Doncs dos dies amb música magnífica a l'abast del públic del Jamboree dels quals nosaltres només en vam gaudir d'un, però en els dos passes. Què més vols nen?
Una formació amb Jesse Davis saxo alto, Víctor de Diego saxo tenor, Joan Monné piano, Ignasi González contrabaix, Jo Krause bateria.
Una magnífica formació amb un indiscutible líder del qual en Pere Pons ens en deia:
La tradició bop té en la figura de Jesse Davis un dels seus continuadors més fidels. Pocs músics de la seva generació han sabut mantenir encesa la flama de l’essència bopper amb la naturalitat i l’energia que transmet el music nord-americà. Molts han vist en ell la reencarnació d’aquelles llegendes que van revolucionar el jazz i que avui són ja història, però la virtut que el fa únic és la seva extraordinària capacitat per a situar en el present un so i una manera de fer que té més de mig segle. Jesse Davis és un d’aquells músics que permet al jazz instal·lar-se en un racó de l’eternitat. Potser per això sempre que torna al Jamboree reconeix sentir-se a casa seva. I com a convidat de luxe el gran saxofonista Víctor de Diego.
Doncs aquest era un concert on no hi podíem faltar i així és que ens
vàrem deixar caure pel Jamboree. D’entrada vaig flipar per com de decorada
estava la cova-cava preparada festivament per una festa hawaiana que s’havia de
fer després dels dos concerts. Em sembla perfecte que s’utilitzi l’espai per
fer-hi festes que ajudaran econòmicament l’empresa a seguir programant Jazz.
Ens vam aposentar a la última fila, únics espais disponibles, i sense més
dilació els músics van pujar a l’escenari i es van posar a tocar els dos
primers temes abans que Jesse presentés els músics, ens agraís la nostra
presència i a Jamboree el haver-los convidat i ens expliqués que el primer tema
era seu i el segon de Chopin amb arranjament de Jesse. Si el primer va tenir
tot l’esperit del Bop el segon tenia els aires clàssics del compositor romàntic
amb tot el swing del món i a un tempo mig delicat. Jesse va fer el primer solo
de la nit a un nivell estratosfèric i velocitat igual, amb un fraseig carregat
de Blues en un tema propi amb una melodia a moments amb cadències descendents i
ritmes trencats marcats per piano, contrabaix i bateria. No m’imagino que devia
pensar Víctor tot i escoltant el magnífic i primer solo de la nit a càrrec del
seu amic Davis, el cas és que ell s’hi va posar seguidament amb el tenor, i que
semblà que li costà una mica introduir-se de ple. Ens ho va semblar perquè la
velocitat d’execució del tenor no era, (mai ho pot ser) la de l’alto, i perquè
els silencis entre frases van ser més amplis que en l’anterior solo de Jesse,
aquest en l’ona més Parkeriana possible. Joan Monné també s’hi va ficar de ple
després de la mestria mostrada pels dos vents i va volar literalment per sobre
l’harmonia primer amb digitació precisa i l’acabà amb una roda d’acords.
L’Ignasi i Jo varen seguir el tema a tot drap mentre tota això passava, i les
combinacions solistes entre aquest i els altres músics duraren molt més que els
“quarts” i “vuits” típics, mostrant-nos de quina manera magistral domina
l’instrument. Després, de nou el “tema” magnífic de Jesse Davis acabant-lo tots
plegats delicadament. I si d’aquesta manera tan brutal van iniciar el primer
set, a tot Bop, el segon tema va sorgir sense dir ni paraula a tot swing, tot i
reconeixent quelcom, encara indefinit, però que sonava a alguna música
coneguda, sí. Després ho vam entendre en comentar Jesse que era un tema de
Chopin arranjat, més aviat, reconvertit a un altre tema i farcit de tot el
swing possible. Víctor va iniciar els solos amb el seu soprano, aquest amb un
so magnífic i tècnica immillorable alhora que delicat i preciós fraseig. Jesse
el va seguir de la mateixa i increïble manera que va iniciar el concert, amb la
mateixa precisió i creativitat mostrada anteriorment, i de la mateixa i solvent
manera s’hi va encarar en Joan amb la mestria que el caracteritza i el fa ésser
un dels pianistes més sol·licitats pels màsters vinguts més enllà de
l’atlàntic, com per exemple el gran Benny Golson amb qui fa gires europees des
de fa alguns anys, i sembla que també en aquest proper 2018. El tema de Chopin,
ja definitivament de Davis va acabar amb els dos vents de manera delicada.
Aquest va ser el moment en el qual Jesse Davis es va adreçar a tots
plegats, tot i agraint-nos la nostra presència i estar content de tocar de nou
al Jamboree. Va presentar els músics i parlà dels dos temes interpretats tot i
presentant les properes músiques tot i dient que a nosaltres ens agraden molt
les balades, o sigui que va comentar que farien un “Ballad Medley”. De fet la primera la va interpretar ell amb
l’alto, “You don’t know what love is”, i la segona “My One and only love” el Víctor amb el tenor. Dues magnífiques balades tocades sense
interrupció, la única la dels aplaudiments, i interpretades amb la màxima calidesa
i mestria per cadascun dels membres del quintet. En la primera a un tempo slow
total, les escombretes es varen convertir al tot swing amb l’inici del solo del
líder i mestre Davis mentre Joan acompanyà amb discrets i puntuals acords. Ell
mateix es va encarregar de continuar amb un magistral solo on el swing ja era
total, a tempo doblat. Ignasi seguí amb fermesa el swing marcat per Jo alhora
que encabí les notes justes. Davis s’encarregà de cloure el tema amb la melodia
i ja al tempo slow inicial. Els aplaudiments varen ser els únics que es van
sentir entre els dos temes, essent Joan qui inicià les primeres notes del
preciós “My One and only love”, essent-ne Víctor qui inicià la càlida melodia
tot i situant-nos en el so més profund del seu tenor. Magnífica interpretació
de Víctor en un tema que Coltrane va fer amb Johnny Hartman i d’igual manera ho
va clavar Joan Monné en la seva impro d’igual manera swingat el tempo doblat
per les escombretes de Jo i un walking magnífic de l’Ignasi. Víctor va
desenvolupar melòdicament el seu solo, quasi no fent-lo i tornant de nou a la
melodia, majestuosa melodia que com "Lush Life" no necessita solo. El nostre amic
va acabar el tema amb el solo final, sense cap suport, a mode de final de tema,
amb una gran interpretació fortament aplaudida per tothom.
Sense dir ni brot, Jesse Davis va iniciar a mode de llarga intro el
següent tema a solo, ben solo, la melodia del tema de Kern anomenat
“Yesterdays”, ell posteriorment amb l’ajut de la secció rítmica fent el primer
chorus del tema, la per després fer el seu en Víctor i iniciar la tanda de
solos. El swing ara estava marcat per Jo a la caixa i Ride alhora que el Hi-Hat
no parava de placar el temps, amb el xap, xap, constant. Joan i Ignasi l’acompanyaren
a la perfecció i així ajudaren a Víctor amb el suport adequat pel seu llarg i
magnífic solo, aplaudit per tothom. El líder al saxo alto hi tornà amb
l’esperit de Parker volant per la nostra cova-cava mentre la secció rítmica
continuà a tot swing. La velocitat de fraseig d’aquest mestre ens va deixar
bocabadats igualment la seva concepció melòdica del seu solo també farcit d’arpegis.
La seva creativitat seguí per camins inexplorats amb personalitat, la que tenen
els nostres músics que l’acompanyaren en aquest magnífic concert com en el gran
solo d’en Joan Monné farcit de calidesa i bon gust. El mateix Ignasi en va fer
un de sòlid i ben trenat, amb bon tempo i swing amb les notes al seu lloc i
bona realització, també recolzada pels dos vents amb notes llargues descendents
seguint l’harmonia. Al final els dos vents van fer un duet l’un seguint la
melodia, Davis, i Víctor recolzant-lo amb algunes notes a mode d’embelliment i
així acabaren aquest magnífic tema de Jerome Stern, delicadament.
I també sense dir ni brot i a mode de final, escoltat per gent jove com
Oriol Vallès també en els seus finals, van fer el típic R&Ghanges de Miles
anomenat “The Theme”. Els solos dels dos vents es van anar desenvolupant amb
mestria tot i reconeixent els dos “moments” de l’estructura típica d’un
R&Ch. Monné igualment va brillar de la mateixa manera que havia fet durant
tot el concert. Després del seu solo Jesse Davis el va presentar fent el mateix
amb la resta de músics, Ignasi, Jo i finalment Víctor de Diego. Krause va poder
demostrar el perquè és un dels “drummers” més sol·licitats pels mestres
americans que es deixen caure per aquí, ell també (igual que l’Ignasi) formant
part de la secció rítmica de màsters com en Benny Golson. Un magnífic tema, ja
típic per acomiadar els concerts d’alguns dels músics de casa nostra i de fora.
Al final, “My name is Jesse Davis, thank you Jamboree, thank you so much guys”
Miquel Tuset i Mallol.
:format(jpeg):mode_rgb():quality(90)/discogs-images/R-857505-1398955836-9431.jpeg.jpg)
.jpg){kind=link}
