 |
| Tom i Dani |
Una magnífica WTF amb el Dani Dominguez Ray Colom Mark Aanderud i Thomas Kent Jr. Warburtoni després amb la Paula Grande Tony Martin Quique Ramírez El Anónimo i Joao João Silva i ara segueix l' Aurelio Santos amb alguns més, i sí que hi havia el Leo Bianchi, controlant el so i llums, l'Albert Prunera i el Josep Tomàs fent les seves artístiques fotos..i a la barra, les bones maneres i simpatia del Ramon i l'Oscar De Pombo Pérez....i alguns més..
Aquestes quatre ratlles les vaig escriure tot just penjades les fotos i des del tren que em portava de cap a casa. Una crònica que harem d'ampliar en la mesura de lo possible a fi i efecte de plasmar totes les emocions que vàrem sentir aquest dilluns..
Aquest va ser el retorn temporal de Dani Domínguez a la WTF del Jamboree aprofitant que havia de fer alguns bolos a casa nostra amb gent com la Giulia Valle i el seu projecte "El Pollo i +", que vaig poder escoltar (és un dir), el diumenge abans d'aquest dilluns a la Llibreria El Siglo de Sant Cugat. Una formació liderada per la Giulia amb el David Mengual, Dani Domínguez i el +, va ser evidentment en Joan Mas.
 |
| Raynald |
A mi em va semblar impressionant la intervenció de tots quatre, i si parlem del líder, doncs dir-vos que en Dani és un grandíssim bateria, la qual cosa ja sabem tots, però en aquesta actuació em va deixar realment impressionat, de la manera com controla les polirítmies i demés eines de la percussió. El constant control del ritme i la perfecte compenetració amb la resta de companys, els seus solos increïbles, etc.
La resta de companys doncs ja sabeu que són, com ell, de lo milloret que córrer per casa nostra. Raynald és la trompeta de referència de la modernitat, sempre investigant i relacionant-se i fusionant-se amb el flamenc o amb el que sigui. L'estancament en un determinat estil no és el seu paradigma, ans al contrari, la imaginació sembla que hagi de volar lluny, ben lluny, i buscar noves formes, nous llenguatges constantment, no endebades ell ja te el seu, actual, ben definit. Això ho he pogut constatar sobretot quan l'han convidat d'altres músics a tocar en aquest mateix escenari i no precisament en una WTF. Recordo el dia que el va convidar el Gaël Horellou al final de la seva actuació, on la música que havia fet aquest monstre del saxo alto, moderna, sí, però respectant la tradició, la manera de fer. Raynald ho va capgirar tot des de la primera nota, tocant amb el seu llenguatge allunyat d'estereotips i classicisme. En aquesta WTF ho vaig tornar a constatar. Un so modern i un llenguatge estratosfèric allunyat i a la vegada proper, si pensem amb l'estil emprat recordant a Davis, també en la seva etapa cool i post cool. Perquè us feu una idea el primer tema va durar al voltant dels 20 minuts de música pausada rítmicament parlant però de gran volada estilística.
Tom Warburton va estar immens amb el contrabaix amb una profunditat i contundència de primera fila. La seva aportació no només es va reduir a la "Verra" sinó que també va col·laborar amb una mena de pad electrònic des d'on van sorgir una mena d'efectes que en algun moment van fer esclatar de riure al mateix Ray.
 |
| Mark |
 |
| Paula |
 |
| Ray i el Anónimo |
Un final sobtat, més aviat un punt i seguit va donar pas a un delicat i preciós solo del Mark al teclat, mentre contrabaix i bateria seguien amb una persistència bestial, com si res. Un llarg solo a càrrec d'aquest mestre de les 88 tecles d'altíssima volada va donar pas a la "melodia" del tema de Ray a ritme funky, tot i considerant que el que estàvem escoltant era quelcom com el Jazz, tot i així, a moments et podies veure ballant amb aquest ritme en alguna disco allà pels anys 80. Després del petit moment recordant la melodia, Dani, va acabar aquest tema a base d'un altre solo interestel·lar, de grandíssima volada, un solo aclaparador per la contundència, que no sonora de volum i sí rítmica. Amb el retorna a la melodia i fent una mena de turnaround, van acabar aquest tema i la seva actuació, llarga actuació d'1 hora per deixar pas a la Jam Session.
 |
| Tony |
El tema es va anar desenvolupant cada vegada amb més força sobretot per la mestria de Dani fent redobles amb bombo i caixa mentre plats i charles anaven sonant brillants i impressionants....i després va intervenir la magnífica i simpàtica cantant Paula Grande. Aquesta jove cantant autodidacta, guanyadora de premis i que va actuar al Festival de Jazz de Montreaux, ens va captivar amb la seva manera de fer, improvisant d'entrada partint d'una melodia quasi xiuxiuejada, inicialment i que va anar en crescendo posteriorment.
 |
| Quique |
.jpg){kind=link}
