La B.A.B. de l'Alfons Carrascosa al JAMBOREE amb el Dick Oatts

Tot i que va ser el cap de setmana passat, encara recordo la bona estona que em va fer passar el dissabte la Big Band Acústica, la B.A.B. dirigida per l'Alfons Carrascosa. Aquesta orquestra estable del Jamboree, toca de manera habitual des de ja fa tres anys els darrers dijous de cada mes. Però no dius que hi vas anar el dissabte? Bé, el motiu de fer-ho el divendres i el dissabte va ser la presència del saxofonista nord-americà Dick Oatts. Segons paraules de l'Alfons, un dels millors saxos alts de l'escena mundial. Us ho recomano fermament; aneu a veure'ls: els motius són diversos tot ique es poden resumir en poquets; la indiscutible qualitat dels músics, els temes que interpreten en base als arranjaments que en fa l'Alfons Carrascosa i finalment el lloc on toquen, el Jamboree, 50 anys d'història en aquelles parets. Allà hi han tocat tants i tants bons músics nacionals i internacionals, que quan hi entres, ja sens alguna nota perduda de les que van deixar anar el Tete, el Lou Bennet, i tants i tants..... L'altre dia, el dissabte, al passe de les 23h, vaig arribar-hi una mica tard, i ja era ple de gom a gom. Vaig poder albirar un foradet a primera fila i cap allà hi vaig anar, al davant de la primera filera dels 5 saxofonistes. Vaig seure al costat d'un jove estudiant de l'Esmuc que ja xerrava pels descusits amb la seva parella. Només començar a sortir els músics el jove músic ja els va començar a saludar. Al meu davant i d'esquerra a dreta el Xavi Figuerola amb el saxo tenor i clarinet, el Pablo Arias amb el saxo alt i flauta, el Dick Oatts amb els saxos alt i soprà i flauta, el Víctor de Diego amb el saxo tenor i flauta i el Joan Chamorro amb el seu saxo baríton. Pels qui coneixeu quelcom del què es cou a casa nostra si cuinem amb Jazz, doncs no us haig de dir res que no sapigueu; per la resta de mortals, heu de saber que aquesta filera de saxos és una de les millors, ei, sense oblidar el Guim Garcia, el Martí Serra i tants i tants....La filera del darrera és la composta pels trombons del Víctor Correa, l'Aram Montagut el del Tom Johnson i el trombó baix del Sergi Vergés. Darrera d'ells els trompetistes amb el Jaume Peña, Mattew Simon, Julian Sánchez i el Juan de Diego que també toca el Fliscorn. Darrera d'ells la secció rítmica formada en aquesta ocasió pel Rai Ferrer al baix elèctric i contrabaix, el Ramón Ángel Rey a la bateria i al piano hi havia el substitut del Joan Díaz, i que ara mateix no us puc dir els seu nom. l'Alfons fa sempre les presentacions dels músics i dels temes, i ho fa, jo diria que com ningú. Les seves maneres són tan originals com agosarades. De manera plana us diré que l'Alfons "te un morro que se'l trepitja" (espero i desitjo que no se m'emprenyi i que s'ho prengui amb el seu característic bon rotllo). La majoria dels temes que van tocar aquella nit, i suposo que també la del divendres, estan inclosos en el seu primer CD. Els arranjaments que fa l'Alfons són d'una dificultat extraordinària i d'una gran bellesa tímbrica. Va fer-ne un sobre la base de "Cherokee" que es va centrar amb la línia de saxos. Aquests van interpretar l'un darrera l'altre tot un seguit de variacions sobre el tema que ens va deixar bocabadats. Tocaven els rifs primer un, després l'altre i així fins arribar al Joan. Després tocaven el rif però més reduït i de la mateixa manera. Després cadascun amb els seus solos i ja per acabar aquest magnífic treball, tots a la vegada fent cadascun el seu solo!!! Impressionant, per dir-ho en una paraula. El Dick va brillar per damunt dels seus companys amb una certa claredat. El seu Selmer Mark 6 dels anys 50 sonava com si el toqués el Cannonball o el Phil Woods. Van tocar diversos temes més, entre els quals "Nens" i un altre dedicat a un periodista de basket (l'Alfons n'és un gran seguidor) que va començar d'una manera irònica, de vegades dissonant però noi, quan es va acabar aquesta intro, el tema va agafar una força rítmica (Ramón Angel i Rai Ferrer) impressionant. El Víctor Correa es va encarregar de fer els solos dels Trombons, mentre que va ser el Julián Sánchez qui va fer els de les trompetes, si exceptuem el tema del bis, en el qual va ser el Juan de Diego l'encarregat de fer-ho amb el seu fliscorn. Tots els saxofonistes van fer els seus solos en diferents temes i moments de la nit, i tots a un nivell altíssim. Segurament em deixo moltes coses però això que us he posat és el que recordo ara mateix, avui dimecres 17 de març. Recordeu...Els darrers dijous de cada mes hem d'anar al Jamboree a veure la B.A.B. de l'Alfons Carrascosa. Miquel Tuset.

http://www.masimas.net/4_0/DETALL/default.cfm/ID/3887/dia/13/mes/3/anio/2010/SALA/1/T/dick-oatts-meets-b-b-%28the-music-of-alfons-carrascosa%29-.htm

http://www.youtube.com/watch?v=QYyZUyJOugQ

29 FESTIVAL DE JAZZ DE TERRASSA

Després d’un any de celebració del 50 aniversari de la constitució del Club i a punt d’entrar a la trentena, el Festival Jazz Terrassa arriba un any més per presentar artistes nacionals i internacionals insígnia del gènere. La descoberta de nous valors i figures emergents és també constant d’un certamen que es caracteritza per mostrar la pluralitat jazzística existent i per apropar-la a un públic divers. Una aposta que no és pas nova, ans al contrari, aquest ha estat sempre el repte.

L’edició 2010 torna a ser marca de la casa: artistes de primer nivell mundial es donaran cita, en ocasions per presentar en exclusiva els seus darrers projectes i, en d’altres, per debutar a Catalunya. Aquest és el cas del pianista sud-africà Abdullah Ibrahim, qui s’estrena amb el projecte Eyaka: un ensemble d’alt voltatge on militen sis destacats solistes. El mític Quartet West enguany fa 23 anys que porten el llenguatge del bop als principals escenaris: Charlie Haden, Ernie Watts, Alan Broadbent i Rodney Green ho celebraran amb un concert que suposa el seu debut al Festival. La “tribu del jazz” capitanejada per Bobby Watson i amb un elenc de màsters com Curtis Lundy i Ray Mantilla -tres artistes que ens visiten per primera vegada-, Jack Walrath i Xavier Davis serà producció exclusiva al Teatre Principal de Sabadell, que es consolida com escenari del Festival. Els bluesmen Coco Montoya i Larry Garner també debuten, com ho fan les cantants i instrumentistes Dena DeRose i Sheila Cooper o el trompetista de Nova Orleans Wendell Brunious.

No ens hem oblidat però d’alguns artistes que ens han acompanyat en aquest camí. Vells amics del festival tornen amb idees renovades i ens fa especial il·lusió que ho facin. Un jazzman en majúscules mostrarà el seu art a piano solo. Hank Jones es presentà amb el seu trio, Johnny Griffin i Eddie Davis al Festival l’any 1983 i, fins la seva darrera visita l’any 2000 amb el projecte Be Bop Legends, el de Michigan ens ha acompanyat en sis ocasions sempre superbes. I els que retornen després de 23 anys d’absència són la banda Quest. Dave Liebman, Richie Beirach, Ron McClure i Billy Hart obriran aquest any el programa de concerts amb el seu jazz contemporani. El Jazzterrasman 2010 és per a Roy Hargrove, qui rebrà el guardó per la seva contribució al Jazz i vinculació amb la ciutat, coincidint amb seva setena visita. L’acte clausurarà el Festival i suposa la presentació a Terrassa del quintet del trompetista texà.

DeDiego Brothers, Raül Reverter Trop’s in Jazz, Lone Rhino Club, Ivó Oller Quintet, Filthy Habits Ensemble Plays Zappa, Coco Montoya, Five in Orbit i Giulia Valle presenten nou treball discogràfic i el Festival en serà testimoni. Com també en serà del potencial orquestral del jazz català. L’espai JazzJove Non Stop marca el pols del que es cou a les escoles i enguany es dedica a les big bands; La Locomotora Negra comparteix escenari amb Big Mama; la Big Band Jazz Terrassa dedica el seu concert a la música del compositor Ed Neumeister, alhora que obre un nou escenari pel Festival a Sant Feliu de Llobregat, i l’Original Jazz Orquestra del Taller de Músics visita Django Reinhardt, coincidint amb el centenari del seu naixement. Una onomàstica que també es viurà en el concert manouche que presenta a trio Biel Ballester amb el violinista Costel Nitescu, així com en el cicle de conferències “Jazzcent” al qual s’afegeix una altra figura del swing: Artie Shaw. Els 50 anys sense Billie Holliday els recordarem a l’exposició del Tha i celebrarem el 30 aniversari de La Vella Dixieland.
http://www.jazzterrassa.org/

NUESTRO PRIMER VIDEO PROMOCIONAL DE JAZZ CLUB DE NIT



¡¡Muchas gracias a nuestros compañeros de m314cg@gmail.com!!

de DIEGO BROTHERS AL JAZZ CLUB DE SANT CUGAT

Hola de nou aficionades i aficionats al Jazz. Ahir vam estar a Sant Cugat a veure els germans de Diego, els De Diego Brothers. S'ha de dir que la llibreria El Siglo va veure's plena de gom a gom de personal, tot i el futbol, o gràcies a haver acabat aquest a l'hora justa. De Diego Brothers són una formació compacta on, darrera dels dos líders, n'hi ha tres més al mateix nivell. El grup està totalment conjuntat i acoblat i després de quasi 5 anys de tocar junts, va com una màquina perfecta. Normalment és la Rosa qui presenta als músics del Club de Jazz Sant Cugat, però quan ella no hi és, doncs un parell de dies em va tocar fer-ho a mi, i ahir, que no va poder venir a l'hora justa, ho va fer el Juan de Diego, home simpàtic, que sempre et deixa amb un bon regust després de les seves intervencions, que fa en un bon català, tot i ésser basc, i que en elles hi sol haver la ironia adequada. El Juan va presentar als seus companys....Caspar St. Charles a la bateria, Pere Loewe al contrabaix, Elisabet Raspall al piano....(el Clavinova del mateix Club), Víctor de Diego al saxo tenor i ell mateix Juan de Diego a la trompeta. Van començar amb un tema de la Elisabet anomenat "Carota" que presenten en el seu darrer treball discogràfic "Odola Sangre". Un bon tema per introduir-nos a la nit de funky jazz, groove, hard bop amb el swing adequat que ens van oferir. El Víctor i el Juan solen començar els temes tocant tots dos junts la melodia d'aquest per després començar cadascun dels músics les seves improvisacions. Quan hi ha vents dalt l'escenari, els que primer comencen els solos son aquests, per després fer-ho el piano, contrabaix i bateria; més o menys és com ho fan i ho solen fer en aquest ordre, tot i que hi ha les diferents variants. El segon tema va ser "La luciérnaga" del Víctor, tema que podeu escoltar en el seu primer treball discogràfic "De Diego Brothers zuzenean" que vol dir De Diego Brothers en directe, i que van enregistrar el 22 de setembre de 2005 a Bilbao, a la Bilbaina Jazz Club. Un tema trepidant, amb regust als anys 60's, època daurada del Jazz per molts de nosaltres, on músics com Horace Silver, Lee Morgan, i molts altres van assentar les bases del funky Jazz groove que els De Diego Brothers accepten com a influències més directes. En aquest tema el Víctor ens va deixar bocabadats, amb un solo que em va recordar a Booker Ervin i a Hank Mobley bàsicament, i que ell va interpretar a un nivell altíssim. El Víctor és un dels grans saxofonistes d'aquí i un dels que més domina aquest estil de Jazz. L'Elisabet es va incorporar després a fer el seu solo, que per la seva pulsació, ritme i harmonies em va recordar a l'Horace, i a....El tema va anar acabant tocant els dos Brothers a la vegada i fent una melodia que, per la seva dificultat, semblava més un solo que la pròpia melodia. El tercer tema va ser "Bi aizta" o sigui "Dues germanes", del Juan, tema també del seu segon treball i que segueix la tònica dels anteriors, és a dir funky jazz on tots els músics ens reiteren el seu nivell. Els solos del Juan estan plens de referències als Hard Boppers dels 60's passats pel seu sedàs. El Lee Morgan n'és la seva més gran influència. Toca la trompeta amb lirisme, claredat i molta finor. No és gens estrident, tot i que quan vol la fa estripar. Els solos són melòdics a l'estil de Clifford, Hubbard i Morgan. La Elisabet toca el piano amb molta "finor", amb la pulsió rítmica que acompanya sempre els temes del grup. Van acabar la primera part amb un tema també del Juan, "El sueño de Beatrice". Aquest tema, així com tots els altres els va introduir el Juan, amb la seva característica gràcia i on explica que la Beatrice (amiga italiana dels dos germans...) va somiar que hi havia un lloc on es podia tocar en directe, que els músics hi podien tocar, que no hi havia problemes amb les "normes". Però aquest somni es va esvair en venir un dia la policia local o no, a tancar el local perquè li faltava una aixeta al lavabo...El tema comença amb els dos germans tocant uns sons dissonants; sons enrabiats, sons estripats per la desgràcia i pena de no poder tocar. Després però, la música torna al seu lloc, i el tema es desenvolupa dintre dels paràmetres "normals", amb ritmes inclosos. De fet, comentàvem ahir amb els amics de Rubí, l'Emili i companyia, que quan sents la música dels De Diego Brothers et venen ganes de ballar; està plena de ritme, d'un ritme que t'enganxa. Això es veu també dalt l'escenari on, el moviment dels músics et fa veure tot això. El Juan segur que és ballador així com la Elisabet i el Caspar, tot i que el Víctor i el Pere doncs no ho semblen tant. La segona part va començar amb un tema del Juan i també del seu segon treball discogràfic. El "San Blas Blues", un blues dedicat a San Blas? Van continuar amb un tema del Víctor "Pantxi" també del seu darrer treball. En aquesta segona part, les influències del Lee Morgan i de l'Horace Silver es van fer més i més evidents. La veritat és que dona gust poder sentir un bon Jazz, interpretat a un gran nivell i que a més et recorda als grans mestres. Això va passar en aquest tercer tema del Lee Morgan "Boy, what a night", que segur que el Lee devia composar després d'una nit increïble en tots els sentits. Aquest tema està inclòs en el treball que va fer el Lee Morgan, potser un dels més sòlids i significatius de la seva carrera, el "The sidewinder" i que va enregistrar quan tenia només 25 anys. De Diego Brothers incorpora en el seu primer treball un tema del Lee, i que és el que li dona el títol, "The sidewinder". El ritme sincopat del piano i després dels dos vents ens situa en l'ona del Lee. Deixem de parlar del "sidewinder" ja que ahir ens van tocar el "Boy what a night". Una melodia que quan l'escoltes ja no la pots oblidar, se't fica al cap i la cantes mentre els músics la toquen. El tema és reiteratiu, amb un ritme soul-jazz barrejat amb espurnes de latin-jazz. Tema ideal per tocar junts els germans de Diego, de la mateixa manera que ho van fer Lee Morgan i Joe Henderson en el treball original. Després va continuar "Un gorrontxo en el raval" del mateix Juan, i que ell es va encarregar de presentar. Un gorrontxo? algú sap què carall és? Doncs per saber-ho has d'anar a veure els de Diego Brothers. Tema inclòs també en el seu darrer treball discogràfic. També d'aquest treball, van acabar aquesta segona part amb el "Blues for Jone" del mateix Juan. Tothom en volia més i més ens en van donar. Un bis dedicat al Lee Morgan i el seu tema "Eclypso" del seu treball discogràfic "The Rumproller". Una bossanova atípica que els dos germans i la resta de companys van acabar brodant, acabant una nit plena de ritme i és clar, de Jazz. El proper concert que faran al Club de Jazz Sant Cugar serà el 27 de març i amb el grup SHARK amb Tom Johnson al capdavant. Miquel Tuset.

GRAN NIT DE SWING A LA SALA XICA AMB ELS SWING SET





Les fotos de l'slide com sempre son del Xavier Borrull.

Ahir vam gaudir d’allò més a
la Sala Xica. Una Sala Xica que per primera vegada va quedar "xica" donada la generositat d’audiència que vam tenir. Jo no havia vist mai aquella sala tan plena, si exceptuem els anys que va ser la discoteca "Totem", que llavors sí que l’havia vist plena i potser encara més plena que ahir, des de la meva perspectiva de DJ. El divendres 22 de gener el recordarem com la nit que el Swing ens va fer tremolar . Tot va anar molt i molt bé, tot i que hi va haver algun problema del qual en faré esment. La música que ens van oferir els Swing Set va ser de molta qualitat interpretativa. Els temes anaven brollant l’un darrera l’altre de manera quasi espontània, amb senzillesa i molt i molt de ritme. Tot i el ritme, i que la sala estava preparada per ballar, a la gent li va costar més del que jo m’esperava. Varem ballar pocs, però ho vam gaudir molt; tal i com fèiem en les Festes Majors d’abans. Ahir però, tothom es va quedar clavat a la cadira, escoltant, quasi de manera incrèdula alguns, i entenedora uns altres. La música de Jazz, i el Swing en particular van meravellar el personal. El septet estava format per Olivier Rocque, bateria, Pep Rius, contrabaix, Octavi Bañuls, piano, Àngel Molas, saxo baríton i clarinet, Sergio Fructuoso, saxo alt, Miquel Donat, trompeta i Víctor González, trombó i veu. La presentació dels temes la va fer l'Àngel Molas, molt simpàtic i ocorrent, el qual també va anar presentant la resta de companys. El moment més àlgid va ser, quina casualitat, quan van començar a cantar el I just a Gigolo del Louis Prima. En aquest moment, els que no havien ballat van veure la seva oportunitat, i s’hi van llançar. Tot i això, a la mitja part vam comentar l’assumpte de la rifa per aconseguir un piano per a la Vicentina, i hem de dir que alguns dels que allí hi havia van col·laborar comprant-nos alguna butlleta. A tots, els uns i els altres, músics i públic, gràcies per acompanyar-nos en aquest primer concert de Festa Major organitzat pel Jazz Club la Vicentina. Demanem disculpes a la gent que va veure amb sorpresa que, tot i pagant, li va costar trobar lloc per seure. Hem de dir que, a partir d’una primera reserva feta per email, vam veure que fora bo plantejar aquesta possibilitat a tothom. El problema és que no tothom se’n va assabentar, només ho van fer els amics que venen habitualment i han vingut a concerts anteriors i dels quals en tenim el seu mail. No tornarà a passar i ho mirarem de comunicar a tothom de manera que tothom ho sàpiga. Moltes gràcies de nou a tothom i fins el proper concert de Jazz, que serà a càrrec del gran saxofonista Toni Solà i el seu quartet el divendres 19 de febrer. Miquel Tuset.

CELEBRACIONS AL JAMBOREE

El Jamboree està vivint un mes de gener de celebracions del seu 50é aniversari que segurament durarà tot l'any. La programació prevista per aquests dos mesos és d'una qualitat extraordinària. Vam assistir el darrer dimecres 20 a la NIT FRESH SOUND ALL STARS. Els representants del Jamboree van voler fer partícips de la celebració el segell Fresh Sound, parit, creat i dirigit pel Jordi Pujol, un entusiasta admirador i gran coneixedor del Jazz de casa nostra i també de la resta del món. Una persona erudita en aquesta matèria, vaja. Aquest segell crec que ja va pels 26 anys d’existència, durant els quals, ha passat de ser una petita discogràfica "local" a convertir-se en tot un referent mundial de la música de Jazz. Doncs després d’agrair-li al Jordi tot el que ha fet i està fent, parlarem del concert del dimecres. D’alt l’escenari van començar a sortir els músics: Joan Monné al piano, Massa Kamaguchi al contrabaix, David Xirgu a la bateria, en Gorka Benítez al saxo tenor, un sorprenent Benet Palet a la trompeta, i després d'un parell de temes va sortir la Carme Canela a cantar com ella sap. Van tocar temes factura i collita pròpia del Gorka, on tots els músics van gaudir de la llibertat interpretativa que oferia el propi autor i també intèrpret; un tema del Joan Monné cantat per la Carme Canela de manera exquisida, i més temes del Gorka. Jo diria que no vam sentir cap estàndard.... El Jazz era lliure (sempre ho és) i si ho traduïm era free, no com l'Ornette ho va interpretar, era free en el context i en l’ambient de bon rotllo comunicatiu entre els músics i el personal que érem allà. La Carme em va tornar a impressionar, com sempre que l’escolto, ja que te una de les veus més boniques, maques, més ben modulades i afinades de l’escena musical del país. Cantar els temes del Gorka va tenir molt de mèrit, donada la dificultat harmònica d’aquests. La Carme ens va deixar sense respiració, ja que quan ella cantava, pràcticament ni respiràvem per no fer soroll. Els solos del Gorka són d’una dificultat extraordinària, donada la seva velocitat d’execució. Jo en alguns casos vaig recordar al Sonny Rollins, però ràpidament veies que no, que allí el davant hi havia el Gorka. El bon rotllo hi era, i hi va ésser tota l’estona. Aquest bon rotllo es va fer evident cada vegada que el Benet agafava la trompeta i li extreia alguna nota; els solos fluïen lliurement, amb plena i total improvisació, com si fos la primera vegada que tocaven junts aquell tema. El so nítid del Benet és sorprenent, el fraseig ràpid i clar, els aguts i molts aguts fluïen amb una facilitat increïble. Ell toca com sinó li costés massa. El Benet ha tornat, visca el Benet. El Joan Monné és al piano lo que el Benet a la trompeta. Elegància, senzillesa, claredat d’idees, execució polsant, nitidesa percusiva, etc...El Joan ens va captivar tota l’estona. Aquest músic de Molins de Rei el mirarem de portar a Sant Vicenç quan puguem. La resta de secció rítmica va estar a l’alçada dels demés. El Massa ja l’havíem vist el dia de Llibert i del Perico, i ja hi vam deixar constància del seu nivell interpretatiu al contrabaix. El concert del dimecres 20 de gener va fer-ho igualment a la perfecció. Una afinació excel·lent en tot moment i un sentit rítmic impressionant. Ja per acabar (no sé el perquè, però sempre acabem de fer les cròniques amb els bateries, perquè serà?) el David Xirgu a la bateria tot i la seva permanent discreció, allò com sinó hi fos, va estar constantment desgranant una sèrie de pulsacions, ritmes i redobles, seguint el to lliure de les peces del Gorka, tocant al seu aire, amb plena llibertat, amb la qual cosa se’l veia prou content i agraït durant tota l’estona; i també se’l va veure molt relaxat. Ens va deixar anar algun solo amb redobles fins, d’una gran dificultat i tècnica interpretativa. Després del concert vaig parlar amb el Joan, a qui el Gorka havia presentat com a Pep Guardiola, i em va dir literalment que només havien assajat un dia!! Què voleu que us digui. Hi vaig anar amb el David Carreras, amic de la colla del Club de Jazz de Sant Cugat, i gran especialista en la matèria; en David és un "coco" del Jazz, ho coneix tot, coneix a tothom, entén el que és difícil d’entendre, reconeix els temes només començar-los a sentir, i un llarg etcètera. És un bon referent tenir-lo al costat en un concert de Jazz, ja que sempre et donarà una informació molt acurada i plena de seny. En definitiva, una nit de ALL STARS de la FRESH SOUND. Gràcies a tots els que fan possibles aquestes nits, que, com diu la Susana Sheiman, són irrepetibles. Miquel Tuset.

Jazz Club de Nit a Radio Sant Vicenç 90.2 FM


Todos los jueves de 22 a 23 h, y los sábados a la misma hora en diferido: Jazz Club de Nit en Radio Sant Vicenç. Un programa de radio para todos los públicos dedicado a la música de jazz y de blues, presentado por Miquel Tuset, Sergio Rabassa y Joaquin Rabassa. También podéis seguirlo a través de internet en Ràdio Sant Vicenç ON LINE.

María Lorea Trio en el Centre Catòlic de St. Vicenç dels Horts

El sentido común es el menos común de los sentidos (Fernando Savater).

A la hora del concierto, el sentido común, el Barça y la lluvia aconsejaban quedarse en casa calentitos viendo el partido por televisión o contemplando como la lluvia caía a través de los cristales ( ...january in the rain ).

Lo cierto es que las posibilidades de que un concierto de jazz creara ilusión en una noche como la de ayer eran escasas, pero el Trío liderado por Maria Lorea lo consiguió.

No voy a descubrir a estas alturas a María Lorea, una profesional de pies a cabeza, además de profesora de canto; ni muchos menos a Pere Arguimbau, profesor de guitara en el Taller de Músics de Barcelona; ni por supuesto a Dani Molina que, además de ser unos de los integrantes de la Banda Municipal de Barcelona, lidera, desde hace unos cuantos años, junto con Pere Arguimbau, Ramiro Rosa y Joan Solá, la formación Dani Molina Quartet, que puede que en unos meses los podamos ver i oír en nuestro Jazz Club La Vicentina.

El espacio ideal, la puesta en escena muy cuidada; la organización controlándolo todo con discreción; la entrada cara, eso sí, a pesar de que a los menores de 25 años les hacían un precio especial; el público hizo su papel, aplaudiendo todo lo que había que aplaudir; en definitiva, un gran concierto que debemos agradecer, no precisamente por este orden, a sus promotores, al público y a los músicos.

http://www.myspace.com/marialorea

http://www.cencatsvh.org/

JoaquinRabassa

JOSEP Mª FARRÀS i L'IGNACI TERRAZA TRIO AL MERCANTIC DE SANT CUGAT

Hola de nou a tots vosaltres, aficionades i aficionats al Jazz. Ahir ens vam haver de dividir i el Joaquim va anar al Centre a veure els seus amics, Maria Lorea Trio, mentre que jo vaig anar a Sant Cugat a veure el Josep Mª Farràs i l'Ignaci Terraza Trio. Suposo que en el Centre tot devia anar prou be, l’assistència i segur que també la música, coneixent la qualitat de la formació Maria Lorea Trio. El Joaquim ja ens explicarà quelcom, segurament.
Pel que fa a mi, haig de dir que, ahir, vam gaudir de valent, escoltant amb molta atenció, amb silenci absolut, els temes que van anar desgranant els músics. Ja sabem de la qualitat interpretativa i de sentiment que li posa l'Ignasi en tots els temes que fa, doncs perquè vam tenir l’oportunitat de tenir-lo entre nosaltres i perquè també ho vam experimentar. Sempre que l’Ignasi ha anat a la llibreria El Siglo (El Mercantic) de Sant Cugat, s’ha de dir que ha omplert. Tothom sap el que podrà escoltar, no només per ell mateix sinó per la resta de companys, que segur que estaran al nivell. La tècnica interpretativa és cada vegada més exquisida, ja que tot músic creix cada dia, en cada bolo, i ell no n’és pas una excepció. Tot i això, on realment és excels és a cavall d’un piano de cua. Llavors sí que l’escoltes com ell es vol fer escoltar. En aquesta ocasió l’Ignasi formava parella amb una altra estrella del nostre univers musical, el Josep Mª Farràs. El que no havíem escoltat encara a Sant Cugat, va ser la precisió, nitidesa i sonoritat magnífica del Josep Mª Farràs a la trompeta. Van presentar el seu darrer treball Plaça Vella, on seguint en bon ordre els temes del disc, ens van anar introduint en una atmosfera de reconeixement als grans trompetistes de l’època; Clifford Brown, Louis Armstrong, Dizzie Gillespie. El Josep Mª va ser un gran executor per poder homenatjar a aquests grans trompetistes, amb i sense sordina. Un dels temes del disc, Once I loved, del A.C. Jobim ens va introduir dins la suavitat de la bossanova, cosa que després continuarien també recordant al gran Duke, fent una interpretació d’una de les balades, In my Solitud, però que el quartet d’ahir va interpretar fent-lo també a ritme de bossanova, exquisida, d’una suavitat excelsa, amb una secció rítmica que ens va mantenir amb l’ai al cor tota l’estona. L'Ignasi va interpretar a trio un Gian Steps increïble de tempo, increïble de tècnica i per descomptat també de sensibilitat. El seu vaixell insígnia, Plaça Vella, també va sonar recordant les històries viscudes pel Josep Mª en aquesta plaça emblemàtica de Terrassa. Aquest tros de músic, ens va demostrar com es toca una trompeta amb sordina. El so que li treu, que costa molt d’obtenir, és d’una nitidesa i suavitat increïble. Un fort aplaudiment pel Josep Mª. No hem d’oblidar la resta de músics, el Dimitri Skidanov al contrabaix, i un Aldo Caviglia a la bateria, ambdós fantàstics. El Dimitri és un músic rus que ja fa un cert temps que comparteix país, i que ens va meravellar amb el so que li va treure del seu contrabaix, sobretot amb els seus solos amb l’arc. Es va veure que ve de l’escola clàssica i que després, degut a la seva afició, ell va decidir introduir-se en el món del Jazz. I de quina manera ho va fer; n’és tot un mestre. Un contrabaix perfectament afinat en totes les notes que tocava. Increïble. Ens falta comentar l’admiració que varem demostrar-li tots els presents al mestre de mestres de la bateria, el sr. Aldo Caviglia. Un so suau, un ritme fantàstic, uns redobles inversemblants; tot un seguit d’adjectius que li posaríem només per fer-vos entendre el gran nivell d’aquest músic argentí, que ja fa molts anys que està entre nosaltres. Ha tocat segurament amb tothom, i també és clar, amb el Tete. Va començar tocant com si no hi fos; tocant pels solistes, per fer-los un suport per a les seves improvisacions. Això val molt, aquesta discreció que fa que tot rutlli a la perfecció. Cap al final va fer un solo d’aquells de treure’t el barret. Carai! L'Ignasi va presentar la majoria dels temes, amb el seu particular estil, la seva simpatia i bones maneres i sempre amb una part d’ironia. Per finalitzar s’ha de dir que ens van fer un bis en honor del Louis Armstrong, i tot i que no estava previst, van tornar a sortir a tocar un segon bis, que va fer que la nit resultés totalment rodona. L’assistència va ser molt generosa, per la qual cosa hem de felicitar als nostres amics del club de Jazz de Sant Cugat per l’èxit de la convocatòria. El proper concert serà el dels germans de Diego. Segur que hi anirem. Miquel Tuset.


http://switrecords.com/esp/?page_id=26

Luca Tondena Quartet en Big Band Bar

A partir de las 22h, y desde hace más de cuatro meses, la formación liderada por Luca Tondena, empieza a sonar en el Big Band Bar; una hora de concierto, para después seguir con la habitual jam session de jazz de todos los viernes, hasta las 12h.
No es mi intención hacer una crítica del concierto, ni mucho menos, en primer lugar, porque nuestro compañero Miquel Tuset es el comentarista oficial del Jazz Club La Vicentina, y en segundo lugar, y no menos importante, porque al ser amigos míos desde hace años no sería objetivo en mis planteamientos.
Daniel Ujueta, el guitarra, se comprometió a enviarme una lista de los temas que interpretaron durante el concierto, que en su mayor parte son temas propios:

El despertar de Joaquin (Daniel Ujueta)
Interludio (Alex Molas)
Per la strada (Luca Tondena)

Podéis escucharlos en su myspace:
http://www.myspace.com/lucatondenaquartet


JoaquinRabassa