Petites Cròniques de les WTF amb Albert Bover Trio

Benvolgudes i benvolguts, amigues i amics del Jazz Club La Vicentina. El dilluns passat, i després de gaudir una vegada més am la WTF organitzada pel sempitern constant Aurelio Santos, vaig deixar anar quatre ratlles abans d'anar a dormir.......són quatre ratlles que estaran acompanyades dels àudios una vegada estiguin "penjats" al web de l'Ivoox. 

Aviso, que qui ho fa ja no se li pot dir traïdor, que cròniques com aquestes de "quatre ratlles" les deixaré de fer, exceptuant-ne les que encara continuaré fent dels concerts que faci al Jazz Club La Vicentina. Ja us podeu adonar que el temps emprat en fer-les és excessivament llarg...Miraré de fer que les "quatre ratlles" s'acostin més a la realitat numèrica.

Albert Bover by Josep Tomàs

Va, quatre ratlles abans d'anar a dormir...Resumint, ha estat un gran concert amb l'Albert Bover, Manel Fortià i Joan Casares. Feia dies que no veia a en Manel, músic que ens ha acompanyat un parell d'anys en els Festivals de Jam Sessions que fem el juliol a Sant Vicenç dels Horts, i m'ha sorprès la seva evolució, si se'm permet aquesta expressió. Ha estat molt solvent en tot moment acompanyant i improvisant, tot i la certa dificultat dels temes escollits per l'Albert (propis, el 45 minuts, un parell de complicats de Monk, etc..). Joan ha fet la feina molt ben feta, amb molt de swing, i fent uns magnífics solos en cadascun dels temes, a més de la compenetració dels "quatres" diversos. S'ha lluït durant tota la seva intervenció i segur que recordarà aquest dia en el qual va compartir l'escenari del Jamboree, amb l'Albert Bover. Aquest darrer, un dels pianistes més importants de l'estat peninsular i europeu, ens ha deixat amb la boca ben oberta en cadascuna de les seves interpretacions. La capacitat "improvisatòria" és tal, i tan gran la seva tècnica que constantment t'estàs dient...."has vist el què fa?", i ho dic jo que no hi entenc gaire. Però és que els músics que estan al seu voltant també ho diuen, o potser ho pensen, segur que ho pensen. Avui ens hem quedat a veure i escoltar un parell de temes de la "segona part", la part on l'Aurelio Santos deixa anar tota la seva maquinària inventiva, que és molta. Hi ha hagut algun despitat un pel massa begut que......Bé, el primer tema li han dedicat a un tal "menistre werth", a base de "rots" diversos cada vegada que l'Aurelio pronunciava el fatídic nom, alguns dels quals han sorgit de les entranyes d'en Jordi Rabascall Madrid, també d'en Claudio Marrero Santana i d'una espontània que anava bastant a gust. Abans però, hem pogut gaudir de la Jam de Jazz amb el trio de l'Albert Bover, on hem pogut veure com dia a dia en Claudio està agafant un gran nivell. També hi ha hagut en Martin Laportilla, Xavi Torres Vicente, Àlex Fortuny, en Pere Miró al saxo baríton, Fred Heinkel?, Rodrigo G. Pahlen, Juan Luís Castaño, Tamar Mc Leod. Avui però ha pujat a l'escenari un tal Marcelo amb el trombó que potser no ho hauria d'haver fet. Abans de marxar, hem pogut escoltar a la Paula Dominguez, que amb la seva valentia habitual es planta dalt l'escenari a "lo que me echen", i ella que s'ho escolta una mica, a l'Albert Bover que iniciava el segon tema al teclat, i sense embuts s'hi llença. Bé, quatre ratlles són quatre ratlles i ara a clapar. Bona nit i bon JAÇ. Això és el que deia la mateixa nit en arribar a casa, però ara ve comentar abastament i fer la crònica de com va anar el concert i les Jams posteriors.

Manel Fortià by Josep Tomàs

Un concert on hi vam anar amb el David Carreras, del Club de Jazz Sant Cugat arribant amb el primer tema començat després d'haver fet un quart de "pitza" i un parell de Murphys al pub Irlandés que hi tenim prop del Jamboree. Només arribar, amb un Jamboree que feia goig, amb un ple total excepte un parell de cadires a primera fila, lloc on sempre ens hi posem al costat del nostre amic i gran fotògraf, Josep Tomàs. El tema l'estava fent el gran Albert Bover amb una gran mestria, fent el solo amb gran delicadesa i més dificultat tècnica. Després d'ell s'hi va posar en Manel Fortià qui es va enfrontar a la seva "berra" amb gran seguretat fent el seu solo de manera magnífica, solo melòdic i amb la pulsió adequada que va estar en tot moment recolzat per pinzellades rítmiques de la resta de companys. Després d'ell, l'Albert va donar el primer peu per entrar als típics "quatres" amb el jove bateria Joan Casares. Aquest els va fer amb prou contundència rítmica dient-nos "ei, que estic aquí nois" però també amb força tècnica. Aquest jove bateria, de la nissaga dels Casares, músic el pare, el germà, ell i potser algun més de la família, ens va acompanyar aquest estiu en el Festival de Jam Sessions a Sant Vicenç dels Horts, conjuntament amb el seu germà gran, en Lluc Casares ara pels freds d'Holanda. Després de la tanda de "quatres", l'Albert hi va tornar amb la melodia, magnífica balada estàndard prou coneguda i millor interpretada, per anar-la diluint mica a mica i poc a poc, fent una llarga "coda" que va arribar al final amb prou suavitat. 

Joan Casares  by Josep Tomàs

Després d'aquesta magnífica balada, ell mateix va presentar els dos temes següents que segons ens va dir eren del compositor que més li agrada, Thelonious Monk. El primer va resultar tenir una "intro"  típica de Monk, amb grans intervals i melodia d'autor identificable, per després fer-la amb el típic "swing" ben marcat pel "walking" d'en Manel i la gran pulsió rítmica d'en Joan. l'Albert va encetar el seu increïble solo, refermat per la cara d'incredulitat de tot el personal que escoltava bocabadat la seva interpretació intentant comprendre, o si més no, seguir les melodies sorgides de la seva imaginació. Al costat meu hi tenia una jove mossa que segur que devia ser pianista, i que estava enlluernada, com tots, però que se li veia un gran coneixement del tema. Gran i magnífic solo aplaudit per tots els atordits i que va deixar pas al solo del Manel, molt ben executat i recolzat pel darrera pel company dels timbals. Aquest jove contrabaixista se'l veu molt més madur i amb molta millor capacitat i tècnica dia dia que passa i nosaltres veiem. Després d'ell el solo del més jove de tots, en Joan Casares qui en va fer un de força ben executat, amb total control dels diferents estris, timbala, goliat i demés aparells percussors. Per acabar el tema, l'Albert  va fer una "coda" magnífica que va donar pas al següent tema de Monk, així, sense cap interrupció. Va resultar ser una balada a ritme de vals, tema no massa conegut pel públic i molt conegut pels músics que segur hi havia entre el públic. Un tema amb una melodia molt curta i que va deixar pas al solo del Manel Fortià, executat amb gran solvència i pulsió rítmica. Després d'ell, el "mestre" de molts, el pianista a qui tothom va mirar en morir el gran Tete Montoliu, el músic que havia d'agafar la torxa que li va cedir el del carrer Muntaner. El "nostre" Albert sap anar per uns camins poc transitats, de fet segur que transitats per no gaires. Una millor tècnica és difícil de trobar i de la imaginació, com que és lliure i tothom en te, doncs res, només s'ha de saber com aplicar-la, on i de quina manera. Un magnífic solo que va servir per acabar també amb el tema. 

Tamar McLeod by Josep Tomàs

El quart tema de la nit va ser una composició pròpia, el "45 minuts". Un tema amb un marcat "swing" recolzat per la secció rítmica de contrabaix i bateria, aquest darrer amb molta profusió de cops als plats, "ride" i"crash" i una constància en remarcar el "bombo" amb el seu corresponent pedal. "Swing" i "Blues" en un altre gran solo de l'Albert Bover, qui va meravellar-nos a nosaltres, en David i a mi, al Josep i a la jove pianista del meu costat. Si giraves el cap, que ho vaig fer, veies a la gent amb cara d'incredulitat i amb cara de satisfacció, la que et fa pensar..."collons, que bé que hi soc jo en aquest concert...". Magnífic solo i llarg solo aquest el del seu tema "45 minuts", tema que no va durar tant, i se sol dir "per sort o per desgràcia", més aviat per desgràcia. Després d'ell i dels merescuts aplaudiments va fer el seu solo el jove contrabaixista Manel Fortià. Un solo ple de qualitat, de progressió harmònica i de pulsió, amb certs tocs melòdics també. En acabar-lo, l'Albert hi va tornar fent uns increïbles arpegis amb la mà dreta mentre l'esquerra anava fent i desfent acords, magnífics acords, pe així anar acabant suaument, suaument. 

Després van seguir amb una magnífica balada que l'Albert es va encarregar de presentar abans, mencionant-ne el compositor i el nom d'aquesta, però se m'ha fet difícil aclarir ambdues informacions...Balada iniciada per ell mateix amb gran sol·lemnitat, tal i com es mereix aquest tema, que més aviat sembla un tema clàssic allunyat del Jazz. Una preciosa melodia, amb un toc de transcendència, que l'Albert es va encarregar d'interpretar abastament. Després d'ell, el Manel va seguir amb la mateixa tònica profunda desgranant unes magnífiques notes que van arrencar aplaudiments entre el públic i així deixar pas a la gran improvisació que ens va fer l'Albert. Jo diria que sortien "colors" de l'escenari, uns colors de tons brillants mentre va fer la curta improvisació, per esdevenir d'uns colors més tènues, donada la malenconia del tema, acabat entre aplaudiments agraïts.

Claudio Marrero by Josep Tomàs

Varen acabar aquesta exquisida primera part amb un tems del Sonny Rollins, el conegut "Airegin", que ell mateix ens va recordar que era Nigeria a l'inrevés. Tema iniciat per la bateria del Joan però que l'Albert es va encarregar de liderar amb la melodia i el Manel amb el contrabaix. Després del "curt" tema, l'Albert ja s'hi va posar a improvisar amb un magnífic swing creat per la màquina rítmica que anava a la perfecció. Un magnífic solo recolzat en tot moment per contrabaix i bateria però que va brillar sol en tot moment. Les passejades a  munt i a vall de les 88 tecles, els arpegis difícils, estranys, les inescrutables escales, etc...ja m'agradaria poder dir més coses de les que fa, però com que no soc músic, me n'estic, només puc comentar com a oient, i això sí, un oient amatent, amant del Jazz i que n'escolta i n'ha escoltat i en continuarà escoltant, la qual cosa em permet deixar anar algunes opinions més o menys tècniques. Després d'ell va ser el Manel el que va fer la seva part del solo. Un solo també molt ben trenat i que va mantenir-nos dins del mateix swing per acabar fent els típics "vuits" que van ser aquesta vegada entre el bateria i el pianista, el qual, després de la combinació amb el bateria, va anar a parar a la "coda" i així acabar aquesta "Master Class". 

La Jam Session va començar després que l'Aurelio cridés a alguns dels músics habituals i que van ser el Claudio Marrero en el tenor i el Sebastián Domínguez a la guitarra. Ells dos, conjuntament amb el trio inicial van tocar el Billie's Bounce de Charlie Parker. Després de fer-nos gaudir amb els seus respectius solos, l'Aurelio va cridar a la gran cantant Neozelandesa, la Tamar McLeod i tots plegats van fer el magnífic tema "But not for me", tema que va popularitzar el llavors jove cantant i trompetista Chet Baker així com molts altres més, mascles i femelles. La Tamar el va cantar de manera exquisida tan la melodia com després en la improvisació que va fer de la seva particular manera. Després d'aquest tema i una molt bona estona dalt l'escenari, l'Aurelio va donar un "break" al trio que havia encetat la Jam i va donar peu i escenari a Xavi Torres al piano, Àlex Fortuny a la guitarra, a Martin Laportilla al baix elèctric i al simpàtic Fred (Heinkel? Hashkel?)  a la bateria. Tots ells van tocar el magnífic tema de Wayne Shorter, el "FootPrints". Després van fer el "Have you met miss Jones?" i seguidament el mestre de cerimònies va cridar a Pere Miró i el seu saxo baríton, a l'amic Juan Luís Castaño a la bateria i a un jove llançat, massa llançat, en Marcelo al trombó. Aquesta atípica formació va encetar un "Blues" que va sonar força bé, exceptuant-ne algunes puntuals intervencions metàl·liques. Després d'aquest tema ja ens acostàvem al final que va ser amb el tema "Caravan" interpretat al piano pel gran pianista Uruguaià, en Rodrigo G. Pahlen que va substituir al voje "crac" Xavi Torres. Espero no haver-me equivocat en l'ordre dels convocats i temes que van fer, que ben bé podria passar.

Després d'aquesta "primera part" de Jazz més o menys estàndard va arri bar l'hora "zero", les 23h de cada dilluns on tot es transforma i esdevé si més no una mica caòtic, on el "caos", la "sorpresa", la "conya", la "música", tot, tot és diferent. Aquesta vegada li va tocar el rebre al menistre WERTD que va ser el cap de turc on van anar a parar tota la nostra mala llet. Van sortir diversos voluntaris cridats per l'Aurelio qui els hi va demanar si sabien o no aconseguir extreure del seu interior diversos sons guturals, "rots", vaja. Es van posicionar en fila i quan el regidor mencionava el fatídic nom gens cultural, els tres en fila feien un magnific "rot". Els tres eren el mateix Claudio Marrero, en Jordi Rabascall i una jove apassionada que anava molt a gust. Després en el darrer tema que vam escoltar d'aquesta segona part, va pujar a l'escenari la jove i valenta Paula Domínguez qui s'hi va ficar crec que ja havia tornat de sopar l'Albert Bover i mentre ella se l'escoltava al teclat iniciant el que seria el "tema", es va anar concentrant per després improvisar tant en la melodia com a la part de la pròpia improvisació. Doncs això va ser tot el que vàrem poder escoltar, amigues i amics de les WTF i del Jazz Club La Vicentina. Miquel Tuset.

Petites Cròniques de les WTF amb Guillermo Calliero Quartet; més que petita.

Val més tard que mai....no fa gaire.... però ja podeu entrar al blog per escoltar els àudios de la WTF de dilluns 19 de novembre on hi va participar el Guillermo Calliero Quartet amb el Federico Mazzanti Perez, Martin Laportilla i Santi Colomer. També hi ha l'àudio de la Jam Session on hi van participar Claudio Marrero Santana, Tomàs Fosch, Matias Miguez Mastrarrigo, Àlex Fortuny, Oriol Bagès, Joan Casares Alcobé, Apel·les Carod i Greg Blair.   

Dir d'aquesta WTF que va ser de gran qualitat, on el quartet del Guillermo Calliero va brillar des de la primera nota i va mantenir-se així fins la darrera, que va ser la primera de l'Aurelio. Els estàndards van ser diversos i alguns de coneguts, tot i no recordar el nom del tema, cosa que em passa sovint, mencionar les grans intervencions de tots quatre, amb magnífics solos de tots ells. Federico Mazzanti es va estrenar a la WTF mentre que el Martin Laportilla n'és un asido i en Santi Colomer s'hi deixa caure de tant en tant.

Després de la primera part hi van anar pujant alguns dels habituals de cada dilluns com són ara Claudio Marrero Santana, Tomàs Fosch, Matias Miguez Mastrarrigo, Àlex Fortuny, Oriol Bagès, Joan Casares Alcobé, Apel·les Carod i Greg Blair. Tots ells van estar a un gran nivell, tan els joves com els no tan joves. Alguns d'ells aviat encetaran la WTF encapçalant el cartell...som-hi en la crònica....

El primer passe, el concert, del Guillermo Calliero Quartet va estar dedicat als "estàndards", alguns més coneguts que d'altres. Un concert que va començar un pel fred, pel que feia fora i pel que feia dins, ja que fins i tot va mancar l'escalfor de la gent que mica a mica va anar venint. Els habituals ja hi érem, amb el Josep Tomàs a punt de deixar-ne constància gràfica, com fa des de una pila d'anys. 

El primer tema que van tocar va ser el "It could happen to you", tema del gran Jimmy Van Heusen amb lletra de Johnny Burke i que han cantat multitud de cantants i interpretat encara més músics amb els seus instrument com són ara Chet Baker, Red Garland, etc...i que els nostres herois van interpretar de manera magistral. Primer van començar fent la melodia del tema de la mà del líder de la formació. Guillermo, trompetista argentí que va deixar-se caure a casa nostra fa uns cinc anys,  va iniciar-la amb una gran delicadesa i de la mateixa manera va iniciar el seu solo ple d'inventiva i qualitat. Un solo que sempre va estar acompanyat de la secció rítmica liderada pel Federico Mazzanti, i amb el Martin Laportilla i en Santi Colomer. Un gran solo que va deixar pas al primer solo que Federico feia al Jamboree. Vell amic nostre i gran persona, aquest pianista argentí establert a casa nostra d'ençà ja fa uns anys, ens va meravellar amb la seva interpretació plena de swing i de modernitat. Aplaudiments dels presents per deixar pas al solo d'en Martin Laportilla, argentí també, i assidu a les WTF dels dilluns on el veiem sempre amb el seu baix elèctric participar a les Jams i sempre fent-ho amb una gran solvència. Després d'ell, s'hi van posar a fer els "quarts" amb en Santi Colomer, qui amb  la seva particular suavitat fa fer tots una sèrie de redobles acompanyats d'un magnífic swing, mostrant-nos el que ja sabíem, el seu domini de l'instrument. Després d'ell, Guillermo va fer la"coda" final per anar acabant el tema mentre la resta l'acompanyava, acabant-lo finalment entre els aplaudiments del públic que ja havia anat arribant. 

El segon tema va ser el "The Cat", un tema amb un ritme més "funky" recordant aquells que havia composat el gran Horace Silver i interpretat també per l'orgue del magnífic Jimmy Smith Tema iniciat amb la melodia per deixar pas al primer solo aquesta vegada del Federico. Un so nítid aconseguit amb la mà dreta mentre l'esquerra l'omplia amb magnífics acords. Després d'ell s'hi va posar en Guillermo qui va fer una sèrie de magnífics arpegis de gran dificultat. Un gran músic que tindrem al Jazz club La Vicentina de cara a la primavera del 2013. Solo de gran dificultat i tocat amb gran solvència i que va deixar constància del gran nivell d'aquest músic argentí. El va seguir en Martin Laportilla amb el seu baix elèctric. També va refermar el seu bon nivell fent la seva part amb una gran inventiva i tècnica, sempre amb la seva particular manera d'interpretar i mirar-se el seu baix. Després d'ell, altra cop amb el tema amb el so de la trompeta d'en Guillermo i així el varen acabar.

Van continuar amb un altre estàndard el "Black Nile??". En aquest tema ens vam situar ja en un ambient Hard Bop amb un magnífic swing de la mà de la secció rítmica. La curta melodia va deixar pas immediatament després al solo del líder Guillermo qui va tornar-nos a enlluernar amb el seu saber. Després dels aplaudiments, va ser en Federico qui va fer la seva secció de solo, ben interpretat i ben refermat per la resta de companys, un sòlid Martin i un més que magnífic Santi. Després d'ell van encetar la tanda de "quatres" per deixar al bateria fer la seva participació, que va ser magnífica. En acabar van tornar-hi amb la melodia per després acabar-la entre aplaudiments, ja molt més càlids.

Ara li va tocar al Federico iniciar el quart tema, preciós tema que va resultar ser una dolça balada anomenada "I Fall In Love Too Easily", tema interpretat entre d'altres per Chet Baker, tema de 1944 composat per Jule Styne amb lletra de Sammy Cahn, introduït per Frank Sinatra el 1945 a la pel·lícula "Anchord Aweigh". Guillermo  va començar ell mateix el tema fent la "intro" per deixar pas al tema a la trompeta d'en Guillermo. Va ser ell mateix qui ens va embadalir amb el seu magnífic so en aquesta magnífica balada continuant amb el tema. Després d'ell, el pianista va desgranar una magnífica melodia en la seva part de solo. Llarg i delicat  solo que va deixar pas al del Guillermo seguint en la mateixa tònica de delicada harmonia i melodia, balada increïble d'una gran tendresa. Gran solo d'en Guillermo , llarg i delicat on vam poder-lo escoltar abastament per reafirmar-nos en el convenciment que és un dels grans bufadors actuals.

El cinquè tema va ser molt més mogut, amb molt de swing i blues, tema anomenat "C.T.A." tema interpretat per Lee Morgan entre d'altres. Una petita intro de la melodia feta pel Guillermo va deixar pas a la mestria d'en Federico qui va començar amb gran força rítmica gràcies també al recolzament del baix del Martin i de la bateria d'en Santi. Una vertadera màquina de fer ritme estava en marxa, al capdavant de la qual el pianista, el qual estava vertaderament imbuït de ritme i melodia en el seu solo. Després ja ser el líder de la formació qui va seguir-lo, mentre al darrera de la mateixa manera la secció rítmica seguia "a tota hòstia". Gran solo d'en Guillermo que va deixar pas al del Martin Laportilla qui amb la seva solvència el va executar de manera magistral, mostrant-nos de nou el seu gran domini de tècnica i instrument. Aplaudiments que van deixar pas als "quatres" típics entre el bateria i la resta de músics, moment d'esbarjo i gaudi per a tots els bateries. Santi Colomer va gaudir i ens va fer gaudir a tothom, a tota la sala que ja es veia amb un magnífic aspecte. Després d'ell hi van tornar amb el tema i ja per acabar-lo.

El següent va ser el tema "Street of dreams", balada d'origen, i interpretada per Chet Baker en el disc homònim, on li sobren les cordes, i també cantada per Doris Day per exemple, sí sí, Doris Day que a més de ser una actriu de comèdia abans ja havia estat una força bona cantant. Ells però el van reconvertir en una magnífica bossa-nova a un ritme prou trepidant començant-lo el Guillermo amb un magnífic solo, aquesta vegada amb el Fiscorn, amb un so molt més ple i profund. Tot i tocar un instrument més "pesat" a l'hora de fer els solos, ell el va tocar amb una gran lleugeresa. Després d'ell el Federico va seguir-lo amb la mateixa lleugeresa, ben entès que em refereixo a la manera "fàcil" com toquen els instruments, quan tots sabem el difícil que és. Gran solo d'en Federico que va deixar pas al del Martin amb la complicitat sonora del bateria que va baixar el volum per així poder-lo gaudir. En acabar el Martin  s'hi van posar en la tanda de "quatres" on en Santi va tornar a lluir, ara amb molta més suavitat fent uns magnífics solos, suaus, amb toquets al canto de la caixa, i amb la caixa esmorteïda i ajudat pel xarles. Després s'hi va tornar a posar el Guillermo fent la coda per acabar el tema suaument entre forts aplaudiments.

El darrer tema d'aquesta primera part va ser el conegut "You don't know what love is", tema  de Gene de Paul estàndard com el que més interpretat per quasi tothom, i que ells van fer amb un tempo entretallat i a ritme de vals. El va iniciar el líder de la formació fent-ne la melodia mentre la resta de músics gaudia mantenint aquest "estrany" ritme. Tema interpretat pel Guillermo després del qual va ser el Federico qui va iniciar-ne el magnífic solo amb algunes "perles" melòdiques i rítmiques. Un solo ple de recursos diversos que ens va fer gaudir d'allò més i així deixar pas al líder del quartet qui va encetar el seu. Mentre, al darrere, la secció rítmica mantenia una magnífica pulsió que va permetre al líder lluir-se encara més. Guillermo va mantenir en tot moment un nivell altíssim de imaginació i tècnica, interpretant de manera increïble amb molt de "gust" i sensibilitat mostrant-nos sempre un magnífic "llenguatge" jazzístic. D'aquesta manera varen anar acabant, fent ell, al final de tot, un "lick" d'un dels grans boleros.

Ara va ser el moment de pujar a l'escenari al gran Aurelio Santos qui es va encarregar de tornar a presentar als músics amb la mateixa gràcia de sempre. A partir d'ara va començar la Jam Session amb alguns dels músics habituals. 

El primer músic a pujar a l'escenari va ser l'habitual a les WTF i gran saxofonista tenor, el canari Claudio Marrero i el primer tema a interpretar va ser el conegut "There will never be another love". Tema on en Claudio es va lluir a la primera de canvi compartint part de la melodia i fent la primera part del solo. Molt bon solo executat amb solvència, tocant com sol fer, amb un so prou contundent i "estripat" quan així ho creu convenient. Després d'ell, el líder va continuar amb la mateixa tònica interpretativa de gran qualitat. Federico també va seguir-lo de la mateixa manera amb igual dedicació i solvència. Martin va fer-ne la seva part acompanyat del silenci de la resta de companys,volum rebaixat, que li va permetre comunicar millor i a nosaltres escoltar millor. Després d'ell va venir la tanda de "quatres" on tots i van participar i més encara al bateria que ens va deixar anar uns magnífics redobles tocats amb gran suavitat a l'estil dels bons, sense marcar massa el bombo i acaronant la bateria. En acabar-los hi van tornar amb el tema fent-lo ambdós vents per així acabar-lo de manera suau. Ara va ser el moment de deixar descansar al Federico fent pujar al també habitual Tomàs Fosch. El tema que van interpretar va ser el "blues" del gran Thelonious Monk el "Straight no chaser", Després d'iniciar la melodia ambdós vents, va ser el Guillermo qui es va encarregar de fer el seu solo, fent uns magnífics "licks" repetitius de gran dificultat. Un magnífic solo en el més pur estil "bop" tocat a un tempo força viu ideal per aquest tipus d'interpretacions. Després d'ell i ja amb molta més suavitat "volumètrica" va ser el jove Tomàs Fosch qui es va estrenar en aquesta jornada al capdavant del yamaha mitja cua del Jamboree. Va fer-nos un solo molt interessant ple d'inventiva i tècnica i també sensibilitat. Després d'ell s'hi va ficar el mateix Claudio qui va encetar-lo també a un volum reduït permetent-lo "pensar" i així poder plasmar millor les idees que li anaven sorgint. Un magnífic solo que ell mateix es va encarregar d'anar-ne incrementant el clímax fins arribar a cotes de gran altura emotiva. Aplaudiments per deixar pas al baixista Martin Laportilla qui amb la seva demostrada solvència va fer-lo, també amb prou quietud, permetent-lo mostrar el que tots ens esperàvem. Després d'ell, dos cors del tema i punt i final. Per fer el següent tema l'Aurelio va deixar descansar al Martin Laportilla per cridar al Matías Miguez i també convidar al guitarrista Alex Fortuny i a la trompeta al jove "Terrassenc" l'Oriol Bagès, jove habitual a les Jams de la Nova Jazz Cava i jove de gran present i millor futur. El tema que van tocar tots plegats va ser el preciós "Stella by starlight", interpretat a tempo suau un pel passat a "bossa". Melodia iniciada pel Claudio i compartida després pel Guillermo qui va ser l'encarregat d'iniciar la tanda de solos. Gran tema interpretat de manera excel·lent i amb un solo de gran factura fet per l'encara líder de la formació, músic solvent dalt l'escenari, on manté la prestància del líder accentuada per la seva gran personalitat. Després d'ell va ser l'Alex Fortuny qui es va encarregar de suavitzar el tema, ja que aquesta és la manera com toca ell, amb acords jazzístics i un "punteig" nítid i clar, acompanyat d'imaginació i tècnica. Ara va ser el més jove de tots, l'Oriol jove "crac" qui va deixar-nos uns magnífics "licks" i arpegis de gran nivell tècnic, passant per escales disminuïdes i fent-nos gaudir a tots. Claudio va ser-ne el següent iniciant-lo ben suau, amb "licks" repetitius ben emmarcats harmònicament. Es va anar engrescant i va semblar que les idees li sorgien d'una gran font, aconseguint arrodonir un magnífic solo, un dels millors que li he escoltat, i així mateix li ho vaig dir després. Ara va ser el Tomàs qui va continuar en la tanda de solos, mostrant-nos la part millor d'aquest jove pianista que aviat encetarà una de les WTF. Va estar brillant, melòdicament i harmònica, i així deixar que el Matías es lluís al baix elèctric. Aquest, és també dels habituals a les Jams de les WTF, on sempre que surt ens fa gaudir d'allò més. Tècnica i inventiva varen anar acompanyades de la mà del Matías. En acabar ell van tornar a compartir la melodia tots plegats per així fer-ne una roda i acabar aquesta magnífica balada a ritme de bossa suau. Seguidament va descansar en Santi Colomer per deixar pas al jove Joan Casares entrant també el violinista Apel·les Carod, ambdós joves "cracs". Van tocar un parell d'estàndards per finalitzar aquesta Jam Session, descansant en Tomàs Fosch i pujant Ataches? i també el jove americà també habitual el Greg Blair. El darrer tema va ser el conegut "All the things you are", tema que te una progressió d'acords per intervals de quarta i que és també un dels més interpretats a les Jams. Els solos es van anar succeint en aquesta recta final, i realitzats amb la mateixa "serietat" i solvència de cadascun dels grans músics amb els quals vam gaudir aquesta magnífica vetllada. Bé, i aquestes "quatre ratlles" han estat escrites força dies després en un matí i tarda de diumenge. Ja són ganes ja, però és que els nostres músics es mereixen el reconeixement i per això en quedarà constància en aquest blog dedicat en cor i ànima al JAZZ JAÇ. Miquel Tuset.

IJAZZ informa de les Jams del Jazz Club La Vicentina

Benvolgudes i benvolguts, amigues i amics del Jazz Club La Vicentina. El programa IJAZZ que la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals emet per internet cada diumenge a partir de les 21h, ens va dedicar una part del program parlant de les diverses activitats que fem al Jazz Club La Vicentina. Tot això va ser gràcies a la bona voluntat d'en Toni Pola, col·laborador d'aquest programa dirigit pel Carles Talleda que va venir a fer-nos algunes entrevistes i que a més a més va participar a la Jam tocant el seu saxo tenor. S'ha de dir que vam escoltar un molt bon saxofonista, amic a més a més, del nostre estimat Carles Pineda. Aquí teniu el programa que van emetre aquest darrer diumenge 2 de desembre de 2012. La primera part és la nostra, acabant amb un tema interpretat per Geni Barry i companys en el disc que van fer amb Daniel Cros. En el reproductor de l'IVOOX sona només la part dedicada a nosaltres.....o sinó podeu desplaçar el cursor fins el minut 10 a partir del qual comença l'explicació d'en Toni Pola. Miquel Tuset.

http://www.ivoox.com/ijazz-parla-les-jam-sessions-al-jazz_md_1618185_1.mp3

Concertàs de la formació Hot Stuff al Harlem Jazz Club.

Sorpresa per la proposta, on en una formació amb veu, guitarra, baix i bateria, aquesta darrera, moltes vegades capdavantera del volum i per tant tapant sovint la resta dels músics (Ei, bateries de Jazz, que no va per vosaltres), s'ha mantingut en un remarcable segon nivell permetent a la resta sobresortir  amb gran claredat per sobre de sí mateixa. Aquesta situació ha permès poder escoltar els altres tres companys (gràcies, Roger Guàrdia) Marina Tuset, veu / Andreu Martínez, guitarra / Miki Santamaria, baix, amb perfecta claredat. Ha estat, doncs, un concert suau, amb un gran nivell tècnic sobrerament demostrat per tots quatre, remarcant a cadascun d'ells per les seves interpretacions individuals en els seus instruments. Els temes, molt ben escollits, ens han transportat per diferents estils, sempre però, amb el Blues omnipresent, el Soul, el Funk, i el Jazz, que ha aparegut per obra i gràcia de la trompeta d'en Gregori Hollies, jove trompetista que ha vingut de Sant Esteve de Palautordera per fer aquest magnífic bolo. Un Harlem ple a vessar ha estat el punt i final d'aquest increïble 44é Festival Internacional de Jazz de Barcelona; ple d'amics, familiars, guiris (al menys he escoltat parlar amb francès i anglès), simpatitzants i curiosos, molts de nosaltres coneixedors de aquí anàvem a veure i escoltar. Els aplaudiments no han parat des del començant pel primer tema fins a aconseguir el Bis de rigor, i els músics han agraït el reconeixement que els ha mostrat el públic en tot moment. Una magnífica cirereta per acabar aquest Festival, ja que la CIRERA l'ha posada de ben segur el gran Chick Corea. Aviat el podreu escoltar al blog del Jazz Club La Vicentina, ja que on va en Miquel Tuset va el seu ZOOM H4, capturant tot el que estigui compost de silenci i manca de silenci, o sigui, música. Bona nit i bon JAÇ. Miquel Tuset.

Un vídeo del Felipe Muñoz, que participa en el concurs QTQ

Hola companyes i companys. Aquí teniu el vídeo del Felipe Muñoz, bateria en la formació estable a les Jams del Jazz Club La Vicentina, que participa en el concurs QTQ organitzat pel Miquel Ballester i amics. Es tracta doncs de visualitzar-lo per anar puntuant. Ara està en la segona posició del ranking. A veure si aconseguim que guanyi el concurs. Miquel Tuset.

Petita Crònica del concert de Vicens Martin Quintet a l'ABI de Montcada

Ahir jam session i avui, a les 22h érem a Montcada i Reixac amb el Carlos Sampietro Pardina pujant les escales de l'ABI. Ja abans d'entrar, i a través de la vidriera de la porta hem pogut veure els músics en animada conversa post diner. Salutacions, una mica de conversa...i baixar al local per saludar a l'amic Camps De Cotó Andreu Fàbregas Borràs. Abraçades mútues, presentacions diverses i tornem a dalt a fer unes birres les quals ens acompanyaran durant el concert. Concert? Quin concert?.....doncs el que han fet el Vicens Martín Quintet al local municipal ABI, concert organitzat pels companys que el porten i promogut per l'incombustible Andreu Fàbregues. Agrair-li a l'Andreu la convidada i felicitar-lo pel coratge que s'ha de tenir per organitzar mogudes d'aquestes, més encara si penses que potser la gent que hi mancava entre el públic havia optat per anar a fer d'altres activitats, com per exemple quedar-se a casa a veure com li fotrien la garrotada al reial Madrid. Ja sabem que a la gent li costa aixecar el cul de la cadira.....Bé, no érem masses però hem gaudit d'allò més escoltant el projecte del Vicens Martín, prolífic compositor segons paraules del seu pianista Alejandro Di Costanzo, que avui ha presentat la seva Suite Urbana. Un disc que jo mateix ja he posat en un anterior programa de ràdio, al Jazz Club de Nit. Un projecte interessant, ple de diversitat cultural i també musical, amb variacions rítmiques que el fan entretingut i que sempre et fan estar pendent de les músiques magnífiques que sorgeixen de l'escenari. És clar, unes músiques sorgides de dintre del cor dels magnífics músics que acompanyen habitualment al Vicens en aquest projecte. El mateix Alejandro al piano, Rai Ferrer al contrabaix, Biel amargant,  saxos tenor i soprano, el líder Vicens Martín a la guitarra i la sorpresa de veure a Marc Ayza substituint Ramon Angel Rey. Què voleu que us digui dels solos....ja us els podeu imaginar, brutals....Abans de començar a sonar la música tots hem pogut veure i escoltar al gran Andreu fent la presentació del concert al més pur estil Village Vanguard, Blue Note, etc.....Gran comunicador i company de programa de Jazz, ell amb el seu premiat Camps de Cotó. Tots hem gaudit d'allò més del concert, ajudats per les explicacions fetes pel líder del quintet. En acabar ja amb el "dormir" i després de forts i insistents aplaudiments, l'Andreu ens ha encoratjat a picar de mans o de dits marcant-los un ritme cadenciós per acompanyar-los en un blues que han fet, i que ha sigut espatarrant, el "Turn Around". I nosaltres també hi tornarem però serà again, again a escoltar més música en directe. Gràcies a l'Andreu i més companys com el Miquel Àngel i d'altres més que porten aquesta història de l'ABI de Montcada. Gràcies també als magnífics músics que han estat com sempre generosos. Que no pari la música i que l'anem a veure i escoltar. Bona nit i bon JAÇ. Miquel Tuset.

Crònica del magnífic concert d'en David Sánchez Quartet amb Yasmina Azlor.

Benvolgudes i benvolguts, amigues i amics del Jazz Club La Vicentina, de nou la crònica de l'anterior concert, del concert que vam fer el darrer divendres 16 de novembre. Un concert on la sorpresa pel que fa  a les músiques era total i absoluta. Poques vegades he programat un concert sense saber massa què sonaria, però les vegades que ho he fet, sempre he confiat amb els coneixements que tinc dels músics, de les seves habilitats i tècniques, tot i desconèixer a vegades el seu nou projecte. Aquesta vegada va passar així mateix. Sabia dels músics però no de les músiques. 

David Sánchez Quartet & Yasmina Azlor  By  Gustaf Soldevila

Els músics van ser en David Sánchez, guitarres / Yasmina Azlor, veu / Rubén Bes, piano i teclat / Iñaki Marquiegui, baix elèctric i Xavi Muñoz, bateria. El líder d'aquesta formació, en David Sánchez ens presentava el seu darrer treball, disc que està a punt de sortir anomenat "Punt i Seguit". Un treball discogràfic que encara no hem escoltat i del qual, en directe, ens van deixar escoltar la majoria dels temes, sinó tots, que s'inclouran en el disc. El concert el van presentar amb composicions pròpies i algunes versions dels grans de la música en general, però abans, algunes coses més......

Els músics van arribar a l'hora prevista ,més o menys, per muntar i assajar algun tema i després anar a sopar. El sopar l'havíem preparat al restaurant casolà Ca La Morera, on el pseudo-cuiner, o sigui jo, havia preparat unes magnífiques truites de patates amb ceba, especialitat de la casa, tot acompanyat d'uns magnífic embotits de Cal Bon Preu i regats per unes magnífiques begudes de Ca l'Estrella Damm, uns magnífics "quintets". Hi havien d'anar tots però no va ser així, ja que en aquest restaurant hi ha gats diversos, com a tots els restaurants casolans, la qual cosa li va impedir a la Yasmina acompanyar-nos, ja que sembla que els hi te alguna petita aversió provocada per una incòmoda al·lèrgia. Després del suculent àpat, ens vam presentar a les 22h en punt al lloc indicat, o sigui a l'entrada de La Vicentina, on ja ens esperaven aficionades i aficionats, entre els quals amigues i diversos socis impacients per escoltar els músics. Alguna crítica pel fet de no tenir-ho ja obert i cap a munt. 

David Sánchez by Gustaf Soldevila

El concert va començar com sempre, a quarts d'onze, quan la sala ja tenia un bon aspecte. Un bon aspecte gràcies a la presencia de gent diversa, amics dels músics que van venir-los a escoltar en aquesta la presentació del seu treball, i la permanent presència d'alguns dels nostres amics col·laboradors, sense la presència periòdica cada mes dels quals, el Jazz Club La Vicentina deixaria d'existir.

Els temes que van tocar a la primera part van ser:

L'arquitecte dels somnis, (David Sánchez)

L'habitació sense finestres (David Sánchez)

Pistacho (David Sánchez)

Don't Let The Sun (Ray Charles)

El camí (David Sánchez)

El blues del autobús (Miguel Ríos)

La porta   (David Sánchez)

Els tres primers temes van ser composicions pròpies, on la delicadesa va anar acompanyada dels ritmes pops i en els quals hi va haver melodies molt agradables, acompanyades en alguns casos per la magnífica veu de la Yasmina a mode de "cors". La presència permanent de la bateria d'en Xavi Muñoz el qual ens mostrava un ritme allunyat de l'habitual "swing", ens emmarcava dins de l'estil més proper a les músiques populars, tot i veure'ns en alguna ocasió en un àmbit bastant "funk". David Sánchez, va brillar ens els solos que va fer, mostrant-nos la seva qualitat com a instrumentista a la vegada que com a compositor. 

David Sánchez Quartet by Gustaf Soldevila

El tercer tema va començar suaument per seguir una mica més viu, això sí, contingut i amb molta suavitat on la resta de companys, inclòs en Xavi es van mantenir dins d'un control sonor que nosaltres vam agrair. Després de la melodia inicial David va continuar fent el seu solo, melòdic, emmarcat en la construcció harmònica del tema. Després d'ell va ser l'Iñaki el que va fer la seva part de solo, un molt bon solo també aplaudit pel públic. Després d'ell, altre cop la melodia del tema, suau tema i melodia composada pel líder de la formació que va agradar-nos a tots plegats.

Després dels seus temes van fer el quart, tema de Ray Charles on ells en van fer la versió que en va fer el gran Roben Ford. Aquesta vegada vam poder escoltar per primera vegada la veu de la Yasmina Azlor cantant aquest magnífic tema. Una balada situada en el "Blues" i el "Soul", en la música popular americana. La Yasmina te una magnífica veu, controlada i treballada per l'estil que ella estudia, el VoiceCraft. El líder de la banda va fer-nos un magnífic solo, un solo en clau de "Blues", molt suau i ben interpretat en la "A", per deixar a la Yasmina cantar de nou en la "B", el "pont". D'una manera magnífica i suau van acabar el tema entre forts aplaudiments.

Després, un altre tema propi, "El camí", a un ritme una mica més viu, un punt "funky", marcat pel piano, baix i bateria, i iniciada la melodia pel David, per després ser en Rubén qui fes el seu solo a teclat sintetitzat mentre la resta de secció rítmica l'acompanyés amb marcat sentit rítmic. Aplaudiments per deixar al líder fer el seu solo, amb reminiscències "RobenFordianes" per l'estil, per les músiques i per algun "lick" que va deixar anar, acabant el tema poc després, de manera prou suau.

David Sánchez Quartet & Yasmina Azlor by Gustaf Soldevila

El següent tema va ser el conegut "El Blues del autobús"  d'en Miguel Rios, interpretat a un ritme prou cadenciós, arrastrat, tema reconegut per tots nosaltres situat ja en un estil més "rocker" però molt contingut, i molt ben cantat per la Yasmina. Després de la veu, la guitarra d'en David en un petit solo per deixar pas de nou a la veu de la Yasmina, la qual va acompanyar a la resta de la banda mentre en David  feia una sèrie de "riffs" per així anar acabant el tema i fent-ho de manera molt  i molt suau. 

El darrer tema de la primera part va ser "La porta", tema original d'en David Sánchez. Tema iniciat amb la guitarra una mica distorsionada però que ràpidament va deixar pas a la melodia amb clares reminiscències rockeres de finals dels 60s. Tema a un ritme tranquil reforçat per la "força" suau de la magnífica guitarra del líder. Després d'un magnífic solo, s'hi va posar el Rubén amb el teclat reconvertit en orgue fent unes quantes notes ràpidament recolzades per la guitarra. Després suavitat per acabar entre forts aplaudiments i encarar el descans per això, descansar, refrescar-nos tots i comentar amb els habituals les diverses músiques escoltades i copsar de quina manera havien "entrat" dins el personal. 

Com que ja havíem vist i escoltat de  quina manera havia sonat la primera part, les respostes a les preguntes eren totes les mateixes.....Molt bé, ho fan molt bé....o diferent, diferent però molt bé...o ja era hora que canviessis d'estil......o és que la Yasmina canta tant bé.....o, o, totes les respostes eren similars valorant la feina feta de manera molt positiva......I encara faltava la segona part, que vindria acompanyada de sorpreses, agradables sorpreses.

Els tems que van tocar la segona part van ser:

Mentre dorms    (David Sánchez)

I don't know        (Noa)

Punt i seguit       (David Sánchez)

Para llevarte a vivir  (Javier Rubial)

Tot està per venir     (D. Sánchez & Rusó Sala)

Sorra i aigua   (D. Sánchez & Yasmina Azlor)

Yasmina Azlor i David Sánchez   by  Gustaf Soldevila

Una segona part que va ser molt més càlida encara i que van començar amb un tema, "Mentre dorms" balada del líder, i que ell mateix va iniciar amb la seva guitarra amb una tendresa remarcable on ens va deixar anar les dolces notes de la melodia, mentre, al darrera, piano, baix i bateria en clau d'extrema suavitat semblava que no hi fossin. Després va ser en Rubén l'encarregat d'enfrontar-se al piano i deixar anar unes precioses notes que van conformar el seu solo. Molt bon pianista en Rubén que ens ha visitat en alguna Jam Session havent-li vist les seves "bones maneres" interpretant estàndards de Jazz. Li va seguir en David continuant la seqüència de solos, fent-lo amb una gran sensibilitat mantenint la dolçor del tema, "Mentre dorms". acabant-lo així amb una total suavitat. Tema on ben bé podríem imaginar-nos al compositor observar la seva estimada mentre dormia i així composar el tema.

Després d'aquesta preciositat en va venir una altra, el "I don't know", aquesta vegada composició aliena però amb la magnífica veu de la Yasmina, qui ens va mostrar el seu potencial, cantant amb molta tendresa, amb una veu força càlida i mostrant-nos també la tècnica del "VoiceCraft", arribant a registres prou alts. Gran tema que va deixar pas al tema que dóna títol a l'àlbum, "Punt i seguit". Tema amb un punt de força rítmica en estil "Funky" ben marcat per la secció rítmica, bateria d'en Xavi i baix elèctric de l'Iñaki. Aquest darrer es va encarregar de fer un magnífic solo, força aplaudit, per deixar pas al solo del compositor i líder de la banda. David va fer un fantàstic solo acompanyat per la secció rítmica incidint amb el so elèctric del teclat. Després hi van tornar amb la melodia del tema, afegint-s'hi la Yasmina fent una mena de cors, arrodonint-lo i aconseguint forts aplaudiments del respectable.

Yasmina, Iñaki i David by Gustaf Soldevila

Després d'aquest tema ens van sorprendre amb el format de veu i guitarra acústica en un tema del Javier Rubial, tema d'autor doncs. "Para llevarte a vivir" va resultar ser una cançó preciosa cantada en castellà, evidentment, on Yasmina va aconseguir deixar-nos clavats i ambdós músics, fer que només se sentís el "rum rum" de la nevera, ai, ai. Una guitarra que deixava anar poques notes, les justes per harmonitzar la melodia que la cantant cantava de manera magnífica, una melodia que ràpidament se'ns va enganxar i que tots interiorment segur anàvem cantant. 

Després de llargs aplaudiments van continuar en format acústic ara però amb la col·laboració de l'Iñaki també a la guitarra amb un altre tema, música d'en David Sánchez, i lletra de Rusó Sala, el "Tot està per venir". Una balada cantada en català per la Yasmina  i on les dues guitarres acústiques van sonar amb una gran suavitat. Un tema melancòlic amb una melodia preciosa que amb la veu de la Yasmina ens va fer estar totalment atents, totalment en silenci, com sempre fa el públic del Jazz Club La Vicentina. 

Ara havia de venir el darrer tema, aquest però amb la música d'en David però amb lletra de la Yasmina, El tema va ser "Sorra i aigua", una altra tema suau amb una melodia maca i que encara va millorar en el canvi harmònic, la "B", el pont. L'orgue d'en Rubén sonava amb suavitat així com els "licks" a la guitarra d'en David. Tema on la veu, a mode de cor, que va fer Yasmina enaltien encara més l'ànim, mentre David ens feia un altre dels seus grans solos. Altre cop a la melodia del tema, ja acabant-lo, amb uns aguts magnífics de la "veu", per acabar-lo poc després delicadament.

Quan et diuen que és el darrer tema és quan et toca presentar-te davant l'escenari i sol·licitar-los el "bis", ara bé, el públic és qui l'ha de demanar i així ho va fer entre forts aplaudiments i demanant-ne una altra.

Acabant el concert i demanant-los un BIS  by Gustaf Soldevila

Aquest, ara sí darrer tema, va ser el "On&On" de Erykah Badu, tema cantat en anglès, seguint la dinàmica "groove", va resultar ser un tema relaxat també, seguint la dinàmica del concert, suau, poc sorollós, amb tots els estris controlats, aconseguint una bona conjunció entre modernitat elèctrica i músiques càlides. David va fer-nos un altre dels seus magnífics solos, melòdics i ple de missatge poètic. Després d'ell, baix elèctric i guitarra, a la vegada, van fer-nos uns acords entretallats, mentre Yasmina cantava com a "background" de tot el grup. Aquest darrer tema va ser un bon exemple, una mena de resum del què havíem escoltat, i tots nosaltres ho vam agrair mostrant-los-els amb llargs i forts aplaudiments.

De fet, és d'agrair la proposta musical presentada pel David i la seva gent, ja que, essent com era d'elèctric el format amb un clar "groove", van incloure temes acústics, balades i d'altres temes prou suaus, ara bé, el què va fer en David Sánchez va ser presentar-nos el seu projecte, ell i la seva música, i tota aquesta amalgama de sons diversos, balades i no balades, que tant ens van agradar és la seva música, fins i tot podríem dir que és ell mateix, sinó del tot, una part molt important d'ell. Com sempre, les fotos les va fer en Gustaf Soldevila , que quan me les doni, en penjaré algunes al blog entre aquestes ratlles, i totes en un àlbum al Facebook. Miquel Tuset.

Cròniques diverses d'un cap de setmana musical amb sardinada popular inclosa

Un cap de setmana totalment musical, barrejat però amb la sardinada popular del diumenge al matí i posterior xerrada del nostre alcalde Oriol Junqueras amb mal de cervicals inclòs. Divendres: excel·lent concert de "Pop-Jazz" de la formació liderada pel David Sánchez Sanz i Yasmina Azlor, de la qual ara mateix em poso a fer-ne la crònica. Dissabte: concert doble a la Nova Jazz Cava, amb O'Farril & Marquès Quartet, presentant els germans O'Farril. En Valentí Grau es va encarregar de presentar-ho de la seva particular i única manera de fer-ho. Va estar com sempre simpàtic, ocurrent i coneixedor de la matèria. Magnífic concert amb un jove O'Farril de 18 anys a la trompeta que ens va deixar clavats i bocabadats! Quin futur li espera a aquest noi, l'Adam O'Farril, considerant com és el seu present. l'Albert Marquès també ens va sorprendre molt i molt positivament en les seves interpretacions al piano. Va mostrar una gran versatilitat tocant temes diversos, d'ell i de l'Adam, i a més amb molt gust i sensibilitat. La resta de companys, el Pep Colls i el Zach, van arrodonir el concert amb una molt bona feina. Després d'ells, un petit descans i ja hi vam tornar a ser amb el Perico Sambeat Quintet. Concertàs que ens va fer el Perico, qui va estar acompanyat per una colla de cracs nacionals a més a més del gran guitarrista i únic component que també va participar en la consecució del treball discogràfic que ens presentava, l'Elàstic, l'André Fernandes. La colla nostra era la secció rítmica on hi vam tenir al nostre amic Roger Mas al piano i teclat / Alexis Cuadrado, al contrabaix i Marc Miralta a la bateria. Fen conya abans de començar li vaig comentar al Perico si em recomanava el disc, que si valia la pena, i després del concert i d'haver-lo comprat li vaig dir que sí que havia valgut molt i molt la pena. Conyes a part, en Perico ens va presentar un projecte on la modernitat d'alguns efectes electrònics va anar acompanyada per unes composicions pròpies amb una gran trempera rítmica i millors melodies. Perico ens va tornar a mostrar el millor d'ell mateix tan amb el saxo alt com amb el soprano. La resta de companys van igualment brillar fent tots ells uns magnífics solos, en particular i pel fet de fer-ne més, els del Roger i l'Andrè. Marc Miralta va mantenir una "marxa" constant durant tot el concert i l'Alexis el va acompanyar la mar de bé. Un concert del qual Joan Monné ens n'havia dit ja les meravelles i que ell va poder veure a l'Ateneu de Sant Feliu de Llobregat, organitzat pels amics de Contrabaix.
Diumenge: a les 11h sardinada popular; a les 12h xerrada de l'Oriol Junqueras. A les 13h ja era al Siglo a veure els vermuts-concerts que fan cada cap de setmana. Tocava escoltar la Big Band Jazzenviu dirigida pel David Mengual i on l'Oriol Jubany s'encarrega de fer-ne la programació. Vaig arribar amb quatre temes de retard i encara vaig tenir temps d'escoltar-ne un parell abans de la mitja part i tots els de la segona. Una Big Band de joves músics, tots d'altíssima qualitat, on alguns d'ells ja han vingut al Jazz Club La Vicentina, com el Miguel "Pinxo" Villar i en Joan Mas. On també hi ha la Natsuko, el Guillem Jubany i una colla més. David Mengual te un espai, uns músics que el segueixen on digui, i les idees suficients per desenvolupar la música que a ell li agrada dirigir i arranjar. Música de jazz amb arranjaments contemporanis de la mà del seu amic Joan Díaz i d'altres; música per escoltar amb unes bones orelles i silenci total, música amb compositors com el Benet Palet, i d'altres. La segona part va seguir la tònica de qualitat i modernitat acabant amb un tema divertit, on vam escoltar la veu d'en "Chiquito de la Calzada" per després afegir-s'hi els músics seguint el ritme de la "conya" que explicava el "Grandito". Després però, poca broma i molta música. Per cert que crec que hi tornen el proper dimecres al Jamboree Jazz Club presentant el projecte que esdevindrà el seu segon disc que enregistraran aviat. Bé, i avui dilluns toca WTF de l'Aurelio Santos amb el Guillermo Calliero & friends obrint la Jam. Abraçades. Miquel Tuset.

Petites Cròniques de les WTF amb Raynald Colom Trio

Benvolgudes i benvolguts, amigues i amics del Jazz Club La Vicentina. Després de pocs dies i d'un en especial de reivindicatiu, sembla que tinc prou temps per posar-mi. Un dijous, on també hi ha diverses mogudes entre les quals un gran concert al Jamboree Jazz club amb la mateixa formació que vam veure al Siglo, en Benjamí León, Pere Soto i Adrià Font;  també tenim la Jam Session del Carmelitas coordinada pel Dani González; la Jam Session del Café del Conservatori del Liceu amb Llibert Fortuny, Gary Willis i Gergo Börlai; la Jam Session de la Nova Jazz Cava amb Ramon Quadrada, Alejandro di Constanzo, Gary Fimister i Aldo Caviglia;  la festa del 10é aniversari que els companys d'Urbaanjazz fan al Café Royale, sense comptar amb la programació del 44é Festival Internacional de Jazz de Barcelona, el Voll Damm, i on tenim també al gran Perico Sambeat a l'Ateneu de Sant Feliu presentant el seu darrer treball anomenat Elastic.

Bé, el darrer dilluns vam tenir una altra de les magnífiques WTF del Jamboree Jazz Club organitzada per l'incombustible Aurelio Santos i el seu millor tècnic, en Leo Bianchi. Una Jam amb 11 anys d'història de la qual no gaires mitjans informatius en parlen, coses que passen i que no haurien de passar. La Jam va estar liderada pel gran bufador del metall, modern i iconoclasta, Raynald Colom, acompanyat de dos "monstres" més de l'escena jazzística actual, en Tomas Warburton i Marc Ayza.

Raynald Colom, Tom Warburton i Marc Ayza by Josep Tomàs

S'ha de dir que tot just abans de començar, l'Aurelio va estar provant una mena de "caixa de ritmes" o quelcom de similar, potser mol més sofisticat, i que ens va deixar un tast de les seves possibilitats fent una estona de proves rítmico-sonores per després deixar pas als músics. Material que tinc enregistrat i que penjaré conjuntament amb totes les al·locucions xerrades d'ell mateix, on no hi haurà cap música però sí totes les presentacions d'aquestes. 

Raynald va començar la sessió després que l'Aurelio fes la presentació com sempre fa, incidint abans en el comptatge del personal assistent, que donada la qualitat dels músics, va resultar ser que no hi érem masses. Bé, deu ser coses de l'horari, ja que a les 20h de la tarda la gent deu tenir coses que fer, tot això dit amb bona intenció. Tot i així, nosaltres, en David Carreras i jo mateix, no ens vam poder seure a la primera fila, ocupada per una colla de noies fotògrafes que no van parar de fer-li fotos al líder i a la resta de companys, i pel Josep Tomàs, també preparat amb els seus estris, el qual estava acompanyat per una parella que ben bé semblaven pare i filla, aficionats al Jazz de les WTF. Raynald va començar a bufar ell sol una introducció llarga i totalment improvisada fins que va iniciar una mena de "riff" motiu repetitiu, moment en el qual s'hi van afegir en Tom i Marc. Ambdós van estar incommensurables, acompanyant-lo a la perfecció i en total sincronia en tot moment. Val a dir que la intervenció d'en Marc Ayza va estar en tot moment "mesurada" i "controlada", la qual cosa s'agraeix. Ell és un bateria atípic, i ho va ser, la qual cosa ens mostra de manera permanent fent "petits" solos a la vegada que fa d'acompanyant rítmic. Raynlad ens va deixar la melodia del "All the things you are" mentre la resta seguia amb la mateixa pulsió rítmica i harmònica, sense importar massa la "petita dissonància" entre unes notes al baix que no variaven d'escala mentre ell es passejava per "quartes". Impressionant com va fer-ho encabir! Després de la improvisació d'en Raynald va ser el Tom qui va ser la seva, amb el Marc que no el va deixar, tocant amb més suavitat per deixar escoltar al contrabaixista americà de Sitges. Mentre tots dos anaven fent, Raynlad ens va deixar un altre trosset de melodia, tema doblat de ritme i que en Clifford Brown interpretava com només ell sabia fer. Més incidència en el tema improvisat amb la màquina doblada de temps i ja en Marc fent redobles sense parar i Raynald fent uns arpegis descendents increïbles. Tom s'hi va tornar a posar ja molt més tranquils tots, moment en el qual van entrar els "quatres" ideals per què en Marc  ens fes uns quants tocs per després fer la seva part del pastís, el seu magnífic solo, controlat en volum i sempre precís i sorprenent per atípic. Després d'ell, Raynald hi va tornar amb la melodia del tema interpretat per Clifford Brown. Després dels aplaudiments totalment merescuts per un primer tema improvisat que va durar més de 15 minuts s'hi va ficar altra cop ell sol començant a improvisar fins que va sorgir una magnífica melodia, balada a ritme de vals, magnífic i suau tema que va iniciar el segon tema de la nit. Després de la magnífica introducció balada, Tom va fer una magnífic i llarg solo, mostrant-nos el lirisme que aquest jove músic atresora i que sempre ens mostre. Seguint aquest magnífic "vals" va seguir Raynald fent el seu solo, modern per les harmonies i estructures emprades, i sense donar-nos compte ja escoltàvem de nou la preciosa melodia sobre la qual ens deixàvem anar portats pel seu ritme cadenciós. No érem al final encara, tot i la proximitat, ja que llavors van encetar un petit solo final per ja si acabar el tema de manera sobtada.
El tercer tema va tornar a ser un estàndard, aquesta vegada tocat a un tempo força viu, d'aquells que et fen "trempar" i que em recorden els temes "fast" que tocava en Clifford Brown, "Brownie" pels amics. Gran tema, interpretat quasi sense improvisació, fent però en Raynald algunes perles barrejades amb el tema i que van finalitzar de cop quan només havien passat cinc minuts.
Després dels aplaudiments van seguir amb un tema iniciat pels timbals d'en Marc, a mode de ritmes tribals africans, trobant-nos en una mena de situació especial creada pel Marc i pel Tom, el qual va afegir sons pre-enregistrats des d'un estri electrònic, tot això a un tempo ben calmat. Mentre tot això passava, Raynald al piano acompanyava a la resta de companys fent algun acord....senzillament meravellós. Per les notes que sorgien del contrabaix d'en Tom ben bé podíem estar escoltant una versió del magnífic "A Love Supreme" d'en Coltrane, tot i que en escoltar la melodia feta pel bufador semblaven sonar altres sons, preciosos sons. Poc després ell mateix va iniciar un magnífic solo, líric com el que més, fent unes magnífiques i delicades frases. Tom Warburton va continuar la seva particular visió del tema mentre Marc Ayza l'acompanyava amb els sons suaus dels plats i tambors. En finalitzar el baixista, Raynald, va tornar-hi amb la melodia mentre amb gran suavitat, la secció rítmica mantenia aquesta mena de ritme tribal. Raynald va fer una mena de "lick" moment en el qual va presentar als músics i a agrair als presents i a l'Aurelio el mantenir vives aquestes WTF. També va dir que havien fet uns quants temes i que no els hi recordava el títol, mentre, dirigint-se a qui això escriu, deia que sí que hi havia algú que els coneixia. Ai las, Raynald, sí que un reconeix les músiques per ja haver-les escoltat però noi, el desitjós títol se sol escapar dels racons de la memòria. És com quan parles amb algú que coneixes de tota la vida, gent del meu poble, i que en aquell moment no li recordes el nom! Doncs igual passa quan escoltes temes de Jazz que has escoltat una pila de vegades però in situ, no te'n recordes del títol. Ja em perdonaràs Raynald! D'aquesta manera va acabar la participació del trio començant amb la Jam Session de Jazz, convidant l'Aurelio  al gran pianista Mark Aanderud en un tema amb molt de swing i blues, un tema Hard Bop iniciat per la trompeta melòdica d'en Raynald que acabant la melodia ja va iniciar el seu solo. La rapidesa i so nítid que aquest magnífic bufador, un dels millors de casa nostra, ens mostra dia a dia que l'escoltem, la seva permanent millora en els aspectes de tècnica, de creativitat, d'emotivitat, etc..Després d'aquest gran solo força aplaudit pel personal, va ser en Mark qui va fer el seu. Aquest gran pianista, assidu a les WTF on ha format part de diversos projectes, ens sorprèn sempre per la seva versatilitat havent-lo escoltat en diversos registres. En aquesta WTF liderada pel Raynald ens va mostrar la seva vessant més moderna fent un magnífic solo, on la mà esquerra va fer meravelles harmòniques mentre la dreta desgranava melodies de la modernitat. En acabar i rebre els merescuts aplaudiments, va ser Tom qui va fer-ne la seva part, sempre amb la mateixa solvència, la mateixa seguretat i creativitat. Quan els contrabaixistes fan els seus solos, t'adones de quina manera maneguen la "melodia" en el solo, essent aquest concepte el que més intenten copsar ells mateixos. Tom és un dels que ho aconsegueix plenament la qual cosa fa que els seus solos siguin molt més comprensibles i rics. En acabar, Raynald va iniciar la roda de "vuits" que van permetre a Marc fer uns magnífics "vuits" a la bateria, per deixar pas de nou a Raynald fent la melodia del magnífic tema acabant-lo de manera suau entre forts aplaudiments.
Van continuar amb un altre estàndard, aquest sí reconegut per músiques i títol. Abans però l'Aurelio  va convidar al jove saxofonista americà Greg Blair i també al bufador argentí Guillermo Calliero i també al pianista Tomàs Fosch. El tema va ser el conegut "Straight No Chaser", d'en Thelonious Monk, del qual en Tete Montoliou n'havia comentat la traducció literal que havia fet un crític "nacional"...."Derecho, no cazador". El tema el van començar els vents a la vegada essent-ne el Greg en començar-ne el seu solo. Jove talent, crec que va dir que era de Boston, que hi és present a cadascuna de les WTF que fa l'Aurelio on ja l'hem escoltat unes quantes vegades i sempre ens ha agradat d'allò més. En aquesta ocasió no va decebre ningú, tocant amb rapidesa i tècnica i desenvolupant idees de gran creativitat. El va seguir en Tomàs al piano mostrant-nos la seva versió del tema, fent-ho també seguint els paràmetres de jazz modern. Després dels merescuts aplaudiments va encetar la seva part del pastís el gran bufador de l'Argentina, en Guillermo Calliero. Aquest te el costum de començar els seus solos a un nivell sonor fluix, fent així mateix baixar el volum de la resta de companys. Una altra característica és la relacionada amb el lirisme, dintre de l'estel·la dels clàssics bufadors passat pel sedàs de la seva modernitat. D'aquesta manera s'aconsegueix que l'audiència estigui més concentrada escoltant els sons a baix volum, on a més a més, s'escolten amb més claredat. Després, ell mateix va que la màquina incrementi el volum sonor pujant el nivell d'atenció arribant finalment a un punt de clímax final. Tom va seguir la tanda de solos fent-lo a un altíssim nivell tant de tècnica com de pulsió rítmica. Després d'ell va ser de nou en Raynald qui va fer-ne la seva part. En contraposició a l'anterior bufador metàl·lic, ell va mantenir un to sonor en tot moment, aixecant encara més a la resta de companys amb la seva intervenció. Sons moderns, notes llargues, melodies complexes molt ben trobades, de gran inventiva i "licks" repetitius que s'enganxen a l'orella, molt de swing i blues, molt de Hard Bop. Uaus i aplaudiments per deixar pas al solo iniciat pel Marc. Solo iniciat amb pocs estris però que després ell mateix es va encarregar d'anar-ne afegint. Tocs simples a diferents elements de la bateria, per després esdevenir magnífics redobles acompanyats de charles i plats. Gran tècnica i millor interpretació la d'en Marc  sobre els diferents timbals. Després d'ell, hi van tornar amb la melodia i ja per acabar el tema.
Un altre estàndard a mode de balada amb un pel de swing va ser el següent tema de la Jam. Interpretada pels bufadors a la vegada per deixar pas a la tanda de solos, iniciada pel Greg Blair, amb el seu tenor de Tudell de Fusta. Melòdic solo interpretat per aquest jove crac, que a més a més va fer tota una colla d'arpegis, mentre al darrera la secció rítmica mantenia una magnífica pulsió. Una secció rítmica formada ara per un bateria alemany, en Fred i pel Martin Laportilla al baix elèctric. Guillermo va iniciar el seu solo, suau com sempre inicia, però amb una exquisidesa increïble, acompanyada d'una sèrie de "patrons" a semicorxeres, patrons creats en el moment de gran dificultat i de millor sensibilitat. Aplaudiments ja per deixar pas al piano de Tomàs Fosch, qui ens va fer també un preciós solo, de gran delicadesa i tècnica. Tomàs és un altre dels habituals a les WTF on ens mostre el seu magnífic i actual estat d'ànim per obre i gràcia de les 88 tecles d'ivori. Un solo d'en Tomàs que va deixar pas al primer solo d'en Martin on el vam poder escoltar a un gran nivell. Aquest gran músic argentí l'hem pogut veure també en diverses mogudes, diversos estils, acompanyant al gran guitarrista Andreu Martínez en un concert que van fer al Harlem Jazz Club on hi va participar també en Roger Guàrdia i Marina Tuset. Martin és un dels baixistes elèctrics amb més solvència i és també habitual a les WTF. El Jamboree dels dilluns és l'espai ideal pels músics que volen tocar. Lloc adequat dirigit per un "regidor" adequat qui els va cridant a mida que hi van arribant. Un magnífic solo, només acompanyat pel bateria germànic, que va anar trillant a mida que l'anava construint amb grans recursos i rapidesa de moviment al llarg del mànec del seu Fender bass. Després, la tanda de "quatres" per lluïment del "drummer" amb tots els companys fent una petita part de solo. Finalment, hi van tornar amb la melodia del conegut tema, amb els vents  tocant-a plegats inicialment, per després fer una mena de final cadascú per la seva bola i arribar així al final definitiu.
El darrer tema de la Jam va ser el "Donna Lee" de Charlie Parker. Tema super "fast" iniciat pels dos vents i que el Tomàs es va encarregar de continuar amb la seva part de solo, magnífic solo que ens va confirmar el seu gran nivell. Després d'ell hi va tornar en Greg amb el seu tenor, fent-lo amb una gran tècnica. Tema difícil per la seva velocitat però que aquests joves músics dominen sembla que sense problemes, i aquest jove crac dons també. Aplaudiments per deixar pas de nou al so avellutat de la trompeta d'en Guillermo Calliero, qui el va iniciar de nou baixant el volum general i així poder-los escoltar millor. Mica a mica, a mida que ell anava entrant en el solo, tots plegats anaven augmentant la "tensió" i també el volum creant-se una mena clímax permanent. Aquest gran bufador, de gran tècnica i sensibilitat ens enlluerna cada vegada més, a cada dia que l'escoltem. Martin Laportilla va continuar la tanda de solos, tocant a una gran velocitat i anant amunt i avall del seu mànec del seu Fender, demostrant-nos la seva gran creativitat, tècnica i inventiva. Després d'ell van començar la tanda de "quatres" per així gaudiment del bateria alemany Fred. Després els "quatres" es van convertir en "dosos", i així tots plegats van formar part d'aquesta mena de solo compartit per gaudi de tots plegats. Van tornar al tema, difícil tema per ràpid, on  també s'hi va afegir el Martin en la interpretació de la melodia. Aplaudiments llargs per deixar pas als experiments que ara començaven. 
El "tema" que va començar l'experiment de la mà de l'Aurelio, va resultar ser una barreja d'estranys sons barrejats amb la pulsió fixa del piano i demés companys. La veu de l'Aurelio, modulada pel gran tècnic de so Leo Bianchi, i per la mena de "teclat" que el Regidor controlava, tot això barrejat amb la música que sorgia de la resta de companys, va compondre un resultat sorprenent i prou captivador. Increïbles eren els sons obtinguts en temps real, tot improvisat i amb la intenció creativa per aconseguir els més estratosfèrics sons. Una passada. Bé, sembla que ja n'hi ha prou. I com sempre, quan en Josep Tomàs tingui les fotos, alguna d'elles la veure-ho barrejada amb aquest text. Gràcies a l'Aurelio, Leo i a tots els músics que cada dilluns fan possible aquest magnífic i únic esdeveniment. Miquel Tuset.

Íntim i magnífc concert de Marina Tuset i Andreu Martínez a La Tasca de Cervelló

Molt bon dia amigues i amics del Jazz Club La Vicentina. Ahir vam poder anar a La Tasca  de Cervelló, local magnífic on cada dissabte s'hi fan concerts en petit comitè, en un magnífic Pub, Club que han muntat a "les golfes" de l'antiga casa, reconvertida en magnífic bar restaurant i els dissabtes,  a l'hora de les "bruixes", en local per escoltar música en directe.

Un local regentat per una família, la d'una persona entranyable a la qual no veia des dels "increïbles anys" de l'època del primer TOTEM, on jo hi posava discos, i quins discos amics, l'amic Juan Carles Villasanta, la seva dona i fills.

Aquest dissabte vam anar-hi a veure i a escoltar a Marina Tuset & Andreu Martínez, els quals ens van presentar el seu projecte, íntim projecte, on ambdós canten, l'Andreu els seus temes i la Marina fent-ho versionant temes d'estils diversos.

Va ser un concert amb una gran qualitat interpretativa d'ambdós intèrprets, on el reconegut Andreu Martínez  dóna suport a la creixent solvència de la jove Marina Tuset. El Blues, el Soul es van barrejar amb temes de la música popular per oferir-nos un gran repertori, on també hi va haver cabuda pels temes propis, els de l'Andreu, temes preciosos també cantats per ell mateix, mostrant-nos la gran qualitat d'aquest gran músic, gran guitarrista i també compositor. Amb una guitarra acústica electrificada i una "pedalera", l'Andreu va mostrar-nos el seu control sobre els estris electrònics, aconseguint barrejar "loops" enregistrats en temps real amb solos de la seva guitarra. L'efecte final és sorprenent i molt més enriquidor, ja que la impressió que l'oïdor te és la de l'increment instrumental. 

A l'Andreu se'l pot veure els dimecres al JazzPetit on coordina la Jam Session conjuntament amb el nostre amic Miki Santamaria i el Roger Guàrdia. Allà el podreu escoltar en la seva versió més bluesera, interpretant temes de qualsevol estil inclòs el Jazz. Conjuntament amb la Marina els tindrem al 44 Festival Internacional de Jazz de Barcelona el 30 de novembre al Harlem Jazz Club. 

A la Marina la veiem cada vegada més i més sòlida, amb més tècnica vocal, més expressivitat, i com sempre que l'hem vist, prou tranquil·la i segura a l'escenari. Ens va sorprendre i molt, segura per estar acompanyada pel millor company, el qual, a sí mateix li va enfortir la gran compenetració de la seva jove parella artística. 

Els nostres amics del Club de Jazz Sant Cugat, el David Carreras i en Carlos Sampietro van venir també, i aquest darrer amb la seva càmera de vídeo, per de passada enregistrar el concert. Segur que quan tingui el vídeo editat el podrem veure, i quan això passi, també el veure-ho tots vosaltres. També van venir dos assidus admiradors des de Sant Vicenç dels Horts, el Rafa i el Toni. També hi havia els familiars més directes de l'Andreu, residents a Cervelló. 

Només queda que us escolteu amb atenció aquest magnífic concert, magnífic projecte compartit de l'Andreu Martínez i Marina Tuset.  
Aquí hi teniu un tast del concert interpretant un tema.  Miquel Tuset.