El dissabte passat, 20 de novembre, a la Llibreria El Siglo de Sant Cugat i promocionat pels nostres amics del Club de Jazz de Sant Cugat, varem assistir al darrer concert d'aquest meravellós trio. Us poso l'enllaç de la crònica penjada a la pàgina web del Club. Miquel Tuset.
Hola amigues i amics del Jazz Club la Vicentina. De nou estem aquí en aquest blog per comunicar-vos noves històries sobre el que fem i hem fet. Aquest 19 de novembre passat, vam tenir entre nosaltres el quintet Albert Caire Quintet. l'Albert que n'és el lider, va presentar-nos el seu treball discogràfic Camins. Un treball fet de dalt a baix per ell mateix. Totes les composicions són seves, i seva ha estat la feina i serà la feina d'endegar aquest nou projecte. Ha fet, i farà una sèrie d'actuacions promocionant-lo, i desitgem que li vagi força bé. Amb nosaltres, van tenir l'èxit desitjat, ja que una vegada més la Sala Xica va tenir un magnífic aspecte. Per això us donem les gràcies de tot cor. La formació d'aquest quintet va ser la següent: Albert Caire, piano; Albert Vila, guitarra; Albert Bendicho, saxo tenor; Jaume Duran, contrabaix i Juan Luís Castaño, bateria. La nit va començar amb una interpretació a piano solo amb un tema d'una considerable tendresa i molt bona interpretació. Després dels primers aplaudiments van continuar presentant el seu primer tema del CD. Després ni va haver més, i van barrejar estils tot i que el Jazz Funky va respirar durant tota la nit entre mig d'algunes balades i temes mes tranquils. Durant tota la nit, l'Albert es va encarregar d'anar presentant cadascun dels temes del seu Camins, tot i explicant alguna anècdota del perquè del títol del tema. Aquestes explicacions s'agraeixen, i sempre trenquen el possible gel entre músics i espectadors.
Així va anar passant el primer set, amb temes funky, balades, i moltes ganes per part dels músics i molt de silenci per part dels oïdors. Sempre ho dic, i és la impressió tant bona que fa el no sentir ni una mosca quant els músics interpreten la seva música. Gràcies de nou a totes i tots vosaltres pel gran respecte que demostreu sempre vers els músics i la seva música. Després d'una estona de bon Jazz, un Jazz s'ha de dir que més que comprensible i gens complicat, un Jazz que ens va entrar de manera natural, vam fer un petit descans per agafar energies, xerrar una mica, comentar algun tema, etc. Per motius diversos, no vaig estar al cas i no vaig enregistrar el primer set però sí que ho vaig fer en el segon. O sigui que la música que sentireu en entrar al blog serà la que van fer aquest quintet a la segona part i que va començar amb un altra tema a piano solo, un estàndard que segons l'Albert el podies escoltar en alguna pel·lícula de Disney seguit d'un tema força més potent i amb una gran força rítmica on varem poder sentir el primer solo de l'Albert Vila, gran guitarrista, i que ja d'entrada ens va deixar estorats. Un tema potent seguit d'altres temes del mateix compacte, passant per algun estàndard com és ara el Cantaloupe Island del Herbie Hanckok. I ja per finalitzar van acabar com havien començat, amb el tema estrella del compacte, tema ple de funky Jazz i una bona melodia. S'ha de dir que tots ells van interpretar en diversos temes solos molt ben executats, i que en particular, l'Albert Caire ens va demostrar que és un bon pianista, que l'Albert Vila és un gran guitarrista i que el tindrem amb nosaltres el 18 de març de 2011 amb el seu quintet, que l'Albert Bendicho ens va fer alguns solos molt interessants i sempre tocant-lo amb molt de punch i swing, que el Jaume Duran va tocar el seu contrabaix amb gran precisió i pulsió, fent alguns solos de gran factura, i que el Juan Luís Castaño va tocar la bateria amb molta discreció, cosa que s'agraeix en aquest instrument que pot ser fins i tot desagradable si està tocat de manera destralera. No va ser així i el Juan Luís va acaronar la bateria per satisfacció de tots. Gràcies a totes i a tots, i us esperem el divendres 17 de desembre amb el Geni Barry Trio, i una Jam Session que hi haurà després de la mitja part. Miquel Tuset.
Hola amigues i amics del Jazz Club la Vicentina: aquesta és una història que va paral·lela a la del Jazz Club. La Big Band, assaja des de ja fa uns mesos a la Sala Gran cada dijous a la tarda. Tenen ja un bon repertori d'estàndards i estan preparats per mostrar-lo al públic. Des d'aquest blog, us animo a assistir a l'estrena d'aquesta "nostra" Big Band, formada per músics d'arreu. Alguns, coneguts nostres, d'altres no. Tant se val, per la música de Jazz, hem d'aconseguir omplir aquesta Sala del Teatre de la Vicentina, antiga Sala de Ball, que anys enrere es veia plena de gom a gom. Això ha passat a la història, ja ho sabem, però i si poguéssim fer uns balls de tant en tant, què us sembla? De moment però, podem anar a l'estrena d'aquesta Big Band anomenada "La Vizzentina Big Band". Us hi esperem. Més endavant, més notícies.....els noms dels músics, etc....
Recordeu, 19 de desembre a la Sala Gran del Teatre a les 19h.
Miquel Tuset.
BIG BAND DEL CONSERVATORI DEL LICEU Director convidat: Bob Pilkington (Professor del Berklee College of Music)
Auditori del Conservatori del Liceu
c/ Nou de la Rambla, 88 (accés c/ Estel)
Dijous 4 de novembre a les 20.00 h
Bob Pilkington va començar a tocar el trombó als 11 anys i va començar a compondre als 16. Des de llavors ha desenvolupat una intensa carrera com a intèrpret i compositor en diversos àmbits musicals però tenint el jazz com a centre principal d’atenció. Ha tocat, entre d’altres, amb Dave Holland, Julius Hemphill, Muhal Richard Abrahms, Bob Brookmeyer, Ricky Ford, Randy i Michael Brecker, Paul Horn, Jimmy Giufree, Jacki Byard, Jon Faddis, Harvie Schwartz, Sheila Jordan, George Garzone, Bob Moses, Orange Then Blue, Baird Hersey & the Year of the Ear, Tommy Campbell, Joel Gray, Fred Ho, Harold Melvin & the Bluenotes, The Four Tops. Des de 1982 dóna classes al Berklee College of Music, principalment d’escriptura i composició i d’interpretació.
Venda d’entrades: A la recepció del Conservatori del Liceu a partir de les
18:00 del mateix dia del concert i a través del Tel-entrada
Preu de l’entrada 10 €
Aquest podria ser un resum curt i ras del que va ser una nit exquisida. He tingut la sort de veure el Raynald en diverses formacions i formats, coliderant grups amb estils diversos. Des de veure’l amb el quintet del Biel Amargant, passant pel seu quintet amb el Javier Vecher, coliderant amb el Marcelo Mercadante, dirigint la seva Refugee Big Band, escoltant-lo en el seu disc Evocación passejant-se pel flamenco i fins ara presentant-se amb un quartet liderat per ell mateix. Això sí, acompanyat d’uns excel·lents músics començant pel Jordi Farrés a la guitarra, DeeJay Foster al contrabaix i per un jove i sorprenent Joan Terol. Aquesta és la formació que aquest darrer dissabte va presentar el Club de Jazz de Sant Cugat mitjançant l’associació Promúsica i en l'emblemàtic lloc, ja habitual, de la llibreria El Siglo.
La nit va ser exquisida pel to musical que va sorgir de l’escenari. Un to gens estrident, suau moltes de les vegades i segons la Ceci, tendre. Moltes balades ens van fer gaudir d’un so nítid, a vegades, d’un so més envellutat d’altres, i sempre d’una gran expressivitat de la mà del mestre de la trompeta, Raynald Colom. Temes estàndards tocats a la manera de...En aquesta ocasió Raynald va ser més Raynald que mai, com diu la capçalera, ja que ell i només ell, va plantejar (decidir?) els temes que tocarien (tot i que sempre hi sol haver consens entre tots els músics). El primer tema va ésser tocat amb un so brillant, nítid, amb una gran força i velocitat en l’execució, demostrant-nos com aquest gran músic està millorant dia a dia, com presenta els seus solos, com son les seves frases en les improvisacions. El segon tema el va encetar fent una intro llarguíssima, amb un so totalment diferent, envellutat, tot i donant pas a la primera balada de la nit, la qual ens va deixar bocabadats. Aplaudiments sempre que acabava el seus solos i deixava pas als companys. Aquests, esperonats per la qualitat del líder, van estar a la seva alçada en cadascuna de les seves improvisacions. El Jordi Farrés, fent uns solos d’una gran tècnica i inventiva, acabant-los amb unes seqüències d’acords totalment jazzístics. El DeeJay amb el seu contrabaix, sempre acaronant-lo com ell sap fer, tocant amb una pulsió rítmica durant les improvisacions dels seus companys, i fent les seves amb una gran classe i seguretat. I pel mateix Joan Terol, jove bateria, inclòs en aquest projecte a darrera hora, al qual veies sempre mirant la partitura que tenia al costat. El David em feia aquesta reflexió de com el Joan mirava la partitura mentre d’altres bateries (alguns) no se la miren (alguns ni la tenen). En aquest cas però, i ja que el Joan es va incorporar a darrera hora, era totalment comprensible que se la mirés. Aquesta és la meva opinió i la de que ho va fer excel·lentment. Acompanyar a aquests trossos de músics no ha de ser fàcil, i a més, fer-ho tant bé com ho va fer ell, doncs tampoc no ho és. Van fer un petit descans, el qual vam aprofitat tots per estirar les cames, comentar algun dels temes i solos que havien tocat i prendre una copa a la barra del Siglo. La segona part va ser millor que la primera. Sempre sol passar així, ja que hi ha diversos motius que en son la causa, segons el meu parer. El primer és el que fa referència a la nostra orella. Aquesta ja s’ha acostumat al sons que li han anat entrant. La segona fa referència als propis músics; aquests estan més sintonitzats entre ells, més calents els instruments (de vent), més introduïts dins la seva pròpia música, en definitiva, tot sembla que soni millor. Així ho parlàvem l’Emili el David i jo mateix. Un tema de Duke Ellingotn, el In a sentimental mood que ens va fer tremolar de joia. Uns enllaços entre el final d’un tema i l’inici del següent que eren totalment imperceptibles, i que realment van ésser molt ben trobats. I així un llarg etcètera que continuaria alabant el treball que van fer aquests quatre músics que ens van acompanyar la nit d’aquest dissabte. Al final, els vam aplaudir perquè ens van agradar molt i perquè toquessin el tema bis de rigor, i aquest va ser una altra balada. Les balades però, fan referència al tema pròpiament dit i no a les improvisacions, que poden fins i tot trencar el ritme suau i cadenciós de la balada per tornar-se una mica més viu. Així va ser tota la nit i en el darrer tema també. En definitiva, una gran nit que vam viure tots els qui vam tenir la sort de ser-hi. Un no es pot perdre mai un Raynald. Has d’anar-lo a veure sempre. Miquel Tuset
Hola de nou amigues i amics: per aquest proper cap de setmana us comuniquem que hi ha un concert d'altíssim nivell al Club de Jazz de Sant Cugat. Els protagonistes els teniu a la capçalera i alguns són ja vells (bells i bella) coneguts nostres. La Clara Luna i el Xavi Maureta els vam tenir entre nosaltres no fa gaire. El Rai Ferrer va venir amb el quintet del Biel Amargant i a qui encara no hem portat és el gran guitarrista "Jordi Bonell". La biografia del Jordi és tan llarga que no ens hi cabria; ell va començar cap a finals dels anys 60 com a guitarrista de Rock i Blues. Va formar part de grups com Secta Sónica d'aquella època a més de molts altres. En els darrers anys, ja fa bastants anys, s'ha dedicat al Jazz, esdevenint un gran guitarrista d'aquest estil de música. De la resta de músics no us en parlo perquè segur que ja sabeu qui són. Us esperem, els amics de Sant Cugat i jo mateix, a la Llibreria El Siglo el proper dissabte 25 de setembre a partir de les 21h si voleu provar les delicatessen de la Cris i sinó a partir de les 22h. Ens veiem a Sant Cugat. Miquel Tuset.
En Xavi F. m’ha portat prop de casa sa mare, i m’ha deixat just davant d’una boca de metro. Jo, però, per necessitats fisiològiques entro a un bar i demano una canya per poder anar a pixar. Surto del wc i veig un home assegut a taula fotent-se un plat amb uns trossos de carn grossos i macos amb unes patates fregides. Pregunto al bar-man si és que jo també m’ho puc menjar i em diu que si. Miro pel mòbil què fa la família i els dic que em quedo a dinar. Em menjo un “solomillo” o tall rodó d’una vedella de Girona amb patates fregides, tot excel·lent. Un parell de canyes i tot per 14€. En quedo gratament satisfet. Feia temps que no em menjava una carn tan collonuda com aquesta.
Abans però érem al Tanatori de Collcerola. Allà hem acomiadat al Natxo Romero, saxofonista i professor del Taller en la branca musical i humorista, vitalista, persona carinyosa i molts adjectius més en la seva branca humana. A l’acte de comiat hi ha hagut la família més directa, germans, la seva parella actual i un parell de nebots, i tants i tants amics i amigues la majoria músics, també la seva primera companya sentimental, la Carme C. i d’altres que com jo el vam conèixer en algun moment de la nostra vida. En el meu cas, vaig conèixer al Natxo a finals dels anys 70, tot i que posteriorment ja no ens vam veure gaire. Quan a Barna feien el Festival de Jazz, ens havíem vist en més d’una ocasió allà prop del Palau. Ell, sempre que em tornava a veure deia el mateix, “Ei, estàs igual que sempre, no has canviat gens”. Ho deia amb el seu somriure maco, simpàtic i carinyós.
No ha estat una cerimònia estàndard, ha estat un acte d’amor, d’estimació, de tristesa per la pèrdua d’una persona estimada per tots els qui vam tenir la sort de conèixer-lo, uns durant molt de temps i d’altres durant no tant, com jo. Davant de tots una gran foto del Natxo, amb aquell somriure pla, una mica irònic i sempre humà. La cerimònia va començar amb la intervenció d’un company seu del grup “Fenicians” que ens va explicar de quina manera aniria tot l’acte. Va dir, posarem un tema del nostre disc, i després els de vosaltres que vulgueu sortir i dir quelcom d’ell, alguna anècdota viscuda, alguna història compartida amb el Natxo, doncs ho feu. Jo m’havia assegut al costat del Lluís C. que anava acompanyat de la seva parella, ambdós molt tristos i plorosos. Recordeu que en el septet del Lluís C. hi tocava el Natxo, Pep P. Joan Ch. i altres més. Passats pocs segons de començar el tema escollit, un tema de Ska Jazz molt suau i amb un ritme molt guapu, cadenciós, el Lluís comença a plorar, quasi de manera desconsolada, igual que una dona que hi havia a la fila del davant, igual que el seu company, igual que....
En acabar el tema, diverses intervencions explicant històries, alguns somriures recordant les anècdotes, per divertides, i sempre tots els aplaudiments en acabar els oradors. Un dels oradors va ser un dels membres del grup Skatalà, on també hi tocava el Natxo, i amb qui, en el seu darrer bolo, ja es va començar a trobar malament. Al final van parlar els seus dos nebots i també aplaudiments, els nois, noi i noia, tant joves, sincers i seriosos. Però abans, la Carme va sortir i ens va dir, que ja ho sabíem ja, la seva gran estimació pel Natxo, que sabia que ara ell era molt feliç amb la parella actual, i que també va recordar una època en la qual ell no s’ho va passar gaire bé; ho va deixar tot, fins i tot el saxo. Això però ho va superar al cap d’uns mesos i hi va tornar amb més embranzida encara, més vital encara, més simpàtic encara, més músic encara. La Carme també va dir que lo seu no era parlar sinó que era cantar. Ens va dir que cantaria una cançó de bressol composada per ella. Va començar a cantar-la, i encara no entenc com ho va poder fer, si considerem l’emoció que es palpava en l’ambient.
Les llàgrimes van continuar fluint i al final, un esclat d’aplaudiments emocionats. De cop i volta sona una trompeta (Pep G.) acompanyada d’un saxo tenor (Pep P.), a manera de marxa fúnebre, tot i que no tant, però quan van acabar, xiulets d’aprovació, aplaudiments, llàgrimes. De cop una companya que ens crida ben fort “Un aplaudiment pel Natxo” Tothom segueix la crida i els aplaudiments segueixen, ara tots però dempeus. Finalment sortim tots amb un gran silenci i respecte impressionants.
En sortir parlo amb el Xavi, Juan d D., saludo a la Carme , l'Eladio, Diogo.. Amb el Xavi parlem del Natxo, de com era de bon tio, i ens ensenya unes fotos de l’any 1983 als Carnestoltes de Cadis, on hi van anar amb l’Orquestra Encantada, i on hi surten disfressats. Amb el Juan parlem de la diferència que hi ha entre un acte laic com el d’avui, on a més a més dels familiars i íntims hi han anat els seus molts amics de professió, i un acte fet en una Església, on hi ha els familiars directes a les primeres files, els que no ho són tant després i també els amics i coneguts. La diferència més important però la trobes en els oradors d’un acte i l’únic orador del de l’església. Sempre explicant les mateixes històries del cel, la resurrecció i d’altres mentides.
Parlo amb el Xavi i li explico com he arribat al Tanatori de Collcerola i li demano si em pot baixar. Em diu que si, i anem a buscar el seu cotxe, que resulta ser un Altea de color vermell.
Abans però, jo havia deixat el metro a Mundet, i m’havia anat acostant caminant al Tanatori d’Horta. Més a munt hi ha una rotonda que dirigeix els cotxes en diverses direccions i una d’elles era la del Tanatori de Collcerola. Havia vist passar un bus mentre arribava caminant i no veia cap taxi. Alguns dels cotxes pujaven cap a dalt i em vaig posar a fer auto-stop. Els cotxes no em paraven, i llavors vaig començar a cridar, quan tenia els cotxes a prop, “cap el Tanatori, cap el Tanatori”. Passats uns quants minuts i a ple sol, vaig començar a desanimar-me, ja que passava de l’hora de començar l’acte de comiat. Vaig insistir una mica més i finalment, en passar una furgo 4L amb un home sol, es va aturar després de sentir-me suplicar “cap el Tanatori”. L’home va resultar ser molt parlador, i em va comentar sense embuts, després de parlar tots dos dels preus abusius dels enterraments, i del negoci que això implica i que no s’acabarà mai, em va parlar de com va gestionar l’enterrament de la seva mare. Se li va morir la mare i la va enterrar ell sol. Després va avisar a la gent, familiars i amigues i amics. Aquests però li van recriminar que no els avisés abans, però ell els va dir que com tampoc si podia fer res, doncs que els havia estalviat el mal tràngol i la gran tristesa d’un enterrament. També em va dir que ell havia deixat el seu cos per a la ciència. Jo li vaig preguntar que com es feia això i em va explicar un sèrie de detalls com p.e. que t’has de morir en un Hospital de Barcelona ciutat, que no t’han de fer l’autòpsia, etc...
Abans però, de fet la nit abans, en arribar a casa després d’una nit de Jazz, miro com sempre faig abans d’anar a dormir el correu i el facebook i llegeixo el comentari del Joan Ch. que parla del Natxo en uns termes que em fan témer el pitjor. Veig que està on-line i li demano si el Natxo s’ha mort o què ha passat. Em contesta dient-me que li va agafar un vessament cerebral. Li contesto trasbalsat que no m’ho puc creure i li deixo unes ratlles amb tot el “carinyo” pel Natxo i li explico de quina manera el vaig conèixer allà pels finals del 70 quan jo era tècnic d’un grup de rock i ell venia a fer els vents amb el seu tenor, acompanyat d’una noieta maquíssima, que era la seva novieta i que era la Carme C. Al cap d’uns moments veig que li agrada el meu comentari i em diu que va morir abans d’ahir. I jo que penso en aquell moment, quant l’acomiadaran?
Decideixo anar l’endemà als actes del parc de la Ciutadella a veure i escoltar els cantants i les músiques de tot Catalunya, amb tota la seva diversitat lingüística i de costums i me’n vaig a dormir tard i trist.
Em llevo d’hora i decideixo marxar i fer una mica d’11 de setembre, tal i com havia decidit la nit abans. A l’estació del carrilet de SantVi, truco a la Carme i em diu que avui l’acomiadem al Tanatori de Collcerola a les 13h 30m. Li comento que hi miraré d’anar i agafo el tren i metro i camino fins el parc de la Ciutadella. Allà els actes ja s’acabaven però vaig poder escoltar a l’Ester N. i a la Sílvia B, llegir uns textos i després escoltar a uns excel·lents músics tocar un tema preciós i encara després a Quico el C, el noi i el mut de F. acompanyats de Miquel G. i Miquela Ll, a Vox Pòpuli i el cor Lieder Càmera interpretant l’himne dels Segadors, tots cantant i dempeus. Miro el rellotge i em marca les 12h 45m, una mica tard. Camino fins el metro i em trobo, ves quina casualitat, a la Carme, l’Anna i la Marina, amiga, dona i filla meves respectivament, totes tres dins el cotxe de la Carme, aturades a un semàfor que és per on jo passo caminant. Em fan un truc amb el clàxon del cotxe, jo m’aturo i em giro, i molt sorprès que les vaig a veure. Parlem una mica; elles es queden per fer una mica d’11 de setembre i jo que els hi dic que me’n vaig a l’acomiadament del Natxo. Agafo el metro a l’Arc de Triomf amb la línia L1, i baixo amb la línia L3 a Mundet. Abans de baixar pregunto a unes senyores que quina és l’estació millor per anar al Tanatori de Collcerola i em diuen que Mundet, i que puc agafar un taxi girant a la dreta que és on hi ha un Hotel, que allí sempre n’hi ha. Vaig caminant cap allà i, ah quina sort, veig dos taxis i als taxistes xerrar entre ells. Jo que els hi dic que si em poden portar al Tanatori i em diuen que no, que no estan lliures!! Decideixo apropar-me una mica i vaig caminant fins el Tanatori d’Horta, i una mica més a munt veig una rotonda per on els cotxes van a diverses direccions, una d’elles, el Tanatori de Collcerola. I jo que em poso a fer auto-stop.
Hola de nou: vam estar a la plaça de la vila de Gràcia el diumenge 5 de setembre a veure un parell de grups de música moderna i Jazz. Vaig arribar quan ja el Max Sunyer feia el seu parlament i despotricava, amb tota la raó, contra alguna institució la qual havia organitzat una sèrie de espectacles amb un pressupost crec que de 300.000€, on hi havia calers per pagar al món del teatre i no n'hi havia per pagar al món de la música moderna i Jazz. Solució, doncs que els músics havien de tocar de gorra!!!! Max deia que amb 30.000€ més haurien pogut pagar a 300 músics a 100€ per cap. Ho sigui que passar de 300.000€ a 330.000€ no era tanta la diferència, i tothom hauria estat content. Així estem!!! Com no ho arreglin des de dalt, aviat només podrem anar al teatre, ja que els músics hauran desaparegut!!. Bé, anem cap a la música que van fer els músics aquest diumenge. La primera formació liderada per la Elisabet Raspall al piano i composicions em va deixar una satisfacció immensa. En aquesta formació hi havia la Ana Rossi,a la veu i el ball, Tom Warburton alcontrabaix i Mariano Steinberga la bateria. Em va sorprendre molt, i molt gratament l'Ana. Aquesta dona és una jove argentina amb una veu dolça com la que més i sobretot, super entonada com la que més. Això que dic ho dic perquè ho vaig sentir així. El grup va tocar uns quants temes, alguns de la Elisabet i d'altres crec que del món musical brasiler. Aquests i els primers van estar cantats per l'Ana amb total compenetració amb la pianista. Complicitat que porta a un resultat final totalment satisfactori per qui ho escolta. L'Ana va cantar uns temes brasilers, bossanoves i demés, els quals jo no havia sentit mai; és a dir, no va cantar aquells temes estàndards tan coneguts per tothom, Garota d'Ipanema, etc..en va cantar uns de molts difícils, pels canvis de registre i per les pròpies melodies. En vaig quedar molt satisfet per això i per les composicions de la Elisabet, que per a mi van ser molt "boniques", melancòliques sí, però amb molta música al darrera la qual sonava a Jazz per tots els costats. Els acompanyants van lluir també al mateix nivell. Mariano és un gran bateria, conegut per tothom, i que tan el pots veure acompanyant a aquestes dues dones de la mateixa manera que ho va fer, i que jo ho vaig veure, acompanyant amb el trio del José Alberto Medina al gran saxofonista Dick Oats al Jamboree. Mariano i Ana van tocar un tema brasiler ells dos sols, l'Ana cantant (i ballant descalça com anava) i Mariano amb la pandereta. Tom va acompanyar amb la solvència contrastada que ell te, fent algun solo de tant en tant, i acabant d'omplir l'escenari on només quatre músics ens van meravellar a la majoria dels qui estàvem patint el sol, quan sortia, i gaudint dels núvols quan tapaven el sol. Jo estava acompanyat per dos amics, i en vaig veure algun altre, així com també a algun músic de l'escena musical nostra.
La segona part va començar després de la substitució lògica dels músics i l'adequació dels espais, ja que els següents eren un octet. El canvi entre un grup i l'altre va ser important: les músiques utilitzades per fer l'espectacle van ser diferents tot i que l'execució instrumental va ser brillant, potser per l'implacable sol o per haver sortit després, quan ja estàvem tots una mica tips de sol, el cas és que la intensitat emocional va anar baixant. Un octet que sonava bé, però que segur que en un altre espai i ambient hauria sonat millor.
El grup estava format per: Max Paczy, veu Noè Escolà, saxo alt, baríton i flauta Sergi Felipe, saxo tenor Albert Pérez, trompeta Tom Johnson, trombó Oscar Machancoses, piano, arranjaments i direcció Jordi Mestres, contrabaix Dani Tejedor, bateria
A destacar l'actuació del cantant-showman Max, i la dels vents Noè, Sergi Felipe i Tom Johnson, a més a més de la secció rítmica, sempre amb la contundència adequada. Vam marxar tips de sol i amb molta gana cap a dinar passades les dues de la tarda, després d'haver passat un molt bon matí musical en un lloc magnífic i seguint el Festival de l'Hora del Jazz, Memorial Tete Montoliu. Mireu el calendari i aneu-hi, segur que ho gaudireu!!. Miquel Tuset.
Hola de nou: el divendres vam poder assistir al concert inaugural del Festival l'Hora del Jazz d'enguany a la sala Luz de Gas. Aquesta sala emblemàtica es va anar omplint ja a primera hora, i tot i començar d'hora, a les 20h 30m, més o menys a aquesta hora va començar l'espectacle. El Sr. Max Sunyer, president de l'AMMJ ens va dirigir unes paraules cautes i serioses, de vegades també crítiques i sempre filant molt prim al costat de la veritat. Cal escoltar-lo com a músic, ja que és un gran guitarrista des de ja fa molts anys, però també com a orador, ja que parla força bé; sap estar i comunicar amb serietat, i les coses que diu sempre encerten la diana. Bé, després d'ell va venir la música que ell mateix es va encarregar de presentar tot explicant el programa del dia, que va ser un primer passe amb la "Cotton Club Big Band" i després una jam amb Geni Barry Trio. La Big Band va estar acompanyada per dues grans veus de l'escena jazzística de casa nostra, la de l'Anna Luna i la del Xavier Caselles. Primer però va ser la orquestra qui va sonar en un parell de temes, estàndards de Jazz, amb un so impactant, impressionant per la seva contundència. Sempre sol ser així quan escoltes a una Big Band i si a més tens la sort de poder sentir als seus solistes i del molt bon nivell que tenen a casa nostra, doncs el resultat és el ja comentat. Solistes ho van ser pràcticament tots els de la Cotton Club, ja que, en un o altre tema, primer ells sols i després acompanyant a les veus cantants, van poder fer els seus respectius solos i sempre d'un gran nivell. Esmentar-los a tots no fa falta ja que per això tenim la llista dels músics que hi van participar i que podeu veure en l'entrada anterior d'aquest blog, o sigui que si repasseu la llista, podeu copsar la qualitat de les músiques interpretades aquest 3 de setembre. Les veus van estar a l'alçada i ens van fer gaudir d'allò més, tot i els diferents estils de l'una i de l'altre. Aquest primer passe va durar aproximadament una hora i després va venir la Jam Session dirigida pel nostre gran amic Geni Barry. Ell va sortir amb el seu trio de vibràfon, piano i contrabaix, sense bateria, la qual cosa ja ens fa entendre que la música que en va sorgir va ser tot menys impactant i per tant sense la contundència de la Big Band. Més aviat, vam passar d'escoltar una música contundent a una de molt més relaxant. Van tocar un parell de temes del Wayne Shorter i després un estàndard, el "Autumm Leeves", però amb uns arranjaments del mateix Geni, que ell mateix es va encarregar de presentar i explicar a tothom, tal i com sempre fa i a la seva manera didàctica, simpàtica i trencadora de possibles "gels" entre públic i músics. Mentre però vam poder sentir també els diferents solos que van fer els components d'aquest trio magnífic.Després va convidar a sortir a una cantant, la Lone Gest, coneguda meva dels anys 80 allà pels barris de la Ribera, i que va cantar un parell de temes mantenint el to relaxat i íntim, gràcies a una veu dolça i profunda que ella sap utilitzar. La Jam va continuar amb la intervenció de dos aficionats, el Quim al Flugelhorn, i jo mateix amb el meu saxo alt. Vam tocar un "Blue Bossa" i el "Song for my father", i pel que vam poder copsar, el so va ser nítid, clar i prou digne. Ens vam convertir en un sextet gràcies a la col·laboració del Salvador a la bateria, mentre, l'Albert Caire va substituir al Jaume al piano. O sigui que per a nosaltres va ser una prova de foc, poder tocar en un lloc tan emblemàtic, després d'una increïble Big Band, poder-ho fer amb el nostre amic i gran músic Geni i encabit tot això en un Festival de Jazz, el de l'Hora del Jazz que ja ha començat. Us encoratjo a seguir-lo en els diferents llocs on es faci, i en particular a la magnífica "plaça de la Vila de Gràcia" els diumenges a partir de les 12h i fins les 14h aproximadament. A veure si ens veiem allà algun diumenge. Miquel Tuset.
Hola amigues i amics: Barcelona està plena de Jazz, ja que mentre dura la programació del Festival Mas i Mas, tot i que ja s'acaba, ara comença el Festival (Memorial Tete Montoliu) l'Hora del Jazz. Un Festival promogut per l'Associació de Músics de Jazz i Música Moderna de Catalunya. El seu president, el guitarrista de tots conegut en Max Sunyer n'és el cap visible, i per això en fa un parlament en iniciar-se aquest Festival. Ho fa cada any, i encara recordo el de l'any passat, a ple sol i a la vila de Gràcia. Avui s'inaugura i ho fa en majúscules ja que els músics encarregats de fer-ho són tots de primeríssima fila. Alguns els hem tingut ja entre nosaltres i els altres segur que acabaran venint. El punt de trobada serà al local situat al carrer Muntaner, cantonada Diagonal, el "Luz de Gas" i a les 20h 30m. Els primers en sortir seran els integrants de la orquestra "Cotton Club Big Band" per després fer-ho el nostre estimat amic Geni Barry, acompanyat del seu trio. Ell serà l'encarregat d'encetar una Jam Session que segur que serà increïble. Aquí teniu la llista de músics, i en negreta tots els que ja han vingut al Jazz Club la Vicentina:
20.30h COTTON CLUB BIG BAND
Jaume Peña, trompeta; Matthew Simon, trompetaDavid Pastor, trompeta; Roger Font, trompetaDavid Parras, trombó; Víctor Correa, trombóJuanjo Arrom, trombó; Pere Enguix, trombóDave Pybus, saxos; Francesc Miralta, saxosAriel Vigo, saxos; Enric Alegre, saxosGlòria Torres, saxos; Joan Vinyals, guitarraJordi Barceló, piano; Dick Them, baixAnna Luna, veu; Xavier Casellas, veuJavier Crespo, bateria
Hola a tothom una altra vegada: Bé, aquest primer Festival de Jam Sessions es va acabar el darrer dissabte 24 de juliol, podríem dir que amb una gran assistència de públic i també de músics, professionals i estudiants. L'escola que fa ver la cloenda va ser l'escola de musica Sant Vicenç i va tenir, com ja hem dit, una nodrida representació. Primer van començar els professors fent uns temes de rock i blues, creant un màxim d'interès quan van tocar el Sultans of swings del Mark Knofler. Seguidament van fer una petita Jam convidant a la Marina a cantar algun tema. El combo de professors l'integraven el Miquel Talavera, guitarra / David Sam, teclat / J.A. Guerra, baix elèctric i Miquel Ballester, bateria. Després van començar a sortir tots els combos d'alumnes, tocant tots ells uns quants temes, molts dels quals són els que han estat treballant durant aquest curs que ja s'ha acabat. Sembla que va ser tot un èxit, tan musical com de convocatòria de públic, o sigui que hem de felicitar als caps de l'escola de Música Sant Vicenç per la feina realitzada i que estan fent des de ja fa tants anys. De moment he aconseguit una foto representativa d'un dels combos de joves alumnes que hi van participar i que sembla que fins i tot ja tenen nom i que és NUTBUSH, acompanyats pel seu professor de combo durant el darrer curs David Sam. Si algú te mes fotos d'aquest darrer dia, me les pot fer arribar al correu del Jazz Club i les penjaré. Hem de donar les gràcies a les dues institucions que ens han ajudat a poder realitzar aquest primer Festival, i que són el SSTT de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat i el propi ajuntament que ho ha fet encabint aquest darrer dia de Festival en el marc de la Festa Major d'estiu. Agrair-vos l'assistència a tots vosaltres i en especial, a tots els músics que han participat i que ens han deixat un molt bon regust d'orella. Si tot va bé i les institucions ens mantenen el suport, l'any vinent farem el Segon Festival de Jam Sessions, emfatitzant si més no la pròpia Jam. Ja per acabar dir-vos que el número de la butlleta agraciada correspon al 612. O sigui que la persona que tingui aquest número de les butlletes de la rifa per aconseguir un piano per a la Vicentina disposa d'un mes i mig per presentar-lo i poder gaudir d'un cap de setmana per a dues persones, Top Relax, a l'hotel Hipòcrates, però en temporada baixa. De fet, la data termini és la del 17 de setembre, i així, el 18 que fem concert, podrem dir el nom de la persona guanyadora. Gràcies i fins el proper concert dissabte 18 de setembre amb SHARK, un quintet de Jazz-Funky, amb el Tom Johnson al cap davant. Bones vacances. Miquel Tuset.
Hola a tothom de nou: aquest divendres vam fer ja el penúltim dia de Festival. Ens van acompanyar uns joves músics els quals ens van oferir un treball excel·lent, alguns temes de Jazz, estàndards com Caravan, In a Sentimental Mood, etc fet amb uns arrengaments podríem dir que preciosos. Recordem qui eren aquests joves: Carola Ortíz, veu i clarinet / Rubén Hernández, veu / Marc Mezquida, piano / Paco Perera, contrabaix i baix elèctric / Cento Carbó, percussió / Carlos Falgans, bateria. Crec que ens ha quedat un regust de orella molt relaxat, ja que la nit va ser això, una nit de relax escoltant aquests joves i excel·lents músics. Alumnes de G.S. de l'ESMUC però amb discos al darrera, amb col·laboracions el Marco i el Carlos en el primer disc del Biel Amargant, FIRST. D'altres com el Paco Perera, i segurament que tots ells, treballant en formacions estables. El Paco, la Yasmina, el J.M. Olaya i altres professors de l'escola de música Sant Vicenç, tenen una formació que en podríem dir de "música mediterrània". Bé, ja vegeu que tots ells són uns excel·lents músics. La nit va discórrer de manera suau, amb les bones veus dels dos cantants, les magnífiques interpretacions al piano del Marc, els seus solos, els dels seus companys, i molt de Jobim, molt de bossanova. Aquest divendres va ser un dels més generosos pel que fa a l'assistència de públic; podríem dir que quasi semblava una actuació de les que fem cada mes, però no, era el 6è dia de Festival. Gràcies a totes i a tots els qui van decidir acompanyar-nos, els qui ja han vingut i venen i els qui, per primera vegada es van deixar caure per la Sala Xica. Algun d'ells ja ens ha confirmat la seva voluntat de ser col·laborador nostre. Gràcies. Vam estar una bona estona escoltant-los, Bossanoves, estàndards, tot això barrejat de vegades amb unes dosis de percussió; el Cento i el Carlos ens van fer algun solo a dos amb una "marxa" increïble. Després dels solos ens van fer a duo un "4" entre ells i la resta de músics amb un tema de Jobim preciós. Seguidament "Mia" de l'Armando Manzanero cantat per la Carola. Quina calidesa, quina suavitat, quina....Així fins arribar a la mitja part, ja que els músics també volien veure i descansar una mica. Aquesta música que sentiu és la que van fer durant la primera part. Resulta que després es va esgotar la pila del meu Zoom H4 i aquí es va acabar tot. Bé, no del tot, ja que la Carola va poder enregistrar una part de la segona part. Ja miraré de recuperar-ho per poder-lo penjar al reproductor. La segona part va començar ja amb la Jam obert a tothom; aquest tothom però va quedar relegat a, dues persones, la Marina i jo mateix. Altre cop no van venir músics de fora de Sant Vicenç, què hi farem; segur que l'any vinent en vindran més. Jo vaig tocar un parell d'estàndards, i la Marina va cantar un tema de la Etta James. Un tema que cap dels músics coneixia i que la Marina es va encarregar de tocar al piano els pocs acords que té, i que el Marco, Paco i Carlos van captar a la primera. El Marc fins i tot va fer-ne un magnífic solo d'un tema que no havia tocat mai. Així són els nostres músics. Bé, això va ser tot, llàstima de no poder escoltar, de moment, la segona part. Agrair a tothom, músics i aficionats que ens van fer costat aquest divendres 16 de juliol la seva assistència i generositat. I sí que vam notar absències....de músics que sempre van a les Jams, d'alguna autoritat d'aquest poble, d'alguna persona relacionada amb algun mitjà de comunicació escrit i digital, però ja se sap, la gent no pot ésser a tot arreu. Ja per acabar, recordar-vos que el darrer dia d'aquest Festival de Jam Sessions de les escoles de música de casa nostra, serà el 24 de juliol en el marc de la Festa Major, a les 22h a la plaça de Sant Jordi (l'església) si tot va bé i les obres ja s'han acabat. Aquest darrer dia hi participaran els combos de professors i alumnes de l'escola Sant Vicenç. Una bona estona de bona música, aquesta vegada de Rock i Blues a la fresca, en un marc incomparable. Tal i com va anant aquest Festival i després de parlar amb amigues i amics, sembla que ha estat més un Festival de la música que fan alguns dels alumnes de les escoles de Catalunya que un Festival de Jam Sessions. Potser sí aquest primer any, però crec que hem de mantenir el format i fer, cara l'any vinent, que sigui més participatiu a les Jam Sessions. Jo no hi podré ser el 24 però hi serà el Joan Pastor qui com a president de La Vicentina, farà la cloenda del Festival i dirà si hi ha hagut guanyador del cap de setmana a l'hotel Hipòcrates o no. Amb la resta de calers, mirarem d'aconseguir un piano, que no podrà ser d'un quart de cua si no vertical, d'aquells que es diuen de pared. Gràcies i ja fins el 18 de setembre que, en temporada estable, tindrem el quintet SHARK amb el Tom Johnson, trombó / Martí Serra, saxo tenor / Guim Garcia, saxo alt / Tom Warburton, contrabaix i Ramón Rabinad, bateria. Bones vacances i bon estiu. Miquel Tuset.
.jpg){kind=link}
