Geni Barry Trio al Campari Milano, 2 d'octubre de 2017

Doncs amb no masses ganes (per les garrotades) i amb les adequades (per haver pogut votar) vam anar a veure i escoltar a Geni Barry Trio al Campari Milano. Un trio d'amics que ja hem vist algunes vegades en aquest mateix indret. Tot i ser un espai normalment sorollós, vam tenir la sort que el públic assistent no va fer massa merder i així és que vam poder escoltar la música del trio. Geni es fa acompanyar d'aquests dos amics i grans músics i mestres, on la compenetració i gaudi mutu és total. Jaume Vilaseca, piano i Nono Fernández, contrabaix són els "partenaires" perfectes per aquest improvisador nat que és Gen i Barry. Les seves "invencions on line", fa que veure'l, sigui una de les satisfaccions més gratificants d'un espectador alhora que aficionat al Jazz. Així és que els mateixos acompanyants, pianista i baterista, sovint "paguen" amb les seves expressions de sorpresa tot i escoltant les meravelles del mestre del vibràfon, sobretot en les seves improvisacions. Si Geni brilla improvisant, els seus companys no li van al darrera. Jaume, líder i ànima del seu trio, amb treballs sobre la música de Genesis en clau de Jazz, "Jazznesis" amb dos discos relacionats, és un perfecte acompanyant de projectes com el del genial vibrafonista, alhora que gran intèrpret i solista. A les seves mans, el piano modern segons la seva concepció, adquireix una dimensió personal i lírica. De la mateixa manera, Nono al contrabaix, desenvolupa els seus solos amb total mestria alhora que pulsió rítmica plena de swing i bon gust. Aquest magnífic contrabaixista té l'honor compartit amb Dave Mitchell de ser el duet que va iniciar les sessions musicals en aquest espai ara ja fa alguns, no masses, anys. També ell forma part de projectes diversos com el que vam veure en el Festival de Jazz d'Arenys d'enguany amb Txell Sust & August Tharrats Trio i l'amic Xavi Hinojosa. Forma part de la Barcelona Jazz Orquestra així com també en d'altres formacions. Amb uns músics així, Geni Barry només havia de deixar anar la "màquina" perquè tot rutllés de manera adequada. Geni mateix, lidera els seus propis grups que passen pel duet, en aquest cas colíder amb Albert Bover, també duet amb en Tom Warburton, a trio com el que avui ens ocupa, i amb diverses formacions i estils. Ha muntat projectes dedicats a la música de Henry Mancini, Duke Ellington (amb Ricard Gili), etc, etc. El projecte que vam veure Joan Recolons, Jordi Pujol Baulenas, Victoria Ibars i després el jove Álvaro Torres pianista, entre els amics presents, va excel·lir les nostres expectatives. Els temes escollits emmarcats en els més pur Hard Bop van estar acompanyats de magnífiques bossanoves com el "Wave" de Jobim. D'altres meravelles van aparèixer i ja en el segon set, quan Geni va convidar a una magnífica cantant anomenada Sabine la qual ens va mostrar, i nosaltres ja ho sabíem, de quina manera increïble és capaç d'improvisar. Un dels temes va ser un tema de J. S. Bach, interpretat en clau de jazz i quasi a les antípodes, un "Route 66" que ens va situar al bell mig del continent americà, el del nord. En definitiva, un gaudi total escoltant al líder improvisar, també fent "scat" acompanyant a la cantant, acompanyar amb acords inversemblants als altres dos solistes, quan solejaven, i sobretot amb la seva personal i directa manera de comunicar-se amb el públic aficionat i amic. Un projecte de conjunt, amb músics del més alt nivell, que vam poder gaudir en aquest espai magnífic per la decoració però que sovint és massa sorollós.Sort en vam tenir nosaltres que no ho va ser tant.
Miquel Tuset i Mallol.

0 comentaris:

Publica un comentari