Doncs els amics de JazzenViu ens van tornar a oferir un concert de grandíssim nivell, aquesta vegada però amb un quintet de mestres liderat per les composicions, la majoria, de l'Andreu Zaragoza, guitarra amb Albert Bover, piano; Martín Lèiton, contrabaix; Ramon Prats, bateria i la presència important del saxofonista americà Seamus Blake. Un quintet de primer nivell, amb alguns dels millors músics de casa nostra amb l'afegitó del gran músic americà. Com sempre passa en aquest indret, el Cafè de l'Auditori va presentar un aspecte magnífic, ple de gom a gom d'aficionats alguns dels quals repeteixen diumenge a diumenge, sigui quina sigui la proposta presentada des de JazzenViu, propostes pensades per Guillem Jubany i Marc Menier. Tal és l'afició per la cultura anomenada Jazz. S'hauria de fer un estudi sociològic del perquè passa això en uns indrets i no passa en d'altres. O no. Allà que ens hi vam tornar a trobar a la primera fila els mateixos de cada diumenge, tot i no anar-hi jo cada diumenge, ells però sí. I ells són el Joan Recolons, David Carreras, Oriol Bailo, i qui s'hi va presentar també va ser l'aficionada de Rubí, Paola Pasquali i la de Sant Cugat, na Montse. Ja en arribar em vaig adonar que els músics s'estaven en una taula xerrant i deliberant segurament el "Set List" del bolo. Hi ha una instantània que ho corrobora.
Doncs el quintet s'hi va posar de ple ja en el primer tema, a un tempo força viu amb saxo i guitarra fent la melodia a l'uníson, curta i ja deixant pas al solo del líder, Andreu Zaragoza. Aquest és un altre dels grans guitarristes de casa nostra, una mica en l'estil del seu amic Albert Vila i amb referències dels grans de la guitarra de Jazz, la dels sons electrificats i sense massa modificacions. El màster americà Blake va desenvolupar el seu solo a base de corxeres enllaçades en molts casos, a la vegada que circulava per les escales dels acords de l'harmonia. El registre ampli mostrat ens fa palesa la seva excelsa tècnica igualment que la pulcritud en l'execució al tempo endegat. Després dels dos solistes del "front line" ens vam quedar amb l'essència del Jazz amb el trio base, on el gran pianista Albert Bover va encetar el seu solo seguint els passos dels dos anteriors músics, a base de corxeres a tot drap i control total sobre el piano. l'Albert és un dels referents en això de tocar el piano i interpretar Jazz. Mestre ell de molts dels pianistes actuals que tenen èxit gràcies a les dues parts implicades, el mestre i el talent de l'alumne, desenvolupa la seva tasca docent alhora que participa de mogudes com aquesta i d'altres a duet amb un del potser millor alumne seu , Marco Mezquida. Crec que vaig filmar un tema que potser devia ser el segon, que a mi em va semblar perfecte però que a ells els hi va semblar que no l'havia de compartir, la qual cosa vaig fer immediatament, tot i esborrant-lo del Facebook. Després d'aquest van encetar un tema a mig tempo i amb un ritme ternari, m'atreviria a afirmar. Tot i que ben calibrat crec que era un 5x4. Tema de l'Andreu d'una delicada textura i preciosa harmonia, essent ell mateix el primer en desenvolupar el solo fent-lo amb la millor tècnica i generositat interpretativa. Seamus el va seguir amb riffs preciosos alhora que complexes línies melòdiques relacionades amb els acords presents a cada moment. Posseïdor d'un llenguatge esclatant, aquest saxofonista desenvolupa els seus solos sense cap mostra de contenció, i ofereix sempre el màxim de sí mateix, a la màxima expressió. Albert va seguir amb un altre magnífic solo per acabar d'arrodonir la interpretació dels solistes, car la base rítmica de contrabaix i bateria es mantenia excelsa en la seva execució.
L'Andreu va presentar el grup i va anunciar un altre dels temes encabits en aquest projecte i pertanyents al seu disc, tema anomenat "Mazzu", paraula japonesa que vol dir espera, i ara sí va ser una preciosa balada d'autoria igualment pròpia i interpretada alhora amb el saxofonista en els inicis. Un tema que es va anar desenvolupant a mida que cadascun feia el seu solo arribant al clímax en el del saxofonista americà. Posteriorment, la melodia principal del tema va tornar a embolcallar-nos per deixar-nos amb les millors sensacions i acabar tema i concert de la millor manera possible. Un projecte aquest de l'Andreu Zaragoza situat en una mixtura d'estils, tots relacionats amb la tradició del Jazz modern del Hard Bop, o sigui que estaríem parlant d'un Neo Bop amb aires contemporanis i on les melodies com aquesta darrera s'allunyarien una mica de l'estil esmentat i només pel tempo utilitzat. Comentar de manera especial els companys de la base rítmica formada per dos dels puntals actuals en el contrabaix i la bateria, amb el Martín Léiton i Ramon Prats respectivament. Dos mestres encabits en mil i un projectes, com la resta de companys i que han farcit de consistència rítmica aquest projecte de l'Andreu. En fi, un Jazz de primer nivell el que vam veure aquest diumenge al Cafè de l'Auditori i tot gràcies als qui es trenquen les banys en muntar-ho, els de JazzenViu, Guillem Jubany i Marc Menier, i per descomptat a músics i sobretot al fidel públic que cada setmana omple aquest espai.
Miquel Tuset i Mallol.
.jpg){kind=link}
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada