Un dia després de la tragèdia a La Rambla causada per uns bojos assassins, vaig voler omplir el meu cap de la única cosa que em podia apaivagar la pena, la música, el Jazz. Al Jamboree hi havia programat un magnífic concert amb un quartet liderat per l'Ivo Sans i amb gent amiga i coneguda com Masa Kamaguchi i desconeguda com Jürg Wickihalder, saxo soprano i presentant a Erik Vermeulen, piano. Allà que hi vam anar amb el Joan Recolons amb ganes d'escoltar l'homenatge del 100è aniversari del naixement de Thelonious Monk, ell nascut el 10 d'octubre de 1917, encara faltant dies pel correcte aniversari, la qual cosa no importa gaire. Un Jamboree "desangelat" i "tristot" que també patia la pena, va ser l'escenari on la música de Monk havia de sonar. Tot i això, ens vam omplir de "valor" i ganes d'escoltar el projecte liderat per l'Ivo. Ja abans de baixar a la nostra cova-cava vam poder saludar als músics que s'estaven tot just davant del local fumant i xerrant, a l'Ivo i Masa i també sense conèixer-lo, al saxofonista Jürg Wickihalder, molt afables tots tres sense poder amagar una certa tristor.
El Pere Pons ens deia això des del web de masimas:
En motiu dels 100 anys del naixement de Thelonious Monk, el Jamboree t’ofereix un concert únic on, des d’una perspectiva molt singular, es recrea bona part de l’obra i l’esperit del misteriós Monk. Com a artífexs de la proposta, quatre músics, liderats pel baterista Ivo Sans i amb el belga Erik Vermeulen al piano, recreen a la seva manera l’univers d’un vers lliure en l’univers del jazz com és el del gran Thelonious Monk, autor d’autèntics clàssics com “Round Midnight” i “Evidence”.
Doncs sí, aquesta era la proposta magnífica que volíem escoltar i us haig de dir que la sorpresa va venir de la mà del líder en presentar-nos a aquests dos grans masters europeus, l'Erik i Jürg, car la mestria d'ell i de Masa ja la coneixíem. El primer tema que van tocar de Monk va ser el magnífic "Let's Call This", interpretat a un tempo més viu que l'original. Després de la melodia interpretada pel s dos músics, l'Erik Vermeulen va iniciar el seu impressionant solo amb un suport rítmic impressionant al darrera. El comentari que vam fer relacionat amb la manera de tocar del pianista era que ben bé no tocava a l'estil Monk, la qual cosa no implica rés més que una apreciació subjectiva. La mestria del pianista era evident tot i no tocar a l'estil Monk com fan per exemple alguns dels joves i nostres pianistes.
L'altre sorpresa va venir de la mà del saxofonista suïs Jürg Wickihalder el qual va fer tot el concert amb el soprano obtenint una nova lectura de l'univers Monk car sempre l'identifiquem, al menys jo, amb el saxo tenor i concretament el de Charlie Rouse. El so magnífic obtingut d'aquest mestre europeu i la velocitat d'interpretació alhora que la seva particular creativitat i fraseig va ser la segona sorpresa de la nit. Parlar de com Masa realitza els seus solos i com abraça el contrabaix tot i dialogant amb ell és quelcom que tothom sap, igualment que el seu estil tan personal d'interpretar les estructures dels temes. Després d'aquest magnífic tema d'uns 10 minuts aproximadament, van tocar la magnífica balada "Ruby My Dear" a tempo original. Una preciosa melodia amb el saxo soprano va deixar pas sense quasi adonar-nos-en al seu delicat solo. Una preciositat de solo el d'aquest mestre suïs que sempre està somrient dalt l'escenari tot just després de fer frases que fins i tot semblen haver-lo sorprès. Alegre i comunicatiu presentant els temes, que els músics els va presentar el líder del projecte. El solo del pianista belga va seguir igualment la dinàmica delicada del tema i la seva concentració i interpretació va ser reeixida amb un solo farcit de melodia i prístina digitació. La melodia va sorgir de nou amb el soprano de Jürg i així, amb algunes alteracions sobre l'original varen anar acabant aquesta meravella de Monk, un dels més grans genis del Jazz. El "Ooooh" del Joan ho resumia tot.
Un altre tema més viu de Monk va seguir la preciosa balada amb la melodia del tema força "recargolada" del "Four In One" interpretada pel soprano i mostra identificadora de com les gastava Monk. El pianista belga va desenvolupar un molt bon solo sempre recolzat pel swing de l'Ivo i el walking de Masa, i seguint-lo al soprano Jürg en una altra demostració de tècnica i creativitat a base d'intervals amplis i rememoració de la intrincada melodia principal, d'un altre tema típic de l'univers Monk. El nostre estimat contrabaixista va mostrar-nos de nou el seu especial talent i manera d'entendre la música, el Jazz, desenvolupant un solo on els salts d'intervals varen ser la clau de tot plegat, alhora que la pulsió rítmica i potent que imprimeix en les seves intervencions, totes plenes de "cor". La melodia intrincada d'aquest magnífic tema la va acabar el saxofonista suïs entremig de llargs aplaudiments. I varen seguir amb l'univers Monk ara amb el "Monk's Dream" interpretat pel soprano ara ja francament amb un so estripat a voluntat. El pianista belga va seguir l'ona quasi contemporània que havia encetat el saxofonista suïs Jürg Wickihalder i així amb aquesta modernitat vam seguir swingant gràcies a la sòlida base rítmica de Masa i Ivo. Un magnífic solo el d'aquest mestre belga amb el qual gaudíem cada vegada més i sense fer el seu, el saxofonista suïs va tornar a la coda per finalitzar el tema, deixant-nos una mica amb la mel a la boca. Un dels temes que van tocar va ser el preciós "Bemsha Swing" del qual en vaig aquestes imatges amb moviment:
I segurament que algun altre tema més, i tot això del primer passe. Però és clar que nosaltres en volíem més i per això vam anar a fer uns calamars al Glaciar per tornar-hi amb les ganes renovades, tot i dient-los abans que a veure si tocaven algun tema com per exemple el "Blue Monk" o el "Round Midnight", responent-nos que potser el primer sí com finalment va ser i per cert a un tempo quasi súper slow de Blues magnífic. Un magnífic solo del saxofonista ens va fer posar la "gallina de piel" on de cop i volta, i després de tanta súper modernitat ens vam imbuir de l'esperit del millor Blues amb un magnífic swing de la secció rítmica. I la modernitat va tornar amb les mans del pianista belga el qual ens va situar en una ona més moderna per llenguatge, arpegis i demés tècniques sense oblidar el blues resident en el tema. Magnífica interpretació d'aquest master belga i retorn a la melodia amb el soprano del suïs i final entre els aplaudiments de tothom i els nostres agraïments. I si aquest va ser el darrer tema del segon set, i com que en volíem més, vam aplaudir i cridar com bojos, jo, fins aconseguir que fessin el seu bis, el magnífic tema insígnia de Monk, "Epistrophy" el qual malauradament va durar menys que lo que canta un gall. Gràcies igualment mestres i gràcies a l'Àlex Monsoliu pel so, magnífic i al Pere Pons per oferir-nos la possibilitat d'escoltar la música de Monk de la mà dels nostres Ivo i Masa i els dos mestres Erik i Jürg.
Miquel Tuset i Mallol.
.jpg){kind=link}
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada