Jonathan Kreisberg Quartet featuring David Kikoski al Jamboree, 17 de maig de 2016

Doncs aquestes varen ser les impressions del dia després penjades al Facebook..

Avui encara amb les bones vibracions del concert d'en Jonathan Kreisberg Quartet amb el mestre David Kikoski, Rick Rosato i Colin Stranahan. Un bon concert on la distribució d'instruments a l'escenari va ser la clau de volta de tot plegat, amb el piano a la dreta, el líder a l'esquerra i la base rítmica al mig. Un primer set ple d'aficionats i alguns músics el va encetar amb un "Stella by Starlight" magnífic. Al Jonathan li agrada fer unes llargues introduccions a guitarra solo per després continuar amb el tema, a vegades bopper o amb balada. El segon tema va ser brutal, ara ben vist i recordat, amb un magnífic solo del mestre Kikoski. Passa però, i sol ser quasi sempre, què quan escoltes un projecte nou per primera vegada se't pot fer difícil introduir-t'hi a la primera, la qual cosa es complica si els temes són complexes o difícils de seguir. A mi em va agradar la fluïdesa de la música, amb una balada preciosa com a tercer tema, amb un Kikoski a l'espera, inicialment, tot i seguint amb el cap el tema interpretat pels altres. Una base rítmica que va funcionar a la perfecció, amb la música ben apresa i sense papers, els quals sí els tenia el convidat de luxe al piano. Passa però que els temes llargs i amb elucubracions noves per a nosaltres poden ser difícils de seguir, la qual cosa va poder passar-li a més d'un. No hi ha dubte de la mestria del guitarrista, el qual no va abusar en cap moment de l'electrònica, podent-ho fer, tot i tocar amb un volum per a mi massa elevat, coses dels meus acúfens, potser. El quart tema el va iniciar el baterista Colin Stranahan amb una llarga introducció a base de cops al canto de la caixa amb aquesta esmorteïda per després afegir-s'hi el líder a base de brillants acords i posteriorment la resta de companys, en un tema que va esdevenir força potent en interpretar a la vegada la melodia, guitarrista i pianista, melodia força complexa i a un tempo endimoniat. Un tema dominat pel duet guitarra-bateria amb aquest darrer en un permanent quasi-solo i mostrant-lo precís i potent. 

Jonathan va brillar en un magnífic solo mentre Kikoski l'acompanyà en els darrers moments i li agafà el testimoni en un solo marcat per alguns rifs latins a base d'acords i una magnífica combinació de mà dreta, lleugera i precisa, i l'esquerra, percussiva en la seva execució, en un excel·lent solo del mestre americà. Després, solo del baterista per seguir amb l'ona iniciada pe ell mateix i així acabaren el tema amb la melodia a dues veus, guitarra i piano. Van acabar el primer set amb un magnífic tema a ritme latin iniciat també per una curta intro del líder i mestre Kreisberg. Ben aviat ens vam veure imbuïts de les melodies d'aquest preciós tema i amb la improvisació del seu compositor i gran guitarrista. El so de la seva Gibson em va agradar per la seva calidesa a la vegada que a voltes la seva moderna electrificació. El fraseig ràpid i pulcre, amb l'absència total de notes "falses" va ser constant durant aquests més de 50 minuts del primer set. Ai, ai, que ens vas "robar" un tema, bandarra...he..he. Kikoski s'hi va afegir amb un solo magistral, ben bé a la seva salsa, mentre Colin i Rick refermaven el trio concept amb solvència. En definitiva un concert que segurament va ser fins i tot millor i segur que diferent (ja ho va dir ell mateix) en el segon passe...de camí a menjar-nos una pizza per no tornar, ens vam trobar al Dusan i parella, que hi anaven amb les ganes a punt per gaudir d'un magnífic concert, la qual cosa segur van aconseguir. Una vegada més, agrair-li al Pere Pons el poder gaudir a Barcelona, a la nostra cova-cava d'aquests magnífics músics en un directe proper, el més proper i amb el millor so, aquesta vegada per la mà destra de l'Alex Monsoliu. 

Jordi Rabascall Quartet featuring Claudio Marrero a la Casa de Cultura de Valldoreix, 14 de maig de 2016

Doncs amb ganes de deixar-hi algunes impressions del magnífic concert que ens van oferir aquesta formació dedicada a recordar les cançons més íntimes, les de format més reduït del gran Frank Sinatra...

De moment una foto i comentar que els protagonistes varen ser Jordi Rabascall, veu; Rodrigo G. Pahlen, piano; Manel Fortià, contrabaix, Oriol González, bateria i Claudio Marrero, saxo tenor.


Aquest és un projecte sòlid gràcies a la compenetració d'una secció rítmica impressionant amb en Rodrigo, Manel i Oriol i també a la incorporació amb el saxo tenor del Claudio Marrero. No cal que us digui que la personalitat i carisma del Jordi són la clau de volta de l'èxit del projecte, a la vegada que la seva magnífica veu, ampli registre, capacitat d'improvisatzió i no només cantant. És tot un artista que se sent força còmode dalt l'escenari, on pot expressar tot el que porta a dins, què és molt. La seva veu, potent i delicada a voluntat, la combina amb la seva manera de fer, de comportar-se, de comunicar-se amb el públic. Un públic que quasi va omplir la Casa de Cultura de Valldoreix en una nit exitosa pel que fa a això, la Cultura. Els temes de Sinatra van anar sorgint de l'escenari i el cantant, desimbolt, va estar genial. En un tamboret hi havia una ampolla de Jack Daniels, segur que amb algun altre producte, car, se'n va prendre unes quantes, de copes, de Nestea, suposo. Entre els temes que van tocar crec recordar que n'hi va haver un del Claudio i potser algun del Rodrigo, ara ja no ho recordo. En fi, i resumint, dir-vos que aquest és un magnífic projecte, agradable de veure i escoltar del qual, no em sorprendria res que acabés essent convertit en un compacte. Val a dir que va ser un homenatge al gran cantant, La Veu, en el dia aniversari de la seva desaparició. Miquel Tuset i Mallol.

Magnífic concert de Josep Tutusaus Quintet al JCLV el 13 de maig de 2016

A punt per deixar-hi anar les impressions post concert, tot i passats uns dies....

Doncs haurem de resumir-ho, car ja han passat uns dies del concert, coses que passen i que m'han impedit ficar-m'hi com ara faré.

Vam tenir la sort de comptar amb una formació impressionant, amb uns músics extraordinaris i amb un projecte que ja havíem escoltat i posat en el programa de ràdio Jazz Club de Nit. El projecte del Josep Tutusaus Quintet anomenat "Missing Links" amb en Santi de la Rubia, saxo tenor; Roger Mas, piano; Martín Léiton, contrabaix i Ramon Prats, bateria. 

Com passa més o menys sempre, vam haver d'esperar que la Sala Xica estigués amb un bon aspecte, la qual cosa va passar ja cap a dos quarts d'onze. Si esteu escoltant l'àudio del concert, cosa que us recomano, convindreu amb mi que la música que ens van oferir va estar a un nivell extraordinari motivada per les seves interpretacions i les magnífiques composicions del Josep i també les dels estàndards que van tocar. 

El primer set van tocar els temes següents:

1.- Song for Anna (J. Tutu)

2.- Missing Links (J. Tutu)

3.- Summer in central park

4.- Airegin (s. Rollins)

Començant amb dos temes propis, el primer a quartet, Josep ja ens va mostrar el seu projecte i de quina manera seria la música que escoltaríem. La combinació de la brillantor del trombó amb el so lleugerament apagat (si el comparem) del saxo tenor, és magnífica i també els canvis de registres tímbrics. Quan havia de ser el trio qui només toqués, doncs ho van fer magistralment també, no endebades Mas, Léiton i Prats són cadascun d'ells mestres en aquestes qüestions. Santi de la Rubia va estar excels també, si considerem que aquest és un projecte que "roda" però no tant com ells voldrien, i així és que potser ara feia alguns dies, setmanes o mesos que no compartien projecte, i ja podeu escoltar com van sonar...magnífics.

Després d'aquest passe vam fer els minutets adequats de descans, moment de refrescos i de comentaris sobre l'excelsa música que havíem escoltat en el primer passe. 

Vam començar el segon passe i aquests són els temes que van tocar:

5.- If you could see me know (Tadd Dameron)

6.- Chega de Saudade

7.- A way to say goodbye (J. Tutu)

8.- Blues on the corner (McCoy tiner)

Bis.- I should care

Una magnífica segona part amb estàndards i un tema propi, per acabar amb un magnífic Bis en un concert que podríem emmarcar com un dels més reeixits d'aquest any 2016. És clar que se'm fa difícil car vam començar el gener amb Guillermo Calliero New Quartet, el febrer amb l'Ernesto Aurignac Quintet, el març amb el Gonzalo del Val Trio, l'abril amb el Miguel Fernández Quartet per arribar el maig amb aquest magnífic Josep Tutusaus Quintet. 
Miquel Tuset i Mallol.

Jozef Dumoulin & Red Hill Orquestra with Ellery Eskelin & Dan Weiss, al Jamboree, 12 de maig de 2016

Doncs aquestes varen ser les "quatre ratlles" penjades al Facebook el dia després:

Doncs avui hem flipat, literalment, amb en Josef Dumoulin & Red Hill Orchestra amb Ellery Eskelin & Dan Weiss....Un projecte que no et deixa impassible. M'han agradat les diferents sonoritats dels tres músics i la posició a l'escenari, aconseguint d'aquesta manera repartir millor els sons diferents del saxo tenor i de la bateria, un a cada cantó i amb diferent sonoritat més aguda la de la bateria, mentre que al mig, el líder Dumoulin ens ha regalat la sonoritat del Fender Rodhes i un teclat pels molt baixos, el primer però, convenientment modificat a base de múltiples estris electrònics aconseguint sons estratosfèrics.

Tot i baixant les escales m'he trobat a l'Ellery i li he demanat si podia enregistrar el concert....No, m'ha dit, i després, thank you per haver-li-ho demanat i també que com em deia..

En el primer passe érem 8 comptats, entre els quals dos dels nostres millors captadors d'imatges fixes, en Joan Cortès i Joan Carles Abelenda....i entre el públic, i a la segona fila, dues "senyores d'avançada edat" les quals, tot i haver constatat el seu possible error, han aguantat com dues "jabates". Abans i després hem parlat sobre la manca d'assistència de públic i ja se sap, no hi ha resposta. És imprevisible, aquest. En acabar el concert m'he trobat al Dan al servei i és clar que l'he felicitat i hem comentat com havia anat i m'ha dit que el primer set li havia agradat més, tot i ser diferents tots dos, i pel fet de ser molt més "hard" haver de tocar només per vuit ànimes, ells, acostumats a omplir sales i festivals.

Després de acompanyar al Joan a fer unes pizzes i convidar-lo, hem tornat per gaudir del segon passe i tot i pensant que seríem igualment "quatre gats x 2", hem tingut la grata sorpresa de trovar-nos amb tota una colla d'amics músics, molt frees alguns i no tant uns altres. Bé, la cosa s'animava i l'esglai que se li notava al líder en el primer set, ara no se li veia de cap de les maneres.

La nostra cova-cava es veia ara amb un bon aspecte i tots amb unes immenses ganes d'escoltar la seva proposta de molts de nosaltres coneguda. Els temes, com no podia ser d'una altra manera han estat diferents, i també el projecte que m'ha semblat més "canyero" que en el primer set, on hi ha hagut força espai per a la intimitat, amb moments similars als de "the sound next to silence" de ECM. En aquest segon passe, hem tornat a comprovar de quina manera es complementen aquests tres músics els quals ja porten un camí conjunt de fa alguns anys.

A moments, en Dave Weiss s'embrancava a un tempo endimoniat tocant redobles fins sobre la caixa i suaus cops als plats, mentre els altres dos deixaven anar notes llargues simulant un tempo molt més relaxat, i a voltes era a l'inrevés, amb uns solos desbocats del saxofonista mentre que el teclat fent de baix tocava les notes guia i feia la mateixa rítmica que el jove bateria. Sovint el líder ens ha mostrat el seu domini del Fender en alguns solos força reeixits i dominats també pels sons més inversemblants, allunyats del típic so del piano elèctric que va fer famós el Fender Rhodes de la mà de Jarrett, Corea i demés allà pels anys 70s. Els temes tenien la seva estructura i melodia, interpretant-la les més de les vegades el saxofonista de Kansas, i fent-ho conjuntament amb el líder algunes altres vegades. A partir d'aquí, les improvisacions les podia començar el saxofonista o el líder amb el Rhodes i sempre amb un increïble suport rítmic d'aquest gran mestre de les baquetes, no endebades, i en el segon passe, han aparegut alguns dels nostres millors bateristes per a contemplar-lo de ben a prop.

El saxofonista americà ha resultat ser un home al qual no li agrada que li facin fotos ni veure mòbils encesos des de l'escenari. M'ha tocat el rebre en un parell d'ocasions, una per fer-li una foto, (sense flaix) i l'altre quan (ell no ho sabia) estava penjant-vos les fotos al facebook. En Sergio Sabini també ha rebut un missatge clar després d'enfocar-lo amb la seva màquina...el músic ha aixecat el faristol i se l'ha posat davant seu impedint-li fer més fotos. A d'altra gent del públic també els hi ha fet senyals de fum que no fessin fotos. Al líder tampoc li ha agradat (i a nosaltres tampoc) escoltar la sintonia d'un Samsung en rebre algun missatge, de fet, tres missatges, quan ell estava tocant el Rhodes de manera suau, tot i esperar que acabés la "cançoneta" del mòbil per poder continuar, tot i mantenint-se impertèrrit en la seva expressió. Una música feta des de l'enteniment, des del cervell (bé, em direu que com totes), intelectual i de permanent auscultació d'un i dels altres, i també amb el control visual tal i com es mirava Dave al líder i mestre del Fender a la vegada que també l'Ellery vers el puntal central i líder del projecte. La única llàstima és no haver vist el Jamboree ple en els dos passes. Potser sí que en una altra època de l'any hi hauria hagut més joves estudiants i avui no han vingut pels seus exàmens....potser sí, o potser no. 

Miquel Tuset i Mallol.

Revisiting Zarathustra amb Joan Vidal Sextet a l'Ateneu de Sant Just el 6 de maig de 2016

Doncs un 6 de maig que tardaré en oblidar. Dia del meu aniversari que es va completar amb aquest magnífic concert però que va començar amb un dinar al Rubell de Monistrol de Calders i on ens hi vam trobar na Joana, David, Miquel, Joan i Jesús i Pedrina. Un gran dinar on l'esperit del Jazz no va deixar de ser-hi en tot moment. Després d'això cap a casa i a preparar-nos pel gran concert de la nit, el que van fer en Joan Vidal Sextet i del qual en presentaven el disc enregistrat al Vimseum de Vilafranca del Penedès, on jo també hi vaig assistir en un dia passat per un xàfec important, i on van enregistrar el projecte de la mà del mestre Ferran Conangla i ajudants i amics diversos. 

A Sant Just hi vam anar també "Els Mosqueters del Jazz", tots quatre....Carlos Sampietro, David Carreras, Joan Recolons i jo mateix, essent-ne l'únic en conèixer el projecte. Tot i haver-hi estat en el dia de l'enregistrament i haver-ho gaudit, haig de dir-vos que en aquesta ocasió ho vaig gaudir molt més. És evident que la música que escoltava la recordava, tot i no tant els magnífics moments, moltes vegades íntims que vam viure. Em va donar però la mateixa impressió inicial pel que fa a la definició del projecte com a definitivament parit per un baterista pel fet dels molts canvis rítmics en la majoria de composicions. Una música derivada de l'obra de R. Strauss dedicada al llibre de Friedrich Nietsche "Així parlà Zarathustra" i que Joan va saber re-interpretar amb mestria i delicadesa. 

M'imagino que devia pensar també amb els intèrprets que després ho havien de brodar, la qual cosa deu facilitar molt la tasca productiva de la composició. Pensar que el que composes després ho tocaran Gabriel Amargant, Martí Serra, Marco Mezquida, Adrià Plana i el substitut Martin Léiton (de Miguel Serna), doncs et deu tranquil·litzar de manera total alhora que encoratjar en anar-ho parint cada vegada millor. Aquest és un projecte acabat de sortir del forn, amb dos o tres concerts i potser algun més i amb el disc sí, sortit de la fleca. Un disc que em va donar l'amic Joan tot i esperant la oportunitat per posar-lo al Jazz Club de Nit.

Vam estar-nos bocabadats i enlluernats tota l'estona, de fet des dels inicis (al menys jo) i ja ben bé al final, tot i desitjant escoltar un tema més, ens en van oferir dos i un dedicat a qui això escriu. Un "Happy Birthday Tuset" que em va arribar a l'ànima, i l'altre, tot i recordant-los els desitjos d'en Valentí Grau quan ell el demana a la Nova Jazz Cava, (Au nens, toqueu un Blues), van repetir un dels temes de l'obra dedicada a Zarathustra que ves per on també està parida en aquest format, de Blues. 

Els aplaudiments van ser ferms i consistents en totes les interpretacions individuals i en acabar els temes, col·lectives, i així va ser també en el definitiu tema, moment en el qual els vaig anar a veure i agrair el detall tot i convidant-los a beure cava en el restaurant de baix. Allà que hi vam anar tots plegats i allà que ens en vam beure tantes com tres, entre set o vuit, músics i mosqueters. Una cloenda magnífica d'un aniversari, (també el del Carlos) que no hauria pogut acabar millor. Gràcies amics. Gràcies a tots per les felicitacions.

Miquel Tuset i Mallol.

Harold Mabern & Eric Alexander Quartet al Jamboree, dimarts 3 de maig de 2016.

Doncs aquestes van ser les meves impressions post concert i penjades al FB...

......avui encara amb el record del magnífic concert viscut ahir al Jamboree amb el gran Harold Mabern & Eric Alexander Quartet, increïbles tots dos co-líders, i també el més "nostre" Thomas Kent Warburton Jr.. 

Segons el meu humil parer, ahir vaig "entendre" que hi havia dalt l'escenari quatre músics les similituds dels quals anaven "dos a dos". És a dir, els estils del mestre Harold al piano i el del bateria Bernd Reiter eren força similars, mentre que l'Eric i el Tom es podien situar en un altre context, i si apurem més, també els podríem disgregar, car el Tom es podria encabir en un context més modern que el del mestre del tenor Alexander. 

Les maneres percussives en tocar el piano del mestre Harold i la manera com interpretava el baterista (per mi, massa repetitiu i previsible sobretot en els solos) es desmarcaven de la resta de companys. El tenor va ser per a mi l'estrella més brillant per diversos motius entre els quals el so obtingut del seu instrument, càlid en les balades i mai metàl·lic (i no és que això sigui cap pega) a la vegada que ràpid en el seu fraseig més modern, i un gran domini de l'instrument en tot el seu recorregut. Al pianista l'emmarcaria jo en un estil on el domini de la mà esquerra és quasi més important què el de la dreta, fent aquesta en els solos, digitació àgil però no massa duradora, acompanyant ben aviat a l'esquerra a base d'acords amb excessiva pulsació i martelleig. 

El baterista Bernd va acompanyar amb bon swing millor que solejar, on el seu fraseig va ser repetitiu i no només en un determinat solo i tema, sinó que també en d'altres temes on es podien escoltar fraseigs similars sinó iguals. Tom va complir de sobres, i més encara en els seus solos, sobretot en un del segon passe, un blues, on va estar magnífic. En general va ser un bon concert, car l'esperit vital del projecte t'encomanava l'energia que et feia bellugar el cap d'un cantó a l'altre. La "cirereta" la vam poder escoltar en el bis del segon passe, on el Harold va agafar el micro, i dempeus davant el piano va començar a parlar mentre l'Eric s'asseia a la banqueta i el començava a acaronar, el piano, és clar. Les paraules es van convertir en un autèntic blues de Memphis, Tennessee, interpretat més que cantat, que també, on el vam poder escoltar fent també espurnes d'improvisació Scat, moments màgics que en Pere Pons va filmar. Un increïble per inesperat final que supera en escreix les meves apreciacions estilístiques. Però que cony, ho vaig comentar ahir i avui em reafirmo. El piano i demés va sonar tant bé gràcies a la perícia de l'Alex Monsoliu, mentre que la barra va somriure gràcies a la simpatia del sempre entranyable Òscar.

Miquel Tuset i Mallol.

Primera Marató de Underpool, diumenge 1 de maig de 2016

Doncs sí, el diumenge 1 de maig vam poder assistir, tot i que no durant tot l'esdeveniment, a la Primera Marató Underpool al barri del Guinardó i en la Sala Nunart. 

I això és el que vaig escriure al FB un dia després...

Molt bon dia a tothom, en un dilluns magnífic encara recordant els sons, imatges i sobretot persones i músics de la Primera Marató Underpool organitzada pel Sergi Felipe, Pep i demés ànimes afins a aquest projecte. Ahir va ser una trobada on la música i els projectes personals i col·lectius es van donar la mà amb la companyonia, amistat i generositat d'uns éssers magnífics alhora que grans músics, tots els qui hi van participar. Una idea Underpool que espero es pugui desenvolupar en d'altres posteriors si hi ha les possibilitats que ho permetin. Venint del Maresme i amb cues diverses a les vies públiques era normal arribar tard. Ens vam perdre els tres primers projectes amb Cronopios, Jaume Llombart & Mayte Alguacil i Underpool 3, llàstima....els dinars dominicals se solen allargassar...i les cues...

L'assumpte és que vam arribar quan l'Iván González estava en plena moguda conductora amb el seu Memoria Uno, per cert, projecte Discordian encabit en aquesta marató Underpool gràcies al què dèiem abans, el bon rotllo i companyonia. Un Memoria Uno fresc i nou si em remeto al nou projecte "Cook for Butch", tot i que no puc assegurar si és això el que van "cuinar". Amb una base rítmica amb en Ramon Prats i Marc Cuevas, i sense parar de fer-nos bellugar el cap d'un cantó a l'altre, hi va haver una substitució paulatina dels altres membres de la banda començant pels directors-conductors i acabant pel pianista, tots sonant seguint les indicacions ara del Martín Léiton. 

Un altre projecte conegut i gaudit, com l'anterior, en d'altres ocasions i que de nou vam poder-ho tornar a fer. Jo crec que vam assistir (al menys nosaltres) per primera vegada a aquesta substitució d'una banda per una altra sense parar la música, la qual cosa va ser per a mi literalment acollonant. El projecte de la Martín Léiton Big Band cada dia té més consistència ja comprovada el dilluns passat a 23 Robadors i més encara recordant la primera vegada (potser) que s'hi van trobar, tot i assajant i provant els nous i complexes temes, complexes ritmes i primeres improvisacions. Els aplaudiments van ser constants i les cares d'admiració i respecte dels companys músics, a voltes públic, vers els músics, aleshores tocant, van ser les mateixes que la resta de la població "normal". 

Encara havíem de gaudir força, ara però en un context més íntim, inicialment, i més trencador posteriorment amb l'Epokhé, obra de Dani Comas. Primer s'hi va posar ell sol com si res, i sense avisar, aconseguint apaivagar les nostres veus a mida que anava desgranant els seus magnífics i eteris acords electrificats de manera especial. Una guitarra així, més o menys, havíem escoltat de la mà de Dani Perez amb la Big Band anterior, i ara i en solitari va ser l'altre Dani, el Comas, iniciant el seu projecte Epokhé. Després de quedar-nos bocabadats i amb un silenci sepulcral (el mateix que es va viure durant tota la sessió) escoltant-lo imaginar, ell mateix va donar pas a David Xirgu i així en format duo, el concepte va evolucionar rítmicament encara però de manera controlada, això sí, amb un magnífic groove el qual es va veure ampliat amb més potència rítmica en el tercer tema ja ara amb el Jordi Matas al baix elèctric. Un tema magnífic que va cloure la Primera Marató Underpool a Barcelona amb una molt bona assistència d'un públic aficionat, i amb la presència entre el públic dels mateixos músics que havien tocat en els anteriors projectes. En Sergi Felipe va voler recordar aquest esdeveniment amb tots els presents i així és com vam anar a la sala veïna on s'immortalitzarien diverses escenes tots plegats i dels guitarristes presents a l'esdeveniment..

amb...

Albert Carrique Escarrer, Albert Cirera, Alexandre Molas, Amaiur González Monreal, Dani Comas, Daniel Perez Amboage, David Xirgu, Gabriel Amargant, Ildefons Alonso, Iván González, Jaume Llombart, Joan Chamorro, Joan Codina, Joan Mas, Jordi Matas, Jordi Santanach, Jordi Solé, Juanjo Fenández, Leo Torres, Luca Tondena, Marc Cuevas, Marceŀlí Bayer·li, Maria Astallé, Martín Martín Léiton, Mayte Alguacil, Natsuko Sugaoko Noè Escolà Garcia, Òscar Latorre, Paco Weht, Pol Omedes, Pol Padrós Mercadé, Rai Paz de Casacuberta, Ramiro Rosa, Ramon Prats, Rita Payés, Santi de la Rúbia, Sergi Felipe, Toni Saigi, Vicent Pérez.

Miquel Tuset i Mallol.

Gran concert de Miguel Fernández Quartet el 29 d'abril al Jazz Club La Vicentina

Doncs tot i fer ja alguns dies, tampoc masses, ja toca deixar algunes paraules escrites relacionades amb el magnífic concert del Miguel Fernández Quartet, amb ell mateix, saxos tenor i soprano; Xan Campos, piano; Masa Kamaguchi, contrabaix i David Xirgu, bateria. Un quartet de grans músics, amb un jova pianista vingut expressament de Galícia per aquest bolo, i essent per a ell el primer concert realitzat a Catalunya per la qual cosa ens n'alegrem. 

Doncs vam gaudir d'un concert variat, tot i interpretant-nos temes dels dos darrers treballs del Miguel, aquests discos en formació de quintet tot i comptant amb la col·laboració del gran trompetista Jason Palmer. 

A la primera part, van encadenar tres temes seguits interpretant-ne quatre segons el "list set" que em va enviar el Miguel i que van ser:

1.- Elástica, una flor 
2.- Júpiter I
3.- My ship
4.- Geotrick

Podem veure ara mateix un parell de vídeos enregistrats per una professional amb els àudios que jo vaig enregistrar i editar....comencem pel tema 2:

Júpiter I




http://www.ivoox.com/1er-set-miguel-fernandez-quartet-al-jclv-el-audios-mp3_rf_11497137_1.html

El primer tema, Elástica, una flor, pertanyent al darrer treball "Ocean Blood", va ser l'adequat per la seva suavitat per començar el concert tardà, tot i esperant la gent que anés venint. Un tema com si d'un val es tractés, que ens va acaronar des del principi, amb delicadesa melòdica i rítmica, on ja vam copsar la mestria del líder Fernández al saxo tenor, a la vegada que la dels acompanyants, amb un Xirgu en permanent creació. El jove pianista Campos es va mostrar també precís amb la seva missió d'acompanyant i molt modern en les seves improvisacions. Notes soltes, moltes de les vegades, van omplir el seu primer solo en aquesta magnífica melodia, la del primer tema. Després d'ell, hi van tornar tots da capo per acabar-la, suaument amb el líder desgranant un solo final impressionant, sense tenir però un final i més aviat, en Masa va ser qui va donar el passe al següent tema, un pèl més viu i també pertanyent a aquest darrer treball. Tots s'hi van posar en aquest segon tema, encabit en l'anterior treball "Afrikan Blues", amb una mica més de vida rítmica, car l'altra vida ja la tenia com en el primer tema. Una melodia curta que va donar pas al solo del líder, encara amb el seu tenor. Mentrestant, la secció rítmica de dos, contrabaix i bateria, no parava de crear, estant en tot moment a un nivell altíssim. Pocs moments després, el tema va agafar una dimensió íntima de la mà primer del pianista gallec i després de la del contrabaixista japonès, en una intervenció a tres, piano, contrabaix i bateria, omplint els espais que deixava en Masa amb puntuals notes-acords i diversos sons percussius, fins deixar-lo a ell, Masa, tot sol en un espai-temps-silenci-so que només ell és capaç de manegar amb autoritat. La melodia d'aquest Júpiter I va sorgir en finalitzar ell el seu solo a contrabaix, una melodia que ens va remetre de cap al final, un final sonoritzat ara amb el soprano.

S'ha de dir però que en tot moment, el públic va estar-se en un absolut silenci escoltant de quina manera anaven ells desenvolupant els temes, essent aquest tercer també encadenat amb els altre s dos i anomenat My Ship. Una altra delícia de tema, amb el líder amb el seu soprano i fent-nos gaudir amb el seu so, en un altre espai-temps i ell sol amb el soprano, deixant-nos en un permanent silenci tot i escoltant de quina manera va anar desenvolupant-lo. en Masa s'hi va anar afegint mica a mica, a la vegada que en Xan al piano. Un llarg solo al soprano que va tenir uns moments àlgids impressionants fins aconseguir de tot el públic els primers aplaudiments de la nit després de quasi mitja hora ininterrompuda de magnífica música. El so del tenor amb la melodia va obrir aquest quart tema, ben embolcallat pels companys en aquest Geotrick també del "Ocean Blood". Masa hi va tornar amb la mateixa presència i amor interpretatiu, no endebades ell és un dels més carismàtics i internacionals contrabaixistes dels qui comparteixen el nostre territori amb la resta del món. Després d'ell, en Miguel va tornar a enlluernar-nos amb el seu lleuger i modern fraseig en un solo embolcallat per un Xirgu en plena creació alhora que la dels altres dos companys. Moments àlgids n'hi va tornar a haver en aquest increïble tema en plena intervenció del líder, acabant-se el tema delicadament amb la melodia inicial i després d'un final preciós.

Veiem ara el segon vídeo enregistrat, el Geotrik.



Vam fer un petit decans, tot i comentant com sempre les diverses vicissituds del primer set, considerant també la modernitat del projecte i la excelsa música i interpretacions magnífiques dels quatre mestres. 

En el segon passe van fer:

5.- A is to B
6.- Júpiter II
7.- Nono
8.- Robot skin
9.- No rain allowed 
Bis: adams Apple 

Doncs vam tenir la sort, el luxe i el plaer de poder escoltar en primícia el primer tema A is to B, tema estrenat al JCLV en honor nostre. Un magnífic, complex i complert tema, llarg també, el qual ens va mostrar el Miguel Hernàndez en la seva faceta compositiva més plena a la vegada que la interpretativa també. El segon tema, Jùpiter II forma part del darrer treball "Ocean Blood", i va resultar ser també una magnífica balada amb una preciosa melodia després de la qual, Miguel va encetar el seu delicat solo. Sempre però, Xirgu i Kamagushi al darrera seu i ben acompanyats pels brillants acords del jove Campos. Aquest darrer s'hi va posar amb delicada pulsió igualment acaronat pel David i Masa, en un solo de creativitat compartida i delicada. La melodia del tenor va tornar a sonar per situar-nos a les acaballes del tema, suau tema, on vam poder gaudir d'aquesta magnífica música. I els temes van seguir, amb canvis rítmics i melodies precioses i millors interpretacions de tots ells, i és per això que us deixo els àudios penjats perquè els pugueu escoltar i gaudir, Nono i No rain allowed pertanyents a aquest "Ocean Blood"  mentre que Robot skin és un tema que no tenim identificat en cap dels seus anteriors treballs i potser va ser també novetat i primícia. Tot i això dir-vos que hi va haver més moments brillants com els que van protagonitzar el líder al tenor només acompanyat del contrabaixista Kamagushi. 

Veiem el tercer vídeo, el del tema Robot Skin:

El Bis va ser un dels temes estrella del gran Wayne Shorter el Adam's Apple amb el qual van cloure una gran actuació d'una de les formacions més potents peninsulars. Tot i això, la Sala Xica no es va veure plena i sí amb un bon aspecte. Què hi farem. Haurem de tenir, mantenir la paciència i esperar que la gent s'animi per la propera ocasió i que serà el divendres 13 de maig amb el Josep Tutsaus Quintet i el seu "Missing Link". Gràcies però a tots els assistents i als amics col·laboradors, sense els quals aquest JCLV no podria existir.



Miquel Tuset i Mallol.

Pablo Martínez Flamenco Band al Jamboree, 27 d'abril de 2016

Doncs amb una formació a quintet, aquesta formació vinguda i arribada des dels Països Baixos, concretament des d'Àmsterdam i liderada pel trombonista, compositor i cantaor de flamenc, el murcià establert a Holanda, Pablo Martínez, oferir un primer set marcat pels accents aflamencats dels temes interpretats, els no estrictament flamencs. Una formació amb Lluc Casares, saxo tenor i flauta; Joan Comaposada, baix elèctric, Joan Terol, bateria, i un guitarrista murcià també, del qual ara mateix no en recordo el nom. Els estàndards de compositors diversos van anar sorgint des de l'escenari passejant-se per temes de Duke Ellington, Thelomious Monk i d'altres, encabint entremig temes propis. Alguns dels temes que van sonar van estar arranjats pel Lluc mentre que d'altres ho van ser pel líder. Com he dit, entremig van tocar una cançó amb arrels flamenques totals amb el líder al trombó, cajón, trombó i  veu i acompanyat només pel guitarrista. Una proposta engrescadora molt ben interpretada amb temes arranjats difícil d'identificar a prova dels més avesats oïdors. El darrer va ser un magnífic "Stompin at the Savoy". Lluc va reeixir en totes les intervencions solistes i ho va fer amb seguretat i amb un so delicat, voluntàriament expressat. El líder, alhora de ser un gran trombonista s'ho fa molt bé amb el cajón i te una gran veu per cantar "cante jondo", com el que va fer. 

El guitarrista es va mostrar segur i la seva participació solista va ser magnífica. El baixista elèctric Comaposada va encetar un parell de temes després de fer unes "intros" a com a solos, reconvertint-se després en temes amb una rítmica engrescadora. En Joan es va mostrar com sempre, segur, precís i delicat, a la vegada que potent, fent anar la màquina rítmica d'una manera totalment sòlida. En definitiva un magnífic projecte liderat pel Pablo el qual a més més presentava el projecte en format discogràfic, projecte que sonarà la setmana vinent acompanyat d'un altre projecte parit a Àmsterdam i també en format flamenc, el de l'amic Berbard van Rossum...O sigui que la setmana vinent a Jazz club de Nit dos projectes de flamenco-jazz parits a Holanda...ja és la hòstia.

Miquel Tuset i Mallol.

Martín Léiton Big Band a 23 Robadors, i Antonio Mazzei Quartet a la Sala Fènix, 25 d'abril de 2016.

Doncs aquest va ser un dilluns magnífic a 23 Robadors per després anar a gaudir de les distàncies encara més curtes a la Sala Fènix.

1.- Martín Léiton Big Band a 23 Robadors.

quatre temes enregistrats a punt d'editar...el primer, no....coses dels transports públics...amb...

Ramon Prats . Bateria

Marc Cuevas . Contrabaix

Toni Saigii . Piano

Daniel Perez .Guitarra

Maria Astallé . Trombó Baix

Rita Payés . Trombó

Joan Codina . Trombó

Vicent Pérez . Trombó

Joan Chamorro . Saxo Baríton

Gabriel Amargant . Saxo Tenor

Santi de la Rubia. Saxo Tenor

Marceŀlí Bayer . Saxo Alto

Albert Carrique . Saxo Alto

Iván González . Trompeta

Òscar Latorre . Trompeta

Milena Casado . Trompeta

Pol Omedes . Trompeta

Martín Léiton . Música i Clave

Us deixo que els escolteu i gaudiu a l'espera de tornar-los a veure aquest diumenge 1 de maig al Guinardó.

2.- Antonio Mazzei Quartet a la Sala Fènix.

Doncs el vaig poder escoltar en un o dos temes, al jove pianista, i vaig poder copsar el què em deia el Joan Recolons, que era molt i molt bo. En aquest espai, rei de les distàncies curtes com el 23 Robadors, s'hi fan cada dilluns propostes musicals coordinades a la bateria pel Joao Vieira, mentre que els acompanyants varien setmanalment. El quartet estava format pel mateix Joao a més a més del líder de l'esdeveniment, Antonio Mazzei, piano; Olivier Jambois, guitarra i Camilo Fernández, contrabaix. Un quartet que presentava disc i que Joan va adquirir, tant li va agradar. Espero que me'l deixi per poder-lo posar en el Jazz Club de Nit. A la Jam però que sí vaig assistir, vam poder escoltar al gran guitarrista Joel Moreno, i a algun altre pianista més. El format eminentment acústic del local ens permet posar-nos a primera fila per gaudir de les "vibracions" dels músics, fent-ho sense un so gens aclaparador, la qual cosa, jo personalment agraeixo.

Miquel Tuset i Mallol.

Bernard van Rossum Quartet al Concert-Jam al JCLV del 22 d'abril de 2016

Doncs aquestes van ser les poques paraules del concert-jam després de recollir-ho tot i ja ben entrades les 3h del matí....

Doncs hem tingut un concert extraordinari amb el Bernard Van Rossum Quartet...Ens han presentat tot de temes del líder, alguns encabits en el seu disc BvR Flamenco Big Band, amb la mateixa base rítmica, Xavi Torres, Marco Zenini i Joan Terol que avui ens ha fet fruir d'allò més. Agrair als amics i amigues que avui han vingut els quals han aconseguit que la Sala Xica tingués un bon aspecte. Després ens ho hem passat molt i molt bé tocant alguns temes amb ells com el Juan Carlos Speedy González, en Sergio Del Campo, el Josep Maria Martí, en Ronny Burke i jo mateix. Una Jam que s'ha allargat fins prop de la 1h, moment en el qual he acomiadat l'esdeveniment. Ara mateix, la Sala Xica ja la tenim preparada pel concert del proper divendres amb el Miguel Fernández Quartet, amb Xan Campos, Masa Kamaguchi i David Xirgu. Ara mateix les 3h24m. Ara encara haig de carregar el cotxe, anar a casa i descarregar-lo. A dormir a les tantes.

De fet, va ser un concert que es va allargar més de l'hora prevista gràcies a la insistència del públic en escoltar-los en un altre tema. Els temes van ser tot composicions pròpies exceptuant-ne el tema bis que va ser un estàndard i crec que entremig en van tocar un altre. Ja de ben aviat vam poder copsar la grandària d'aquest quartet, la magnitud de la proposta, i més encara, el plaer en cadascuna de les improvisacions. El saxofonista holandès nascut al País Valencià de pare holandès, va fer-nos fruir amb el tenor però també en alguna balada interpretada amb el soprano. Les composicions van ser magnífiques i la compenetració d'aquesta formació després de realitzar quasi tota la gira mediterrània va ser total. Alguns dels amics presents com el David Carreras i en Joan Recolons els van voler veure i escoltar de nou el diumenge al Cafè Bar de l'Auditori de Sant Cugat en un concert organitzat pels amics Jazzenviu. Nosaltres en vam ser uns quants, no tants com al Cafè però igualment vam gaudir amb la proposta d'aquest magnífic quartet. Una nota familiar la van donar els pares d'en Xavi Torres que van venir des de Tarragona a veure el seu fill, per després tornar tots tres cap a casa. En Bernard em va donar el seu disc en formació de Big Band tot i fent un homenatge al flamenc, disc el qual sonarà ben aviat al Jazz Club de Nit. 

Després d'aquesta magnífica intervenció del quartet, vam encetar la Jam Session essent jo mateix el primer en pujar a tocar el conegut tema Just Friends. D'altres músics, ja habituals, com en Ronny Burke, guitarra; Sergio del Campo, flauta; Josep Maria Martí, bateria i Juan Carlos "Speedy", saxo alto, vam ser els afortunats en poder tocar al costat d'aquests grans músics. Da'ltres temes que vam tocar van ser el "The days of wine and roses" per acabar amb el "Blue Monk" i d'altres estàndards entremig. Una Jam que es va allargar fins la 1h amb una permanent assistència de públic.

Ara ja, esperant el concert del divendres 29 amb el Miguel Fernández Quartet.

Miquel Tuset i Mallol.

Monographic Trio plays Lennie Tristano a 23 Robadors i Chris Potter Quartet al Jamboree, 20 d'abril de 2016

Un altre dia amb concert doble, primer amb els Monographic Trio i després amb el Chris Potter Quartet.....

1.- Monographic Trio plays Tristano a 23 Robadors.

Un altre mes amb una nova proposta per part d'aquest trio format per a desenvolupar projectes de músics, fins ara tres pianistes, havent-ho començat amb en Bill Evans, per seguir amb en Fred Hersh i aquest darrer amb la obra musical de Lennie Tristano. Juan Pablo Balcázar, contrabaix; Gonzalo del Val, bateria i Toni Saigi, piano són els Monographic Trio que mes a mes es dediquen a fer un treball dedicat a l'obra d'un músic, fins a pianistes. És una proposta educativa i de reconeixement de l'obra dels grans mestres del Jazz interpretada amb tot l'amor i respecte, alhora que amb tota la delicadesa i concentració. Un públic cada vegada més receptiu a aquesta proposta en un dels espais més emblemàtics de la cultura musical de l'altre cantó de les Rambles, el 23 Robadors, es reuneix cada mes per gaudir amb la proposta d'aquest trio de mestres. La comunió entre tots tres es veu refermada dia a dia, mes a mes, i la complicitat és evident. Les intervencions de cadascun dels seus membres és força reeixida i la mestria dels dos més grans permet al més jove desenvolupar-se en qualsevol de les propostes fins ara realitzades. Què podrem escoltar el mes vinent? Doncs aviat ho sabrem.

2.- Chris Potter Quartet al Jamboree.

Després de gaudir a 23 Robadors en petit format i a la distància curta, ens en vam anar al Jamboree a veure el segon passe d'aquest màster de les canyes diverses, en Chris Potter. Tot just arribar a la Cova-Cava i trobar-me al Pere Pons tot i dient-me després de les salutacions mútues que a baix estava tot a petar. Efectivament així em vaig trobar la Cava, plena de gom a gom amb força assistència també de músics. Un dia en què no s'hi cabia, de la mateixa manera com, darrerament, ens hem trobat el nostre club moltes vegades. L'expectació era evident i més encara, les cares de satisfacció dels presents després d'haver gaudit d'allò més en el primer passe així ho mostraven. En Pere va presentar el mestre tot i encabint-lo en la magnífica programació del mes d'abril i els músics van pujar a l'escenari. El que va passar a partir d'aquell moment es fa difícil d'explicar, car el més fàcil seria dialogar amb qui també hi va assistir. Llavors, amb poques paraules en tindríem prou. Tot i així comentar que la mestria de Potter la vam constatar en tots els diferents registres que va emprar, en els diferents temes i tempos, a la vegada que amb els tres instruments que va emprar, saxo tenor; clarinet baix i saxo soprano. El tenor és el que més va sonar i la mestria en què ho va fer va ser aclaparadora. 

És ben bé que estem davant d'un dels Totems actuals del tenor. Un fraseig lleuger, ràpid i farcit de recursos tècnics alhora que un control total de l'instrument, li van permetre recórrer tot el registre de l'instrument a la vegada que també pujar als súper aguts inexistents pels mortals. La tècnica, abassegadora, el va situar tocant amplis intervals alhora que interpretar amb dinàmiques diverses i no tocant sempre al límit de les seves forces. El control de la respiració circular es va fer palès en alguns dels temes interpretats i la variació rítmica d'aquests va fer que el concert no decaigués en cap moment. Les cares d'admiració i els aplaudiments a cada solo i en finalitzar els temes, només constataven de quina manera ho vivíem. Els altres tres van brillar també en les seves intervencions, si més no va ser el pianista David Virelles qui més va fruir de les intervencions solistes alhora que també acompanyant al líder. El contrabaixista Joe Martin i el bateria Marcus Gilmore van ser també solistes i van formar una potent i precisa secció rítmica, conjuntament amb el pianista. El so va anar perfecte de la mà de l'Àlex Monsoliu i la barra alegre amb la bellesa i simpatia de na Marlene. Certament els que hi van poder anar el dia següent ho van gaudir fins i tot més que nosaltres, essent això normal en tots els concerts i amb tots els músics, o sigui que ja us podeu imaginar com devia anar. Impressionant.

Miquel Tuset i Mallol