Doncs el divendres 7 de juliol estàvem convidats a la inauguració del ViJazz Penedès 2017 i cap allà que hi vam anar amb el Joan Recolons. Quan tot justa acabàvem d'arribar al poble ens vam trobar al cap de munt de la Rambla a Philippe Collom, Pol Padrós, saxo tenori algú més que es preparaven, ens van dir per a una Rua musical en pla New Orleans, la qual cosa van fer i posteriorment que en aquesta tesitura els vam veure. Una convidada de la inauguració no era quelcom que hom pogués obviar, ans al contrari, va ser tot un honor poder-hi assistir i veure de quina manera ho van preparar de bé, i quines coses es podrien millorar de cara l'any vinent. Només arribar a l'indret on havíem quedat ja vam tenir el primer sobresalt, car els nostres noms no sortien a la llista de convidats. Va resultar que les azafates que ens atenien, convocades per Banc Sabadell, ens van reconèixer del dia de la presentació del ViJazz que van fer a la "central" de la Diagonal, on també hi havíem assistit. Tot i això, vaig demanar que truquessin a Natàlia Rubio, que era qui ens havia convidat com a professionals, pel Jazz Club de Nit, la qual cosa van fer. En parlar amb ella, les noies ens van donar porta lliure per entrar a la sala on se servien uns canapès, vins i caves, on també hi havia dues noies molt guapes que cantaven i un pianista que tocava. Aquell espai era Banc Sabadell i per tant l'acte va estar organitzat per ells i no pels responsables de la programació del Festival, enguany l'equip de Pere Pons & Òscar de Pombo i no sé si algú més relacionat. Això ho dic perquè va resultar que les dues noies i el no tant noi van fer un repertori on vàrem poder escoltar l'"Aleluja" de Leonard Cohen d'entre d'altres cançons populars totes allunyades del repertori Jazzístic. En fi, ja tenen una cosa per millorar el 2018. A banda d'això, vam beure uns vins blancs Penedès boníssims, i algun cava també molt bo, i això passava a les 19h, molt d'hora, molt d'hora.
Sabíem que la Molt Honorable Presidenta del Parlament, na Carme Forcadell, havia d'aparèixer ben aviat a tallar una simbòlica cinta d'inauguració del Festival i així és que ben aviat la vam veure envoltada de les altres autoritats, l'alcalde de Vilafranca, en Pere Regull, el president de Tastavins Penedès, en Joan Tarrada i un alt càrrec directiu de Banc Sabadell a més a més dels convidats com nosaltres i demés encuriosits ciutadans que anaven pel carrer, perquè al carrer va passar tot això, a la Rambla de Nostra Senyora. Vam continuar la comitiva una estoneta però aviat vam anar per lliure, moments abans però ens vam trobar a l'amic i antic (dels primers) col·laborador en la programació del Festival, en Miquel Bricullé, amb el qual vam estar comentant les coses que de moment havíem vist, car les que havíem provat les coneixia millor ell que nosaltres mateixos, i parlo dels beures diversos. Per manca d'haver-ho mirat en els mails rebuts, no em vaig adonar que teníem tres passes de premsa (érem tres els convidats) pels tres dies, i vam anar a comprar els tickets per poder seure i beure vins i caves. Haig de dir que, posteriorment, això va estar sobradament solucionat anant a buscar les nostres acreditacions. Allà mateix ens vam trobar al nostre amic i gran fotògraf Joan Carles Abelenda qui ens va fer una foto per a la història que és aquesta. Així és que orgullosos amb el nostre penjoll de premsa vam anar de cara al museu del Vinseum, on les autoritats havien de fer diversos parlaments.
Ens vam dir, hi anem abans i així podrem fer una copeta. Pel camí, però, vàrem ser escridassats per uns nois i una noia, ells quatre ben asseguts i prenen uns gots en una terraza de la Rambla. Va resultar ser que aquells terroristes eren la Violeta Curry, Jaume Vilaseca, Dick Them i Ramón Díaz, els quals tenien bolo en el "Claustre de Sant Francesc" on s'hi varen fer també concerts. Petons i abraçades i una mica de conya i contents de veure'ls i nosaltres vam fer via de cap al Vinseum. Només entrar al bar ja ens vam trobar com a casa, car, en animada conversa hi havia el Pere Pons, l'Òscar de Pombo i un altre company del qual no en recordo el nom. Només veure'ns i aparèixer els somriures a tots plegats. El company ens va voler convidar a beure un vinet que va ser blanc i vam petar la xerrada una estona, fins, fins que va aparèixer la M. H. Carme Forcadell, la qual, en veure al Joan Recolons se'ns va acostar i saludar, parlant amb ell i al final tothom qui l'acompanyava, fotògrafs i autoritats van aflacar i algunes fotos ens van fer amb ella i el Pere.
Pocs moments després i tota la comitiva ja era dalt la terrassa del Vinseum i nosaltres que també hi vam anar. Allà, més menges i beures i tots els convidats, els que realment volien sortir a la foto, i potser hi havia també alguns dels patrocinadors o gents relacionades amb ells. Els parlaments dels Srs. alcalde de Vilafranca i president de Tastavins Penedès varen estar plens d'agraïments als patrocinadors diversos, i sobretot a Banc Sabadell per la seva major aportació econòmica. També va fer un parlament l'alt càrrec directiu d'aquesta entitat tot i reafirmant-se en el fet de seguir apostant pel Jazz en edicions posteriors. Esperem que sigui veritat. La nostra M. H. Carme Forcadell va fer un parlament que ens va fer posar la "pell de gallina", car va relacionar la llibertat que representa aquesta nostra música amb la llibertat que tenim els catalans de votar l'1 d'octubre, esmentant algunes virtuts del Jazz exceptuant-ne una, la improvisació, car aquesta no pot existir ni en la política ni en els moments crucials on hi estem ara mateix. Ella però, ja sap que el Jazz sense la improvisació no és res, però ni una paraula relacionant-la amb el procés. Bravo, Jefa.
Fet i fet va passar el temps, vam donar un vol i ja ens vam veure ben asseguts als laterals de la Plaça Jaume 1r, els espais reservats per Premsa i convidats, tot i veure tots els amics de premsa donant voltes ben a prop de l'escenari, i és allà on ens vam quedar a l'espera del concert inaugural que pintava la mar de bé. Havíem de veure una mena d'història del Jazz en motiu del 100é aniversari del primer enregistrament de Jazz, o sigui que era Jazz - The Story. Celebrating 100 years of jazz recording, amb Vincent Herring, James Carter, Jon Faddis, Jeremy Pelt, Eric Alexander i Steve Turre en el front line dels vents i amb una base rítmica amb Mike LeDonne, Kenny Davis, Carl Allen, i Nicholas Bearde com a cantant i recitador dels textos històrics. Hi havia una pantalla allà hi havien de sortir imatges relacionades i vídeos també relacionats amb la música que havien de fer els magnífics músics d'aquest projecte. A l'hora aproximada, va aparèixer Pere Pons per fer la presentació i inauguració del ViJazz Penedès, ben aplaudit per tots nosaltres, alguns amb només les ganes que comencés i nosaltres amb l'aplaudiment a l'amic, al programador, al comunicador, al "treballador del Jazz", a l'Home del Jazz. Havent-nos explicat com aniria tot amb la professionalitat que el caracteritza, van començar a sortir els músics tot i veient allà dalt l'escenari, entremig de tots ells al nostre amic Òscar de Pombo qui estaria mirant de solucionar els problemes que tinguessin els músics abans de començar el show.
Qui es va encarregar de comunicar-se amb tots nosaltres va ser el cantant i narrador Nicholas Bearde llegint els textos que es veien passar per la pantalla, textos explicatius de com va començar tot, allà per la vella New Orleans, essent música de la primera època la que primer va sonar a la plaça Jaume 1er, tema que també va cantar el presentador. Varen seguir amb música on hi veiem la cara amable de Louis Armstrong i els ritmes cadenciosos ballables, imaginant-nos també a tothom ballant i ves per on que devia ser el Lindy Hop, o potser no, ves a saber. Els solos dels músics ja varen començar a sonar, i els súper aguts del gran Jon Faddis a la trompeta, molt bèsties. El "Summertime" va aparèixer cantat per Bearde em va semblar però una mica deslligat de les imatges que apareixien a la pantalla. Ja m'imagino que una sincronia perfecte entre vídeo i so devia ser difícil però amb els mitjans tecnològics actuals crec que s'hauria pogut aconseguir, en fi, pecata minuta. Després d'aquests tres temes Bearne ja es va situar en el Bop, parlant de Parker, Monk etc i és així com va seguir amb la història arribant al "cool", "west coast Jazz", "Jazz Messengers" i és així com va sonar un tema de Gillespie a ple Bop amb Jon Faddis iniciant el seu solo allà, a dalt de tot, fent exclamar al Joan un "Ah" espontani. Un solo esclatant d'un dels dos trompetistes de l'escenari. Vincent Herring ens va mostrar un magnífic so amb el seu alto i un molt bon solo en un tema que van acabar tots plegats acompanyats dels nostres aplaudiments. El següent tema, cantat pe Bearde estava allunyat del Bop i estava situat en l'era del Swing, cronològicament ben situat. Després d'aquest swing tots plegats van tocar un tema típic del concepte Funk de l'Horace Silver amb tots els vents alhora, moment quan vam poder escoltar de quina manera més bèstia estripar el seu saxo tenor el majúscul James Carter. Eric Alexander el va seguir ja amb un so una mica més ortodox tot i desmadrar-se aquest també quan va poder. Mentre això passà, la resta de companys li feien alguns Riffs per després acabar el magnífic tema de Silver. Sense paraula i ja escoltàvem el "Take Five" de Paul Desmond interpretat per Vincent Herring amb una base rítmica magnífica al darrera. El seu solo va esdevenir tota una lliçó de bon gust sense escarafalls com Carter, amb tot el "carinyo" vers ell. Un tema que va durar molt poc acabant-se amb el solo del saxo alto. "So What" va ser la continuació històrica sonora, car la visual no la recordo, tot i sí que els molts moments de sincronia entre vídeo i àudio sí que hi van ser. El tema de Miles iniciat pel contrabaixista Kenny Davis va deixar par a la trompeta de Jeremy Pelt amb un so molt més contingut en els aguts tot i l'evident modernitat, acondicionada al so "cool" de Davis i evidentment amb la mestria adequada. Moment de solo per pianista, organista Mike LeDonne amb gust i delicades melodies i impros modals com en l'anterior Pelt. El contrabaix ens va tornar a situar als inicis i així acabaren el tema i època cool. Bearde ens va situar ja als 60s amb les bossanoves, amb el Hard Bop, John Coltrane, Archie Sheep, Miles Davis ja amb la fusió del Jazz-Rock, essent però el primer tema en sonar d'aquesta època un "Caravan" que sí crec no sincronitzava amb el que vèiem. Els súper aguts, massa estridents crec, van aparèixer a través de la potència humana de Jon Faddis. Finalment podíem escoltar al gran Steve Turro al trombó en un magnífic solo a lo JJJohnson. El pianista s'hi va afegir també, i realment teníem una magnífica secció rítmica al nostre abast alhora que un "front line" de vents extraterrestre. El final va ser fet a mida, i sense dir-nos rés, ja escoltàvem la música de John Coltrane interpretada per tots els vents alhora per ben aviat escoltar a l'Eric Alexander en un solo que va voler ser "Coltranià". Anàvem avançant mica a mica i de manera acurada, precisa i sobretot amb uns mestres dalt l'escenari interpretant uns magnífics solos cadascun d'ells. De cop i volta, i sense acabar el tema, els dos trompetes van encetar un nou tema situat en àmbits propers al segon quintet de Davis on la modernitat era evident. Els saxos van empalmar amb un altre tema, força conegut i també popular ja amb arrels més R&B amb un James Cartes a la seva salsa compartint solo amb l'Eric Alexander en una típica "guerra de saxos" d'aquelles que marcaren època, acabant el tema ells dos. Situats en àmbits més propers vam poder escoltar un altre tema d'aquells dels anys 70s amb clares connotacions CTI i relacionat amb el "Soul Jazz", amb un magnífic solo de Herring, per so i tècnica, ell molt Parkerià. Un altre solo del pianista ens el va mostrar sòlid i precís en el tipus de llenguatge que ens estava oferint. La melodia, coneguda, interpretada pel líder ens va situar al final del tema, que van acabar de cop. Ja ens havien dit que les bossanoves van aparèixer i així és que Bearde va començar cantant "Girl from Ipanema", vam creure amb el Joan que una mica allunyada en el temps estilístic de les músiques i èpoques que ens oferien llavors. Eric Alexander va fer un bo i curtet solo deixant pas a la veu del presentador per acabar-la, la "bossa", ben aviat, tan aviat que no ens vam adonar que ja sonava un orgue, o sigui Jimmy Smith i la seva música a tutti R&B i el swing adequat. Vincent Herring va ser el primer solista d'un tema que no sabem si lligava bé després de la bossa, però nosaltres qui som per fer aquestes valoracions tècniques? Un súper agut de nou de Jon Faddis em va fer tapar-me les orelles, deixant pas al solo de l'ara organista amb un Hammond B3 dalt l'escenari i fent LeDonne una magnífica aportació. Bearde ens va sorprendre a ple pulmó entremig del tema amb orgue, i la gent picant de mans, incitats des de l'escenari. El ritme quasi beat ens situava en una època musical on el Soul hi va ser més present que el Jazz. Bearde ens va situar en els anys 80s amb grups com "Return To Forever", i músics i músiques relacionades. La música que es feia a Europa, la editorial ECM, i així és que la música que ens van oferir va ser el tema de Chick Corea, "Spain", per a gust de molts entre els quals nosaltres a mode de "rememberibg" com era tot el que estava sonant. Jeremy Pelt va endegar un magnífic solo amb el seu particular so, apagadet i en el registre mig, sense pujar al cel (?), la qual cosa ja feia Faddis. El piano de Corea intentava sonar de la mà de LeDonne, i s'ha de dir que deu ni do com ho va pelar. La gent picava de mans la qual cosa volia dir una cosa, que tothom s'estava animant, cosa bona per un cantó i no pel de descontrol que això implica, car sembla que això és el que s'ha d'aconseguir. Després d'aquest tema, un altre encara més funky, tema molt conegut i que va fer que tothom seguís picant de mans. I és que hi ha molts temes que coneixem però ves per on no en recordes el títol. La veu de Bearde ens deia Soul Train?, o quelcom de similar. Érem en ple R&B i quasi ballant en un tema d'aquells que devia haver arribat a un "number one" en el top ten de ves a saber què. Llavors va ser quan es va "desmadrar" Eric Alexander adreçant-se a nosaltres en un "escanyol macarrònic" intentant animar-nos parlant de coses així com "......y mis cojones....". L'orgue va aparèixer de nou amb un altre tema, ara amb saxo tenor metàl·lic de James Carter. Més picar de mans i menys Jazz. No sé jo si no podrien have escollit quelcom no tant pop, no tant comercial. La història del Jazz és molt àmplia, i segur que hi havia música molt millor, no tant popular, però ai las, aquest és un "producte de consum de Festivals d'Europa", car no veig aquest projecte girant per les Amèriques. Un tema reconegut pel Joan Recolons de Chuck Mangione al qual crec que havíem vist en el vídeo, i ves per on que escoltàvem un tema que havia sonat a les discoteques per fer ballar la gent. Eric Alexander es va encarregar de fer el corresponent solo per seguir fent-nos ballar a tots plegats. Tot pintava que ens acostàvem a la fi de l'esdeveniment, car ja portàvem més d'una de músiques, i és que encabir una selecció d'estils i músiques de les diferents èpoques del Jazz en poc gaire més d'una hora, ha de ser una cosa molt complicada, sense cap mena de dubte. Després d'aquest tema ens vam situar en l'ona Weather Report amb el magnífic "Birdland" tocat per tots els vents alhora. El piano feia el riff característic i aquest va donar peu al solo de James Carter tope metall, i una mica amb els moviments típics d'aquest mostru dalt l'escenari, sense oblidar però que és un dels millors saxos tenors del moment, a pesar de tot. Un tema cantat "Street Light" per Bearde ens tornà a situar en l'àmbit més popular del què algú relacionaria amb el Jazz, però no pas jo. La trompeta amb sordina de Pelt va acaronar el tema que per a mi sobraba del tot. Nosaltres dos ja feia estona que no ens agradava la proposta tot i entendre que aquests muntatges no es fan pels suposadament "entesos" i sí en canvi pel públic en general. Ara tocava escoltar la música dels 80s fins l'època actual amb gent com Steve Wonder, Michael Brecker i demés per a situar-nos en el context musical final. Els súper aguts de Faddis van donar el tret de sortida del tema cantat, o tatarejat per Bearde però que feia Bobby McFerrin anomenat "Don't worry, be happy". I tot i tenir-li un "carinyo" especial a McFerrin no sé jo si aquest és el tema adequat per anar acabant, tot i que sí ho sigui el "missatge". Tota la plaça Jaume Primer es va posar a cantar el "Don't worry, be happy", i ells acabaren amb Bearde presentant a tots els components de la banda, moment en el qual nosaltres vam anar tirant, i ves per on que llavors va sonar el primer Blues de la nit, estricta estructura de Blues i tema que ara no recordo i que nosaltres escoltàvem a mida que anàvem tirant cap als vins i caves. Com a resum, dir-vos que entenc que la proposta sigui així, per Europa, és a dir pels qui no en sabem gaire, i crec sincerament que això no "córrer" pels EEUU. Tot i així, crec que la majoria s'ho van passar molt bé, fins i tot nosaltres dos, una primera molt bona estona. Gràcies Pere Pons, car va ser una bona inauguració de Festival i tot un èxit. Felicitats.
Miquel Tuset i Mallol
.jpg){kind=link}
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada