de la televisión canaria era casi toda mía… Pero, si le digo la verdad, desde los 14 años hasta los 55, todo en mi vida me parece prescindible.

-¿Hasta los 55?

-Es una edad en la que dejas de buscar y te da igual absolutamente todo. Lo que tenía que ser ya lo era: una batería, si es que soy algo. Cuando soy, soy una batería. Otras veces, soy pintor. No hago nada bien, pero estoy todo el día trabajando. Hago cosas para olvidarme de que vivo.

-¿Lo consigue?

-Es absurdo como está planteado este sistema de vida. Hay que llegar a la esencia, al espíritu. Cada uno de nosotros lleva una maravilla en su interior. Nadie debe dudar de lo que es o hace, y es nuestro deber mostrar esa energía, a pesar de que seguimos arrastrando el fardo de 2.000 años de religiones. No me parece justo que nos gobiernen mentes espiritualmente muy inferiores.

-Usted desarrolló un método especial para aprender a tocar la batería.

-En el 2002 trabajaba en una escuela y me encontré con que muchos de mis alumnos, entre 4 y 10 años, no sabían leer la escritura tradicional, la partitura, así que para solventarlo comencé a crear material de aprendizaje basado en imágenes; por así decirlo, pintaba los ritmos a los alumnos mediante una parrilla.

-Tiene varios manuales publicados.

-Con esta metodología, al menos una decena. Hay uno precioso, La batería básica, que publicó la editorial Bellaterra en el 2003 con dibujos del extraordinario ilustrador Miguel Gallardo. También he creado mazos de cartas que, al barajarlas y desplegarlas en cuatro montones -los cuatro tiempos-, dan un mínimo de 56.000 ritmos diferentes de un mismo estilo: reggae, hip-hop, bossa nova…

-También pinta.

-Ahora lo que más me interesa es el retrato y trabajar los fondos. Puede decirse que hago una especie de realismo mágico en pintura. El ritmo y el color son prácticamente lo mismo: vibraciones, ondas.

-¿Cómo sobrevive un artista radical en medio de este neoliberalismo feroz?

-Con esperanza y cargando la dinamo todos los días. Estamos viviendo un cambio de era, y no hay más que pisar la calle para verlo: todo el mundo está descontento.

Mandi Capote acaba de inaugurar una exposición en Sabadell, en BamVi (Colom, 32). Hasta el 12 de junio.

5 de maig de 2014, Olga Merino, El Periódico

Doncs avui és un altre dia trist...confirmat el traspàs de l'amic Mandi Capote..orgullós com estava ell de la seva filla Briana i content de tenir tants i tants amics que l'estimaven, l'estimàvem. Jo el vaig conèixer poc però ell era una persona oberta que t'acaronava amb el seu tracte i en poca estona parlava com si ja et conegués de tota la vida. Ens havíem vist algunes vegades i fins i tot va venir a tocar la bateria en un Concert-Jam. He recuperat unes fotos del seu mur amb la seva filla a l'aniversari del Jose Alberto amb tot d'amics de les seves entranyables illes i demés contrades. Ara què he vist un post del Miquel Ballester, recordo com d'orgullós estava en Mandi del seu revolucionari sistema per aprendre els ritmes amb la bateria. Recordo com m'ho ensenyava i explicava...i crec que el Miquel Miguel Ballester finalment s'hi va posar en contacte, pel que he pogut copsar.

En Mandi Capote ens va deixar el 16 de febrer de 2016. Que segueixes fotent-li a una bateria, company.

Miquel Tuset i Mallol.

Concert de Max Schreiner - Geni Barry & Friends a l'Auditori de l'Escola Jam Session

Molt bon dia a tothom, finalment han caigut algunes gotes, no masses..ja tocava. Encara però amb els magnífics sons que vam poder escoltar ahir a l'auditori-estudi de L'escola Superior de Música Jam Session, dirigida per una parella d'enamorats, també de la música,així, àmpliament. I parlo de na Elisabeth Ventura i en Luis Blanco. Ells dos, i tot el seu equip d'amics i professors porten a terme una labor educativa en el món del rock i les noves tendències que es mereix una pila d'elogis. Aquesta és una escola que ha obert les portes, de manera altruista, a diversos projectes entre els quals assajos de la Vicens Martín Dream Big Band, a banda de les moltes masterclasses que s'hi fan i la bona relació que tenen amb el Conservatori de Perpinyà. 

Ahir va ser un altre dia on la seva generositat va fer-se palesa tot i convidant-nos a un concert "gratuït" amb una formació muntada adhoc motivada per la presència del pianista alemany establert a Valladolid, en Max Schreiner.  Un concert preparat i "muntat" per l'incansable Geni Barry, i com no podia ser d'una altra manera, finalment esdevingué en una Jam Session. Amb el pianista i el vibrafonista hi van col·laborar en el combo inicial Aldo Caviglia, José María Gálvez Alda, Emilio Nieto, Enric Asensio i Pedro Garrido. Una formació amb dos bateries i dos baixistes, l'un amb "contra" i l'altre "elèctric". 

Una delícia de temes tocats amb força sensibilitat en un concert acústic a la primera part on ni el piano ni el vibràfon estaven amplificats i els baixistes, amplificats, van sonar adequadament a la vegada que els bateries, que van fregar el silenci. Geni va convidar al Luis a cantar "All the things you are", i aquest el va brodar, amb sensibilitat, afinació i bon gust. Sergio Belloso va estar convidat a tocar uns temes a la guitarra i també ho va brodar. Tots sabem lo bé què ho fa, tot i que, pel meu gust, el volum va ser un pèl fort. Com què ho vaig enregistrar, ho he pogut més o menys arreglar amb els meus mitjans, i així doncs que l'àudio que penjaré em sembla que ha quedat força bé. La mestria dels dos co-liders i amics, Max i Geni, va dominar la sessió en cadascuna de les seves intervencions. 

El darrer va alternar el seu saber al vibràfon amb el del glockenspiel i fins i tot amb un scat sui generis. Pedro Garrido, establert a Rubí, va ser tota una descoberta. Aquest és un trompetista amb un so gens estrident, ahir al menys, i molt càlid. Pel que em va semblar, el gust en la improvisació també el te força desenvolupat i es veu molt atent a l'escenari. No cal dir que am en Geni al costat, tothom ho ha d'estar, d'atent. Curro va estar sobri i amb el suport de l'Emili al baix elèctric, aquesta secció rítmica (amb els dos bateries) va ser força contundent, i no parlo de volum sonor i sí de bon marcatge del tempo. En definitiva un magnífic concert amb uns músics impressionants, gràcies a la generositat dels qui dirigeixen l'Escola Jam Session i a tots els músics que hi van participar, de manera especial al Max i en Geni. Recordeu que el concert va ser gratuït i l'auditori va estar ben ple. 

Miquel Tuset i Mallol.