Doncs el dia festiu, que no per a mi, vam anar a veure el darrer projecte del sempre sorprenent i "enfant terrible" del saxo tenor Mark Turner. Aquest gran saxofonista, per alguns una mica "fred" i per d'altres no tant entre els quals m'hi compto tot i pensant que té més virtuts que defectes, va venir acompanyat d'un altre màster, el trompetista Avishai Cohen i dos reconeguts cracs, en Joe Martin, contrabaix. Damion Reid, bateria.
El "concepte" va ser acústic si ens remetem al fet que el bateria no va voler ni micros ni monitors, per la qual cosa i per poder escoltar als altres mentre ell tocava ho havia de fer súper controlat i sense "deixar anar" el braç. Si va començar amb les escombretes, en el segon tema ja va agafar les baquetes però igualment amb la màxima suavitat, la qual cosa jo valoro molt.
A mi el concert no em va semblar "fred" i sí que va requerir de la meva màxima atenció i per descomptat acceptació de la proposta. La música va per davant nostre i si no l'escoltes amb ganes de voler-la comprendre val més marxar de qualsevol concert. A mi em va agradar el fet que es mantingués en un concepte melòdic a tempos no massa ràpids, i que els dos vents toquessin en un registre mig i amb el volum totalment controlat. El fet que el bateria Reid controlés la situació, o millor dit, que hauria estat el líder qui li ho hauria dit, car aquest projecte "córrer" d'aquesta manera, ens va permetre escoltar els altres companys en perfecte claredat.
Això és el que va posar en Pere Pons al web tot i parlant d'aquest projecte:
Mark Turner és un referent jazzístic de la seva generació de totes totes. El seu saxo ha creat escola entre les noves sonoritats del jazz del segle XXI i tant ho ha fet en la seva faceta de sideman (Billy Hart, SFJazz Collective), amb propostes com Fly al costat de la rítmica de Brad Mehldau – Jeff Ballard i Larry Grenadier– i ara al capdavant d’aquest extraordinari quartet integrat per uns components que broden excel·lència com són el trompetista Avishai Cohen, el contrabaixista Joe Martin i el baterista de Robert Glasper, Damion Reid. Dues nits al Jamboree amb el jazz més viu.
Doncs sí que va ser viu el concert, tot i començar suaument. La música quasi que no va parar, només després del tercer tema, moment per presentar als companys, minut ja quasi 40 del primer set. Si bé es cert que la majoria de temes tenien manca de swing (xin xi xin, xin xi xin) el "groove" hi era per tot arreu i els arranjaments dels temes estaven farcits de "detalls" rítmics on el bateria es lluïa. Els dos vents van estar a un altíssim nivell interpretatiu, i tot i què el líder Turner no semblava que volés tocar "bopper", sí que ho va fer solejant en algun tema i en el bis del primer passe, tema "bopper" en la interpretació i no tant en el ritme, força més trencat. Havien tocat 45 minuts tot just quan van marxar de l'escenari. Per tornar, vam haver d'aplaudir quasi 2 minuts. El comentari que li vaig fer a l'amic Matthew Simon és que per tocar 1 hora en total has de parar als 45 minuts i fer el bis. Això va fer també en el segon set.
El concert del primer passe va acabar de manera trepidant i em va semblar adequada la seqüència de temes, de menys a més, primer més melòdics i després més canyeros. El contrabaixista Martin va estar sublim, acompanyant i també en els seus solos. I què podem dir del mestre Avishai Cohen que no sapigueu. Va estar genial en la seva funció de "sideman" de luxe. Un duet incomparable de mestres en això de tocar el jazz de concepció més actual. Aquest però, va saber "seguir" l'ona melòdica encetada pel líder, moltes de les vegades amb notes llargues però també amb línies melòdiques ben trenades a tempo força viu i participant ambdós músics "solejant" a la vegada en algun tema, el quart crec.
En definitiva un concert que ha estat "vist" de diverses maneres tot en funció de les diverses oïdes. Mark Turner te una trajectòria que el "delata" i el situa en aquest moviment més "cool" del jazz modern. I "cool" aquí no vol dir el mateix que quan parlem de Miles Davis i demés, aquí el concepte és "fred". Tot i aquest precedent, a mi em va semblar bé la proposta. Tant els temes (amb els seus ritmes), tots del líder segurament, com les intervencions solistes dels dos vents principalment, i les dels dos companys de la secció rítmica em van semblar extraordinaries. Doncs i què més es pot demanar? En Pere Pons va fer els honors en els dos passes i el so va estar controlat per les mans destres de l'Àlex Monsoliu.
Miquel Tuset i Mallol.
.jpg){kind=link}
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada