 |
| Seamus Blake by Josep Tomàs |
(Les fotos són de Josep Tomàs i Oliver Adell)
I això és el que ja vaig posar al Facebook:
"I quatre ratlles més del concert de Seamus Blake French Quartet al Jamboree d'aquest diumenge...
 |
| By Oliver Adell |
Poques coses es deuen poder dir d’un tros de concert com el que vàrem poder gaudir el diumenge al Jamboree, o moltes, tantes com els espectadors, molts, que hi vam ésser. Seamus Blake French Quartet, amb el mateix líder al saxo tenor i un grandíssim trio de cracs francesos amb els quals és de suposar que l’americà deu haver fet la seva gira europea. Seamus Blake saxo tenor, Tony Tixier piano, Florent Nisse contrabaix i Gautier Garrique bateria, un quartet extraordinari. Quan escoltes que el primer tema d’un concert ja porta un ritme trepidant suposes que ben aviat la cosa es calmarà, i això seria el més normal, però quan veus que no és així i que la “trepidància” continua, doncs te n’adones que estàs davant de quelcom “paranormal”. L’energia desenvolupada per aquesta formació, la del líder, qui assenyalà el camí a recórrer va ser brutal, en els dos passes, cosa inversemblant crec jo. L’assumpte és que va ser així mateix com es van desenvolupar els dos passes d’aquest terrabastall quartet. Hi va haver algunes excepcions com les que va protagonitzar Claudia Bardagí cantant un tema a ritme de bossa del mateix Blake. Aquesta bossa va ser l’espai per al relax en els dos passes tot i havent-n’hi un altre en el segon, on hi va encabir més espai per a la calma cloent-lo amb la bossa i la Clàudia en el bis final. L’assumpte és que sí vaig, vam, trobar a faltar espai per a la dinàmica, car quasi tots els temes se situaven tard o d’hora a l’àmbit més alt del volum, sobretot en els solos del líder i també del pianista, tal va ser l’energia desenvolupada.
I vegeu un tros del primer tema en què van començar:
 |
| Seamus Blake By Oliver Adell |
El llenguatge musical que va sonar sinó va ser similar al de Coltrane sí ho van ser les “Capes de So” “Sheets of Sound” que van sorgir de l’escenari a màxim ritme i sobretot des de la perspectiva del gran saxo tenor. Pels neòfits podia passar que no poguessis separar els sons i solos d’un tema dels de l’anterior, i sí evidentment les melodies. També podies pensar que els temes sonaven en la mateixa tonalitat o alguna no gaire allunyada. La “trempera” va ser total, màxima, superlativa i potser excessiva? Pot ser excessiva la sensació després d’un concert o és que, un, que ja te una bona colla d’anys no ho acaba d’entendre del tot, tot? Sigui el que sigui, l’excés (si és que n’hi va haver) en la nostra música, el Jazz, mai estarà rebutjat i sí la somnolència interpretativa. Jo vaig gaudir de la proposta i només m’hauria agradat una mica més de dinàmiques en els temes, però aquest és el projecte de Seamus, energètic total, i el trio d’asos francès així ho van saber catapultar també. De fet, quan el trio es quedava sol, si el volum general baixava per l’absència del tenor, no així l’energia rítmica que potser fins i tot augmentava, la qual cosa “casa” amb la teoria que el trio a soles s’enlaira encara més vers les extremitats rítmiques. El solo del piano no frena les expectatives dels altres dos, car al contrari, les enlaire aconseguint doncs que la màquina rítmica vagi a tot drap. El pianista Tixier es va mostrar magnífic en les seves improvisacions així com també el contrabaixista Nisse, fent ambdós uns magnífics solos. El baterista, per a mi massa potent la qual cosa va fer pujar el volum general d’un quartet acústic que podria haver estat més baix i amb la mateixa o potser no energia, va fer també alguns solos impressionants alhora que acompanyà perfectament la proposta de Seamus Blake.
I així van començar el segon passe:
 |
| By Josep Tomàs |
Un trio perfecte que va entendre perfectament el missatge que volia donar el líder i que van ser els perfectes acompanyants de la seva gira europea. Un projecte súper potent que potser vegi la llum en format físic i en el qual hi participi Clàudia cantant la preciosa bossa de Blake. Gràcies Pere Pons per fer-nos gaudir amb aquesta tempesta musical i gràcies al Paul per fer-ho sonar tot tan bé, essent-ne ell ànima innocent de l’excessiu poder musical del quartet. Òscar, com sempre atent i amable...i és que a la mitja part vam anar amb el Joan Recolons al Glaciar, i no, no van ser calamars que encara teníem la calçotada de la família Muñoz ben bé a la panxa, i sí un parell de birres, mentre les quals un artista gràfic cubà amic del Manu Dimango em fa ver una caricatura la qual li vaig adquirir a canvi de caler, com s’ha de fer, i que jo em vaig deixar a la nostra cova-cava. En arribar a casa i adonar-me’n que no la tenia vaig flipar, collons, però ai las que un missatge del “quèpassa” de l’estimat company em deia que la tenien al Jamboree i que me la guardaven. Gràcies Òscar, ets el millor.
I com a fi de festa i bis, Seamus Blake va tornar a convidar Clàudia Bardagí a cantar la bossa del saxofonista americà.
Miquel Tuset i Malllol.
.jpg){kind=link}
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada