JCSV

WTF amb Xavi Torres Trio + Marcel·lí Bayer i Gabriel Amargant

Una WTF brutal amb un quintet extraordinari i més músics que han pujat.....ara el Hip Hop amb l'Aurelio Santos, la Paula Dominguez, el Sergio Cebrián, el Bernat Hernández, Jordi Pallarés, Sandra Ortega, etc, etc...

Xavi, Marcel·lí, Vic, Gabriel i Joan by JCLV

Ha estat de collons, amb poques paraules. El Xavi Torres Trio amb Vic Moliner iJoan Terol) + Gabriel Amargant i Marceŀlí Bayer, s'ha convertit en un dels quintets més potents de l'escena actual de casa nostra. Tota la música de la primera part ha estat obra del Xavi, on algunes de les peces ja les havíem escoltat quan en van fer la presentació en una anterior WTF amb només el trio com els temes dedicats al seu gos i un relacionat amb les gavines on ambdós saxos en van fer l'udol a l'inici i final de tema. Em sembla també haver-ne escoltat algunes el dia de la presentació del seu projecte final de carrera a la sala auditori Tete Montoliu. En format trio ja en vam gaudir d'allò més i ahir, amb l'afegitó d'aquests dos joves grans mestres dels vents, doncs ha arribat a cotes altíssimes d'interpretació; de fet no ha estat cap sorpresa per qui us diu això, ja que he tingut la ocasió d'escoltar-los de quina manera esbufeguen ells dos. Cadascú en el seu estil; Marcel·lí, (amb l'alto i el soprano) cerebral, mesurant la seva expressió física, amb un so vellutat i amb una seqüència lligada de notes, tal i com ho fa encara el seu estimat mestre Lee Konitz. Amb el soprano va brillar abastament també i amb un magnífic so. Mentre que en Biel sembla que es deixi la vida en cada tema, tal és l'expressió física i vital d'aquest gran tenor. En quasi tots els seus solos, va iniciar el camí de manera suau i mica a mica va anar pujant el nivell emocional fins arribar al clímax final, on el so ja podia ser força potent i fins i tot estripat. Dues maneres de tocar, dues maneres d'enfocar la vida? Grans tots dos i tots dos escoltats al Jazz Club La Vicentina en projectes diferents.

Marcel·lí, Vic i Joan

El trio d'en Xavi Torres és un dels "nous" exponents d'aquest format que més ha sorprès. Per ser més exacte, diria que de nous en aquest format no n'hi ha gaires més per no dir cap més (i estic fent memòria). O sigui que és el trio revelació on el seu líder ja es va estrenar a piano solo al darrer Festival de Jazz de Girona amb total èxit. Xavi i Joan han rebut diversos premis en la seva estada actual alJazz-Department Conservatorium van Amsterdam , conjuntament amb el Lluc Casares i el Bruno Calvo formant part, amb un contrabaixista italià, del grup Trempera! Xavi és ara mateix un dels joves pianistes i compositors amb més projecció i la seva mestria va fer que l'Albert Bover sortís de la barra del Jamboree Jazz a veure com ho feia el que feia, Aurelio dixit, company de barra de l'Albert. Vic Moliner, dominador de les quatre cordes acústiques i elèctriques (que poden ser més) és el company de viatge perfecte on la comunió amb el Joan Terol i és clar amb el pianista, va ser extraordinària. Ambdós varen protagonitzar moments de gran compenetració visibles en les seves cares marcades per la satisfacció vívida del brillant moment. Joan va acabar la primera part amb un solo que recordarem els qui hi vàrem ser. El seu swing va ser perfecte i els molts canvis rítmics incorporats en els temes varen quadrar-se des del món de les baquetes. Vic va fer grans solos amb la "berra", solos de marcat accent melòdic on la pulsió rítmica de les cordes i el seu walking va ser brutal.

Pere Soto i Marcel·lí Bayer

Així va anar més o menys la primera part, amb força aplaudiments de la penya jove, molts amics i admiradors dels artistes, i també guiris que literalment van quedar acollonits. L'Aurelio, força perillós amb el micro a la mà, encara ho és més quan decideix baixar de l'escenari i passejar-se entre les butaques. Ahir no va preguntar què collons és el Jazz i va demanar a alguns què els hi va semblar fins i tot a una simpàtica guiri que va deixar anar "amazing", mentre que els d'aquí van emprar adjectius qualificatius diversos com acollonant o similars.

La Jam Session va començar amb la cantant Inés Galvan? que va cantar el "All the things you are" de manera correcta tot i trobar-li a faltar la seva improvisació en "scat". Després va pujar el Jöel Gonzalez al piano i Pere Soto a la guitarra el qual va venir acompanyat d'un amic mexicà, guitarrista també. Pere va fer l'esforç de venir considerant que ara mateix ja deu estar volant cap a Mèxic on s'hi estarà fins el setembre. Fent un incís us diré que a part d'aquestes instantànies fetes amb el meu mòbil i per tant de pèssima qualitat, en trobareu de magnitud acollonant gràcies als dos mestres i amics, l'Antonio Narváez i en Josep Tomàs tots dos a primera fila com jo mateix i també donant voltes i cercant la millor imatge que segur van trobar. Igualment dir-vos que gràcies al Leo Bianchi l'àudio, vídeo, humus va ser perfecte gràcies al seu "hocus pocus".

Gabriel Amargant i Cristina Miguel

La Cristina va pujar també amb el seu tenor i va proposar la magnífica balada "Beatrice", no massa coneguda pel Pere però que igualment va fer amb tot el seu saber que és molt. Em va fer molta il·lusió veure'l compartir escenari amb el quintet i la Cristina Miguel i també amb el Jöel Gonzalez al piano després de substituir al Xavi que va ser el primer en anar a fer el break. La Cristina va tocar de manera solvent i segur que molt contenta de poder-ho fer entremig de tals "monstres". Tranquil·la i segura va demostrar el seu bon nivell d'estudiant de grau superior d'alguna de les nostres escoles. Després va ser el mateix Pere qui s'hi va posar i de quina manera va fer el seu solo considerant que no coneixia el tema...uns es pregunta què hauria fet si l'hagués sabut. Després hi van haver canvis pujant Jordi Pallarés a la bateria, Adrian al saxo alto i Rodrigo G Pahlen a l'harmònica i tot junts van fer un tema de Charlie Parker. Pel darrer tema de la Jam de Jazz va pujar el Erenh? al piano, l'Emanuel, amic del Pere, a la guitarra, el Berna Hernández va substituir al Vic Moliner, la Marta Gallego va tocar la flauta, i amb aquesta formació van fer aquest darrer tema iniciat per l'harmònica del Rodrigo i que va ser l'Autumn Leeves.

De moment un enllaç a les fotos de l'Antonio Narváez a l'espera de les del Josep Tomàs:

https://www.facebook.com/antonio.narvaezdupuy/media_set?set=a.10152105602781374.1073742079.751906373&type=1

Marta Gallego

Després d'aquest magnífic tema i interpretat de manera increïble per tots ells i ella, es van apagar els llums i van intervenir els fums, hora en la qual foto el camp habitualment. El fet és que vaig quedar-me una mica més a gaudir de les elucubracions estilístiques i idees diverses de l'amic Aurelio i amb ganes d'experimentar emocions fortes. Aquestes van tardar una mica en arribar però ho van fer i de quina manera. Els que ho varen iniciar en format trio van ser el Bernat, Jordi i el mateix Aurelio. Poc després s'hi va afegir el Sergio, la Paula, i algun més que ara no em ve al cap. L'Antonio s'hi va quedar fins el final, ell, que sap aprofitar les ocasions i va poder gaudir amb la Sandra Ortega i demés músics que van pujar per fer les músiques que van fer. Voilà. Miquel Tuset i Mallol.

Concert-Home a Cal Bart amb Celeste Alías, Jordi Rossy i Jaume Llombart

Aprofito que acabo d'arribar del concert-home de cal Bart-Mafe-León, (Bartolomeo Barenghi, María Fernanda i León Barenghi) amb tres "grans" com són la Celeste Alías, Jordi Jorge Rossy i Jaume Llombart per dir-vos que com sempre ha estat esplèndid; el soparet d'avui a base de pizzes manufacturades in home, pastis de xocolata i caldos foscs ha estat exquisit. Els tres músics han començat a tocar una mica més tard del que és habitual motivat per diverses vicissituds que no venen al cas, i ho han fet amb la veu de la Celeste, el vibràfon del Jordi i la guitarra del Jaume. Una formació a trio que no fa gaire havia fet un "bolo" a Caldes de Montbui ? crec, i que avui han clavat el seu repertori. Els temes que ens han presentat han anat des dels estàndards de Jazz als boleros, passant per algun tema de la música popular italiana i algunes bossa-noves. Un públic nombrós, tot i que no a petar, ha gaudit d'allò més de la proposta mensual que ja comença a ser una mena de "clàssic" dins la programació musical. Nosaltres que hi anem sovint i avui hem vist a força gent que segur era la primera vegada que hi assistia. Això és bo, ja que vol dir que cada vegada hi ha més gent que sap de la "moguda" musical a Valldoreix. El concert m'ha semblat, musicalment parlant, tota una delícia. La veu de la Celeste, perfectament afinada i molt delicada, s'ha passejat amb solvència per cadascuna de les melodies interpretades, i acompanyant-se de la seva expressió agradable i relaxada, ens ha fet participar més en les seves cançons. Temes diversos, com hem dit, que ens han mostrat el seu saber i les seves "maneres" interpretatives que són moltes i molt bones. El Jaume ha fet un gran paper, en el seu d'acompanyant, a base de tenir poc amplificada la guitarra que ha sonat quasi acústica, i s'ha deixat anar en algun solo, tot i que curtet. Els acords han fluït amunt i avall pel mànec de la seva magnífica guitarra de caixa i el seu compromís amb el projecte és total, la qual cosa ha permès deixar la part solista exclusivament de la mà, de les dues mans del Jordi. Aquest "tros" de músic no para de sorprendrem a mi i m'imagino que també a tots vosaltres. Des del seu "paradis" aconseguit a base de tocar la bateria amb el Brad Mehldau Trio durant prop de 10 anys, va decidir baixar a la terra i picar pedra primer amb el piano i darrerament amb el vibràfon. La seva vida musical amb la trompeta, que també va durar 10 anys, es va esborrar definitivament passant-li el testimoni al seu fill Félix Rossy i ara amb el vibràfon, i segons les seves pròpies paraules, sembla que la torna a recuperar. Els solos a vibràfon, (una massa a cada mà) li recorden els que feia amb la trompeta o si més no, l'estructura mental necessària deu ser molt similar, sentint-s'hi força còmode fent-los. El piano encara el conrea, aprofundint-lo dia a dia, i al vibràfon li passarà el mateix; no passarà massa temps que en farà el que en voldrà. Un músic "total" dels pocs que tenim a casa nostra. Amb ganes d'editar l'àudio enregistrat i de penjar-lo al blog del Jazz Club La Vicentina amb el previ vist i plau de tots tres....Celeste...Voilà. Miquel Tuset i Mallol.

WTF amb Lluc Casares Trio + Bruno Calvo del 31 de març de 2014

Bé, doncs amb un magnífic regust de concert acústic amb el trio d'en Lluc Casares a la WTF d'avui al Jamboree Jazz amb l'Aurelio Santos màxim culpable de tot el que passa cada dilluns des de fa prop de 13 anys, que es diu aviat. Un trio liderat pel Lluc i amb en Pau Sala, contrabaix i Joan Casares, bateria. Lluc ha muntat aquest projecte en clau acústica, bàsicament, pel format i també perquè segur que és on ell es troba més a gust. Una molt bona primera part amb estàndards no gens trillats i algun tema propi on ja a les acaballes ha convidat al seu amic i company de múltiples vivències, en Bruno Calvo a tocar un parell de temes de Thelonious Monk i potser algun altre més. Una primera part exquisida, on l'evolució dels dos joves músics a les terres baixes és més que evident, particularment la desimboltura del saxofonista, més fresc i amb més idees i més tècnica, i també la del trompetista que ha millorat substanciosament el seu so, que ara em sembla més càlid i envellutat. Per descomptat que el Joan ha estat sublim a la bateria, tot i haver començat amb molta suavitat, ha tingut grans moments i en especial en els solos que ha realitzat que han estat brutals, per no parlar de la introducció a un tema de Monk amb pandereta inclosa. Pau Sala al contrabaix ha estat sublim, en perfecte sincronia amb el bateria i mostrant-nos el seu gran domini de l'instrument. En particular m'ha agradat la seva execució sempre rítmico-melòdica en els seus solos i la gran seguretat mostrada. Un trio de base posteriorment reforçat pel Bruno que ha brillat fent parella amb el Lluc, ambdós magnífics en melodies i solos. D'altres músics que han passat han estat Jöel Gonzalez al piano; Bernat Hernández, baix elèctric;Claudio Marrero, saxo tenor, etc...La veritat és que a mi també em passa el que li passa a l'Aurelio, que la memòria em falla, tot i haver-ho escoltat ara fa 2 hores, més o menys...Hauré d'escoltar-me de nou l'àudio per identificar als artistes. En resum, dir-vos que ens ha agradat força a mi i al Carlos Sampietro, i també a tothom qui hi havia a la Cava, i la mostra han estat els aplaudiments tema darrera tema, i solo darrera solo. Una WTF no tan WTF i més estàndard, més acústica, més Jazz tal i com es pot identificar una música que es feia a finals dels 50s principis dels 60s, amb el teu permís Aurelio, i tot i el concepte acústic que jo li he volgut donar, la sonorització que sí que hi era l'ha portat amb mà destra el gran tècnic àudio-visualLeo Bianchi, i gràcies a ell els fums també han sortit i les llums s'han convertit en penombra a l'hora de marxar jo i el Josep Tomàs que com sempre ha capturat els moments més brillants, més inversemblants, més impressionants, i sinó veieu la foto que ha penjat del Bernat. De moment, aquest és el "parte"....Voilà. Miquel Tuset i Mallol.

WTF amb Lluc Casares Trio el 31 de març de 2014

Bernat Hernàndez by Josep Tomàs

D'altres músics que han passat han estat Jöel Gonzalez al piano; Bernat Hernández, baix elèctric; Claudio Marrero, saxo tenor, etc...La veritat és que a mi també em passa el que li passa a l'Aurelio, que la memòria em falla, tot i haver-ho escoltat ara fa 2 hores, més o menys...Hauré d'escoltar-me de nou l'àudio per identificar als artistes. En resum, dir-vos que ens ha agradat força a mi i al Carlos Sampietro, i també a tothom qui hi havia a la Cava, i la mostra han estat els aplaudiments tema darrera tema, i solo darrera solo. Una WTF no tan WTF i més estàndard, més acústica, més Jazz tal i com es pot identificar una música que es feia a finals dels 50s principis dels 60s, amb el teu permís Aurelio, i tot i el concepte acústic que jo li he volgut donar, la sonorització que sí que hi era l'ha portat amb mà destra el gran tècnic àudio-visual Leo Bianchi, i gràcies a ell els fums també han sortit i les llums s'han convertit en penombra a l'hora de marxar jo i el Josep Tomàs que com sempre ha capturat els moments més brillants, més inversemblants, més impressionants, i sinó veieu la foto que ha penjat del Bernat. De moment, aquest és el "parte"....Miquel Tuset i Mallol.

Gran Concert-Jam amb el Miquel Talavera Power Trio el 28 de mar'ç de 2014

Doncs em passa pel cap que després d'algunes històries diverses que m'han impedit deixar quatre ratlles del concert-jam del darrer divendres, dir-vos que va ser un concert de Blues en tota la regla. És a dir, Blues per un tub, tot i que també algun tema amb sabor a jazz i també a rock & roll. Un concert gratuït impressionant que els qui van venir de públic ho van entendre a la perfecció. "Com puc faltar a un concert així i a més a més gratuït?"....Això (i la pròpia convocatòria que va fer el mateix Miquel Miguel Talavera Moreno ) va fer que la Sala Xica s'omplís com mai en una Jam. Magnífic concert amb el Miquel, Miguel Ballester i Pep Perez Cucurella tot i el volum excessiu (per les meves orelles) de la seva proposta. Varen saber alternar temes marxosos amb balades de blues i d'altres. Aquesta situació em va donar peu a plantejar als nois de Sota de Palos la possibilitat de poder tocar en un moment de la Jam i de fet ho van poder fer després que pugés un jove que havia de tocar la guitarra però que finalment va tocar el piano en el tema "The Sultans of swing" acompanyant al trio inicial i amb el Toni al tenor. Un sol tema dels Sota de Palos, a un nivell sonor sensiblement reduït que ens va permetre escoltar les músiques i la melodia cantada per un del grup. Després d'ells (em va fer molta il·lusió poder-los convidar a tocar a la Jam) va pujar el combo que el mateix Miquel Talavera llisona a l'Escola de Música Sant Vicenç. Després el Mack the Knife ja amb formació de Jam Session de Jazz i un tema que va tocar a l'harmònica un alumne de Joan Pau Comellas amb el Miquel Talavera, Toni, etc...el "What a wonderfool world"....

El cansament (encara em dura) m'impedeix seguir explicant el què més va passar, la qual cosa faré el diumenge si puc. O sigui que bona nit i bon Jazz Club Societat La Vicentina en el Jaç de cadascú.

Diumenge, una hora més tard...

Encara sense editar l'àudio, (dilluns caurà) però havent vist els temps parcials i l'hora més llarga que curta del concert del M_Talavera_P_T, i amb els nivells força compensats dels dos canals, volia continuar dient-vos que després del tema que van fer els alumnes del Miquel, vam començar la Jam de Jazz amb artistes convidats, alguns d'ells els habituals i d'altres com el Toni Pato (ex profe meu de saxo a l'Escola de Música Sant Vicenç) amb el tenor i el soprano i el Jordi Uli...pare d'un dels nois del combo i gran bateria que havia passat per l'Aula de Música Moderna; l'amic i col·laborador habitual a les Jams de l'any passat amb el Geni Barry, el pianista Albert Caire; els de l'Escola Jam Session EscueladeMúsica amb lEnric Asensio, la Sílvia Juncà, el magnífic saxo alto Gaby Mirabet i el Marc...la Noelia White i el Pep Casadó, Crazy-hunter Hunter que va alternar la guitarra amb el baix del Pep Pérez..el Josep Mª Martí, bateria també aquest de Sant Cugat i jo mateix que em vaig atrevir a fer algun tema. En Jordi Llecha va venir amb el seu petit fill però gran aficionat al Jazz (venien de veure i escoltar al Jerry González, Molina i Miralta a Viladecans una de les seus de Produccions ContraBaix) i per això mateix, sense guitarra, i doncs que no va poder tocar i també perquè al seu nano, a partir d'una hora determinada se li acaben els duros (Jordi dixit)...S'ha de dir que el Pep Pérez va ser el "worker man" de la nit, com sempre sol passar amb els baixistes i contrabaixistes, per la qual cosa des d'aquí li ho agraeixo personalment.

Per parlar del públic m'agradaria comentar que va ser excel·lent com sempre, entre els quals el gran aficionat J.J. Dani el Fisio, estimat per tota la comunitat musical, el qual va venir per primera vegada al JVLC però que sembla que repetirà. També em va fer il·lusió que vingués un ex alumne meu de Camps Blancs, en Miquel Santiago, amb la seva dona i filla; i molts més com els habituals de sempre, la Mireia i el Tomàs, el Rafa, Toni, Xavi, etc...als quals els hi agraeixo de tot cor la seva fidelitat. Espero no deixar-me'n cap dels coneguts i si ho he fet, li demano disculpes. Doncs de moment això, a l'espera de si afegeixo algun comentari més després d'escoltar els àudios que segur que sí...Bon diumenge plujós.
Miquel Tuset i Mallol.

WTF amb Llibert Fortuny Quartet...

Llibert Fortuny Quartet a la WTF by Josep Tomàs

El dilluns 24 de març va obrir la WTF Llibert Fortuny en formació de quartet, amb el Raül del Moral, guitarra, teclats i efectes; Tito Bonacera, baix elèctric, teclats i efectes i Gergo Borlai, bateria. Una formació a quatre però que ben bé va ser a sis a moments, on els dos guitarristes compaginaven el seu instrument amb els teclats. Un concert improvisat des de l'inici, si bé els mateixos músics coneixien ja diversos riffs o licks per sincronitzar-se a moments.
Una WTF atípica com les que sempre fa en Llibert, amb una magnífica formació amb dos músics polivalents, (fins i tot es van intercanviar els instruments) en Raül del Moral i Tito Bonacera. Temes sense nom, sense quasi interrupció durant quasi més d'1 hora...molta marxa, funk, ritmes trepidants i grans improvisacions en clau de cap estil. La presència escènica d'en Llibert és impressionant, dominant sense bellugar una cella, i sense dominar. Relaxat com ningú, és capaç de fer el més impensable amb una gran naturalitat, i ja no parlo de la música, que sorgeix de manera immediata de la mateixa manera que els riffs "trobats" al moment i amb els quals els tres companys van haver de "bregar". Em va fer gràcia lo bé que s'ho passava en Gergo cada vegada que "sintonitzava" amb les invencions del líder. El mateix els hi passava al Raül i Tito, que se'ls veia gaudir a tots dos de la mateixa manera que amb el Gergo. Per ser temes que sorgien al moment, to i haver-hi algun senyal comunicatiu de comunió, la "cosa" va ser extraordinària. Pel meu gust el so era un "pel" excessiu bàsicament marcat pel baix elèctric i després seguit per la resta, la qual cosa fa amplificar el so total, essent súper potent, tot i posar-me els auriculars com a taps protectors. Raül va cantar el que li va rotar....es tractava de gaudir i fixo que ho van aconseguir. Comentar sobre l'excel·lència dels músics a vegades fins i tot sobra ja que molts de vosaltres ja sabeu de qui parlem i qui és, i fins i tot en coneixeu la seva trajectòria....aquest seria efectivament Llibert Fortuny, un dels músics de Jazz i demés estils, dels més mediàtics i coneguts pel gran públic. Aquest gran públic però, en desconeix segurament la seva vessant podríem dir més "salvatge", més eclèctica i trencadora d'esquemes. Les seves arts amb els dos saxos alto i tenor, a més de l'EWI, en són força conegudes i tots sabem que és un dels pocs referents de les canyes conjuntament amb el seu amic Perico Sambeat del nostre país. Raül del Moral va captivar-me amb el seu domini de les sis cordes, pedals i demés estris electrònics i informàtics. El seu domini de la música, com el del seu company a les quatre cordes, Tito, és pràcticament total...veient-lo controlar amb gran solvència els sons del petit teclat passat pel PC. Així mateix ho feia en Tito Bonacera que quan deixava el baix s'enfrontava al seu petit teclat..aquest però amb micro incorporat aconseguint sons barreja de vocals i digitals (dels dits trepitjant les tecles del teclat). Gran dominador de les quatre cordes, de la mateixa manera va agafar la guitarra del Raül (de fet va ser aquest darrer qui li hi ho va suggerir) i va fer-la sonar amb acords i punteigs...I ja finalment, si parlem del Gergo Borsai, estarem d'acord en que és un dels bateries més potents i capaç de les més altes velocitats interpretatives amb redobles ultra-fast i igualment amb swing sobre els plats. La seva potència en el pedal del bombo és brutal, i la combinació que en fa amb el goliat a mode de redobles és impressionant....i seguiria, seguiria amb tots ells comentant-ne les seves excel·lències que en són moltes, però val més que us escolteu el concert, primera i segona part per "flipar" literalment.

Llibert, Aurelio i Jenifer by Josep Tomàs

Aquí teniu un enllaç a totes les fotos que va fer en Josep Tomàs...

http://www.flickr.com/photos/thundershead/sets/72157642911098594/

Josep Valldeneu by Josep Tomàs

La primera hora, els primers 70 minuts van passar sense interrupcions si exceptuem les motivades per les contínues bromes i diàlegs d'en Llibert amb els companys primer a l'hora de fer-ne les presentacions i després amb la gran presència de l'Aurelio Santos. Amb ell a l'escenari, apareixent amb una gran "porra" entre les cames en posició erèctil, tot i repartint aigües als músics, hi va haver moments hilarants. Llibert no va parar de fer conya, una conya sana que ens va fer partir-nos de riure. Josep Tomàs va capturar força moments on no ens podíem aguantar el riure. En una de les ocasions, Aurelio va fer pujar a una jove aficionada, la Jenifer, a l'escenari després que Llibert reclamés la presència d'una noia a fi i efecte de tocar el Bb i així poder sortir de l'escenari ell mateix. Després d'alguns intents, Jenifer ho va aconseguir i Llibert es va poder deslliurar, tot i que encara no, ja que la música va continuar essent en Josep Valldeneu al saxo alto el primer en pujar i compartir l'escenari amb els músics. Un tema sense nom, com tots els anteriors, és el tema amb el qual va haver de lluitar. Tema carregat de funk, de ritme trepidant i que en Josep va brodar. Després d'ell van pujar Rodrigo G. Pahlen, Daniel Gonzalez, Bernat Hernàndez, una cantant "guiri", en Lluc Casares que el tornem a tenir aquí vingut dels països baixos i alguns altres més. Les músiques ja van iniciar el camí dels estàndards i el so va baixar ostensiblement, la qual cosa vaig agrair tot i ser ja l'hora meva de marxar. En definitiva, una WTF marcada per les sorpreses permanents del Llibert i amb una descàrrega energètica musical de primer ordre. Vàrem poder constatar la gran qualitat dels músics, veient com tocaven diversos instruments i com gaudien tocant-los amb una clara demostració de satisfacció personal i alegria. Tot això ho veiem i se'ns encomana, per la qual cosa des d'aquí faig un agraïment a tots els músics capaços de comunicar amb la música i amb la seva actitud. Miquel Tuset i Mallol.

WTFdel dilluns 17 de març de 2014 al Jamboree Jazz Club amb Pere Soto Trio

Pere Soto by JCLV

Doncs a veure si puc deixar anar quatre ratlles de la WTF d'avui al Jamboree Jazz, organitzada per l'incombustible Aurelio Santos i amb la participació estel·lar de Pere Soto Trio, amb Martín Léiton i Jordi Gardeñas. D'entrada dir-vos que avui li hem volgut fer una mena d'homenatge al Pere que se'ns en va a Mèxic el 8 del mes vinent i no tornarà fins el setembre; segur que l'homenatge deu estar ara al 100% de la seva intensitat.
Bé, tal i com ha dit el mateix Pere, organitzar aquest trio sense res preconcebut ha estat la gràcia, i ho ha fet pel fet d'haver-hi tres personalitats ben diferenciades i amb el nivell tècnic adequat per poder-ho desenvolupar. I tal dius tal faràs...ha començat ell mateix a la guitarra amb acords suaus per després anar-se acoblant el baix elèctric i la bateria...etc...No m'estendré a parlar dels temes que han tocat, ja que de fet en aquesta primera hora i quart, de tema no n'hi ha hagut cap, però sí que us diré que ha estat una de les primeres parts amb més alt nivell de creativitat i de tècnica improvisatòria de les que jo hagi escoltat a les darreres WTF, les dels dos darrers anys, al menys.

Martín Léiton i Jordi Gardenyas by JCLV

A la pregunta que ens ha fet l'amic Aurelio de què era el Jazz, jo li he respost que havia estat allò que havien fet el Pere i companys, però que també és la música improvisada on hi ha ritme i swing i també, segons el mateix Sonny Rollins va dir ara fa un parell d'anys a "la contra" de La Vanguardia, "que els rappers i hip-hoppers no ho saben però fan jazz"...Em podia haver esplaiat dient més coses sobre "què és el Jazz" com per exemple que només és una etiqueta imposada pels periodistes i crítics (com van fer amb el Be-Bop) però que per ells, els músics, només era música...."It's only music, man". La majoria dels grans mestres estaven en contra d'etiquetar el que feien, fins i tot el mateix Miles Davis.
Bé, tinc ganes d'editar la música que he enregistrat per poder-vos-la penjar i així la pugueu escoltar, ja que ha estat tota a un altíssim nivell interpretatiu. De la manera com s'han anat produint els "temes" partint de simples idees i de com els companys les han anat desenvolupant, ens ha mostrat l'essència del concepte pur de la improvisació, pura i dura.

Pere amb un got fent de "bottle neck"

Els temes han començat, s'han desenvolupat durant força minuts i s'han acabat de la mateixa manera, amb una mirada de complicitat o veient com el company plantejava un final. Pere Soto ens ha fet somniar amb King Crimson i el seu "Larks Tonguess in Aspic" a moments, però també hem reviscut l'essència del més agressiu Jimi Hendrix, amb la guitarra distorsionada, i també posteriorment amb el seu got del "cubata" fent-lo córrer, bo i mig ple, per sobre les sis cordes de la seva guitarra sense clavilles, a mode de "bottle nec", per després acabar-se'l d'un glop, o quasi. La seva versatilitat és infinita, potser exagero, però no pas en el concepte, ja que és capaç de passejar-se per diferents estils i diferents sons amb total impunitat, el molt bandarra...("carinyós", Pere). Aquests "temes", realment no han estat tals, més aviat hi ha hagut un sol "tema" on han concatenat totes les idees i les improvisacions per muntar un "totum quantum" qu ha durat prop d'1 hora.

Claudio Marrero by JCLV

M'estendria però no aniria a dormir, o sigui que segueixo amb el Martín i el Jordi, els dos "partners" que han estat a un nivell similar al del líder. Martín ha fruït constantment amb els seus solos, sempre amb el Jordi amb un permanent suport rítmic, com pocs bateries saben fer. Baix i bateria s'han complementat i han col·laborat a l'èxit del projecte. Les maneres de remenar les baquetes d'en Jordi són força úniques i també l'estètica de com ell toca la bateria. Sempre l'hi veuràs, li escoltaràs innovació i creació, rítmica o no, fent un tall sec rítmic per després seguir amb la maquinària. Els permanents redobles i tocs als plats i xarles entremig del "tema" el situen a l'òrbita dels grans coneguts nostres, entre els quals Marc Ayza, David Xirgu, i demés. Potser no he sabut explicar-ho però qui em vulgui entendre i l'hagi, els hagi, vist, m'entendrà. Martín ha volat literalment mànec amunt i avall, i més en els seus solos a la part més aguda del baix. Etcètera, etcètera...

Gilles Sttopey by JCLV

Després de fer de "regidor horari" dient-li el Pere que eres dos quarts de deu, l'Aurelio ha començat a cridar als músics que hi havia a la sala començant pel Gilles Estoppey, Joan Casares Alcobé, Claudio Marrero Santana, Artashes Aslayan, Irene Reig, etc....(perdoneu si me'n deixo algun)..i a la hora de les bruixes de les WTF, les 23h, hem començat a recollir la parada, jo i el Josep Tomàs carregat de càmeres. Un artista que ho capta tot sobre cartolines i amb llapis de colors ha estat el Manu Dimango que ens ha mostrat el dibuix del Clàudio i el del trio del Pere Soto. Manu s'ha quedat, com sempre, fins les tantes per continuar capturant la vida i música de les nits de Barcelona, avui les del Jamboree i el Leo Bianchi ha aconseguit com sempre que els sons, llums i fums fossin el que havien de ser.

Artashes Aslayan by JCLV

Des d'aquí un record per a l'entranyable Òscar, el qual, amb el seu permanent somriure fa que vulguis anar a la barra a prendre una birra en més d'una ocasió. Voilà i com sempre, tal i com raja.
Miquel Tuset i Mallol.

Giulia Valle Trio al Campari Milano el 10 de març de 2014

Un magnífic concert al Campari, ple de gom a gom de públic i músics per escoltar a una de les formacions més potents a trio de l'actualitat. Giulia Valle, contrabaix i composicions; Marco Mezquida, piano i David Xirgu, bateria. Giulia és una de les compositores més prolífiques actualment amb un domini del contrabaix inqüestionable. La seva projecció internacional amb el seu quintet l'ha portat des de Korea a Califòrnia, New York (al Blue Note), passant per Budapest i d'altres llocs com Amsterdam.

Els acompanyants al Campari, Marco i David, es van mostrar en tot moment compenetrats amb la líder, seguint els temes però també improvisant sobre les seves melodies...David Xirgu hi havia moments que anava a la seva bola...segons em va dir posteriorment, jugava...i deia, "els anglesos i francesos de tocar en diuen jugar, play en anglès i jouer en francès"...Marco va estar exquisit i creatiu també, tocant l'arpa del piano tot i generant sons diversos, a banda dels magnífics solos que va crear.....La líder va deixar fer però també es va esplaiar en els seus solos sobre la "berra". Un Campari ple de gent que estima la música tot i compartir estona amb una parella de xerraires descontrolats, clients de l'hotel del costat, als quals fins i tot la Giulia els va cridar a l'alto molt amablement, cosa que de moment els va aturar. El silenci es va imposar i vàrem poder escoltar els mínims sons dels instruments com mai els havia escoltat en aquest indret, sempre una mica sorollós...magnífic concert i que ara podeu tornar a escoltar. Miquel Tuset i Mallol

Concert-Jam de Febrer amb Pep Mateu Trio

Christian, Pablo i Pep by Jordi Llecha

Doncs després d'haver descansat una estona i dinat m'agradaria deixar-vos algunes impressions del Concert-Jam d'ahir al Jazz Club La Vicentina.

El concert d'ahir el van començar Pep Mateu Trio, amb el Pep a la guitarra i efectes, Pablo Yupton, baix elèctric i Christian Serra, bateria; un trio format a l'Aula de Música Moderna on hi son professors. És una formació estable amb una proposta fresca de temes de Jazz-Fusió i algunes composicions pròpies...Un tema de Steve Swallow i d'altres temes de d'altres músics i algun tema de factura pròpia, del Pep i del Pablo ens van fer passar la primera hora força de pressa. Ahir alguns es ven decidir a venir de públic, una desena, però el gruix va venir per la banda dels músics que en van venir una molt bona colla i que després comentaré. Per parlar una mica del trio inicial, el Pep Mateu Trio, dir-vos que el líder és tot un dominador de les sis cordes i estris electrònics, sense passar-se en el seu ús, estris controlats. Els diferents sons que va obtenir de la seva Ibanez amb pick-ups actius van ser força agradables i gens sorollosos, tocant ell amb gran delicadesa i força concentració. Temes i solos van anar sorgint de la seva mà amb una total continuïtat. Ens va mostrar una tècnica força depurada i molt de gust en la interpretació i selecció del repertori. Pablo Yupton va ser el partenaire elèctric perfecte, molt ben acoblat a la proposta del líder i amb una solvència incontestable a l'hora d'acompanyar en pla "funky" i amb un clar domini en la interpretació i invenció dels seus solos, potent a vegades i suau les més en clau d'acompanyant. L'altre element de la màquina rítmica va ser el Christian Serra, el qual va estar a l'alçada de la proposta, sabent ser suau a base d'escombretes i més potent en algun dels temes amb clar motiu "funky". El volum de la "nostra" Mapex va ésser totalment controlat per ell i mai va sobrepassar els extrems inadequats per l'oïdor. Bona feina acompanyant i demostració del seu saber en els "quarts" i algun solo que va fer. En definitiva una proposta interessant i diferent de les viscudes fins ara a la Sala Xica i que demostra clarament que la proposta de fer cada mes un concert-jam amb músics i projecte musical diferents és l'adequada. El públic gaudirà amb música diversa i des del Jazz Club La Vicentina obrirem les portes a més músics i propostes.

Jordi, Pablo, Pablo, Pep i Valentí by Jordi Llecha

La Jam va començar passada una horeta de bona música, amb prou públic i afluència de músics, la majoria dels quals eren la primera vegada que venien i que van ser l'argentí Pablo Galak, (acompanyat de la Laia) saxo soprano corbat i en Jordi Llivi a la bateria en el primer tema per després anar pujant-ne més com lOctavi Coronado que ens va cantar algun tema, el meu fill Valentí a la guitarra, la Noelia White que en va cantar un tot i estar no gaire fina de salut, el seu company Crazy-hunter Hunter, Pep Casadó, jo mateix al saxo alto, i una bona colla que van venir en representació de l'escola Jam Session EscueladeMúsica, amb el Jrx Planejant, Jeroni Pagan al piano, Xavi Marco al baix elèctric, la Sílvia Juncà amb el seu tenor i ben acompanyada pel seu profe en Gaby Miravet al saxo alto i lEnric Asensio Batet a la bateria. Un altre que ens va acompanyar i que sol venir a tocar la bateria va ser el Josep Ma Martí. Ara per ara no us vull cansar comentant-ne els temes però sí dir-vos que la sorpresa agradable la vam tenir escoltant a dos grans músics que no havíem escoltat mai i aquests van ser els dos vents, Pablo Galak i Gaby Miravet.

More PowerPoint presentations from miquel

Ells dos, i evidentment amb la resta de companys, van fer que la vetllada adquirís un gran nivell, aconseguint-ne el màxim en el darrer tema, un Rhythm & Changes amb ells dos compartint escenari, tema i companys i fent uns magnífics solos. Esperem que en Gaby torni aviat i el Pablo ho faci quan torni d'Argentina. Aquesta va ser la sessió dels estàndards i que va durar força estona, ja que fet i fet vàrem acabar prop de les 2h de la matinada. Realment és tot un luxe i una gran sort organitzar una moguda com aquesta i que no tinguis cap problema, ni de veïns ni de policia ni de res. És d'agrair als gestors de la Societat La Vicentina i al seu president Joan Pastor el seu suport i la cessió de la Sala Xica per aquests esdeveniments i a l'Ajuntament de Sant Vicenç dels Horts amb l'Oriol Junqueras al capdavant però especialment a la Imma Prat, Regidora de Cultura que és qui m'ha acceptat totes les propostes que li he presentat, des del Festival de Jam Sessions fins les Jam Sessions del darrer divendres de cada mes, passant per La Locomotora Negra i la Marina Tuset per la Festa Major d'hivern. Tot de propostes culturals de la mà del Jazz....Oh yeah...Voilà. Miquel Tuset i Mallol.

Concert-Home amb Jordi Bonell i Dani Pérez a "Cal Bart-Mafe"

Doncs acabem d'arribar, amb el meu fill Valen, del Concert-Home del Bart on hem pogut gaudir d'un magnífic sopar, magnífica companyia, i millors músics, Jordi Bonell i Dani Pérez. Abans de començar no he encertat en el repertori que he gosat vaticinar...."res, faran estàndards, segur". Doncs res d'això. Han tocat sí algun estàndard però reconegut per els pels en acabar amb una coda identificable i identificada..(Blue Bossa i algun més). El concert ens ha mostrat a dos amics, dos músics que han sabut interpretar els temes de l'altre amb perfecta simbiosi. Alguns dels quals interpretats per primera vegada. La comunió entre ambdós músics ha estat permanent, no endebades es coneixen sobradament, tot i no saber si la experiència d'avui ha estat la primera o ja n'han fet altres....jo diria que deu haver estat la primera en les circumstàncies viscudes avui. A tall d'exemple ampliat a la resta de temes i intercanviant el protagonista.. ...Jordi comença a tocar un dels seus temes amb una o dues tandes d'acords i mentrestant Dani va capturant l'harmonia del tema per després a l'hora de fer el seu solo fer-lo amb els ulls tancats..Impressionant...El mateix diria dels temes del Dani interpretats pel Jordi. El públic assistent (Avui el Bartolomeo Barenghi i la María Fernanda Martínez, Mafe, podien haver penjat el rètol de.."Entrades exhaurides" però no ho han fet, permetent que tots els qui han vingut ho hagin pogut gaudir) ha estat força nombrós tot i així, tothom ha pogut menjar i seure (els més joves cul a terra). He tingut la sort d'enregistrar el concert i estic segur que haurà quedat de puta mare.....En llocs com aquests es pot escoltar el so de qualsevol dels insectes per sota del so de les guitarres, i cap més, o sigui que poder escoltar el so de dues guitarres a un pam de nas sense cap soroll és un privilegi només assequible als pocs afortunats que hi hem anat. De les músiques interpretades dir-vos que han estat exquisides, amb una gran sensibilitat dels dos músics. Un primer tema del Dani per després ficar-s'he amb un magnífic Blues, "un Blues com una casa" em vaig sentir a dir. Després més temes, de l'un i de l'altre, preciosos, preciosistes diria jo. Una vegada editi l'àudio en penjaré més notícies al blog conjuntament amb l'àudio editat..o sigui que aviat l'àudio, però ara a "clapar"....Bona nit i bon Concert-Home Jazz en el Jaç de cadascú. Voilà. Miquel Tuset i Mallol.

WTF amb WALK TALL

Bé doncs us deixaré quatre ratlles de la WTF d'ahir...que ja tinc mono...

Ramon Prats

La formació que va obrir la WTF del Jamboree Jazz va ser la "WALK TALL", un quartet amb músics de primera línia formada per Gilles Estoppey, piano, teclat; Enric Peinado, guitarra i pedals; Giampaolo Laurentaci, contrabaix i Ramon Prats, bateria. D'entrada s'ha de dir que ens van oferir els temes que recentment havien enregistrat en un compacte. Tot un seguit de temes amb el denominador comú de la creativitat sense cap concessió a cap estil en concret. Fins i tot, van iniciar el seu concert de manera íntima i suau amb un tema ben allunyat del concepte acadèmic-musical Jazz, amb semblances oníriques que ben bé et podien recordar músiques psicodèliques de finals dels 60s principis dels 70s, alguna cosa així com rock simfònic. La guitarra de l'Enric, el seu so i la manera com la toca, particularment a mi em recorda a l'Allan Holdsworth en la seva època de Soft Machine (my opinion) en el solo del primer tema. Després van seguir amb en el segon tema a partir de la intro del qual van entrar a un tempo ràpid i amb un magnífic swing, amb la guitarra de l'Enric solejant mentre la secció rítmica del Giampaolo i el Ramon anaven a tota hòstia...i el Gilles col·laborant amb precisos acords.

Enric Peinado, Ramon Prats

A l'hora d'entrar Gilles en el seu solo, pau i tranquil·litat per després entrar tots tres a tempo brutal swingat a tope......gran solo també del Gilles. Final de solo, i canvi de ritme, acords inicials per deixar al Ramon esplaiar-se en el seu gran solo per després guitarra i piano compartir a la vegada la coda del tema i ja per acabar-lo de manera sobtada...Llarg i gran tema dels Walk Tall. El tercer tema va començar la seva melodia de manera suau amb efectes a la guitarra de textura delicada. El primer cor va arribar a un petit pic emotiu per després declinar altra vegada a la suavitat, aquesta vegada amb el solo a piano. Pocs minuts després, i ja amb la guitarra de l'Enric, tornàvem a viure un altra moment d'exaltació perllongada per anar pujant d'intensitat sonora i melòdica i arribar a un altra clímax vital, per acabar-lo de la millor manera possible, amb la màxima dolçor. Maco, maco. El quart tema iniciat a tempo força viu amb melodia ràpida i difícil per piano i guitarra, em va semblar conegut tot i no recordar de cap manera el títol. Gran tema on tota la formació es va encaminar a un ritme trepidant mantingut durant tot el tema....

Gilles Sttopey

Gran tècnica de l'Enric en el seu solo, i pel darrera el swing del Ramon, el Giampaolo fent un walking a tota hòstia, i el Gilles amb els seu acords de suport harmònic. Tema amb talls entremig dels solos...com explicar-ho...i l'Enric amb la mateixa dinàmica veloç i delicada a la vegada. Ben bé un tema on el protagonista principal va ser l'Enric, amb l'ajuda inestimable dels seus companys...tema que també va acabar així, quasi de cop. El següent el va iniciar el Gilles a piano solo, mentre els altres tres es capficaven en el seu propi silenci a mode de respecte i mantenint la concentració per després acompanyar-lo amb la mateixa sensibilitat iniciant ell mateix el seu delicat solo. Després, solo del Giampaolo per després tornar amb la melodia i amb crescendo arribar al clímax final i acabar-lo amb la guitarra i piano amb la mateixa majestuositat que el van començar. Després de la presentació de la banda a càrrec del mateix Enric, van encetar el següent tema, aquesta vegada amb clar protagonisme del magnífic so de la Ibanez carregada d'efectes i pedals de l'Enric Peinado amb tota probabilitat, un tema del mateix Enric, tot i que poca estona després i mentre la banda s'havia "desbocat", el Gilles ens va fer una demostració sonora del so del teclat del seu Nord a base de sintetitzador, i mentre Ramon i la resta a un bon ritme més de rock simfònic que de Jazz, i ja final de tema. Encara ens faltava una estona i Ramon va iniciar el següent tema ell sol als timbals per després i amb una melodia força difícil i ràpida, piano i guitarra a la vegada mostrant-nos el seu saber.

Enric, Giampaolo Laurentacci i Ramon

Després, silenci, suavitat a base de "Berra" i copets percudits, piano...tot un tema ratllant el free més radical, a moments màgic, amb només el Ramon i Enric, mostrant-nos la seva inventiva.....Després altra cop el tema ràpid a piano i guitarra només, i després contrabaix i bateria només repetit un parell de vegades i ja per acabar de manera sobtada. Després d'aquest tema l'Aurelio ens va fer aplaudir força i ens va fer demanar el darrer tema de la nit. Tema que va començar amb suavitat també amb un parell de intros separades per un marcat redoble de bateria i acords de guitarra i piano....Després d'això, l'Enric a la guitarra, amb el so apagat i acompanyat pel contrabaix del Giampaolo, i després substituint-lo el Gilles per començar el seu solo, mentre la secció rítmica seguia el tema amb un ritme entretallat, ritme que en Ramon i la resta s'encarregarien d'anar canviant. I mentre l'Enric seguint el seu magnífic solo-melòdic per arribar a un decaïment total on només va quedar el piano del Gilles amb una majestuositat impressionant i on la melodia va derivar vers un classicisme evident remarcat per la pròpia melodia, tocada a la guitarra, cantada pels mateixos músics mentre Gilles s'immiscia en el seu solo imbuït d'un total classicisme....i mentre, la melodia i els cants anaven en crescendo per arribar al clímax final amb la màxima suavitat i així acabar aquest magnífic tema.

Enric Peinado

A partir d'aquí va començar la Jam Session amb convidats i convidada il·lustres entre els quals la cantant Tamar McLeod la qual va cantar en el primer tema a base d'un estàndard que ben bé podria ser el "I remember you". Bon tema, inicialment una balada però que ells van swingar amb un ritme més viu. Després del tema cantat, l'Enric va iniciar el seu solo amb total solvència estilística ja en clau total de Jazz. Després d'ell, Gilles al piano, Giampaolo al contrabaix i Tamar fent els "quarts" amb el Ramon, per després tornar al tema i acabar-lo. Després d'aquest estàndard un altre, un dels que més m'agrada per la melodia i per la quantitat de canvis harmònics que te, el tema del Sr. Benny Golson, "Along Came Betty", un tema ara amb el José López al contrabaix i Guillem Arnedo a la bateria i amb la melodia iniciada per l'Enric així com el solo que va fer seguidament. Després d'ell, Gilles va fer la seva col·laboració en el tema i la resta de la secció rítmica, contrabaix i bateria amb un swing impressionant. Seguidament un llarg solo del contrabaix de José López, mentre al darrera suavitat harmònica, swing amb escombretes i un suport rítmic adequat pel solo de la "Berra". A partir d'aquí, Gilles va fer el seu break i va pujar el pianista Artashes Aslayan...amb ell van fer un altre magnífic tema de Benny Golson, el "Whisper not". Un tema començat per la guitarra de l'Enric i seguit amb el solo del pianista rus Artashes per després seguir-lo l'Enric a la guitarra fent un gran solo tots dos. I al darrera el walking del "Peluca" i el swing del Guillem i els acords de suport de l'Artashes...Després de l'Enric, el José al contrabaix va fer el seu tros de solo, només acompanyat pel swing del "hi-hat" del Guillem i alguns tocs suaus als plats, magnífics plats del Ramon. Després d'ell tots plegats van tornar al tema i així el van acabar. Pel següent tema va pujar a la bateria el Xavier Bargués, i la magnífica veu del Jordi Rabascall.

Ramon i Jordi Rabascall

Com va dir l'Aurelio quan puja el Jordi ningú sap què passarà ni com anirà ni què tocaran..la situació és de total improvisació a base d'una frase, d'un ritme, de qualsevol música sorgeix el tema que tampoc és res definit i pot canviar en qualsevol moment. Jordi va començar-lo i durant força estona va estar-se al capdavant de la situació...després l'Artashes s'hi va ficar una mica per després començar un diàleg entre cantant i guitarra a base de tocar l'Enric a la guitarra les frases que iniciava en Jordi; poc després, finalització del tema amb gran cridòria del personal acollonits per la veu del i el saber estar d'en Jordi. Gilles Sttopey va tornar al piano, l'Enric va fer el seu break ben merescut i l'Aurelio va convidar a un jove i molt llargarut cantant anglosaxó anomenat Florian que va cantar un tema pop passat pel sedàs del Jazz a ritme Funk. Un tema que el noi va cantar força bé, amb molt de gust i que la resta de companys es van encarregar en donar-li el puntàs adequat de nivell jazzístic. José López va ser substituït per Oscaro, baixista uruguaià recomanat per Rodrigo G. Pahlen.

Tamar McLeod by Josep Tomàs

Finalment va pujar una jove maquíssima, l'Emily, a cantar el "My Funny Valentine", tema que va cantar amb algunes concessions melòdiques però que va saber-lo fer adequadament....del baixista elèctric, bé, aquest tema no sembla que sigui el "seu tema", tot i acompanyar-lo de manera més o menys adequada. Gilles va estar sobri i perfecte com acompanyant i també en la seva part de solo acompanyat a la bateria pel Xavier. La noia, va donar el "pego" que es diu col·loquial-ment....eps, i tot això va sonar de collons gràcies a les manetes del més tècnic de tots, el Leo Bianchi. Voilà. Miquel Tuset i Mallol.