Dissabte 9 de juliol i amb ganes de continuar el Festival. El dia anterior havia anat molt bé, pel que fa a l’assistència i pel que fa a la música. N’hi van haver uns quants dels habituals als concerts de Jazz que fem a la Sala Xica, a més a més dels que hi havia a la plaça que també ho varen gaudir. Aquesta gran idea municipal de fer-ho obert a tothom fa això, que gent que potser no es bellugaria per anar a escoltar Jazz, va tenir la oportunitat d’escoltar-lo sense haver de fer cap esforç, sense haver-hi d’anar. Aquest dissabte, José Manuel i el seu amic es varen encarregar de muntar tot l’equip de so i llums a l’escenari, mentre jo mateix vaig anar carregant l’equip que ens cedia l’Escola de Música Sant Vicenç, amplificadors, piano, bateria, etc.
Aquest dia teníem 2 escoles i un “crack”. Les escoles eren una de Barcelona, amb combo d’alumnes i l’altre de Sabadell, amb combo de professors. El “crack” era el gran amic, i millor músic Geni Barry.
Primer varen sortir els de l’Escola Jam Session, que venien en formació de sextet, però que al final s’hi va afegir la veu de la Marta en el darrer tema. El nom dels músics, alguns dels quals ja varen venir també l’any passat són aquests:
Kike Obradors, piano / Jaime Merchan, saxo / Eduard Escala, guitarra
Jairo Jaramillo, baix / César Tomás, vibràfon / Jordi Contreras, bateria
Amb Marta Creus, veu.
La música que ens varen oferir durant quasi tres quarts d’hora la podríem emmarcar dins l’estil de la Fusió. Temes amb un estil Jazz-Rock i ritmes Funkys varen dominar la seva molt bona actuació. Aquesta és la llista dels temes que varen tocar:
“Whatever hapen to Jazz”, Her dress hangs there”, “Sofa”, Some You Win”, Paper bag”, “Tarantella”, “Fusion” i “Secret World”. En aquest tipus de música, on els músics han de seguir les diverses variacions dels temes, es necessita una certa concentració per la seva part, ja que els canvis rítmics solen ser més remarcables i freqüents que en els temes estàndards de Jazz. Temes interpretats amb molta energia escènica i tècnica interpretativa. Cal destacar les interpretacions de tots ells, ja que, al no haver-hi el típic solo, al menys no tant com en el Jazz, tots ells, formant un bloc, varen ser els responsables en tot moment del resultat final. Temes amb molt força; ideals per una nit d’estiu a la fresca. S’ha de dir que la plaça de Sant Jordi ha resultat ser un lloc ideal per escoltar música, donades les seves reduïdes dimensions i pel fet d’estar encaixonada entre els pisos i l’església. Els dos bars que hi ha fan que l’ambient sigui sempre l’adequat, sempre amb gent, i gent que en tot moment va respectar la novetat musical que s’hi representava. Jaime Merchan va fer de mestre de cerimònies, presentant els temes i als seus companys, a més de tocar un saxo tenor amb molta força; un saxo que sonava molt potent i metàl·lic. S’ha de dir que a l’escola Jam Session donen el Grau Mitjà i Superior de Rock i Blues, títol aquest homologat per la gran bretanya, i a l’espera que ho facin aquí, a l’estat espanyol. El nivell impartit a l’escola dóna els seus fruits en concerts com aquest. César Tomás al vibràfon, (l’any passat a la guitarra) a més a més de tocar-lo, va esdevenir el músic animós que en tot moment, saltant i ballant, seguint el ritme de la música, ens feia participar encara més dels moments musicals de la banda. Fins i tot va cantar un dels temes; tema complicat, amb molts canvis rítmics i melòdics. Eduard Escala a la guitarra va estar a un gran nivell, la qual cosa vàrem poder comprovar també més tard, a la Jam Session. Kike Obradors, al piano, va resultar fonamental en tots els temes, també en algun dels solos que ell va fer. Jairo Jaramillo, al baix elèctric, va mantenir sempre una pulsió rítmica, adequada pels temes Funkys que varen interpretar. També després a la Jam Session, i amb el contrabaix, va demostrar les seves habilitats. Jordi Contreras a la bateria fa ésser fonamental en cadascun dels temes que varen interpretar, donat que l’estil de música rítmic i potent, moltes vegades a prop del Rock Simfònic, requeria una secció rítmica potent i conjuntada. Així va ser. Ja, a la recta final, Jaime va convidar a la Marta Creus a interpretar el darrer tema, que va resultar de lo més impactant. Amb un riff constant de la guitarra que permetia seguir una mena de melodia que se’t anava ficant al cap; al mateix temps la Marta, cantant, feia que el tema fos més reconegut. A moments desapareixia la secció rítmica, essent només la veu i el piano, orgue en aquest cas, fent que se suavitzes el tema. Després, amb l’Eduard a la guitarra el tema agafava trempera, conjuntament amb la resta de companys. Jaime fent un petit Riff amb el saxo i tots ells a la vegada mantenint rítmicament el tema. Tema variat i llarg que va impactar d’allò més a tots els assistents. D’aquesta magnífica manera varen acabar la seva actuació els joves músics de l’escola Jam Session. Agrair sobretot al seu director, Luís Blanco, la seva col·laboració, que ja és la segona. Varen venir l’any passat i han vingut aquest i espero que vinguin cada any que fem el Festival. Donen color, ritme i vitalitat al Festival de Jam Sessions.
Després de la gran interpretació d’aquests joves músics els hi va tocar als ja granadets professors de l’Escola Creu Alta de Sabadell a més a més de la col·laboració del gran Geni Barry al vibràfon.
El combo de la Creu Alta estava format per:
Pere Enguix "Petete", trombó / Toni González, guitarra
Carles Rambla, baix / Marc Thió, bateria
Carles Rambla, baix / Marc Thió, bateria
Un quartet de gran nivell va començar la segona part musical, i en algun dels temes hi va haver en Geni Barry. Els temes que varen tocar són aquests:
“Yesterday's”, “Pat's Blues”, “Saga of Harrisson Crabfeathers” i “What a Wonderful World”. Varen començar amb una balada originàriament, però que ells van fer una mica en clau “funky”, d’un estàndard de Jazz preciós, “Yesterdays”, del qual varen fer-ne una versió esplèndida, a partir de la versió que en va fer Joshua Redman. Mentre anàvem muntant l’equipament a l’escenari, el primer que va arribar va ser el Geni, qui sempre que actua hi va molt aviat, ja que te prou feina en muntar el seu vibràfon. També després d’haver fet proves de so, recordo que Toni Gonzalez i Geni Barry parlaven de la possibilitat de col·laborar en algun tema i varen comentar que podria ser aquest, Yesterdays i potser algun altre. Geni es va apuntar els acords que li anava dient Toni i varen establir la manera de començar-lo i acabar-lo, a més a més de la seqüència dels solos. Així doncs, varen començar aquest tema amb Geni dalt l’escenari. Un estàndard del qual en recordo una versió magistral del gran Booker Ervin. Tema i solos interpretats de manera magistral; guitarra, vibràfon, trombó, contrabaix i bateria es varen anar tornant en els seus solos. Especial situació passa quan fan els coneguts “quatres” entre els que van dempeus i qui està assegut a la banqueta de la bateria. S’ha de fer notar que la presència de Geni Barry dalt d’un escenari és sempre impactant, sobretot quan fa comentaris en veu alta sobre interpretacions pròpies o d’algun dels seus companys. És la persona i músic més desinhibit que conec, i ho és tant a baix com a dalt l’escenari. Amb la seva actitud, sovint trenca “gels” entre l’audiència i els mateixos músics, i a més, converteix una audició musical en una mena de classe magistral. El segon tema, “Pat’s Blues”, amb un swing total i magnífic, comença amb una introducció molt curta, el propi tema, per després ja començar la roda de solos iniciada pel Pere Enguix amb el seu trombó. Fer esment en el fantàstic “so” que li treia d’aquest instrument tant característic. Un solo clavat de ritme i melodia. Seguidament Toni amb la seva Gibson de caixa, la gran guitarra de Jazz, va continuar un solo nítid, i ple de delicadesa. Toni és un gran guitarrista, habitual a les millors Jams i que comparteix grup amb els seus companys, a falta del pianista, que no el vàrem poder convidar. Forma part també d’altres propostes musicals, així com també la resta dels seus companys. Ara li va tocar fer el seu solo a Geni, qui ho va fer amb una gran mestria, tècnica, harmonia i gust musical. La rapidesa com els executa, només està a l’abast dels millors del seu instrument. Després d’ell, ja varen tornar a la Coda, fer el tema i acabar. Els aplaudiments varen anar creixent cada vegada més i més, i ja es veia que la gent, aficionats o no al Jazz, gaudia d’allò més.
El tercer tema a ritme de vals, “Saga of Harrisson Crabfeathers”, aquest sense Geni Barry, el va començar Toni amb la seva Gibson. Després amb el Pere al trombó, es va fer més ric, harmònicament parlant. Varen anar tocant tots ells els seus solos a un gran nivell per anar acabant amb la melodia. El següent tema, a ritme de “reggae”, composat per G. David Weiss, George Douglas i Bob Thiele i milers de vegades interpretat pel Louis Armstrong, el gran “What a wonderful world”. Tema que amb aquest canvi de ritme guanya en riquesa tímbrica i harmònica, i ja no cal dir-ho, rítmica.
Gran tema que ens recorda sempre lo meravellós que “era” aquest món i de quina manera l’estem deixant; a part també de les interpretacions iròniques que se’n poden fer, i que, malauradament des de ja fa molts anys, hi són totalment justificades. Per molts, de meravellós, res de res. Tema interpretat per tots ells amb solos del Pere, Toni i la resta mantenint la pulsió rítmica. Aplaudiments llargs i sonors i més d’un “bravo” es varen sentir. Toni va presentar de nou als músics i va donar pas a la Jam.
Varen iniciar la Jam amb un tema estàndard de Jazz, “Straight, no Chaser”, el qual te un gran swing i és un dels habituals a les Jams. Geni va començar el tema amb el seu nítid so i ja varen començar a fer els solos la resta de companys. El va seguir Toni amb la seva Gibson, a un nivell impressionant, i amb el característic so Jazzístic. Geni va continuar fent el seu solo ple d’arpegis, a més a més de recórrer les escales més inversemblants. El personal s’anava animant cada vegada més. Un gran solo del Pere al trombó, va donar pas al solo del Carles al contrabaix. Gran solo el que ens va fer Carles. La sorpresa havia d’arribar amb la veu de Geni; ell va començar a fer el seu solo cantat, tipus “Skat”, que ens va deixar bocabadats. Pere al trombó va començar a fer els “quarts” amb el Geni. Va ser increïble aquesta combinació, veu Skat i trombó. Després s’hi va arrencar ell sol, el Pere, fent un gran solo, magnífic solo diria jo. El segon tema de la Jam va començar com si res, mentre Toni feia els acords del gran tema de Henry Mancini “The Days of wine and roses”, i primer jo i després el Joaquim Castanyer, vàrem fer la introducció. Llavors sí, em vaig posar a fer la melodia sencera. Joaquim s’hi va posar amb el seu solo, amb la seva trompeta baixa, “flugelhorn” o trompetota, com carinyosament diu Geni d’aquest instrument. Llavors m’hi vaig posar jo mateix a fer el meu solo amb el meu saxo alt, i tot i no sentir-me massa, dalt l’escenari, deu ni do com va anar. Nosaltres dos, Quim i jo, érem els dos únics músics aficionats i grans, en contra dels joves estudiants i dels també grans professionals. Després varen fer una roda del tema per continuar Toni a la guitarra, que li fa ver arrencar algun Oh al mateix Geni. Un solo esplèndid el que fa ver Toni, nítid com sempre i amb algunes modulacions molt ben trobades. A destacar de quina manera tan maca el va acabar. Després el mateix Geni amb el vibràfon, fa fer un solo de gran factura, a moments, súper ràpides varen sonar les variacions que feia amb les escales. Gran mestre el nostre estimat Geni Barry. Després d’ell s’hi va posar el Carles al contrabaix, fent-nos gaudir amb el perfecte so obtingut. Seguidament, hi vàrem tornar amb el tema, primer Joaquim la primera part per després acabar jo mateix amb la segona, repetir el final tres vegades i acabar.
El tercer tema, acompanyats del Pere al trombó va ser el “Blue Bossa”. Un tema de Keny Dorham que el Pere es va encarregar d’harmonitzar amb una altra veu. Ell va ser el primer en fer la tanda de solos, fent-ne un de fantàstic amb molt de ritme. Els sons que obté del trombó son increïbles, metàl·lics, però preciosos. Després m’hi vaig posar jo mateix, i va sonar prou bé; un solo no massa llarg, seguint prou bé l’harmonia del tema. Llavors ho va fer Geni, amb uns acords que sempre fa, quan ens vol ensenyar de quina senzilla manera es fan els solos. Ell és únic en aquestes actuacions, on tothom mira de tocar i aprendre, també. Un solo intrèpid, en la línia del mestre. Li va tocar el torn al Quim Castanyer, en un tema que domina a la perfecció, i on va gaudir tocant-lo amb molt de gust. Va deixar anar una mena de modulacions ràpides que ens varen impressionar. Llavors va ser l’Eduard (Escola Jam Session) qui s’hi va posar amb la seva guitarra, més de Rock i Blues que de Jazz, fent-lo prou maco i tocant dintre de les harmonies. Bé pel jove músic, que sense conèixer bé el tema, se’n va sortir força bé. Després va ser el Jeroni, director del combo de l’escola Jam Session, qui s’hi va posar amb el piano. Va ser tota una sorpresa veure com aquell home que, fins aleshores s’havia limitat a fer fotos per recordar gràficament l’esdeveniment, es va posar a tocar el piano. Molt bé pel Jeroni. Vàrem deixar la tanda dels solos i hi vàrem tornar amb el tema, ja per anar acabant. Agrair-li al Pere l’harmonització afegida amb el seu trombó. Seguidament vàrem convidar a Marina Tuset a cantar el “Night in Tunisia”. Els vents vàrem baixar per deixar pas a la jove cantant, i es va quedar una formació compacta que va executar aquest tema la mar de bé. El primer en començar a fer els solos va ser Geni Barry. El va fer com sempre els fa, d’una manera moderna i tocant molts acords i escales. Un gran solo. Seguidament Jeroni al teclat va fer-ne un de gran factura. Reitero l’agradable sorpresa de sentir-lo al piano. Hi va tornar Marina amb el tema, i ja varen anar acabant. Aplaudiments per a tots en especial per a la jove cantant. Val a dir que, al contrabaix s’hi havia posat el Jairo Jaramillo, qui encoratjat pel seu professor i director de combo, Jeroni, havia agafat el contrabaix com si res. El següent tema que varen fer amb la Marina va ser el “Georgia on my mid”. Pere al trombó va donar color al primer solo d’aquest tema. Després d’ell, va ser Toni a la guitarra, qui va continuar la roda. Recordo que un mateix 9 de juliol de 2009 però, i a la Cuina d’en Toni, vàrem organitzar una Jam Session des del Jazz Club La Vicentina amb el Geni Barry, Curro Gàlvez i Ramon Díaz, a la qual s’hi va afegir la Marina, el Xavi Aymà i el Toni Gonzàlez, i sense el Geni al vibràfon en aquest tema, varen interpretat també el “Georgia on my mind”. Després del magnífic solo del Toni, Marina va tornar al tema i d’aquesta manera varen anar acabant.
Després vàrem tornar a pujar els vents i vam tocar el “So What” del Miles Davis. Ho vam fer a un ritme molt més viu que en la versió original. El primer en arrencar els solos va ser el Joaquim Castanyer amb la seva trompeta baixa. Seguidament m’hi vaig posar jo mateix amb el meu alt. Un tema que només te dos acords però que convé molt saber en quin moment s’han de fer els canvis. Sembla que va sortir prou bé, considerant el concepte de músics aficionats que som. Després va ser el Pere amb el seu trombó, qui va donar-li professionalitat al solo. Toni va continuar amb la seva Gibson, fent unes variacions d’acords increïbles. Un solo clavat que va arrencar forts aplaudiments. Després Geni va fer les seves magnífiques escales. Pel darrera se sentia al Xavi Aymà a la bateria com gaudia picant els plats i mantenint el ritme amb una gran precisió. Jeroni al piano va continuar tocant i desenvolupant el seu solo, també amb gran claredat i nitidesa. Un gran solo al contrabaix del Carles i ja vàrem tornar al tema per anar-lo acabant. Ja per acabar amb el Festival vàrem tocar el “Cantaloupe Island”, tema del Herbie Hanckok. Gran entrada reforçada per la brillantor del trombó del Pere. Quim va ser el primer en arrencar els solos. Va fer-ne un de molt ben executat, fent unes repeticions amb el Flugelhorn, molt maques. Després em va tocar fer-lo a mi, i va sortir també prou bé, millor, cada vegada més; això ens passa als qui no som professionals. A mida que anem tocant, anem millorant. Sempre però, si tenim la sort de tenir com a públic a l’Emili i a d’altres amics que sempre ens donen força i moral per a continuar. L’Eduard a la guitarra va fer el seu solo. Tema aquest que deu ser un dels que més s’ha interpretat a les Jams i que tothom domina prou bé. Aquest va ser el cas de l’Eduard, qui el va executar força bé. Geni va continuar amb el seu so clar i nítid, fent-nos una classe de com tocar aquest tipus de temes. Amb ell sempre és una classe la seva intervenció, així de pedagògiques són les seves actuacions. Al darrera a la bateria sempre el Xavi Aymà, gaudint d’allò més, tot i no ser aquest estil de música el que li agrada més. Pere s’hi va posar amb el trombó, fent el seu solo, impactant per la força sonora del seu trombó. Després el Jeroni al piano i el Jairo al contrabaix, ambdós varen tocar el tema amb perfecta simbiosi, la del mestre – alumne. Un solo clar, amb una colla d’acords posats al seu lloc i mesura. Ja, per acabar, hi vàrem tornar amb el tema i el vàrem acabar de la manera brusca que s’acaba. Havíem acabat el segon dia de Festival, amb gran èxit musical i de públic. Miquel Tuset.
.jpg){kind=link}
