Dos concerts en dissabte. Roc Calvet Quartet i Marina Tuset Trio

Ahir música a Sant Vicenç dels Horts i avui, per partida doble, a Barcelona. A les 19h he pogut arribar a la Boca Nord Programació per veure i escoltar en directe la presentació que ha fet en Roc Calvet del seu darrer disc "A Strange kind of beauty". M'ha agradat l'espai, ampli, per no gaire gent i amb un bon equip audiovisual. Han tocat la majoria de temes del disc i un del disc anterior dedicat a Wayne Shorter. És un projecte interessant, amb composicions pròpies, del líder, on tot el grup s'hi veu molt involucrat. La resta de músics han pogut fer els seus solos, amb un magnífic so del saxo tenor d'en Vitalik Bagriy, un contrabaix potent d'en Joan Motera i un destra bateria de nom Arnau Obiols. El so de la guitarra d'en Roc, ha estat suau i delicat, amb un tractament electrònic present però auster. Aquest so ens ha acompanyat durant tota la sessió, essent el so identificatiu del projecte i les senyes d'identitat del guitarrista. En Vitalik s'ha mantingut en un segon pla quan així ho requeria el tema, lluïn-se quan ha encarat els seus precisos solos. En Joan ha mantingut la pulsió quan el tema ho requeria, i quan el tempo afluixava, mantenia l'atenció amb la pulsió a notes llargues. l'Arnau s'ha mostrat precís, rítmicament potent però no gens sorollós, fent alguns solos de gran vàlua. En definitiva, un projecte interessant que tindrà la sortida radiofònica a Jazz Club de Nit en el proper programa.

Després he anat a veure una proposta diferent, la de la Marina Tuset Trio, amb Victor Mirallas i l'Arnau Figueres. L'estrena d'un projecte sempre és una sorpresa i la d'avui no ha deixat de se-ho. Fins i tot per a mi, que ja en sabia alguna cosa, m'ha sorprès gratament. També sembla que li ha agradat a l'amic Carlos Sampietro Pardina, que ho ha enregistrat en vídeo, com és usual en ell, de la mateixa manera que jo ho he fet en àudio, com és habitual en mi. Tres joves músics amb altes qualitats interpretatives, i, si exceptuem a la Marina, cantant del trio, els altres dos han compartit i canviat d'instruments quasi a cada tema. La Marina ens ha mostrat la seva magnífica veu, on se li podien escoltar al màxim detall les seves diverses modulacions. Ha cantat relaxada i prou concentrada una sèrie de temes que ella domina a la perfecció. Han actuat als Lluïsos d'Horta, al teatre (mentre es jugava la final de la.....) un espai molt ben condicionat, on els músics i el públic estàvem tots dalt l'escenari; una idea intel·ligent per formats no massa nombrosos. Tot i així, hi érem uns quants, els suficients per omplir-lo. Pel meu gust, jo hauria tancat la cortina del teatre i crec que així s'aconseguiria un ambient més càlid, més íntim. Per a mi la sorpresa ha anat relacionada amb els dos companys, els quals han demostrat fins a quin punt dominen els diversos instruments que han tocat. l'Arnau, bateria i percussionista com a instruments primers, s'ha desenvolupat a la perfecció amb el baix elèctric, i també amb la guitarra rítmica. En Víctor ha canviat tan d'instruments que ara mateix no recordo quants n'ha tocat....bé, sí que ho recordo. Teclat, clarinet, guitarra, saxo alt (el meu) i també ha cantat alguns temes de composició pròpia i conjunta amb la Marina. Aquest projecte presenta una barreja d'estils amb temes diversos que tenen un denominador comú, "el groove". Jazz, blues, funk-soft, i similars, han estat els ritmes cadenciosos que et feien bellugar el cap sense massa presa, i que han mantingut el públic present en permanent estat d'alerta. Un públic, per cert, més aviat granadet, que ha mostrat saber què és això de la música i que s'ha mostrat agraït per la proposta dels joves músics. Acabaré aplaudint la tasca que fan els tres o quatre aficionats que són els qui porten la música en general a aquest barri d'Horta i als Lluïsos en particular. Un lloc per cert, des d'on va sorgir La Locomotora Negra amb els germans Gili al capdavant. Voilà. Miquel Tuset i Mallol.

Un dissabte divers explicat en quatre ratlles

Doncs molt bon dia....llevat i esmorzat. Ahir 11 de maig hi va haver diverses mogudes...a les 18h em vaig presentar a la plaça Sant Jaume encuriosit i per veure com anava la convocatòria feta pels partits independentistes minoritaris com S.I. i diverses agrupacions com la de "Català a l'escola", i d'altres totes per la "DUI", Declaració Unilateral per a la Independència. Ja sé que sona molt fort això de "Unilateral", però com molt bé va explicar l'Uriel Bertran, que no són "Unlitarerals" les accions preses des de Madrid vers Catalunya i els catalans? L'espoli que patim no és "Unilateral"? A la plaça hi havia unes 3000 persones....La veritat és que haurem d'esperar als propers esdeveniments per veure quins són els passos que seguirà el Govern de la Generalitat per fer front a la "Suspensió" de la declaració que el Parlament de Catalunya va aprovar, i de facto, tots els catalans.

Després vaig anar a l'Hotel Mandarin a veure i escoltar a un magnífic duo, el format pel pianista argentí i sembla que també el president del Festival de Jazz de Buenos Aires, l'Adrian Iaies, amb un dels millors manegadors de la "Berra" europeus, el també argentí però ja molt català, l'Horacio Fumero. Varen tocar a la gran sala blanca que tenen a baix, on hi ha un magnífic piano blanc, i on la gent que s'hi asseu, mengen, xerren i sovint sense importa'ls-hi massa la magnífica música. Varen tocar totalment imbuïts per la pròpia música, aliens al "mundanal soroll" i sempre mirant-se als ulls per anar-se seguint les històries musicals que varen venir de l'Argentina però també de l'Amèrica del Jazz. Allà ens hi vam trobar amb el Davi Carreras del Club de Jazz Sant Cugat, que hi és a totes a les mogudes; en Josep Mª Martí, bateria també de Sant Cugat i una cosa que em va agradar molt va ser veure a uns quants músics, (i ara quan ho llegeixin es petaran de riure) entre els quals la simpatiquíssima Rocio Faks, en Paco Perera, en Jaume Vilaseca i en Curro Gàlvez i em sembla que me'n deixo un...Ja suposo que ho sabeu, però tot el que passa, musicalment parlant a l'Hotel Mandarin és obra i gràcia de l'incansable Carles Ruiz, de Divertimento. Gràcies a ell, d'ençà no gaire, potser un parell d'anys o tres, s'hi fa música quasi cada dia i a diversos llocs de l'Hotel. En David, omnipresent en l'indret, a vegades va primer a la Sala Blanca per després anar a dalt al Bar on s'hi fan els concerts a partir de les 22h30m. Hotel Mandarin, remember!

Encara vaig tenir esma de marxar quan encara no havien acabat, tot i la magnífica companyia de la Lorena del Mar, representant d'en Carles Benavent, dona simpàtica i prou comunicativa, per anar a veure la presentació del primer disc de Félix Rossy a la Sala Montseny de Gràcia. Vaig haver d'agafar un negre-groc per arribar-hi i tot i així fer-ho tard. Finalment, després de preguntar a la gent on era la Sala, i que ningú m'ho va saber explicar, la vaig localitzar tot passant-hi pel costat i en escoltar una música que vaig saber identificar. Vaig entrar pagant mitja entrada, tot i sabent que en Félix no hi era per imprevistos però havent-me dit la Juliette Louste els qui tocaven no ho vaig dubtar ni un segon. De fet, dalt l'escenari hi havia un quartet d'allò més impressionant amb Roger Mas, piano / Juan Clavero, saxo tenor / Dee Jay Foster, contrabaix i Santi Colomer, bateria. Els músics quan toquen ho fan per a ells, per sonar bé entre ells, independentment de si hi ha públic o no. És evident que un concert amb força gent és d'agrair i segur motiva força, però si no hi ha gent, ells, els músics ho faran igual de bé, perquè no ho volen fer malament i també perquè ho fan bé per que el so del grup sigui bo. Bé, l'escenari magnífic però el "pati de butaques" no tant. Tant no tant que, bé, es podien comptar les persones amb els dits de les dues mans. Jo vaig pensar, però què passa a Gràcia, que no els hi agrada el Jazz? Com és possible? Com tot te una resposta, això també en tenia una i era que ahir era el segon dia de l'estrena de la Sala Montseny (ubicada dins el col·legi Sant Josep) per fer-hi Jazz i derivats. Avui hi tornen, aquesta vegada sí amb el Félix i el Toni Vaquer, i a veure si els que van marxar del local després de saber que no hi havia el Fèlix, avui hi tornen i hi va força més gent.

Ara que el nostre amic Jos Bascón i en Deme Gómez i companys col·laboradors com en Miquel Bricullé, Martí Farré i d'altres han endegat aquesta tasca ingent que és editar en paper la revista "La Ruta del Jazz", convindria doncs que prenguessin nota d'aquests dos locals per incloure'ls a l'agenda mensual. Tots dos s'ho mereixen, el Carles Ruiz i també la jova i valenta Juliette, que ella soleta ha endegat la moguda de la Sala Montseny i necessita tota la nostra ajuda i col·laboració, i poder evitar locals buits en concerts de gran nivell. S'ho mereixen ells i més encara els músics que hi van o hi aniran a tocar.
La proposta de la Sala Montseny és agosarada i presenta tres concerts a la setmana amb els mateixos músics. Divendres i dissabtes a les 22h i diumenges a les 19h. Pel proper cap de setmana tenen previst un quartet fent música de MONK i un quartet de ballarins de ball contemporani, entre els quals la mateixa Juliette. Serà qüestió d'anar-hi, oi? Bé, les quatre ratlles descomptades.....Voilà i bon diumenge! Miquel Tuset i Mallol.

Víctor Correa i la D.O. ENSEMBLE THE NEXT GENERATION al Jamboree

El dilluns l'Aurelio Santos i els dimarts el Pere Pons són les ànimes que fan que la música al Jamboree no pari ni un dia. En Pere s'ha fet càrrec de la programació ordinària de l'emblemàtic local i prou si s'ha notat. Ja se sap que cadascú ho fa a la seva manera i ell te la seva igual que el Pierre tenia la seva també molt bona. L'assumpte és tenir gust i una amplitud de mires prou gran i el Pere ho te tot. Ahir, com des que ell hi és, i cada dimarts durant tot un mes, hi va haver un grup que presentava el seu projecte. Ho va iniciar el Marc Ayza Trio, i hi ha passat Afro-Blue Latinjazz i també l'Agustí Fernández amb diversos convidats. Per cert, sembla que el proper dimarts hi tornarà l'Agustí amb un convidat extra-ordinari que no va poder ser-hi quan li tocava. Bé, els dimarts moguda diferent i la d'ahir també ho va ser. Darrerament, i gràcies a la bondat i energia de diversos músics que a la vegada són professors, s'han endegat diversos projectes com per exemple el projecte JODR amb Sergi Vergés, i el d'ahir, dirigit pel també trombonista Victor Correa i la seva formació de joves alumnes anomenada D.O. ENSEMBLE THE NEXT GENERATION amb Víctor Correa direcció i trombó, Roger Martínez saxo alt, Òscar Almostt Cascante (Oscar la Torre) trompeta, Pep Garau trompeta, Nil Mujal saxo tenor, Rai Paz de Casacuberta guitarra, Toni Saigi Martinez piano, Pedro Campos contrabaix i Roger Gutiérrez bateria. Una formació de joves estudiants i molt bons instrumentistes i també compositors. De fet la idea principal segons va explicar el Víctor va ser la de interpretar composicions de músics "nostres", arranjades per d'altres i interpretades per la D.O. ENSEMBLE THE NEXT GENERATION. Vàrem escoltar composicions de Roger Mas, Enrique Enric Peinado Cardona, Toni Saigi, etc, i arranjaments del mateix Víctor, de Sergi Vergés i demés músics importants del panorama Jazzístic de casa nostra. Temes amb molta trempera, ja us ho podeu imaginar la que dóna una secció de canyes i metalls tant potent a primera fila..Els joves cracs van lluir-se en els seus solos, i cadascun d'ells va poder fer el seu. Tots ho van fer excel·lentment i la "banda" es va mostrar força conjuntada. El públic assistent ho va gaudir i en va aplaudir les interpretacions individuals així com també a la finalització dels temes. Se li ha d'agrair doncs al Víctor l'empenta per tirar endavant aquest projecte que per arrodonir-lo convindria enregistrar-ho en un disc, tot i les dificultats per tots conegudes. Pere va ser el "mestre de cerimònies" i va presentar-los explicant-ne les motivacions i la filosofia de les programacions dels dimarts al Jamboree. Dóna gust escoltar-lo i crec fermament què en cadascuna de les actuacions musicals, sempre hi hauria d'haver algú explicant qui són i què fan els músics que en pocs moments ens meravellaran. Jo també ho faig al Jazz Club La Vicentina i crec que la gent ho agraeix com jo i la resta dels presents ho vam agrair ahir al Jamboree. Voilà! Miquel Tuset i Mallol.

WTF amb Xavi Torres Trio, amb Vic Moliner i Joan Terol

Primera Part de les "Quatre ratlles" sobre la WTF d'ahir.....Una vegada més la proposta endegada per l'Aurelio Santos va donar els fruits esperats i desitjats. Sobre l'escenari del Jamboree hi va haver, en només tres hores, tres combos ben diferenciats (amb secció rítmica diferent) i quasi una vintena de músics. Quin local pot oferir aquest tipus d'esdeveniments amb força públic i tants músics a la vegada? Sembla que l'èxit de les WTF al Jamboree és incontestable i tot i així, no sempre el públic respon de la mateixa manera a les diverses ofertes promogudes....És cert que a l'hora de començar la moguda, minuts després de les 20h, només hi érem una desena passada, qüestió horària; però ben aviat es va anar omplint el local oferint en poc temps un fantàstic aspecte. Obria la WTF el trio liderat pel Xavi Torres Vicente, amb Vic Moliner i Joan Terol Amigó. La primera hora llarga ens la van oferir ells, primer començant amb molta delicadesa per després acabar amb una carretada de potència. És a dir, que van començar suaus i la cosa es va anar intensificant gradualment, la qual cosa és d'agrair.....la dinàmica rítmica...Tots els temes van ser composats pel Xavi, i interpretats pel trio amb una gran mestria. El nivell d'aquests joves músics, dia que passa, arriba a cotes més altes. Se'ls veu l'esforç, les llargues hores d'estudi per millorar la tècnica i la improvisació...Milloren i ja ho feien bé, doncs esperem no gaire i els tindrem on es mereixen (ara ja hi són, però serà més). Les composicions del Xavi, difícils em deia després en Joan, varen ser diverses també en la rítmica. Hi va haver balades, temes amb més força i molta, molta tècnica i sensibilitat. Els solos de tots tres varen ser espectaculars, i la compenetració entre ells va ser perfecte. Aquest és un projecte compacte i ben presentat i del qual n'esperem els èxits que indubtablement es mereixen. Enhorabona a tots tres. La primera en iniciar la Jam Sessions va ser la cada vegada més sorprenent Irene Reig. Ella soleta va començar la sessió d'estàndards amb el mateix trio com a base rítmica. Ràpida en l'execució, a l'estil dels boppers històrics, i segura en els solos, Irene ens mostra també la seva evolució cada dia que l'escoltem, i és ja una sòlida intèrpret amb un futur molt prometedor. El següent en pujar va ser el trompetista Bruno Calvo Anillo, company de la Irene a l'Esmuc, no sé si en el mateix curs. Bruno és també un assidu a les WTF i ahir se'l va veure molt i molt segur. No sempre s'ha de tocar a tope de velocitat en els solos i ell així ens ho va mostrar. Inicis i finals varen ser lents a l'estil de Miles mentre el ritme trepidava. Després ja s'hi va llançar, i de valent. Bons solos i molta seguretat escènica en aquest jove trompetista al qual el vàrem veure també en la presentació de la JODR a Gràcia. Una Big Band que després va intentar tocar en el pub "The Quiet Man", prop del Liceu, i que malauradament i per ordre municipal només ho varen poder fer en dues ocasions. Ara per ara, el local sembla que no pot encabir músics en viu i la JODR del Sergi Vergés busca un local on actuar. Anem malament. Ara una mica d'exercici i després la continuació.

Segona part de les "Quatre ratlles" de la WTF d'ahir al Jamboree. Bé, les coses no sonen perquè sí i sempre hi ha algú al darrera per fer-les sonar bé. A les WTF hi ha l'imprescindible Leo Bianchi sense la destresa del qual, res seria, sonaria, igual. Continuant amb el relat iniciat el matí....l'Aurelio Santos va donar descans al Xavi Torres Vicente al Vic Moliner i va deixar a l'incommensurable Joan Terol Amigó per fer anar la màquina rítmica en companyia dels il•lustres convidats, l'Albert Bover i el Martín Leiton. Amb aquesta secció rítmica tant impressionant vam començar podríem dir un altre concert. Els vents, els mateixos joves, la Irene Reig i el Bruno Calvo Anillo afegint-s'hi també l' Àlex Fortuny a la guitarra. Més estàndards i més solos. Més temes i cada vegada pujant més la intensitat emocional auditiva. l'Albert ens va deixar bocabadats tant en la interpretació dels temes com en els solos, ara bé, en particular un que va fer en el tema de Monk "In a walked Bud" que va ser sensacional. També els altres músics van brillar, evidentment. El Martín en va fer una colla i va fer anar la "berra" com si res. En Joan es va compenetrar immediatament amb aquests dos "monstres" i va brillar amb igual intensitat. L'energia era tal que fins i tot un plat va rodar per l'escenari...i no era per menjar-hi ningú, no. l'Alex, sobri i seriós com sempre, concentrat i precís, va donar el color necessari a la formació. Mentre els dos joves van executar la tasca de manera excel•lent, desenfrenada ella i seguint el ritme clicant els dits quan no tocava, gaudint vaja...i ell més mesurat, sempre a l'inici dels solos i mica a mica més ràpid i contundent. Un segon concert brindat en safata del qual en vàrem gaudir d'allò més. El següent en descansar va ser en Joan Terol, qui va deixar pas al cada dia millor Joan Casares Alcobé, qui no va desmerèixer gens els estris que tenia entre mans i peus. En Joan és un altre alumne de l'Esmuc, brillant com la resta de companys i amb una gran projecció. Després, més "breaks" de músics i més músics nous a l'escenari. Encetàvem la tercera formació i per tant el tercer concert. Al piano vam tenir a Jordi Berni, al baix elèctric en Martin Laportilla, a la bateria el Frederik Heihsler, i al saxo tenor en Morten Sandholt. Va pujar tambe un jove trompetista anomenat Samuel Garcia. Un so molt brillant i potent ens va mostrar i bones improvisacions d'ell i de la resta. Morten ens meravella dia que passa amb el seu so envellutat del seu tenor Selmer MarkVI. Un contrast evident vers el so del metall, més brillant. El nou pianista va fer una tasca excel·lent i va donar seguretat a la resta, que ja prou bé anaven. Més estàndards i el "Desafinado", bossanova que sempre és agradable d'escoltar i més encara amb les versions i improvisacions dels nostres músics. Una vegada tingui editat l'àudio enregistrat del concert el penjaré al blog del Jazz Club La Vicentina, on espero que ho visiteu. Ja sabeu, els blogs han d'estar vius, amb textos nous, però també amb les visites dels aficionats. A la meva esquerra es va plantar un jove artista, en Marc, que en pocs segons va començar a fer uns dibuixos a tinta dels músics amb una rapidesa i seguretat aclaparadores. Si fa el que vam quedar, algun d'aquests dibuixos els podreu veure en el blog. En Josep Tomàs va marxar i jo allà embadalit....després em vaig adonar que era tardíssim, i em vaig trobar agafant el metro a les 11h 35m. Tren a les 12h i posava els peus a Sant Vicenç dels Horts a les 12h30m, més o menys....Ja són ganes, ja. Miquel Tuset i Mallol.

 

Jordi Matas, Martin Leiton, Caspar St. Charles i Borja Barrueta a les WTF del Jamboree

Bé, el dia de la Rosa i del Llibre, un dia que no em farà oblidar el gran concert i posterior Jam Session que vam viure ahir a les WTF del Jamboree. Dia especial entre d'altres ja viscuts i que l'Aurelio Santos va saber organitzar convocant a quatre músics de primera fila. El quartet va ser però atípic pel fet d'incloure a dos bateries a la vegada. Jordi Matas, guitarra i efectes / Martín Leiton, contrabaix / Borja Barrueta i Caspar St. Charles, bateries. Jo diria que la combinació dels quatre va ser la causant de l'explosió d'energia, ritme, Jazz i Blues i molta més diversitat musical que vam viure totes i tots els ui omplíem ahir el Jamboree. Més de dues hores de música sense fronteres, passant d'una a l'altra de manera sublim i diluïda, com si res. Improvisacions i melodies al voltant d'un concepte "LYNCH", dedicat a David Lynch, cineasta eclèctic com la música que va sonar. Composicions del Jordi, Martin i Barrueta, entrelligades unes a les altres com si formessin part d'una amalgama de colors. I quins colors. Ho estic escoltant de nou i encara tremolo recordant les sensacions viscudes no fa masses hores. Un dels artífexs de tot plegat, Jordi Matas, guitarrista amb una amplitud de mires elevadíssima, tècnica super depurada, concepció moderna de la interpretació i improvisació i una gran visió del món electrònic, dominador d'els estris endollats, pedals i més pedals controlats per peus i mans, músiques formades i desformades, desfermades. Idees sobre idees, totes interpretades, i què més puc dir? Doncs que un dels altres artífexs, en Martin Leyton, va participar-hi també amb tema propi, inclusió d'una explicació del David Lynch sobre alguna part de la seva obra, i amb una total compenetració amb les sis cordes. En Martin ens demostra cada dia que l'escoltem de quina manera posseïx el domini sobre les quatre cordes, baix elèctric i contrabaix. Ahir els va fer anar ambdós amb una solvència aclaparadora. Els inicis ja van ser força impressionants, de moment calmats rítmicament però ja en el segon tema van començar els ritmes que ja no ens abandonarien. Una mena de Blues entretallat, que després ja va ser més evident, amb canvis de ritme constants, fins i tot, canvis en el tempo marcats pel Martin, i tots a una, amb una total compenetració. I mentre tant, en Borja Barrueta i en Caspar St. Charles, marcant el ritme l'un mentre l'altre feia els seus redobles i retocs a plats i demés estris percussors....Dos bateries que es van complementar en tot moment, i que van saber enriquir, sumar, cadascun amb la seva aportació. En Borja, a més a més, ens va captivar amb una preciosa composició interpretada també per ell mitjançant una "Slide Guitar" que va sonar força bé. Els sons obtinguts són d'allò més preciosistes i em van fer recordar, al menys a mi, al gran Duanne Allman. Mentre l'un feia la melodia amb l'Slide, l'altre l'acompanyava amb el "Bottle Neck", metàl·lic. I ara hauria de continuar amb els altres temes, però que no faré, de moment. Aquestes "quatre ratles" s'ampliaran una vegada tingui l'àudio editat i ben "penjat" al blog del Jazz Club La Vicentina. Hi va haver convidats entre els quals el saxo tenor Claudio Marrero Santana que va poder gaudir tocant alguns temes amb aquestes "monstres". Després però va pujar el Morten Sandholt també al tenor, Matias Miguez Mastrarrigo al baix elèctric, Daniel Gonzalez i Frederic Heishler a les bateries i també el jove pianista Adri González al teclat. Ells ens van fer uns estàndards per després començar la segona part de la WTF. La hora adequada per marxar a buscar metro i tren i tornar a casa amb una satisfacció encara visible a la meva cara. Volia anar a veure a la JODR del Sergi Vergés al pub "The Quiet Man", però no va poder ser. No vaig poder marxar del Jamboree....no vaig poder compartir taula amb Dani El Fisio i companyia i suposo que més gent que hi va anar. Segur que els hi va anar força bé i a veure si m'ho combino algun altre dilluns. Res, com que avui és el dia del llibre i la rosa he pensat que en lloc de quatre ratlles podien ser més, he he. Miquel Tuset i Mallol

La Big Band JODR s'estrena a l'Orfeó Gracienc

Bon dia, o no tant.....avui desgràcia a Boston....ara bé, si considerem les que passen cada dia arreu del món, a l'Irak, a tota Àfrica, els morts de Síria, a Amèrica del Sud, a casa nostra, els nens que moren de fam, etc....mai diríem bon dia. Bé...
Ahir una colla, (hi vaig poder veure i saludar a  Dani El Fisio, a la Queralt Camps, etc..) vam anar a veure a la JODR, La Jazz Orquestra Del Raval, a l'Orfeó Gracienc. Un espai ideal per presentar projectes, amb una acústica molt bona...sostre baix, i una llargària curta, ple de butaques absorbents i poca o gens reverberació. La JODR, que quan es diu així sona com JODER, de la mà i batuta del gran arranjador, director i trombonista Sergi Vergés, va sonar perfectament conjuntada i amb una gran solvència. Pel que vaig esbrinar, els temes i arranjaments varen ser tots originals dels autors i cap d'ells es van modificar. Hi va haver noms que van sonar repetides vegades com ara el de Thad Jones, però també el de la Maria Schneidder i en van sonar més, però com que aquesta vegada no vaig enregistrar el concert (serà quan la Big Band estigui més rodada), no els puc recordar. Els temes escollits s'aparten de les propostes d'altres Big Bands que han sorgit darrerament incidint molt en músics, compositors i arranjadors dels darrers 20 anys o menys com els ja esmentats. Una Big Band farcida de gent jove, molt jove i alguna altra que no tant, de llocs diversos de Catalunya, de l'Uruguai i fins i tot de Madrid. Noms com

Gonzalo Levin: saxo alt (lead), soprano, flauta.
Albert Comaleras: saxo alt, soprano, flauta.
Francesc Vidal: saxo tenor
Nil Villà: saxo tenor, clarinet.
Joan Mas: saxo baríton

Pep Garau: trompeta (lead)
Bruno Calvo Anillo: trompeta
Pol Omedes : trompeta
Oriol  Vallès: trompeta
Pep Tarradas: trompeta

Albert Costa: trombó (lead)
Jordi Gómez: trombó
Amaiur González: trombó
Darío García: trombó baix

Àlex Fortuny: guitarra
Adrián Ghiardo: piano
Pedro Campos: contrabaix
Josema Martín: bateria

Sergi Vergés: direcció i presentació

Pràcticament tots van poder fer els seus solos i vaig poder gaudir amb tots ells, i potser més amb els solos dels músics als quals encara no havia escoltat. Vam escoltar temes plens de "punch", de força interpretativa, la força d'una Big Band, però també una magnífica Balada (Maria Schneidder?), un Blues lent (Thad Jones?) i un altre Blues més encarrilat rítmicament. Molts dels temes amb les dinàmiques tan habituals en les Big Bands, amb canvis de ritmes, canvis en les seccions de músics, (ara sonen la secció de saxos, ara les trompetes, etc) en definitiva una proposta molt interessant que podrem continuar veient cada dilluns (Ai, els dilluns) a partir del proper i al pub The Quiet Man? proper al Liceu a les 21h30m. O sigui que ens haurem de dividir físicament...que ja és difícil, ja. Enhorabona JODR i Sergi Vergès i sort.

Morten Sandholt Quartet a les WTF del Jamboree

Morten Sandholt  by  Josep Tomàs

Ara mateix, plantat davant la finestra oberta, després de metro i tren de l'antic carrilet, doncs ara mateix encara li deuen estar fotent al Jamboree, amb l'Aurelio Santos al capdavant conjuntament am el seu més estret col·laborador, el Leo Bianchi controlant-ho tot i amb tots els músics que avui hi han participat liderats pel Morten Sandholt, i amb el Jose Alberto Medina Quintana, Martin Leiton i Carlos Falanga i els que després s'hi han afegit. I li deuen estar fotent en total conjuminació amb el més Free que et puguis imaginar, i des dient les paraules del mateix Aurelio, els qui no hi som a aquestes hores, no hi som per diversos motius i cap d'ells és perquè no ens agrada el que ara mateix fan. És tard (i vol ploure), és un motiu....Ens fotran fora de casa (la dona), és un altre motiu...etc...A mi m'agrada el Jazz, estàndards i no, el que sigui....i qui em va fer entrar en aquest món, jo que venia del Rock Progressiu, Sinfónic, Blues (americà i anglès), Rock, etc..va ser el Miles Davis i el seu Bitches Brew, també Weather Report i els seus magnífics discos. Fins i tot abans, els que vam poder escoltar a King Crimson, Van der Graaf Generator, Yes, Pink Floid, Soft Machine i tants altres....doncs havent escoltat tot això no ens espanta gens el que faci l'Aurelio a partir de les 23h i fins les 2h. O sigui què, estimat Aurelio, no hi som per motius diversos i cap d'ells te relació amb els gustos personals.
Avui, el Morten ha organitzat un quartet amb tres monstres més, els quals ens han fet gaudir molt i molt jo crec que a tots els presents. Ja li he comentat que els temes escollits han estat magnífics i són aquests:

1.- Sense títol
2.- Mood Indigo (Duke Ellington)
3.- Sense Títol (Korg MS10)
4.- Hot House (Tadd Dameron)
5.- Ask Me Now (Thelonious Monk)
6.- Rastaman Chant (Antoine Roney)
7.- Back At The Chicken Shack (Jimmy Smith)

I millors han estat les interpretacions. De fet no es pot pensar en que la primera part hagi estat un concert, ja que s'albirava un ambient de pura improvisació, la qual cosa augmenta en molts punts el valor de les músiques interpretades. Ara mateix se'm fa prou difícil (cansament i son) comentar abastament els temes, solos i demés però voldria dir que s'han mostrat súper professionals mantenint una compenetració extraordinària tots quatre. Després d'ells hi ha hagut una jove cantant, la Amanda, un guitarrista colombià Pablo López, força bo, i ja deixant pas a d'altres pianistes i bateria, el Xavi Torres Vicente, Daniel Gonzalez, Jeppe Rasmussen,  Claudio Marrero Santana, Raynald Colom, i potser algú més que no recordo o no vull recordar....Ja m'enteneu, els que hi heu vingut.....En definitiva una WTF com sempre, de molta qualitat humana i musical, farcida de bons temes i amb una molt bona presència de públic, cosa que a les 20h (hora d'inici) no ho semblava pas, que s'ompliria. Resumint, de puta mare!!! 

Ara faltarà comentar una mica els temes. A veure quan m'hi poso!

Miquel Tuset i Mallol

Geni Barry, Joan Monné i Nono Fernández al Campari Milano

Va una mica més.......Mentre el Barça empatava a 2 amb el PSG, uns quants érem al Campari Milano escoltant un magnífic trio fent temes de Benny Golson, Thelonious Monk, Dave Brubeck, Sonny Rollins, etc.....tres "mosqueters" amb noms i cognoms....Geni Barry, Joan Monné i Nono Fernández. O sigui que.... no tot són pilotes.....mentre hi hagi algunes notes.....
Vaig arribar a misses dites, començat el primer tema, però ja vaig veure i escoltar-los amb la mateixa "entrega" vital per part de tots tres i que va durar tot el concert. Una de les moltes virtuts que te en Geni Barry és precisament això, l'energia en les interpretacions i la seva vitalitat i comunicació tan particulars. Desinhibit com el què més, no para de felicitar als companys i d'admirar-se de les seves "accions" musicals. En els solos, "brilla" de manera especial en tots els tempos, en especial per a mi, en les balades. Van interpretar un "Ruby My dear" meravellós. Però no se l'ha d'oblidar en els tempos més "boppers" en els quals demostra la seva agilitat mental i física en la manipulació de les masses...amunt i avall pel seu vibràfon. Acompanyat com anava, acompanyats com anaven tots tres, entre ells, Joan Monné va arribar també a cotes altíssimes de sensibilitat i finor al piano. Els solos van ser precisos i melòdics, ràpids quan convenia i més pausats quan també...La compenetració amb l'altre "mosqueter", en Nono Fernández va ser perfecte, fins i tot en les mirades còmplices entre ambdós quan en Geni en feia alguna de les seves...."virgueries". Dóna gust veure'l tocar i també crec que transmet una mena de "pau" interior que s'encomana, i això, se li ha d'agrair molt. Parlant del Nono només es poden dir qualificacions positives, ja ho sabeu. Trempat i simpàtic, se li notava que estava molt a gust (com sempre quan toca) en particular fent-ho amb els companys que tenia i més si considerem que amb el Geni havien tocat força, temps abans. Va mantenir un "ritme" i "pulsió" constants i precisos durant tot el concert, demostrant posseir una gran energia mental i física. La part interpretativa va ser excel·lent, primer acompanyant als companys i després en els seus propis solos, plens de tècnica, velocitat, sensibilitat i melodia. Va mostrar una gran atenció vers les incidències musicals "in situ" (ja sé que és evident, que tots ho feu, tots ho fan) en especial les "modificacions" introduïdes pel Geni, que sempre en sol fer i que s'han de "capturar" quan passen. En definitiva un gran trio per una gran nit amb moltes "notes" en la Cocteleria Campari Milano, mentre que a Paris corrien les "pilotes". Una vegada editat l'àudio, el podreu escoltar al blog del Jazz Club La Vicentina. Voilà. Miquel Tuset i Mallol.

Llibert Fortuny, Ferenc Nemeth i Martin Leiton a les WTF del Jamboree

Llibert, Martin i Ferenc   by Josep Tomàs

Què es pot dir en poques línies d'una WTF que ha estat "acollonant"...amb el LLibert Fortuny, Martin Leiton i un bateria americà "brutal" un tal Ferenc Nemeth. Una combinació explosiva liderada per un músic, showman, dominador de l'escenari, saxofonista avui només amb el tenor, però passat pel sedàs de diversos pedals i demés estris electrònics, aconseguint sons desconeguts i "jugant" amb mestria amb tot això com ningú més sap fer. Els altres dos, han estat incommensurables seguint en tot moment les iniciatives musicals i rítmiques del gran Llibert. Una WTF organitzada com sempre més per l'Aurelio Santos de la tècnica sàvia mà del Leo Bianchi. La diversitat de moments musicals ha estat tan important que en poques ratlles se'm fa difícil de comentar, només dir que la música ha estat extraordinària, la feta pel trio, primer, i després la feta amb l'Aurelio, esclatant, i més després amb els músics que han intervingut a la Jam Session de la primera part. Músics com el magnífic i talentós jove saxofonista alt, en Josep Valldeneu Barrero que ha sabut estar al nivell imposat per aquests trio de cracs. Un molt bon guitarrista, en Frank Torres ha brillat amb gran solvència, en Bruno Calvo Anillo a la trompeta de igual manera brillant, acompanyat per dos músics que semblaven col·legues del Morten Sandholt que també ha estat genial, en Daniel Gonzalez a la bateria, Martin Laportilla amb el seu inseparable baix elèctric i el genial pianista Rodrigo G Pahlen, el qual s'ha apuntat en els darrers temes. Molts músics, i espero no deixar-me'n cap, els quals ens han fet gaudir d'allò més durant les tres primeres hores. Una estoneta que ens ha passat volant, a mi i al David Carreras, del Club de Jazz Sant Cugat, que som els qui hem anat. De públic, n'hi havia força i bastants guiris sorpresos de la moguda que s'han trobat. Les músiques han estat enregistrades per mi i per l'amic Josep Tomàs, el qual també en deixarà una constància gràfica. Un Jordi Rabascall al·lucinat com nosaltres també, ens ha acompanyat i ves per on, en Llibert Fortuny, Jordi Rabascall i potser algú més, compartiran escenari el proper 15 de març a la Sala Xica, concert organitzat pel Jazz Club La Vicentina. Miquel Tuset i Mallol

Bobby Shew Quintet, amb Matthew L. Simon a la plaça Catalunya de Terrassa. Programació 32é Festival de Jazz de Terrassa

Gran, gran concert a la Plaça Catalunya amb Bobby Shew Quintet.  Una formació liderada pel mestre Bobby però amb un alumne brillant, des de fa temps mestre de mestres també, Matthew L Simon, i una secció rítmica de luxe...Elisabet Raspall al piano, la més guapa dins i fora de la banda, simpatia i musicalitat a la vegada sempre de la mà d'un gran somriure, Rai Ferrer, contrabaix i Aldo Caviglia Cohen, bateria. Una formació que haurà pogut assajar ben poquet, si és que ho han pogut fer, i que ha sonat com si portessin anys tocant junts.....bé, sona a tòpic però no ho és...de fet, això passa sovint amb els músics d'aquesta qualitat, que per una altra banda per això són  "Músics". El repertori ha girat al voltant del Hard Bop, passejant-se per temes de Carl Sanders, Thelonious Monk, Matthew L. Simon ("Continental Blues"), etc...i d'altres meravelles, algunes de les quals en format balada. Bobby Shew és un trompetista bregat en Big Bands d'alta volada que ha fet sonar el "fliscorn" i la trompeta, Yamaha YTR-8310Z feta a mida per a ell, una custom serie en Bb, amb una calidesa extrema, a banda de la seva magnífica tècnica i velocitat interpretativa que per un home de la  seva edat, home que al 1965 ja tocava a la banda de Woody Herman, doncs és de molt elogiar. Ha esta somrient i vertaderament satisfet de ésser en el lloc adequat en el moment oportú i s'ha mostrat comunicatiu i ens ha mostrat la seva calidesa vers el seu alumne Matthew. L'alumne ja fa força temps que ho ha deixat de ser i s'ha mostrat també molt content de poder tocar al costat del seu gran mestre i guru i ha estat al nivell del mestre. Ambdós trompetistes han fet uns solos d'altíssim nivell, més encara les vegades que han compartit solo o s'han solapat un amb l'altre. L'Elisabet ha estat magnífica, amb sobrietat i elegància ha acompanyat perfectament i ens ha fet gaudir en els solos que ha fet, i sempre veient-la satisfeta i contenta, somrient, i mostrant estar molt a gust en tot moment. Rai Ferrer al contrabaix ha mantingut la màquina amb el swing adequat, "fent-la caminar" de la manera com sap fer-ho ell, i interpretant magnífics solos aplaudits per tots nosaltres. EL darrer en la secció rítmica, l'Aldo a la bateria s'ha mostrat com sempre sobri, concentrat, a vegades semblava que aliè al rebombori dels aplaudiments, però sempre impecable. Ha fet les seves participacions en els diversos "quarts" que s'han fet i ha mantingut el "swing" adequat, fent caminar la màquina. En definitiva un gran concert "GRATUÏT", en majúscules ho poso per deixar constància dels suports institucionals aconseguits pel Valentí Grau i la resta d'amigues i amics que hi ha al darrera d'aquesta història tan maca que és la Nova Jazz Cava de Terrassa, i com a conseqüència de la qual, aquest magnífic Festival de Jazz que ja porta la  32ena edició.  Que lluny queden aquells anys on anàvem a la "Vella Cava" del carrer St. Quirze, i a un cinema que hi havia a la Rambla, després al Centre Cultural, etc....a veure els concerts. Després d'això, arribar a casa, i menjar-nos una paella ....què vols més....Ei, amigues, que abans de marxar ja he deixat preparat el sofregit! Allà hi hem anat amb el David Carreras, del Club de Jazz Sant Cugat, i allà ens hi hem trobat al Pere, de l'Associació de Jazz de Rubí. També hi hem vist al David Pastor, Xavi Figuerola, Jo Krause, Miquel Donat, etc... Miquel Tuset i Mallol

Uns dies escoltant cantants acompanyades de guitarristes...

El darrer dissabte, vam anar a veure i a escoltar de nou a la Marina Tuset i a l'Andreu Martínez al local de la "CGT" de Rubí. Un entorn entranyable amb molt bona sensibilització vers la música i el Jazz en particular. Si solen fer Jam Sessions i programen concerts de qualitat. Per aquest indret hi han passat Geni Barry Trio, Anna Luna Lucas & Angels Vilaró, Eduard Fernández, Olivier Brandily & Ramon Fossati, i molts més.....Tota aquesta moguda està organitzada pels companys Ivan Galán, l'Albert, el Pere, i d'altres més i sempre hi solen tenir al Enrique Heredia a la bateria. La Marina i l'Andreu es van trobar com a casa, amb un públic respectuós i silenciós, més acostumats al "swing" que a les melodies càlides que sorgien de les seves veus. Tot i així, van demostrar el "civisme llibertari" que sempre es respira en aquest local. Els temes que vam escoltar de la Marina i l'Andreu formen part d'aquest projecte que porten a terme i que cada dia es consolida més i més. El registre ampli de la Marina li permet modular els temes i fer-los seus segons la situació. Una veu càlida que també és poderosa i que et pot fer tremolar, això és el que ens passa als qui l'escoltem, i encara més a mi. l'Andreu canta també alguns temes acompanyat de la guitarra amb una veu més contundent. Al final, amb un silenci absolut a la sala, un tema "unplugged" del guitarrista i la cantant va fer que el concert fos "brodat".

Ahir vam anar a veure i escoltar a la Leslie Helpert i a l'Albert Vila a un bar molt xulo que es diu Alsur? a la plaça Sant Cugat 1. Una proposta diferent, musicalment parlant, ja que la Leslie te una veu ideal per cantar els temes de la seva cantant favorita, la Billie Holiday. Una veu envellutada, molt càlida també i que va demostrar un gran coneixement de la seva estimada Billie. El repertori va girar al voltant de la Billie tot i fer d'altres estàndards que potser aquesta no havia fet. Un local on s'hi menja bé, però que a vegades demanaries que fos un pel més silenciós. Leslie Helpert és una cantant americana que porta un parell d'anys entre nosaltres i sembla que es vol quedar definitivament. S'hi troba bé, i també troba els companys adequats per tirar endavant els projectes. Demostra una gran sensibilitat quan canta i la transmet a la gent. Fins i tot diria que també un punt de sensualitat, la qual cosa està força bé. l'Albert ja ens te acostumats a la seva gran tècnica i musicalitat, però sempre en gaudim cada vegada que l'escoltem. Improvisant, és tot un mestre i acompanyant també. Leslie va mostrar simpatia i molt bona comunicació amb el públic, a la vegada que transmetia plenament l'esperit de la Billie. Gran improvisadora també, en cadascun dels temes i també en el darrer que va ser una "pura improvisació" d'ambdós músics, va lluir amb els somriures i la seva veu. Sembla que hi són cada dilluns, o sigui que ja ho sabeu....

Gran Concert de Joan Casares Sextet a les WTF del Jamboree

Hola amigues i amics del Jazz Club La Vicentina, després d'una colla de dies, des del dilluns 11 de febrer, que no havia tingut temps per editar l'àudio d'aquest concert-Jam, però ara finalment ja està penjat....ja em disculpareu.... El text que vaig escriure un dia després i que vaig penjar al Facebook només deia quatre ratlles, suficients per entendre com va anar i així ho deixaré.....i diu així.

És que les WTF són una cosa increïble. Darrerament, amb la presència de les noves fornades de joves grans músics, i sempre, amb algun dels habituals a aquestes sessions que organitza des de fa més d'11 anys l'incansable Aurelio Santos. Ahir vam tenir a dos membres de la saga Casares, el para, en Pau Casares amb el saxo tenor, i el fill que era qui s'encarregava d'obrir-la, en Joan Casares Alcobé. Darrera d'ells, la jove pianista Ester Quevedo, la jove saxofonista Irene Reig, el jove trompetista Oriol Vallés, i el no tan jove contrabaixista Manel Fortià. Això va ser només l'inici....la continuació va estar tan farcida de músics que requeriria una ampliació que no faré. Deixem-ho així, i que vagi bé l'aperitiu i que gaudiu de la música que ara sí ja sona. Miquel Tuset i Mallol.