Aaron Parks Trio amb el gran Billy Hart I Ben Street al Jamboree havia de ser tan magnífic com va finalment ser. Un concert presentat pel Pere Pons així, d'aquesta sòbria manera:
La revista “Jazz Times” l’ha considerat ‘visionari’, el mestre Kenny Barron ha lloat “la seva consciència del silenci”, i els músics de la seva generació, com Kurt Rosenwinkel o Brad Mehldau, han manifestat la seva admiració. Ara és, gràcies al Cicle 1906, que torna al Jamboree amb un trio de luxe amb el seu coetani Ben Street al contrabaix i una autèntica llegenda a la bateria com és el mític Billy Hart (Jimmy Smith, Wes Montgomery, McCoy Tyner, Wayne Shorter).
I després del concert, jo mateix vaig deixar quatre ratlles al Facebook i que diuen així:
Aaron Parks Trio ha congregat la major quantitat de músics per metre quadrat vista mai a Jamboree, al menys per qui això escriu. Quasi que amb això ja n'hi hauria d'haver prou per fer-vos entendre la "grandesa" de la música que avui hem escoltat. Han presentat el seu darrer disc I així és que quasi totes les músiques que han sonat pertanyien a aquest projecte. Tot I això, Felix Félix Rossy ha estat convidat ha tocar una preciosa balada en el primer passe i no sé què haurà passat en el segon car he hagut de marxar a agafar el tren. Possiblement els temes hagin estat els mateixos, els del disc que presentaven el pianista, al capdavant del trio amb Ben Street I el incommensurable Billy Hart. Tot I això, les "músiques" certament han estat diferents I també l'ordre dels temes. Aaron Parks ens ha mostrat el "seu llenguatge", la seva manera d'entendre el Jazz, la música. Una base rítmica impressionant l'ha acompanyat amb un sòlid contrabaixista, el qual ha desenvolupat no masses solos, al menys això m'ha semblat a mi. La "crida" que va fer David Xirgu ha tingut el seu efecte I he pogut comptar quasi un centenar de bateristes pel cap baix. I és que poder veure a Billy Hart en aquest context suau I delicat en format acústic és tot un luxe que no podíem obviar. Quan hi ha un públic format per tants músics de cadascun dels instruments que escoltàvem a l'escenari (i de d'altres que no hi eren), poca cosa te un a dir I la única relacionada amb si t'ha agradat o no, si has pogut "situar" l'estil I d'altres detalls relativament trivials. L'assumpte és que, cada vegada més, entenc més que calen uns coneixements musicals complets per poder fer una valoració acurada d'una música com aquesta. Així és què haurien de ser ells, els músics assistents els qui valoressin els tres músics del concert d'avui al Jamboree. Què us sembla, algú s'apunta?
Per cer, un so magnífic gràcies a les destres mans de Pol. Gràcies Pere Pons per programar aquests magnífics concerts.
Com a contestació i/o comentaris relacionats, David Xirgu va deixar dit:
No m'enrotllo més.......
D'ahir em quedo amb uns cops repetits a la campana del plat, en una mena de groove, que va fer el Billy en un dels darrers temes del primer set, en un "perfecte", estil Billy Hart. Això vol dir: perfectament imperfectes. Qualsevol bateria jove ho faria "millor". Ningú ho pot fer com ell. Una altre moment remarcable va ser el final del solo de bateria al tema Conception. Com va posar el Ben Street una nota en el moment precís, que fins i tot va fer somriure el Billy. I com va ajudar a la resolució del solo i entrada al tena final. Molt gran. De l'Aaron Parks i jardins no tinc massa cosa a dir. Toca molt bé. Ah! També va ser graciós sentir el ritme de "Cold Sweat" de James Brown en un concert de "música ECM". Perdoneu la pallissa i bon dia.
Doncs ja queda tot dit.
Miquel Tuset i Mallol.
.jpg){kind=link}
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada