Proper Concert de Jazz ( Festa Major d'Hivern de Sant Vicenç dels Horts a La Vicentina)
Data: divendres 22 de gener 2010SWING SET : (la locomotora negra, la vella dixieland, etc..)
Àngel Molas, saxo baríton i clarinetSergio Fructuoso, saxo alt
Miquel Donat, trompeta
Víctor González, trombó
Octavi Bañuls, piano
Pep Rius, contrabaix
Olivier Rocque, bateria
ÁNGELA SUAREZ QUINTET al Club de Jazz de Sant Cugat
Hola de nou a tothom: varem anar a veure l'Ángela Suárez Quintet al Club de Jazz de Sant Cugat i hem de dir que ens va sorprendre molt. Sabíem que anàvem a veure una artista polifacètica, i que el Jazz no seria "standard", però tot i això, ens va demostrar de quina manera una artista sap moure's dalt l'escenari. De quina manera més particular va saber comunicar-se amb el públic assistent. No només va cantar, que això ho fa molt bé, sinó que, a més a més, ens va explicar diverses anècdotes, algunes de divertides, entre tema i tema. Va tocar diversos estils, tots molt ben interpretats, tant de boleros, com algun standard, com també algun tema pop, per arrodonir-ho amb un tema del Serrat, "paraules d'amor" que ens va entendrir força. L'Àngela s'acompanya d'una formació sòlida, que fa el seu treball d'una manera molt elegant i d'una indiscutible qualitat. Al piano, José Alberto Medina, músic canari, va tocar amb molta sobrietat els dos teclats que tenia dalt l'escenari. Un Jepp Rassmusen al saxo tenor, un Martin del 39, que el va fer sonar "antic" en uns solos molt ben treballats. Al contrabaix hi havia Paco Weht, músic argentí, de molt prestigi i que el març d'aquest any va acompanyar al Biel Amargant en aquest mateix espai, "la llibreria el Siglo" del Mercantic. I ja finalment teníem a la bateria Ramiro Rosa, també argentí, que va contribuir a que la nit resultés rodona del tot. Els nostres amics del Jazz Club de Sant Cugat ens sorprenen a cada concert, però sempre mantenint la qualitat. Felicitats amics!! Ens veiem el proper dissabte!! Miquel Tuset.
ÁNGELA SUÁREZ al CLUB DE JAZZ de SANT CUGAT
El proper divendres 11 de desembre anirem al Club de Jazz de Sant Cugat a la llibreria "El Siglo" (a prop del Belgrado) a veure la nova proposta que ens ofereixen. El concert comença a les 22h. tot i que es pot fer un "pica pica" cap a les 21h. que és opcional. Es tracte del quintet de la Ángela Suarez, artista polivalent, acompanyada d'un grup de músics de Jazz de primer nivell. Vejam com es manifesta la mateixa artista:
El Jazz em va donar tot allò que podia desitjar; la màxima creació en aquell moment “de duende” on la veu junt amb els altres instruments es troba en una unió indescriptible.
Aquest concert és el recull d’algunes de les cançons que més m’han influenciat i que han format part de les meves vivències. Conté un repertori especialment escollit, es un passeig per autors clàssics com; Rogers, Hart … Per contemporanis com Billie Joel, Stevie Wonder, Fito Páez o Armando Manzanero. Tots m’han apropat a la essència jazzística de la manera més sincera i sense prejudicis. Només música i creació.
M’acompanyen una formació de músics de màxim prestigi i talent: Jeppe Rasmussen al saxo, José Alberto Medina al piano, Paco Weht al contrabaix i Ramiro Rosa a la bateria. No us ho perdeu.
Ens veiem el divendres. Miquel Tuset.
El Jazz em va donar tot allò que podia desitjar; la màxima creació en aquell moment “de duende” on la veu junt amb els altres instruments es troba en una unió indescriptible.
Aquest concert és el recull d’algunes de les cançons que més m’han influenciat i que han format part de les meves vivències. Conté un repertori especialment escollit, es un passeig per autors clàssics com; Rogers, Hart … Per contemporanis com Billie Joel, Stevie Wonder, Fito Páez o Armando Manzanero. Tots m’han apropat a la essència jazzística de la manera més sincera i sense prejudicis. Només música i creació.
M’acompanyen una formació de músics de màxim prestigi i talent: Jeppe Rasmussen al saxo, José Alberto Medina al piano, Paco Weht al contrabaix i Ramiro Rosa a la bateria. No us ho perdeu.
Ens veiem el divendres. Miquel Tuset.
UN PIANO PER A LA VICENTINA
Doncs sí, ens aniria molt bé poder disposar d’un piano per a l’entitat. De fet en teníem un, però en una nit de trons, també es va destronar
Us preguntareu el perquè necessitem ara un piano i no abans. I us contestarem; és que abans també el necessitàvem però vam anar tirant. Quina coral no necessita un piano! Quin teatre no necessita un piano! Quantes coses podríem fer amb un piano, tant a la coral “El Llesamí” com també a l’elenc teatral. Segur que millorarien les interpretacions d’uns i dels altres. Però a més a més des del juny, tenim una nova secció dins l’entitat que sembla que rutlla força bé, si considerem les actuacions que han fet i el públic que hi ha anat. Es tracte del Jazz Club
BIEL AMARGANT QUINTET al CLUB de JAZZ de SANT CUGAT
Hola de nou: vam avisar que aniríem a Sant Cugat a veure el quintet del Gabriel Amargant i ho vam complir. La nostra relació amb els nostres amics de l'esmentat Club de Jazz es va refermant. El dissabte 28 hi vam anar nosaltres després que ells vinguessin el divendres 27 al Jazz Club la Vicentina. Tots plegats hem gaudit d'un cap de setmana de Jazz de molt nivell. El Gabriel Amargant quintet va presentar una formació immillorable,amb el Raynald Colom a la trompeta. La secció rítmica estava formada pel Chema Riera al piano, Rai Ferrer al contrabaix i Ramón Angel Rey a la bateria. Amb aquesta formació de saxos, trompeta i secció rítmica van poder configurar un repertori fet a mida. La primera part van presentar diversos temes d'una de les millors formacions del post bop i inici del hard-bop que va estar protagonitzada pel Clifford Brown i Max Roach, trompeta i bateria respectivament. Per aquesta formació hi van passar músics d'una gran qualitat però que han passat una mica desapercebuts com és el Harold Land, saxo tenor d'una tècnica exquisida i que mai va desentonar al costat d'un gran geni com va ser el Clifford Brown. També aquest darrer va realitzar treballs amb el Sonny Rollins, i amb molts més músics importants. El Biel i el Raynald van retre homenatge a Harold Land, Sonny Rollins i al mateix Clifford, interpretant tot un seguit de temes que aquests darrers van deixar per a la história. Temes com Jordu, Delila, un tema del Sonny Rollins, el Cherokee que van clavar en la seva versió, i més que ens van fer aplaudir llargament després de cadascun d'ells. La segona part la van dedicar a una altra formació emblemàtica que va ser la que van formar els germans Adderley, el Julian (Cannonball) i el Nat. El Julian és un dels saxos alts millors de la història del Jazz, compartint podi amb el millor Charlie Parker. Va acompanyar al Miles Davis i a John coltrane en diversos treballs. Ell però va formar el seu propi quintet amb el seu germà Nat, bon cornetista, però ni de bon tros del nivell del seu germà Julian. El Nat va ser però un molt bon compositor i alguns dels seus temes formen part dels clàssics estàndards de Jazz, com és el work song. Van començar a tocar temes que els Adderley havien popularitzat i que el Gabriel i el Raynald ens van recrear. Els solos es van anar alternant entre ells, participant també el Chema i el Rai en molts dels temes. El Ramón Angel no va parar i sempre va mantenir un pols imparable i totalment exquisit, tant portant el ritme com fent els redobles amb finor, mai amb estridència. La segona part va continuar amb diversos temes dels Adderley, el work song ja quasi al final ens va fer quasi aixecar de la cadira. Tot i això, un dels temes més impressionants que van interpretar va ser per a mí Stars Fell on Alabama. Tema considerat com a balada i que el Biel va tocar amb el saxo alt, demostrant-ne igualment el domini que te sobre saxos i clarinet. Aquest tema te una història al darrera de lo més trist que un es pot imaginar. No sempre una balada és una peça romàntica, i en aquesta ocasió encara més. Aquesta història d'uns estels caient sobre Alabama fa referència a una nit desgraciada on una colla d'assassins del KKK van apallissar i penjar a tres joves, el color de la pell dels quals era el contrari del blanc. Els músics van acabar la nit fent un bis que tots vam aplaudir encara amb més força, donada la situació de final definitiu. Un gran concert de Jazz. Els tindrem amb nosaltres el divendres 19 de març sinó passa res. Miquel Tuset.
FACEBOOK Y JAZZ CLUB LA VICENTINA
Si fuera un país, Facebook, con sus 300 millones de usuarios, (seis en nuestro país), sería el cuarto más grande del mundo.
“La vida es amistad, y saber que le importes a alguien, sentirse escuchado activa el sistema inmunológico”, apunta Bernabé Tierno, psicólogo y autor del libro Los pilares de la felicidad.
Pero no se trata de buscar afecto o amistad (eso ya lo hacemos a diario en nuestras vidas privadas), sino potenciar al máximo y de una forma fluida información entre grupos de personas que tengan aficiones comunes, y crear conexiones entre ellas, para que les resulte más cómodo y fácil comunicar y expresar sus gustos y/o preferencias musicales a través de una red social como es Facebook (en nuestro caso la música de jazz).Facebook, es una forma de estar conectado con gente y hacerles llegar información y mensajes de manera gratuita. Se ahorra mucho dinero en teléfono y tiempo, y además sabes que si mandas algo por Facebook, la gente lo verá, ya que la mayoría consultan cada día sus cuentas.
Como registrarse y empezar a usar Facebook?: http://www.youtube.com/watch?v=H0SMNdZI1Og
Como unirse a un grupo en Facebook?: http://www.youtube.com/watch?v=Ru1DbsVjlmg
Facebook de Jazz Club La Vicentina: http://www.facebook.com/group.php?gid=143090192631
Joaquin Rabassa
ELS CONEIXEU? NO? DONCS VEIEM QUÈ DIUEN D'ELLS
CAIXA PENEDÉS Vi JAZZ 2009 (Vilafranca del Penedés 3,4 i 5 de juliol de 2009)
SUPERCOMBO & SUSANA SHEIMAN
Dissabte 30 de juny de 2009, Saló del Casal Societat “La Principal”, ENOJAZZ Dinar-Concert
Susana Sheiman (veu i percussió vocal), Dani Alonso (trombó), Xavi Figuerola (saxo tenor), Ignasi Terraza (piano), Manel Àlvarez (contrabaix) i Erwin Seeruton (bateria)
Al migdia de dissabte arribava un dels actes més sorprenents del Vijazz: L’enojazz. A l’interior del Saló centenari del Casal, els assistents van poder gaudir dels ritmes del Swing amb la formació del trombonista de Banyoles, Dani Alonso, units als millors caldos del Penedès i els plats elaborats pel Restaurant Cal Blay. Cada plat va ser regat amb un cava o un vi concret i posat en situació per una cancó de la veu dolça de Susana Sheiman.
En el pla estrictament jazzístic, cal esmentar la delicadesa sublim d’Ignasi Terraza, aquest pianista que, pas a pas, s’està guanyant el lideratge i s’ha convertit en un dels més sol•licitats a casa nosta. Per descomptat, en Xavi Figuerola fent ús d’aquell so voluminós i decidit, i també de la seva versatilitat. I els de la base rítmica, el sensat Erwin i un incansable Manel Àlvarez, amb dos solos prou meritoris.
No oblidem una veu com la de Susana Sheiman, amb la sinuositat adequada i aquell timbre que recorda més aviat a Ella Fitzgerald. En un parell de cançons es va permetre el luxe d’oferir tímidament algunes percussions vocals que no van passar desapercebudes.
Extracte del comentari que van fer els organitzadors del Festival de Jazz de Vilafranca del Penedés del darrer estiu.
TEODROSS AVERY QUARTET AL SUNSET-JAZZ GIRONA
Ahir 7 de novembre vam poder anar a Girona a veure i escoltar un gran saxofonista tenor americà, Teodross Avery. Les referències eren immillorables, ja que sabíem que lo que anàvem a escoltar havia de ser Jazz del bo i millor. Tot i això, hi havia una incògnita que voltava pel meu cap a mida que ens apropàvem a Girona. Tocarà Jazz del que es fa avui dia recordant als grans monstres del passat? Tocarà composicions pròpies amb gust a Jazz? Farà pop, funky...etc? Tot això ens ho preguntàvem i tot això es va esvair i aclarir només en escoltar el primer tema, de John Coltrane que va ser 26-2. Va sortir a l’escenari un home jove, trentena d’anys, ben plantat i d’una alçada i envergadura considerables. Tenia el tenor entre les mans i el bellugava i movia com un joguet. Teodross Avery ha estat durant molts anys fent temes més al costat del món del pop que del Jazz. Ha acompanyat a cantants de pop, Shakira, Amy Winhouse i d’altres, a més a més de compondre temes per aquestes mateixes cantants, i això l’havia apartat dels seus passos inicials. Ell ens explicava que la primera vegada que va arribar a New Yotk des de Boston, 21 anys enrere, amb el seu camió carregat d’equip i músics, van arribar tan cansats que ja no van poder sortir. El dilluns però va anar al Blue Note i va deixar-li al Cedar Walton una cinta amb els seus temes. Aquest li va dir que ja podia anar a tocar amb ell al Blue Note. Teo ho explicava molt satisfet d’haver tingut aquesta sort només trepitjar New York. Va tocar tot un seguit de temes estàndards amb una tècnica increïble, amb molta força escènica, amb tot tipus de recursos efectistes, i demostrant les moltes vegades que havia escoltat als mestres. Alguna de les composicions pròpies que ens va interpretar ens va fer tremolar per la seva tendresa, i alguna altra ho va fer degut a la seva potència i velocitat. Va girar pel Bop, Hard Bop, Bossanova, West Coast, Balades, Blues, Cool, Groove....Va passar per la majoria d’estils del Jazz, deixant de banda però el Free Jazz i d’altres estils ja “passats de moda”. Aquest home ens va ensenyar com es fa això de comunicar-se amb el personal, cosa no usual a casa nostra; dèiem, els americans són així. Doncs sí, ens va fer picar de mans portant el ritme de diversos temes, i si aflacàvem ens ho tornava a mostrar picant ell mateix de mans. Ens va fer participar del seu espectacle essent actors a més a més d’espectadors. Aquest concert va començar a les 22h i va acabar a les 3h de la matinada. Tot un curro per part de tot el quartet. Va fer mitja part i es va posar a vendre discos del seu darrer treball que com possessos vam comprar. El disc però no és ni de bon tros el tipus de música que vam sentir en directe, cosa que es podia llegir en la propaganda que hi havia damunt les taules del Sunset, però tot i això alguns de nosaltres en vam comprar per mostrar-li la satisfacció que sentíem després d’aquella magnífica primera part. La segona part va començar tard, passada la 1h de la matinada, i ho va fer amb la mateixa força inicial. Ens dèiem, de quin lloc deu treure aquest home l’energia, que semblava inesgotable. Doncs sí, som-hi de nou, com si res. Va tocar fins passades les dues de la matinada amb la mateixa energia amb la qual havia iniciat el concert. Temes tendres com el Lover man, i d’altres amb més força. Increïble. Per acabar-ho d’arrodonir, ens va fer cantar repetint les frases que ell feia, i com sembla que li va agradar, va treure la seva càmera de filmar i ens va començar a filmar a tots mentre cantàvem. Inaudit, per rar, perquè jo no ho he vist mai, i perquè ens va agradar a totes i a tots. No voldria deixar de parlar de la resta de companys que acompanyaven al Teo Avery. Al piano un gran músic italià de Jazz, Fabio Miano, músic que ja fa temps que treballa per l’estat Espanyol, i que viu a Alacant. D’una gran tècnica interpretativa amb molt bon regust de jazz modal, i sempre pendent de la resta de companys. Sobri i no gens percudiu, un pianista molt suau. Excel·lent pel Fabio. Un Joan Motera al contrabaix totalment convincent amb uns solos molt ben quadrats i melòdics. Difícil va ser per a ell aquesta nit de tanta feina. Ell i l’Esteve Pi no van parar en cap moment. L’Esteve va tocar la bateria com ja ens te acostumats, amb la precisió, ritme, swing, suavitat, redobles amb caixa esmorteïda en el fantàstic Caravan que van fer. Canvis de ritme en molts dels temes que van fer al gust del Boss. Aquest quan feia referència a l’Esteve el presentava com Steve Pi, així com l’Steve Mc Queen, el recordeu? Bé, doncs l’Steve Pi ens va demostrar el perquè Mr. Teo Avery ha pensat en ell, o qui sigui el qui hagi organitzat aquest quartet per fer bon Jazz per l’estat Espanyol. Doncs això, que aquests músics se’n van de gira per les Espanyes; Girona, València, Vigo, i d’altres poblacions. Que els hi vagi tant bé com els hi va anar pel Club Sunset de Girona. Un vertader Club de Jazz, amb fum inclòs malauradament pels no fumadors. Llarga vida al Sunset. Llarga vida al Jazz. Miquel Tuset.
AZZANGO A LA NOVA JAZZ CAVA DE TERRASSA
Hola amigues i amics: ahir 30 d'octubre vam anar a a la Nova Jazz Cava a veure i escoltar el grup AZZANGO el mateix que tindrem entre nosaltres el proper dijous 5. Us haig de dir que va ser una gran sorpresa, tot i que no tant, ja que ens havien passat uns temes en mp3, i després d'escoltar-los vam pensar que tenir-los entre nosaltres seria com un regal caigut de l'univers..... El directe però, ja ho sabeu, és molt diferent i si els músics són com cal, que sempre ho són, doncs encara és millor que la música enregistrada. Així va ser tota la nit, amb una entrega total, amb moltíssimes ganes i una gran qualitat. La música que fan, ja ho veureu si veniu, no és un Jazz Tango total, ja que de l'Astor Piazzola toquen alguns temes, no masses. Aquest músic argentí va fer unes composicions d'una dificultat, bellesa i musicalitat certament increïbles. Doncs AZZANGO no és només Astor Piazzola, són ells amb les seves composicions de gran nivell i sobretot gran tècnica interpretativa. Tots els músics componen i toquen les seves composicions mantenint un estil, el seu estil, que està immers totalment dins del Jazz. A destacar la tècnica instrumental que ens va demostrar el Dimitri a l'acordió i amb un instrument, barreja d'harmònica i acordió, ambdós amb una sonoritat extraordinària, moltes de les vegades d'una suavitat i tendresa excelsa. Van passar d'un Jazz íntim a un Jazz vibrant, aquest darrer, amb el Sebastien a la bateria amb una força rítmica increïble. El Josep toca el baix elèctric amb el qual ens va fer gaudir amb uns solos de gran nivell, tocant també algunes de les seves composicions. Ell és qui s'encarrega de comunicar-se amb el públic i ho fa amb naturalitat i simpatia. Josep Manresa és un músic català afincat a França on va poder continuar els seus estudis musicals i poder formar part d'aquest grup de Jazz tan personal. Finalment l'Alix al piano va tocar-lo amb un gran lirisme i també més percutiu i per tant més rítmic. Els seus solos van anar en "crescendo" arribant a un gran nivell. Va demostrar que els seus estudis són clàssics però que després s'han omplert de tot el món del Jazz. És un grup compacte, amb una música identificada i identificable, AZZANGO, però són més que tot això; són quatre amics que gaudeixen dalt l'escenari amb molta complicitat i bon rotllo, i sobretot, tenen clar el perquè estan allà dalt; per fer-nos gaudir a tots nosaltres. Això darrer us asseguro que ho aconsegueixen totalment. El dijous veurem un concert extraordinari. Fins dijous. Miquel Tuset.
MIQUEL TALAVERA TRIO.....JAM....I.....JOAN PAU COMELLES. LA PRIMERA JAM DE BLUES !!!
Hola a tothom de nou.
La nit d’ahir va ser bastant especial per diversos motius.
El primer i que sembla que no hi ha manera de solucionar és la simultaneïtat d’ofertes teatrals i musicals que es fan a Sant Vicenç en el mateix dia. Això ens afectava a nosaltres degut a que justament s’estrenava ahir mateix un musical en una altra entitat mentre nosaltres havíem de fer un concert de Blues. El diumenge 25 d’octubre això mateix li afectarà a la pròpia Vicentina com entitat, ja que faran una obra de teatre el mateix dia que, a l’altra entitat hi tornaran amb el musical. No hi pot haver manera que ens posem d’acord per no haver de competir en àmbits culturals, les dues o tres entitats que fan aquest tipus de programació i la fan el mateix dia? No en podríem parlar i establir un calendari que segur que beneficiaria a tothom? Voleu dir que no? Pel que jo he pogut esbrinar, hi ha tossuts que no han volgut canviar cap data quan encara era possible.
El segon és el fet d’introduir un concert de Blues dintre de la programació “estàndard” de Jazz. Fins el divendres portàvem 4 concerts de Jazz; ara ja podem dir que a més a més n’hem fet un de Blues. Hem de dir que l’assistència del personal va ser generosa i suficient per poder fer front a les despeses que un muntatge com aquest implica. Vam veure cares noves i estimades cares amigues amb les quals ens retrobem a cada concert. Gràcies a ambdues cares. Vam constatar doncs que hi ha en aquest poble, públic de mitjana edat que, tot i els anys, encara li agrada gaudir amb una música, Jazz o Blues, que no és la que s’escolta ni a
El tercer és el magnífic concert que vam poder gaudir el divendres 23 d’octubre a
Well you needn't (Monk)
Talk to me baby (Elmore James)
I'm walking (Fats Domino)
My little suede shoes (Charlie Parker)
So What (Miles Davis)
Amb aquest tema va acabar la primera part; amb regust a Jazz. Segur que el Miquel ens va voler fer aquest regal a tots els presents, de manera especial als aficionats al Jazz.
Hem de comentar que la qualitat musical que vam poder gaudir va ser d’un nivell elevat. Tant el Ballester com el Santamaria van realitzar la seva tasca de manera excel·lent. El Miki a més a més ens va fer veure amb els diversos solos que va realitzar, tot i la seva joventut, que te un futur musical assegurat sense cap mena de dubtes. El Miquel Ballester ens va tocar la bateria amb una suavitat digne de menció donada el tipus d'audiència més acostumada al volum dels concerts acústics de Jazz. I del Miquel Talavera només hem de dir que va ser un luxe tenir-lo entre nosaltres, fent-nos gaudir de veritat amb els solos inversemblants que realitzava constantment.
La segona part va ser l’hora de
El quart motiu per a convertir la nit es especial va ser la presència entre el públic de l’harmonicista Joan Pau Comelles. Quan el van anunciar em vaig sobresaltar, car jo sabia de la importància del personatge, i així ho vaig anunciar. Hei... tothom ha de saber que aquest senyor està considerat un dels millors harmonicistes d’Europa. I de quina manera ho va demostrar! Vam sentir una sèrie de sons, rapidíssims alguns, lents i dolços uns altres, suaus els demés però tots amb una contundència interpretativa impressionant. Estàvem escoltant una veritable harmònica de Blues. Podies tancar els ulls i et podies veure a tu mateix prop del Mississipi, en un barri de Nasville, en un........Blues.
Vam quedar com estabornits per la qualitat de la qual tots estàvem gaudint. El trio s’havia convertit en un quartet. Alguns dels temes que van tocar van ser Just because i Don't you mess with me. Quin regal tan inesperat ja quan tots estàvem plens de satisfacció musical. Era ja tard, però ens vam quedar a escoltar el quartet fins que van tocar la darrera peça. Nosaltres encara en volíem més i més ens en van donar. Van acabar amb un esplèndid It's a wonderfool world, tocat amb una tendresa excelsa.
En definitiva va ser la primera nit de Blues al Jazz Club
AZZANGO EN CONCERT- DIJOUS 5 DE NOVEMBRE
El dijous 5 de novembre tenim un altre "sopar calent-concert" a la Sala Xica amb un grup de Jazz vingut del veí país anomenat França. El grup es diu AZZANGO i si us hi fixeu bé, li manca la J de Jazz i la T de Tango. O sigui que fan, com ja heu endevinat, Jazz-Tango. Són un quartet on a més a més de la secció rítmica bàsica, piano baix i bateria, ells hi incorporen un acordió. Aquest és l'instrument solista i el que ens recordarà temes de Jazz amb sabor a Buenos Aires. Això s'ho va inventar un gran músic argentí anomenat Astor Piazzola, gran acordionista i bandoneonista. El grup que us presentem "baixa" de França en motiu d'unes actuacions contractades a dos llocs de gran prestigi. El primer lloc és el Festival de Jazz de Girona i l'altre és la Nova Jazz Cava de Terrassa, a més a més d'altres actuacions que faran en diverses poblacions del nostre país, com és ara la que faran aquí, a Sant Vicenç dels Horts. El preu del sopar calent i concert serà de 15€ pels amics col·laboradors i de 18€ per la resta d'amics. Us hi esperem. Serà però el darrer dijous, ja que sembla que no és un dia adequat Miquel Tuset.
Concert de Jazz a Sant Cugat
Para sacudirme de encima la sensación de “convidad de pedra”, o como diría Francisco Umbral de “tonto útil”, me atrevería a añadir a la crítica del concierto celebrado en la Librería El Siglo Mercantic el pasado sábado 17 de Octubre, organizado por el Club de Jazz Sant Cugat, realizada por mi compañero Miquel Tuset, cuatro palabras: sentimiento, talento, corazón, pasión.
Dicen que hay músicos buenos y buenos músicos; pero en el caso del trio formado por Ignasi Terrasa, Susana Sheiman y Manel Alvarez, ambos calificativos se confunden en una especie de simbiosis musical que en determinadas ocasiones alcanzan momentos inolvidables de buen jazz.
…. y no olvidéis nunca que “el ruido es inversamente proporcional a la inteligencia” ( A. Schopenhauer ).
Joaquin Rabassa
CONCERT DEL TRIO DE L'IGNASI TERRAZA, SUSANA SHEIMAN I MANEL ÀLVAREZ A SANT CUGAT
Dissabte 17 d’octubre hi va haver una actuació de Jazz al Mercantic de Sant Cugat de molt alt nivell. Vam veure dalt l’escenari el trio format per Susana Sheiman a la veu, Ignasi Terraza al piano i Manel Àlvarez al contrabaix, tres músics del bo i millor en la seva especialitat. D’entrada només comentar-vos que la presència i els ànims de
La vetllada va estar dividida en dues parts, començant en la primera amb un tema del Duke, Take the A train. Van continuar amb un altre tema amb molt de swing, I've got the world on the string per fer-nos després una bossanova del Jobim fantàstica, Chega de Saudade . Després ens van introduir a les balades amb un altre tema del Duke Ellington I'm my solitud, on aquest trio ens va mostrar la veu de la tendresa i que nosaltres, ja en començar, vam quedar-hi enganxats. Si després de la pena l’alegria, després de la foscor, la llum. Així és com ens ho va dir la Susana ; ara toca veure la llum amb el tema I'm begining to see the light. La primera part va acabar amb un estàndard, All of me, un tema que, cantat al ritme que ells van emprar va obligar a la Susana a "tocar" diversos instruments amb la veu.
A la segona part els tres músics ens van demostrar encara més la seva qualitat i entrega, ja que van estar dalt l’escenari una hora més. Van començar amb el tema Until I met you un tema d’aquells que es ballen, amb un swing divertit i que t’incita al bon rotllo, Després van continuar amb el Love me or leave me, estima’m o deixa’m en pau. Després de la pressa, la calma de camí del Close your eyes, tema melancòlic que la Susana , amb la seva veu va aconseguir la nostra total atenció. La nit va continuar amb temes més rítmics i d’altres més melòdics com el Lush life. Tots d’una qualitat interpretativa d’altíssim nivell. Es van passejar pel bolero del Armando Manzanero, Contigo aprendí amb una tendresa increïble per després fer un Duke, el Caravan que ens va transportar a les mil i una nits. Fins i tot ens van regalar un Gospel fantàstic, en el qual la Susana ens va fer veure encara més la seva negritud. Encara ens regalarien amb dos bisos els quals ens van deixar un regust d’orella que encara ens dura als que hi vam assistir. En definitiva una nit fantàstica, donada la qualitat interpretativa de cadascun dels seus membres.
Si parlem de cadascun d'ells podríem dir que el Manel és, en els seus solos, un dels contrabaixistes més melòdics del país; que la Susana és la cantant més "black" que canta per aquests contrades amb uns recursos impressionants. Ella a més a més de cantar amb una de les veus més melòdiques del país i amb un gran registre de veu, és dalt l'escenari una vertadera actriu. És una de les poques cantants en que la seva interpretació gestual arriba quasi al nivell que te com a cantant; que de l'Ignasi no fa falta que en diem no gaire, ja que ell és un dels millors pianistes del país, per no dir que és el millor. El seu domini del piano, sigui quin sigui, és total; passa per tots els estils i utilitza recursos estilístics diversos dintre de temes diversos, en fi, un luxe escoltar de prop a l'Ignasi amb una formació, la del trio, que permet encara més esbrinar tots aquests detalls. Només has de voler-ho escoltar i deixar-te portar. Van ser quasi dues hores d'un gran concert de Jazz i que realment ens va fer passar una molt bona estona. Miquel Tuset.
GRAN SOPAR-CONCERT de JAZZ amb el D.J. FOSTER and FRIENDS
Hola a totes i a tots els seguidors i amics del Jazz Club la Vicentina. El dijous 15 d'octubre vam assistir a la darrera sessió de Jazz a la Cuina d'en Toni. Ens esperàvem més col·legues però tot i així, la trentena que hi vam ser vam gaudir d'allò més. Aquest ha estat el concert de Jazz més agosarat i menys estàndard dels que hem fet fins ara, i que ja en son quatre! La formació ja la sabíem però no la coneixíem, i el que ens està passant és que, en cada concert ens sorpren la qualitat tècnica dels nostres músics. Els que ens van acompanyar el dijous, un quartet format pel Jaume Llombart a la guitarra, en Voro García a la trompeta, el Jo Krause a la bateria i el D.J. Foster al contrabaix, ens van deixar de pedra amb la seva sonoritat, suau moltes vegades i més parkiana d'altres. Els temes que van anar sorgint van passar per Charlie Parker i van continuar amb improvisacions, per cadascun dels instruments, amb una gran qualitat. En Voro García ens va sorprendre amb un fraseig a la trompeta, nítid i gens escridasser, cálid sobretot, i amb cada nota al seu lloc, si se'm permet aquesta apreciació. Va ser excel·lent la interpretació d'en Voro, en cadascun dels temes i també després a la Jam. En Voro ens va fer entendre les moltes vegades que havia sentit al Lee Morgan, Miles Davis, Freddie Hubbard, Cliford Brown, etc..El Jaume Llombart va tocar la guitarra amb suavitat també, molta velocitat en alguns solos, unes pauses molt ben trobades en les seves improvisacions, detall aquest comentat per un gran amic nostre i professor de saxo a l'Escola de Música Moderna de Sant. Vicenç, en Toni (Pato). Ell em va fer esment d'aquest detall, el que fa referència a l'espai que hi ha d'haver entre la seqüència de "preguntes-respostes" que se solen fer en els solos, i les pauses que hi ha d'haver perquè aquest soni de manera adequada. El Jaume també s'ha escoltat als grans mestres de la guitarra de Jazz, en John Scofield, Joe Pass, i un llarg etcètera. Pel que fa al Jo Krause, a mi particularment em va sorprendre la manera de seguir i mantenir el ritme, que de vegades, degut a la seva mestria semblava que no el podies seguir. Els constants suaus redobles, tocs als plats i al charles, bombo i timbales succseïen constantment, quasi sense parar. Així va anar fent tota l'estona fins que, cap al final ens va fer un solo de bateria d'aquells que finalment dius collonut noi! Finalment el D.J. Foster ens va demostrar com es domina el contrabaix i fins i tot la guitarra, això en la Jam. El Dee Jay és una persona simpàtica i prou comunicativa, ell te sang espanyola (de Càdis) i americana del nord i va ser qui ens va presentar els temes que van anar tocant. Van descansar uns minuts i després ja van començar amb la Jam. Juntament amb el quartet van baixar també de Begues tota una colla de músics, que van poder participar a la Jam. A la primera formació de la Jam, el D.J. va descansar i si va posar un jove músic amb el seu baix elèctric, acompanyat també pel Toni amb el seu saxo alt, no habitual en ell, ja que sempre ens ha acompanyat amb el seu tenor Selmer Mark 6. Després va sortir el Xavier a la bateria, amb una jove cantant també de Begues que ens va cantar un bolero amb una veu preciosa. També la Marina ens va cantar un tema clàssic, un Funny Velentine que ens va fer posar la pell de gallina. En fi, que vam passar una nit esplèndida de música, un bon sopar, amb molt bona companyia i molt bon rotllo. Hem d'agrair des d'aquí als amics col·laboradors, que ens han donat suport en aquests dos darrers concerts, la seva implicació a la "causa", ja que gràcies a ells hem pogut fer net. Ara ja en són 11 els amics col·laboradors i esperem que en els propers concerts ens doneu, vosaltres els que us llegiu aquestes lletres i encara no ho sou, el suport que necessitem per tirar d'aquest carro musical. I ja per acabar, agrair la presència dels nostres amics del Club de Jazz de Sant Cugat, en Carles Escudé i Carles Sampietro. A tots dos una forta abraçada i que continui la nostra amistat i comunió entre ambdós Clubs de Jazz. El dissabte ens veurem per gaudir amb el trio de l'Ignasi Terraza. Miquel Tuset.
Concert de Jazz a Sant Cugat
Us comuniquem que els nostres amics del Club de Jazz de Sant Cugat han programat un nou concert de Jazz. El format serà de sopar-concert, opcional el sopar, i intervindrà el trio de l'Ignasi Terrazza al piano, amb Susana Sheiman a la veu i Manel Alvarez al contrabaix. El sopar començarà a les 21h mentre que el concert ho farà a les 22h. Ens trobarem allà? Miquel Tuset.
JAMS A LA BOHEMIA DE SANT CUGAT ELS DIUMENGES
Doncs sí, ja han començat les Jams a la Bohèmia de Sant Cugat. El diumenge 4 d'octubre vam assistir-hi, tot i que no ens vam poder quedar a la Jam, varem veure com el trio format pel David Mengual al piano, Giulia Valle al contrabaix i Oriol Roca a la bateria ens van fer una demostració de compenetració musical absoluta. En David començà a tocar uns quantes tecles, i allò ja era l'inici d'un tema, sense títol, que ell mateix s'encarregà d'anar desenvolupant. Mentre la Giulia i l'Oriol esperaven el moment per intervenir-hi i ja l'acompanyaven de seguida. Ja teníem un tema sobre el qual improvisar. Cada vegada que hem vist a la Giulia tocant el contrabaix hem vist com gaudeix de la música fins i tot quan la toquen els companys i ella l'escolta i la "veu" per així poder-s'hi ficar plenament. A la Bohèmia va fer el mateix; gaudir de la música constantment i de manera totalment concentrada. En David Mengual, que és el contrabaixista dels The Diego Brothers, ens va sorprendre amb la facilitat com anava construint el seu llenguatge amb el piano, que no és el "seu" instrument. Però ja ho sabem, els nostres músics son uns "cracks". L'Oriol va acompanyar-los amb molta discreció, poc soroll i un gran control dels plats i platerets que ell incorpora a la seva Sonor. Els redobles van estar fets amb una exquisida suavitat. Molta de la seva interpretació va anar marcada pel swing dels plats, charles, caixa, etc.. i de tant en tant aquest ritme es tornava a perdre en la investigació pianística del David. Van fer el mateix durant tota la primera part, que és l'estona que nosaltres hi vam ser, i ens vam perdre la segona per motius diversos relacionats amb la salut. Hi vam anar dos Carles i jo mateix. Allà varem estar xerrant amb una colla de joves músics que porten la part musical de la Bohèmia, i vam sortir amb la convicció que ens tornarem a trobar. Estan convidats a venir al Jazz Club la Vicentina, i segur que algun dia hi vindran. Miquel Tuset.
Jam amb el D.J. Foster & friends a la Cuina d'en Toni
El dijous dia 15 d'octubre tindrem una Jam amb el D.J. Foster and friends a la Cuina d'en Toni on farem el "sopar concert".
Per motius diversos, aquest sopar concert serà el darrer que es farà a la Cuina d'en Toni. Per què tothom qui vingui pugui sopar i seure a taula convindrà fer la reserva al telèfon 93 656 34 60. El preu del sopar-concert serà de 20€ tot inclòs; sopar (dos primers i dos segons), primera beguda i entrada concert.
Per parlar de la formació hem de dir que D.J. Foster toca el contrabaix, Voro Garcia la trompeta, Jaume Llombart la guitarra elèctrica i Jo Krause la bateria.
Per motius diversos, aquest sopar concert serà el darrer que es farà a la Cuina d'en Toni. Per què tothom qui vingui pugui sopar i seure a taula convindrà fer la reserva al telèfon 93 656 34 60. El preu del sopar-concert serà de 20€ tot inclòs; sopar (dos primers i dos segons), primera beguda i entrada concert.
Per parlar de la formació hem de dir que D.J. Foster toca el contrabaix, Voro Garcia la trompeta, Jaume Llombart la guitarra elèctrica i Jo Krause la bateria.
El D.J. Foster i amics viuen a Begues on hi ha una comunitat de músics de molt nivell vivint allí, com per exemple, Jordi Rossy. Mirarem que el Jordi vingui algun dijous, ja que ell és un dels millors músics d'aquest país, amb instruments tant diversos com la trompeta, el piano i la bateria. Tots ells, els músics, sembla que han abandonat el soroll i disbauxa de la gran ciutat per gaudir de la pau i tranquil·litat d'un lloc com Begues. Segur que ho passarem força bé. El sopar començarà cap a les 21h i fins les 22h que és quan començarà el concert-jam. Primer tocarà el quartet uns quants temes, per després incorporar-se la resta de músics, també de Begues, o els que es vulguin incorporar que hi hagi al local per així poder començar la Jam.
24/09/09 1er PROGRAMA DE RÀDIO de JAZZ i BLUES a R.S.V.
Hola a totes i a tots els aficionats al Jazz i al Blues; ens tornem a trobar. Ara és però per comunicar-vos la bona notícia que ja diu la capçalera d'aquesta entrada. El dious 24 de setembre, dia de la Mercè, vam començar un nou programa de ràdio, de Jazz i de blues, a R.S.V. als 90.2MHz. Aquest programa el farem cada dijous de 22h a 23h. Vam inaugurar fent-li un homenatge al Tete Montoliu, pianista català. Vam fer també dues entrevistes a dos músics que d'alguna manera havien estat amb ell, en Geni Barry i l'Horacio Fumero. Vam posar discos del Tete, vam comentar part de la seva història, en fi, vam recordar-lo de la millor manera possible, parlant amb amics seus i posant la seva música. Crec que ens va anar prou bé, si considerem que no havíem fet mai un programa de ràdio. Penjarem tots els programes dels dijous en el nou blog que hem creat i que és: Miquel Tuset.
SOCIS/SOCIOS DE HONOR DEL CLUB
ENTREGA DE LOS DIPLOMAS DE SOCIOS DE HONOR DEL CLUB DE JAZZEl próximo día 26 de Septiembre, en el transcurso del Concierto de Anna Luna Quintet " Fly me to la Luna ", en la Sala Xica de la Vicentina, la cantante Anna Luna, hará entrega de los Diplomas de Socios de Honor del Club a los familiares de los señores Jaume Capará Cardús y Climent Tuset Capdevila.
Joaquin Rabassa.
ENTREGA DELS GUARDONS DE SOCIS D'HONOR DEL CLUB DE JAZZ
El proper dia 26 de setembre, i durant l'actuació de l'Anna Luna Quintet "Fly me to la Luna" a la Sala Xica de la Vicentina, la mateixa cantant Anna Luna farà entrega del guardons de Socis d'Honor del Club de Jazz als familiars dels señors Jaume Caparà Cardús i de Climent Tuset Capdevila. Miquel Tuset.
UN ALTRE DIUMENGE DE JAZZ A GRÀCIA
Hola de nou: Avui hem tornat a la plaça de la Vila de Gràcia en motiu del Festival l'Hora del Jazz Memorial Tete Montoliu. Hem gaudit d'un migdia esplèndid, tot i que després ha començat a ploure una mica. Avui anàvem a escoltar a dos grups amb estils i maneres diferents. Hem pogut sentir a la Carme Canela cantant temes del Jordi Matas i els Folkincats que traslladen el folklore català al ritme del Jazz. Dues propostes agosarades, fora dels estils o grups de Jazz "estàndards" però amb una qualitat indiscutible. A la Carme ja la coneixem des de fa molt temps, i ja sabem que és una de les pioneres en això de cantar Jazz, en permís de la Núria Feliu i la Elia Fleta, es clar. Darrerament estem escoltant moltes cantants de Jazz catalanes, totes elles de molta qualitat i ja hem dit aquí que és molt difícil comparar (quina cosa més lletxa oi?) dues veus, però quan has d'explicar, si vols, el que has vist i escoltat, alguna cosa has de dir. Doncs jo diré de la Carme el que tothom ja sap, sobretot els seus companys músics, que és una de les veus catalanes de Jazz més "boniques" i més afinades del nostre país. Bonica per tendra, melosa, càlida, etc.. una veu molt maca, vaja. Tot això ja ho sabíem però el que no sabíem és la manera com s'adapta a qualsevol estil i temàtica. La d'avui n'era una de molt personal, la del Jordi Matas, ja que totes les composicions son d'ell, i per tant, d'ell son els sentiments que la seva música transmet. Tot i això, que potser no és del tot cert, la Carme quan canta ho fa amb un sentiment que es traspua a través de la seva expressió corporal completa, seria i profunda també. És una professional com la copa d'un pi (en català també?). Jo l'havia conegut fa una pila d'anys, cap a finals del 70, quan encara estava en els seus inicis, i "goita ara" i ja fa molt temps; és a dalt de tot, i que així continuï. La resta del grup era en Jordi Matas a la guitarra i composicions, en David Xirgu a la bateria, i l'Albert Sanz a l'orgue. Ells han acompanyat a la veu d'una manera magnífica, amb suavitat, elegància i musicalitat. A destacar les composicions del Jordi Matas, musicalment parlant i també com a lletrista. El tema que m'ha sorprès més, pel que fa a la lletra, ha estat un que feia referència a la vida i d'aquesta manera ho plantejava. Deia quelcom com això: Mira, mira, no tinguis por que la vida és dels valents...etc..Sempre dic el mateix, però farem el calgui per què vinguin.
L'altre grup, els Folkincats, és una formació de quatre músics de molt nivell i que fan el que ja hem dit abans, traslladen el folk català al Jazz. El grup està format pel David Salleras al saxo soprà, l'Oriol Saña al violí, l'Albert Bello a la guitarra i l'Oriol González al contrabaix. És una formació que, pels instruments utilitzats i parlant de Jazz doncs ja et penses que pot anar per l'ona de Django i Grapelli. Més o menys crec que podría ser així, tot i que no en cada tema. El violí de l'Oriol ha sonat fantàstic; clar i net, ràpid i lent, però sempre afinat, segons les meves orelles es clar, amb una elegància natural, l'Oriol, ens ha demostrat que potser és un dels millors violinistes de Jazz de casa nostra. El David saxofonista, ha deixat entreveure en algun solo la seva qualitat, que és molta. Tothom diu que el soprà és un instrument molt difícil de tocar-lo afinat, ja que en les notes agudes es dispara i desafina, això però segons qui el toca. Amb ell això no li ha passat, i segur que a la majoria de músics no els hi passa, considerant la seva qualitat. L'Albert ha acompanyat en segon pla al grup però ha estat sempre molt segur i net en el parell de solos que ha fet. Sembla que l'alma mater del grup, ideològicament parlant, és l'Oriol contrabaixista, si més no, això m'ha semblat a mi. Ell ha fet tots els parlaments introductoris dels temes que han tocat, i també ha presentat als seus companys. S'ha de dir, que no sempre qui parla és l'alma mater, entesos? De vegades les almes maters son compartides, oi J? A mi m'ha semblat que l'Oriol s'ha equivocat presentant el tema de La Dama d'Aragó. No diré res més, ja que després tot se sap. Com a contrabaixista és prou solvent i com a arrenjador, que això no sé qui ho és, potser ell també, doncs força bé. Han barrejat un trosset del CJam del Duke en mig d'un dels temes interpretats, que això sempre està força bé.
Miquel Tuset.
Chet Baker ( Perdámonos )
Let´s get lost, la película sobre la vida de Chet Baker, realizada por Bruce Weber, se estrenará el próximo viernes en España, 20 años después de que fuese candidata al Oscar al mejor documental.
Tirar a la basura, o donde haya que tirar, las poco románticas pastillas de Viagra; preparar una cena a la luz de unas velas con tú pareja, que siempre ayudan y acompañan; y dejarse llevar por su música y su voz, es el mejor homenaje que podemos rendirle. Joaquin Rabassa
¡ Vanidad de vanidades !
En un libro sobre la historia del jazz moderno, publicado en el año 1993, en el apartado dedicado a la causa social y efecto musical, el historiador Frank Tirro, concluye: podemos afirmar con bastante seguridad que la música está divorciada de las realidades de la existencia cotidiana, pues se trata de una abstracción guiada por sus propias reglas, modelada por sus propios creadores y tan sólo comprendida por los miembros de la sociedad iniciados en su misterio.
La percepción musical del mundo está condicionada por el clima intelectual y espiritual del momento, que a su vez encuentra reflejo en el estilo.... (Beekman J. Cannon).
¿ Quién de los dos tiene razón ?
El señor Tirro parece estar defendiendo a aquellos músicos de jazz que en una determinada época tocaban de espaldas al público por que decían sentirse incomprendidos. ¿ Que sería de los músicos sin el público ?
Manos mal que toda aquello ha pasado a la historia. O no.
Hoy en día los músicos prefieren tocar de frente, como no podía ser de otra forma, dando la cara, pero a su ".... bola", es decir, condicionados por el clima intelectual y espiritual general de la época, y convencidos como están de que su mundo interior, expresado a través de su música, interesa a alguien.
¡Vanidad de vanidades !
....hay mundos interiores que sería mejor no conocer
Joaquin Rabassa
"SHARK" o el TOM JOHNSON QUINTET AL JAMBOREE
Hola aficionats al Jazz: Vam anar a veure el grup "Shark" que és una formació liderada pel Tom Johnson i formada per la Giulia Valle al contrabaix, Martí Serra al saxo tenor, Guim Garcia-Balasch al saxo alt, el Tom al trombó i de bateria, Ramón Rabinad. Què fantàstic va ser; realment és difícil d'expressar el munt d'impressions, sensacions i sons que et venen al cap quan escoltes música, però música com la que vam escoltar ahir, doncs encara ho és més. Van tocar una espècie de suite de jazz-groove composada pel Tom, d'una gran bellesa lírica i melòdica, d'una dificultat harmònica considerable, si tenim en compte qui ho escolta i no qui ho interpreta, i amb un ritme funky molt sincopat, de vegades molt difícil de seguir. Uns solos brutals dels dos saxos i més lírics els del trombó. En Guim va fer diversos solos rapidíssims tipus Bop, mentre que els del Martí van ser més melòdics, tot i que també algun sonava a Coltrane, Shorter, i a Serra. La Giulia és una contrabaixista extraordinària, d'una gran personalitat i que transmet concentració permanentment. També va fer el seu solo, el qual ens va captivar, encara que no sé si va ser ell o ella, no ho sé, o si? El Ramon va mantenir la màquina del ritme sempre mirant-se els papers, amb uns redobles suaus, plats i bombo a les entrades i sortides dels infinits canvis dins la partitura, tocant el "charles" i la caixa constantment i de manera sincopada i d'una dificultat extrema. El Tom, compositor de tot el que va sonar ahir que estava escrit, va fer també les seves improvisacions. El trombó de vares deu costar d'allò més el bellugar-la, la vara. Els sons del trombó son suaus, tot i que de vegades sonen estripats també. Ell el va fer sonar més aviat suau i melós. El Tom però, a més a més, te una simpatia i unes maneres totalment desinhibides, podríem dir a l'americana, que les transmet també dalt l'escenari. Ell es comunica amb naturalitat i simpatia amb els seus companys i també ho fa amb el públic, fins i tot amb humor i alegria; és clar, l'alegria de la persona que veu que el resultat de tant esforç per millorar professionalment i personalment ha quallat i s'ha consolidat i ara ja no queda res més que gaudir interpretant i comunicant-ho al públic. Als companys del Tom els vam veure de la mateixa manera, gaudint, rient, ballant, finalment vivint aquell moment màgic. Crec que això passa en no gaires professions, aquesta n'és una d'elles i a la majoria dels músics que toquen dalt d'un escenari els hi passa. Quina sort que tenen. La resta dels mortals gaudim amb ells quan ells ens ho transmeten, que sol ser quasi sempre. No va ser una nit d'estàndards de Jazz, va ser una nit de Jazz com el que feien The Jazz Compossers Orchestra, i d'altres investigadors d'harmonies "diferents", si se'm permet aquesta comparació. Quan cadascun del músics, en majúscules, van executar el seu solo vam sentir Jazz de debò i del bo. Crec que ha estat un dels millors "concerts" que hem sentit darrerament. Miquel Tuset.
VAM ANAR A LA INAUGURACIÓ DEL FESTIVAL L'HORA DEL JAZZ MEMORIAL TETE MONTOLIU
Doncs sí, allà vam ser, a ple sol i davant de l'ajuntament de la Vila de Gràcia. Un dia espléndid per començar aquest 19é Festival l'Hora del Jazz. Abans d'escoltar cap nota vam sentir el parlament del President de l'Associació de Músics de Jazz i de Música Moderna, en Max Suñé. Ell porta fent música tota la seva vida, que ja és una mica llarga, i que devia començar a fer-la a finals dels anys seixanta. Va formar part de Iceberg per només parlar d'una de les moltes formacions en les quals va participar. En Max va començar fent Rock, per després passar al Blues i per arribar al Jazz, una seqüència bastant lògica per cert, almenys en aquells tèrbols anys. Ell, amb el posat seriós de músic i home respectable, va explicar a tothom com encara li costa a la gent entendre que un músic de Jazz no és res més que una persona, tant respectable com qualsevol altra, que intenta guanyar-se la vida amb una professió tant digne com qualsevol altra. Qui dels músics de Jazz ha fet que aquesta professió comencès a veure's com a respectable i respectada a casa nostra ha estat ni més ni menys que en Tete Montoliu. En Max va retre-li l'homenatge que es mereix, i que per això des de ja fa uns 11 anys aquest Festival l'hora del Jazz va començar a dir-se també Memorial Tete Montoliu. Dit això va donar pas a la formació encarregada d'inaugurar aquest Festival liderada per un dels músics joves, 22 anys, amb més talent i projecció de l'àmbit musical actual, en Gabriel Amargant Quartet. Aquest quartet que vam veure va ser de luxe; al contrabaix en Rai Ferrer, a la bateria Ramón Angel, al piano Joan Díaz, i en Biel als saxos tenor i soprà. En Biel ens va presentar el treball que estaven a punt de realitzar, i que va girar al voltant dels temes del seu primer treball discogràfic First Station. Aquest disc el podeu trobar al web de l'editorial Fresh Sounds que és www.freshsoundrecords.com Van tocar diversos temes del disc a més d'un tema de John Coltrane. Una de les peces comença com una balada per continuar després amb més força rítmica; el títol és prou suggerent i enternidor: "I remember Iaia" m'en recordo de la iaia. En Biel i el Joan Díaz estaran junts aquest dimarts al Jamboree tocant balades del John Coltrane; hi mirarem d'anar. Per continuar amb la vetllada i després de finalitzar el seu concert el Gabriel Amargant Quartet es va presentar en Víctor Bocanegra. Ell és un pianista, compositor, cantant i lletrista no ben bé de Jazz però sí de Música Moderna. Es va presentar amb una formació de trio, tot i que va començar sol, i van tocar una sèrie de temes amb uns textos compromesos i de vegades amb un ritme que prou es podia catalogar dins del Jazz. Un migdia magnífic de Música Moderna i Jazz per inaugurar aquest Festival Memorial Tete Montoliu. Miquel Tuset.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
.jpg){kind=link}
