Doncs sí que vam aprofitar el Dia Mundial del Jazz tot i ser-ho cada dia per qui això escriu. Un diumenge magnífic amb un Jamboree ple de gom a gom i amb força músics i aficionats. Una formació amb: Jesse Davis saxo, Fred Nardin piano, Or Bareket, contrabaix, Leon Parker bateria.
I d'aquest projecte, en Pere Pons ens en va dir:
El llenguatge del jazz en el segle XXI té en músics com Leon Parker un dels seus exponents més creatius i originals. El baterista, que ha treballat per músics com Jacky Terrasson, Dewey Redman i Charlie Hunter, a banda de conèixer a la perfecció la tradició ha sabut concedir frescor i misteri al beat jazzístic per excel·lència. Com al·licient afegit, una formació de luxe amb el saxo de Jesse Davis, Darryl Hall al baix i Fred Nardin al piano.
I és que sí, havia de venir el contrabaixista Darryl Hall, i ja vegeu doncs el mèrit de l'Or Bareket fent la magnífica feina que va fer, i així vaig entendre jo que el mateix Jesse Davis ho entenia, quan se'l mirava bocabadat quan aquell solejava.
Com a detall significatiu del baterista, dir-vos que no n'he vist cap com ell aconseguint un increïble swing i sense el Hi-Hat, Carles, Charles o Xarles. A banda d'això els temes van seguir un tarannà força modern amb compositors com "Evidence" de Thelonious Monk. Un comentari per dir-vos que vam poder gaudir amb le magnífic contrabaixista Or Bareket, germà del gran saxo baríton Eden Bareket del qual li he posat el darrer projecte a Jazz club de Nit. El swing es va disparar en el segon tema, "The Giants" on el pianista Fred Nardin ens va mostrar tot el seu saber i què és molt, tot i fent un merescut homenatge al magnífic Mulgrew Miller.
Un Jesse Davis magnífic, amb una tècnica esclatant i un fraseig modern i lleuger, fluid i ràpid, ultra ràpid, va aconseguir que el concert pugés al nivell adequat. Amb això només vull dir que la seva presència es va notar i força i que en format trio hauria sigut també un molt bon concert essent-ho més encara amb ell al saxo alto. Leon Parker ens va enlluernar per la seva magnífica visió del fet, del com i perquè de la percussió i bateria, omplint de polirítmies i d'altres magnífiques aportacions percussives l'espai de la nostra cova-cava. Ell mateix va presentar el concert després d'aquests dos primers temes, fent-ho amb "FranGlish", en un castellà entenedor i divertit, sovint demanant ajuts als presents quan havia de dir-ho sense saber-ho, i canviant a l'anglès per la seva comoditat.
Un dels temes, i des de la perspectiva del baterista, el vaig poder enregistrar en vídeo amb el meu preuat P9 Plus que més o menys s'apanya:
Després de la llarga presentació van fer un tema de Kenny Barron iniciat pel líder a base de percussions diverses, tambors i demés estris percussius. Etc, etc...i només parlant del primer set i encara faltava el bis, un llarg bis amb un tema magnífic i que va durar més de 11 minuts. Un riff ple de funk assenyalat per contrabaix, mà esquerra de piano i bateria, van deixar pas al magnífic solo del pianista, que ja immers en aquest, va deixar la mà esquerra lliure per poder harmonitzar o no la seva gran interpretació de la dreta. Amb el funk del riff imparable, ara amb la mà esquerra del pianista, Leon Parker ens va mostrar de nou la seva lliure interpretació del què és un solo de bateria. Si així acabaren el primer set, en el segon ens va deixar enlluernats quan en el bis del segon es va aixecar i dempeus davant del micro, va començar a fer percussió sobre el seu pit amb les dues mans. Ops, magnífic i lliure. Gràcil i fresc. Innovador i divertit. O sigui que una vegada més, la generositat dels músics es va fer palesa com sempre sol passar, car així són els nostres estimats intèrprets d'aquesta música que tant ens apasiona, el Jazz amb totes les seves possibles variants.
Com és habitual en concerts d'aquest nivell i sempre que pot, Pere Pons va fer de mestre de cerimònies tot i honorant a líder i companys i els sons van ser magnífics gràcies a les destres mans de l'Àlex Monsoliu, i sempre controlant-ho tot, l'estimat Òscar de Pombo, ell sempre amb el permanent somriure com a expressió única del seu rostre.
Miquel Tuset i Mallol.
.jpg){kind=link}
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada