Doncs amb l'ai al cor vaig arribar al segon set del concert després de perdre'm el primer tema de la nit anomenat "A la Luz", quasi tot per culpa d'una d'aquelles "cues" que un es troba de tant en tant a la Ronda del Litoral. Una formació de luxe amb Voro García, trompeta; Chris Cheek, saxos; Peter Bernstein, guitarra; Dee Jay Foster, contrabaix i Jordi Rossy, bateria.
Amb paraules de Pere Pons extretes del web de masimas, ens deia que:
Voro García és un dels músics més destacats de la seva generació. El trompetista valencià, malgrat la seva joventut, ja ha sabut fer-se un espai propi amb una veu personal i decidida en el jazz que es cuina per aquestes latituds. La prova fefaent de la seva consistència queda, a més, reflectida amb uns "companys de cambra" (Roommates) com el saxofonista Chris Cheek, el guitarrista Peter Bernstein, el contrabaixista Dee Jay Foster o les baquetes de Jordi Rossy.
Efectivament, el Roommates era un dels discos que hi havia sobre el taulell del Jamboree, disc enregistrat el 2011 i editat el 2016, amb els "companys de cambra" què eren els millors que hi podia haver. El següent tema de la nit, d'aquest segon passe, el va començar Peter Bernstein a la guitarra i crec que s'anomena "Bones", resultant ser una preciosa balada interpretada en els inicis pels dos vents, tots plegats tot i compartir melodia a vegades, primer l'un i després l'altre. El gran saxofonista va ser el primer en ficar-s'hi de ple, amb un magnífic so i millor tècnica, en una improvisació marcada per la creativitat, desenvolupada aquesta també pel mateix líder, el qual, va dominar el seu metall obtenint-ne un so càlid i quan li convingué un so més brillant. I tal va ser la interpretació del gran guitarrista alhora que càlida la seva sonoritat de la seva magnífica guitarra. Al final, els dos vents van encarar de nou la melodia del tema acabant-lo delicadament. Més swing vàrem tenir en el tercer tema del segon set, amb una "melo" curteta però efectiva que va deixar pas al solo del líder, mentre una imparable secció rítmica, Foster - Rossy i liderada pels acords de Bernstein li donava el suport adequat. Un Jordi Rossy que no va parar de "crear" en tot moment alhora que mantenir la màquina rítmica a tot tren. En sortir ho vàrem comentar amb Guillermo Calliero, i alguns amics seus, músics com Martín Laportilla i fins i tot en vam parlar amb un alumne del trompetista argentí. Chris Cheek va seguir en la magnífica línia encetada amb un solo espaterrant a base de les notes de més curta durada interpretades amb tot el swing possible. Mestre també aquest saxo tenor molt amic de molts músics de casa nostra com Marc Miralta, Elisabet Raspall, Benet Palet i els que l'acompanyaven a l'escenari. El solo de Bernstein, precís i creatiu el va acabar amb una roda d'acords, cosa habitual en els guitarristes, acords però d'aquells que no estan escrits, o sigui inversions i demés superesctructures. Els dos vents van acabar plegats aquest magnífic tema farcit de swing. Un tema anomenat "Hell Lamer", més o menys. I després d'un tema a tope de swing Voro ens va presentar el següent que seria una balada anomenada "Ibiza Gris", dedicada al seu cotxe, entre amistoses rialles del personal. Una balada iniciada pel so càlid del tenor de Cheek, amb "vibrato" inclòs al final de frases. El líder el va acompanyar també per després deixar pas al primer solo del contrabaixista Foster, solo aquest farcit de melodia i recursos tècnics que va deixar pas al del líder, l'amic i gran trompetista Voro García, ell, no oblidem que ens va acaronar amb la seva música en el darrer Concert-Jam de la Sala Xica el febrer d'enguany.
Trompeta i saxo tenor van fer-nos gaudir amb les diferents sonoritats, les del metall i les de les canyes. I mentrestant, i al darrera de tots ells, els acords delicats de la guitarra, les notes profundes del contrabaix i la imparable creativitat del mestre de les baquetes, Jordi Rossy. I fet i fet devíem estar a la meitat del concert, d'una meravella de concert que ningú dels presents volia que acabés, si exceptuem a una parella de joves, asseguts a la primera fila i centrats que no van parar de xerrar i riure a un pam de nas dels músics. Em volia aixecar i dir-los que ja estava bé, però em va semblar que no hauria estat oportú, car si el noi, instigador de mil converses quan havia d'estar-se calladet era capaç de fer-ho sense importar-li ningú ni rés, què hauria estat capaç de fer al veure's sotmès a una interpel·lació. En fi, que la música d'aquest magnífic quintet, la majoria o tots temes de Voro García, va seguir encara una bona estona, amb temes com "Coartal" i "Samba pa Tri", sense oblidar el magnífic arranjament que va fer Voro del gran tema de Benny Golson, el imprescindible "Stablemates", però jo ho deixo aquí amb el benentès que mirareu d'aconseguir els discos d'aquest mestre de la trompeta, ara professor al Conservatori Superior de Música de València i embolicat ja ho vegeu amb magnífics projectes. Al final, i després de dir-li lo magnífic que havia estat, em va donar el seu darrer treball, el comentat Roommates el qual sonarà en un proper programa de Jazz Club de Nit d'aquesta novena temporada que està a punt de començar. Per cert, el so va anar a càrrec del Jorge Pérez i ben bé que ho va fer, car tot va sonar a la perfecció. Gràcies Pere per recolzar els músics de casa nostra.
Miquel Tuset i Mallol.
.jpg){kind=link}
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada