Potser serà que sí, que les avantguardes musicals d'aquest país estan encapçalant amb força contundència les directrius de per on ha d'anar el Jazz, les músiques de lliure improvisació i la improvisació lliure. El cas és que d'ençà uns anys, que jo sàpiga, hi ha una "moguda" que respira Free per totes bandes. Des del 23 Robadors, i cada dijous, Ramon Prats i amics porten a terme una tasca de voluntariat vers la lliure improvisació a base de les Free Sessions. Allà ens hi trobem més o menys els mateixos tot i incorporar-s'hi nova audiència pel fet del boca a boca. Els músics no cobren (al final passen una guardiola i els hi donem la voluntat). Toquen pel plaer de fer-ho, per la investigació, per la creació, pel fet de compartir-ho amb els companys músics que hi vinguin i per fer un acte de resistència. La llista de músics que comparteixen escenari és llarga entre els quals els assidus com en Ramon Prats, Àlex Reviriego, Tom Chant, Iván González quartet bàsic a més a més dels que hi van sovint com Marco Mezquida, Marcel·lí Bayer, i els que hi van de tant en tant com Ivo Sans, Pablo Selnik, Dani Comas, Arnau Obiols, Marc Cuevas, El Princto, Vasco Trilla, i un llarg etcètera, sense oblidar un dels primers contrabaixistes que hi anava cada dijous, en Johannes Nastejo.Tots ells configuren un projecte que es va escampar per d'altres zones de la ciutat en el seu moment gràcies a una altra persona clau en aquest procés: estic parlant de El Pricto. Aquest és un músic argentí que fa força temps que córrer entre nosaltres i que va ser qui va crear la Discordian Records una editorial amb seu a la "xarxa" des d'on es poden descarregar o comprar els temes i discos que allà s'hi troben. Aquí us deixo l'enllaç: https://discordianrecords.bandcamp.com/
Aquest home inquiet, que va de públic a 23 Robadors organitza les Nocturna Discordia al Soda de Gràcia cada dimecres i ja en porta prop de 40 sinó estan ja passades. El concepte és similar i els actors són diferents, participant-hi de vegades alguns dels músics de les Free Sessions de 23 Robadors.
Bé, doncs amb aquest caldo de cultiu no podia ser d'una altra manera que sorgissin més i més projectes com el Memoria Uno de l'amic Iván González. Un projecte amb prop de més de 40 músics, alguns d'ells participant en els espais de 23 Robadors i Soda i amb el projecte del qual us en volia parlar.
1.- FAE & Dave Murray al Jamboree Jazz Club el 20 d'octubre de 2015
La Free Art Ensemble és una de les primeres formacions de Lliure Improvisació que es van crear a casa nostra. Una quasi big band amb formació variada sovint amb 2 contrabaixos i 2 bateries, vents diversos amb alguna guitarra potser i convidats com és el cas del dimecres i també amb l'Agustí Fernández al piano i conduccions com és el cas del concert que van fer al Jamboree ja fa uns mesos.
Bé, doncs els FAE van tenir la sort de comptar amb un dels més sòlids exponents de la Avant-Garde americana, Mr. Dave Murray. Aquest "master" ja el vam poder veure el 4 de novembre de 2014 amb els Infinity Quartet i ja vam explicar de quina manera ho vam gaudir tot i penjant una entrada en aquest mateix blog. O sigui que coneixent el personatge no cabíem dins la camisa de goig i joia pel fet de poder-lo veure de nou ara amb els FAE.
Aquí us deixo l'enllaç a la seva pàgina web on podreu gaudir descobrint-lo sinó el coneixíeu.
Bé doncs si parlem del concert del dimecres 20 dir-vos que va ser extraordinari la manera com es van conjuminar aquest grup amb aquest gran músic americà. Amb molt poques notes escrites i brandides en alt a la vista de músics, moment en el qual sonaven músiques més o menys escrites, el concert va ser un seguit de conduccions de la mà de l'Iván González, Albert Cirera i Julián Sánchez, a més a més de les improvisacions col·lectives i individuals d'alguns dels solistes de la formació, inclòs Mr. Murray. Aquest va demostrar el seu domini tècnic de saxo tenor i clarinet baix en tot moment. Passant dels sons súper aguts i gens convencionals als sons més "normals" amb total tranquil·litat. El més convenient és que alhora que llegiu això escolteu l'àudio amb el reproductor o clicant dels enllaços següents:
Solistes destacats van ser el mateix Murray a més a més de l'Oriol Fontclara el qual es va trobar sol a sol amb el mestre, l'un amb el saxo baríton i l'altre amb el clarinet baix, reconduint els sons més baixos possibles al més enllà. Albert Cirera i Tom Chant també es van trobar sols, sota l'atenta mirada del "conductor" Iván González i deixant-lo esplaiar-se en els seus sons estratosfèrics. El mateix màster també s'hi va trobar investigant amb el seu clarinet baix. Moments potents van venir de la mà dels dos bateries, Arnau Obiols i Ramon Prats, on a més a més, tots plegats sonaven amb la potència d'una filharmònica free.
Els dos contrabaixistes Marc Cuevas i Àlex Reviriego van protagonitzar moments estel·lars junts i per separat a la vegada que els tres metalls daurats farien un "metal-trio", compenetrats com estant tots tres després de compartir uns dies pel sud de la península, dies abans que la FAE fes un recorregut similar. Per descomptat que comptar amb en Julián Sánchez, Pol Padrós i Iván González a les trompetes és tot un luxe com va ser poder-los escoltar tots junts i per separat en els trams solistes d'aquests joves mestres.
En els dos passes del concert, el Jamboree es va veure ple de gom a gom amb gran afluència de mitjans gràfics, he, l'Oliver Adell, Joan Cortés, etc...i amb un públic que seia bocabadat. En el segon passe i tot just davant meu s'hi van asseure uns japonesos, ben trajats, tot s'ha de dir, i que van estar-s'hi com la resta amb total atenció i prenent algunes fotos, tampoc masses. Va coincidir que sonessin músiques que ben bé semblaven moments de relaxació amb pocs elements i situats en el món del Zen, més o menys. Moments brutals n'hi va haver en els dos passes, aquells en els quals tota la banda va com una màquina a tota hòstia. D'altres tant brutals com aquells eren els qui protagonitzaven els diversos membres de la formació amb els diferents conductors. En fi, val més que us ho escolteu. Si jo fos en Dave Foxall segur que us ho explicaria millor, i en anglès.
IVÁN GONZÁLEZ. Un dels creadors del grup i amb un gran sentit de la força que pot tenir un col·lectiu. Visió de la música a gran escala amb imaginació i sentit de la coherència dels discursos sonors i amb un enorme talent per les conduccions. Ha revolucionat l’escena de Barcelona amb les seves sessions de Memoria Uno, fent improvisacions dirigides per tot tipus de grans formacions.
ALBERT CIRERA. Saxofonista de llarga trajectòria tant en l’àmbit jazzístic més tradicional com en el d’avantguarda. Un dels improvisadors de referència del país, i sens dubte, ben aviat ho serà de Portugal, on recentment s’hi ha instal·lat. Cal destacar les seves “Cròniques” (enregistraments amb diferents músics de l’escena de Lisboa) per la discogràfica Discordian i la seva veu a DUOT, amb qui ha fet diverses gires per Europa.
TOM CHANT. Un contrapunt imprescindible per entendre la música improvisada a Europa. Londinenc resident a Barcelona i membre de la Cinematic Orchestra, amb qui gira mundialment. Els seus recursos tímbrics i el seu desenvolupament del discurs destaquen en els treballs amb Eddie Prévost o Gerry Hemingway.
JULIÁN SÁNCHEZ. Se’l pot sentir aportant un gran pes musical en contextos tan divergents com Miguel Poveda o Liquid Quintet d’Agustí Fernández. Gran arranjador i compositor, dirigeix i escriu per big bands (Clasijazz Big Band, Sonora Big Band) o bé per formacions com Free Art Ensemble o el seu Julián Sánchez New Quartet. Trompetista d’una solidesa excepcional.
POL PADRÓS. Se’l pot sentir en diferents seccions de metalls com els Avantbrass o els Free Art Three, amb gran destresa per moure’s en els terrenys tímbrics més abruptes. Va estar premiat per l’AMJM el 2013 com a “disc de l’any” amb Robert Nesta Songs (Adrià Plana). És un referent de la seva generació, jove però amb experiència contrastada, com ho demostren els seus treballs amb Perico Sambeat o Agustí Fernández.
ORIOL FONTCLARA. Saxofonista que pot sorprendre amb un discurs líric o bé amb esgarrapades, ja sigui amb els seus treballs a duet amb Rai Paz o amb formacions grans com Memoria Uno o la Free Spirits Big Band. El seu so i contundència amb el baríton són fonamentals per l’energia del grup.
ÀLEX REVIRIEGO. Present a infinites sessions del segell Discordian denoten el seu pes a l’escena. Les Idees clares, el compromís i la riquesa tímbrica sempre aporten música per on passa, des de la Free Spirits Big Band a les Sessions a Robadors23, o des de Joni Garlic a Eugene Martynec.
MARC CUEVAS. Actiu en molts grups i de sonoritats molt dispars, té la virtut de trobar el seu rol per fer créixer la música, sigui en la formació que sigui. El grup Hat, Sergi Sirvent o Jorge Rossy compten amb la seva veterania i versatilitat.
ARNAU OBIOLS. Lidera diversos projectes que destaquen pel seu compromís amb la música tradicional (Pirene, finalista al Sons de la Mediterrània) i el risc que hi ha entre la composició i la improvisació lliure (Libèrrim). El nombre de discs que, malgrat la seva joventut té enregistrats, i els escenaris per els que ha passat, són una prova del seu pes a l’escena nacional.
RAMON PRATS. Amb una dilatada experiència en projectes molt diversos, es caracteritza per la seva versatilitat. Durant 3 anys va ocupar amb DUOT l’espai de Robadors23 i hi ha liderat les Impro Sessions de les dues darreres temporades. Músic arriscat poc donat a la complaença, el 2014 va estar guardonat per l’AMJM com a “músic de l’any”, i amb el quartet que lidera, com a “grup de l’any” i “disc de l’any”.
2.- Jeff Ballard Trio al Jamboree, 21 d'octubre de 2015
Bé, després que el dia abans estiguéssim en front de quasi una Big Band, el dimecres ens vam trobar davant d'un sol trio, però vaja quin trio: Jeff Ballard bateria, Lionel Loueke guitarra, Chris Cheek saxos. D'entrada ja em va sobtar la posició de la bateria, al bell mig com si d'un grup de rock es tractés, (acostumat com estic a la posició lateral més normal en els grups de Jazz). No només per això era al mig, sinó també pel fet de ser el líder de la formació. A banda d'això, era al mig pel fet de ser el "culpable" de la comunió dels altres dos entre ells i amb ell, i de cadascun d'ells amb ell. Un trio on el guitarrista Loueke n´`es una peça clau, havent format el trio anteriorment amb el gran saxo alto Miguel Zenón.
Segons les seves paraules, les del líder, no hi ha baixista pel fet que d'aquesta manera hi troben més espais per encabir-hi les seves músiques. Amb aquest format de trio van passejar-se pel Jamboree el maig de 2010 i el novembre del mateix any. La posició de la bateria és sempre central en cadascuna de les seves intervencions i això ho podeu veure en els molts i diversos vídeos que hi ha al youtube. Els estris de la seva bateria són de procedència diversa, o sigui que no formen part d'un "set" d'una bateria d'una determinada marca. Els plats són evidentment de Turquia, hi ha tambors de l'Àfrica, timbales de Índia etc.
Un concert que va començar podríem dir relativament suau, amb un tema improvisat un tant melancòlic, això sí amb el groove adequat. Notes llargues fent de melodia i sempre el tempo clavat del líder a banda de fer els canvis més inversemblants que es poden veure en un bateria. És esclatant la manera com domina les poliritmies. Com aficionat que soc ho vaig gaudir d'allò més, i més encara ho devien fer els molts músics i bateries que tenia al meu costat i per tota la cava. Mestres, alumnes i aficionats compartíem l'espai on es produïen sons no massa convencionals. Els estris dels quals disposa en Jeff Ballard li permeten "jugar" amb el ritme però també amb el so dels elements percussius. El perfecte control de tots ells fan d'aquest bateria un dels mestres de l'escena mundial. Allò que fa de malt dir de quin és el millor, perquè n'hi ha tants, i tant bons, oi? El llarg solo en el segon tema va ser, com ho diria, acollonant.
En Lionel va donar el contrapunt africà sobretot en el quart tema, que crec que n'era l'autor. Una guitarra que tampoc va sonar massa estona de la manera convencional si és que n'hi ha una, però sí que es va veure com n'és d'imprescindible en aquest projecte farcit de ritmes de les diverses parts del món. En posteriors temes sí va demostrar-nos la grandesa instrumentista amb solos impressionants, amb gran control dels acords a banda del punteig.
Parlar de Chris Cheek ja ho podríem fer ja, però se'n sortiria millor la seva amiga Elisabeth Raspall, o sigui que només direm que és un dels saxos del moment, amb clara tendència al lirisme, tot i que en aquest concert ens va mostrar la seva faceta més moderna, més electrònica, tot i que no es va passar gens ni mica. El wha wha el va utilitzar però no en ja abusar. En tot moment va estar compenetrat amb la guitarra d'en Loueke i sempre a l'aguait dels senyals centrals del líder. No oblidem que en Cheek és "nou" en aquesta moguda substituint a Miguel Zenón. Hi va haver temps per un tema preciós a ritme de vals amb una delicada melodia interpretada pel tenor Cheek per després passejar-nos pels sons més estratosfèrics del món africà de la mà del guitarrista Loueke. Tema que aquest va cantar i on Cheek va sonar més electrònic. Els temes van seguir tot i mostrant-nos el bo i millor d'aquesta formació sòlida i compacte.
Ja quasi al final, Ballard va presentar als músics després però d'haver-nos dit que per a ell era "Un Gustazo" estar entre nosaltres. Va aprofitar per comentar els temes interpretats i que van ser:
1.- Improvisació col·lectiva
2.- Childs Play, Jeff Ballard
3.- Come with me Miss Pee, Jeff Ballard
4.- Virgin Forst, Lionel Loueke
5.- I let a tear falling the river
Aquest darrer, un tema vell, molt vell que cantava Ella Fitzgerald a la Chick Webb Orquestra.
El darrer tema va ser a ritme de rock, per acabar-ho de la millor manera rítmica que podíem imaginar. Un concert que va durar 1 hora i quart que fet i fet van passar d'allò més ràpid, tot i fer un Bis amb un tema estàndard de Jazz, un tema de Thelonious Monk interpretat a tota pastilla que va ser la cirereta. S'ha de dir que el so va estar controlat per l'Adri (alumne avantatjat de l'Àlex Monsoliu) i que tot va sonar la mar de bé. A la barra, el sempre simpàtic Òscar amb el seu magnífic somriure i la seva gran amabilitat. Entre el públic, a banda dels molts músics, el mateix Aurelio Santos (el qual hi va ser els dos dies), també ens vam trobar i saludar amb el "Presi del Jazz", en Jordi Pujol Baulenas, creador d'una de les editorials de casa nostra, la més internacional, Fresh Sound Records.
Miquel Tuset i Mallol.
.jpg){kind=link}
