Petites cròniques de les WTF...amb Jefferson Otto Trio i un llarg etc..

Una altra WTF per a la història, histèria? Em va semblar escoltar aquestes paraules per obra i gràcia de l'Aurelio Santos. Un titular podria ser... des de la pau rítmica de les bossa-noves fins l'esclat del free! Va ser així mateix com us ho dic. El trio inicial format per JEFFERSON OTTO, RODRIGO BALDUINO y JOAO OLIVEIRA, ens va oferir una primera part on les noves bossa-noves, versions va dir ell, van tenir un públic atent escoltant la novetat, si considerem que normalment ens trobem Jazz. Van tocar temes desconeguts per la majoria de gent, temes actuals amb una frescor inusitada. 

Jefferson Otto by Josep Tomàs

El Jefferson va resultar ser un molt bon cantant i millor bateria. La seva veu i seriositat a l'escenari, van anar lligades amb un control total dels difícils  ritmes brasilers. Va presentar al grup, va parlar tranquil i segur, sempre amb un somriure natural i va estar distes i amable. Els companys que el van acompanyar, el Rodrigo i Joao Oliveira, van estar en tot moment a la seva alçada. Cal destacar els solos que va fer el Joao a la guitarra, per ràpids i ben executats, i la pulsió rítmica del Rodrigo amb el seu baix elèctric. Van fer la broma que s’haurien de dir “The Afonicous Band”, ja que semblava que estaven tots prou afònics. Entremig, varen convidar a una jove brasilera de pell enfosquida, la Lidia Lucas, “Negra” Lucas? va fer-se dir ella mateixa, molt simpàtica i riallera, la qual va canviar una mica les estructures melòdiques i rítmiques. Vàrem entrar al món de la Samba, més alegre i divertida que les Bossa-noves, un pel melancòliques, on ella es va deixar anar literalment, tant en l’aspecte musical com en el rítmic, ballant de manera desimbolta. Va ser una alenada d’aire fresc aplaudit per tots els presents i que va deixar pas a més temes en clau bossa. 

Lidia Lucas by Josep Tomàs

Recordo el que van fer de Baden Powell d’un recital a París, on de la Suite de tres moviments, l’Otto va decidir agafar-ne el del mig, que va resultar preciós.

Després d’aquest primer passe, l’Aurelio Santos ens va fer-los aplaudir fins aconseguir que fessin un altre tema, que també va ser molt interessant. Un tema del Joao Oliveira que va ser qui el va cantar i interpretar la mar de bé. També ara, mentre els companys remenaven les guitarres, el Jefferson Otto, ens va deixar bocabadats mentre tocava la seva bateria, que incloïa una timbala per aconseguir aquells sons més brasilers. Després d’aquest tema i més d’1 hora de bona música, va començar la Jam Session de la mà del seu Regidor, l’Aurelio Santos.

Demanar forts i més forts aplaudiments per els músics és una de les seves tasques, auto-imposades, i de la qual en treu un elevat rendiment. Finalment, tothom aplaudeix una bona estona, i aquesta vegada també vam aplaudir a tot el grup de l’Estudi Puche, amb la seva directora al capdavant, la Carme Puche, i amb tots els seus companys i companyes al darrera de les màquines de vídeo i àudio.

l'Aurelio va convidar a l’escenari a una dona menuda però molt simpàtica, la italiana Iris, de Gènova però que també havia viscut a  Sicília i que va dir que sempre venia a Barcelona per les Festes de la Mercè, i que li agradava molt la ciutat. Va cantar el “How Insensitive” amb molta gràcia i simpatia, després de dir-nos que se li havia cremat el vestit en el “córrer foc” i deixar-nos alguna paraula en català, la qual cosa li vam agrair. Un tema dolç després de la força del darrer tema del trio liderat pel Jefferson Otto, que ens va situar en una altra atmosfera.

Les WTF amb el Jefferson OttoTrio i molts més

                            Totes les fotos  by  Josep Tomàs

Seguidament el Regidor va convidar al Claudio Marrero, saxo tenor, jove canari que dia a dia ens mostra les seves millores tècniques i estilístiques, per  després convidar al pianista uruguaià Rodrigo González Palen, i amb la mateixa formació del trio anterior van fer un estàndard interpretat però a un ritme totalment diferent i entretallat, el tema va ser l’”Impressions” de John Coltrane, tros de tema que manté l’estructura de dues escales/acords com el “So What” de Miles Davis. Va començar el Claudio fent un molt bon solo mentre la resta mantenia el “tren” a tota hòstia. Després va ser el  Rodrigo al piano qui ens va meravellar amb la seva tècnica i velocitat. Un solo magnífic del Joao Oliveira per si algú s’hagués pensat que només tocava músiques brasileres. És un tros de crac aquest jove brasiler i ens ho tornarà a demostrar un altre dilluns on serà ell amb el seu grup qui obrirà la Jam de les WTF. Ja per acabar, va ser el mateix Jefferson qui va fer un magnífic solo incidint en els sons brasilers de la seva timbala/paila més llarga. Després d’aquest magnífic solo, el Claudio hi va tornar amb la melodia del tema i varen acabar entre llargs aplaudiments. L’Aurelio va pujar i va fer-nos aplaudir a tots els músics, mencionant els seus noms amb prou claredat a fi i efecte que tothom se n’assabentés, fins i tot jo mateix. Després va convidar al Jefferson Otto i al Rodrigo Balduino que fessin un “break” i així poder anar a sopar, la qual cosa va ser motiu suficient per començar a parlar de llocs emblemàtics del barri on es pot sopar de manera magnífica. Bromes compartides de l’Aurelio i Claudio Marrero fent referència a Kenny G, Richard Clayderman, Los Pecos, etc....Va convidar a pujar a Bachi, Jesús Bachiller Jimenez, al baix elèctric i al Dani Gonzàlez, responsable de les Jams del Carmelitas, a la bateria. També va convidar a Raynald Colom a la trompeta a formar part d’aquest ja més nombrós grup, i amb tot això ja portàvem 2 de les 4 hores que vaig enregistrar.

El tema que van tocar va ser una versió del “Watermelon Man” del Herbie Hancok, versió entretallada rítmicament, i que en la tanda de solos va iniciar el sorprenent Claudio Marrero. En iniciar-la Raynald va fer-ho a un volum més baix, tocant suaument, per després anar-se animant “volumètricament”. Raynald ens sorprèn cada vegada més en cadascuna de les seves grans interpretacions i improvisacions, arribant a cotes altíssimes. Bons solos del Joao a la guitarra, del Rodrigo González al piano, de Bachi al baix, mentre el Dani mantenia el bon ritme a la bateria, varen donar pas a la finalització del tema, allargat fins trobar un punt comú per acabar-lo.

Morten Sandholt by Josep Tomàs

Llargs aplaudiments varen deixar pas a d’altres companys entre els quals Roberto Albrecia al saxo alt per afegir-se al grup i tocar un altre estàndard, amb el ritme modificat, com es fa amb la majoria d’estàndards per fer-los més divertits pels mateixos músics i de rebot per la gent. Va ser el “Little sunflower” del Freddie Hubbard iniciant el solos la trompeta del Raynald. Aquest és un tema on en el “pont” hi ha un canvi que, particularment trobo meravellós, bonic, vaja. El va seguir el Roberto Albrecia qui va fer-lo també a la perfecció. Joao, Roberto González , Claudio Marrero i Bachi els varen seguir amb molta tècnica i imaginació interpretativa. Van deixar fer un petit solo al Dani a la bateria acompanyat pels vents, per així tornar al tema acabant-lo després de passar pel “pont” i anar reduint el volum dels seus instruments, fent-ho de cop. Seguidament l'Aurelio va convidar a pujar a una madura cantant, Jan Santana que va cantar un “Rock me Baby” a ritme de funky, molt i molt ben acompanyada, va dir ella mateixa en acabar la seva interpretació. Aquest tema el vaig escoltar des de la barra mentre parlava amb l’Albert, el suposat “jefe” de l’Aurelio, assidu a les Jams WTF i també als concerts del Jamboree Jazz Club, que va resultar que també intentava fer sonar un saxo, tenor ell i alt jo. Prendre unes birres mentre xerres amb algú, escoltant de fons les meravelles musicals i gaudint de l’ambient musical de les WTF és un dels al·licients per venir-hi. En aquests moments vaig començar a sentir els sons guturals d’ultratomba de l’Aurelio, i per tant ja eren les onze minuts amunt, minuts avall. Els joves convidats varen ser ara l’Apelles Carod al violí, el jove saxofonista que ara va venir amb l’EWI, Josep Valldeneu i d’on van sorgir alguns sons dels “Segadors”. Suaument van començar a tocar violí i EWI fins que va sorgir la veu del Raper El anónimo recitant textos urbans. Matias Miguez ja era al darrera d’aquells sons i conjuntament amb el Quique Ramírez marcaven un ritme implacable en els punts més àlgids. Grans solos de l’Apel·les Carod al violí, amb gran domini tècnic i harmònic, melòdic i rítmic. Aquests dos joves ja no son una promesa, son tota una realitat que aviat veurem en els diversos escenaris d’arreu. A la vegada s’hi va afegir a l'EWI l’altre jove crac, Josep Valldeneu. Després, tot va ser una mena de silenci entretallat pels acords del violí, un tema que es va dir “Mi fiambrera y yo”, va dir l’Aurelio. Va dir-li al Leo Bianchi que pugés els volums del violí i EWI, i ho va dir en català, aí es na. Mentre parlava li va fer extreure al Josep diversos sons de l’EWI, tot i fent les bromes simpàtiques que només sap fer ell, l’indiscutible Aurelio. Comentar la participació de l'Aurelio en la sessió, micro a la boca i fent un perfecte i difícil  "BeatBoxing", com és habitual en ell, acompanyant a tota la colla de músics.

Va convidar a Miquel Biarnès a la bateria, teníem ja al Sergio Cebrián a la guitarra, van pujar Toni Martin als teclats, Morten Sandholt al saxo tenor, Martin Leiton al baix elèctric, i l’Aurelio va començar a petonejar el micro aconseguit estimar-lo fins a nivells incommensurables. Tot això passava mentre jo feia un “break” a l’aire lliure amb la responsable de la filmació del documental, la Carme Puche i una seva càmera ajudant, tot xerrant de les meves aficions musicals i demés invents. O sigui que el darrer tema que vaig enregistrar no el comentaré abastament i només diré que quan vam tornar a les “catacumbes” ja l’estaven acabant i hi havia a l’escenari una dotzena de músics entre els quals Kike Perdomo, Audun Waage els anteriors comentats i algun que em deixo com sempre passa. Tots ells varen tocar el magnífic tema de millor títol anomenat “Yo pito, tu pitas, el pita, nosotros pitamos, vosotros pitais, ellos pitan”. Eren prop de les 12h i ja portava 4 hores dintre de les tombes del Jamboree gaudint entre els ressuscitats i vivint la vida nova que ens havia promès el profeta Zappa. Miquel Tuset.