Doncs tot i que fa dies i molta mandra, miraré d’aprofitar aquests dies, no masses, per fer feina i actualitzar el blog del JCLV. M’havia quedat amb el gran plaer post concert de COLOM/PUKL/GINSBURG/HUTCHINSON quartet. Doncs som-hi, a veure si en traiem l’entrellat.
Totes les fotos són del Josep Tomàs.
La memòria acústica és força mal parida, i tot i recordar grans moments auditius amb aquesta formació, tiraré de registres de mòbil per tornar a flipar. El que sí recordo és la gratíssima sorpresa en escoltar a un gran contrabaixista, en Josh Ginsburg substitut del titular Joe Sanders crec recordar.
Bé, segons les sàvies paraules del Pere Pons
“Amb un peu a París, un altre a Barcelona i el cor a Nova York, Raynald Colom estrena al Jamboree la seva nova proposta al capdavant del seu flamant quartet nord-americà. El trompetista es reivindica com un dels músics més imponents de la seva generació al nostre país i ofereix un repertori apuntalat per tres autèntics pilars del jazz contemporani a escala internacional.”
Efectivament, el Jazz que ens van oferir aquests quatre “monstres” va ser el titllat de contemporani. Amb dos vents en el “front line” com el Ray i Jure no podia ser de cap més altra manera. Per tot això i les seves ganes de mostrar-nos la modernitat, la seva música va evolucionar des del primer passe al segon, on potser per les menges i beures, o per ja estar més situats a lloc, ens va semblar veure’ls més relaxats, i la prova va estar el comentari de Ray tot dient que la formació havia quedat reduïda a duet, car només hi eren ell i el contrabaixista. La presència de Jordi Pujol ja indicava que la “cosa” anava de FSNT pel Jure i potser per un possible nou disc a càrrec d’aquest quartet, amb contrabaixista titular o no. Tot i l’energia habitual de Jure Pukl, va semblar per alguns que a l’inici del primer set estava aquest lleugerament “soft”, la qual cosa és sempre subjectiva i a uns sí i a d’altres no, car cada orella te una oïda diferent. El que sí recordo, i ho constato escoltant els registres és que la música quasi no es va aturar des de l’inici, podent escoltar ininterrompudament diverses maneres d’entendre el Jazz, cosa evident per qui teníem dalt l’escenari, amb els primers temes més moderats, el primer sobretot, i fins la incorporació de l’”Ask me now” de Monk a càrrec de Ray, primer dolçament i quasi en solitari on el solo de Jure ens va situar en un “swing” contingut. La mestria de Josh Ginsburg ens deixava bocabadats tema darrera tema, i així era l’expressió de Magalí Datzira la qual teníem asseguda entre el Joan Recolons i jo mateix. Tot i fet, en acabar aquest tema del geni, portàvem més de mitja hora sense escoltar cap silenci entre temes, ni presentacions ni res que se l’hi assemblés.
I és que els inicis van estar dominats per un Jazz dominat per melodies lànguides per les notes llargues del trompetista. A la bateria, teníem un altre monstre, en Gregory Hutchinson, immens des de la primera “baquetada” i que va ser qui es va encarregar de portar-los tots a bon port. Em va semblar a mi però, que el primer tema havia d’anar per aquests “derroters” per anar-nos encabint en aquesta sonoritat, la qual cosa es va anar produint sense problema. Ray es va anar “animant” i a poc ja s’estava a les “altures” de la creativitat tot i acompanyat per la secció rítmica, impactant. El primer solo d’aquest descobriment per alguns, en Ginsburg, ja ens va descol·locar. El riff repetitiu dels vents va permetre gaudir amb el mestre Hutchinson. Els aplaudiments posteriors ens van situar de nou en una nova melodia a càrrec del gran saxo tenor Jure Pukl, aquest introduint un nou tema. Una melodia també aparentment senzilla i potser simple, la qual cosa va anar-se diluint i reconvertint-se en una “cosa més”. Els dos vents la interpretaren a l’uníson i dolçament, cosa que va canviar paulatinament a mida que Ray s’introduïa en el seu solo, el qual va anar agafant camins estratosfèrics. Així mateix va seguir el saxo tenor de Jure Pukl embolcallat ell com en Ray per una màquina rítmica esglaiadora, la de Hutchinson, sense oblidar els sons més baixos de Ginsburg, en un altre magnífic solo del baterista que ens va deixar astorats per la consistència, recursos i mestria. Després d’ell, melodia a l’uníson per acabar el tema i l’inici de Ray a trompeta solo de l’esmentat “Ask me now”, magnífic.
A partir d’aquí, les primeres paraules de Ray fent de mestre de cerimònies per convidar al seu amic Bill Mc Henry a participar amb ells, i mentre aquest muntava instrument Gregory Hutchinson no va parar de desenvolupar un altre magnífic solo, brutal solo. Un mestre que crec va poder fer alguna màster class en algun indret de la ciutat gràcies a les indicacions del seu amic i nostre Aurelio Santos qui tampoc va faltar a la cita. El tema que van interpretar, Ray a trompeta solo i tempo endimoniat¸va ser un estàndard que em va semblar identificar en l’ona Miles. I tot i reconèixer-lo, i quasi que el podria cantar, no he tret l’entrellat de la seva titulació. Em passa sovint, què hi farem. La melodia inicial va deixar pas al solo de Ray i que va desenvolupar increïblement. Després del nostre amic, vam poder gaudir escoltant Bill McHenry i la seva peculiar manera de tocar el tenor. La seva sonoritat contrastà amb la de Jure, aquesta lleugerament més metàl·lica. El solo de Hutchinson va tornar a ser espatarrant. I quin gust de concert, amb una música acollonant, diversa, diverses les sonoritats dels vents, gran secció rítmica i solos a dojo, i sempre amb el plaer de veure’ls desenvolupar-los amb la màxima creativitat i tècnica. Jure va irrompre amb el seu tenor més cruixent i ben aviat tots tres van acabar aquest tema tan impactant. I sense aturador possible ni silencis, Bill va encetar un Blues que ens recordar algun d’aquells de Coltrane, i amb aquest Blues van finiquitar aquesta primera i magnífica primera part. Josh Ginsburg ens va tornar a meravellar amb el seu domini, tècnica i mestria a la vegada que velocitat interpretativa en un solo acollonant pe així acabar-ho d’arrodonir.
No m’estendré pas en els comentaris del segon passe, i sí dir-vos que va incrementar l’essència del Jazz, car em va semblar més encara com una total improvisació. Les bones maneres comunicatives de Gregory Hutchinson van ajudar molt a relaxar encara més l’ambient de la nostra cova-cava. La música va tornar a brollar amb més intensitat encara, després de menges i beures, i algunes balades van sonar, i recordo una dedicada a la mare de Jure Pukl i el primer tema que van interpretar tots plegats, també en aquesta línia més dolça però més investigadora. Una altra hora que va ser extraordinària però que us l’haureu d’imaginar. Crec que el so va estar a mans i mànigues de l’amic Àlex Monsoliu i que com sempre, el somriure de l’Òscar ens va acompanyar. Gràcies Pere Pons per com manegues la programació, podent gaudir d’aquests meravellosos concerts i dels altres i dels altres estils.
Miquel Tuset i Mallol.
.jpg){kind=link}
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada