HatTrick de concerts el 24 de setembre: 23 Robadors Free Sessions, Jamboree i El Foro

Doncs sí, el dijous 24 de setembre, dia de Festa Gran a Barcelona, va ser diguem-ne un dia complet. 

Ramon

1er gol: Un dijous ja és sinònim de 23 Robadors i les Free Sessions coordinades pel Ramon Prats. Aquesta vegada no s'hi podia faltar per diversos motius: el primer era que era la primera sessió de la temporada amb el Ramon i l'altre, i aquest hi és sempre, la colla de grans músics que la encetarien. Estem parlant dels sempre habituals Ivan González, trompeta; Tom Chant, saxo tenor; Àlex Reviriego, contrabaix i el mateix Ramon Prats. A més a més, hi tindríem al Marcel·lí Bayer, clarinet baix i Marco Mezquida, piano. Poca broma. 

Va ser una sessió magnífica amb moments impressionants on la compenetració dels músics provocaria connexions mentals i acústiques que es realitzarien mitjançant els seus instruments. 

En els 10 llargs primers minuts del primer tema, la delicadesa acústica va planar per la petita cova. Els fidels que ens hi vam congregar n'estàvem encantats, veient i escoltant els diversos sons que allà sorgien. Sons escridassats, grinyols, i demés sorolls a base de bufar els instruments sense embocadura, o picar la canya de la manera tan enigmàtica com fan els mestres com el Tom. Fregar les sordines pel terra i fer qualsevol classe de sorolls, enriquia la sonoritat global. Passats alguns minuts més, i amb la intervenció del Marco al piano, en Ramon i la resta de companys, es va arribar a una mena de clímax rítmic totalment descontrolat que ens anava deixant bocabadats mica a mica. El volum es va fer eixordador a uns nivells importants, i jo a primera fila, com sempre, amb els auriculars com a taps a mode de protecció d'una magnífica bogeria estratosfèrica d'aquells joves i desbocats mestres. Al final, i després de quasi mitja hora, les aigües varen tornar al seu lloc de calma i pau.

Àlex

Descans curt i ràpidament les cordes fregades i demés sorolls apareixen de manera progressiva i delicada. Sempre dic que aquestes esdeveniments guanyen molt en veure'ls en directe, tot i reconèixer que amb l'escolta posterior són també molt interessants. Només cal deixar-se portar, relaxar-se quan toca i acceptar el que vingui. Una altra cosa que convé pensar és que aquests músics no només saben fer això. (Recordeu que algú havia dit que els quadres que pintava Miró també els podria fer ell, oi? Error craso) Aquests músics són uns súper professionals, dominen l'instrument i és per això que obtenen aquests sons tant diferents dels originals (i ara em refereixo més als vents). Un tema delicat, inicialment, que es va desenvolupant poc a poc, mica a mica, i va agafant l'embranzida que el portarà a una mena d'apoteosi col·lectiva certament brutal. Abans però, hi haurà moments encara més "silenciosos" acompanyats per cops sonors amb estris diversos. L'esclat arribarà de la mà del piano del Marco, el qual amb "riff" (es pot dir així, aquí també?) repetitiu, imbuirà l'energia acústica suficient als companys, els quals s'hi afegiran amb els seus instruments. Una petita espera, on el so torna a decaure, donarà pas al darrer clímax final on els vents, cordes fregades i demés s'hi afegiran, i lentament decauran fins arribar al silencia total.

Tom

Un petit descans, moment en el qual Ramon presenta als amics músics i ens passa la guardiola per dipositar-hi la nostra voluntat, i ja s'hi posen de nou per fer el darrer tema, que asseguren serà curtet. Piano i vents comparteixen idees sobre escales descendents diverses o arpegis estrambòtics i els sons amb trèmolo dominen l'espai. A la bateria, en Ramon s'hi posa amb cames sobre timbales per amortir els cops. Els cops de llengua a les embocadures del tenor del Tom van encarrilant el final que aviat arribarà. Ells van sabent, a mica a mica, com ha de ser el final i de quina manera es produirà, no és res més que un decaïment general el què ens portarà al silenci definitiu. Silenci trencat pels nostres aplaudiments.




2n gol: Paolo Tomaselli i el seu "Floating Bridges", estaven tocant al Jamboree quan vaig arribar des de 23 Robadors. Aquesta era una proposta que volia veure, encara que només fos una petita estona com així va ser. La formació que hi havia al Jamboree era la del quartet Texas-NYC Connection amb Gianni Gagliardi, saxos tenor i soprano; Tomàs Fosch, piano; Pedro Campos, contrabaix i Carlos Falanga, bateria, tots ells liderats pel guitarrista d'aquí, però també italià, i també de Nova York, i també de....en Paolo Tomaselli.

Un jove humil, agradable i bon músic amb un preciós projecte sota el braç, el qual va sonar també en un anterior programa a Jazz Club de Nit. Vaig poder veure com s'ho feia, perquè escoltar-lo ja l'havia escoltat i força. La diferència fonamental eren els acompanyants, tots ells d'un nivell extraordinari. Què podem dir d'en Gianni que ja no s'hagi dit, mestre ell que no para de circular per aquest món amb els seus projectes com el Nomadic Nature o acompanyant a d'altres. Igualment parlar d'en Tomàs Fosch és parlar de progressió, de canvis importants en la seva manera d'entendre i interpretar el Jazz. Estudiar un màster a la prestigiosa escola de Texas li ha donat el que calia per tirar endavant, i vaja si ho ha fet. Del més jove de tots, alt ell com un sant pau i un dels reputadíssims contrabaixistes del moment actual, en Pedro Campos. Un home jove i estudiant encara del G.S. al Conservatori del Liceu cridat a ser un dels grans d'aquest instrument, i sinó el temps ho dirà. Per últim, en Carlos Falanga, un home amb un disc preciós sota el braç, acompanyant sempitern de projectes diversos amb el Juan Pablo Balcázar, Marco Mezquida, Carme Canela i un llarg etcètera, va estar precís i sobri a la bateria, deixant-nos bocabadats en un magnífic solo que va desenvolupar ja cap el final del concert del passe de les 20h. En definitiva un altre molt bon concert dels músics de casa nostra a la nostra i estimada cova-cava, la del Jamboree. 

Aquí havíem quedat en trobar-nos amb l'Antonio Narváez a fi i efecte de dialogar per com ens ho podríem fer per anar al Sunset Club a fer-los-hi una visita, prèvia invitació de l'Anna Gisbert. Ho vam començar a dirimir tot i menjant-nos una mena d'empanades a la italiana i unes birres Peroni. Vaig intentar convèncer-lo que m'acompanyés però va adduir feina i cansament. 

HatTrick: La Banda del Foro amb Juan de Diego i Gorka Benítez.
Tot just després de gaudir amb la proposta d'en Paolo Tomaselli, i de sopar amb l'Antonio vam fer unes quantes gambades pel Gotit i ja al darrera de la plaça de Sant Jaume ens vam separar i vaig enfilar el carrer Princesa per anar de cap al restaurant El Foro. Vaig arribar a l'entreacte, o llarg descans que solen fer entre el primer passe i el segon. Sembla que la intenció submergida és la d'incitar als assistents a la primera part a fer unes menges de les exquisides carns que allà s'hi couen (eps...no, si al final em faré vegà). El cas és que ja en arribar em vaig trobar al Joan Monné ben estarrufat a la barra de baix, tot i a punt per anar a l'escenari, la qual cosa va fer després de saludar-nos mútuament. Bé, doncs ja vegeu que ja en tenim tres, i la resta van ser el Pere Loewe, contrabaix i Caspar St. Charles, bateria. 

En aquestes les mogudes dels dijous, hi ha al darrera un home dedicat a la obtenció d'una de les millors ginebres del país, el sempre extravertit Stefan Lismond, home aquest que ja va protagonitzar un Jazz - BCN Gin al Jamboree amb el mateix Gorka i l'amic David Xirgu. Bé, doncs aquest gran comunicador  va l'encarregat de donar el tret de sortida a la segona part. La música va començar a brollar i les composicions dels dos líders van dominar la nit. Com què això només pretén ser un petit resum, dir-vos que el Juan ens va regalar algunes de les seves, i ja conegudes cançons, mentre que Gorka va fer tres quarts del mateix. La vitalitat d'aquest darrer es ve fer palesa en les seves balades a ritme de vals i que ell es va encarregar de fer-nos cantar, tot i acompanyant-los. Jo ja me les sé, i només les he escoltat dues vegades. No us he dit que ja en arribar i asseure'm a la taula em vaig trobar a la entranyable Glòria Torres, saxofonista, la qual s'asseia just al davant. I tampoc us he dit que tot just començar la segona part se'm va asseure al costat en Pol Pedrós, Julián Sánchez i Pep Tarrades, tots tres trompetistes de pro. Escoltant els temes compartint taula amb aquests joves i ja grans músics em va fer molta il·lusió, i amb la Glòria al davant. El final arribava, i abans que arribés vam poder gaudir amb il·lustres convidats a compartir escenari com el Julián Sánchez, trompeta i Víctor de Diego, flauta, de Gorka. Doncs ja veieu com devia ser el final, de feliç, oi?
Miquel Tuset Mallol.

Concerts de setembre al Jazz Club La Vicentina amb Five in Orbit i Roberto Albrecia Trio, 18 i 25 del 9 de 2015

Aquest setembre vam inaugurar la 7ena temporada al Jazz Club La Vicentina, i ho vam fer de la millor manera possible. Una magnífica formació ens va venir des de París a presentar el seu projecte, els Five in Orbit. Aquests magnífics músics ja ens havien visitat fa uns anys tot i presentant-nos el seu disc Freaks editat per Fresh Sound New Talent. Enguany, es va tractar de presentar el seu nou projecte el qual van enregistrar el dilluns i dimarts 21 de setembre en terres catalanes, concretament a Montoliu de Segarra i com a enginyer de so i mescles el gran David Casamitjana. 

Aquest projecte que vam poder gaudir tot i celebrant la inauguració de la 7ena temporada, va estar marcat per la gran camaraderia i molt bon rotllo amb els músics, entre ells mateixos, i per descomptat amb el públic. La manera com aquesta formació presenta els seus temes constata aquesta bonhomia. Ara són cinc i abans també però sempre hi ha hagut un trio inicial, en podríem dir els fundadors, els quals són els qui presenten les cançons que han composat. Aquests són en Ramon Fossati, trombó i cargols de mar; Olivier Brandily, saxo alto, flauta i cargols de mar i Laurent Bronner, piano. La resta de companys, presentes també en el segon disc (Freaks) són Nicolas Rageau, contrabaix i Luc Isenmann, bateria. Una base rítmica potent i sòlida que reafirma els projectes dels tres co-líders. 

Ramon i Olivier

Un concert que va ser un dels més llargs que hem pogut escoltar al Jazz Club La Vicentina, amb un primer set de quasi 1 hora i el segon d'hora i quart, aproximadament. Sempre parlo que la generositat dels músics és una més de les seves virtuts, però en aquest cas, va ser extraordinària. 

Venir de París a fer tres concerts i després enregistrar el CD, i ser nosaltres els primers en poder escoltar el nou projecte, va ser tot un honor a banda d'una gran satisfacció. La línia evolutiva d'aquesta formació segueix el vessant del jazz més actual amb pinzellades de classicisme, tot això amanit amb els colors sonors dels cargols de mar i diferents sons obtingut dels diversos estris. Sonoritats potenciades per la conjunció de trombó i saxo alto en primera línia, i amb un suport rítmic de la potent secció rítmica. La potència del metall donant-se la mà amb la calidesa de la canya. Acústicament s'ha de dir que va sonar força bé, els vents en primera línia, acústics, com la bateria, mentre que l'amplificació del contrabaix i piano van compensar les seves mancances i la potència dels altres. 

Doncs aquí teniu el llistat de temes del primer passe:

Roulotte Russe
Tribulus Terrestris (escoltem l'àudio en el següent enllaç)
http://www.ivoox.com/tribulus-terrestres-five-in-orbit-at-jclv-18-9-15-audios-mp3_rf_8849342_1.html
The Gardies
Central park (títol provisional)
Funk (títol provisional)

El primer tema ja ens va indicar com aniria tot, i no pel ritme viu, i sí per la concepció de les músiques. Roulotte Russe, de l'Olivier Brandily, va ser aquest primer tema, viu i farcit de creativitat en els solos dels tres líders, però també per la musicalitat i melodia. Energia positiva i gran dosis d'optimisme és el que ens va oferir Five in Orbit en aquest primer tema.

Laurent

Ramon Fossati va fer les primeres presentacions dels companys i tema, tot i presentant el següent original ja amb els cargols i estris diversos que inicialment ens van situar en una atmosfera molt singular, fins i tot tenebrosa. El títol del tema Tribulus Terrestres ja  ens indicava ben bé aquestes, les nostres tribulacions sonores. Sons de queixa, de temor, van donar pas a la sonoritat metàl·lica del trombó recolzada per un tempo potent i viu. Mentrestant piano i demés companys omplien els espais sonors amb la claredat d'un i la persistència dels altres. Un magnífic tema amb variacions dinàmiques i de tempo, la qual cosa s'agraeix. Un tema preocupant, on se'ns parla de la manera com estem matxucant el nostre planeta. Aquí vam poder escoltar el primer solo d'en Luc Isenmann marcat per la contundència controlada i assenyalat per un riff permanent dels companys. Després, melodia dels vents i potència rítmica per acabar-lo suaument. 

Nicolas

El piano va ser el primer protagonista del tercer tema, amb aires delicats, tot i recordant-nos les mil-i-una nits en la melodia. Un ritme terciari complex embolcallava les melodies que ens situaven en d'altres indrets, ara ben bé, ja quasi inexistents. L'Olivier va ser l'encarregat de desenvolupar-lo en primera instància farcint el solo de la melodia principal, un solo sense perdre de vista la melodia, vaja. Ramon el va seguir, ara ja amb un total i delicat acompanyament dels tres rítmics. El metall omple, i omple, i enlluerna i agrada, per la sonoritat de l'instrument però també per les mans de qui el toca. Laurent va silenciar encara més el volum de la sala, amb un Luc contingut i en Nicolas puntejant les notes justes, i així el pianista ens va demostrar el seu gran nivell en la creació i desenvolupament del seu solo. Després, hi van tornar a la coda, a la melodia principal, en un tema marcat per la delicadesa inicial i ja a les acaballes, per la potent contundència del turnaround, per finalment acabar suaument.

L'Olivier va ser l'encarregat de presentar el següent tema del Ramon, encara sense nom. La flauta va iniciar la melodia introductòria mentre que el trombó el seguia per darrera, i així aquest tema suau va embolcallar-nos també amb la reiteració del piano. La melodia principal la van desenvolupar els dos vents, amb notes llargues i melancòliques, les del saxo i trombó. La sensació de calma ens va imbuir del tot mentre ens deixàvem portar pel balanceig rítmic. El metall va ser el primer en aparèixer en solitari, regalant-nos la seva bella sonoritat i la creativitat de l'executor. Un solo que va donar pas al del Nicolas Rageau al contrabaix, ben puntualitzat i melòdicament reeixit. Tornar a la coda i repetir la intro ens va acostar al final del tema.

Luc

Van finalitzar el primer set amb un altre tema del Ramon i va ser en Laurent l'encarregat de fer-ne la presentació. Un tema anomenat Fonic si és que ho vaig escoltar prou bé, iniciat per piano marcant una seqüència d'acords i que va donar pas a la intro dels dos vents, per deixar pas després, amb tot el funk del món, al riff a dos vents que marcaria el desenvolupament del tema. El solo de l'Olivier amb el Luc indicant el camí rírtmic, va ser força impressionant, arrencant algun crit d'admiració dels aficionats de la primera fila. Ramon s'hi va afegir, amb la seva particular manera de fer sonar el seu metall, a vegades amb algun wha wha i d'altres sonoritats brillants. Laurent va afegir un bri de serenor amb la seva nítida digitació ben acompanyat per la persistent pulsió de bateria i contrabaix, els quals li van permetre realitzar una improvisació brutal. Els vents van tornar-nos a situar en el bell mig del tema, situant-nos a la coda inicial, en un tema ideal per acabar la primera part. 

Una mitja part que vam aprofitar per comentar-ne les delícies amb els amics i aficionats que s'hi van congregar i en la qual, alguns d'aquests van voler emportar-se un record de la seva música comprant el seu anterior treball Freaks.

I ara us poso el llistat de temes del segon passe:

Chimp the Chump
11/8 (títol provisional)
Tango (títol provisional)
Tricks
Les Voyages d'IK   (escoltem l'àudio en el següent enllaç)
http://www.ivoox.com/les-voyages-d-ik-five-in-orbit-at-jclv-audios-mp3_rf_8849274_1.html
The Night of the Dead Cats and Dancing Dogs

Amb el tema Bis anomenat...

Lonesome Lover

El segon passe va durar, amb bis i tot, una hora i quart ben generosa, amb una música que anava a més. Els nous temes ens van omplir dels seus sons, ara ja quasi nostres per reconeixibles. Com a mostra podreu escoltar-ne un d'aquesta segona part i un de la segona. I jo crec amb aquesta descripció dels temes de la primera part haureu captat l'essència del què va ser el concert, és per això que us deixo que gaudiu escoltant aquests dos temes, i que quan surti el disc, el compreu. Un disc que editarà Fresh Sound New Talent i sortirà pel març. Agrair de tot cor als assistents la seva presència, sense la qual nosaltres no faríem res.

Quique, Roberto i Tony

El 25 de setembre vam fer el primer Concert-Jam de la 7ena temporada al Jazz Club La Vicentina. Ja feia temps que tenia ganes de portar alguns dels músics que havia vist i veig sovint a les WTF del Jamboree i aquesta vegada ho vaig aconseguir. Roberto Albrecia és un dels molt bons saxofonistes que havia vist (ara fa dies que no ve) a les jams i ja el tenia "clissat". Li vaig demanar que vingués amb el projecte que volgués i així ho va fer. Havia de venir amb el bateria Antonio Torres però finalment aquest no va poder venir. El trio i projecte que van preparar expressament per aquest concert els serviria per un altre que farien el dissabte en una sala de Barcelona. Perfecte. Tony Martín és un altre dels músics que he vist moltes vegades a les WTF i que també volia portar, i ves per on que Roberto el va convidar. tocar teclat melòdic i harmònic amb una mà, mentre que amb l'esquerra fer el baix amb un altre teclat, tot i control·lat per software, va ser el muntatge que va preparar l'amic Tony, i s'ha de dir que se'n va sortir gloriosament (al final però, la mà esquerra semblava ni notar-la, o sí, massa, pel dolor). El darrer acompanyant és un altre dels molts bateries que sovint va a les WTF del Jambore els dilluns. Aquest és el jove bateria Quique Ramírez , un altre músic, com els altres dos, en l'ona de l'Esmuc. Un trio que va arrencar amb poc públic, el qual va anar venint mica a mica i que va gaudir d'allò més amb la proposta Funk del trio. Temes del Roberto la majoria, i alguns del darrer projecte editat de Tony Martín, van configurar tota la primera sessió de concert. Roberto va brillar d'una manera espaterrant amb els seus solos i melodies que obtenia del seu magnífic Paul Mauriat. Un gaudi total, comentat pels presents, públic i músics que van venir a tocar a la jam com el meu estimat ex profe de saxo, Toni "Pato", Josep Mª Martí, Modest Pelford, Juan Carlos "Speedy" i demés.

I aquí teniu l'enllaç de l'àudio del concert de Roberto Albrecia Trio:

http://www.ivoox.com/roberto-albrecia-trio-al-concert-jam-del-25-de-audios-mp3_rf_8843351_1.html

Toni "Pato" i  Modest

La jam la vam començar qui us escriu això amb el Tony, Modest i la base rítmica inicial. Recordo encara que m'hauria agradat desaparèixer de l'escenari, tal era lo malament que em sonava el meu yamaha custom. Ara mateix el tinc a reparar on sembla que me'l deixaran com nou, després d'un mes i mig i deixar-me mig sou. Ganes boges que passi aquest temps. Pel que sigui, vaig voler insistir sense donar-me que no hi havia manera....allò no sonava hi prou. Sort en vaig tenir dels acompanyants com el massa gran i massa bategador Luis Voisín bateria; Josep Pinyol, guitarra i els esmentats Toni, Modest i Juan Carlos. Vull agrair la feina del "worker man" de la nit, el Tony Martín el qual no es va aixecar del teclat pràcticament en tota la nit. Al final, Roberto el va substituir però aviat va tornar a ajudar-nos i a improvisar la mar de bé. En definitiva un altre Concert-Jam on vam gaudir d'uns molt bons músics, el trio inicial, (i els amics de la jam) que sembla que va gaudir també amb l'entrepà de truita francesa de 3 ous amb formatge que els hi vaig fer i ens vam menjar abans de començar. Miquel Tuset i Mallol.

NYC-Texas Connection i Jordi Berni Quartet al Festival l'Hora del Jazz Memorial Tete Montoliu, 20 de setembre de 2015

El passat diumenge 20 de setembre vam assistir al tercer diumenge de Festival l'Hora del Jazz a la plaça de la Vila de Gràcia. En un dia fantàstic amb un sol espaterrant, a vegades amb una agraïda brisa, vam poder gaudir a primera línia de les intervencions dels músics.

Tomàs i Gianni by Antonio Narváez

Havent arribat amb el primer tema començat, ja vam deixar-nos captivar per la connexió entre Tomàs Fosch (Texas) i Gianni Gagliardi (NYC) amb la resta de companys (BCN) com la magnífica Estela Ortíz, veu; Pedro Campos, contrabaix i Ramon Prats, bateria. Una formació que va presentar tot un seguit d'estàndards arranjats de manera captivadora i amb un gran encert, amb canvis rítmics i demés meravelles, a més a més de la intervenció en un parell de temes de la càlida i molt bonica veu de l'Estela. De manera particular recordo el tema de Duke Ellington "Sofisticated Lady", i el que recordo de la resta és la manera com les músiques fluïen mitjançant els arranjaments que presumiblement venien de la mà del gran Tomás Fosch. Com sempre passa quan fa temps que no escoltes un músic, et quedes bocabadat quan ho tornes a fer. Això mateix em va passar amb els dos "connections", en Tomàs i en Gianni. Al primer l'havia escoltat força vegades a les WTF del Jamboree on vaig poder seguir-ne la seva evolució. 

Tomàs, Gianni, Pedro, Estela i Ramon by A. Narváez

A Gianni vaig tenir la ocasió d'escoltar-lo al JCLV el dia dels Innocents del desembre passat on també vaig gaudir força escoltant-lo, a ell i a tots els seus companys. Vaig quedar molt sorprès de l'evolució de tots dos, si se'm permet dir-ho al menys com a oïdor i aficionat i no com a especialista, que no ho soc. La companyia dels d'aquí va ser fonamental per arrodonir el projecte. Pedro Campos i Ramon Prats, van fer caminar la màquina rítmica i de quina manera. El jove contrabaixista amb l'experimentat bateria, a moments alumnes i professor, però no dalt l'escenari, on l'alumne deixa de ser-ho per ser el que és, un gran músic. A l'Estela no l'havia escoltat i em va agradar molt. El seu posat relaxat a l'escenari i la seva veu vellutada i dolça em van captivar. La complicitat entre cantant i pianista es va fer evident, sobretot quan ella somreia en escoltar al pianista en les seves magnífiques evolucions, a banda d'intuir quelcom de més. En definitiva una magnífica proposta amb quatre magnífics músics i una excel·lent cantant, convidada a col·laborar-hi.

Jordi Berni by Antonio Narváez

Després del desitjat descans per qüestions de refrescar la gola i descansar del magnífic solet, va començar la segona part amb el nou projecte de Jordi Berni Quartet. Una formació amb Santi de la Rubia, saxo tenor; Paco Weth, contrabaix; Carlos Falanga, bateria. Jordi ens va presentar el seu nou projecte ja editat en disc dedicat al món del Sushi i anomenat "Sushi Time". Un projecte amb músiques força interessants de la mà del gran pianista i compositor. Un home que ha fet parella artística amb el trompetista Ramon Quadrada i s'ha passejat pel Mandacarú amb tot un farcit d'estàndards i que ara ens ha sorprès amb la seva proposta. Uns temes força ben trenats, alguns més difícils que d'altres, i com sempre passa la primera vegada que escoltes unes músiques, a mica a mica t'hi vas ficant, et ven entrant. Això és el que em va passar i ho van fer més fàcil els mateixos músics amb les seves intervencions. Jordi va anar de menys a més, o al menys això em va semblar, tot i segurament ser jo mateix qui va anar de menys a més en l'acceptació i comprensió del que les meves oïdes escoltaven. 

Jordi, Santi, Paco i Carlos  by Antonio Narváez

Una altra peça clau en aquesta acceptació definitiva va ser la mestria del Santi de la Rubia amb el seu so vellutat del seu tenor. Un so diferent de l'anterior tenorista, en Gianni amb un so un pèl més brillant. La qualitat del Santi es va fer palesa amb les melodies a dos amb el pianista però molt més en els seus magnífics solos. Posseeix un llenguatge propi força identificable, el qual he pogut escoltar un parell de vegades en aquests darrers dies. Recordo encara la seva mestria al Jamboree acompanyant el projecte de Josep Tutusaus, i ara acompanyant a Jordi Berni en aquest nou projecte amb aires japonesos, només pel que fa a les menges i no a les músiques. Paco i Carlos van mantenir tota la pulsió rítmica necessària per a gaudi de tots però sobretot per a sustentació de saxo i piano. Aquests dos, contrabaixista i bateria, ens van enlluernar amb els seus solos, i sobretot el llarg solo del Carlos ja cap el final del set, on ens va mostrar tota a seva gran vàlua. Un projecte en disc que us recomano de totes, totes, i que posarem en el programa de ràdio Jazz Club de Nit, una vegada comenci la programació normal. Recordeu que ara mateix, els programes estan dedicats a les diferents edicions del Jazz from Catalonia compilats per l'Associació de Músics de Jazz i Música Moderna, tot i aprofitant la realització del Festival l'Hora del Jazz, Memorial Tete Montoliu.

Miquel Tuset i Mallol.

Nocturna Discordia #39 al SODA amb El Pricto, Patxi Valero, Diego Caicedo i Eduard Altaba, el 16 de setembre de 2015.

Després del Jamboree encara vam tenir ganes i esma d'anar a Gràcia a veure una més de les Nocturna Discordia. Unes sessions que no s'han aturat durant l'estiu, sense vacances, i que organitza l'incombustible i genial El Pricto, no endebades ell és el cap (co-cap) d'aquesta extraordinària editorial, Discordia Records. En Lopinski és l'altre col·lega que s'hi desviu. 

Amb el Carlos Sampietro ens n'hi vam anar després de gaudir força amb el projecte del Josep. Al SODA sempre s'hi comença una mica més tard del què l'horari diu, més o menys com ens passa el JCLV, o sigui que res a dir. 

Aquest és un espai que s'ha guanyat el respecte de músics i públic, i on s'hi fan aquestes sessions a banda de les Jams dels dijous coordinades per Nico Sánchez, Santi Colomer i un contrabaixista que a vegades és Paco Weth o Àlex Reviriego. 

Aquesta sessió, la #39, va estar marcada per la intel·ligència de l'animador científic i esotèric líder de l'editorial. El Pricto havia preparat unes cartolines amb uns dibuixos que significaven diverses maneres d'interpretar la música. Es tractava que nosaltres veiéssim una de les gràfiques i que, mitjançant la Telepatia indiquéssim als músics la música que havien de fer. Dit i fet, l'Antoni Gadea va ser l'encarregat de mostrar-ho al personal, i després que tots plegats ens sintonitzéssim i els hi enviéssim la informació de manera telepàtica, ells es van posar a tocar. Si considerem que hi havia una cartolina de "melodia", la que ens va ensenyar l'Antoni era així com molt més dispersa. L'assumpte és que, fora conyes, la música que va sonar semblava tenir relació amb els senyals gràfics pintats amb estil "puntillista". 

Després d'aquesta demostració del poder de les nostres ments, la sessió va continuar a base del concepte de "Lliure Improvisació". Els moments brillants van succeir-se de manera natural, i el concepte "acústic" i de baix volum va imperar, tot i haver-hi la guitarra i el baix electrificats i la primera amb "efectes". Això no va impedir que a moments se sentís el zumzeig d'un ésser minúscul i al·lat.  A d'altres, les estripades del saxo alto del Pricto coincidiren amb els sons elèctrics i distorsionats de les cordes. En tot moment però, la imaginació va passejar-se pel Soda mitjançant la delicadesa del bateria Patxi Valero, les bones maneres i control de la tècnica electrificada del Diego Caicedo, la mestria en tots els aspectes, musical, tècnic i personal de El Pricto, i sense oblidar-nos de la mestria reconeguda per anys i anys d'interpretació agosarada del gran Eduard Altaba, al baix elèctric.

Miquel Tuset i Mallol.

Josep Tutusaus Quartet plus One al Jamboree, dimecres 16 de setembre de 2015.

El dimecres 16 de setembre havíem d'anar al Jamboree per escoltar de primera mà el nou projecte del gran trombonista Josep Tutusaus, anomenat "Missing Links". Un CD amb temes propis i estàndards de mestres com Mc Coy Tiner, Sonny Rollins, Jerome Kern, Jobim, etc...Una formació presentada a quartet pel Pere Pons, on certament és així, fins i tot el disc es presenta com a quartet amb el "guest" de Santi de la Rubia. 

Un quartet amb amics i grans músics com ell mateix, Pep Tutusaus, trombó; Roger Mas, piano; Dee Jay Foster, contrabaix i Ramon Prats, bateria. Una formació de grans mestres on l'amistat a més a més enforteix els vincles musicals i vitals. Ja ens explicava el líder que en Santi va participar també en el primer treball en septet enregistrat el 2007. 

Un Jamboree amb un bon aspecte, amb músics alumnes del Conservatori del Liceu i aficionats diversos com en Joan, (Jam Session, Sabadell), Carlos Sampietro i demés, vam gaudir amb la proposta del trombonista i compositor. Tot i ser temes totalment desconeguts per a nosaltres, a la primera impressió i primer tema, jo particularment m'hi vaig trobar francament imbuït. El segon va ser una mica més "durillo" d'assimilar, però tot i així, a mida que passava el temps ja t'identificaves més amb la novetat musical. És cert que en les improvisacions de temes amb harmonies complexes i noves, un te la sensació de perdre's momentàniament en alguns passatges, la qual cosa ens passa a tots i en tots els temes de característiques similars. Us haig de dir que després del segon tema, un pèl difícil, ja m'hi vaig trobar com a peix en l'aigua. El swing dels temes propis i estàndards es va barrejar amb una balada a duo de piano i trombó, on tots dos van "brillar" en les seves improvisacions. 

Josep  presenta un magnífic projecte recolzat per uns grans músics i amics i la prova de foc la va passar en el primer passe de manera evident. Els aplaudiments ho van confirmar i al final vaig optar per acceptar la seva proposta d'emportar-me aquest nou treball i el primer per només 10€. Considerant que el posaré al Jazz Club de Nit en aquesta ocasió vaig fer una excepció motivada pel fet d'emportar-me dos CDs. 

En aquest CD, que ara mateix estic escoltant i que aviat sonarà al programa de ràdio, hi ha temes d'en Josep Tutusaus com "Missing Link", "Song for Anna" i "A way to say goodbye". Temes que van sonar per primera vegada al Jamboree. D'altres temes com "L'Airegin" de Rollins, la magnífica balada de Heusen & Burke "Polka dots and moondreams", van també sonar (si la memòria no em falla), acabant amb el magnífic blues de Mc Tyner anomenat "Blues on the corner". Entremig, un preciós tema íntim i a duo amb només piano i trombó. I un dels que no va sonar, el primer passe, va ser el preciós "Chega de Saudade" del gran A.C. Jobim, i potser algun més.

Una menció especial als més solistes de tots, en Roger Mas, el qual va estar sublim en totes les seves intervencions. De la mateixa manera que el "Guest", Santi de la Rubia que va ser el perfecte "partenaire" del líder, al capdavant de l'escenari. Ambdós vents van donar un color barreja de brillantor i calidesa, la del metall i la canya, i sovint fent dues veus a la melodia. La secció rítmica restant va brillar de manera permanent, i si hem de recordar un solo, el del contrabaixista Dee Jay Foster, que es va quedar sol i al qual vam poder escoltar a la perfecció i amb una afinació perfecte a la vegada que gran imaginació. Josep va desenvolupar-ne una bona colla d'un nivell memorable, no endebades és un dels trombonistes solistes amb més bona forma de casa nostra. Un CD que ara mateix estic gaudint i que us recomano de totes, totes. 
Miquel Tuset i Mallol.

Raynald Colom, Gorka Benítez, Masa Kamaguchi i David Xirgu al GUZZO, 14 de setembre de 2015

Després de gaudir d'allò més amb la proposta de Mathilde Toussaint al Jamboree, em vaig apropar al local que Fred Guzzo te al Born. Un restaurant on diuen que es menja força bé, a més a més d'oferir música en directe amb els millors músics de casa nostra. La prova l'hem tingut d'altres vegades veient al Víctor de Diego Trio entre d'altres. 

Aquest dilluns hi vam tenir un quartet de "MASTERS" així en majúscules. Una proposta dels dos vents per recordar un esdeveniment que els va passar fa 17 anys. 

Resulta que en Raynald va trobar una carta que va escriure Gorka Benítez tot i recolzant al llavors jove músic i recomanant-lo en l'assumpció d'una beca que Ray sembla va demanar. En trobar la carta, aquest van decidir muntar un bolo per rememorar-ho. Un bolo a cal Guzzo amb en Manu Dimango  com a testimoni gràfic de l'esdeveniment i molta penya jove, alumnes d'un i dels altres com en Jordi Pallarès, Oriol Vallès, Joan Casares i demés joves cracs.

Per qüestions de transport, només vaig poder escoltar un parell dels magnífics temes que segur després van continuar sonant. 

Que serveixin aquestes quatre ratlles per recordar la carta record. Miquel Tuset i Mallol.

WTF amb Mathilde Toussaint Quartet (Sergi Sirvent, Tom Warburton i Ramiro Rosa) 14 setembre de 2015

Doncs aquest passat dilluns 14 de setembre vaig poder anar al Jamboree, tot i el meu desgast total després de baixar del Coma-Pedrosa a Andorra el dia anterior, a veure el nou projecte d'aquesta jove i ja tant experimentada cantant i artista, la Mathilde Toussaint i el seu trio acompanyant. Una formació magnífica amb gen com Sergi Sirvent, piano; Tom Warburton, contrabaix i Ramiro Rosa, bateria. 

En termes generals us haig de dir que el projecte em va agradar i per diversos motius. El més obvi, pels qui sabem de la mestria del trio acompanyant, va ser evidentment les interpretacions de tots tres, tan en els solos com en els acompanyaments. Mestres tots tres en l'art de la improvisació i cadascun d'ells amb la seva marcada personalitat. 

La sorpresa, en el meu cas, va ser la d'escoltar a una jove artista, molt bona cantant i simpàtica i agradable persona. Ja abans de començar vam estar xerrant a la barra tot i recordant-la jo en algunes anteriors WTF, les de l'Aurelio Santos, Leo Bianchi, Òscar de Pombo, Marlene, Àlex Monsoliu, i demés companys de Cava. Doncs sí, la Mathilde l'havíem vist en alguna WTF però mai obrint-la com va fer aquest dilluns.

Em va agradar força la seva veu, la seva empatia amb el públic i ens va mostrar també un registre força ampli. El que va delimitar però la qualitat del concert (a banda del què ja he dit respecte a les interpretacions de tots quatre) va ser el "repertori". Una cosa tan senzilla com aquesta, la d'escollir els temes d'un bolo-projecte, pot fer que el projecte se'n vagi a norris o floti quasi volant per sobre les ones del mar dels aplaudiments del públic. Va ser això darrer. El repertori, els temes, la seqüència de temes...el perquè primer un i després l'altre, fan que el públic segueixi embadalit un tema darrera un altre o caigui abatut per l'avorriment. Mathilde va escollir amb saviesa però també amb amor. Va cantar i escollir els temes que més li agraden.

El primer, un tema obra i gràcia del gran Louis Armstrong, "St James Infirmary", una mena d'homenatge que va fer Mathilde al mestre dels tant trists i convulsos inicis del Jazz. Va seguir amb el Dont Blame Me, tema de Jimmy McHugh interpretat per quasi tothom; una preciosa balada que Mathilde va saber interpretar de la manera més sentida. Un tema que va fer-se seu Billie Holiday amb en Teddy Wilson. Després va seguir amb un tema ubicat en el Jazz Clàssic també, el conegut "Gee baby ain't I good to you" interpretat a la manera de l'Ella Fitgerald & Joe Pass, així de suau. I seguint amb la delicadesa i ara amb la profunditat i malenconia del record de Billie, Mathilde va interpretar el magnífic tema lletra de Frank Sinatra i música de Wolf & Herron anomenat "I'm a fool to want you". Va seguir un tema carregat de sensualitat, si recordo la manera com el cantava la magnífica Julie London. d'altres versions com les de Sarah Vaughan no destil·len tanta sensualitat i sí sentiment. El tema, doncs el conegut "Black Coffee". Mathilde el va clavar, sensualment i amb el sentiment adequat. Després d'aquesta delicadesa, el tempo va canviar i es va fer una mica més viu, així com també més vives i alegres les músiques amb el tema també del repertori de Lady D, en el conegut "What a litlle moonlight can do" de l'època daurada amb Teddy Wilson. Després d'aquest entretingut tema, aquesta jove i gran cantant ens va oferir la balada obra de Coltrane, "Naima". Cantada amb el màxim sentiment, Mathilde ens va tornar a impressionar amb el seu savoir faire. Ara, aquesta noia es va "atrevir" amb un tema lleugerament apartat del repertori jazzísitic i més situat en el "Gospel" amb un magnífic tema anomenat "You don't have to move that mountain", tema interpretat per la gran veu Trisha Yearwood. El bis final per arrodonir la presentació d'aquest projecte i després que l'Aurelio ens fes aplaudir a tot el quartet i de manera especial a la grandíssima veu Mathilde Toussaint, va ser "Hey Laura", tema amb lletra de Gregory Porter, i que aquest fet "seu". 

Una magnífica primera part amb tota aquesta música,  amb la veu de la líder i el discret encant dels tres magnífics acompanyants, els quals van ser-hi per recolzar-la i engrandir la proposta.

La Jam Session va començar amb la mateixa base rítmica i amb dos dels joves que més podem veure a les Jams com són el Claudio Marrero i Fèlix Rossy. Aquest quintet va tocar temes com el "Footprints" de Shorter, i canviant d'estil el conegut "The sunny side of the street".  D'altres que s'hi van afegir van ser el gran violinista Joao Silva, en Jacob al piano, i posteriorment amb la mateixa Mathilde format part de la Jam Session.

El so va ser el millor possible gràcies a les sàvies mans d'en Leo Bianchi, i a la barra vam tenir la simpatia de Marlene. Miquel Tuset i Mallol.

Roger Mas Trio i Santiago Acevedo Sextet al Festival l'Hora del Jazz 2015, Memorial Tete Montoliu, 6 de setembre de 2015

Avui, diumenge 6 de setembre, s'ha inaugurat el 25è Festival l'Hora del Jazz, Memorial Tete Montoliu. Hem pogut gaudir d'un magnífic diumenge amb un temps esplèndid, ideal per escoltar música i estar-nos asseguts a la Plaça de la Vila de Gràcia. Una plaça que s'ha vist desbordada pel públic assistent, la qual cosa passa cada any. Hem pogut seure a la primera fila a un pam de nas dels músics. El so ha estat perfecte, la qualitat i la compensació dels diferents instruments. Em sembla que ho sentíem tot, tot...jo es que m'hi fixo molt i a vegades em concentro en un instrument i el segueixo amb molta atenció, i avui sonaven tots molt bé.

Hem arribat amb el Festival començat, i amb en Roger Mas súper concentrat interpretant al piano un tema del projecte que presentaven, "A Time for Love". Un disc que vaig posar en un Jazz Club de Nit ja fa mesos. La concentració del pianista semblava traspassada als altres dos mestres, en Deejay Foster, contrabaix I Jo Krause, bateria. Aquest és un projecte creat mentre el trio esperava que arribessin els altres músics que integraven el quintet d'en Roger per enregistrar el seu disc "Ameba", amb en Raynald Colom i Santi de la Rubia. D'aquesta espera va sorgir aquest treball enregistrat a l'Estudi Auditorium, Jafre de Ter, el 9 de juliol de 2013 amb un Gran Piano Steinway Pota Negra, amb paraules de Roger. Un projecte dedicat a repassar els grans temes del American Book of Music, els estàndards. Ben bé al migdia hem pogut escoltar durant 1h, minut a munt minut a vall, alguns dels temes d'aquest treball discogràfic editat per Fresh Sound New Talent  que us recomano encoratjadament. Ja sabeu que el podeu trobar a la seva botiga Blue Sounds, carrer Benet Mateu 26, barri de Sarrià-Sant Gervasi.

Les interpretacions d'aquests tres mestres han estat genials, fent les melodies i els solos. Roger ens ha deixat com sempre clavats a la cadira veient com gaudeix ell mateix quan toca, transmeten aquestes les seves emocions. Deejay ha estat precís en l'acompanyament formant un "total rítmic" amb el seu amic bateria, Jo Krause. Aquest ens ha fet un magnífic solo, llarg solo on li hem pogut veure desenvolupar tot un seguit de redobles a les timbales i caixa, a banda del control dels dos pedals, bombo i Hi-Hat. En fi, que val més que compreu el disc.

Després de fer una estoneta de descans ideal per xerrar i beure algun refresc va començar la formació liderada pel contrabaixista Santiago Acevedo. Aquest músic presentava el seu projecte "Raíces", disc magnífic que ja havíem posat la sisena temporada que tot just vam deixar l'estiu. Teníem, això sí, moltes ganes de veure el directe i "trempar" amb tota aquesta energia càlida de les terres del sud d'Amèrica. La formació de partida estava composta per un sextet amb una secció rítmica de bateria, Ramón Angel Rey, percussió, congues amb Òscar Martínez, contrabaix amb el líder i al piano el gran Joan Monné. Al davant i com a veus instrumentals i solistes teníem a dos monstres en els seus instruments, al saxo tenor Gabriel Amargant i a les guitarres en Vicenç Solsona. Una magnífica formació que ens augurava el millor del millor, musicalment parlant. Els temes del disc van anar brollant de l'escenari i els ritmes trepidants van fer-me bellugar el cap seguint el ritme a la vegada que amb el peu anava fent el contrapunt. Jo es que em deixo portar pels ritmes sense oblidar les músiques...a les meves oïdes els hi entren tots els sons i tots em fan emocionar. A banda dels ritmes, un servidor "flipa" amb les improvisacions i dalt l'escenari teníem tot un sextet d'improvisadors de primera fila. 

Des del líder fins els dos solistes frontals, passant pel piano i les percussions diverses, tots van fer les seves grans improvisacions a un gran nivell. La balada va arribar, amb una mica de ritme, i és la que hi ha al disc i cantada per la gran veu de la Clara Luna, un tema preciós amb una lletra plena d'amor anomenat "Deja que salga la Luna", tema de José Alfredo Jiménez. El tema "Raíces" va sonar també i el darrer amb la magnífica presència de Clara Luna i el gran cantant i percusionista cubà Ray Cuza. Com li vaig dir després al Santiago, ben bé semblava que estàvem a Cuba només d'escoltar-lo a ell a la veu i a ells als ritmes. Aquest és un disc auto-editat d'una qualitat extraordinària amb un directe impactant, concerts del qual saps que de manera fefaent, tot el públic en gaudirà. Al final, en aquest darrer tema, tots vam acabar cantant guiats pel Vicenç i seguint la càlida veu d'en Ray Cuza. Els aplaudiments es van allargar força i veies a tothom amb una cara de satisfacció que justificava la presència en aquesta magnífica inauguració del 25è Festival de l'Hora del Jazz, Memorial Tete Montoliu.
Miquel Tuset i Mallol.

Concert Solidari Living Nepal al Jamboree, 2 de setembre de 2015.

Doncs arribats al final de l'actualització del blog i ja posat al dia, aquest dimecres 2 de setembre es va fer un esdeveniment excepcional organitzat per un col·lectiu de persones que es van trobar al Nepal en aquell fatídic terratrèmol que va destruir bona part del país, de les construccions emblemàtiques, úniques i mil·lenàries, a banda de provocar malauradament milers de morts. En aquell moment també hi havia la Gemma Abrié de tots coneguda que hi havia anat a meditar, a caminar, a relaxar-se. Des d'aquí patíem per tots els Nepalís i també per la Gemma i tots els estrangers que s'hi podien trobar. Les notícies eren bones per alguns i dolentes pels altres. La nostra cantant va tenir sort de ser lluny de l'epicentre trobant-se fent un tracking per les muntanyes o sigui que no li va passar res.

En arribar a la ciutat, ella, com tothom, es va posar a ajudar en el que fos, i ben aviat repartint els aliments que ja començaven a arribar. D'aquesta situació va sorgir l'associació "Living Nepal", la qual està mirant de recaptar fons econòmics i de tot tipus, i per això aquest "Concert Solidari Living Nepal" al Jamboree i també el que es farà a Artte aquest divendres. 

S'ha de dir que tot és gràcies a la col·laboració de tots els músics, els quals actuaran de manera altruista, i de l'Associació de Músics de Jazz i Música Moderna, que és qui els ha convocat. Tots els músics, doncs, són socis d'aquesta associació. Per descomptat que l'agraïment és també pels locals que han cedit els seus espais gratuïtament. A la dreta teniu els enllaços d'aquesta organització per si voleu col·laborar-hi d'alguna manera o saber què fan.

Un esdeveniment que va tenir un primer passe a les 20h i un altre a les 22h, cadascun, evidentment, amb músics diferents.

Com sempre que hi ha concert, Pere Pons va fer la presentació de l'esdeveniment explicant breument l'acte i deixant pas als organitzadors, els joves de Living Nepal, els quals van explicar-ho amb més detall. També la Gemma  va explicar els seus motius per ser-hi i així va ser com ella mateixa va presentar a la primera formació on cadascuna va interpretar tres temes que miraré d'editar i penjar en àudio en aquest mateix blog. 

Passe de les 20h:

Laura Simó, veu; Francesc Capella, piano i Dick Them, contrabaix.
Per descomptat que vam gaudir d'allò més amb la música que ens van oferir i més encara sabent que ho feien altruísticament. Ja amb la primera actuació del trio liderat per la Laura Simó vam gaudir amb la seva càlida proposta. Tres estàndards amb una formació de veu, piano i contrabaix que ens van emocionar per la manera com ho van fer i per l'emoció que se li dibuixava a la mateixa Laura, amb els ulls delatant-ne el seu estat emocional. Els temes que va interpretar van ser el preciós "I only have eyes for you".......el segon, un tema de Billy Joel, "Just the way you are", del qual la Laura n'està enamorada...del Billy...i el darrer tema, el magnífic "The way you look tonight". Tots tres títols força significatius i cantats amb la màxima sinceritat possible i pensant en la gent del Nepal i donant-los-hi la màxima energia positiva.

Dani Pérez, guitarra; David Mengual, contrabaix i David Xirgu, bateria.
Després d'escoltar la delicadesa musical amb Laura Simó vam presenciar el projecte modern però també certament delicat del gran guitarrista Dani Pérez. La seva formació, dos amics i companys de feina a la Institució Centenària, en David Mengual  i David Xirgu, van a totes amb els projectes del seu amic i líder, i la compenetració entre tots tres és palpable fins i tot quan el big drummer "fa de les seves", rítmicament parlant. Aquests músics, aquests mestres tenen el concepte del tocar més com els americans i francesos ho defineixen, "play", els uns i "jouer", els altres; o sigui "Jugar". D'aquesta manera es pot transmetre tot el que una persona porta a dins tot i convertint-se en un músic i traduir-ho a la música mitjançant el propi instrument.

Jordi Rabascall, veu; Albert Caire, piano; Oriol Roca, contrabaix i Oriol González, bateria.
I ja ens vam situar cap el final del concert solidari amb aquest quartet que de manera professional es diuen "Jordi Rabascall 12 to 12 Quartet". Un quartet amb un concepte de l'espectacle, del directe i comunicació amb el públic a l'abast de pocs i tot gràcies al seu cantant Jordi Rabascall. Una formació que desprèn trempera i bon rotllo amb la única intenció de fer passar una molt bona estona al públic, la qual cosa aconsegueixen gràcies als temes escollits, els magnífics arranjaments i també per la empatia del propi cantant. Per descomptat que els músics són de lo milloret i així ho hem pogut constatar unes quantes vegades d'ençà la presentació del seu darrer disc a una WTF del Jamboree  i darrerament al Festival de Jazz d'Arenys.

Passe de les 22h:
Al passe de les 22h hi vam anar amb el convenciment que hi trobaríem més públic la qual cosa no va succeir. És força sorprenent que un acte solidari d'aquest tipus no hagi tingut el ressò adequat. Ens preguntàvem amb l'Antonio què és el que havia passat. A veure si aquest divendres a la sala Artte hi ha força més gent i els organitzadors recapten força calers per ajudar a la gent del Nepal.

Amadeu Casas, guitarra; Matías Míguez, baix elèctric i Salvador Toscano, bateria.
Una formació de Blues com la que va iniciar el segon passe, de fet la mateixa, la tindrem al JCLV el 30 d'octubre, o sigui que per a mi va ser un plaer veure'ls i saludar-los. El Blues d'aquest gran guitarrista nostre Amadeu Casas va omplir les parets de la Cova-Cava amb un volum controlat i gens "matxacón", la qual cosa li vaig agrair després al magnífic tècnic que ho va fer sonar tot tan bé, l'Àlex Monsoliu. La trempera del primer tema ens va situar en aquest món on també hi ha balades com la del segon tema, que ben bé semblava un tema propi, tot i ser un tema de B.B. King. De fet, la mestria del líder composant et fa pensar que estàs escoltant un Blues de tota la vida quan de fet ha estat parit a casa nostra. Va acabar amb un tema més viu de Freddie King per aixecar-nos tot l'ànim i ànima possibles, i x 10 que ho va aconseguir.

WOM amb Gemma Abrié, contrabaix i veu; Clara Luna, teclat i veu i Laia Fortià, bateria i veu.
No podia ser d'una altra manera i així doncs la mateixa Gemma va col·laborar de la millor manera que sap fer, com la resta de companys, tocant i cantant temes del projecte compartit amb la Clara i la Laia. Aquesta formació atípica, que no ho hauria de ser, la de tres dones instrumentistes de primera i cantants també de primera, va presentar tres temes del seu repertori. Un repertori que repassa diversos estils i que està més enfocat a cançons conegudes per tots arranjades en clau de Jazz. Una proposta amb força trempera si ens fixem amb l'energia de la bateria i la consistència de la seva pulsió rítmica. Teclat i contrabaix acabaven d'omplir amb els seus colors la rítmica de la bateria i si hi afegim les tres veus, a vegades solista una mentre les altres feien cors i a l'inrevés, doncs convindreu amb mi que és un projecte força interessant, que ho és de veritat.

Bernat Font, piano; Joan Motera, contrabaix i Martí Elías, bateria.
I va ser hora d'anar acabant amb la darrera formació, un altre trio liderat pel gran i delicat pianista de Blues i Jazz, en Bernat Font. Abans que comencessin, la mateixa Gemma ens havia explicat que la seva presència al Nepal tenia una relació directa amb el Bernat. Sembla que havia estat ell qui l'havia ajudat a decidir-se per fer aquest viatge o l'havia ajudat en aspectes de logística. Pel que sigui Gemma li va agrair al Bernat tot el que va fer per què ella hi pogués anar. Bernat ens va sorprendre per la manera tan delicada que te d'interpretar el blues, temes a tempo mig-lent i sense malabarismes interpretatius, i composicions pròpies d'una gran bellesa. El primer tema però no ho va ser i més tenia referències clàssiques inicialment per després desenvolupar-se en aires més moderns. És ben cert que la companyia al contrabaix d'en Joan Motera i del gran Martí Elías a la bateria fornia de consistència les seves composicions, però no només això a vegades és suficient per fer d'un projecte una mena d'obra d'art, i fa falta quelcom més que en aquest cas no va fer falta per la gran personalitat musical del pianista. A la vegada que compositor, Bernat és un gran pianista, i tot i que els seus projecte solen ser més vius, els temes escollits per aquesta ocasió traspuaven respecte i un pèl de tristesa per la desgràcia viscuda al Nepal, un país que ell deu haver visitat més d'una vegada, segons vaig interpretar.

Doncs després d'aquesta gran intervenció del Bernat Font Trio, va ser la Gemma  que una vegada més va agrair a tothom, músics que havien participat i públic assistent en els dos passes la seva participació i ajuda tot i agraint també al Jamboree i al Pere Pons el haver-los deixat aquest magnífic espai per aquest esdeveniment solidari.
Miquel Tuset i Mallol.

Bop Collective al Jamboree, 1 de setembre de 2015

Ara mateix al Jamboree amb Bop Collective liderat per Irene Reig..i quin plaer poder escoltar magnífics temes originals en clau hard-bop de la mà d'una jove crac, compositora i instrumentista...Irene Reig, amb tota una bona colla de grans i joves companys. Temes de la Irene, i avui de forma extraordinària un tema de l'Oriol Vallès i un altre de l'Hèctor Floria. Dos magnífics temes que han arrodonit el projecte i que ens han fet gaudir d'allò més. Una formació amb també Alba Pujals, Jöel Gonzalez, Pau Sala i Joan Casares Alcobé.

Així m'expressava jo el mateix dia...dir-vos que aquesta formació va venir  al Jazz Club La Vicentina en un Concert-Jam un 29 de maig on vam gaudir d'allò més amb tots ells. D'aquella actuació en vaig escriure una crònica penjada al blog del JCLV la qual expressa igualment la meva admiració la qual, per descomptat, es manté intacta. O sigui que us remeto a la crònica i així no perdrem temps..

http://jazzclublavicentina.blogspot.com.es/2015/06/croniques-atrassadesbop-collective-al.html

Miquel Tuset i Mallol.

Anton Jarl Quartet homenatge a Coltrane i el seu "A Love Supreme", el 30 d'agost.

El diumenge 30 d'agost vam poder gaudir de nou (jo ja ho havia fet al Campari Milano) amb el magnífic projecte de l'Anton Jarl Quartet plays Coltrane, en el seu homenatge de l'enregistrament de "A Love Supreme", en els seus 50 anys d'existència. 

I això és el que vaig escriure el mateix dia....

Ara mateix el darrer homenatge al Jamboree amb l'Anton Jarl Quartet..Albert Bover, Vicent Macian Pla i Thomas Kent Jr. Warburton...en una cova-cava plena, plena...yeah..fi del Festival Mas i Mas a la plaça reial.....Un homenatge del 50è aniversari de la gravació de "A Love Suprem"....Una bona estona dedicada a la "Suite" amb temes enllaçats sense interrupció i sovint introduint el següent tema mitjançant magnífics solos de bateria de l'Anton. Vicent és el millor exponent del "so" Coltranià amb el seu so i els seus solos. Una formació sòlida amb un projecte "ferm" que ha assolit unes cotes altíssimes d'interpretació. Després de la "Suite", "My favourite things" a la manera de Coltrane així doncs amb el soprano i fent el tema com el va fer ell, amb la A repetida i fent els solos sobre aquesta part i ja acabant, fent la A i la B i acabar amb un "turnaround"..(aquí és quan em diuen ells....però què dius Miquel)..abans però, i en el solo de l'Albert, i mentre la mà dreta feia més o menys el solo "normal", l'esquerra se n'anava al més enllà on només els mestres hi poden anar. 

Fins i tot en Vicent ha expressat la seva agradable sorpresa. Els "vuits" entre l'Anton i els companys han estat genials de la mateixa manera que els seus solos. Després, i tornant al tenor, Vicent ha iniciat la preciosa balada "Naima", de Coltrane amb una gran majestuositat. La profunditat del so del contrabaix del Thomas ha omplert l'espai de la cava, i ja per acabar i corresponent el "Bis", ens han fet el blues de Trane "Bessie's Blues" a un tempo súper viu que ha fet flipar a tot el públic assistent, un públic que els ha acomiadat entre aplaudiments i tots d'empeus.

Miquel Tuset i Mallol.

Jean Toussaint Quartet al Jamboree el 28 d'agost de 2015.

Avui toca un altre homenatge al Jamboree Jazz...ahir va ser a Dexter Gordon i avui a Art Blakey i els Jazz Messengers de la mà del gran saxo tenor Jean Toussaint Quartet...a punt de caramel.

Un primer passe del Jean Toussaint Quartet presentant el seu magnífic projecte i per arrodonir-ho, amb dos temes esplèndids de la factoria Blakey, el primer de Lee Morgan i el bis amb el gran tema de Bobby Timmons, Moanin'. Encara esteu a temps per gaudir amb el segon passe...al Jamboree Jazz..yeah!

Amb aquestes quatre ratlles resumia jo una gran vetllada de Jazz a la nostra Cova-Cava. Pel meu gust, m'hauria agradat més estona de Messengers i menys de Toussaint, però ja se sap que quan els músics presenten discos, el que fan és tocar els temes del disc. Així va passar pràcticament tota l'estona menys els dos temes ja comentats de la factoria Blakey. Com que les comparacions són odioses, doncs no les faig. Però ahir, amb l'homenatge a Dexter Gordon vaig gaudir molt més. Patapam! Miquel Tuset i Mallol.