De fet el dimecres vaig anar al Jamboree a veure al gran pianista Cyrus Chestnut i el seu trio. Aquest músic va passejar-se pel Blues, música clàssica i Jazz amb una total solvència. Va resultar ser una persona molt afable i el primer que va fer quan va pujar a l'escenari va ser fer un parell de fotos a l'audiència. Es va esplaiar en llargues intros a piano solo, tan en un estil com en els altres. Sobretot ho va fer en un tema amb aires de música clàssica i també ho va fer en un magnífic Blues. Un home molt i molt gras i una mica baixet però amb un magnífic somriure. Va dur la batuta en tot moment, mentre que els dos bons acompanyants l'anaven mirant per seguir els seus passos, sempre canviants. Va mostrar una gran destresa i velocitat d'execució amb la mà dreta mentre que amb l'esquerra s'acompanyava amb baixos i acords. El Mads Vinding, contrabaixista, va tenir la sort de poder tocar amb el contrabaix de l'Horacio Fumero, que hi va ser present. Aquest músic va desenvolupar alguns magnífics solos a la vegada que va saber acompanyar al líder, conjuntament amb el jove bateria Jonathan Blake. Un trio totalment compacte que va deixar bocabadats al respectable en cadascuna de les interpretacions que van fer. Un Jazz de gran volada va passejar-se pel Jamboree.
El divendres, ahir, havia d'anar a veure un parell de concerts. M'ho vaig fer anar bé per anar primer al Jamboree i despés a Cal Ninyu, a Sant Boi de Llobregat.
Rotem Sivan by Antonio Narváez
Sobre el primer concert hi planava una gran expectació pel que feia a la personalitat musical del jove guitarrista Rotem Sivan. Un músic força desconegut que tot i així va aconseguir que la Cava es veiés amb un bon aspecte. Tot i xerrant abans de començar amb el Martín Leiton a la barra, em vaig assabentar que ell substituïa al Haggai Cohen Milo, que sembla no va poder venir. Al Martín l'havien avisat el mateix dia, no feia massa estona, i allà que s'hi estava disposat a enfrontar-se a algunes partitures no gens conegudes. L'estil d'aquest guitarrista estava marcat per alguns vídeos vistos al youtube amb una clara tendència a la seducció acústica, amb una música molt íntima i gran afluència d'acords a base d'arpegis. La sorpresa del directe va venir després dels dos primers temes propis en aquesta línia, quan va encetar algun dels estàndards que la majoria coneixíem.
Rotem, Martín i André by Antonio Narváez
Fins aquí no hi ha sorpresa, però sí que hi va ser en la manera com els va afrontar. Unes maneres modernes, ratllant aproximacions al Jazz-Rock força heavy, sobretot en el darrer tema, crec recordar, ens van mostrar a un músic complet, amb un domini abassegador de l'instrument. Si ja hem parlat del seu domini dels arpegis cal dir el mateix en el seu control de les dinàmiques sonores, passant del quasi silenci a l'estridència sonora, ben controlada. Els seus solos varen mostrar a un músic versàtil, ràpid, amb uns llargs dits a la mà esquerra que anaven amunt i avall amb gran celeritat. No es va oblidar de la tradició i d'alguna manera la vam tenir present tot i les seves versions actualitzades de temes de Monk, com el "In Walked Bud". Si haguéssim de parlar dels altres dos companys ens hi estaríem també força estona, però sí diré que el Martín Leiton va estar soberg. Concentrat al màxim i sempre llegint els "papers" i les lleugeres indicacions que li feia el líder, va ser-hi com si fos ell el contrabaixista titular. Les expressions de satisfacció del Rotem sobre les interpretacions de Martín així ens ho mostraven. Els seus solos van ser brillants i la compenetració amb el bateria André Sumelius, substitut del Colin Stranahan, va ser total.. Una secció rítmica suplent de total luxe va acompanyar a un guitarrista excepcional, menys desconegut esperem a partir d'ara. Sumelius va arrodonir la feina del Martín a tots els nivells, en base d'acompanyant a la vegada que fent alguns solos també brillants.
Al cap d'una estona em vaig plantar a Cal Ninyu, a Sant Boi, per poder assistir al primer concert del recent inaugurat Sant Boi Jazz Club. Una primera proposta endegada pels ja veterans en això del Jazz a Sant Boi, en Valentí Sesar i en Toni Solà, pioners des de fa 24 anys, any amunt, any avall. D'un estil vaig passar a un altre i m'hi vaig deixar portar sense massa dificultats, considerant què qui m'ho va proposar va ser la Marian Baraona, Kike Angulo i Gerard Nieto. Un trio d'asos ens va embolcallar amb músiques totes molt escoltades però sempre amb ganes de seguir-les escoltant. Estàndards de Jazz Clàssic i temes no tant clàssics i tots interpretats amb molta delicadesa i ben cantats per la Marian, a banda de la seva sempre permanent simpatia. Aquesta va ser la proposta per mirar d'encarrilar el públic de Sant Boi i seguir la iniciativa de Sesar i Solà a més a més de la gent de l'Ajuntament que hi són al darrera. Marian va tenir la sort d'anar acompanyada de dos mestres de les cordes diverses, Kike i Gerard. L'un, expert en la matèria de la qual parlem, estàndards que ell ha interpretat sovint amb el Pep Rius i el Piero Cozzi, i l'altre, pianista titular de totes les formacions del Toni Solà, a banda de ser el director de la Big Band del Maresme i músic complet que tan és capaç de cantar com de tocar la trompeta, i fer-ho tot amb una gran professionalitat. Marian va dedicar-nos alguns joies de Billie Holliday en motiu del centenari del seu naixement, entre d'altres magnífics temes i balades, i ja quasi al final i segons la meva perspectiva, va haver de patir una mica per seguir els diàlegs a dos de pianista i guitarrista. A vegades els músics juguen a fet i amagar, dit tot això amb tot el "carinyo". Desitgem que els hi vagi força bé als amics del Sant Boi Jazz Club, tot i convidant als aficionats d'aquesta veïna localitat a venir als concerts que fem al Jazz Club La Vicentina.
I encara avui mateix, ens hem acostat a veure els assajos del nou projecte de la Vicens Martin Dream Big Band amb el Bruno Oro cantant temes de Frank Sinatra tot i celebrant els seus 100 anys. Ha resultat que ho han fet a l'Escola Superior Jam Session, la del Luís Blanco, a la Sala Distrito Rock. Em pensava que hi hauria mitjans gràfics i ha resultat que l'únic públic hem estat nosaltres. És un projecte que ha sonat força bé, tot i fer-ho assajant, i que s'estrenarà aquest dimarts 14 d'abril al SAT de Sant Andreu i on també miraré d'assistir-hi. Pot resultar bé, tot i la dificultat de bellugar una Big Band, i espero i desitjo que li vagi força bé al Vicens i resta de grans músics..Ho he enregistrat...a veure com ha quedat i si el Vicens m'ho deixa penjar, potser serà després del concert. Bruno canta molt bé, a banda de ser un gran showman i tocar el saxo tenor i piano....Ha estat tot un privilegi poder-hi assisitir i veure allà mateix a un pam, com s'ho feien i gaudien i repetien i hi tornaven i així fins deixar polits els temes....Han fet un recés, el qual hem aprofitat per marxar tot i acomiadant-nos de quasi tots. El dimarts això sonarà que petarà. Miquel Tuset i Mallol
Ja tinc la caràtula del Programa 201 de Jazz Club de Nit ....amb Jordi Rabascall 12 to 12 Quartet, "Do The Doo Du"; Lluc Casares i el seu "Red"; Cesar Joaniquet i el seu "Smog Eyes" i el Gianni Gagliardi
amb la resta dels Brooklyn Aliens..tot això aquest dimecres i dijous a
partir de les 22h....Que si només penso en els músics de casa
nostra?...Doncs Yes..!!
Hola a tothom, vet aquí un mini resum dels concerts d'aquesta setmana, marcada per la feinada en la concepció del Programa 200 a Jazz Club de Nit, la qual cosa em va impedir anar el dilluns a cap lloc dels habituals, WTF del Jamboree i Sala fènix...
O sigui que primer de tot ens vam deixar caure pel Jamboree a veure a la Gramophone All Stars amb convidats de luxe com el Gabriel Amargant (substituint Lluc Casares), l'Òscar Latorre, Oriols Vallés i el mestre Francesc Capella, convidat a tocar un tema. Un Jamboree ple de gom a gom va voler veure aquesta nova formació amb aires frescos i música tan fresca com els aires. Una bona big band amb molt bons instrumentistes dirigida i projecte ideat pel saxo tenor Genís Bou amb tota una colla ben llarga de noms coneguts. Una proposta que es passeja per músiques diverses amb el denominador comú del ritme i les ganes de fer gaudir i ballar tothom. Solistes com els esmentats abans i més que n'hi ha, fan que la música sempre soni propera a l'estil d'on són tots fill, el Jazz. Això és força més evident en els solos i músiques com les de Steve Wonder i d'altres són les que ens van fer quasi ballar. Un bon projecte que ja ha passat pel País Valencià i d'altres indrets on ha tingut força èxit. Aquest èxit és lo que els hi desitgem a tots ells.
Després d'això, vaig voler anar a veure el nou projecte del David Pastor al Milano. Un projecte amb músics amics i afins a les idees del mestre. Unes músiques en part relacionades amb les anteriors, tot i que pel groove rítmic i no tant per la ballaruca. Vicent Maciàn, saxo tenor, Josep Lluís Guart, teclats, Pere Foved, bateria i un baixista del qual ara....van fer-nos gaudir d'allò més amb un projecte força funky i amb grans intervencions solistes com ja us podeu imaginar. David estrenava, o quasi, el seu nou i preciós Fiscorn a base de rotors o similars, mentre que Josep Lluís va fer gala d'un control absolut dels estris electrònics. Vicent al tenor és un mestre com tothom ben bé sap, i així ho va mostrar a tothom. Pere Foved a la bateria, és com un alter ego del David, (com el Josep Lluís), tots tres col·laboren en projectes i a vegades amb l'altre ego en Toni Parés. Una proposta fora interessant que també esperem tingui l'èxit adequat amb el disc que faran o ja han fet.
El dijous no hi va haver Free Jazz a 23 Robadors o sigui que ho vam deixar pel divendres i sí que aquest inici del cap de setmana ben apartat de tot lo relacionat amb la setmana santa, va ser força interessant amb les dues propostes amb les quals vaig poder gaudir.
La primera al Jamboree amb el Bill McHenry Trio, amb l'Horacio Fumero, contrabaix i Ramon Prats, bateria. Tenia ganes d'escoltar a aquest mestre del tenor liderant una proposta acústica com aquesta, ja què darrerament i en dues ocasions havia passat pel Jamboree acompanyant d'altres músics, sempre músics americans. La primera va ser amb l'Avishai Cohen, trompetista, mentre també ho va fer en el primer passe de Al Foster. Bill em va sorprendre per la seva gran sonoritat en tot el registre, sobretot en el greu i mig. La seva destresa és palesa en alguns temes on executa frases força ràpides i d'una evident dificultat, a l'orella d'un aficionat com jo. Sembla però que on està més a gust és en les balades i temes de tempo mig-baix, o això és el que em va semblar a mi. Els seus solos i concepció musical em van semblar formar part d'una elit de músics encarats en la modernitat més absoluta. Un exemple d'això el relacionaria amb la presència entre el públic d'un dels músics moderns per excel·lència com és el Sergi Sirvent. El seu amic Pascal Morente també hi era, i ben a prop meu, i també ho va enregistrar amb el ben entès que el seu motiu és el de l'estudi de les seves intervencions potser per poder compartir amb ell moments musicals amb més intensitat. L'Horacio va estar sublim acompanyant-lo i fent solos i sobretot en el tema que va tocar ell sol, amb tot un Jamboree silenciat pel so del seu contrabaix amb només llunyans i petits sorolls provinents de la barra on Marlene estava fent la seva feina amb la cura més possible. Ramon Prats va mantenir la pulsió rítmica fent magnífica parella amb l'Horacio i també ens va fer gaudir amb un magnífic solo a la bateria, primer amb la bordonera de la caixa oberta amb so de timbales i gran control del pedal del bombo, per després ja amb el so típic de la caixa i charles i demés estris, arrodonir-lo per donar pas a la continuació del tema amb els dos companys i amics. Un gran concert amb un referent del saxo tenor al qual m'agradaria tornar a veure abans que se'n torni als EEUU.
En sortir del Jamboree tot i saludant l'Horacio recordant-li que el veuríem el juliol en el Pati de Can Comamala amb l'Andreu Zaragoza i David Xirgu, vaig sentir una veu coneguda que em deia que m'havia conegut per la meva veu...aquesta era la gran aficionada Alícia que és a totes les mogudes possibles sempre i quant es facin dins el seu radi d'acció vital, és a dir Raval, Ciutat vella i potser Eixample. No compto que es bellugui més enllà, però és que amb això ja en te prou per sortir cada dia a algun dels molts locals amb música en directe. Amb l'Alícia doncs vam anar cap el Big Bang on hi tocava el Luca Tondena Trio, amb Wassily Kandinsky, contrabaix i Ramiro Rosa, bateria. Luca és un saxofonista tenor italià que ja porta força anys a casa nostra, el qual es dona la casualitat que va inaugurar el Jazz Club La Vicentina allà pel juny de 2009. O sigui que tot i que ja l'havia vist en alguna altra ocasió tenia moltes ganes de tornar-lo a veure, saludar i escoltar. Ramiro també és un xaval amb el qual hi tinc una bona relació (vaja, crec que la tinc amb força músics) havent vingut amb el Dani Molina Quartet, amb el Sergi Sirvent Trio, i amb Toma 4, crec. És un músic ànima de projectes com el del Fizz que porta amb tota la il·lusió de fa ja força mesos. O sigui que al Big Bang ens vam trobar el local força ple de gent i a la barra que ens vam quedar. Des d'allà es pot veure l'actuació en una gran pantalla tot i el petit "delay" visual sense importància. El cas és que el trio liderat pel Luca ja feia una mica que tocava quan vam arribar nosaltres.
Fet i fet, vam poder-nos-hi estar fins l'hora d'acabar tot just a les 23h minut amunt, minut avall. Al Luca se li veu un gran control i domini de l'instrument i una millora evident en tots aquests anys. Així ho ha expressat en el seu primer treball discogràfic anomenat "Pomodoro Hunters", disc ja posat al Jazz Club de nit en un programa anterior. Després d'una bona sessió de temes propis i estàndards amb gran despesa energètica i bones intervencions solistes, va començar la Jam Session amb el guitarrista ja acabant el G.S. del C del Liceu, l'Àlex Fortuny. A l'Àlex el segueixo de fa temps, primer a les WTF del Jamboree on hi anava molt sovint, després ha pogut venir dos anys seguits als Festivals de Jam Sessions que fem a l'estiu a Can Comamala i també l'he vist algunes vegades al Cafè del Conservatori del Liceu en alguna Jam dels dijous. És un guitarrista molt fi i amb un magnífic so aconseguit gràcies al seu estil i a la magnífica guitarra de caixa que toca i tracta amb tot l'amor possible. Després d'ell va pujar el Jaume Ferrer, saxo tenor, acompanyant-los en més estàndards. Jaume, amb només 20 anyets, edat de molts dels joves cracs actuals, provinent de la Sant Andreu Jazz Band, magnífica escola que ell ha sabut aprofitar per aprendre i enriquir el seu llenguatge, està actualment en una situació d'impas a l'espera d'una ubicació tranquil·la que li permeti estudiar i créixer en tots els aspectes. Mentrestant es presenta a totes les Jams possibles havent-lo vist a la Sala Fènix on també va tocar tan bé com al Big Bang. Jaume és la mostra, com també passa amb la Irene Reig, que la música, el Jazz, l'estudi i pràctica, dóna els fruits desitjats al cap del temps. Això és el que espero que flueixi en aquest temps d'estudi i pràctica on estat ficats tots aquests joves tot justa passada l'adolescència. Segur que tiraran milles, o i tant. Després va pujar una noia també del Liceu, cantant ella, que també s'apunta a un bombardeig, valenta, amb ganes i molt bones aptituds, la qual va cantar un o dos temes. D'altres nois van pujar arrodonint una Jam que te ja un gran renom aconseguit amb els anys. Com sempre passa, els darrers textos són els més llargs perquè són els més propers en el temps, recordant-ne més detalls. De moment, a dissabte tarda, això és el que ha donat de si la setmana. Voilà. Miquel Tuset i Mallol.
Programa 200 amb Joan Margarit, Carles Margarit, Xavier Algans, Miquel Àngel Cordero, Núria Cols, "No era lluny ni difícil"; Yexza Lara, Lina Lomanto, Anna Tobias, "Colores"; Yexza Lara, Miguel Crespo, Iago Marta, Alejandro Tamayo, Jon Robles, Félix Rossy, Rubén Fernández, Marisol Cordero, Fulvia Fossati, Jordi Bonell, Arnau Barrios, Sara Balasch, Pepi Izquierdo, Núria Galvan, "Encuentros"; Sabina Witt, Guillermo Rizzotto, Míriam Fèlix, Marc Egea, Joan Antoni Pich, Pablo Giménez, Aleix Tobías, "Vistes al Mar"; Carme Canela, Joan Monné, Marko Lohikari, David Xirgu, "Granito de Sal"...i amb Quadrant Produccions, Raices Producciones, Olga Records i Fresh Sound Records New Talent.
El dilluns vaig tornar a anar a
l'altre cantó de les Rambles, al bell mig del cor del Raval. Primer em
vaig deixar caure per 23 Robadors on s'esperava un gran concert en pla
íntim, com és habitual en aquest indret i més encara amb la proposta del
trio liderat pel gran creador i experimentador Dani Pérez a la guitarra
i diversos estris. L'acompanyaven dos grans mestres de l'escena de casa
nostra, els seus amics David Mengual, contrabaix i David Xirgu,
bateria. Aquest va ser un concert on la mestria va anar acompanyada de la manera entranyable de comunicar-se amb la gent del líder. Un projecte farcit d'estàndards però interpretats amb arranjaments sorprenents que fins i tot et podien amagar el tema principal, tot i que algunes de les vegades sí el vàrem reconèixer com en el primer tema Alone Together. La delicadesa de les interpretacions a la guitarra i el domini dels seus efectes mitjançant pedals diversos van afegir un to eteri a la música resultant.
La compenetració d'aquests músics va ser total, tot i que va semblar que alguns d'aquests temes feia temps que no se'ls miraven, al menys això em va semblar a mi. Els solos del Dani amb el punteig pulcre acompanyat dels acords delicats van anar de la mà de les interpretacions dels altres dos companys i amics. David Mengual, a part de mantenir conjuntament amb el David Xirgu la pulsió adequada, va executar algunes interpretacions individuals de gran mèrit. Xirgu, va fer el que més li agrada, és a dir, sense haver de fer un solo delimitat, allò, "de que ara em toca a mi fer el solo", doncs va portar el ritme i a la vegada va anar fent de les "seves" incorporant elements sonors diversos a l'estructura global. El seu control de les escombretes va fer que la màquina "caminés" d'allò més fina. Entre els molts temes que van tocar, n'hi va haver un dedicat a l'amic de tots, Juan de Diego, tema que potser van tocar junts per primera vegada. S'ha de dir que els dilluns de 23 Robadors estan essent un focus musical important, el qual em fa decidir-me per aquest cantó de les Rambles, al bell mig del Raval. Un local que es va omplir d'aficionats, i alumnes del Conservatori del Liceu, donada la proximitat de la institució. La generositat del líder i companys va permetre que s'hi estiguessin més de 70 minuts, la qual cosa podreu comprovar tot i escoltant l'àudio que vaig enregistrar, i que segur que ara mateix esteu escoltant.
Una vegada acabada aquesta gran actuació la qual vaig gaudir a primera fila, com sempre que puc, vaig enfilar cap a la Sala Fènix, on hi vaig arribar després del concert que va fer la formació original liderada pel trompetista anglès Paul Evans. Allà és Joao Vieira qui s'encarrega de coordinar les jams del dilluns, començant sempre assegut al tamboret de la bateria. Al contrabaix hi va haver el Pau Sala, mestre ell, conegut per nosaltres i que acompanya a molts dels diversos projectes amb seu a l'Esmuc però també en d'altres escoles. D'altres músics que hi va haver varen ser el jove i bon saxofonista Jaume Ferrer, en Rai Paz a la guitarra, bon guitarrista i d'un estil també força delicat tot i que amb un so més acústic que el del Dani Pérez, mestre d'en Rai en la seva etapa al Liceu. Àlvar al piano, un jove estudiant de 2n de G.S. que em trobo per tot arreu. En Pascal Morente també és un dels habituals, com el bateria Martin Huck i vam gaudir amb una magnífic veu, la de la Matilde. Un espai aquest el de la Sala Fènix coordinat per un col·lectiu de joves, homes i dones amb moltes ganes i simpatia com la mateixa Jolanda Marrone, el seu company fotògraf i d'altres dels quals no en sé els seus noms. Gent tota molt educada i predisposada a tirar endavant els projectes diversos de la Sala.
Dimarts em vaig dedicar a preparar el programa de ràdio mentre que el dimecres va ser una tarda nit de Big Bands....primer a l'Auditori del
Conservatori Liceu amb la Big Band dirigida per l'israelià Amikam
Kimelman...dues veus femenines i un solista d'excepció al metall,
Matthew L. Simon....amb un repertori variat, un pèl agut pel meu gust i
sembla ser que també pel gust dels músics i cantants...pobretes
elles..Un bravo per la jove Big Band de la institució que ho han fet
força bé. Després, amb en Matthew vam anar al Jamboree Jazz a
corre-cuita per arribar al passe de les 22h a gaudir amb la Barcelona
Jazz Orquestra, amb la música inèdita de Al Cohn de la mà d'un magnífic
saxo tenor anomenat Harry Allen el qual ens ha fet uns magnífics solos.
El dijous vaig fer una jornada completa anant primer a 23 Robadors a veure la Sessió de Free Jazz aquesta vegada sense el Ramon Prats i sí amb l'Iván González, Àlex Reviriego, Tom Chant, Ivo Sans i la cellista convidada Míriam Fèlix. Una sessió que com sempre va ser sorprenent, amb un públic fidel assistent i sempre súper atent i silenciós. Gent com la Marianne i el Fernando C.G. i jo mateix i quan hi ha per aquí l'Antoni Robert hi anem i allà ens hi trobem. Una estona deixant-nos portar per sons estranys a vegades i sempre sorprenents, acostumant-nos a deixar que flueixi el que sigui el que soni, ara bé, sabent qui són els intèrprets i el lloc on ho escoltem. No tot si val, però a 23 Robadors sí.
Després vaig deixar-me caure pel Jamboree a veure a un parell de veus femenines i concretament la més reeixida i també cap de cartell, la Gaby Moreno, i també la Virginia Labuat que va ser la primera en obrir el segon passe. Les dues veus em van sorprendre força, tot i que haig de dir que em va encantar la posta en escena de la Gaby, la veu, la seva senzillesa i simpatia i sobretot, els temes que va cantar, molts d'autoria pròpia, per no dir quasi tots. I sí, un projecte sòlid el d'aquesta sud-americana resident a Los Angeles, acompanyada de guitarrista, baix elèctric i bateria. Al final van sonar temes coneguts com Fever cantats amb la Virgínia i amb un Groove brutal. Un gran concert al Jamboree com ja és sempre habitual.
Divendres va ser el dia del Concert-Jam al Jazz Club La Vicentina, gratuït i patrocinat per l'ajuntament com els de cada mes. Vam tenir una magnífica veu, la de la Sabina Witt acompanyada de Mark Aanderud, piano i Oriol Roca, contrabaix. Un trio amb projecte propi de Sabina, però que també va saber conjuminar amb estàndards diversos com "Beautiful Love". Els temes que va interpretar aquesta grandíssima cantant van ser escollits amb gran delicadesa i amor, no endebades Sabina transmet una gran pau. La seva manera d'interpretar, amorosa vers el públic i companys i sempre atent i somrient, impressiona per la seva calidesa i més encara per com i de quina manera és capaç de cantar i sobretot entonar a la perfecció. Poques cantants he escoltat amb aquesta capacitat de transmetre amor i calidesa en les seves interpretacions. En definitiva un magnífic concert d'aquest gran trio que vam gaudir una bona colla d'aficionats i que va deixar pas a la Jam Session.
Aquesta la va encetar el bateria Josep Mª Martí, assidu a les nostres sessions, en alguns dels darrers temes del repertori del trio liderat per Sabina. Després ja vam anar pujant tots els qui vàrem portar l'instrument, com el Toni "Pato" amb el soprano, jo mateix amb el alto en el tema de Coltrane "Equinox", un blues fàcil ideal pels aprenents com jo. El Juan Carlos Speedy va fer un tema a alto solo, una improvisació prou llarga que ens va impressionar força. També ens va acompanyar a la flauta travessera el Sergio del Campo, un altre assidu, així com també la parella formada per la Noèlia White i el Pep Casadó, ella a la veu i ell a la guitarra. Vam estar-nos tocant fins que ja no va quedar cap persona del públic, i fins i tot en aquest moment, i essent el públic els músics que no tocàvem, Noèlia va poder cantar un preciós tema. No tornarà a passar Noèlia, t'ho asseguro. En aquesta jam vam convidar a Sabina, Mark a fer un tema i aquest va ser la magnífic balada "Willow weep for me", amb el Sergio i Toni als solos, així com també en Mark. S'ha d'agrair la insigne feina desenvolupada pel "worker man" de la nit, el contrabaixista Oriol Roca; gràcies Oriol.
Després de descansar una mica i fer exercici el dissabte va ser també un dia de concerts. Primer no podíem faltar al gran concert celebrat al Jamboree pel gran Al Foster i el seu quartet. Un quartet de luxe amb músics com David Bryant, piano; Godwin Louis, saxos alto i soprano i Doug Weiss, contrabaix. Els dos passes del concerts van estar a rebentar, i ho dic perquè m'ho va dir l'Antonio Narváez, fotògraf professional i company de les ones musicals. Sembla ser que el convidat del primer passe de les 20h va ser el gran saxofonista Bill Mc Henry, darrerament convidat a l'escenari del Jamboree sempre que venen músics americans. El que sí que us puc dir és que en el segon passe, ple també, el convidat va ser el jove Fèlix Rossy.
Un jove de 20 i pocs anyets que va pujar a l'escenari compartint escenari amb un dels grans de la bateria, el mestre Foster, i sense immutar-se va tocar cadascun dels temes que entre tots van proposar, com si d'una Jam session es tractés, a més a més de fer-ho amb una gran solvència. El llenguatge del saxo alto és força bluesero mentre que el del Fèlix és molt més modern de concepte. Recordo una conversa digital amb el Pere Soto que em deia d'un dia que l'havia vist a una WTF del Jamboree, que el noi tenia un llenguatge propi. Aquestes coses només les poden dir els músics bons que saben el què diuen i entenen el què sona. Pel que sigui, Fèlix va estar a l'alçada de les expectatives, fins i tot dels propis músics que, sorpresos, reien de com el nano s'ho feia. Els solos del pianista Bryant van ser força reeixits, de la mateixa manera que els del contrabaixista Weiss. El saxofonista Louis va ser qui més els va desenvolupar, juntament amb en Fèlix, per la condició de solistes que tenien, fent uns solos magnífics amb els dos instruments, alto i soprano.
Encara vaig tenir temps per anar a veure als amics Geni Barry, Deme Gómez i Xavier González al Naya Gastro Music. Aquest és un restaurant que programa música de diversos estils tres dies a la setmana. El local és magnífic amb les taules als laterals i l'escenari al fons, regentat per un aficionat i també programador d'esdeveniments musicals de gran volada, en Hashim. La formació "trio BGG" va fer tot un seguit d'estàndards i em va fer molta il·lusió veure al Deme com dia que passa, dia que millora en el seu fraseig amb el seu tenor. En Xavier és un baixista excel·lent, i va fer la feina de portar la pulsió rítmica, en el benentès que en no haver-hi bateria, la feina va recaure tota sobre ell.
Del mestre Geni Barry poques coses podem dir que no sapigueu. Mestre en l'art de les quatre masses, i ara ja totalment recuperat de l'accident que l'ha tingut inactiu uns quants mesos, el vam veure força content i participatiu, com a bon col·lega que és. Els seus solos sempre són increïbles, pel fet d'incloure harmonies trencadores que descol·loquen a qualsevol. El swing hi és sempre fins i tot en els moments on el tempo és més viu. És un mestre, mirem-ho pel cantó que mirem. En el bis van fer un tema on en Geni ens va fer una de les seves intervencions cantant en scat per després, tot seguit, agafar les masses i seguir el solo al vibràfon. És certament increïble. En aquest espai vaig tenir la sort de conèixer a la Mary Gumà, ceramista , gran aficionada al Jazz, amiga de molts dels meus amics i promotora del Jazz a les Vinyes, al Penedès. Vam estar sintonitzant des del primer moment fins el darrer, i parlant, tot xiuxiuejant per no molestar, de tot i més relacionat amb el Jazz. Hauríem continuat parlant, i encara ho estaríem fent. Per a mi va ser una gran nit, arrodonida pel fet que la Mary m'hagi acollit com una més de les seves amistats. Ara només faltarà arribar-nos-hi, al Jazz a les Vinyes. Una abraçada Mary. Doncs res més..ja vegeu que ha estat una setmana intensa musicalment i personalment, i de la qual guardo un magnífic record i aquestes "quatre ratlles" serviran per què no me n'oblidi. Miquel Tuset Mallol.
La notícia d'avui dimarts, la mala notícia ha estat la pèrdua del gran mestre de tots, Juan Claudio Cifuentes, "Cifu", pels amics.
Avui no serà un bon dia, per ningú. Avui ens ha deixat el mestre de tots, la persona que ens va mostrar en imatges i mitjançant els seus programes de ràdio l'essència del Jazz. Tots li devem aquest llegat, el seu i únic llegat. Malauradament ja no el tindrem entre nosaltres tot i que ens quedaran els seus programes...Des d'aquí i en el 25è aniversari de l'Associació AMJM Associació de Músics de Jazz i Música Moderna de Catalunya se li va atorgar el premi especial, el segon esdeveniment on el vaig poder saludar..el primer va ser fa dos anys, al Jamboree Jazz....L'esdeveniment de l'Associació es va fer a Artte, on s'hi van aplegar tot de músics per celebrar els premis atorgats a l'Elisabet Raspall i el triplet del Ramon Prats. Aquell dia vaig fer algunes fotos que quan les trobi posaré en aquesta entrada. Sé que tots estem tristos però també sé que l'Andreu estarà molt més que trist. Ara només ens quedaran els seus programes i mai oblidarem la seva veu carregada de saviesa i bonhomia. Sempre el tindrem present. Per la meva part i a partir de demà, li dedicaré el Jazz Club de Nit. Cifu, t'estimem, "para ti que te gusta el Jazz".
Un homenatge al Cifu des del Bogui Jazz Club de Madrid, en una Jam Session:
Andreu Fàbregues i Cifu a Artte després de rebre el darrer el premi especial
de l'equip directiu de l'Associació de Músics de Jazz i Música Moderna de Catalunya
de la mà del seu President, Dick Them, l'11 de febrer de 2015.
Això és el que diuen des de rtve.es els seus companys: RTVE.es - MADRID 17.03.2015
Juan Claudio Cifuentes, Cifu, ha fallecido esta noche en Madrid a los 74 años de edad a causa de las complicaciones derivadas de un derrame cerebral.
Cifu presentaba Jazz porque sí de Radio Clásica desde el año 1998. El espacio se llevaba emitiendo desde 1971 de manera ininterrumpida en diferentes emisoras y era el programa que más tiempo llevaba emitiéndose en la radio española con el mismo presentador: 44 años. Además, era también el director y presentador de A todo jazz en Radio 3 los fines de semana.
El pasado 6 de febrero fue galardonado con la Medalla de Oro al Mérito en las Bellas Artes 2014, premio concedido por el Ministerio de Educación, Cultura y Deporte para distinguir a las personas y entidades que han destacado de modo eminente en el campo de la creación artística. "Lo verdaderamente importante para mí es que el jazz suene en esas medallas", dijo al conocer el premio. Una vida dedicada al jazz.
Cifu nació en París, en aquella Francia en la que, al contrario que en España, se escuchaba jazz, pero vivió aquí desde el año 1961. Su afición musical comenzó desde niño y pronto empezó a escribir artículos para la revista Aria Jazz, lo que le convierte en uno de los pioneros en la prensa jazzística española. Llevaba vinculado al mundo musical desde mediados de la década de los 60, cuando comenzó a trabajar en la industria discográfica. También escribió la primera Guía profesional del jazz en España.
Para él su trabajo no era una profesión, "porque no la enseñan en ninguna facultad", decía, sino su pasión. Su motivación era la "curiosidad infinita", leer todos los libros de jazz que pasaban por sus manos y escuchar "todos los discos que puedas comprarte". Porque siempre fue partidario de tener los discos físicamente.
Cifuentes también pasó por las cámaras de Televisión Española. Lo hizo con Jazz entre amigos, un programa que estuvo en antena durante siete años en La 2. Por allí desfilaron las grandes figuras del jazz de todo el mundo a lo largo de más de 300 programas que aún se conservan en el archivo de RTVE.
En 2010 obtuvo un Premio Ondas por su labor de difusión y divulgación del jazz.
Cifu a la ràdio
Això és el que va dir l'Albert Bover...
Ha fallecido Juan Claudio Cifuentes, Cifu, gran comentarista y divulgador del jazz en este país. Gran defensor del jazz hecho aquí mucho antes que los programadores de festivales, muy reacios a nuevos valores sobre todo si no tienen apellidos anglosajones o no vienen de Nueva York. Le recuerdo siempre muy vital, animado, entusiasmado con la música, hablando de manera fluida en varios idiomas, desde que le conocí en el programa de televisión Jazz entre amigos, en el festival de San Juan Evangelista, en el Circulo de Bellas Artes, en muchos otros festivales después, en Ezkaray, Pamplona, Logroño, Melilla, y en sus programas de radio donde mostraba que se sabía cada detalle de cada sesión de grabación de algún gran disco de Miles Davis o John Coltrane. Que la tierra te sea leve, amigo.
Un muntatge que li han fet amb la melodia del programa "Jazz entre amigos", Tunin' In de Woody Hermann..
Cifu a casa seva.
Aquest text és del Martí Farré a Tomajazz.... Puede parecer propio de alguien con un cierto grado de candidez, pero es que uno nunca llegó a imaginarse que tuvieran que pasar cosas como esta. Porque no hay nadie, nadie, a quien le guste mínimamente el jazz en este país que no pueda decir que no se haya instruido gracias al Cifu alguna vez, aunque solo sea una. Y porque el Cifu siempre ha estado allí, en el transistor de la cocina, en la radio de la mesita de noche, en los videos en VHS, con la imagen ya defectuosa, de sus Jazz entre amigos, en los “favoritos” de Internet, en las horas perdidas ante el ordenador, cuando uno tiene no-sé-qué-cosa-urgente-que-tenía-que-entregar-antes-de-ayer y prefiere navegar por el archivo virtual de TVE y descargarse un programa del Cifu dedicado a Duke Ellington —¡qué serie tan sublime realizó en su añorado Jazz entre amigos!—, o se va por los cerros de la Santa Red y recala en un “Jazz porque sí” dedicado al primer disco de Wayne Shorter. Sí, el Cifu está en su cocina, en el baño, en el dormitorio, en la radio del coche, en sus recuerdos de adolescencia, en las primeras conversaciones sobre jazz con amigos que, como usted, habían descubierto que existía una música mucho más interesante de la que echaban por las radiofórmulas. Y está en las retransmisiones del Festival de Jazz de Vitoria, cuando en la tele todavía daba todo el festival a diario, y usted y yo, seguro que se acuerda, lo seguíamos con un volumen no muy alto, no fuera a ser que despertásemos al resto de la casa, que ya estaban hasta el gorro de nuestra musiquita, eso decían. Sí, el Cifu está en un plató que simula ser un club de jazz, detrás de una barra, pitillo en una mano y en la otra con un vaso-largo-dos-hielos-y-un-vodka-con-naranja, presentando al Tete —¡qué gran programa, por cierto!—, y el propio Tete Montoliu interpreta “Bag’s Groove” nada más y nada menos que con Lou Donaldson. Y lo hace después de esa careta televisiva en la que una pareja de progres entra al supuesto Jazz Entre Amigos con el “Tunin’ in” de Woody Herman de fondo. Seguro que se acuerda. Y sí, el Cifu esta, y lo estará siempre, y usted lo sabe amigo, cada vez que suena el “Milestones” de Miles Davis, a quien por cierto entrevistó en una emisión histórica de la televisión española. Y sí, el Cifu se encuentra en un café de Tarragona charlando durante dos horas sobre la historia de las big bands, de Fletcher Henderson a Count Basie —no había tiempo para más—, y luego, en un bar de copas de la misma ciudad, cuenta anécdotas de sus tiempos televisivos, o de cuando hizo la guía de programas de radio dedicados al jazz en España —¡cuántos programas de radio sobre jazz en este país deben su existencia al magisterio de Juan Claudio Cifuentes!—. Y poco antes de la pasada navidad, el Cifu recoge un premio de la Asociación de Músicos de Jazz de Cataluña en un restaurante de Barcelona, en alegre francachela, que diría Carlos Barral, y uno cree que siempre estará allí. Porque sí.
Rosa M. Galbany, Cifu i Carme Canela
Una conferència del Cifu sobre el Jazz, "Els elements del Jazz" a la Biblioteca Nacional:
I en Gianni Gagliardi havia posat:
En mi tierna adolescencia me aficioné locamente al jazz. Solía trasnochar todos los días con la oreja pegada a la radio y grabando las historietas que nos contaba Cifu en cassete y posteriormente en minidisc. Al día siguiente siempre llegaba tarde al cole ya que me quedaba dormido... me gané un par de expulsiones por exceso de faltas, pero siempre, por una buena causa: "Jazz porque si"! Esas noches han marcado mi vida como la de muchos músicos Españoles! Eternamente Gracias!!! Besos, abrazos, carantoñas y achuchones múltiples para tí maestro!
Cifu
I això va escriure l'Ernesto Aurignac de la foto de dalt:
En Septiembre de 2013 Cifu colgó esta foto y texto en su blog: "Los he visto crecer como músicos y como personas, de todos me siento orgulloso… Por orden alfabético: Abe Rábade, Alexis Cuadrado, Bob Sands, Carlos “Sir Charles” González, David Pastor, Ernesto Aurignac, Iñaki Salvador, Jorge Pardo, Natalia Dicenta, Pablo Martin Caminero, Patxi Valverde, Perico Sambeat Os quiero a todos!" El orgullo es nuestro por haberte conocido Maestro! La admiración y el amor profundo que te tenemos es ETERNO... Gracias Cifu!! Un abrazo Isa!!!!
Cifu, Valentí Grau, Rogiers i Mario Rossy al Mercedes de València
Això és el que ens diue el Chema García Martínez des de "El País".
Lo que siempre nos pareció inconcebible ha sucedido: Cifu nos ha dejado. El pasado lunes 9 de marzo, fue ingresado en el hospital Nuestra Señora del Rosario, de Madrid, a consecuencia de un ictus. Su fallecimiento ha sucedido esta mañana.
Cifu forma parte de la vida de muchos en este país, de cuando aquí no llegaban los discos de jazz, o de casi nada. Uno tenía que escucharle para saber cómo sonaban Coltrane, o Lee Morgan, o Art Blakey. Luego estaba que Cifu era como era, y uno no sólo terminaba sabiendo cómo sonaba Coltrane sino cual era el color de los calcetines que usó en la sesión del 7 de marzo del 53, y si había desayunado café con leche y cereales y de qué marca los últimos. Pero él era así, y así le queríamos.
Parisino, cosecha de 1941, llegó a Madrid después de que su padre, don Francisco Cifuentes Díaz, profesor eximio de Derecho Mercantil en la antigua Facultad de Derecho de la calle San Bernardo, decidiera poner fin a su exilio tras la victoria de las tropas franquistas. En París había conocido el jazz, a Sidney Bechet y a Don Byas. “París era entonces el centro del mundo”, recordaba, “y Madrid, una sucursal del Tercer Mundo”.
Empezó escribiendo para Aria Jazz, fanzine con ínfulas de revista de jazz que editaban los mismos que acudían noche tras noche al Whisky & Jazz de Marqués de Villamagna: “Eramos cuatro aficionados al jazz y los que iban a ligar y se juntaban con los militares de incógnito de la OAS (la Organisation de l'armée secrète contraria a la independencia de Argelia), que tenían el Whisky como lugar de reunión”. Diez años más tarde arrancó su Jazz Porque Sí en la poco menos que legendaria “efe eme” de Radio Popular, de donde pasaría sucesivamente a Radio España, Antena 3, Cadena 100 y, desde 1998, Radio Clásica de RNE. Meticuloso hasta la obsesión, Cifu hablaba de jazz “desde dentro”. "Antes que nada soy un hombre de radio”, reconocía. Su actividad, empero, abarcaba la traducción de textos (de jazz, naturalmente) y su labor de conferenciante contumaz (sobre jazz, claro está). Sin embargo, hay algo que no hizo: escribir un libro. Decía que escribir no era lo suyo. Por más que se le intentó convencer de lo contrario, no hubo manera.
Recuerdo a Cifu en algunas situaciones pintorescas no necesariamente relacionadas con el jazz, como acompañante de estrellas del sello Movieplay (lo que incluía ejercer de cicerone del guitarrista y cantante Alvin Lee, líder de Ten Years After, durante su visita a Madrid) y en su etapa televisiva de “maduro interesante” -¡esos jerséis negros de cuello alto!- de cuando Jazz Entre Amigos. Cifu estaba en la cumbre de su popularidad: “Me paraba por la calle gente que no había escuchado una nota de jazz en su vida”.
Fueron siete años, entre 1984 y 1991, asomándose a la pequeña ventana cada siete días sin excepción. Con Cifu por bandera, Jazz Entre Amigos puso cara al Gran Jazz: el de Coltrane y Ellington, Dizzy Gillespie y Tete Montoliu. Que la emisión durara lo que duró, constituye un misterio sólo comparable a su desaparición fulminante, materia sobre la que todavía se discute acaloradamente. "Lo cierto es que lo han quitado porque les ha dado la gana”, sentenció por entonces Antonio Gamero, actor y notable aficionado al jazz desde los tiempos del Whisky.
Se ha mantenido a pie de micrófono hasta el último aliento desafiando vientos y enfermedades varias. Tenía el proyecto, quien sabe si en broma, de montar un restaurante con la jubilación: “Arriba el comedor, abajo el club con música en directo”. También quiso ser batería de jazz. Y psicoanalista, lo que, de ser cierto, resulta un tanto desconcertante. A diferencia de otros –los casos sangrantes de Ebbe Traberg, Raúl Mao o Julio Coll- a Cifu, el reconocimiento le vino cuando aún estaba en condiciones de disfrutarlo. Así, a los homenajes tributados por, entre otros, el Club de Música y Jazz San Juan Evangelista y la sala Bogui Jazz, de Madrid; el Festival de Jazz de San Sebastián y la Associació de Músics de Jazz i Música Moderna, de Cataluña, se unen un premio Ondas por su "labor de difusión y divulgación del jazz" en 2014, y este mismo año, la Medalla de Oro en las Bellas Artes. Cifu tenía previsto no acudir a recogerlo, por disconformidad con la política del Ministro de Educación, José Ignacio Wert. Lo que se dice, genio y figura.
Cifu amb els seus discos
Martes y trece el cap d'any de 1990 "A por uvas, Linda Wesley y su Jazz"...
Des de la Ruta del Jazz: «Cifu para los amigos» Semblava que mai podria succeir una
cosa així, però la vida no és vida sense la mort. El nostre estimat
«Cifu para los amigos», ens ha deixat. Tot i que només el vaig poder
saludar un cop, i no fa gaire, ell significava molt per tots nosaltres,
aquesta petita però gran comunitat del jazz. Cifu ha sigut la veu del
jazz per excel·lència. Les seves paraules les hem escoltat infinitat de
vegades a través d'una o altra emissora de ràdio. Possiblement ell hagi sigut qui ha motivat a la majoria dels que ens agrada el jazz. Cifu, swingarem amb tu el teu jazz.
El dia que Juan Claudio Cifuentes va ser guardonat amb el Premi Especial de la Junta Directiva de l'AMJM (11-2-2015).
Cifu explicant el Jazz
Els de Jazz Tardor van dir: El Cifu se n'ha anat i per la xarxa corren comentaris que ja el situen
en jam sessions celestials amb Parker, Ellington, Coltrane i tants
altres genis desapareguts. La gent del jazz de Lleida no oblidarem la
seva gran amistat, les seves col·laboracions a Jazzology, la revista
dels Amics del Jazz, les visites que va fer al Jazztardor i tot l'ajut
que des de la seva posició de gran crític i periodista musical va donar
al jazz i la bona música. Gràcies mestre, fins sempre...!
Cifu a RNE
Alexis Cuadrado i Cifu
I l'Alexis Cuadrado ens deia: Ha fallecido Cifu. Qué tristeza! Desde la primera vez que lo conocí fué un tipo encantador que siempre apoyó a nuestra profesión y nuestros quehaceres incondicionalmente, por muy alocados que fueran Me dicen que me nombró en uno de sus programas hace unas semanas, la verdad es un honor y un orgullo. Aquí va una foto de hace 10 años en Madrid... Que descanses en paz querido Cifu, esperamos tus crónicas de las jam sessions en el cielo del jazz.
Ernesto Aurginac i Cifu
Jordi Gardeñas ens deia això tan bonic i trist: Desde que me enteré de que Cifu nos había dejado, he estado pensando en todo lo que él significó para los amantes del jazz de mi generación. Tengo la sensación, de algo así, como la pérdida de un padre. Sin él, los músicos de mi generación pasamos a ser huérfanos. Cifu ayudaba a que las piezas encajaran y que el sacrificio y el amor por esta música, pudieran con todas las dificultades que acarrea esta profesión. Aunque lo vieras poco sabías que estaba ahí y que el inmenso amor y respeto que tenía por esta música hiciera que siempre hubiera un punto de avenencia entre todos, como una gran familia. Hoy, sin él, siento que el panorama musical es más frío, porque sin él estamos más solos. Ya no tenemos el calor de sus palabras ni el apoyo incondicional que siempre, con su inmensa generosidad, estaba dispuesto a dar. Hoy me siento un poco huérfano, siento que una ventana se ha cerrado y que el mundo es un poco más frío.
Cifu by Sergio Cabanillas, 2015.
Vegem què ens diu Arturo Mora a TomaJazz
No recuerdo cuándo fue la primera vez que escuché a Cifu. De hecho dudo que hubiera una primera vez. Su voz sabia y cercana ha formado parte de mi subconsciente desde que tengo uso de razón. Tanto en mi caso como en el de otros miles de aficionados, su buen gusto y sus cadenciosas explicaciones fueron el faro que iluminó el descubrimiento más importante de nuestras vidas. Para Cifu cada detalle era trascendente. Desgranaba los temas que reproducía con la minuciosidad de un orfebre, dejando claro que el jazz no es una música de fondo, sino un estilo de vida.
Sus programas de radio nos presentaban a músicos conocidos y no tan conocidos, nos hacían entender la estructura de los standards, invitaban a apreciar el trabajo de las secciones rítmicas; pero también iban más allá de la música: nos ubicaban en épocas y lugares, nos integraban en una comunidad de oyentes que no existía físicamente (qué duro era ser aficionado al jazz antes de Internet), nos invitaba a mantener un espíritu crítico y a luchar por lo nuestro. Después llegó la televisión, el mítico Jazz entre amigos y esas horas que robábamos al sueño para poder disfrutar de nuestra descarga semanal. Todo un lujo.
Y no acaba ahí la cosa. Además de presentaciones y conferencias, el legado de Cifu incluye objetos míticos del imaginario jazzístico nacional como los fascículos y CD de El Gran Jazz, las notas al libreto del legendario Pedro Iturralde Quartet featuring Hampton Hawes (“Yo estuve ahí”) y la traducción y adaptación de Los grandes creadores del jazz, posiblemente el primer libro que leí sobre el género.
Tuve el grandísimo honor de compartir aparición con Cifu en el documental Jazz en España (https://vimeo.com/36538029). El pasado 12 de febrero charlé brevemente con él antes de ver un concierto en el madrileño Bogui Jazz. En el descanso, casi de forma obligada, Cifu tomó el micrófono y pronunció unas palabras sobre su recién recibida Medalla de Oro al Mérito a las Bellas Artes. “Mi mujer se queja: «Otra cosa que limpiar»”. Genio y figura hasta el final.
Cifu ya no está, pero su voz inconfundible seguirá sonando en las cabezas de los aficionados por mucho tiempo. Transmitió sus enseñanzas como un buen maestro y, aparte de recuerdos y enseres varios, siempre nos quedarán sus expresiones de afecto: “Besos, abrazos, carantoñas y achuchones múltiples para todos. Que seáis buenos”.
el dimecres 18 de març a El Periódico
I com aquestes dedicatòries n'hi va haver moltes i moltes més que aniran apareixent....
23 Robadors primer i Sala Fènix després..amb Enrique Oliver, Jaume Llombart, Dee Jay Foster, Carlos Falanga i amb convidats il.lustres com el Marco Mezquida, Fèlix Félix Rossy i Roger Mas..això a Robadors amb el Marco i Roger tocant a quatre mans, cosa inèdita....mentre que a la Sala Fènix i ja a la jam..Joao Vieira, Nicolás Cristancho, Matías Huck, Jorge de la Rocha, Melisa Bertosi, Joel Moreno, Rodrigo G Pahlen, Mary, Carlos Sagin i alguns més...avui, un altre dilluns a l'altre cantó de les Rambles, Raval autèntic....yeah..i amb els dos àudios nregistrats, he.
Dee Jay, Carlos, Enrique i Jaume
Al 23 Robadors hi vaig anar el dilluns, tot i que quasi sempre vaig a les WTF del Jamboree, aquest dilluns no em volia perdre la formació extraordinària que hi havia d'actuar. El motiu, el fet d'estar entre nosaltres l'Enrique Oliver, saxo tenor malagueny que havia vingut amb el seu amic Ernesto Aurignac a la presentació de l'UNO a la Nova Jazz Cava. L'Enrique, de la mà del Dee Jay Foster, va estar acompanyat del Jaume Llombart, guitarra i Carlos Falanga, bateria. Aquest magnific quartet va tocar bàsicament un repertori d'estàndards però interpretats a la manera actual d'improvisar, amb cadascun d'ells al màxim nivell.
Dee Jay, Fèlix i Carlos
La comunió entre aquests músics és total, i podem incidir en el trio Dee Jay, Enrique i Jaume, inserits en la gran orquestra de l'Ernesto, a més a més de tocar sovint força vegades tant a les estades anteriors de l'Enrique a Begues, com les actuacions que fan plegats per les terres del sud. Carlos Falanga, és actualment un dels bateries amb més projectes, propis i aliens, formant part de trios emblemàtics com el del Juan Pablo Balcázar i el del Marco Mezquida.
Aquesta formació a quartet va estar-se quasi una hora tocant junts fins el moment que en Dee Jay va convidar als amics presents a la petita cova del carrer Robadors. El primer en pujar va ser el Marco Mezquida, apuntant-si ràpidament el Fèlix Rossy, jove gran trompetista també de Begues qua ha crescut, personalment i musicalment envoltat de Foster, Llombart ielmateix Enrique. Roger Mas també va estar convidat a tocar el piano, i fins i tot ho va fer a quatre mans amb el Marco, essent aquesta la primera ocasió en la qual l'han compartit, m'atreviria a dir.
Carlos, Marco, Roger i Jaume
Els temes que van tocar varen ser diversos, i en alguns dels casos varen començar amb un i varen acabar amb un altre d'harmonies o tonalitats similars i/o iguals com el tercer que van tocar, "Lush Life" seguida de "Chelsea Bridge". "Pure Imagination" en el quart i després temes amb força tempo, un tema de Gerswin del "American in Paris", i un Blues amb el Marco. Després va ser el torn del Roger i van acabar fent un Rh&Ch amb els dos pianistes tocant junts el piano i la resta de músics. Una gran tarda-nit amb uns músics extraordinaris que em va deixar un magnífic regust d'orella i amb ganes de continuar la jornada musical, motiu pel qual me'n vaig anar a La Sala Fènix a veure si podia escoltar una bona estona de la seva Jam Session.
Joel, Nicolas, Rodrigo, Jorge i Martin
Allà hi vaig arribar tot just abans d'escoltar el "Softly in the morning sunrise" i amb temps suficient per muntar la paradeta i enregistrar fins el final. Nicolas Cristancho presentava el seu disc i això és el que van fer la primera part, tot i ser-hi ell encara assegut al piano en aquest preciós tema. També hi havia el Joel Moreno, guitarra; Rodrigo G. Pahlen, harmònica i piano; Jorge de la Rocha, contrabaix; Martin Huck, bateria; Melisa Bertossi, saxo soprano, considerant que l'ànima matter d'aquestes sessions és el sempre amable bateria Joao Vieira. Després d'aquest magnífic tema amb el Rodrigo a l'harmònica, Mary, cantant d'origen anglosaxó, va cantar el "I remember you" de manera molt delicada. "All blues" va seguir amb la mateixa formació i encara van tenir temps de fer el "My Romance" ara amb el Joao a la bateria i el Carlos Sagin al piano.
Joel, Rodrigo, Mary, Jorge, Melissa i Martin
La Sala Fènix s'està consolidant com un espai polivalent amb exposicions permanents d'arts diverses, i moltes altres activitats culturals, a banda de les estrictament musicals com per exemple les dels dilluns, tot i que també fan actuacions d'altres dies de la setmana a vegades de manera puntual. Ho porten uns quants tot i que jo estic encantat amb el magnífic tracte que rebo, jo i tothom, de part de la Jolanda Marrone. Gràcies a les seves bones maneres i simpatia, se que sempre em trobaré ben rebut i tractat. Em consta però que la resta de companys, nois i noies, són igualment així d'eixerits.
.jpg){kind=link}
