Hola amigues i amics del Jazz Club la Vicentina: aquest divendres varem assistir a un dels concerts més entranyables que hem fet mai. Un concert de Jazz en directe no només és escoltar i sentir la música, gaudir-la, emocionar-te amb aquesta sinó que hi ha quelcom més. És el que sempre diem; no és el mateix veure una pel·lícula que anar al teatre; no és el mateix escoltar un disc a casa teva que anar a escoltar un concert de música, la que sigui, en directe. El directe te això i que és el contacte entre músics i públic, cosa que no passa amb els enllaunats. Si a més a més, qui tens al davant és un home comunicador com el qui més, entranyable, gran persona, gran músic, un dels millors vibrafonistes i un gran "mestre", i la única persona capaç de trencar el gel entre públic i músics de la manera més natural, doncs llavors convindràs amb mi que la sintonia entre músics i públic és completa. Geni Barry fa sempre el mateix en els concerts, explicar les coses que farà, explicar alguna experiència viscuda, en definitiva ensenyar Jazz a tothom. Així va anar aquest divendres, però hi van passar moltes més coses. Geni Barry Trio van ser un quartet. Geni va venir acompanyat d'un jove bateria anomenat Carles Goberna, alumne del gran Aldo Caviglia, (qui havia tocat amb el Tete Montoliu Trio). En Carles Goberna va fer el que havia de fer, acompanyar a tres grans músics, i ho va fer a la perfecció, sempre discret. Garry Fimister, contrabaixista escocès, va mantenir sempre una pulsió rítmica perfecte. Va fer uns solos de gran factura i va fer possible que la secció rítmica anés com un rellotge. José Alberto Medina va "estrenar" el benvolgut piano, que després d'un any de vendre números, vam aconseguir comprar-lo (en primera instància semblava que l'havíem cagat), transportar-lo, ajustar-lo i afinar-lo. Gran èxit doncs el que hem aconseguit amb l'adquisició d'aquest piano, que en paraules de José Alberto Medina, "m'agraden aquests pianos que sonen a vell", ja que afinat, ho estava del tot. Ara el que farem serà anar-lo arreglant poc a poc. Un dia li canviarem els bordons, l'altre arreglarem el que s'hagi d'arreglar, una altre alinear totes les tecles, etc...José Alberto Medina, pianista canari establert a casa nostra des de fa 10 anys, parlant català molt correctament, ens va deixar meravellats de la manera com va tocar el piano. Un home d'una trentena d'anys, jove pel seu gran nivell demostrat tan al piano com tocant la melòdica. La melòdica és una mena d'harmònica que toques bufant però que incorpora un petit teclat de dues octaves, i s'usa per fer solos i tocar melodies. Ell ho va fer d'una manera impressionant. Em comentava després que a casa seva també te un saxo alt, i que el toca molt sovint. Gran músic i una persona molt afectuosa tal i com varem poder copsar posteriorment. Geni Barry.....molt difícil poder expressar en uns poques ratlles el que hom podria dir o escriure d'aquesta figura del Jazz actual, de casa nostra i de més enllà les contrades. Un músic que va viure llargues estones de música en companyia del millor músic de Jazz que, de moment, hi ha hagut a casa nostra, de Tete Montoliu. Va aprendre el que li va ensenyar, van tocar junts, van viatjar junts amb el seu mestre del Vibràfon, en Bobby Hutcherson. Ell diu que toca el vibràfon a la manera del Bobby, i que pocs ho fan així. Hi ha diverses escoles, la del Gary Burton és una altra manera de fer-lo sonar. Ell, el Geni és de l'escola de Bobby Hutcherson, l'escola més Bop. Van començar els quatre músics tocant diversos estàndards incloent-hi un tema preciós d'Henry Mancini. Una primera part que s'ens va fer molt curta!! Solos diversos dels tres grans músics i sobretot una gran connexió entre ells; a destacar però la que van tenir el Geni i el José Alberto. Quan el Geni feia la seva improvisació, i n'obtenia una estructura rítmica insòlita, José Alberto la copsava immediatament i senties com anaven tots dos a la vegada, un fent el seu solo i l'altre acompanyant-lo rítmicament. Increïble el que varem poder veure i escoltar. Sense fer cap descans (la primera vegada que ens passa) Geni va voler començar la Jam Sesion. Havia convidat a un alumne seu molt jove, jovenet jo diria, de només 15 anys, noi molt alt i seriós, anomenat Roc Fargas a qui va fer pujar a fer el primer tema. Van començar amb el Blue Bossa ells cinc, mentre que els "pitus" (saxos i trompetes) ens anàvem apropant a l'escenari. Després de demostrar les seves habilitats al vibràfon en la melodia, va encetar la seva improvisació. Ho va fer perfecte; es va passejar pels acords d'una manera correcta i ens va impressionar d'allò més. Després dels aplaudiments, ens hi vam anar incorporant la resta, fent esment però en la gran interpretació al saxo soprano que fa ver el meu mestre i amic Toni "Pato", gran músic i amic també del Geni. El soprano és dins dels saxofons el que te el so més particular. Te un so molt càlid, ideal per tocar balades i també per estripar com ho feia en Coltrane, és clar. Però amb temes com Blue Bossa, How insensitive, és particularment preciós. Va fer uns solos de gran factura interpretativa, de gran dificultat i sobretot amb molta sensibilitat. El Toni ens va acompanyar una molt bona estona havent de marxar quan el seu fillet Víctor ja no podia més d'adormit com s'estava a la cadira. Gràcies Toni per venir i acompanyar-nos en aquest nit tan genial. El Quim Castanyer i jo mateix, trompetes diverses i saxo alt respectivament, alumnes com som del Geni, hem tocat junts unes quantes vegades, sempre amb el Geni, i en diversos llocs. On va ha tocar el Geni, i si ell creu que hi podem anar, ens convida i així ha estat que hem pogut tocar al seu costat en llocs com el Luz de Gas, El Bel-luna, a la botiga que te la Victòria (companya del Geni) al barri de Gràcia, durant el Festival de Jam Sessions que varem fer aquest estiu a la Sala Xica i en la Jam d'aquest divendres. El Quim l'ha acompanyat en d'altres llocs també. O sigui que, mica a mica les coses comencen a sonar cada vegada millor, i haig de dir que aquest divendres, ens va sortir bastant bé. Jo resumiria el concepte de la Jam Session com el lloc on poden tocar músics aficionats amb els professionals i aconseguir que la gent no "foti el camp". Que jo recordi no va marxar ningú d'ençà que vam començar a tocar nosaltres. Després d'una estona de "pitus" i amb un darrer tema suau, el How Insensitive, varem convidar a cantar a la Marina. Sense haver-so preparat gaire, ja que havia tingut una audició a l'Escola de Música Sant Vicenç la mateixa tarda, va sortir a cantar. El grup es va diluir i va quedar només el José Alberto Medina. La Marina li va comentar el tema que volia fer i que va resultar ser el Angel Eyes. Varen començar el tema...silenci absolut a la Sala Xica i tothom "frapat". Un Angel Eyes lent, molt lent, amb temps per gaudir de cada nota de cada so, gaudint de la veu, gaudint del piano. Un tema que ens va deixar veure el gran nivell del José Alberto, nivell que ja li havíem vist però que encara ens va impressionar més. Gran compenetració entre ambdós, l'un professional i l`altra estudiant de cant i piano. A la Marina ja l'hem escoltat d'altres vegades, ja que quan fem una Jam Session, lloc on hi pot venir tothom qui vulgui a cantar o a tocar, ella sempre s'hi apunta. El divendres però ens va deixar emocionats, tal va ser la manera com va cantar el tema, afegint-li el punt dramàtic adequat. Grans aplaudiments per després continuar amb el My Funny Valentine. Tema estàndard, balada també i gran interpretació d'ambdós músics. Abans hem parlat de la manera de ser afectuosa del José Alberto i va ser així per la manera com aquest va acaronar a la Marina, amb els seus aplaudiments vers ella i també per la seva emoció expressada visiblement a la seva cara durant i després de la interpretació. Gràcies a tots, ens vam emocionar d'una altra manera. Encara haig de dir que, el Xavier Lumbiarres va pujar també a l'escenari a tocar la bateria en un parell de temes que vam fer. El Xavier ha tocat en algunes Jams que hem fet i ell sempre s'hi ha apuntat i va col·laborar a que aquesta sortís rodona, que és com va sortir. El Roc Fargas al vibràfon va tocar el So What, de Miles, tema de Jazz Modal i que el noi va tocar d'una manera excel·lent. El que varem veure en aquest tema realment va ser increïble, al menys jo no ho havia vist mai. Mestre i alumne tocant el mateix vibràfon, mentre el Geni li anava dient, "ara ve el pont", "ara tornem al Tema", "...canvi...molt bé molt bé Roc". Va ser increïble, va ser una demostració d'amor per la música, per la pedagogia del Jazz, una demostració de com és el personatge, de la gran talla humana del gran Geni Barrera. Va ser una nit GENIAL. Creieu que m'he deixat alguna cosa, alguna observació? Que tingueu un bon Nadal i molt bona entrada d'any, a veure si aquest 2011 s'ens arregla una mica. Una abraçada a totes i a tots i fins el 15 de gener que tindrem de nou a Susana Sheiman, Ignasi Terraza i Manel Álvarez. Miquel Tuset.
PROPER CONCERT - JAM SESSION A CÀRREC DE GENI BARRY TRIO
Benvolgudes i benvolguts aficionats al Jazz i seguidors del Jazz Club la Vicentina: Us recordo que aquest divendres hi tornem amb el Jazz a la Sala Xica. Tindrem un concert de gran nivell, ja que els tres músics que ens acompanyaran són tots tres uns vertaders "cracks", a destacar el líder del grup considerat un dels millors vibrafonistes europeus. Primer començarà el trio fent un primer set, per després del descans, encetar una Jam Session amb els músics que hi hagi a la sala, i que es preveu que sigui prou nombrosa.
Geni Barry, nascut a Barcelona, es va familiaritzar amb el Jazz de molt jove. Rodejat de Jazzmen’s i professors particulars, va aprendre diferents maneres d’harmonitzar i també el llenguatge Jazzístc, tot i que la seva educació és en gran part autodidacta. Els mestres més influents que va tenir i amb els quals va poder compartir escenaris, sessions privades i gran amistat, van ser Tete Montoliu i Bobby Hutcherson, no obstant això, ell sempre diu que constantment està aprenent dels músics que l’acompanyen donada la seva gran válua musical i personal. Geni Barry ha tocat amb la majoria dels músics de l'escena actual com són els pianistes Alain Guiu, Albert Bover, Sergi Sirvent, Joan Díaz, el mateix J.Alberto Medina i tants d'altres. Amb contrabaixistes com l'Horacio Fumero, Jordi Gaspar, Curro Galvez, Pere Loewe, etc. Amb bateries com Pau Bombardó, Aldo Caviglia, etc..Va ser el director d'una gran Jam Session que es va fer a la Nova Jazz Cava de Terrassa, en motiu de la celebració del 50é aniversari de la mateixa, on hi van participar Xavi Figuerola, Guim Garcia Balash, Xavi Ortiz, Adrià Font, i un llarg etc..Ha escrit un tractat de terminologia tècnica anomenat “MANUAL PRÀCTICO DE JAZZ” de l’editorial Mitre i també escriu articles de tècnica i opinió a la “Revista de Jazz”, “Guitarra Actual” i la ja desapareguda “Megadrums”. El vibràfon de concert que toca, se’l va construir ell mateix, donada la seva gran professionalitat en el món de la Robòtica i de l’Electrònica. Ha editat diversos discos per FreshSoundRecords i darrerament n’ha fet un amb el Daniel Cross per l’editorial RosAzul.José Alberto Medina, nascut a Las Palmas de Gran Canaria: músic i compositor que actualment viu a Barcelona. La seva música es pot definir com a elegant i plena d’energia. Dirigeix i composa els temes del J-A-M TRIO. Ha estudiat en llocs tan diversos com: l’escola YAMAHA, el Conservatori de Las Palmas de G.C. el Taller de Músics de Barcelona, a l’ESMUC. Ha fet master classes amb Joe Lovano, Steve Coleman, Dave Liebman, Eric Marienthal, Kevin Mahogany, George Colligan, Sheila Jordan, Chano Dominguez, Sambeat Perico, Javier Colina, Herwing Conrad, Dick Oatts, etc. Ha rebut classes de piano, harmonia i arrengaments per part de: Bruce Barth, Dave Kikoski, Aruan Ortiz, Albert Bover, Alvaro Is, Aaron Goldberg, Guillermo Klein, Kenny Werner, etc. .La seva experiència com a docent.....professor de piano i harmonia al Taller de Músics, Director d’Àrea de Música Moderna de Girona. Ha col·laborat amb músics com Sheila Jordan, Jerry Gonzalez, Larry Price, Dick Oatts, Big Band de Canarias, Dayna Stephens, Anton Jarl, Javier Vercher, Jorge Pardo, Ginesa Ortega ...La discografia d’aquest músic és: COLLAGE (Let us play '2002) "Satchmo" - PEÑAS OSCAR GROUP (Astronautus'2004 and The Return of Astronautus .. 2006) "Fresh Sounds" - RAMON DIAZ GROUP (Diàleg 'UMBLOKING 2005 and 2008) "Fresh Sound" - ALBERTO MEDINA JOSE J · A · M TRIO: - FIRST PORTRAIT 2004 (Fresh Sound New Talent) - 2007 IN MY MIND (New Talent Fresh Sound) - "3" 2009 (Marble Records) José Alberto Medina va enregistrar el seu darrer àlbum a New York, on hi va viure els darrers nou mesos.
Garry Fimister, contrabaixista anglosaxó que actualment viu a Barcelona. Participa regularment com a contrabaixista en diverses formacions entre les quals podem destacar les següents: El quartet Fredrik Carlquist - saxo tenor, Dave Mitchell - guitarra, Garry Fimister - contrabaix i Roberto Faenzi bateria, i en formació de trio sense el Roberto. Amb el trio de Pablo López: Guitarra. Bruce Arkin: Saxo Tenor. Garry Fimister: Contrabaix. Amb el trio de Jay Wallis veu, flugelhorn i trompeta, Dave Mitchell guitarra i Gary Fimister contrabaix. Ha enregistrat un CD per a Blau Records amb el quartet Fredrik Carlquist - saxo tenor, Dave Mitchell - guitarra, Garry Fimister – contrabaix i Joe Smith, bateria.
GRAN CONCERT AL JAMBOREE AMB L'ALBERT VILA QUINTET
Hola de nou amigues i amics: ahir el vespre vam assistir a un gran concert de Jazz a l'emblemàtic Jamboree. l'Albert Vila presentava el seu darrer treball "Tactile" editat per Fresh Sound Records. El quintet estava format pel mateix Albert Vila a la guitarra, Roger Mas al piano, Santy de la Rubia al saxo tenor, Marco Lohikari al contrabaix i Marc Ayza a la bateria; uns músics excepcionals. Haig de dir que hi vaig anar amb coneixement de causa, ja que el mateix Albert me l'havia fet arribar a casa via correu ordinari, el "Tactile". Era però una pre-edició, una mena de master, una còpia tipus demo. Després d'escoltar-la, vaig decidir fer un programa del Jazz Club de Nit dedicat als nostres músics, i en aquest li vaig ficar un parell de temes del seu "Tactile". Coses de la vida, feia dies que no l'escoltava, per això la sorpresa d'ahir va ser majúscula. Tot i saber què anava a escoltar, i haver-ho escoltat, el directe va ser definitiu!! l'Albert va començar el segon passe, el de les 11h del vespre, amb la seva guitarra acústica electrificada. Una introducció molt suau, dolça diria jo, mentre que els seus companys s'hi anaven afegint. La intensitat va anar en crescendo fent que ens despertéssim immediatament. Van enllaçar dos temes seguits abans que el mateix Albert fes la presentació dels seus companys i agraís al Jamboree haver-los programat. Els aplaudiments van començar a sorgir des del públic, i les primeres sorpreses també. En el meu cas, tot i que conec i he vist a molts músics, sempre n'hi ha algun que no l'has vist o que l'has vist en altres formacions on no va destacar prou, sempre segons el meu entendre, és clar. Aquest va ser el cas de dos dels músics que varem escoltar ahir nit. A Santy de la Rubia no l'havia vist mai tocant a les distancies curtes, i haig de dir que em va sorprendre molt gratament. Santy va demostrar una gran tècnica i gust interpretatiu, provocant aplaudiments dels presents solo darrera solo. Excel·lent el Santy i excel·lent el Marc Ayza . A aquest conegut bateria ja l'havia vist alguna vegada al Continental, formant part de la Big Band Refugees, un invent de Raynald Colom on aquest barreja Hip Hop, rappers DJ amb el Jazz, un Jazz molt més rítmic i marxós. Allà no vaig poder esbrinar de quina excepcional manera el Marc toca la bateria, però ahir sí que ho vaig poder escoltar i sobretot veure. Vaig veure a un bateria incansable, un bateria que no es va limitar a seguir el ritme estàndard de plat, charles, bombo i caixa, fent el swing habitual, sinó que quan se suposa que havia de fer això, ell, no parava de buscar sons, redobles, cops als plats, de vegades suaus i de vegades trencadors. Va anar investigant tota la nit, mai quedant-se en el mer acompanyant, ans al contrari, sempre improvisant, fins i tot quan un company seu ho feia, ell continuava amb les seves recerques sonores. Va fer un solo en el tema Bis que ens va deixar a tots frapats. Un solo interpretat d'una manera particular, única diria jo. Bravo pel Marc Ayza. No m'oblido de la resta, ni molt menys; el Marco Lohikari és un contra-baixista consumat, amb una tècnica depurada i molta pulsió i ritme. Va fer una feina excel·lent, fins i tot amb el seu solo, que va ser curt però precís. Un altre conegut, super conegut diria jo, és el Roger Mas. Ens ha acompanyat al Jazz Club la Vicentina en dos concerts, el de la Clara Luna i amb el Víctor de Diego. Ambdues vegades ens va impressionar, tot i tocar amb el seu teclat. Ahir però, tocant amb l'extraordinari piano del Jamboree, va ser excels. Quin canvi escoltar-lo tocant un teclat o un gran piano, piano de cua!! Ahir ens va tornar a demostrar que a més de les seves virtuts tècniques manega una gran imaginació, que el fa descobrir sons, melodies inversemblants, moltes de les vegades oblidant-se, voluntàriament, de la mà esquerra, i només utilitzant la dreta per construir aquestes magnífiques melodies dins dels seus solos. Extraordinari el Roger. Ja per acabar, ahir vam tenir dalt l'escenari del Jamboree a un dels millors guitarristes de Jazz de casa nostra, i fins i tot de l'estat espanyol, Albert Vila. Un dels més sensibles, tècnics i moderns, pel que fa a la seva construcció d'harmonies, acords dificultosos, gran tècnica i millor sensibilitat. Ho va demostrar amb la guitarra acústica tocant ell sol, escoltant-lo desplaçar-se al llarg del mànec, fent uns arpegis preciosos, per després, amb la seva guitarra elèctrica que sembla feta a mida, fer uns solos ràpids, precisos, segurs, moderns, uns solos jazzístics, uns solos de Jazz contemporani. Excel·lent l'Albert sobretot en les composicions; la majoria de temes interpretats són seus, seves són les melodies, harmonies i sentiments. Gran instrumentista, gran compositor, gran músic de Jazz. Un Albert Vila Quintet que tindrem el plaer, satisfacció i honor de tenir entre nosaltres el 18 de març de 2011, un divendres, dia abans de la celebració del dia del pare. Si aneu a una botiga de discos, si voleu fer un molt bon regal per aquestes festes, què sinó un disc de Jazz, què sinó aquest "Tactile" de Fresh Sound Records. Què sinó regalar discos de Jazz interpretats i composats pels nostres excel·lents músics. Ens veiem. Miquel Tuset.
ALBERT VILA QUINTET aquest divendres al Jamboree
Hola de nou amigues i amics: comunicar-vos que l'Albert Vila amb el seu quintet tocaran aquest proper divendres al Jamboree. Ja sabeu que el varem tenir en el darrer concert acompanyant a l'Albert Caire integrat en el qiuntet d'aquest darrer. Dir-vos també que la mateixa formació, Albert Vila Quintet ens acompanyarà el 18 de març de 2011 a la Sala Xica. Ara us poso la informació que es pot veure al web del Jamboree, relativa a aquest concert del divendres. A veure si ens hi trobem uns quants donant-li suport. Ens veiem. Miquel Tuset.
Components
Albert Vila guitarra elèctrica i guitarra acústica, baríton, Santi de la Rubia saxo tenor, Roger Mas piano, Marko Lohikari contrabaix, Marc Ayza bateria.
Descripció
Tot i que es va formar a Amsterdam, Albert Vila és un dels guitarristes més broklinians del nostre jazz. Va debutar el 2007 amb el disc Foreground Music (Fresh Sound New Talent), després d’haver guanyat el Premi al Millor Tema a la Dutch Jazz Competition per la peça “Gym-Jam”. Va passar també per Nova York i va formar un duet amb la cantant Clara Luna, que acaba de presentar el seu primer disc. Quant tot just està preparant les composicions del seu proper treball en formació de quintet, Vila pujarà a l’escenari del Jamboree per oferir-nos material nou. Ho farà en companyia d’una banda de luxe, formada per companys de viatge que han revolucionat l’escena del jazz a casa nostra. Sons enigmàtics i preciosistes a les mans d’un dels millors quintets que actualment pul•lulen per la Ciutat Comtal.
UN RETROBAMENT MÀGIC AL SIGLO. SUSANA SHEIMAN. IGNASI TERRAZA i MANEL ÁLVAREZ .
El dissabte passat, 20 de novembre, a la Llibreria El Siglo de Sant Cugat i promocionat pels nostres amics del Club de Jazz de Sant Cugat, varem assistir al darrer concert d'aquest meravellós trio. Us poso l'enllaç de la crònica penjada a la pàgina web del Club. Miquel Tuset.
"CAMINS" de l'Albert Caire Quintet al Jazz Club la Vicentina
Hola amigues i amics del Jazz Club la Vicentina. De nou estem aquí en aquest blog per comunicar-vos noves històries sobre el que fem i hem fet. Aquest 19 de novembre passat, vam tenir entre nosaltres el quintet Albert Caire Quintet. l'Albert que n'és el lider, va presentar-nos el seu treball discogràfic Camins. Un treball fet de dalt a baix per ell mateix. Totes les composicions són seves, i seva ha estat la feina i serà la feina d'endegar aquest nou projecte. Ha fet, i farà una sèrie d'actuacions promocionant-lo, i desitgem que li vagi força bé. Amb nosaltres, van tenir l'èxit desitjat, ja que una vegada més la Sala Xica va tenir un magnífic aspecte. Per això us donem les gràcies de tot cor. La formació d'aquest quintet va ser la següent: Albert Caire, piano; Albert Vila, guitarra; Albert Bendicho, saxo tenor; Jaume Duran, contrabaix i Juan Luís Castaño, bateria. La nit va començar amb una interpretació a piano solo amb un tema d'una considerable tendresa i molt bona interpretació. Després dels primers aplaudiments van continuar presentant el seu primer tema del CD. Després ni va haver més, i van barrejar estils tot i que el Jazz Funky va respirar durant tota la nit entre mig d'algunes balades i temes mes tranquils. Durant tota la nit, l'Albert es va encarregar d'anar presentant cadascun dels temes del seu Camins, tot i explicant alguna anècdota del perquè del títol del tema. Aquestes explicacions s'agraeixen, i sempre trenquen el possible gel entre músics i espectadors.
Així va anar passant el primer set, amb temes funky, balades, i moltes ganes per part dels músics i molt de silenci per part dels oïdors. Sempre ho dic, i és la impressió tant bona que fa el no sentir ni una mosca quant els músics interpreten la seva música. Gràcies de nou a totes i tots vosaltres pel gran respecte que demostreu sempre vers els músics i la seva música. Després d'una estona de bon Jazz, un Jazz s'ha de dir que més que comprensible i gens complicat, un Jazz que ens va entrar de manera natural, vam fer un petit descans per agafar energies, xerrar una mica, comentar algun tema, etc. Per motius diversos, no vaig estar al cas i no vaig enregistrar el primer set però sí que ho vaig fer en el segon. O sigui que la música que sentireu en entrar al blog serà la que van fer aquest quintet a la segona part i que va començar amb un altra tema a piano solo, un estàndard que segons l'Albert el podies escoltar en alguna pel·lícula de Disney seguit d'un tema força més potent i amb una gran força rítmica on varem poder sentir el primer solo de l'Albert Vila, gran guitarrista, i que ja d'entrada ens va deixar estorats. Un tema potent seguit d'altres temes del mateix compacte, passant per algun estàndard com és ara el Cantaloupe Island del Herbie Hanckok. I ja per finalitzar van acabar com havien començat, amb el tema estrella del compacte, tema ple de funky Jazz i una bona melodia. S'ha de dir que tots ells van interpretar en diversos temes solos molt ben executats, i que en particular, l'Albert Caire ens va demostrar que és un bon pianista, que l'Albert Vila és un gran guitarrista i que el tindrem amb nosaltres el 18 de març de 2011 amb el seu quintet, que l'Albert Bendicho ens va fer alguns solos molt interessants i sempre tocant-lo amb molt de punch i swing, que el Jaume Duran va tocar el seu contrabaix amb gran precisió i pulsió, fent alguns solos de gran factura, i que el Juan Luís Castaño va tocar la bateria amb molta discreció, cosa que s'agraeix en aquest instrument que pot ser fins i tot desagradable si està tocat de manera destralera. No va ser així i el Juan Luís va acaronar la bateria per satisfacció de tots. Gràcies a totes i a tots, i us esperem el divendres 17 de desembre amb el Geni Barry Trio, i una Jam Session que hi haurà després de la mitja part. Miquel Tuset.
LA "VIZZENTINA BIG BAND" s'estrena el diumenge 19 de desembre!!!
Hola amigues i amics del Jazz Club la Vicentina: aquesta és una història que va paral·lela a la del Jazz Club. La Big Band, assaja des de ja fa uns mesos a la Sala Gran cada dijous a la tarda. Tenen ja un bon repertori d'estàndards i estan preparats per mostrar-lo al públic. Des d'aquest blog, us animo a assistir a l'estrena d'aquesta "nostra" Big Band, formada per músics d'arreu. Alguns, coneguts nostres, d'altres no. Tant se val, per la música de Jazz, hem d'aconseguir omplir aquesta Sala del Teatre de la Vicentina, antiga Sala de Ball, que anys enrere es veia plena de gom a gom. Això ha passat a la història, ja ho sabem, però i si poguéssim fer uns balls de tant en tant, què us sembla? De moment però, podem anar a l'estrena d'aquesta Big Band anomenada "La Vizzentina Big Band". Us hi esperem. Més endavant, més notícies.....els noms dels músics, etc....
Recordeu, 19 de desembre a la Sala Gran del Teatre a les 19h. Miquel Tuset.
BIG BAND DEL CONSERVATORI DEL LICEU. Director convidat: Bob Pilkington (Professor del Berklee College of Music)
BIG BAND DEL CONSERVATORI DEL LICEU
Director convidat: Bob Pilkington (Professor del Berklee College of Music)
Auditori del Conservatori del Liceu
c/ Nou de la Rambla, 88 (accés c/ Estel)
Dijous 4 de novembre a les 20.00 h
Bob Pilkington va començar a tocar el trombó als 11 anys i va començar a compondre als 16. Des de llavors ha desenvolupat una intensa carrera com a intèrpret i compositor en diversos àmbits musicals però tenint el jazz com a centre principal d’atenció. Ha tocat, entre d’altres, amb Dave Holland, Julius Hemphill, Muhal Richard Abrahms, Bob Brookmeyer, Ricky Ford, Randy i Michael Brecker, Paul Horn, Jimmy Giufree, Jacki Byard, Jon Faddis, Harvie Schwartz, Sheila Jordan, George Garzone, Bob Moses, Orange Then Blue, Baird Hersey & the Year of the Ear, Tommy Campbell, Joel Gray, Fred Ho, Harold Melvin & the Bluenotes, The Four Tops. Des de 1982 dóna classes al Berklee College of Music, principalment d’escriptura i composició i d’interpretació.
Venda d’entrades: A la recepció del Conservatori del Liceu a partir de les
18:00 del mateix dia del concert i a través del Tel-entrada
Preu de l’entrada 10 €
RAYNALD COLOM AL JAZZ CLUB DE SANT CUGAT, MÉS RAYNALD QUE MAI
Aquest podria ser un resum curt i ras del que va ser una nit exquisida. He tingut la sort de veure el Raynald en diverses formacions i formats, coliderant grups amb estils diversos. Des de veure’l amb el quintet del Biel Amargant, passant pel seu quintet amb el Javier Vecher, coliderant amb el Marcelo Mercadante, dirigint la seva Refugee Big Band, escoltant-lo en el seu disc Evocación passejant-se pel flamenco i fins ara presentant-se amb un quartet liderat per ell mateix. Això sí, acompanyat d’uns excel·lents músics començant pel Jordi Farrés a la guitarra, DeeJay Foster al contrabaix i per un jove i sorprenent Joan Terol. Aquesta és la formació que aquest darrer dissabte va presentar el Club de Jazz de Sant Cugat mitjançant l’associació Promúsica i en l'emblemàtic lloc, ja habitual, de la llibreria El Siglo.
La nit va ser exquisida pel to musical que va sorgir de l’escenari. Un to gens estrident, suau moltes de les vegades i segons la Ceci, tendre. Moltes balades ens van fer gaudir d’un so nítid, a vegades, d’un so més envellutat d’altres, i sempre d’una gran expressivitat de la mà del mestre de la trompeta, Raynald Colom. Temes estàndards tocats a la manera de...En aquesta ocasió Raynald va ser més Raynald que mai, com diu la capçalera, ja que ell i només ell, va plantejar (decidir?) els temes que tocarien (tot i que sempre hi sol haver consens entre tots els músics). El primer tema va ésser tocat amb un so brillant, nítid, amb una gran força i velocitat en l’execució, demostrant-nos com aquest gran músic està millorant dia a dia, com presenta els seus solos, com son les seves frases en les improvisacions. El segon tema el va encetar fent una intro llarguíssima, amb un so totalment diferent, envellutat, tot i donant pas a la primera balada de la nit, la qual ens va deixar bocabadats. Aplaudiments sempre que acabava el seus solos i deixava pas als companys. Aquests, esperonats per la qualitat del líder, van estar a la seva alçada en cadascuna de les seves improvisacions. El Jordi Farrés, fent uns solos d’una gran tècnica i inventiva, acabant-los amb unes seqüències d’acords totalment jazzístics. El DeeJay amb el seu contrabaix, sempre acaronant-lo com ell sap fer, tocant amb una pulsió rítmica durant les improvisacions dels seus companys, i fent les seves amb una gran classe i seguretat. I pel mateix Joan Terol, jove bateria, inclòs en aquest projecte a darrera hora, al qual veies sempre mirant la partitura que tenia al costat. El David em feia aquesta reflexió de com el Joan mirava la partitura mentre d’altres bateries (alguns) no se la miren (alguns ni la tenen). En aquest cas però, i ja que el Joan es va incorporar a darrera hora, era totalment comprensible que se la mirés. Aquesta és la meva opinió i la de que ho va fer excel·lentment. Acompanyar a aquests trossos de músics no ha de ser fàcil, i a més, fer-ho tant bé com ho va fer ell, doncs tampoc no ho és. Van fer un petit descans, el qual vam aprofitat tots per estirar les cames, comentar algun dels temes i solos que havien tocat i prendre una copa a la barra del Siglo. La segona part va ser millor que la primera. Sempre sol passar així, ja que hi ha diversos motius que en son la causa, segons el meu parer. El primer és el que fa referència a la nostra orella. Aquesta ja s’ha acostumat al sons que li han anat entrant. La segona fa referència als propis músics; aquests estan més sintonitzats entre ells, més calents els instruments (de vent), més introduïts dins la seva pròpia música, en definitiva, tot sembla que soni millor. Així ho parlàvem l’Emili el David i jo mateix. Un tema de Duke Ellingotn, el In a sentimental mood que ens va fer tremolar de joia. Uns enllaços entre el final d’un tema i l’inici del següent que eren totalment imperceptibles, i que realment van ésser molt ben trobats. I així un llarg etcètera que continuaria alabant el treball que van fer aquests quatre músics que ens van acompanyar la nit d’aquest dissabte. Al final, els vam aplaudir perquè ens van agradar molt i perquè toquessin el tema bis de rigor, i aquest va ser una altra balada. Les balades però, fan referència al tema pròpiament dit i no a les improvisacions, que poden fins i tot trencar el ritme suau i cadenciós de la balada per tornar-se una mica més viu. Així va ser tota la nit i en el darrer tema també. En definitiva, una gran nit que vam viure tots els qui vam tenir la sort de ser-hi. Un no es pot perdre mai un Raynald. Has d’anar-lo a veure sempre. Miquel Tuset
CLARA LUNA, JORDI BONELL, RAI FERRER I XAVI MAURETA al CLUB DE JAZZ SANT CUGAT - Llibreria El Siglo MERCANTIC
LA HISTÒRIA A L’INREVÉS D’UN 11 DE SETEMBRE. UN HOMENATJE A NATXO ROMERO
En Xavi F. m’ha portat prop de casa sa mare, i m’ha deixat just davant d’una boca de metro. Jo, però, per necessitats fisiològiques entro a un bar i demano una canya per poder anar a pixar. Surto del wc i veig un home assegut a taula fotent-se un plat amb uns trossos de carn grossos i macos amb unes patates fregides. Pregunto al bar-man si és que jo també m’ho puc menjar i em diu que si. Miro pel mòbil què fa la família i els dic que em quedo a dinar. Em menjo un “solomillo” o tall rodó d’una vedella de Girona amb patates fregides, tot excel·lent. Un parell de canyes i tot per 14€. En quedo gratament satisfet. Feia temps que no em menjava una carn tan collonuda com aquesta.
Abans però érem al Tanatori de Collcerola. Allà hem acomiadat al Natxo Romero, saxofonista i professor del Taller en la branca musical i humorista, vitalista, persona carinyosa i molts adjectius més en la seva branca humana. A l’acte de comiat hi ha hagut la família més directa, germans, la seva parella actual i un parell de nebots, i tants i tants amics i amigues la majoria músics, també la seva primera companya sentimental, la Carme C. i d’altres que com jo el vam conèixer en algun moment de la nostra vida. En el meu cas, vaig conèixer al Natxo a finals dels anys 70, tot i que posteriorment ja no ens vam veure gaire. Quan a Barna feien el Festival de Jazz, ens havíem vist en més d’una ocasió allà prop del Palau. Ell, sempre que em tornava a veure deia el mateix, “Ei, estàs igual que sempre, no has canviat gens”. Ho deia amb el seu somriure maco, simpàtic i carinyós.
No ha estat una cerimònia estàndard, ha estat un acte d’amor, d’estimació, de tristesa per la pèrdua d’una persona estimada per tots els qui vam tenir la sort de conèixer-lo, uns durant molt de temps i d’altres durant no tant, com jo. Davant de tots una gran foto del Natxo, amb aquell somriure pla, una mica irònic i sempre humà. La cerimònia va començar amb la intervenció d’un company seu del grup “Fenicians” que ens va explicar de quina manera aniria tot l’acte. Va dir, posarem un tema del nostre disc, i després els de vosaltres que vulgueu sortir i dir quelcom d’ell, alguna anècdota viscuda, alguna història compartida amb el Natxo, doncs ho feu. Jo m’havia assegut al costat del Lluís C. que anava acompanyat de la seva parella, ambdós molt tristos i plorosos. Recordeu que en el septet del Lluís C. hi tocava el Natxo, Pep P. Joan Ch. i altres més. Passats pocs segons de començar el tema escollit, un tema de Ska Jazz molt suau i amb un ritme molt guapu, cadenciós, el Lluís comença a plorar, quasi de manera desconsolada, igual que una dona que hi havia a la fila del davant, igual que el seu company, igual que....
En acabar el tema, diverses intervencions explicant històries, alguns somriures recordant les anècdotes, per divertides, i sempre tots els aplaudiments en acabar els oradors. Un dels oradors va ser un dels membres del grup Skatalà, on també hi tocava el Natxo, i amb qui, en el seu darrer bolo, ja es va començar a trobar malament. Al final van parlar els seus dos nebots i també aplaudiments, els nois, noi i noia, tant joves, sincers i seriosos. Però abans, la Carme va sortir i ens va dir, que ja ho sabíem ja, la seva gran estimació pel Natxo, que sabia que ara ell era molt feliç amb la parella actual, i que també va recordar una època en la qual ell no s’ho va passar gaire bé; ho va deixar tot, fins i tot el saxo. Això però ho va superar al cap d’uns mesos i hi va tornar amb més embranzida encara, més vital encara, més simpàtic encara, més músic encara. La Carme també va dir que lo seu no era parlar sinó que era cantar. Ens va dir que cantaria una cançó de bressol composada per ella. Va començar a cantar-la, i encara no entenc com ho va poder fer, si considerem l’emoció que es palpava en l’ambient.
Les llàgrimes van continuar fluint i al final, un esclat d’aplaudiments emocionats. De cop i volta sona una trompeta (Pep G.) acompanyada d’un saxo tenor (Pep P.), a manera de marxa fúnebre, tot i que no tant, però quan van acabar, xiulets d’aprovació, aplaudiments, llàgrimes. De cop una companya que ens crida ben fort “Un aplaudiment pel Natxo” Tothom segueix la crida i els aplaudiments segueixen, ara tots però dempeus. Finalment sortim tots amb un gran silenci i respecte impressionants.
En sortir parlo amb el Xavi, Juan d D., saludo a la Carme , l'Eladio, Diogo.. Amb el Xavi parlem del Natxo, de com era de bon tio, i ens ensenya unes fotos de l’any 1983 als Carnestoltes de Cadis, on hi van anar amb l’Orquestra Encantada, i on hi surten disfressats. Amb el Juan parlem de la diferència que hi ha entre un acte laic com el d’avui, on a més a més dels familiars i íntims hi han anat els seus molts amics de professió, i un acte fet en una Església, on hi ha els familiars directes a les primeres files, els que no ho són tant després i també els amics i coneguts. La diferència més important però la trobes en els oradors d’un acte i l’únic orador del de l’església. Sempre explicant les mateixes històries del cel, la resurrecció i d’altres mentides.
Parlo amb el Xavi i li explico com he arribat al Tanatori de Collcerola i li demano si em pot baixar. Em diu que si, i anem a buscar el seu cotxe, que resulta ser un Altea de color vermell.
Abans però, jo havia deixat el metro a Mundet, i m’havia anat acostant caminant al Tanatori d’Horta. Més a munt hi ha una rotonda que dirigeix els cotxes en diverses direccions i una d’elles era la del Tanatori de Collcerola. Havia vist passar un bus mentre arribava caminant i no veia cap taxi. Alguns dels cotxes pujaven cap a dalt i em vaig posar a fer auto-stop. Els cotxes no em paraven, i llavors vaig començar a cridar, quan tenia els cotxes a prop, “cap el Tanatori, cap el Tanatori”. Passats uns quants minuts i a ple sol, vaig començar a desanimar-me, ja que passava de l’hora de començar l’acte de comiat. Vaig insistir una mica més i finalment, en passar una furgo 4L amb un home sol, es va aturar després de sentir-me suplicar “cap el Tanatori”. L’home va resultar ser molt parlador, i em va comentar sense embuts, després de parlar tots dos dels preus abusius dels enterraments, i del negoci que això implica i que no s’acabarà mai, em va parlar de com va gestionar l’enterrament de la seva mare. Se li va morir la mare i la va enterrar ell sol. Després va avisar a la gent, familiars i amigues i amics. Aquests però li van recriminar que no els avisés abans, però ell els va dir que com tampoc si podia fer res, doncs que els havia estalviat el mal tràngol i la gran tristesa d’un enterrament. També em va dir que ell havia deixat el seu cos per a la ciència. Jo li vaig preguntar que com es feia això i em va explicar un sèrie de detalls com p.e. que t’has de morir en un Hospital de Barcelona ciutat, que no t’han de fer l’autòpsia, etc...
Abans però, de fet la nit abans, en arribar a casa després d’una nit de Jazz, miro com sempre faig abans d’anar a dormir el correu i el facebook i llegeixo el comentari del Joan Ch. que parla del Natxo en uns termes que em fan témer el pitjor. Veig que està on-line i li demano si el Natxo s’ha mort o què ha passat. Em contesta dient-me que li va agafar un vessament cerebral. Li contesto trasbalsat que no m’ho puc creure i li deixo unes ratlles amb tot el “carinyo” pel Natxo i li explico de quina manera el vaig conèixer allà pels finals del 70 quan jo era tècnic d’un grup de rock i ell venia a fer els vents amb el seu tenor, acompanyat d’una noieta maquíssima, que era la seva novieta i que era la Carme C. Al cap d’uns moments veig que li agrada el meu comentari i em diu que va morir abans d’ahir. I jo que penso en aquell moment, quant l’acomiadaran?
Decideixo anar l’endemà als actes del parc de la Ciutadella a veure i escoltar els cantants i les músiques de tot Catalunya, amb tota la seva diversitat lingüística i de costums i me’n vaig a dormir tard i trist.
Em llevo d’hora i decideixo marxar i fer una mica d’11 de setembre, tal i com havia decidit la nit abans. A l’estació del carrilet de SantVi, truco a la Carme i em diu que avui l’acomiadem al Tanatori de Collcerola a les 13h 30m. Li comento que hi miraré d’anar i agafo el tren i metro i camino fins el parc de la Ciutadella. Allà els actes ja s’acabaven però vaig poder escoltar a l’Ester N. i a la Sílvia B, llegir uns textos i després escoltar a uns excel·lents músics tocar un tema preciós i encara després a Quico el C, el noi i el mut de F. acompanyats de Miquel G. i Miquela Ll, a Vox Pòpuli i el cor Lieder Càmera interpretant l’himne dels Segadors, tots cantant i dempeus. Miro el rellotge i em marca les 12h 45m, una mica tard. Camino fins el metro i em trobo, ves quina casualitat, a la Carme, l’Anna i la Marina, amiga, dona i filla meves respectivament, totes tres dins el cotxe de la Carme, aturades a un semàfor que és per on jo passo caminant. Em fan un truc amb el clàxon del cotxe, jo m’aturo i em giro, i molt sorprès que les vaig a veure. Parlem una mica; elles es queden per fer una mica d’11 de setembre i jo que els hi dic que me’n vaig a l’acomiadament del Natxo. Agafo el metro a l’Arc de Triomf amb la línia L1, i baixo amb la línia L3 a Mundet. Abans de baixar pregunto a unes senyores que quina és l’estació millor per anar al Tanatori de Collcerola i em diuen que Mundet, i que puc agafar un taxi girant a la dreta que és on hi ha un Hotel, que allí sempre n’hi ha. Vaig caminant cap allà i, ah quina sort, veig dos taxis i als taxistes xerrar entre ells. Jo que els hi dic que si em poden portar al Tanatori i em diuen que no, que no estan lliures!! Decideixo apropar-me una mica i vaig caminant fins el Tanatori d’Horta, i una mica més a munt veig una rotonda per on els cotxes van a diverses direccions, una d’elles, el Tanatori de Collcerola. I jo que em poso a fer auto-stop.
Miquel T.
1er dia del Festival de l'Hora del Jazz a la plaça de la Vila de Gràcia
Hola de nou: vam estar a la plaça de la vila de Gràcia el diumenge 5 de setembre a veure un parell de grups de música moderna i Jazz. Vaig arribar quan ja el Max Sunyer feia el seu parlament i despotricava, amb tota la raó, contra alguna institució la qual havia organitzat una sèrie de espectacles amb un pressupost crec que de 300.000€, on hi havia calers per pagar al món del teatre i no n'hi havia per pagar al món de la música moderna i Jazz. Solució, doncs que els músics havien de tocar de gorra!!!! Max deia que amb 30.000€ més haurien pogut pagar a 300 músics a 100€ per cap. Ho sigui que passar de 300.000€ a 330.000€ no era tanta la diferència, i tothom hauria estat content. Així estem!!! Com no ho arreglin des de dalt, aviat només podrem anar al teatre, ja que els músics hauran desaparegut!!. Bé, anem cap a la música que van fer els músics aquest diumenge. La primera formació liderada per la Elisabet Raspall al piano i composicions em va deixar una satisfacció immensa. En aquesta formació hi havia la Ana Rossi, a la veu i el ball, Tom Warburton al contrabaix i Mariano Steinberg a la bateria. Em va sorprendre molt, i molt gratament l'Ana. Aquesta dona és una jove argentina amb una veu dolça com la que més i sobretot, super entonada com la que més. Això que dic ho dic perquè ho vaig sentir així. El grup va tocar uns quants temes, alguns de la Elisabet i d'altres crec que del món musical brasiler. Aquests i els primers van estar cantats per l'Ana amb total compenetració amb la pianista. Complicitat que porta a un resultat final totalment satisfactori per qui ho escolta. L'Ana va cantar uns temes brasilers, bossanoves i demés, els quals jo no havia sentit mai; és a dir, no va cantar aquells temes estàndards tan coneguts per tothom, Garota d'Ipanema, etc..en va cantar uns de molts difícils, pels canvis de registre i per les pròpies melodies. En vaig quedar molt satisfet per això i per les composicions de la Elisabet, que per a mi van ser molt "boniques", melancòliques sí, però amb molta música al darrera la qual sonava a Jazz per tots els costats. Els acompanyants van lluir també al mateix nivell. Mariano és un gran bateria, conegut per tothom, i que tan el pots veure acompanyant a aquestes dues dones de la mateixa manera que ho va fer, i que jo ho vaig veure, acompanyant amb el trio del José Alberto Medina al gran saxofonista Dick Oats al Jamboree. Mariano i Ana van tocar un tema brasiler ells dos sols, l'Ana cantant (i ballant descalça com anava) i Mariano amb la pandereta. Tom va acompanyar amb la solvència contrastada que ell te, fent algun solo de tant en tant, i acabant d'omplir l'escenari on només quatre músics ens van meravellar a la majoria dels qui estàvem patint el sol, quan sortia, i gaudint dels núvols quan tapaven el sol. Jo estava acompanyat per dos amics, i en vaig veure algun altre, així com també a algun músic de l'escena musical nostra.
La segona part va començar després de la substitució lògica dels músics i l'adequació dels espais, ja que els següents eren un octet. El canvi entre un grup i l'altre va ser important: les músiques utilitzades per fer l'espectacle van ser diferents tot i que l'execució instrumental va ser brillant, potser per l'implacable sol o per haver sortit després, quan ja estàvem tots una mica tips de sol, el cas és que la intensitat emocional va anar baixant. Un octet que sonava bé, però que segur que en un altre espai i ambient hauria sonat millor.
El grup estava format per:
Max Paczy, veu
Noè Escolà, saxo alt, baríton i flauta
Sergi Felipe, saxo tenor
Albert Pérez, trompeta
Tom Johnson, trombó
Oscar Machancoses, piano, arranjaments i direcció
Jordi Mestres, contrabaix
Dani Tejedor, bateria
A destacar l'actuació del cantant-showman Max, i la dels vents Noè, Sergi Felipe i Tom Johnson, a més a més de la secció rítmica, sempre amb la contundència adequada. Vam marxar tips de sol i amb molta gana cap a dinar passades les dues de la tarda, després d'haver passat un molt bon matí musical en un lloc magnífic i seguint el Festival de l'Hora del Jazz, Memorial Tete Montoliu. Mireu el calendari i aneu-hi, segur que ho gaudireu!!. Miquel Tuset.
La segona part va començar després de la substitució lògica dels músics i l'adequació dels espais, ja que els següents eren un octet. El canvi entre un grup i l'altre va ser important: les músiques utilitzades per fer l'espectacle van ser diferents tot i que l'execució instrumental va ser brillant, potser per l'implacable sol o per haver sortit després, quan ja estàvem tots una mica tips de sol, el cas és que la intensitat emocional va anar baixant. Un octet que sonava bé, però que segur que en un altre espai i ambient hauria sonat millor.
El grup estava format per:
Max Paczy, veu
Noè Escolà, saxo alt, baríton i flauta
Sergi Felipe, saxo tenor
Albert Pérez, trompeta
Tom Johnson, trombó
Oscar Machancoses, piano, arranjaments i direcció
Jordi Mestres, contrabaix
Dani Tejedor, bateria
A destacar l'actuació del cantant-showman Max, i la dels vents Noè, Sergi Felipe i Tom Johnson, a més a més de la secció rítmica, sempre amb la contundència adequada. Vam marxar tips de sol i amb molta gana cap a dinar passades les dues de la tarda, després d'haver passat un molt bon matí musical en un lloc magnífic i seguint el Festival de l'Hora del Jazz, Memorial Tete Montoliu. Mireu el calendari i aneu-hi, segur que ho gaudireu!!. Miquel Tuset.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
.jpg){kind=link}
