Doncs el dijous 17 hi vam tornar i també convidats pels amfitrions, Valentí I Susanna, i allà que hi vam anar el Joan Recolons, David Carreras i jo, i també ens hi vam trobar a la Mary Gumà i Oriol Bailo, aficionats tots nosaltres com pocs entre els supervivents del món del Jazz. La ocasió de veure a la més curta distància (nosaltres sempre ens posem a la primera fila, si podem) a un dels més grans pianistes actuals no es podia perdre. Això de parlar del millor, d'un dels millors, etc, és sempre complicat i fa de mal dir, però entre els pianistes presents a la Nova Jazz Cava com el Marc Ferrer i Federico Mazzanti no hi havia cap dubte, Benny Green és el millor.
Valentí Grau el va presentar més que cofoi tot i comentant que en la primera ocasió que el va portar, l'esmentat Green era molt jove i ja destacava pel seu virtuosisme. Un trio que podríem dir "estable" i que també havia vingut l'any passat al Jamboree amb David Wong, contrabaix i Rodney Green, bateria.
La veritat és que tenir-lo al davant com el vam tenir, veient com li anaven les mans, els dits, a la velocitat i amb quina precisió, a la vegada que escoltant-li melodies i improvisacions de tot tipus, tècniques i estils, va ser una de les "visions" més impactants que un músic m'ha subministrat en un directe. Un virtuosisme rar, diria jo, al menys no gens usual ni massa freqüent en concerts en directe és el que té, posseeix aquest "monstre" del piano-Jazz, per concretar. Vaig enregistrar alguns vídeos, tres crec, sense reconèixer els temes que escoltava. Sort en tenim els mortals que hi ha un tal Albert Bover que s'ho sap tot, quasi de tot, i ell es va encarregar de posar-li els títols adequats a cadascun dels temes enregistrats en vídeo. Us posaré els enllaços del Facebook, tot i que ja m'imagino que no seran sempiterns. El swing va mantenir-se quasi sense aturador possible, gràcies a una secció rítmica impressionant a càrrec dels esmentats Wong / Green. És clar que ell mateix al piano ja induïa als companys aquest swing en les seves interpretacions melòdiques i improvisades. Ja ben aviat i després del solo d'aquest impressionant pianista, vam poder veure de quina manera Wong manegava la "berra", amb una total autoritat. Però és que l'altre Green, el de les baquetes va estar súper immens portant el ritme però també en els magnífics solos.
Després del primer tema anomenat "Blue Minor" de Tony Clark, Benny Green va dir-nos "Hola, que tal" i va presentar els músics i introduí el següent tema d'un dels seus referents, Kenny Drew. Un altre tema farcit de swing adequat per seguir amb claredat els canvis de la A a la B, i sense pensar ara si hi havia una C, he, a més a més amb una melodia força maca. Després d'acabar el tema, magnífic, es va sentir un crit estratosfèric reconegut tot i dient "Yes Man", o quelcom de similar per la única veu possible i capaç de fer-ho, la de l'inefable Valentí Grau. Un crit reconegut també pel líder i pianista, el qual va deixar anar un lleuger somriure d'agraïment també pels aplaudiments de tots nosaltres. Va introduir el següent tema, ara de Thad Jones , l'anomenat "Minor Contention", un tema força més viu i amb una melodia que semblava circular per les escales menors, com diu el títol. En aquest tema va ser la primera ocasió de la nit en què el vam veure tocar a dues mans a la vegada i amb alguna diferència d'octaves en un solo inversemblant per velocitat i precisió, aplaudit per tots els bocabadats entre els quals jo mateix. Uns "quarts" del baterista amb pianista que van deixar-nos esglaiats també, i encara més després del seu total solo a les baquetes. Després tema, i inici per acabar de la mateixa manera. Brutal el tema de Jones i brutal la manera com el va interpretar aquest gran mestre.
Després d'aquesta mestria va iniciar la primera balada de la nit sense dir ni paraula, només va esperar que paressin els aplaudiments i mica a mica la va introduir. Va ser una delícia, i sí que potser la necessitàvem. Un descans per a l'ànima i al final un altre "Ei Man, Ei Man" del Valentí. I també sense dir ni brot ens vam tornar a trobar immiscits en un altre tema farcit de swing, en un tema a tempo mig-alt. Ràpidament va intervenir el contrabaixista en un solo ben trenat a la vegada que ben marcat per la caixa del baterista i acords diversos del líder. I ja estàvem encarant els primers quaranta minuts de concert, increïble, i que ves per on hi havia d'haver encara una segona part. El tema va anar acabant poc a poc i quasi en silenci, al final.
Ara sí va comentar els temes anteriors, un de Freddy Hubbard, i després va presentar el següent, un tema propi composat feia 26 anys i que li va dedicar a un pianista amic seu, el Walter Davis Jr. El tempo d'aquest tema va ser impressionant ja d'entrada amb una melodia força entremaliada i uns canvis en l'estructura força interessants. El solo del líder ens va tornar a situar en algun planeta llunyà, i nosaltres que hi vam anar sense cap problema. Els seus dits tornaven a volar, els de la mà dreta, i els de l'esquerra acompanyant-lo harmònicament, però ben aviat s'hi van posar a fer el solo, com abans a dues mans amb algunes octaves de diferència, una o dues o tres...he. El solo del gran Rodney Green ens va tornar a deixar clavats a la cadira per la seva contundència rítmica que no sorollosa. La primera part la va acabar a ritme calent amb un tema Latin força trempat i maco, un tema curtet per introduir el descans.
El segon passe va començar de la mateixa manera, vull dir amb la mateixa mestria, però no patiu que no seguiré comentant els temes que ja n'hi ha prou. El que sí faré és el que he dit abans relatiu a penjar els enllaços al Facebook dels vídeos que vaig enregistrar amb el títol afegit posteriorment pel gran Albert Bover. Som-hi doncs:
"Too Late Now"
"I'm getting sentimental over you"
I un tema a 364 la negra segons Marco Mezquida
Que ho gaudiu al màxim, com nosaltres vam fer.
Miquel Tuset i Mallol.
.jpg){kind=link}
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada