Sí, la música sonava i de quina manera! Però és clar; qui eren aquells nous Reis? Doncs el quintet liderat pel Llibert Fortuny al saxo tenor, Perico Sambeat al saxo alt, Albert Bover al piano, Massa Kamaguchi al contrabaix i Marc Miralta a la bateria!!! Quin quintet de Reis del Jazz!! Haig de dir que cada vegada que em deixo caure pel Jamboree, sempre he pogut seure i gaudir còmodament de la música, darrerament acompanyat pels amics del Club de Jazz de Sant Cugat. Però noi, cada vegada que hi toca el Llibert, els dilluns a la Jam Session que hi fa, i ahir, 8 de gener, la sala sempre és plena. Per descomptat que no pots seure, però és que tampoc els pots ni veure. Totes les voltes del Jamboree estan atapaïdes de personal. Estàs limitat, tu i mols altres, a escoltar, mirar d'entreveure algú quan toca i poca cosa més. Suposo que per aquest motiu el Max i la seva dona van fotre el camp! Anem cap a la música. És fonamental deixar-te portar, escoltar mirant amunt, amb les orelles ben obertes i també els ulls, intentant veure les notes que surten de l'escenari i que estan per allí voltant. Això és el que vaig estar fent tota l'estona. Ah sí, la música....El post bop que vam començar sentint amb els dos saxos fent com una mena de batalla campal va ser d'allò més impressionant només per començar, i el tema era I hear a Rapsody, un estàndard tocat per tothom, Coltrane i companyia. Després el repoker de reis van fer dos temes del Perico; el primer va ser Guardian de los sueños per després un increïble No te aguanto más, dedicat a les parelles dels músics que ja no poden suportar-ho més, els assajos, els bolos, anar d'aquí cap allà, i un llarg etc...Mentre, el Llibert va presentar els músics, dels quals en va fer una gran lloança. Van seguir amb temes més delicats, suaus, un My one and only love, sensual, per continuar sense interrupció amb un Cherokee impressionant. Els dos saxos van demostrar a tothom que són de lo milloret d'aquí. Els seus companys no van fer de menys, ja que l'Albert Bover va mostrar-nos la seva excelsa qualitat, amb un so nítid i clar; uns solos impressionants plens de imaginació i tècnica. El que va ser massa va ser el Massa Kamaguchi. Un gran tècnic del contrabaix, amb uns solos amb molt lirisme i sempre mantenint la pulsió increïble que se li demanava. Marc Miralta a la bateria va captivar-nos a tots els que érem prop d'ell, i a tots els que l'escoltàvem. Utilitza tot tipus de recursos acústics per fer sonar la bateria, de la qual, crec que només la caixa i el kit de plats era d'ell. Toca aparentment d'una manera simple, senzilla diria algú, però noi, al cap de pocs moments te n'adones que allà davant tens un monstre dels timbals. Del Llibert i del Perico, què es pot dir que no se sàpiga. Només cal seguir-los una mica, estar al cas dels seus treballs discogràfics per veure qui són. El Llibert toca el saxo tenor des que va néixer el seu fill i li va posar de nom Jan (John) en honor al gran John Coltrane. Toca el tenor amb molt lirisme i d'una manera molt melòdica. Comentàvem després amb la Marta Olano, pintora i amiga del Joaquim i Dani Molina, que el Llibert havia passat de fer un so estratosfèric amb el saxo alt, a fer-lo més assequible, més melòdic, més líric tot i els seus solos inversemblants utilitzant tot el registre de l'instument i més si cal, els sons altíssims. El Perico va ser aquesta vegada qui va fer de Parker, tot i el seu so dolç i gens estrident, considerant el tipus de so que es pot obtenir d'un alt. Haig de dir que l'Anna i jo els vam veure ja fa uns anys, crec que era le presentació del Llibert al Jamboree, acompanyat també del Perico, que era qui li feia els honors, i vam poder seure tranquil·lament i gaudir d'un gran concert de Jazz, sense tant tràfec de personal. És clar que devien ser els inicis del Llibert, més o menys, tot i que el Perico ja era molt conegut, i que ara, després d'haver fet tants treballs diversos, amb la Big Band del Taller a la plaça de la Catedral, amb el seu Trifàsic, un Jazz eclèctic, electrònic, experimental, també amb treballs a duo amb Manel Camp, pianista de Jazz excepcional; doncs això, que aquest encara jove músic, te un reclam impressionant. El Perico està fent també diversos treballs amb el Colina i el Marc, a més d'altres també prou agosarats, tocant el seu EWI. Crec recordar-li unes paraules al Llibert relacionades amb el perquè fa aquests experiments sonors, i deia que, un músic quan comença a estudiar ja fa això de repassar tot el Real Book, tocar-ne tots els temes, estudiar-ne els solos, etc.. però que no s'ha de quedar en només això, que les possibilitats creatives són immenses i que no s'han d'obviar. És per això que investiga, però ahir ens va demostrar que ell tampoc oblida els mestres i que quan convé els recorda a la seva manera. Van fer un bis magnífic interpretant un tema de l'Horace Silver, The Jody Grind, fantàstic, amb un ritme funk increïble barrejat amb blues per marxar definitivament i acomiadar aquesta nit fantàstica dels 5 Reis. El Llibert i el Perico s'han guanyat a pols tot el que estan fent, tot el que ens estan donant. Tot això fa que el catxé d'ambdós músics hagi pujat bastant, la qual cosa fa difícil contractar-los si és que no tens algun tipus de subvenció. Nosaltres mirarem de fer-ho de la manera que sigui. Miquel Tuset.
NOVA NIT DE REIS AL JAMBOREE: 1ª PART: EL RELAT
Doncs sí: ahir va ser una nova nit de Reis al Jamboree, però cal explicar-ho tot. D'entrada us diré que convé fer-se soci del Jamboree (si podeu) ja que, en la programació que ens envien cada dos mesos (en aquest cas servirà per gener i febrer) es pot veure la magnífica programació que ens ofereixen, cosa a l'abast només d'aquest Club de Jazz, que enguany en fa 50 d'existència, i que és el vaixell insígnia de casa nostra, amb permís dels Festivals de Jazz que aqui podem gaudir, és clar. Jo hi vaig anar d'hora, tot i que una mica després de les 21h, coses del Dakar. En arribar-hi, em trobo que la sessió ja havia començat, i que a més a més, l'entrada era reservada per "premsa" i "diferents mitjans d'informació". Putada!! hi ara que faig! Em toca voltar per la plaça Reial una estona, pel barri de la Ribera, a veure a vells amics, a fer un Swarma i tornem-hi. Només treure el cap a la plaça i ja veig una cua que surt del Jamboree i que ja em fa témer quelcom desagradable. M'acosto i ja sento que em diuen alguns de la cua que no hi ha entrades!! Ostres! Intento convèncer a l'amable porter del Jamboree, un tio gran amb cara de mala llet, només cara però. Em saluden, em giro i veig al Biel Amargant i la seva parella Mayte Alguacil, que ara canta amb els Ivanow. Hola, hola quina casualitat, etc... què farem Biel podrem entrar? No hi va haver manera de convèncer al porter que entréssim. Mentre tant que sento algú que parla de Dani Molina; jo que el veig i ràpidament que el saludo, ja que ell ja era dintre, a punt de baixar les escales. Eh Dani, saps qui sóc? En Miquel del JCLV, amic del Joaquim!! Hola, hola que em diu. I jo que li dic; a veure si em passes cap a dins noi. Ell hi era allà amb la seva parella, la Maria Lorea, també cantant, però no va poder ser. Mentre tant veig que surt un home amb barret i una dona, ambdós ja granadets. Resulta'n ser el Max Suñé i la seva parella. I jo que li dic al porter, mira, ara ja podem entrar ja que està sortint el Max i la seva dona. Però res. Ell que em diu de manera persuasiva, és que no hi ha tickets home, no insisteixis més. Ok que li dic, d'acord. Se m'acosta un home per darrera i em diu en anglès. It's only for members? I jo que li dic que no, there is no tickets. No place for anybody. Mentre que veig que el porter s'acosta al grup de sis persones col·legues del Biel i sento que els diu que només podríen entrar dues o tres persones. Veig que s'acomiaden els altres quatre i començo a veure alguna possibilitat, car ells són dos i jo soc el tercer. Efectivament, m'acosto i entenc que el porter ja havia comptat amb mí a més del Biel i la Mayte. Total que sento a la Mayte que diu que li falten 5 € per entrar i jo que li dic que no es preocupi que els poso jo. Però nois, el bon porter, cap de sala, fa ver la darrera excepció, ja que vam poder entrar sense pagar un duro, la qual cosa ens va permetre a tots tres poder consumir a baix un parell de birres. Començar a baixar les escales i escoltar la música que sonava va ser tot una sola cosa. Final de la primera part. Miquel Tuset.
Proper Concert de Jazz ( Festa Major d'Hivern de Sant Vicenç dels Horts a La Vicentina)
Data: divendres 22 de gener 2010SWING SET : (la locomotora negra, la vella dixieland, etc..)
Àngel Molas, saxo baríton i clarinetSergio Fructuoso, saxo alt
Miquel Donat, trompeta
Víctor González, trombó
Octavi Bañuls, piano
Pep Rius, contrabaix
Olivier Rocque, bateria
ÁNGELA SUAREZ QUINTET al Club de Jazz de Sant Cugat
Hola de nou a tothom: varem anar a veure l'Ángela Suárez Quintet al Club de Jazz de Sant Cugat i hem de dir que ens va sorprendre molt. Sabíem que anàvem a veure una artista polifacètica, i que el Jazz no seria "standard", però tot i això, ens va demostrar de quina manera una artista sap moure's dalt l'escenari. De quina manera més particular va saber comunicar-se amb el públic assistent. No només va cantar, que això ho fa molt bé, sinó que, a més a més, ens va explicar diverses anècdotes, algunes de divertides, entre tema i tema. Va tocar diversos estils, tots molt ben interpretats, tant de boleros, com algun standard, com també algun tema pop, per arrodonir-ho amb un tema del Serrat, "paraules d'amor" que ens va entendrir força. L'Àngela s'acompanya d'una formació sòlida, que fa el seu treball d'una manera molt elegant i d'una indiscutible qualitat. Al piano, José Alberto Medina, músic canari, va tocar amb molta sobrietat els dos teclats que tenia dalt l'escenari. Un Jepp Rassmusen al saxo tenor, un Martin del 39, que el va fer sonar "antic" en uns solos molt ben treballats. Al contrabaix hi havia Paco Weht, músic argentí, de molt prestigi i que el març d'aquest any va acompanyar al Biel Amargant en aquest mateix espai, "la llibreria el Siglo" del Mercantic. I ja finalment teníem a la bateria Ramiro Rosa, també argentí, que va contribuir a que la nit resultés rodona del tot. Els nostres amics del Jazz Club de Sant Cugat ens sorprenen a cada concert, però sempre mantenint la qualitat. Felicitats amics!! Ens veiem el proper dissabte!! Miquel Tuset.
ÁNGELA SUÁREZ al CLUB DE JAZZ de SANT CUGAT
El proper divendres 11 de desembre anirem al Club de Jazz de Sant Cugat a la llibreria "El Siglo" (a prop del Belgrado) a veure la nova proposta que ens ofereixen. El concert comença a les 22h. tot i que es pot fer un "pica pica" cap a les 21h. que és opcional. Es tracte del quintet de la Ángela Suarez, artista polivalent, acompanyada d'un grup de músics de Jazz de primer nivell. Vejam com es manifesta la mateixa artista:
El Jazz em va donar tot allò que podia desitjar; la màxima creació en aquell moment “de duende” on la veu junt amb els altres instruments es troba en una unió indescriptible.
Aquest concert és el recull d’algunes de les cançons que més m’han influenciat i que han format part de les meves vivències. Conté un repertori especialment escollit, es un passeig per autors clàssics com; Rogers, Hart … Per contemporanis com Billie Joel, Stevie Wonder, Fito Páez o Armando Manzanero. Tots m’han apropat a la essència jazzística de la manera més sincera i sense prejudicis. Només música i creació.
M’acompanyen una formació de músics de màxim prestigi i talent: Jeppe Rasmussen al saxo, José Alberto Medina al piano, Paco Weht al contrabaix i Ramiro Rosa a la bateria. No us ho perdeu.
Ens veiem el divendres. Miquel Tuset.
El Jazz em va donar tot allò que podia desitjar; la màxima creació en aquell moment “de duende” on la veu junt amb els altres instruments es troba en una unió indescriptible.
Aquest concert és el recull d’algunes de les cançons que més m’han influenciat i que han format part de les meves vivències. Conté un repertori especialment escollit, es un passeig per autors clàssics com; Rogers, Hart … Per contemporanis com Billie Joel, Stevie Wonder, Fito Páez o Armando Manzanero. Tots m’han apropat a la essència jazzística de la manera més sincera i sense prejudicis. Només música i creació.
M’acompanyen una formació de músics de màxim prestigi i talent: Jeppe Rasmussen al saxo, José Alberto Medina al piano, Paco Weht al contrabaix i Ramiro Rosa a la bateria. No us ho perdeu.
Ens veiem el divendres. Miquel Tuset.
UN PIANO PER A LA VICENTINA
Doncs sí, ens aniria molt bé poder disposar d’un piano per a l’entitat. De fet en teníem un, però en una nit de trons, també es va destronar
Us preguntareu el perquè necessitem ara un piano i no abans. I us contestarem; és que abans també el necessitàvem però vam anar tirant. Quina coral no necessita un piano! Quin teatre no necessita un piano! Quantes coses podríem fer amb un piano, tant a la coral “El Llesamí” com també a l’elenc teatral. Segur que millorarien les interpretacions d’uns i dels altres. Però a més a més des del juny, tenim una nova secció dins l’entitat que sembla que rutlla força bé, si considerem les actuacions que han fet i el públic que hi ha anat. Es tracte del Jazz Club
BIEL AMARGANT QUINTET al CLUB de JAZZ de SANT CUGAT
Hola de nou: vam avisar que aniríem a Sant Cugat a veure el quintet del Gabriel Amargant i ho vam complir. La nostra relació amb els nostres amics de l'esmentat Club de Jazz es va refermant. El dissabte 28 hi vam anar nosaltres després que ells vinguessin el divendres 27 al Jazz Club la Vicentina. Tots plegats hem gaudit d'un cap de setmana de Jazz de molt nivell. El Gabriel Amargant quintet va presentar una formació immillorable,amb el Raynald Colom a la trompeta. La secció rítmica estava formada pel Chema Riera al piano, Rai Ferrer al contrabaix i Ramón Angel Rey a la bateria. Amb aquesta formació de saxos, trompeta i secció rítmica van poder configurar un repertori fet a mida. La primera part van presentar diversos temes d'una de les millors formacions del post bop i inici del hard-bop que va estar protagonitzada pel Clifford Brown i Max Roach, trompeta i bateria respectivament. Per aquesta formació hi van passar músics d'una gran qualitat però que han passat una mica desapercebuts com és el Harold Land, saxo tenor d'una tècnica exquisida i que mai va desentonar al costat d'un gran geni com va ser el Clifford Brown. També aquest darrer va realitzar treballs amb el Sonny Rollins, i amb molts més músics importants. El Biel i el Raynald van retre homenatge a Harold Land, Sonny Rollins i al mateix Clifford, interpretant tot un seguit de temes que aquests darrers van deixar per a la história. Temes com Jordu, Delila, un tema del Sonny Rollins, el Cherokee que van clavar en la seva versió, i més que ens van fer aplaudir llargament després de cadascun d'ells. La segona part la van dedicar a una altra formació emblemàtica que va ser la que van formar els germans Adderley, el Julian (Cannonball) i el Nat. El Julian és un dels saxos alts millors de la història del Jazz, compartint podi amb el millor Charlie Parker. Va acompanyar al Miles Davis i a John coltrane en diversos treballs. Ell però va formar el seu propi quintet amb el seu germà Nat, bon cornetista, però ni de bon tros del nivell del seu germà Julian. El Nat va ser però un molt bon compositor i alguns dels seus temes formen part dels clàssics estàndards de Jazz, com és el work song. Van començar a tocar temes que els Adderley havien popularitzat i que el Gabriel i el Raynald ens van recrear. Els solos es van anar alternant entre ells, participant també el Chema i el Rai en molts dels temes. El Ramón Angel no va parar i sempre va mantenir un pols imparable i totalment exquisit, tant portant el ritme com fent els redobles amb finor, mai amb estridència. La segona part va continuar amb diversos temes dels Adderley, el work song ja quasi al final ens va fer quasi aixecar de la cadira. Tot i això, un dels temes més impressionants que van interpretar va ser per a mí Stars Fell on Alabama. Tema considerat com a balada i que el Biel va tocar amb el saxo alt, demostrant-ne igualment el domini que te sobre saxos i clarinet. Aquest tema te una història al darrera de lo més trist que un es pot imaginar. No sempre una balada és una peça romàntica, i en aquesta ocasió encara més. Aquesta història d'uns estels caient sobre Alabama fa referència a una nit desgraciada on una colla d'assassins del KKK van apallissar i penjar a tres joves, el color de la pell dels quals era el contrari del blanc. Els músics van acabar la nit fent un bis que tots vam aplaudir encara amb més força, donada la situació de final definitiu. Un gran concert de Jazz. Els tindrem amb nosaltres el divendres 19 de març sinó passa res. Miquel Tuset.
FACEBOOK Y JAZZ CLUB LA VICENTINA
Si fuera un país, Facebook, con sus 300 millones de usuarios, (seis en nuestro país), sería el cuarto más grande del mundo.
“La vida es amistad, y saber que le importes a alguien, sentirse escuchado activa el sistema inmunológico”, apunta Bernabé Tierno, psicólogo y autor del libro Los pilares de la felicidad.
Pero no se trata de buscar afecto o amistad (eso ya lo hacemos a diario en nuestras vidas privadas), sino potenciar al máximo y de una forma fluida información entre grupos de personas que tengan aficiones comunes, y crear conexiones entre ellas, para que les resulte más cómodo y fácil comunicar y expresar sus gustos y/o preferencias musicales a través de una red social como es Facebook (en nuestro caso la música de jazz).Facebook, es una forma de estar conectado con gente y hacerles llegar información y mensajes de manera gratuita. Se ahorra mucho dinero en teléfono y tiempo, y además sabes que si mandas algo por Facebook, la gente lo verá, ya que la mayoría consultan cada día sus cuentas.
Como registrarse y empezar a usar Facebook?: http://www.youtube.com/watch?v=H0SMNdZI1Og
Como unirse a un grupo en Facebook?: http://www.youtube.com/watch?v=Ru1DbsVjlmg
Facebook de Jazz Club La Vicentina: http://www.facebook.com/group.php?gid=143090192631
Joaquin Rabassa
ELS CONEIXEU? NO? DONCS VEIEM QUÈ DIUEN D'ELLS
CAIXA PENEDÉS Vi JAZZ 2009 (Vilafranca del Penedés 3,4 i 5 de juliol de 2009)
SUPERCOMBO & SUSANA SHEIMAN
Dissabte 30 de juny de 2009, Saló del Casal Societat “La Principal”, ENOJAZZ Dinar-Concert
Susana Sheiman (veu i percussió vocal), Dani Alonso (trombó), Xavi Figuerola (saxo tenor), Ignasi Terraza (piano), Manel Àlvarez (contrabaix) i Erwin Seeruton (bateria)
Al migdia de dissabte arribava un dels actes més sorprenents del Vijazz: L’enojazz. A l’interior del Saló centenari del Casal, els assistents van poder gaudir dels ritmes del Swing amb la formació del trombonista de Banyoles, Dani Alonso, units als millors caldos del Penedès i els plats elaborats pel Restaurant Cal Blay. Cada plat va ser regat amb un cava o un vi concret i posat en situació per una cancó de la veu dolça de Susana Sheiman.
En el pla estrictament jazzístic, cal esmentar la delicadesa sublim d’Ignasi Terraza, aquest pianista que, pas a pas, s’està guanyant el lideratge i s’ha convertit en un dels més sol•licitats a casa nosta. Per descomptat, en Xavi Figuerola fent ús d’aquell so voluminós i decidit, i també de la seva versatilitat. I els de la base rítmica, el sensat Erwin i un incansable Manel Àlvarez, amb dos solos prou meritoris.
No oblidem una veu com la de Susana Sheiman, amb la sinuositat adequada i aquell timbre que recorda més aviat a Ella Fitzgerald. En un parell de cançons es va permetre el luxe d’oferir tímidament algunes percussions vocals que no van passar desapercebudes.
Extracte del comentari que van fer els organitzadors del Festival de Jazz de Vilafranca del Penedés del darrer estiu.
TEODROSS AVERY QUARTET AL SUNSET-JAZZ GIRONA
Ahir 7 de novembre vam poder anar a Girona a veure i escoltar un gran saxofonista tenor americà, Teodross Avery. Les referències eren immillorables, ja que sabíem que lo que anàvem a escoltar havia de ser Jazz del bo i millor. Tot i això, hi havia una incògnita que voltava pel meu cap a mida que ens apropàvem a Girona. Tocarà Jazz del que es fa avui dia recordant als grans monstres del passat? Tocarà composicions pròpies amb gust a Jazz? Farà pop, funky...etc? Tot això ens ho preguntàvem i tot això es va esvair i aclarir només en escoltar el primer tema, de John Coltrane que va ser 26-2. Va sortir a l’escenari un home jove, trentena d’anys, ben plantat i d’una alçada i envergadura considerables. Tenia el tenor entre les mans i el bellugava i movia com un joguet. Teodross Avery ha estat durant molts anys fent temes més al costat del món del pop que del Jazz. Ha acompanyat a cantants de pop, Shakira, Amy Winhouse i d’altres, a més a més de compondre temes per aquestes mateixes cantants, i això l’havia apartat dels seus passos inicials. Ell ens explicava que la primera vegada que va arribar a New Yotk des de Boston, 21 anys enrere, amb el seu camió carregat d’equip i músics, van arribar tan cansats que ja no van poder sortir. El dilluns però va anar al Blue Note i va deixar-li al Cedar Walton una cinta amb els seus temes. Aquest li va dir que ja podia anar a tocar amb ell al Blue Note. Teo ho explicava molt satisfet d’haver tingut aquesta sort només trepitjar New York. Va tocar tot un seguit de temes estàndards amb una tècnica increïble, amb molta força escènica, amb tot tipus de recursos efectistes, i demostrant les moltes vegades que havia escoltat als mestres. Alguna de les composicions pròpies que ens va interpretar ens va fer tremolar per la seva tendresa, i alguna altra ho va fer degut a la seva potència i velocitat. Va girar pel Bop, Hard Bop, Bossanova, West Coast, Balades, Blues, Cool, Groove....Va passar per la majoria d’estils del Jazz, deixant de banda però el Free Jazz i d’altres estils ja “passats de moda”. Aquest home ens va ensenyar com es fa això de comunicar-se amb el personal, cosa no usual a casa nostra; dèiem, els americans són així. Doncs sí, ens va fer picar de mans portant el ritme de diversos temes, i si aflacàvem ens ho tornava a mostrar picant ell mateix de mans. Ens va fer participar del seu espectacle essent actors a més a més d’espectadors. Aquest concert va començar a les 22h i va acabar a les 3h de la matinada. Tot un curro per part de tot el quartet. Va fer mitja part i es va posar a vendre discos del seu darrer treball que com possessos vam comprar. El disc però no és ni de bon tros el tipus de música que vam sentir en directe, cosa que es podia llegir en la propaganda que hi havia damunt les taules del Sunset, però tot i això alguns de nosaltres en vam comprar per mostrar-li la satisfacció que sentíem després d’aquella magnífica primera part. La segona part va començar tard, passada la 1h de la matinada, i ho va fer amb la mateixa força inicial. Ens dèiem, de quin lloc deu treure aquest home l’energia, que semblava inesgotable. Doncs sí, som-hi de nou, com si res. Va tocar fins passades les dues de la matinada amb la mateixa energia amb la qual havia iniciat el concert. Temes tendres com el Lover man, i d’altres amb més força. Increïble. Per acabar-ho d’arrodonir, ens va fer cantar repetint les frases que ell feia, i com sembla que li va agradar, va treure la seva càmera de filmar i ens va començar a filmar a tots mentre cantàvem. Inaudit, per rar, perquè jo no ho he vist mai, i perquè ens va agradar a totes i a tots. No voldria deixar de parlar de la resta de companys que acompanyaven al Teo Avery. Al piano un gran músic italià de Jazz, Fabio Miano, músic que ja fa temps que treballa per l’estat Espanyol, i que viu a Alacant. D’una gran tècnica interpretativa amb molt bon regust de jazz modal, i sempre pendent de la resta de companys. Sobri i no gens percudiu, un pianista molt suau. Excel·lent pel Fabio. Un Joan Motera al contrabaix totalment convincent amb uns solos molt ben quadrats i melòdics. Difícil va ser per a ell aquesta nit de tanta feina. Ell i l’Esteve Pi no van parar en cap moment. L’Esteve va tocar la bateria com ja ens te acostumats, amb la precisió, ritme, swing, suavitat, redobles amb caixa esmorteïda en el fantàstic Caravan que van fer. Canvis de ritme en molts dels temes que van fer al gust del Boss. Aquest quan feia referència a l’Esteve el presentava com Steve Pi, així com l’Steve Mc Queen, el recordeu? Bé, doncs l’Steve Pi ens va demostrar el perquè Mr. Teo Avery ha pensat en ell, o qui sigui el qui hagi organitzat aquest quartet per fer bon Jazz per l’estat Espanyol. Doncs això, que aquests músics se’n van de gira per les Espanyes; Girona, València, Vigo, i d’altres poblacions. Que els hi vagi tant bé com els hi va anar pel Club Sunset de Girona. Un vertader Club de Jazz, amb fum inclòs malauradament pels no fumadors. Llarga vida al Sunset. Llarga vida al Jazz. Miquel Tuset.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
.jpg){kind=link}
