Crònica del magnífic concert d'en Matthew Simon Quartet

Hola de nou amigues i amics del Jazz Club La Vicentina, de nou em teniu aquí per escriure unes quantes ratlles del concert que vam fer a la Sala Xica el darrer divendres 19 d'octubre, dia de diluvis diversos i espantada general. En calent, la mateixa nit en arribar a casa, vaig deixar unes ratlles agredolces que ara mateix us planto... 

A bones hores arribo a casa....les 3h 08m. Bé no és gaire tard, no. Un arriba amb una sensació estranya, una mena de sensació agredolça. Un pel agre per haver fet un concert amb la sala amb no gaire bon aspecte, més aviat mitja entrada. Ai, ai, quan sumes i veus que no hi has arribat encara és un pel més agre. Què hi farem. Però sí que vull dir-vos que entre "l'home del temps" i "el temps", em quedo amb el temps, ja que aquest no ha fet ni de bon tros, mullar-nos tant com deia que faria el "savi" primer. Aquest, ha "espantat la canalla" i vet aquí que, ho s'han quedat a casa per mor de mullar-se, i finalment, res de res, o han marxat a mirar bolets, o ves a saber què més. Cadascú te el dret a fer el que vulgui, però quan tothom sap que només fas una moguda d'aquestes al mes, un pensa, jo penso, res, és qüestió de programar-se les sortides i ja que et porten un concert de Jazz a casa, doncs hi vas i ja està, i la setmana vinent una altra cosa.

Això, així ho han entès els qui han vingut, i gràcies per entendre-ho així. La sensació dolça, molt dolça és la que tinc després d'haver gaudit d'un concert complet, un concert amb molt de "swing", aquell que ajuntant-se amb el "blues" fa el "hard bop". Un concert amb el Matthew Simon Quartet, amb balades, i temes més rítmics, on la trompeta i el flugelhorn d'en Matthew han brillat amb molta calidesa. En Matthew i companys ens han deixat clavats a les cadires bocabadats i amb mirada d'incredulitat per la música que ens han regalat. Presentava el seu disc "Continental Blues", tema propi, i nosaltres hem tingut el privilegi de ser els primers en gaudir d'aquest el seu darrer projecte. S'han passejat per diversos estils, tal i com ho fan en el disc, fent-nos gaudir tant en temes "bop", un tema de Gillespie, com amb un tema popularitzat per Louis Armstrong, el conegut "On the sunny side of the street". La diversificació dels registres de la trompeta i el flugelhorn han fet que en cap moment estiguéssim tips d'escoltar el vent metàl·lic, ans al contrari, ens ha fet veure la gran capacitat d'en Matthew de comunicar-nos la seva música de manera diversa. La resta de companys l'han acompanyat a la perfecció, fent-se evident la gran compenetració pel temps que porten junts. L'Oriol Gonzalez Orti, en Federico Mazzanti Perez i en Manuel Krapovickas, han estat a un gran nivell, i en tot moment s'ha vist una màquina rítmica molt compacte i acostumada a córrer conjuntament. Els solos d'uns i dels altres ens han fet gaudir d'allò més i els que ha fet en Matthew en particular, ens han fet veure que si hi ha cel en el més enllà, serà així la sensació. Bé, ho deixo aquí, que per una primera entrada del resum del concert n'hi ha prou. Més endavant la crònica completa, comentant cadascun dels temes, a més a més de penjar al blog els temes que han tocat i que es podran escoltar en el reproductor. Bona nit d'una tacada! I són les 3h 51m, collons..., i gràcies que m'ha ajudat a recollir en Llorenç Fumador, que sinó encara hi seria.

Així va acabar aquesta primera sensació.....i ara la crònica una mica més ampliada.

Vegem primer els temes que van tocar a la primera part:

I'll close my eyes
Ceora
Move
You don't know what love is
Autumn leaves

El primer tema "I'll Close My Eyes", música de William Gordon Reid i lletra de Buddy Kaye interpretat per un dels grans de la trompeta i que en Matthew es va encarregar de recordar-nos, el gran Blue Mitchell. Aquest el va enregistrar en el seu disc Blue's Moods. Tema amb un "swing" suau, escombretes per l'Oriol i amb una melodia "maca", que s'enganxa amb una certa facilitat que va deixar pas al primer solo de la nit a càrrec del líder del quartet. Vam poder escoltar el perfecte so de la trompeta d'en Matthew fen un magnífic solo, amb un so clar i per tant gens estripat, seguint la melodia i arribant a tons aguts però no estridents ni massa aguts. La "dolçor" com en Matthew Simon toca la trompeta és una de les seves característiques, també la extraordinària tècnica emprada. Després d'ell vam poder escoltar el nostre vell piano a través de les mans de Federico Mazzanti, aquesta vegada sí en millors condicions que l'anterior concert, on en Francesc Cepella es va haver de barallar amb els apagadors i etc. Federico va fer-nos un solo "modern", si considerem les estructures harmòniques que escoltàvem. Mentre, la resta de companys de la secció rítmica, l'Oriol Gonzalez Orti i en Manuel Krapovickas seguien mantenint el tempo però ja amb la substitució de les escombretes per les baquetes, amb una mica més de "punch". Després en Matthew va fer uns "quatres" amb l'Oriol  per després tornar tots plegats a la melodia. Va sonar tant bé i semblava tant fàcil que fins i tot ens va estranyar com en Matthew , amb la seva particular naturalitat, fes sonar la trompeta d'aquella manera tant natural. Van sonar els primers aplaudiments, encara una mica tímids,  però que després s'anirien tornant molt més explícits.

El segon va ser el conegut "Ceora", tema d'un altre gran, el Lee Morgan, autor i intèrpret en el disc CornBread, acompanyat de Jacky McLean, Hank Mobley, Herbie Hancock, Larry Ridley i Billy Higgins. Una magnífica "Bossa-Nova", que Matthew  ens va interpretar amb una gran sensibilitat. Va començar la secció rítmica fent una petita introducció per ja posar-s'hi en Matthew amb la trompeta fen la preciosa melodia, a ritme de bossa-nova. Després va entrar a fer el solo que va resultar igualment magnífic, mostrant-nos la seva gran versatilitat en la improvisació. Va fer uns "riffs" mantinguts a modo de "obstinato" de gran factura i dificultat tècnica. Una dolçor en la interpretació que es va mantenir pe deixar pas al solo d'en Federico seguint amb la mateixa suavitat del ritme i melodia. Al darrere, bateria i contrabaix, fen pinya amb el Federico i l'Oriol amb insistents cops al canto de la caixa. Aplaudiments pel pianista per deixar pas al primer solo de la nit del contrabaixista Manuel Krapovickas. Només dos músics sonaven, dos instruments sonaven inicialment, petites marques rítmiques de la bateria van acompanyar el perfecte solo d'en Manuel, que una vegada acabat va rebre els merescuts aplaudiments. Després, altre cop la melodia, altra cop la preciosa trompeta d'en Matthew.

Després ens vam endinsar en una altra manera de tocar la trompeta amb el tema "Move", tema del bateria Denzil Best i arranjada per John Lewis en la interpretació de Miles Davis en el seu fantàstic disc Birth of the Cool, i que en Matthew ens va tocar amb sordina i a un tempo molt més viu que els anteriors, tema aquest inclòs en el disc que ens estaven presentant. Una introducció curta per deixar pas al primer solo del pianista. Al darrera, la resta de companys de la màquina rítmica estaven fent-la córrer al ritme adequat. En Federico es va endinsar en el seu solo, estil del tema a cavall entre el bop i el cool, i que ell es va encarregar d'interpretar magistralment. Aplaudiments i només contrabaix i trompeta, inicialment, van començar a sonar. La trompeta amb sordina ens oferia una altra possibilitat, un altre so, un altre registre, i un so una mica més contingut. Després tots ells seguint en Matthew  i el solo va agafar una altra envergadura, més sòlida pel suport dels companys i amb més contundència també. Després del gran solo, hi van tornar amb el "tema", curtet, i van acabar sobtadament entre grans aplaudiments.

Va seguir una de les grans balades del Jazz, que com moltes d'elles, els diferents músics les han tocat a tempos diversos, fins la versió super ràpida que va fer el magnífic (potser el millor?) Clifford Brown, "You Don't Know What Love Is", de Raye i De Paul. Aquest tema és originàriament una balada i en Matthew la va fer com a tal i la brodar, també inclosa en el disc. Una balada interpretada amb el "flugelhorn" o trompeta baixa, molt més adequat aquest instrument per aquest preciós tema. el "flugelhorn" te un so més càlid encara, i el seu registre comença a un to més greu permetent obtenir un so ple ideal per aquest tema. Va iniciar el solo ell mateix deixant-nos clavats després d'escoltar-lo en algun dels típics "trulls" que fan els trompetistes. Difícil se li fa a un que és qui ho escriu definir tot el munt d'impressions sonores que em venen al cap.....Després d'uns més que merescuts aplaudiments, en Federico s'hi va posar al piano, i amb una semblança melòdica i suavitat va fer el seu trosset de solo, per sense interrupcions, deixar al Manuel la seva part del seu. Aquest gran contrabaixista ens va meravellar també, aplaudint-lo en acabar el seu solo i deixar pas altra cop al tema, preciós tema, melòdica balada, amb la trompeta baixa del millor Matthew, acabant-lo amb un "final" ell sol per fer-ho definitivament amb la resta de companys de manera diluïda. Llargs aplaudiments per a una de les grans balades.

Per acabar el primer set, van tocar un tema inclòs en els estàndards però que originalment és una cançó popular francesa, "Les feuilles mortes", que traduïda a l'anglès es va dir "Autumm Leaves". Tema original de 1945 escrit per Joseph Kosma amb lletra de Jacques Prevert introduïda per  Ives Montand a la pel·lícula "Les portes de la nuit" el 1946. Matthew  hi va tornar amb la trompeta, dolça trompeta, tocant un dels estàndards més interpretats en concerts i en Jam Sessions. Després de passejar-se pel tema  i fer-ne un cor, ell mateix s'hi va posar a fer el solo. Un tema que es toca a un ritme viu, amb molt de "swing" i que l'Oriol  es va encarregar d'executar a base d'escombretes. En iniciar el solo, en Matthew ho va fer amb l'exclusiva participació del piano de Federico, per després ajuntar-se la resta de la màquina rítmica. Un magnífic solo d'en Matthew que seguint les estructures melòdiques el vam poder seguir amb prou claredat, tot i les seves incursions en arpegis i diverses frases de rigorosa dificultat. Després d'ell va ser el Federico qui va segui l'estela del líder fent-nos gaudir d'allò més amb la seva gran imaginació i inventiva harmònica. El va seguir en Manuel al contrabaix, acompanyat per soto-voce per la resta de màquina i aplaudit en acabar, va deixar pas de nou a la melodia interpretada amb la gran solvència del mestre de mestres, d'en Matthew Simon. Acabant el tema, ell mateix va recordar-nos que la gent, si volia, es podi emportar un record del concert a casa per mitjà de l'adquisició del disc. Va presentar també els companys i finalment varen acabar el primer set enmig de llargs aplaudiments. 

Després d'aquest primer passe vam fer la mitja part, moment en el qual els que encara estan enganxats varen baixar les escales per precipitar-se al buit del carrer. Mentre, uns anaven a refrescar-se i altres s'emportarien el disc d'en Matthew Simon Quartet signat pels protagonistes. Uns minutets i s'hi van tornar a posar.

Els temes que van tocar d'ençà fins el final van ser:

Caravan
The night has a thousand eyes
Mazl
Continental blues
You made me love you
On the sunny side of the street
Ow!!

El primer tema d'aquest set va ser el conegut "Caravan", composat pel trombonista de l'orquestra de Duke Ellington, en Juan Tizol, autor també de "Perdido". Tema que es va interpretar per primera vegada per la orquestra d'en Duke el 1936, tema aquest inclòs en el CD. El va iniciar l'Oriol a la bateria incitant-nos a un recorregut pel desert fent una llarga introducció "percussiva" per ajuntar-se la resta de companys de la màquina rítmica. Com si res, amb el so esmorteït per la sordina, en Matthew hi va entrar amb solvència i molta suavitat. Un parell de passades pel tema i ja endinsar-se en el seu solo. Aquest, i també en el tema, la "A" es toca a ritme latin mentre que la "B" es fa amb "swing". Igualment així va ser, fins i tot doblant el ritme fent-lo molt més viu, com si la "caravana" es posés a córrer al galop. Després del magnífic solo d'en Matthew amb el magnífic so de la sordina s'hi va posar el Federico que ens va deixar també bocabadats, doblant el ritme igualment i mostrant-nos la plenitud de la secció rítmica. Aplaudiments que van deixar pas al primer solo de l'Oriol a la bateria. Ja es veia en començar el tema, que aquest era adequat per a ell i les seves capacitats rítmiques. Bon solo de l'Oriol i ja tots varen tornar al tema, magnífic tema de Juan Tizol que es deu haver tocat milions de vegades. 

Llargs aplaudiments per deixar pas al següent tema que va ser-ne un altre que surt en el disc, el magnífic  "The Night Has A Thousand Eyes", de Jerry Brainin i  Buddy Bernier, tema de 1948 i del qual se n'han fet moltes versions, algunes magnífiques com la que fa ver John Coltrane en el seu disc Coltrane's Sound. També a un bon ritme i amb molt de "swing", va començar l'Oriol i la resta de companys per deixar pas a la melodia interpretada pel gran Matthew. Tema que en la part "B" fa una modulació preciosa. Ja s'hi va ficar a fer el seu solo a un tempo bastant increïble i sempre anant amunt i avall del registre de la trompeta, i fent uns "licks" i arpegis magnífics, demostrant-nos la gran tècnica i inventiva en la improvisació, i mostrant-nos lo millor d'ell mateix ja que, "Tal ets, tal toques". Un magnífic solo que va estar acompanyat en tot moment per la secció rítmica mantenint la pulsió rítmica en tot moment de manera increïble. Després d'ell, va fer-ho el Federico amb una gran varietat d'idees i inventiva, fent-nos gaudir escoltant el nostre "vell" piano, ja que va sonar com en les millors ocasions. Solo amb varietat rítmica de "latin" a "swing" tal i com es fa en aquest tema i en molts altres. Després d'ell, en Matthew  hi va tornar amb la melodia, magnífica repeteixo en el pont, i ja anar-la acabant amb ritme llatí mentre anaven allargassant frases per acabar-lo baixant el nivell auditiu. Aplaudiments acompanyats d'admiració van deixar pas al següent tema.

Van seguir amb un altre dels temes del disc, el "Mazl", de Abraham Ellstein - Molly Picon. Una balada d'arrels israelianes inicialment dolça i que es va convertir amb un tema a ritme de vals, seguint la mateixa melodia. Tema suau que ell es va encarregar d'iniciar en la tanda de solos, mentre al darrera, la secció rítmica mantenia el vals i així permetia a Matthew fer els seus "trulls" molt ben mesurats i fer les seves frases de manera repetitiva però no massa. Un tema no massa conegut ni escoltat ni interpretat en les Jam Sessions però que ens va agradar força. Federico va seguir-lo amb el seu solo, ja tots molt més calmats mantenint el ritme de vals i mentre ell, anava desgranant les notes i ja per acabar-lo i deixar al Manuel fer la seva aportació només lleugerament acompanyat per l'Oriol i en Federico. Després hi van tornar amb el tema, deixant-nos Matthew algunes frases del món clàssic, i ja per acabar-lo suaument.

Després s'hi van posar amb el tema que dóna títol al disc, el "Continental Blues" d'en Matthew Simon. Un Blues a molt bon ritme i amb una melodia molt enganxosa i que ràpidament s'ens va ficar al cap. Una mena de R&B, quasi a ritme de R&R però suau que després d'un parell de passades ja va servir perquè en Matthew  hi entrés en el solo. Mentre al darrere, la secció rítmica hi anava a totes seguint l'estela del líder, que ens va deixar una perla de solo. Aquest músic i gran persona, californià de naixement però català d'adopció ens va meravellar durant tota la nit, i vam tenir ocasió de conèixer-lo els qui no el coneixien . Després d'ell de nou va ser en Federico qui va fer la seva part de solo, magnífica, per deixar pas de nou al tema, curt, però enganxós tema propi d'en Matthew, i així repetint el cor un parell de vegades van arribar al final acabant-lo de manera sobtada.

Van continuar amb un altre dels temes del disc, el  "You Made Me Love You, I Didn't Want to Do It",  de James V. Monaco - Joseph McCarthy, Ara li va tocar a una altra balada, preciosa balada i que va calmar els ànims dels temes anteriors. Matthew va saber conjuntar diversos temes, diversos ritmes i estils interpretatius amb la trompeta i el flugelhorn, fent que fos un concert variat, gens monòton ni per excés de ritme ni per manca, i amb melodies molt variades, aconseguint mantenir-nos atents en tot moment. Després de la introducció del tema pel mateix Matthew va continuar Federico en la seva part de solo d'aquesta preciosa balada. Després d'ell va ser el líder, qui amb la seva particular sensibilitat ens va deixar bocabadats, per la tendror en la interpretació d'un tema un xic melancòlic, acabant-lo fen una sèrie de "trulls" i per després fer-ho dolçament entre càlids aplaudiments. Explicant-nos en finalitzar-lo que aquest era el tema que la seva mare volia que toqués quan ell, a l'edat de 10 anys s'estava barallant amb les escales.

Ja anaven arribant cap al final quan ens van fer el preciós tema popularitzat per Louis Armstrong, el "The Sunny side Of The Street", de Jimmy McHugh-Dorothy Fields. Tema interpretat a un ritme de "swing" molt temperat, suau, diríem. Tema interpretat per multitud de músics i també cantat per multitud de cantants. Després de la coneguda melodia, interpretada amb la trompeta, apagant-ne el seu so de tant en tant per una mena de barret, obtenint-ne aquell característic so "Wha-Wha", i fer-ne la seva part de solo, altra cop magnífic, va deixar pas al Federico qui va seguir amb la tònica de l'estil del tema situat el 1930. Després d'ell altra cop la melodia per finalitzar-lo a base de Wha-Wha. 

Llargs aplaudiments pel que havia de ser el darrer tema i presentació dels músics per part del seu líder, que van aconseguir el "bis" de rigor i que va ser el magnífic "Ow!!", que Dizzy Gillespie va escriure el 1947, tema immers en el món del "BOP" i que va finalitzar una magnífica nit. Tema "bop" però que ell va saber interpretar segons el seu estil pausat, gens eixelebrat, mantenint la tònica del concert, la suavitat i dolçor. Després dels inicis i petit solo d'en Manuel va continuar el solo el magnífic trompetista que ens va enlluernar tota la nit. Federico el va seguir, amb la secció rítmica de bateria i contrabaix fent-li el coixí suficient i així recolzar-lo. Van fer una sèrie de "vuits" entre el pianista i trompetista per acabar tocant només pianista i trompetista en una demostració de gust interpretatiu que es va mantenir durant tota la vetllada d'aquest magnífic concert que només es va veure enterbolit per la manca de públic. Hi vàrem ser uns quants, però no els suficients. Un quartet com el que ens va acompanyar es mereixia un local ple en tota la seva magnitud. Miquel Tuset.

Petites Cròniques de les WTF....amb l'Armand Sabal-Leco Trio

Armand Sabal-Lecco i David Gómez by Josep Tomàs

Després de reposar el dinar i repensar la moguda d'ahir a les WTF del Jamboree Jazz, he acabat entenent el per què les WTF són el què són. A un, que ja en porta uns quants a sobre, també li ha costat d'entendre. I és que, les WTF són qualsevol cosa menys el que t'esperes. A mi m'ha passat aquests dos darrers dilluns....T'esperes mogudes més estàndards i no, no les tens. Tens el que l'Aurelio Santos i músics han decidit fer. L'Aurelio hi pinta pel motiu que els ha convocat però no per la música que ells extreuen. O sigui que en definitiva són ells els qui decideixen fer el que fan. Sorprenent ho és sempre, fins i tot quan estàs des de les 20h passades fins prop de les 23h escoltant una Jam ininterrompuda, només per dues grans cantants que ens van acompanyar ahir, la Paula Dominguez i la Txell Sust. Ambdues van pujar a l'escenari a cantar quelcom de desconegut, primer per què s'havia de decidir allà dalt i després per què tampoc va ser un "tema" tal i com els entenem la majoria. El grup que es va encarregar de la moguda va ser el liderat per l'ARMAND SABAL-LECCO, MARK AANDERUD y DAVID GÓMEZ, essent aquests dos darrers els qui varen seguir en tot moment els inicis rítmic-melòdics del líder.

Txell Sust by Josep Tomàs

Fins i tot a elles els hi va passar el mateix i tot i la incertesa inicial, van estar excel·lents ambdues cantants. El primer a pujar a continuar la Jam va ser el cada vegada més solvent Claudio Marrero Santana, i el va seguir el magnífic Guillermo Calliero. Ho dic per què ho penso, i què dic? Doncs que a mi m'agrada que hi hagi més modulacions harmòniques en els temes, la qual cosa no implica necessàriament haver de fer un estàndard.  Però bé, és el què hi ha, i s'accepta per diversos motius. El primer, que jo no soc qui per qüestionar el què fan uns músics que tots ells són uns cracs, i després per què qui ho planteja, l'Aurelio, te al darrera 11 anys que l'avalen amb històries de tots tipus, a tots els nivells amb els millors músics de casa i de fora. L'Aurelio hauria d'escriure un llibre de les mogudes a les WTF, amb la llista de músics que hi han passat, que segur que seria interminable. Au vinga Aurelio, anima't, que conjuntament amb el documental dirigit i produït per la Carme Puche Moré seria un treball complet. Tornant al què deia, només dir que el meu és un comentari d'un aficionat que procura gaudir cada dilluns dels que hi va, i que sempre gaudeix amb els imprevistos i que també gaudirà el proper dilluns, és clar. 

l'Aurelio cantant i l'Armand petant-se de riure  by Josep Tomàs

Com a sorpresa majúscula que sembla que ningú ha comentat encara, va ser la gran interpretació cantada de l'Aurelio, que, cos a cos amb l'Armand, que es partia de riure, es va posar a cantar "un tema"? Doncs sí, es va posar a cantar, i si voleu que us ho digui, es va escoltar una bona veu (la qual cosa ja sabíem) i el què és millor, una veu entonada en tot moment, i no per què ell estès a gust, no, (que si) per què va cantar força bé, tot i fer-ho mig en broma mig en serio. Érem davant amb el David Carreras i ho vam comentar, collons si és que podria cantar.... mentre en Josep Tomàs s'ho mirava repenjat a les voltes del local amb cara d'incredulitat, la mateixa que fèiem nosaltres. L'Aurelio demostra dilluns a dilluns, (deu ser dia a dia) que te una gran imaginació, un humor seriós, com el del Grouxo Marx, l'Eugenio, tots ells intel·ligents i seriosos mentre explicaven les seves històries fent petar al personal de riure. És enginyós i això és un altre motiu per anar al Jamboree els dilluns, ja que saps que a més a més de la música, hi trobaràs els intel·ligents arguments del Regidor.

Paula Domínguez by Josep Tomàs

Tot just quan l'Armand explicava algunes coses, quan érem a punt de marxar, ens vam posar a xerrar amb el Josep de no sé què carall, la qual cosa no va complaure a l'Armand que em va incitar a callar, amb raó, i jo que no me n'havia donat, mel vaig mirar amb cara un xic seriosa d'incredulitat....bé, ja se'm disculparà....a vegades t'agafen amb els pixats el ventre, i com que no li agrada a ningú, no treus lo millor de tu mateix. A mida que recollia els trastos (el Zoom H4) escoltava com l'Aurelio mencionava els músics que mica a mica ja pujaven a l'escenari, el Daniel González, l'Apelles Carod, etc...però nosaltres havíem de marxar. I serà fins el proper dilluns, Of Course! Miquel Tuset.

Petites cròniques de les WTF....amb el Dani Domínguez Trio

Dani Domínguez Trio by Josep Tomàs

"Una Nit Rítmica a les WTF". Com sempre passa, cap a les 20h, el "pati de butaques" ja tenia un aspecte magnífic, el moment ideal per començar amb la moguda, la qual inicià l'Aurelio Santos d'una manera perfecte presentant els músics i explicant-nos la seva vida i miracles. La majoria d'aquests hi tenen al mateix Aurelio com a protagonista. Començà dient....."recordes quan vàrem fer el primer aniversari Childo?, hi havia dos escenaris, aquest i el dels Tarantos. Hi havia el Marc Ayza, Llibert Fortuny, tu, etc...". Unes explicacions que tenen la pretensió de fer-nos veure que estem davant de músics amb una gran experiència al seu darrera i que nosaltres tindrem el privilegi de poder escoltar, i per això, més atentament. Com deia a l'inici, "Una Nit Rítmica a les WTF". Aquest podria ser el títol d'una nit on, amb una base de trio liderat per l'incombustible Dani Dominguez, amb el Mark Aanderud al piano i teclat i l'altra màquina rítmica de la nit, en Childo Tomas. 

Dani Domínguez by Josep Tomàs

Tots tres habituals a les WTF i que ahir van demostrar-nos al llarg de les dues primeres hores, com es pot mantenir una improvisació ininterrompuda partint de ritmes iniciats pel Dani o per licks rítmico-melòdics fets pel Childo. Em va sorprendre molt, sobretot al començament de la WTF, la manera com en Dani combinava els cops a la caixa i plats amb els sons fets amb el pedal al bombo. Va mantenir una pulsació a un tempo molt ràpid en el pedal seguint els cops a les parts superiors de la bateria permanent del Jamboree Jazz, jo diria que devia estar-se 30 minuts mantenint aquesta combinació. En Childo va venir proveït d'una renglera de pedals, commutadors, wha-wha, i una mena de tecladet minúscul fet de manera totalment artesanal que imitava els sons.....ves a saber quins sons de la seva terra, Mozambique. 

Childo Tomas by Josep Tomàs

També va fer-nos gaudir amb una mena de xiulet de forma rodona d'on li extreia també diversos sons. En Mark va estar tota l'estona passejant-se pels dos elements de 88 tecles, d'aquí la mena d'endevinalla que ens va fer l'Aurelio..."Algú sap quan fan dues vegades 88?", i res, ningú ho va saber tant ràpid com ell ho va voler. Ritmes, solos i acords de piano i també de teclat remenats pel Mark amb gran solvència. La primera sorpresa va ser aquesta, i la segona la inesperada presència d'un dels nostres millors bufadors metàl·lics, en Raynald Colom, qui va començar a fer sonar la trompeta ja en el primer tema. Això ja em va donar les pistes per entendre que la Jam Session ja havia començat. O sigui, que no teníem un trio que feia una primera hora de temes per després començar a pujar músics encetant la Jam sinó que la Jam va començar des del principi...dels temps. Raynald va tocar a estones, mentre la màquina rítmica imparable anava trillant camins; es retirava de l'escenari per tornar-hi a moments, improvisant sobre un mateix acord, sobre una mateixa escala, i després retirant-se per deixar passar el tren. La sessió va ser pràcticament ininterrompuda, ja que quan s'esgotava la improvisació inicial, per extensa, un dels tres començava amb un altre lick rítmic o melòdic i ja estàvem immersos en una altra improvisació. I així vam estar la primera hora fins que l'Aurelio va convidar a pujar a l'escenari a un jove anglosaxó en Jimmy Sutherland, que va pujar sense cap instrument i no va pujar a cantar, no. 

Mark Aanderud by Josep Tomàs

Bé, sí que en portava d'instrument, i per ser més exacte en portava dos, un a cada peu. El nostre heroi portava dues sabates amb soles metàl·liques, sabates per ballar claqué. Haig de dir que va ser una gran sorpresa, ja que no recordo haver-ho vist mai tant a prop. A un altre ballador de claqué, en Pepe, l'Aurelio li va fer un homenatge fent-lo pujar a l'escenari i que tots vam aplaudir. Bé, aquest jove "monstre de les sabates de ferro" ens va deixar bocabadats veient-lo, i més aviat escoltant-lo, com a una velocitat incommensurable, feia anar els peus fent sons rítmics seguint la base rítmica que el trio inicial li havia plantejat. Va estar-se llargs minuts, una llarga estona ballant i suant pels descosits, la qual cosa es podia veure en un "polo" totalment xop, el seu. Simpàtic i content de fer el que més li deu agradar de fer, en Jimmy es va desfer en energia ballant sense parar, d'una part de l'escenari a l'altra. Això te a veure amb les explicacions que ens va fer l'Aurelio sobre els diversos escenaris que hi havia hagut al Jamboree en els anys 60s. L'actual te una part buida i l'altre que és obrada; això fa que picant en una o en l'altra, els sons obtinguts siguin diferents. En Jimmy va anar trepitjant el buit i l'obrat aconseguint diferents sons, que barrejats, en sortia una magnífica combinació. Més encara si te l'imagines "Ballant entre Micros", un d'un canal i l'altre de l'altre, electròniques configurades pel mestre de les acústiques, en Leo Bianchi. I així fins que va pujar un guitarrista, Sergio Cebrián i vam arribar a l'hora crítica on tot s'apaga i ell, el "gran master" micròfon a la boca va aconseguir que em posés els auriculars-taps ben endins de les orelles i anés a fer una birra i xerrar....En tornar-hi, la foscor s'havia infiltrat a la caverna i dos únics sons sortien de l'escenari. El so del més enllà sorgit del fons de l'Aurelio i el d'una guitarra flamenca electrificada amb sons magnífics del Juantxin Osaba i així fins que va ser l'hora de marxar...el tren de les 12 ens esperava a mi i al Josep Tomàs, qui mentre vam ser a "la caverna dels ritmes i sons increïbles", va deixar-ho tot per a la història dins la seva màquina de captar el present......Miquel Tuset.

Petites cròniques de les WTF al Jamboree amb els SEWARD

Adriano Galante by Josep Tomàs

Ara mateix he arribat a casa després d'unes tres hores llargues d'escoltar quelcom no gaire allunyat del Jazz, si l'entens com a pura improvisació i d'altres herbes. Avui, com m'ha passat en altres WTF, no sabia què anava a veure, a vegades ho deixo a la sorpresa, i avui ha estat majúscula. En entrar al Jamboree Jazz em trobo a l'Aurelio Santos parlant amb el Leo Bianchi, i veig el local un xic buit, jo que m'atanso a ells i li demano al "Boss", que què fan avui. I em diu, ja ho veuràs, i jo que pregunto, i qui són, i repeteix, ja ho veuràs, i què fan, i hi torna, ja ho veuràs...els coneixes a tots però ja ho sentiràs. Una entrada a base de preguntes sense resposta. Em trobo al Josep Tomàs, que ell sempre arriba d'hora i m'assec a primera fila. Els sons han començat a sonar des de la taula del Leo, barrejats amb els del PC del Pablo Sawrdom, els llums han enfosquit i els fums han aparegut. Mica a mica, si han anat afegint d'altres sons, el del contrabaix del Martin Leiton, la bateria del Juan Rodriguez, i finalment una tènue guitarra acústica, la del líder Adriano Galante. Les músiques han anat augmentant de volum fins a escoltar la magnífica veu de l'Adriano. Em costa explicar el què he escoltat, tan per la modernitat del projecte com per la posta en escena, brillant, amb màxima llibertat interpretativa del cantant i guitarrista, i segurament compositor de la majoria de temes. M'ho hauré de tornar a escoltar.....la veritat és que m'ha impressionat....a vegades he escoltat música contemporània, a vegades trossos d'un total "Free", algunes melodies amb moltes modulacions a la veu, i segurament amb molt contingut textual i important. El meu anglès m'impedeix entendre en temps real el què cantava, però segur que són textos amb molt contingut. La dinàmica ha estat perfecte, em refereixo a les variacions de volum i la gestualitat, increïble i molt ben executada. Et feia estar pendent dels seus moviments, amb un punt de força, la suficient per despertar al personal. He escoltat quelcom que no havia escoltat mai, tot i trobar-li algunes similituds en la manera de fer d'una de les èpoques de Peter Hammill. M'ha semblat una proposta interessantíssima, amb molta qualitat i tècnica dels components del grup i també molta compenetració entre ells. També m'ha agradat la seriositat dalt l'escenari, t'estaven dient, això que escoltes escolta-ho bé, estiguis atent que és molt fort. 

Pablo Swardom by Josep Tomàs

Els canvis rítmics han estat constants, així com els canvis de volum. Esmentar la secció rítmica del Martin Leiton i Juan Rodriguez que han estat incommensurables. El Juan, amb tot d'estris percussors, a més a més de la bateria aquesta vegada sense timbala i amb un escallot en el seu lloc. Mantenint un ritme determinat, el Juan ha modificat constantment les estructures rítmiques introduint-hi múltiples variacions...ha estat magnífic. Martin, no ha parat de tocar el contrabaix en totes les tres hores, i moltes de les vegades amb notes llargues i tocant-lo amb l'arc, per de cop i volta fer un consecució de notes a mode de solo i tornar a la tranquil·litat dels tempos llargs. Ha demostrat la seva gran versatilitat tocant en un estil allunyat de rítmiques i melodies Jazzeres.
Del Pablo s'ha de dir que ha estat sempre molt concentrat en els seus "catxarros", PC i teclat a més a més de la guitarra Gibson SG. Ha semblat que no hi fos, però ha estat sempre atent als canvis d'instruments i a posar les falques de veus estranyes que tenia al PC i també ha tocat la guitarra aconseguint l'efecte sonor adequat al grup.. 

Juan Rodríguez by Josep Tomàs

De l'Adriano haig de dir que m'ha impressionat d'allò més...Una gran veu, unes grans idees (compartides) i un clar domini dels instruments de corda. La seva expressivitat no te igual; fa una interpretació artística-dramàtica dels textos cantats. Tot això ha durat quasi sense interrupció més d'una hora, i després de cada tema, crits d'admiració, grans aplaudiments i molta "penya" que segur que són fidels seguidors dels SEWARD, que així es fan dir. Un grup de "culte", certament. Sense donar-nos compta, han anat apareguen músics dalt l'escenari, el primer en Jordi Matas a la guitarra; ha tocat un tema que m'ha semblat que coneixia i s'ha integrat a la perfecció. Després ha pujat el cada vegada millor saxofonista, el Claudio Marrero Santana. 

Martin Leiton by Josep Tomàs

M'ha sorprès la seva adaptació a la proposta sonora, allunyada del "swing" del Jazz, del "Hard Bop", etc.. però que ell ha sabut assimilar a la perfecció. De fet tots els que han pujat han mantingut l'"essència" de la proposta inicial sense caure en una Jam Session de Jazz amb tots els ets i uts. Hi ha hagut ritmes sincopats allunyats del "swing" i tots els músics han improvisat seguint l'esperit inicial. Una colla de músics com l'Apel·les Carod, l'Àlex Fortuny, ambdós han estat increïbles amb uns solos magnífics. Rodrigo González Palen al teclat, sublim, Roberto Albrecia al saxo alt, també magnífic, Gilles Estoppey al teclat també brutal, Greg al saxo tenor sempre perfecte, i algun més que en deixo, com per exemple el músic que ha pujat amb una pandereta i del qual ara no recordo el nom. Alguns dels temes que han tocat mantenint l'essència del grup inicial han estat "Solar", "Caravan" , "All blues" i algun altre. S'han compenetrat a la perfecció, i han sabut combinar-se en les tandes de solos i també han sabut acabar els temes de manera sincronitzada, que a vegades costa, sobretot en aquests tipus de Jams. 

Seward a le WTF del Jamboree

                           FOTOS    BY    JOSEP  TOMÀS

En definitiva una altra magnífica nit al Jamboree Jazz Club en un dels dilluns més experimentals dels què hem gaudit mai. Una abraçada als responsables, un de molt gran i un altre de més petit. Em falta posar unes quantes fotos del Josep Tomàs, dels altres músics que han participat a la Jam. Bona nit del dilluns. Miquel Tuset.

Gran Jam Session del 28 de setembre

Hola de nou amigues i amics del Jazz Club La Vicentina. Després d'unes hores de recuperació necessàries intentaré explicar de manera resumida (ho intentaré) la manera com va anar aquesta magnífica Jam Session.

Primer de tot, comentar que s'esperava una bona assistència de músics i també de públic, com així va ser. La Sala Xica no tenia l'aspecte d'un concert però vàrem omplir els espais prop d'una quarantena de persones en el moment més àlgid de la nit. Agrair-vos a tots els que vareu  venir el vostre suport, així com agrair el suport incondicional dels amics col·laboradors que mes a mes ens donen el seu suport. Cal esmentar la sempre professional tasca de manera totalment altruista del "nostre" fotògraf oficial, en Gustaf Soldevila, qui no para de fer fotos i filmar vídeos, per en el proper concert portar-me un DVD carregat d'informació àudio visual.

La Jam la va coordinar el gran mestre de tots, en Geni Barry, un dels millors vibrafonistes de l'estat i un dels millors improvisadors. Encara recordo la cara d'admiració del gran David Pastor en veure'l improvisar en l'actuació que varen fer al Jamboree. 

Bé, com deia, Geni va arrencar la Jam al capdavant del grup estable que sempre obre la Jam i que va estar format per Albert Caire, piano / Paco Weht, contrabaix i Felipe Muñoz, bateria. Van tocar tres o quatre temes estàndards de Jazz entre els quals una versió del "On green Dolphin Street" magnífica. Grans solos de tots quatre i ja deixar pas al primer músic i que va ser la cantant Time Meyer, qui ens va meravellar per les seves qualitats, simpatia i un lliure estar a l'escenari. La Time cada vegada s'adapta millor als estàndards de Jazz, que no son el seu estil pròpiament dit, però sembla que ella vol arribar a dominar també com els temes que canta habitualment, d'un estil més popular. 

Després de la Time vam convidar a pujar un dels més reputats mestres d'harmonia i guitarra de casa nostra, en Vicens Martin, guitarrista, compositor i arranjador i gran persona, que treballa al Taller de Músics des de fa una colla llarga d'anys, i que havia coincidit, ell com a cap d'estudis d'harmonia del Taller en l'època que hi estudiava l'Albert Caire i algú més. És professor de guitarra d'un altre dels habituals a les Jams, en Jordi Pujol, i també conegut per molts altres músics que hi varen intervenir posteriorment.

Varen tocar dos o tres temes i va ser molt interessant veure el tete-a-tete amb en Geni Barry. Ells dos no havien coincidit mai dalt l'escenari i per tant l'expectació era important. No cal a dir que es varen entendre a la perfecció, i que es van aplaudir un a l'altre els respectius solos. No oblidem pas la secció rítmica, Albert, Paco i Felipe , els quals van mantenir la màquina rítmica a la perfecció. Vam convidar mentre tant a pujar a l'Arnau Alonso jove de poquets anys, bateria que sempre ve, conjuntament amb els companys, professors i alumnes de l'Escola Jam Session, la qual, amb el seu director al capdavant, en Luis Blanco, em de dir que sempre ens han acompanyat en totes les mogudes.

L'Arnau  va tocar una colla de temes, ja que havia de marxar d'hora amb els seus pares, i després vam convidar a d'altres bateries.

Després d'aquests temes en Geni va voler fer el Blues "Freddie Freeloder"i vet aquí que em vaig veure a l'escenari tocant el tema. Un estàndard ideal per improvisar amb una melodia senzilla i no masses complicacions harmòniques. 

Posteriorment vam convidar al  Joaquim Castanyer, flugelhorn i també al Francisco Santos, de l'Associació de Jazz de Rubí, a tocar el seu clarinet, i també amb la meva participació i la de Miquel Donat, trompeta vam fer un tema del Duke Ellington, "In a mellow tone".

D'altres músics que van pujar a l'escenari van ser el Valentí Tuset, guitarra conjuntament amb el Pep (company de la cantant Noelia Mercedes que també va cantar posteriorment).

Com ja he dit abans, un dels que va venir va ser el Miquel Donat, trompetista de La Locomotora Negra qui ens va fer gaudir amb el so clàssic de la seva trompeta. Miquel Donat va acompanyar a la Noelia Mercedes en el tema "It don't mean a thing", conjuntament amb el Joaquim Castanyer, el seu company Pep, etc. Un altre dels convidats il·lustres va ser el professor de piano de l'Escola Jam Session, en Jeroni Pagan, qui amb l'alumne de la mateixa escola Sílvia Juncà i el mateix Luís Blanco van interpretar alguns temes. Qui també va venir a la Jam és una parella de músics i amics tots dos de l'Albert Caire, en Lluís Voisin i Josep, bateria i guitarra despectivament, i també a la bateria l'amic de Sant Cugat el Josep Mª Martí, qui finalment va poder tocar algun tema. Tots nosaltres ens vàrem anar tornant a l'escenari i vàrem poder compartir-lo amb els grans mestres que ens varen acompanyar, en Geni Barry, Vicens Martín, Paco Weht, Albert Caire etc. Menció especial la feina ininterrompuda del Paco Weht des de les 22h30m més o menys l'hora en què van començar a tocar, fins prop de les 3h de la matinada que va ser quan vam acabar, després de tocar temes amb l'únic públic de la resta de músics que hi quedava. Esmentar però, les ganes que hi van posar entre el públic, uns amics que van venir de Sant Quirze del Vallès, en Carles Vinyals i parella, i en Valentí i parella, els quals van ser els darrers del públic en marxar. D'altres amics i familiars no hi van faltar, el Jesús i la Teresa, els amics del Club de Jazz de Sant Cugat el Carlos Sampietro i el David Carreras, i d'altra gent que ara mateix no em ve al cap. Tant se val, agrair-los la seva assistència així com a la de tots els músics que van venir i que van ser una bona colla. Miquel Tuset.

Petites cròniques de les WTF...amb Jefferson Otto Trio i un llarg etc..

Una altra WTF per a la història, histèria? Em va semblar escoltar aquestes paraules per obra i gràcia de l'Aurelio Santos. Un titular podria ser... des de la pau rítmica de les bossa-noves fins l'esclat del free! Va ser així mateix com us ho dic. El trio inicial format per JEFFERSON OTTO, RODRIGO BALDUINO y JOAO OLIVEIRA, ens va oferir una primera part on les noves bossa-noves, versions va dir ell, van tenir un públic atent escoltant la novetat, si considerem que normalment ens trobem Jazz. Van tocar temes desconeguts per la majoria de gent, temes actuals amb una frescor inusitada. 

Jefferson Otto by Josep Tomàs

El Jefferson va resultar ser un molt bon cantant i millor bateria. La seva veu i seriositat a l'escenari, van anar lligades amb un control total dels difícils  ritmes brasilers. Va presentar al grup, va parlar tranquil i segur, sempre amb un somriure natural i va estar distes i amable. Els companys que el van acompanyar, el Rodrigo i Joao Oliveira, van estar en tot moment a la seva alçada. Cal destacar els solos que va fer el Joao a la guitarra, per ràpids i ben executats, i la pulsió rítmica del Rodrigo amb el seu baix elèctric. Van fer la broma que s’haurien de dir “The Afonicous Band”, ja que semblava que estaven tots prou afònics. Entremig, varen convidar a una jove brasilera de pell enfosquida, la Lidia Lucas, “Negra” Lucas? va fer-se dir ella mateixa, molt simpàtica i riallera, la qual va canviar una mica les estructures melòdiques i rítmiques. Vàrem entrar al món de la Samba, més alegre i divertida que les Bossa-noves, un pel melancòliques, on ella es va deixar anar literalment, tant en l’aspecte musical com en el rítmic, ballant de manera desimbolta. Va ser una alenada d’aire fresc aplaudit per tots els presents i que va deixar pas a més temes en clau bossa. 

Lidia Lucas by Josep Tomàs

Recordo el que van fer de Baden Powell d’un recital a París, on de la Suite de tres moviments, l’Otto va decidir agafar-ne el del mig, que va resultar preciós.

Després d’aquest primer passe, l’Aurelio Santos ens va fer-los aplaudir fins aconseguir que fessin un altre tema, que també va ser molt interessant. Un tema del Joao Oliveira que va ser qui el va cantar i interpretar la mar de bé. També ara, mentre els companys remenaven les guitarres, el Jefferson Otto, ens va deixar bocabadats mentre tocava la seva bateria, que incloïa una timbala per aconseguir aquells sons més brasilers. Després d’aquest tema i més d’1 hora de bona música, va començar la Jam Session de la mà del seu Regidor, l’Aurelio Santos.

Demanar forts i més forts aplaudiments per els músics és una de les seves tasques, auto-imposades, i de la qual en treu un elevat rendiment. Finalment, tothom aplaudeix una bona estona, i aquesta vegada també vam aplaudir a tot el grup de l’Estudi Puche, amb la seva directora al capdavant, la Carme Puche, i amb tots els seus companys i companyes al darrera de les màquines de vídeo i àudio.

l'Aurelio va convidar a l’escenari a una dona menuda però molt simpàtica, la italiana Iris, de Gènova però que també havia viscut a  Sicília i que va dir que sempre venia a Barcelona per les Festes de la Mercè, i que li agradava molt la ciutat. Va cantar el “How Insensitive” amb molta gràcia i simpatia, després de dir-nos que se li havia cremat el vestit en el “córrer foc” i deixar-nos alguna paraula en català, la qual cosa li vam agrair. Un tema dolç després de la força del darrer tema del trio liderat pel Jefferson Otto, que ens va situar en una altra atmosfera.

Les WTF amb el Jefferson OttoTrio i molts més

                            Totes les fotos  by  Josep Tomàs

Seguidament el Regidor va convidar al Claudio Marrero, saxo tenor, jove canari que dia a dia ens mostra les seves millores tècniques i estilístiques, per  després convidar al pianista uruguaià Rodrigo González Palen, i amb la mateixa formació del trio anterior van fer un estàndard interpretat però a un ritme totalment diferent i entretallat, el tema va ser l’”Impressions” de John Coltrane, tros de tema que manté l’estructura de dues escales/acords com el “So What” de Miles Davis. Va començar el Claudio fent un molt bon solo mentre la resta mantenia el “tren” a tota hòstia. Després va ser el  Rodrigo al piano qui ens va meravellar amb la seva tècnica i velocitat. Un solo magnífic del Joao Oliveira per si algú s’hagués pensat que només tocava músiques brasileres. És un tros de crac aquest jove brasiler i ens ho tornarà a demostrar un altre dilluns on serà ell amb el seu grup qui obrirà la Jam de les WTF. Ja per acabar, va ser el mateix Jefferson qui va fer un magnífic solo incidint en els sons brasilers de la seva timbala/paila més llarga. Després d’aquest magnífic solo, el Claudio hi va tornar amb la melodia del tema i varen acabar entre llargs aplaudiments. L’Aurelio va pujar i va fer-nos aplaudir a tots els músics, mencionant els seus noms amb prou claredat a fi i efecte que tothom se n’assabentés, fins i tot jo mateix. Després va convidar al Jefferson Otto i al Rodrigo Balduino que fessin un “break” i així poder anar a sopar, la qual cosa va ser motiu suficient per començar a parlar de llocs emblemàtics del barri on es pot sopar de manera magnífica. Bromes compartides de l’Aurelio i Claudio Marrero fent referència a Kenny G, Richard Clayderman, Los Pecos, etc....Va convidar a pujar a Bachi, Jesús Bachiller Jimenez, al baix elèctric i al Dani Gonzàlez, responsable de les Jams del Carmelitas, a la bateria. També va convidar a Raynald Colom a la trompeta a formar part d’aquest ja més nombrós grup, i amb tot això ja portàvem 2 de les 4 hores que vaig enregistrar.

El tema que van tocar va ser una versió del “Watermelon Man” del Herbie Hancok, versió entretallada rítmicament, i que en la tanda de solos va iniciar el sorprenent Claudio Marrero. En iniciar-la Raynald va fer-ho a un volum més baix, tocant suaument, per després anar-se animant “volumètricament”. Raynald ens sorprèn cada vegada més en cadascuna de les seves grans interpretacions i improvisacions, arribant a cotes altíssimes. Bons solos del Joao a la guitarra, del Rodrigo González al piano, de Bachi al baix, mentre el Dani mantenia el bon ritme a la bateria, varen donar pas a la finalització del tema, allargat fins trobar un punt comú per acabar-lo.

Morten Sandholt by Josep Tomàs

Llargs aplaudiments varen deixar pas a d’altres companys entre els quals Roberto Albrecia al saxo alt per afegir-se al grup i tocar un altre estàndard, amb el ritme modificat, com es fa amb la majoria d’estàndards per fer-los més divertits pels mateixos músics i de rebot per la gent. Va ser el “Little sunflower” del Freddie Hubbard iniciant el solos la trompeta del Raynald. Aquest és un tema on en el “pont” hi ha un canvi que, particularment trobo meravellós, bonic, vaja. El va seguir el Roberto Albrecia qui va fer-lo també a la perfecció. Joao, Roberto González , Claudio Marrero i Bachi els varen seguir amb molta tècnica i imaginació interpretativa. Van deixar fer un petit solo al Dani a la bateria acompanyat pels vents, per així tornar al tema acabant-lo després de passar pel “pont” i anar reduint el volum dels seus instruments, fent-ho de cop. Seguidament l'Aurelio va convidar a pujar a una madura cantant, Jan Santana que va cantar un “Rock me Baby” a ritme de funky, molt i molt ben acompanyada, va dir ella mateixa en acabar la seva interpretació. Aquest tema el vaig escoltar des de la barra mentre parlava amb l’Albert, el suposat “jefe” de l’Aurelio, assidu a les Jams WTF i també als concerts del Jamboree Jazz Club, que va resultar que també intentava fer sonar un saxo, tenor ell i alt jo. Prendre unes birres mentre xerres amb algú, escoltant de fons les meravelles musicals i gaudint de l’ambient musical de les WTF és un dels al·licients per venir-hi. En aquests moments vaig començar a sentir els sons guturals d’ultratomba de l’Aurelio, i per tant ja eren les onze minuts amunt, minuts avall. Els joves convidats varen ser ara l’Apelles Carod al violí, el jove saxofonista que ara va venir amb l’EWI, Josep Valldeneu i d’on van sorgir alguns sons dels “Segadors”. Suaument van començar a tocar violí i EWI fins que va sorgir la veu del Raper El anónimo recitant textos urbans. Matias Miguez ja era al darrera d’aquells sons i conjuntament amb el Quique Ramírez marcaven un ritme implacable en els punts més àlgids. Grans solos de l’Apel·les Carod al violí, amb gran domini tècnic i harmònic, melòdic i rítmic. Aquests dos joves ja no son una promesa, son tota una realitat que aviat veurem en els diversos escenaris d’arreu. A la vegada s’hi va afegir a l'EWI l’altre jove crac, Josep Valldeneu. Després, tot va ser una mena de silenci entretallat pels acords del violí, un tema que es va dir “Mi fiambrera y yo”, va dir l’Aurelio. Va dir-li al Leo Bianchi que pugés els volums del violí i EWI, i ho va dir en català, aí es na. Mentre parlava li va fer extreure al Josep diversos sons de l’EWI, tot i fent les bromes simpàtiques que només sap fer ell, l’indiscutible Aurelio. Comentar la participació de l'Aurelio en la sessió, micro a la boca i fent un perfecte i difícil  "BeatBoxing", com és habitual en ell, acompanyant a tota la colla de músics.

Va convidar a Miquel Biarnès a la bateria, teníem ja al Sergio Cebrián a la guitarra, van pujar Toni Martin als teclats, Morten Sandholt al saxo tenor, Martin Leiton al baix elèctric, i l’Aurelio va començar a petonejar el micro aconseguit estimar-lo fins a nivells incommensurables. Tot això passava mentre jo feia un “break” a l’aire lliure amb la responsable de la filmació del documental, la Carme Puche i una seva càmera ajudant, tot xerrant de les meves aficions musicals i demés invents. O sigui que el darrer tema que vaig enregistrar no el comentaré abastament i només diré que quan vam tornar a les “catacumbes” ja l’estaven acabant i hi havia a l’escenari una dotzena de músics entre els quals Kike Perdomo, Audun Waage els anteriors comentats i algun que em deixo com sempre passa. Tots ells varen tocar el magnífic tema de millor títol anomenat “Yo pito, tu pitas, el pita, nosotros pitamos, vosotros pitais, ellos pitan”. Eren prop de les 12h i ja portava 4 hores dintre de les tombes del Jamboree gaudint entre els ressuscitats i vivint la vida nova que ens havia promès el profeta Zappa. Miquel Tuset.

Petites cròniques de concerts del Festival l'hora del Jazz....ANDREU VILLAR QUARTET i GNAPOS TRIO

Avui hem anat al Festival l'Hora del Jazz, a la plaça de la Vila de Gracia. Hi havia dues propostes, teòricament diferenciades entre elles. Fins aquí tot normal. Tu hi vas pensant això i ai las, et trobes amb una sorpresa majúscula. La veritat és que la majoria dels qui hi érem, no ens esperàvem un canvi tant radical. La primera proposta, un quartet de Jazz amb músics de reconeguda vàlua, liderat per l'Andreu Vilar, vibràfon / Albert Cirera, saxo tenor / Juan Pablo Balcazar, contrabaix i Carlos Falanga, bateria. S'ha de dir que ha estat un concert de Jazz molt ben interpretat i amb la seriositat dels músics que saben que estan fent quelcom d'important, i que ho fan en un indret especial davant d'un molt bon públic, atent i respectuós. El repertori que ens han ofert ha estat variat, amb temes propis (de l'Andreu la majoria i de l'Albert crec que un) i algun estàndard, com el Blues de Charlie Parker anomenat "Barbados". M'ha agradat molt la manera com han tocat i les composicions pròpies i estàndards, i he gaudit escoltant els solos de l'Andreu i de l'Albert, que són els qui n'han fet més, i també les intervencions del Juan Pablo i del Carlos. Un concert amb molt de gust, on la variació rítmica dels temes no ens ha permès dormir-nos, tot i haver-hi la balada de l'Albert Cirera. Tots hem aplaudit abastament, i pel que he vist al nostre voltant, la gent estava satisfeta. 

Enganxats escoltant a l'Andreu Villar Quartet  by Antonio Narváez Dupuy

Després d'un breu descans, el temps que es tarda en canviar els instruments, de prendre una cervesa i saludar algun conegut, la segona proposta s'ha posat en marxa. Han estat els Gnapos Trio, amb el David Muñoz "Gnaposs", guitarra / Pere Foved, bateria i havia de tocar el Jordi Franco el baix però ha estat el Miki Santamaria qui ho ha fet. El canvi ha estat radical, radical. No han fet precisament Jazz, i sí tota una amalgama de variacions musicals que s'han passejat pel Blues, Rock, Funky, i potser alguns estils més. S'ha de dir que, gràcies a les habilitats comunicatives del David, tot ha anat com una seda. Sense oblidar-nos de la part musical, que ha estat excel·lent, tot i el volum lleugerament atronador (per a mi). Tots tres han estat a un altíssim nivell. El Pere Foved ha demostrat estar en plena forma física i tècnica, demostrant el perquè és un dels bateries més sol·licitats en mogudes diverses. Ha format part de diversos treballs del David Pastor, en format duet i també en trio, en el seu Nu-Ruts. El David ens ha fet gaudir d'allò més, tocant tecles, pedals diversos, obtenint sons inversemblants i fent uns solos magnífics, amb les dues guitarres que ha utilitzat. S'ha mostrat molt més que atrevit, apropant-se al llindar de la tarima, on la vestimenta i ulleres ens han mostrat un xicot bastant irreverent, fresc, i alhora educat amb la penya. Tot un personatge, aquest David. La darrera sorpresa ha estat veure el Miki al baix. Ningú se l'esperava i per això ha estat una sorpresa. Sap estar a l'alçada del nivell que se li demana, i considerant que ha fet una substitució (és cert que hauran assajat), doncs no ho ha semblat de cap de les maneres. Ha mantingut un pols constant amb el Pere, rítmic, i amb el David, melòdic, que ens ha fet vibrar. Continuaria, però se m'ha fet tard i vol ploure. Només dir-vos que el final ha estat apoteòsic. Tots dempeus, escoltant una versió fantàstica del "Smoke on the water" de Deep Purple, a un ritme molt més trepidant i farcida de imaginació desbordant, que és la que deu tenir el líder del trio, el David Muñoz, gran guitarrista i també un bon showman. Ens ho hem passat pipa amb les dues propostes. Agrair als amics de l'Associació de Músics de Jazz i Música Moderna de Catalunya la realització del Festival L'Hora del Jazz Memorial Tete Montoliu en la seva 22ena edició i la seva encertada programació. Bona nit. Miquel Tuset.

3er dia del 3er Festival de Jam Sessions a Sant Vicenç dels Horts

Hola de nou amigues i amics del Jazz Club La Vicentina. Sembla que tinc la intenció d'acabar la feina, i així que em poso a escriure quatre ratlles, aquesta vegada sí, sobre com va anar el darrer dia del Festival.

El 3er dia el vàrem fer, com és costum, emmarcat en la Festa Major, i participant-hi l'Escola de Música Moderna Sant Vicenç. Aquesta vegada, i donada la situació demogràfica, de combos de l'escola només n'ha va haver un, tot i que per diversos motius, només dos dels membres d'aquest combo hi varen poder participar. Agraeixo als músics, professionals, que els van acompanyar i així els dos joves integrants del combo, varen poder tocar els seus tres temes.

Els joves músics, estudiants, integrants del combo varen ser l'Hèctor Blanch i el Valentí Tuset. Els altres dos músics professionals, el Miquel Ballester i l'Oriol Roca. 

Varen començar amb un tema a ritme de "reggae" anomenat "Flying away" molt ben cantat per l'Hèctor, qui te una veu prou aguda, arribant a registres molt alts i entonant perfectament. El Valentí va fer un bon solo, mentre l'Hèctor també amb guitarra acústica anava marcant el ritme "reggae". Uns bons aplaudiments ban donar pas al següent tema dels Gun's and Roses anomenat "Sweet child of mine" marcat molt bé per la bateria del Miquel i iniciat per la guitarra del Valentí, una Fender Estratocaster que va sonar força bé, fent la melodia, tantes vegades escoltada i que va fer que la gent se l'escoltés amb moltes ganes. I al darrera, la secció rítmica formada pel Miquel  i l'Oriol, mantenint la pulsió del tema en tot moment i permetent que el Valentí  fes el seu bon solo. En definitiva, varen fer un bon tema dels Gun's, per després continuar amb el "I've got a feeling", amb un ritme una mica més calmat. Un tema que l'Hèctor va cantar amb la seva característica veu, arribant a uns molt aguts, i que el Valentí va marcar força bé rítmicament amb la guitarra, i així, aquests dos joves  varen anar acabant  la seva participació en aquest Festival. 
S'ha de comentar que la Plaça de Sant Jordi era plena de gom a gom, situació normal per les dates de la Festa Major i també pel fet d'haver-hi la proposta musical que va agradar tothom.
El plat gros encara havia de venir i ho va fer amb el grup Music Arqueology, quartet de Jazz on el bateria, en Miquel Ballester, és també professor de bateria de l'Escola de Música Moderna Sant Vicenç. La resta de companys del grup varen ser el Nando Picó, saxo tenor / Toni López, guitarra / Oriol Roca, contrabaix. 
Aquest grup ha enregistrat el seu primer treball, eminentment Jazzístic i amb uns magnífics temes com el "Work Song" del Nat Adderley. Precisament aquest va ser el primer tema de la nit. 
El tema comença amb la coneguda melodia marcada pels cops de la bateria i repetit el chorus dues vegades, per donar pas a la B, i així començar el solo. El primer en fer-ho va ser el Nando Picó qui ens va deixar els primers sons del seu magnífic saxo tenor, un Selmer Mark 6. Un solo que va començar a ritme de corcheres i fent algun treset, solo melòdic i precís rítmicament parlant que arrencar els primers aplaudiments de la nit. Després d'ell vam poder escoltar el so nítid de la guitarra del Toni López, qui ens va fer un solo precís, delicat i amb un gran sentit rítmic. Després d'ell el solo del contrabaix de l'Oriol Roca i ja deixar pas als "quatres" que varen fer els altres tres músics amb la bateria del Miquel Ballester. Després d'això, tornar al tema i acabar-lo per escoltar els merescuts aplaudiments.
El següent tema va ser el conegut "The days of wine and roses" del Henry Mancini. Un tema interpretat a ritme de bossanova, que comença amb la coneguda melodia on es fa un primer cor de tot el tema per després començar amb els solos. Va ser el Nando qui va començar el seu torn, amb un bon solo, fent alguns arpegis i rifs de gran factura, per després seguir-lo el Toni a la guitarra, un so prou nítid i fet amb una digitació precisa, gens entretallada, demostrant-nos que és un gran guitarrista. Després d'ell hi varen tornar amb la melodia del tema, amb el saxo del Nando, mentre sempre la secció rítmica de contrabaix, guitarra rítmica i bateria, mantenien la pulsió de la "bossa".
El tercer tema va ser una mena de balada, amb un "swing" força dolç, iniciada pel Nando, ja fent el seu solo com a continuació melòdica de la melodia. Un solo on el saxo l'escoltaves anar amunt i avall seguint arpegis i escales força complicades i amb una gran imaginació. Sempre després del Nando, el Toni i el seu magnífic so de la seva guitarra. Un solo també farcit d'idees melòdiques i harmòniques, amb una seqüència d'acords precisos. El Toni va demostrar-nos de quina manera controla l'assumpte de la guitarra. Vaja, és un gran guitarrista. L'Oriol va ser el següent que va fer algunes notes en el seu solo i deixar pas a la melodia de la mà del Nando i així acabar el tema tots plegats.
El quart tema va ser el conegut "Bye bye Blackbird", tema fet amb un "swing" remarcable, que després de passar un chor del tema, van començar la roda de solos, essent el Nando el qui els va començar. Un solo adequat i farcit d'idees melòdiques amb una molt bona sonoritat i fent unes escales molt ben trenades. Li va seguir el Toni a la guitarra fent-lo també a la perfecció, mantenint el seu magnífic so, i mentre, al darrera els dos rítmics, contrabaix i bateria, mantenint un "swing" increïble. Després del solo del Toni el va fer l'Oriol i la seva "berra". Un molt bon solo d'uns dels contrabaixistes més sol·licitat. Va demostrar-nos la seva versatilitat, com el Miquel, acompanyant els joves músics de l'escola, i ho va fer també mostrant-nos la seva habilitat en aquest context Jazzístic. Després d'ell van començar a fer la roda de "quatres" amb el Miquel a la bateria. Uns quatres on hi van participar tots, permetent que el bateria es lluís a la perfecció, per donar pas a la melodia i després acabar el tema. Uns bons aplaudiments que varen deixar pas al cinquè tema de la nit. 
Aquest tema va ser iniciat, melòdicament, per guitarra i saxo, amb un ritme més aviat "funky". El primer en fer els solos va ser ara el Toni a la guitarra, fent-lo a la perfecció. Un gran solo amb marcats rifs "blueseros", on va lluir de manera magnífica. Després d'ell, el so potent del saxo tenor del Nando i les seves idees melòdiques i rítmiques alhora que harmòniques, ens varen deixar bocabadats; un solo que va estar remarcat per bateria i contrabaix mentre ell, al cap davant, anava desgranant les tan ben buscades notes. Una vegada acabat el seu solo, vam poder gaudir del magnífic solo del Miquel Ballester a la bateria, que ens va demostrar el perquè és un mestre d'aquest instrument rítmic. Després d'ells, altra cop amb la melodia del tema, per fer el parell de chorus i acabar-lo entre els aplaudiments del públic.
Després vam donar pas a la Jam Session i s'hi varen posar amb un "Blues", ara cantat per la Marina Tuset. El tema va ser el "I've got trouble" de la Christina Aguilera. Primer la veu cantant, Marina, va fer-ne la melodia amb la seva potent veu i després deixar que el Nando comencés el seu solo, magnífic amb so texà, i després que fos el Toni que també fes la seva part. Una vegada acabat, hi va tornar la Marina, fent la melodia i després els característics "breaks" del tema marcats pel bateria. 
Aplaudiments per deixar pas al següent tema, que va ser una balada, tocada un pel més "viva" de lo habitual. Un tema que la Marina broda a la perfecció amb les seves modulacions tot i després d'haver-ne fet la melodia. El Nando va començar el seu solo, també amb clares notacions "blueseres", per després seguir-lo en el seu solo el Toni, també amb el ritme ben marcat pel Miquel. Ara va ser la Marina qui es va posar a fer el seu solo a a veu, fent una mena de "scat" melòdic que va anar-se esvaint, acabant el tema i fent que se sentissin uns aplaudiments merescuts. 
Vam deixar descansar la Marina i vàrem pujar a tocar la Sílvia Juncà saxo tenor, jo mateix al saxo alt. El tema va ser un "blues" l'Straight no Chaser", del Thelonius Monk. El vam començar tots plegats i va ser la Sílvia qui va començar la roda dels solos. Un bon solo, interpretat per una jove saxofonista habitual a les Jam Sessions del darrer divendres de cada mes al Jazz Club La Vicentina. Després d'ella em va tocar a mi fer-lo, i deu ni do com em va anar. Va sonar prou modern, seguint l'estructura harmònica més o menys encabida, i fent-lo sense deixar reposar massa els silencis, que sempre n'hi ha d'haver. Va continuar el Nando fent el seu, que va resultar magnífic per tècnica i coneixement. Un llarg solo on  va mostrar la manera com s'ha de fer, de manera tranquil·la,  i fent els rifs adequats. Ara el guitarra va ser el Toni González, gran guitarrista i amic, assidu a les manifestacions d'aquest Festival, on ja hi ha vingut en dues ocasions, i que també es presenta a les Jams dels divendres. El Toni va fer un magnífic solo amb acords i melodia, tot molt ben executat. Li va seguir l'altre guitarrista, l'oficial del grup, el Toni López fent també un gran solo, a l'estil dels que ja li havíem escoltat. Després d'aquest magnífic solo, vam començar a fer la roda de "quatres", tots amb el bateria, permetent que es lluïs força. Una vegada acabats els "quatres" ens hi vàrem posar amb el "tema" per acabar-lo tots plegats.

3er dia del 3er Festival de Jam Sessions

FOTOS BY  GUSTAF SOLDEVILA

Vam convidar a diversos músics que hi havia a la plaça, i que van ser, el Xavier Aymà i la Time Meyer. Ella va cantar un tema "estàndard" el "Don't get around much anymore", tema del gran Duke Ellingtoni lletra de Bob Russell. Qui va començar la tanda de solos va ser el Nando amb el seu saxo tenor, fent-ne un de molt ben trenat. Després d'ell, la Time hi va tornar amb el tema i així el varen acabar.
El següent tema que va cantar la Time va ser el conegut "Night and Day", del Cole Porter. Va iniciar-lo ella cantant el tema tant i tant conegut, fent el "pont" de manera perfecta. S'ha de dir que va cantar força bé, és a dir, que la Time, canta força bé. Després d'ella s'hi va posar el Toni a fer algunes notes a mode de solo, acompanyat també per la Time que va fer-ne alguna a mode de solo. Trossos de melodia es van anar combinant amb trossos de solos dels guitarristes, per ja tornar-hi amb el tema, cantat, i acabar-lo després de dues repeticions del final. 
Després d'aquest tema, vam poder escoltar-ne un altre amb la Time, el conegut "Route 66". Un tema a ritme de "swing" però de marcada arrel bluesera, fin i tot rock and rolera. Ella en va fer dos chorus molt ben cantats per deixar pas al primer solo, ara sí, del Nando Picó i el seu magnífic tenor. Un solo de marcat accent bluesy amb alguns "trulls" a mode d'escales ascendents i descendents i d'altres "rifs" diversos. S'hi va tornar a posar la Time amb el tema per fer-ne un primer chor i deixar a la guitarra del Toni González que fes el seu trosset. Un solo ben aconseguit amb algunes notes a mode repetició rítmica, també melòdica i que va fer-nos gaudir d'allò més. Hi va tornar la Time Meyer amb la seva magnífica veu i s'ha de dir també, amb el seu ball, mentre canta. Finalment, varen acabar tots plegats escoltant llargs aplaudiments.
Després vam tocar el "Beautiful Day", tema iniciat pel meu saxo alt, fent la melodia d'aquest preciós tema i després començar el meu solo. Un solo que va sortir prou bé, i que va seguir la harmonia amb prou encert, tenint en compte que soc totalment "amateur". Després s'hi va ficar la Sílvia amb el seu so profund del seu tenor. Va fer-lo amb molta idea i prou recursos fent-nos gaudir a tots plegats. Va continuar el Toni González a fer el seu trosset, fent-nos una demostració d'arpegis i sons diversos, escales i demès virgueries tècniques. Després d'ell, l'incansable Oriol Roca i la seva "berra". Ell que no va parar en cap moment de tocar, la qual cosa els hi sol passar als contrabaixistes, i que va fer un solo molt ben aconseguit, melòdic i harmònic. Ja per acabar, vaig tornar a fer la melodia d'aquesta preciosa balada i després de dos finals, varem acabar rebent uns forts aplaudiments.
Vam convidar al Jesus a la bateria i vàrem fer el tema "les fulles mortes", l"'Autumn Leaves". La Sílvia va començar la tanda de solos fent-lo molt ben aconseguit i amb molt bon so. Després d'ella m'hi vaig ficar jo mateix aconseguint fer-lo també de manera digna i seguint l'harmonia i fent-ne un de un pel llarg, però ja se sap, quan va més o menys bé, no el deixaries mai. En acabar-lo, deixant-me algun compàs, s'hi va ficar el Toni a fer el seu. Com sempre, ens en va fer un de complet, "jugant" amb melodia i fent diversos acords inversemblants, d'aquells que, modificats, augmentats o disminuïts, adquireixen una altra dimensió. Aplaudiments per deixar pas al solo de l'Oriol Roca, que incansable tota la nit, encara tenia forces per fer uns magnífics solos. Ens hi vam posar amb la coneguda melodia tots els vents, i després vam acabar el tema després de fer combinacions entre la Sílvia  i jo mateix. I  així vam acabar aquest conegut tema, fent jo un final d'aquells que sembla que no s'acabi mai.
Vam convidar de nou a la Time a cantar i ens va fer el "Kansas City". També va pujar el Josep Mª a la bateria. Ella s'hi va posar amb la melodia del tema i així va deixar pas al solo del Nando, curtet ja que ho van anar combinant amb la Time. Després hi va tornar el Toni i la seva guitarra a fer el solo, un solo de marcat estil "rythm & blues", tal és el tema. Bones combinacions melòdiques van deixar pas al solo del gran Oriol Roca, demostrant-nos "lo màquina" que és. La Time s'hi va ficar de nou i ja per acabar-lo entre forts aplaudiments. 
El següent tema va ser l'"All of me", fet a ritme de "swing", i cantat de manera perfecte. La Sílvia va iniciar al tanda de solos, amb un so lleugerament "estripat" a voluntat, i molt ben aconseguit. Després d'ella hi va tornar la Time amb la melodia fent el tema de nou per deixar pas al solo del Toni que de nou ens va meravellar amb les seves idees. El Nando va continuar, també de manera incansable, fent-lo clavat amb algunes virgueries harmòniques i melòdiques, fent-nos aplaudir. Time va tornar amb el tema, que s'ha de dir que el va fer en el més pur estil "Billie Holiday". Fent diverses repeticions del final, van acabar el tema entre forts aplaudiments.
Després ens hi vam posar a fer el "Take the A train", del Duke, la Sílvia, Nando i jo mateix. Vaig ser jo qui va començar la roda de solos. Un solo que va sortir prou bé, i del qual en vaig fer alguns chorus, seguint prou bé l'harmonia i fent-lo de manera prou digna i aconseguint un bon so. Després va ser la guitarra del Toni López qui de nou ens  va fer gaudir amb  les seves idees i imaginació estilística i harmònica. Va fer un solo molt ben trenat, i com sol fer, li va afegir tota una sèrie d'acords clavats. Després d'ell, s'hi va posar la Sílvia  a fer la seva part. Un bon solo del seu tenor, ens va demostrar l'evolució d'aquesta jove saxofonista, que cada dia que passa, ho fa millor. Amb tot això ja portàvem dues hores fotent-li. Després d'ella, va ser el Toni González qui va fer-ne la seva part, també amb una gran tècnica estilística. Va continuar el Nando que amb el seu saxo tenor va mostrar de nou el seu poder, la seva tècnica i coneixement, i després del seu magnífic solo,  va deixar pas als "quarts" amb el bateria, introduint el conegut "rif" del tema. Després, hi vam tornar amb la melodia tots els tres vents, i així vàrem anar arribant al final del tema, acabant-lo tots plegats i rebent uns forts aplaudiments del, públic que no ens va abandonar en tota la nit.
El darrer tema de la nit va ser el "Cantaloupe Island" del gran Herbie Hancok que vàrem iniciar tots els vents. El Nando va ser el primer en fer el seu solo, fent-lo de manera excel·lent. Un tema de pocs acords, ideal per improvisar i que està emmarcat dins l'estil "modal", estil desenvolupat pel Miles Davis. Un solo que va aconseguir aplaudiments. Després vaig ser jo qui m'hi vaig ficar en el solo, fent unes escales que varen semblar dissonants però que encaixaven força bé en l'harmonia. El so cada vegada era millor, la qual cosa s'agraeix. Després li va tocar al Toni González fer la seva part de solo, un magnífic solo, nítid i clar, que va deixar pas al següent músic, que va resultar ser la Sílvia. Ella s'hi va ficar de valent, ja a les acaballes de la nit, llarga nit. Un solo ben aconseguit, amb suavitat i de vegades rudesa com ella sap fer, obtenint aquests diversos sons del seu tenor. Després d'ella, el Nando hi va tornar amb una roda per deixar pas a tornar al tema, on ens hi vam ficar tots els tres vents. Vam estar fent els chorus del tema un parell de vegades, per acabar-lo tots plegats. 
D'aquesta manera vam acabar el tercer i darrer dia de Festival amb una bona assistència de públic i de participació de músics a la Jam Session. 
Miquel Tuset.