Julian Lage Trio al Jamboree, 16 de novembre de 2016.

I això és el que vaig escriure el dia després al "Blog de Caretos"...

"Bon dia a tothom, avui encara amb les músiques al meu cap diverses en estils, l'empatia personal del personatge, (impossible que gent així foti trumpades), ple d'amor i transmetent-lo mitjançant la seva música interpretada magistralment per un dels genis de la guitarra. Julian Lage "juga" quan toca, el "play" anglosaxó. Un virtuós que pot tocar el que vulgui i de la manera que vulgui. La seva velocitat neuronal és extraordinària i així es bellugaven els seus dits. Sense parar, alterna fraseig solista amb acords a la velocitat de la llum. La seva permanent atenció vers el públic, el fa mirar-nos sovint amb la seva expressió alegre i amb un punt d'inquietud tot i pensant si ens agrada el que escoltem.

Un Jamboree ple de gom a gom en el primer passe i quasi en el segon, amb aficionats bocabadats veient el que feia, amb la facilitat que ho feia i els sons que n'extreia, i també amb molts guitarristes, alumnes i no, entre un públic sempre atent i aplaudint per dintre, car, ningú volia fer soroll quan sonava el que sonava. La dinàmica va ser-hi present, tot i que si hi vares ser també en el segon passe, la sorpresa inicial es veia esmorteïda en escoltar quasi el mateix en el primer. Tot i això, crec que tothom li ho va perdonar.

Si acompanyes a un virtuós, d'alguna manera també ho has de ser tu i així és que el Jorge Roeder al contrabaix i Eric Doob a la bateria se'ns van descobrir com a veritables monstres. El primer, ja acompanyant era perfecte, però es que quan va començar a solejar ja tothom va flipar. Perfecte afinació, fraseig i velocitat i sí, total compenetració ens el van fer aplaudir internament i externa. El bateria va tocar escoltant la música dels demés, i va estar impressionant com a sideman i en els seus solos, o solo. En fi, un concert que no va fer "sang", però sí que ens acaronar les oïdes i l'esperit. Volia dir que el concepte "sang" no és meu. 

En Pere Pons hi va ser en els dos passes presentant i gaudint com el que més, tot i no haver-hi "sang". El so va ser perfecte gràcies a les destres mans de l'Alex Alex Seoane Monsoliu i a la barra, la sempiterna alegria de l'Òscar. Els reporters gràfics hi van ser, el Joan Carles Abelenda en el primer, molest internament per la situació de dues empolles d'aigua d'amunt del piano que li destrossaven el fons de la imatge quan enquadrava el líder, i en Josep Tomàs hi va ser en el segon, conjuntament amb en Manu Dimango que crec va gaudir i recordar a Chet Atkins tot i escoltant el guitarrista. Al final no sé si va fer alguna "manugrafia", car vaig marxar convençut que escoltava quasi el mateix, tot i agradar-me, amb "sang" o sense. 

En Geni Barry em va trucar el matí del mateix dia per veure si hi aniria, i es clar que sí li vaig dir per després trucar al Joan Recolons i així és que ens hi vam trobar tots tres tot just abans del concert. Amb el Martí Farré Sender vam xerrar en l'entreacte amb la resta de fumadors i així és que va aparèixer el Jurandir Santana que tampoc s'ho volia perdre. A dins tot i escoltant al virtuós em va dir que era extraordinari o quelcom de similar.
Voilà. Ara al gimnàs."
Miquel Tuset i Mallol.

0 comentaris:

Publica un comentari