Després d'un dia carregat de qüestions a solucionar, ara tinc una estoneta per deixar "quatre ratlles" de la WTF d'ahir. Una WTF on es va celebrar el 12é aniversari...més de 600 Jams del dilluns al Jamboree.....i com deia l'Aurelio Santos, no sortirà a cap mitjà de comunicació, ni al Telenotícies.....i no ha sortit, no. Qui havia d'obrir-la havia de ser qui les havia iniciades, el master Llibert Fortuny, geni de les canyes i estris electrònics diversos els quals domina de manera magistral. El van acompanyar dos monsters més, el Martín Leiton i el David Gómez. A l'hora de començar, les 20h, hi havia el pati (reduït) de cadires ple, tot i que mica a mica va anar arribant el personal.
Per celebrar el 12é aniversari d'alguna cosa estranya que es diu WTF, havia de sonar precisament el què va sonar...algú ho podria identificar? algú ho podria definir? Va ser Jazz o noJazz, o què? Jo recordo a Sonny Rollins haver-li sentit a dir (llegir-lo a una contra de la Vanguardia), referint-se a els joves que fan hip-hop i músiques afins, que ells no ho saben però fan Jazz. Una altra opinió diferent deuen tenir uns dròpols que en un concert van cridar a la guàrdia civil i denunciar als organitzadors d'un festival perquè allò que tocaven els músics no era Jazz. Aquests són dròpols no per tenir una opinió diferent sinó per haver passat a l'acció. De fet, i ara parlo per mi, sí que va ser Jazz en moltes ocasions donada la permanent improvisació des de la primera nota fins la última, i no tant quan la seqüència esdevenia repetitiva massa estona. El què fos, era per obra i gràcia del líder Llibert, què és qui va decidir en tot moment per on havien d'anar els "trets". Improvisació, repetitiva o no va esdevenir finalment en una mena de catarsi col·lectiva on tots els "fidels" es rendiren a la forma i al fons. Un Martín tocat per la gràcia va seguir en tot moment les elucubracions del líder, acompanyant-lo en tot moment i fent per ell mateix vertaderes meravelles amb el seu baix elèctric, que no contrabaix. Aquesta subtil diferència d'instrument ja pot denotar per on aniria la moguda...Bé, de fet, amb el Llibert actual, modern i imprevisible sembla que no hi te tanta cabuda la "berra". El David Gómez, vell "partenaire" d'en Llibert en el seu "Trifàsic", va lluir les seves millors "baquetes", mantenint una pulsió tant i tant brutal sobre la bateria què per moments ens semblava que no s'aturaria mai. Una perfecte sincronia amb el Martin va permetre que Llibert fes i desfés el que se li ocorria. Una màquina perfecta de fer ritme, de fer música és la que controla el David Gómez en tot moment, i el què és més important, gaudint, rient, veient com se les empescava el líder i com ell i el Martin havien d'anar també inventant sobre la marxa. Improvisació pura i dura, a un volum més que fort (ai les meves orelles tot i els auriculars com a taps), en tot moment control·lat pel Leo Bianchi, mag dels sons i llums de la Cova Cava. El primer convidat va ser el valent Claudio Marrero Santana qui es va trobar dalt l'escenari amb un os dur de rosegar, però que ell ben bé que se les va apanyar...Llibert li col·locava "rifs" repetitius que el Claudio havia de seguir i que va seguir no sense algun mal de cap. Una veu angelical va pujar a l'escenari per improvisar en el primer estàndard de la nit, el "Recordame" de Joe Henderson i va ser la de la Gisella, jove cantant que es va llançar a improvisar per mi d'una manera excel·lent, un tema ja de per si prou complicat. El Mark Aanderud va controlar els teclats de manera excel·lent i recordo ara un tema on el ritme era prou viu mentre que ell es va mantenir amb acords amb un ritme retallat i a un tempo molt més baix. El contrast em va semblar impressionant i em va ser força agradable a l'orella. Després dels masters hi van pujar més músics com el Jose Alberto Medina Quintana al piano, el simpàtic i gran saxo tenor, en Morten Sandholt, també el Jurandir Santana a la guitarra, Martin Laportilla al baix elèctric i ja a l'hora de marxar a buscar el metro i tren, a l'escenari hi va pujar la Paula Dominguez ja preparada per cantar de la manera com ho fa ella. Bé, això és el que passa quan t'hi poses passades massa hores, que et deixes un munt d'informació. No oblidaré però que el primer, primer de pujar per acompanyar el trio de cracs va ser el mateix Aurelio convidat pel mateix Llibert i que es va veure involucrat en un tema lent de Coltrane (va dir Llibert), però que nosaltres no vam reconèixer, i que el rei del "beat boxing" va encarrilar amb les seves arts quan ja va agafar una mica més de tensió rítmica. No oblido tampoc les "conyes" lingüístiques que estableixen ambdós amics des de fa 12 anys....A l'hora de marxar, hi havia tal quantitat de músics rondant pel Jamboree, com el Rodrigo G Pahlen i demés, que ja em puc imaginar que la moguda fins l'hora de "xapar" devia ser brutal. Qui es va quedar, aquesta vegada sí, va ser l'amic i gran fotògraf Josep Tomàs, que va voler captar-ho tot amb el seu tros de màquina. Jo també vaig captar el so amb el meu Zoom H4 per gust d'alguns i disgust d'alguns altres....Volià, d'una tacada. Miquel Tuset i Mallol.
.jpg){kind=link}
